Caps d'Any a la "ciutat eterna"

A Roma actualment s’hi pot anar amb dues hores amb Ryanair i per pocs diners,però la primera vegada que hi vaig anar amb motiu de les trobades de Taizé, vàrem trigar més de 36 hores i en autobús.

El 26 desembre del 1980 van sortir de Mataró quatre autocars plens de joves entusiastes i desitjosos de participar juntament amb el Pare Roger, a les pregàries de la trobada europea de joves de Taizé. Vam passar la primera nit en un poliesportiu de Gènova. El matí vàrem empendre el viatge cap a Roma. A les portes de la "ciutat eterna" vam fer una parada en una pineda coincidint amb una munió de joves eslovens que també havien fet el mateix. Catalans i eslovens agafats de la mà com a símbol de germanor vam cantar i dansar una bona estona.
A Roma ens van repartir en parròquies i en cases particulars. Recordo les grasses madonnas somrients que sempre cuinaven espaguetis. Acompanyats dels seus fills ens van portar a la missa dominical de la parròquia. A l’hora del sermó, el rector va demanar el vot per la Democràcia Cristiana.

La nit del 31 de desembre ens van conduir a la parròquia a la celebració de la missa de Cap d’Any i en acabar les grosses madonnes ens tenien preparats uns grans plats de llenties que havíem d'engulir mentre tocaven les dotze campanadas tot dient: "Aguri, aguri" (Bona sort). Com més llenties menjàvem més sort tindríem a la vida. Al carrer era un esclat de focs artificials com aquí per Sant Joan. L’endemà, primer de gener, la periodista i corresponsal al Vaticà de TVE, Paloma Gómez Borrego, va venir a trobar-nos per fer-nos una entrevista per la televisió. Però com que volia fer-nos passar com "espanyols" no vàrem voler. Vam acceptar quan li vam dir que ens presentés com a catalans.

El 1982 la trobada de joves de Taizé es va fer també a Roma, per tant vam repetir-hi nit de Cap d'Any. Però la trobada a Roma que recordo més és la de 1988. Aquell dia, a la tarda, el Papa Joan Pau II ens havia de rebre a la Basílica de Sant Pere del Vaticà. A la tarda molts joves esperàvem a la plaça. L’espera va durar molta estona. Un cop aparegut el Papa al balcó es van obrir les portes de la Basílica i el Papa Joan Pau II va anar donant la mà a tothom. Va passar pel meu costat, em va mirar, però jo no li vaig donar la mà. Un dels nois amb qui anava, l'Ivan, si que ho va fer. Li vaig preguntar perquè i em va respondre: "El Papa és un personatge que forma part de la història, per tant, estem fent història!".

Aquella nit, altre cop vam menjar llenties, vam viure un esclat de llum i foc i vam veure una altra tradició dels romans: llençar els mobles vells daltabaix del balcó al carrer.

L’endemà, primer dia de l’any, vam voler anar dinar a un restaurant, però tots estaven tancats. Finalment, vam aconseguir menjar en un McDonald's de la Plaça d’Espanya en contra dels meus principis, fet que alguns dels meus companys de viatge avui encara em recorden. JOAQUIM AMARGANT

Còrsega, la terra de Napoleó

Què tindrà aquesta terra, pàtria de Napoleó, que ha estat conquerida i desitjada per tants pobles al llarg dels segles? Hi han passat els grecs, també els romans. El 1297 el Papa Bonifaci VII cedí Còrcega al rei català Jaume II. També els pisans hi deixaren la seva petjada i els genovesos hi fundaren la ciutat de Caivi al 1268. Una expedició catalana ocupà la ciutat el 1420, no deixant gaire bons records als seus habitants. França intentà apropiar-se de la illa unes quantes vegades. Després de quatre segles de domini genovès, el 1755 Còrsega aconseguí la independència, de la qual en gaudí fins el 1769 que caigué per sempre sota el domini de França.

Hi ha dues maneres d’arribar la illa. Per mar des de Niça, agafant un vaixell fins a Calvi o amb avió des de Girona i amb Ryanair fins a l’Alguer. Des d’aquesta ciutat surten autobusos fins el port de Santa Teresa de Gallura, des d’on cada dues hores surten vaixells que travessen l’estret de Bonifacio, arribant a la ciutat del mateix nom al sud de Còrsega. Abans d’embarcar a Santa Teresa de Gollura, a Sardenya és pot visitar la torre dels aragonesos construïda pels catalans per a vigilar l’estret. Penjada damunt d’un penya-segat, la ciutat corsa de Bonifació és un esplèndid mirador a la Mediterrània. Per entrar a la fortalesa on hi ha la ciutat antiga cal pujar per l’escala del rei d’Aragó. La llegenda diu que els soldats catalans del rei Alfons V, en una nit de l’any 1420, varen creuar les escales fins arribar a la fortalesa i ningú mai va saber com.

En un mirador que separa la ciutat medieval i el port natural, es pot veure el bastió de l’Estandart que commemora la resis-tència corsa al segle XVI del setge franco-turc per aconseguir el domini sobre la ciutat. Tot l’entorn de Bonifacio s’ha convertit en una reserva natural per evitar l’especulació urbanística. Per una carretera amb molt revolts i magnífiques vistes, l’autobús ens porta a la ciutat d’Ajaccio, la més gran de Còrsega. Ajaccio a l’estiu és una ciutat col·lapsada pel trànsit. Té una part antiga força bonica, però l’edifici més emblemàtic és la casa on va néixer, al 1769, Napoleó Bonaparte. La casa, ara convertida en museu, es pot visitar ja que conserva els mobles i la decoració igual que quan hi vivia la família de l’emperador. També és pot visitar la catedral on Napoleó va ser batejat i el museu Fesch, nom de l’oncle de Napoleó, que era cardenal i que va donar a la ciutat una col·lecció d’obres pictòriques de Boticelli, Bellini i Titien. A Ajaccio es pot agafar el tren que travessa tota Còrsega per l’interior i que passa per entremig de valls envoltades per moltes muntanyes que sobrepassen els 2.800 metres d’alçada. Si es disposa de temps es pot fer una estada a Corte, capital del "govern de la nació corsa" del 1755 al 1769. Corte és el cor de la història de Còrsega. Allí, també es va votar la Constitució corsa, la qual va ser admirada per tota l’Europa de les llums. Corte també és una ciutat jove ja que acull quatre mil estudiants.

La ciutat està construïda damunt d’un gran pic que domina la vall i és un lloc de sortida de nombroses excursions per les altes muntanyes que l’envolten. Agafant un altre cop el tren deixem les grans valls muntanyenques i després de molts quilòmetres de revolts que pugen i baixen petites muntanyes, s’arriba a Calvi. Ciutat costanera i amb molt de turisme, però que encara conserva l’encant de la fortalesa on queden les restes de la ciutat antiga que senyoreja damunt d’un penya-segat com a reina del Mediterrani. Calvi està envoltada de cinc quilòmetres de platja fins arribar a Íle Rousse, que és un gran centre de vacances de la costa. Des d’aquest indret es poden fer també moltes excursions al poblets de l’interior on s’hi troben gran quantitat d’esglésies penjades com balcons a dalt dels nombrosos penya-segats. De Calvi es pot agafar el vaixell fins a Niça i després el tren o autobús fins a Barcelona o desfer el camí fins arribar de nou a l’Alguer per agafar l’avió fins a Girona. JOAQUIM AMARGANT

La petita Polònia

Sóc dels primers d’estrenar l’itinerari que la companyia d’aviació Eslovaca Skyeurope fa entre Barcelona i Cracòvia. Som cinquanta viatgers. Al cap d’una hora i mitja sobrevolem els verds i grocs prats que envolten la ciutat de Cracòvia, al sud de Polònia. Aterrem al seu petit aeroport, Balice, al qual li han posat el nom de Joan Pau II. En mitja hora, i per dos zlotys cinquanta, seixanta cèntims d’euro, arribem a les portes de la ciutat.

El primer que es pot veure són tramvies que passen per Pólwsie Zwierzynieckie, al carrer Maja, un gran prat amb frondosa gespa en què l’anterior Papa i arquebisbe de Cracòvia celebrava les multitudinàries misses de visita a la ciutat. Fent un recorregut per la ciutat veiem nombrosos cartells i postals amb la figura de Joan Pau II, això sí, d’una forma discreta. Cracòvia, 700 mil habitants, fins l’any 1596 va ser capital de Polònia; llavors el rei Segismond III va traslladar la seva Cort a Varsòvia.

Les guies diuen que per veure bé tots els monuments de Cracòvia necessitaríem dues setmanes. Entrant a la ciutat antiga el primer que ens crida l’atenció són les nombroses esglésies que trobem en els seus carrers. Com que és diumenge seguim la gent que passeja, arribem a una gran plaça al centre mateix de la ciutat, la Rynek Glówny. Té dos-cents metres i és la plaça medieval més gran d’Europa. Infinitat de cafés amb les taules i cadires a fora i desenes de persones prenen la fresca mentre el sol radiant de mitja tarda tomba cap a ponent.

Enfilant el carrer Grodeka arribem al Wawel, el turó del castell. Durant cinc segles va ser el centre polític i administratiu de Polònia. Pels polonesos el Wawel és el símbol de l'orgull nacional. A l’interior de la fortalesa, al voltant d’un gran pati, hi trobem el museu, el castell, la cova del dragó, la capella i la catedral. Aquest edifici religiós va ser inagurat el 1364 i va trigar 44 anys en construir-se. En el seu interior hi ha enterrats nombrosos reis polonesos. Des del Wawel podem fruir d’una magnífica vista del riu Wista. Baixant del turó del Wawel i abans d’arribar a un revolt del riu es troba l’antic barri jueu de Kazimierz, fundat el 1335. En aquell indret hi vivien cristians i jueus separats per un mur. Amb els anys els jueus varen convertir aquell indret en un gran centre cultural i comercial jueu. Durant l’ocupació nazi de Cracòvia els 70.000 jueus que hi vivien foren deportats i morts a Auschwitz. Durant quaranta anys va quedar abandonat i això va servir després al director de cinema Steven Spielberg per rodar-hi La llista de Schindler ja que tot és conservava igual com aleshores.

L'endemà al matí surto en tren en direcció a Czetochowa, on hi ha el santuari de Jasna Gora. És el Montserrat polonès, és el centre de pelegrinatge i d’oració a la Verge Negre. Jasna Gora era un convent que va començar a construir-se al segle XIV, després és va construir un castell i tot seguit una muralla. A l’interior de la muralla i al pati que dóna a l’església es pot veure nombrosos grups de nens i de nenes. Cada grup acompanyat per elegants capellans amb vestit negre i monges amb impecables hàbits que porten a la mainada,tots vestits de blanc. Veneren la Verge Negre. És una típica estampa del nacional-catolicisme dels anys cinquanta a casa nostra. Davant d’una avinguda inmensa una gran tribuna suspesa al aire on el Papa Joan Pau II celebrava l’Eucaristia.

Al fons es poden veure unes grans xemeneies d’un complex industrial construït en l'època comunista per contrarestar el fervor religiós del Santuari. Des de llavors Czetochowa, és també una gran ciutat industrial. De retorn a Cracòvia amb l’autobús passem per el paisatges rocosos de Niu de les Àligues on els alemanys hi tenien la famosa fortalesa durant la segona Guerra Mundial.

En una mica més d’hora i mitja de tren és pot arribar-se a Oswiecim, una població des de la qual caminant dos quilòmetres s’arriba al camp-museu d’Auschwitz. A l’entrada del camp d’extermini nazi molts grups de turistes i escolars fan cua per poder-hi entrar. A tres quilòmetres del camp també hi ha Birkenau,un altrecamp d’extermini, tant o més tenebrós que Auschwitz, però del qual no se n'ha parlat tant. J. AMARGANT

Al Marroc i a Melilla

Gener del 2005. Agafo el tren a Barcelona en direcció a Almeria. Els vagons plens de gent que van a passar els Reis al seu poble.

1971. En tren, amb els amics, faig el meu primer viatge al Marroc. Ens quedem dos dies a Ceuta per veure un company que hi fa el servei militar. Abans, passem per Andalusia, des d'on en aquells moments molta gent marxa amb la seva maleta de fusta, cara xuclada, en direcció a Catalunya. Venen a cercar feina fugint de la fam de la seva terra. Curiosament, al Marroc s'hi viu relativament bé, en aquell moment.

Ara, tornant al 2005, són uns altres els que venen; del port d’Almeria entren i surten vaixells que van i tornen de Nador, Al-Hoceima o Melilla, carregats d’immigrants marroquins que venen a la península i Europa a cercar feina enlluernats pel que veuen a la televisió amb parabòlica.

Arribo a Melilla, està sortint el sol, ningú pels carrers. A partir de les deu, la ciutat es desperta, s’obren les botigues, els carrers s’omplen de gent i cotxes. Melilla, la ciutat de les quatre cultures: hindús, cristians, jueus i musulmans, segons diuen, viuen en perfecta harmonia des de fa segles. Escampats per la ciutat trobem l’Església cristiana d’estil neoromànica edificada entre 1911 i 1918, la Mesquita Central, obra de l’arquitecte Enric Nieto; la Sinagoga d’Or Zaruah, realitzada per el mateix arquitecte; i l’Oratori hindú. Gaudeixo també admirant els edificis mo-dernistes de la ciutat. N’hi ha nou-cents. És nota la petjada del català Enric Nieto, deixeble de Gaudí, que els va dissenyar els anys vint i trenta.

Les cames em porten a Melilla la Vella, el "Pueblo", com en diuen ells i la Ciutadella. Passejo pels mateixos carrers pels quals ho devia fer el meu pare quan era soldat ara fa més de setanta anys. En una plaça on es veu una vista de la ciutat moderna, hi ha el monument de Don Pedro Estopiñan, un militar de Jerez que per mandat dels Reis Catòlics, el 1497 va conquerir Melilla i va fer construir la fortalesa.

Vull anar a Nador, ciutat marroquina prop de Melilla d'on venen molts nous mataronins, però cap taxi no m’hi vol portar. Decideixo anar-hi a peu, travessant la frontera. M'hi passo una bona estona a la frontera; una munió de gent carregada amb flassades, bosses i grans paquets intenten passar per anar a Nador. S’acosta la festa del xai i molts marroquins van a Melilla a comprar i tornen carregats. La policia marroquina els fa pagar uns euros per bulto, segons em diu el comissari de frontera espanyola. Moltes coses no les troben, al Marroc. Són els desheretats de la terra que intenten sobreviure.

Un dia ja molt llunyà, àrabs i amazics foren expulsats de la península després d’haver fet gran Al-Andalus. Ara tornen, no com a vencedors sinó com a mà d’obra barata empassant-se l’orgull de poble o pobles que un dia foren amos i senyors de bona part del món. JOAQUIM AMARGANT

Anglaterra, de nord a sud, i un tast d'Irlanda

Per no perdre el costum, comencem el viatge a l’aeroport de Barcelona. Un avió d'Easyjet ens porta a Luton, a setanta quilòmetres sobre Londres, en una hora i mitja. Allà, agafem un tren que cada vint minuts et trasllada a l'estació de Kings Kross, ja a la capital. Per estalviar plantem les tendes al Camping d’Abbey Wood, al Sud-est.

Per els que ja coneixen Londres i visiten Anglaterra a principis de juliol recomanem anar a la població Halley-on Thames, a la riba del Tàmesis, on cada any durant quatre dies es celebren les més populars regates d’Anglaterra. Ben aviat del matí els trens que surten de l’estació de Padington van plens de gent molt ben vestida, fracs els homes i vestits llargs les dones, amb una copa de xampany a la mà i animada conversa. Poc més d’una hora arriben a l’esmentada població per veure o participar en les regates. Als carrers, gent vestida d’època. Les esplanades del costat del riu són atapaïdes de gent amb una copa de xampany a la mà i uns plats casolans a la taula, fent un picnic amb el més refinat estil anglès. A la tarda vaixells de vapor com els del Mississipi es passegen pel riu.

L’endemà agafem el tren en direció Sudoest i al cap de tres hores arribem a l'assoleiada població de Totnes. A l’estació ens espera el mataroní Neil Harbisson, que ha acabat aquí la seva carrera de compositor. Donem una volta al poble: espanyols que viuen allà des de abans de la Guerra Civil, un artista cubà que intenta sobreviure venent pintures per enviar diners a la seva família, gent que puja i baixa d’un tren turístic d’època amb una antiga màquina de vapor... Detall curiós: molta gent no tanca en pany i clau la porta de casa seva.

A Totnes hi van viure Charles Babbage, pare de l’informàtica; el poeta irlandès, Sean O’ Casey; hi va néixer Wills, el primer explorador d’Austràlia; i molt aprop la novel·lista Agatha Chris-tie hi feia llarges estades per escriure. Vint quilòmetres al sud visitem Kingsbridge, població marinera, retratada per l’escrip-tor gal·lès Ken Follett a l'obra Els Pilars de la Terra. Hi explica magistralment com era la societat anglesa medieval i les visicituds a l’hora de construir una catedral.

Amb el tren enfilem direcció al nord d’Anglaterra. Fem estada a Huddersfield per visitar una amiga mataronina que fa anys que hi va anar viure. Amb el seu marit anglès ens porten a visitar Manchester, que com Mataró era la gran ciutat del tèxtil. Moltes de les grans fàbriques on va começar la revolució industrial ja són tancades. En visitem unes quantes, conver-tides en museus on es pot veure tot el procés per arribar a fabricar una peça de roba a càrrec d’antics treballadors de la fàbrica. Vestits amb roba de diferents èpoques fan funcionar l’antiga i moderna maquinària davant els nombrosos visitants. És una sortida laboral.

Visitem York sota la pluja, ciutat on es conserva part del nucli antic. Carrers plens de turistes, botigues amb aparadors plens de llaminadures i també tot tipus de quincalles d’època per comprar com a record. La gran catedral val la pena i també visitar el castell Howard i la muralla romana.

Cap a Irlanda

És hora d’ambarcar cap Irlanda. Passem per Liverpool, la ciutat dels Beatles, i traves-sant terres gal·leses arribem al port de Holyhead. Des d'allà un vaixell ens porta a Dublin, ciutat plena de joves que van aprendre anglès. Pels carrers el català i el castellà es barregen amb aquesta llengua que és l'usual de la gent, no pas el gaèlic. Amb al tren anem a Limerick a veure un altre amic que justament hi fa estada per aprendre anglès. Ciutat de la costa atlàntica boirosa i plena d’humitat, s'hi va filmar la famosa pel·lícula Las cenizas de Ángela. Un curt recorregut amb tren per Irlanda ens porta fins l’aeroport de Dublin, on un avió de Ryanair ens torna a Reus. JOAQUIM AMARGANT

Descobrir Euskadi

Anar a Euskadi a l’hivern és una manera diferent de conèixer aquell país. El verd de les muntanyes i prats es barreja amb el blanc de la neu del cims més alts. Hi anem de nit en tren. A primera hora arribem a Donostia, la capital de Guipúscoa. Fa un dia gris i plujós i a la platja de la Concha disfrutem veient els temporals del Cantàbric a l’hivern. El vent s’endú els paraigües dels atrevits. Pugem al Monte Igeldo, des del cim es pot veure tota la ciutat, sobretot el barri vell i el port pesquer. La ciutat vella conserva l’essència dels bascos i és on l’euskera té més presència. Donostia té més de 180.000 habitants, estratègicament situada a l’eix atlàntic i té un caire de ciutat turística i senyorial.

Després de passar la nit, agafem l’euskotren en direcció Bilbao. Durant tres hores passem per les senyorials viles de la costa com Zarautz i Zumaia, per endinsar-nos en una estreta vall on passem per les localitats d’Ermua i Eibar que han crescut molt arrel de la gran inmigració dels anys seixanta amb gent procedent d’Andalusia i altres terres d’Espanya.

Arribem a Bilbao. A l’arribar a l’avinguda Autonomía, on hi ha la pensió, ens trobem tallat el pas per una manisfestació. Milers de persones reclamen que als presos d’ETA els traslladin a Euskadi. L’endemà anem a l’eglésia de Sant Francisco a entrevistar el seu rector. Don Pedro Jorquera explica que l’església es va construir a finals del segle XIX a arrel del gran creixement de Bilbao en motiu de la construcció dels alts forns a la riba esquerra. La industrialització va portar a la ciutat milers d’immigrants procedents de Galícia i Castella. Aquest fet va portar grans edificacions, obertura de nous carrers i del temple.

Don Pedro també ens diu que poca gent del barri parla euskera. Molts són treballadors vinguts ja fa molts anys de fora del País Basc i entre la prohibició de la llengua i la seva dificultat, mai l’han aprés, per tant, parlen castellà. Els nens l’aprenen a l’escola, però no el parlen al carrer. Bilbao, després de la reconversió industrial, que va portar que molta gent perdés la feina, llueix en substitució dels grans forns noves avingudes, jardins i parcs. La boira ha desaparegut. En qualsevol indret enlairat és pot veure la majestuosa i estranya figura del Guggenheim, que s’ha convertit en el símbol modern de la ciutat.

A una hora de tren visitem la Casa de Juntas de Gernika, on hi ha el famós arbre on els reis castellans juraven els Furs o Constitucions Basques.Gernika va ser la primera ciutat de la història on la població civil va ser bomberdejada des de l’aire, el 26 de d’abril del 1937. A la Casa de Juntas, molt aprop del centenari arbre, és on el lehendakari pren possessió del càrrec. Primer en tren i després en autobús visitem Azpeitia, on es pot visitar el museu basc del ferrocarril. Enganxat a Azpeitia visitem Azkoitia, una població de la vall Urola Garia i molt a prop del santuari de Loyola dedicat al fundador dels jesuïtes, trobem a Ikastola Xabier Muribe, nom d’un il·lustre pedagog basc. En aquesta vall és on l’euskera té més presència i els grups abertzales -nacionalistes- estan més arrelats.

Cap al sud arribem a la localitat de Zumarraga. En aquesta població encara és pot veure el seu passat industrial. Queda una única xemeneia al costat del riu. Entrevistem al diàca de la Parròquia de l’Asunción, don Esteban Barrena que ens explica que la primitiva par-ròquia encara es troba dalt de la muntanya amb el nom de l’Antigua, a una hora a peu, excursió que recomanem. El diaca ens explica que tota la catequesi dels nens es fa en euskera i que quan fan la comunió i Confirmació i venen els seus pares o familiars de fora d’Euskadi també fan servir el castellà. Ben al contrari de Vitoria-Gasteiz, capital d’Àlava, on el castellà domina malgrat la presència a la ciutat del parlament basc i del Palau d’Ajuria Enea. JOAQUIM AMARGANT

L'Alguer, l'altra Catalunya

La companyia aèria irlandesa Ryanair ha tingut el gran encert d’incloure en les seves rutes, un vol diari Girona-Alguer, a l’illa de Sardenya. Amb una hora i quart de vol s’arriba a l'aeroport de Fertília, a deu quilòmetres d’Alguer. A l’Eixample de l’Alguer hi ha un urbanisme despenjat i un gran caos circulatori, però quan ens endinsem a la ciutat antiga, entre muralles, sembla que som en un poblet català de la Mediterrània. Els orígens de la ciutat s’han de buscar a la primera meitat del segle XI, quan la potent família genovesa Dòria va fortificar una localitat de pescadors situada a la costa nord-occidental de Sardenya. Aleshores nasqué un petit port, però molt important, el qual va prendre en nom de l’Aleguerium. Aquest topònim està relacionat amb la gran quantitat de vegetals marins que s’acumula sobre la platja.

La ciutat quedà sota el domini genovès fins el 1353 quan els catalans derrotaren l’estol genovès i l’almirall català Bernat de Cabrera, ocupà la rocafort algaresa. Pere III el Cerimoniós s’encarregà de repoblar la zona amb catalans, expulsant-ne els forasters corsos i genovesos i també bona part de la població autòctona sarda. D’aquesta manera l’Aguer va quedar annexionada a la Corona Catalana-Aragonesa, com ja ho havia estat a partir del 1323 l’illa de Sardenya, quan en el segle XIII el Papa Bonifaci II l’havia cedit al rei Jaume II.

L'Alguer és un indret molt bonic de visitar. Destaca la Torre de l’Esperó, s’aixeca trenta metres d’alçada respecta el nivell del mar i va ser edificada el segle XVI. Si ens endinsem entre els carrers estrets rotulats en català,trobem la Torra del Portal Reial, va ser construida amb prévia autorització del rei Pere III, amb despeses de la riquíssima comunitat jueva. Al carrer Major s’hi troba l’església de sant Francesc, edificada la segona meitat del segle XVI,amb un força interessant claustre romànic construït amb pedra calcàrea.També al carrer Majó hi ha l’església de sant Miquel d’estil barroc. Al carrer de Bonaire hi ha l’església de la Misericòrdia i La Catedral, amb un campanar octagonal d’inspiració tardo-gòtica catalana.

A l’interior hi trobem la capella de la Verge de Montserrat. A la Sagristia hi ha obres d’or d’art català del segle XVI i la sèrie de pintures dels bisbes alguaresos, molts dels quals són catalans. En el recorregut també trobem el Palau d’Albis i el Palau Maquin. Al costat del mar, la Torre de l’esperó Reial, un dels baluards més importants de la ciutat i la Torre de Sant Jaume, única torre de defensa octagonal. Al port és recomenable pujar en els vaixells que diàriament fan excursions a la gruta de Neptú, sota la massa calcàrea del Cap de Caccia, que té una extensió de 2.500 metres, dels quals se'n poden fer dos-cents a peu.

Per acabar d'aprofitar el viatge, a prop de l’Alguer hi trobem el municipi agregat de Fertília, el qual té uns trets diferencials interessants. Llueix una arquitectura anomenada feixista, ja que va ser creada durant l’era mussoliniana. JOAQUIM AMARGANT

De Berlín a Berlín, donant la volta al mar Bàltic

Per a qui, com jo, no havia fet el recorregut turístic que proposem i recomanem des dels anys 80, que ho provi. Val la pena.

El juliol de 1984 vaig arribar a Berlín després de trenta-dues hores de bus i tren. La ciutat estava dividida pel mur. El Berlín Occidental lluïa i enlluernava amb els llums de neó i els aparadors plens a vessar. Vivia per sobre de les seves possibilitats. A l’estació de metro de FriedrichStrasse es podia passar al Berlín Est, més auster i que havia sigut en bona part reconstruït tal com era abans de la guerra. Alexanderplaz era el seu rovell d’ou amb la torre de la televisió i l’edifici vermell de l’Ajuntament.

Vint-anys més tard sobrevolem Berlín amb un avió de Easyjet, que des de maig de 2004 fa un vol diari a baix cost amb sortida de Barcelona. Ens acullen a l’església evangelista de Sant Tomàs. Encara s'hi veuen les restes per on passava el mur: separava el temple de la rectoria. En aquell lloc hi ha barraques i carros dels desheredats pels canvis polítics. Ho han perdut tot, la feina i la casa. Berlín és un munt de grues amb una febrada constructora. A la porta de Branderburg i l’avinguda Unter den Linden, el cor de la ciutat, es veuen moltes parelles del mateix sexe agafades i fent-se petons. És el dia mundial del moviment gai.

A l’estació d’ÖstBanhof agafem el tren en direcció a la capital de Polònia, Varsòvia. Hi arribem en sis hores i a l’estació de Warsava Centralna ens espera l’Anna Kaplanska, una estudiant de medicina que va venir a Mataró a la trobada de Taizé del 2000. Amb dos cotxes petits travessem la ciutat buscant allotjament. La diferència amb la Varsòvia de 1987 es pot veure en els cotxes. Ara són més grans i moderns. Als nous edificis hi llueixen les emblemes de les marques del capitalisme occidental. Per altre costat, la ciutat és més bruta i deixada; veiem gent demanant caritat. Són del vint per cent que han quedat sense feina després d’uns anys d’eufòria amb els govern de Lech Walesa i Solidarnosc que van portar la democràcia el 1989, però també la corrupció i l’atur. El poble, al 1995, va retornar el poder democràticament als excomunistes.

Varsòvia ja no és la ciutat religiosa del 1987, però Déu n’hi dó. Hi ha temples que estan plens i està de moda anar a missa. Podem visitar la ciutat medieval, reconstruïda després de la des-trucció de Varsòvia durant l’última guerra. El barri jueu, on hi havia el gueto, ja no hi és. Al seu lloc ara hi ha grans avingudes amb gratacels. Al gran cementiri jueu del carrer Okopava, encara hi ha més de cent mil làpides, la majoria abandonades. A la plaça de Starego Miasta hi ha el museu històric de la ciutat.

Sortim de Varsòvia amb autobús, anem a les Repúbliques Bàltiques. Travessant Lituània passem unes hores a Kaunas, la segona ciutat del país. Val la pena la ciutat antiga. Continuem amb un autobús local que ens portarà a Riga, la capital de Letònia. Durant el trajecte podem veure com la gent puja i baixa del bus. Són camperols que van d’un poble a l’altre. Boscos, camps de blat, ànecs i tota classe de bestiar domèstic forma part del paisatge. La majoria de gent viu de la terra.
Riga és una ciutat de vuit-cents mil habitants molt bonica, amb la ciutat medieval molt ben conservada. Entrem a la catedral russa ortodoxa; una senyora gran ens fa resar. A tot Riga, un bon observador podrà veure les influències letones, russes i alemanyes que han deixat petjades a la ciutat. En el nostre recorregut amb autobús arribem a Tallin, la capital d’Estònia, de quatre-cents mil habitants. El primer que ens sorprèn després de sopar és que són les dotze de la nit i encara és clar. Aquesta petita ciutat és molt interessant de visitar per l'aire medieval que encara conserva. Ens banyem també a la solitària platja del mar Bàltic, que té molt poca profunditat.

De Tallin i travessant el Bàltic amb vaixell, arribem amb dues hores a Helsinki, capital de Finlàndia. La pluja, els núvols i el sol ens acompanyen en la nostra estada en aquest país. Terra de planúries amb immen-sos boscos i moltíssims llacs. A Helsinki agafem un vaixell que en vint-i- quatre hores ens portarà a Röstock, un port del nord d’Alemanya a l’Estat de Mecklenburg, a l’antiga RDA. Ciutat recomanable de visitar i on es menja molt barat. També és recomenable la visita a Lübeck, més a l'Oest. Amb dues hores i escaig de tren tornem a Berlín per acabar de visitar la ciutat, retornant amb Easyjet a Barcelona. Un recorregut molt interessant que recomano a tohom que no vol o no pot gastar molts diners. JOAQUIM AMARGANT

Turquia, 1990

És el 27 de juliol de 1990, dia de Les Santes. Deixem els nostres conciutadans celebrant la festa i agafem un avió de les línies aèries iugoslaves -JAT- per anar a Turquia. Primer fem escala a la capital iugoslava, Belgrad -ara ho és només de la república de Sèrbia-. L'endemà a la tarda agafem de nou l’avió fins Estambul, on arribem a les dues de la matinada.

Lloguem un cotxe i sortim de la ciutat. Abans de sortir el sol plantem les dues tendes que portem en una esplanada. A la matinada ens desperta una veu que surt del minaret convocant a l'oració. Sortim de les tendes i ens adonem que hem acampat enmig d’una plaça. Tothom ens mira.
Istanbul és el nom actual de la ciutat, però abans és deia Constantinopla en honor al seu fundador, l’emperador romà Constantí que la va fer construir a l’any 326. Una de les joies de la ciutat que queden de l’imperi romà d’Orient, és la catedral bizantina de santa Sofia construïda en l’època de Justinià. A l’Istanbul islàmic visitem la mesquita del Sultan Ahmet (mesquita blava), la Süleymaniye (mesquita de Soliman el Magnífic), obra de l’arquitecte Sinam. A la sortida ens trobem amb l’escriptor Terenci Moix, gran admirador del món islàmic. Després de dos dies visitant la ciutat, travessem el Bòsfor per un pont i passem a la Turquia asiàtica. Abans d’arribar a Ankara, la capital política del país, passem pel mig d’una tempesta de neu en ple mes d’agost.

Ankara és una ciutat moderna, amb aires occidentals i amb magnífics museus on es pot veure moltes restes dels diferents pobles que han passat al llarg dels segles per l’Anatòlia, que fou un dia de l’imperi romà, i lloc de naixement de sant Jordi, un soldat al servei de Roma. Amb el cotxe arribem al Mar Negre passant per les ciutats de Corum, Samsum i Trabzon. Plantem les tendes en solitaris campings i ens banyem en solitàries platges. A prop de Trabzon i seguint l’antiga ruta de la seda, visitem el monestir abandonat de Somela.

Arribem al llac de Van, on la tradició situa el paradís terrenal. En una solitària carretera passem pel costat del mont Ararat, de 5.100 metres d’alçada. Mil metres per sota del cim hi ha u-nes restes fossilitzades de fusta que podrien ser de l’Arca de Noè. Gaudim d’una posta de sol imponent amb el món Ararat al fons. És com si els núvols agafessin la forma de l’Esperit Sant. Abans de fer-se fosc passem molt a prop de les fronteres d’Iran i de l’Iraq de Saddam Hussein. L’endemà ens assabentem que el dia abans el dictador ha envaït Kuwait. Amb un permís policial visitem Ani, l’antiga capital d’Armènia, totalment destruïda. La major part de la població fou deportada pels otomans a Mesopotàmia durant la Primera Guerra Mundial.

De tornada passem per el Kurdistan turc.Visitem la seva capital, Diyarbakir, on una munió de nens ens venen a rebre. Molta misèria pel carrer. Els voltants dels pobles i ciutats kurdes estan envoltades per l’exèrcit turc. Cada setmana hi ha tirotejos i morts. Hi ha famílies pageses turques que ens deixen acampar prop de la seva casa. Ens conviden a menjar, són molt acollidors, molts tenen familiars treballant a Alemanya. De tornada a Istambul per agafar l’avió de tornada a casa, passem per la Capadòcia i arribant a la costa occidental visitem les antigues ciutats gregues d’Efes, Milet i la mítica Troia. JOAQUIM AMARGANT

A Alemanya, seguint les petjades d'en Carrasclet

Qui vulgui resseguir les petjades de catalans il·lus-tres, com la d’en Joan Barceló, conegut com en Carrasclet, recomano que faci un viatge per el Rhin al seu pas per l’Estat de Baden Württemberg a l’Alemanya Federal.

A mi el nom de Carrasclet em sonava -potser d’un gegant-, però sobretot perquè va ser un guerriller nascut a Capçanes, el Priorat, al 1682, que va lluitar sempre contra els Borbons i va morir com un heroi defensant els Àustries a Breisach am Rhein el 1743. Joan Barceló i centenars de catalans, un cop Catalunya va caure ens mans dels Borbons al 1714, varen organitzar un exèrcit per deslliurar Catalunya de Felip V. Després de moltes batalles no ho van aconseguir. De camí a l’exili, amb cavalls i carros devien arribar al Rhin.

Avui per fer el mateix viatge que en Carrasclet podem comprar a través d'Easyjet els bitllets -si es fa amb temps són barats-. Agafem l’avió a Girona i en una hora i mitja ens plantem a Baden-Baden, on hi ha un aeroport molt petit i tranquil. En arribar tenim dues opcions. Una agafar l’autobús 205 que ens portarà a l’estació del tren de Baden-Baden o anar a Karlsruhe, més al nord.

Baden-Baden, molt a prop del Rhin, és una ciutat allargassada enmig d’una vall que té cinquanta mil habitants. En temps dels romans l'indret ja era famós per els seus banys termals, però no va ser fins el segle XIX -quan Victor Hugo hi va anar- que es va fer famosa. El curiós del cas és que l’escriptor d’Els Miserables va portar a darrera seu bona part de la burgesia europea a pendre banys termals i a freqüentar els seus famosos casinos.

En mitja hora de tren i travesssant el Rhin, podem visitar Estrasburg, la ciutat on hi ha el Consell d’Europa i el Parlament europeu. Estrasburg és una ciutat plena de gent que passegen pels carrers on les bicicletes i els tramvies són els reis. Aquesta ciutat alsaciana ha canviat de pertinença -a França o a Alemanya- més de vint vegades en les diferents guerres entre ambdós països. També al segle XV, Gutenberg hi va inventar l’impremta.

Seguint cap el sud i travessant altre cop el Rhin, a la part alemanya, arribem a Friburg, de dos-cents mil habitants. Cada dijous i com des de fa segles a la plaça del voltant de la catedral construïda al segle XIII, hi ha mercat. Aquell indret va ser destruït durant la Segona Guerra Mundial i reconstruït de nou tal com era abans. Sembla ben bé que el temps no hagi passat amb els seus carrers i cases de l’època de la baixa Edat Mitjana. A 25 quilòmetres i amb un tren-tramvia arribem al final del nostre recorregut: Breisach am Rhein.

La ciutat, d’uns cinc mil habitants, es troba al costat del Rhin. Al mig del riu hi ha una illa en la qual la nit del 3 al 4 de setembre del 1743, durant una batalla, en Joan Barceló "Carrasclet", coronel de l’Augusta reina d’Hongria i de Bohèmia va morir. L’endemà el seu cos va ser enterrat com un heroi i amb tots els honors al cementiri de l’església parroquial de Sant Esteve de Breisach am Rhein. L’església va començar a construir-se el segle XII damunt d’un turó al voltants del qual encara queden restes de la ciutat amurallada. Al 1944 l’aviació americana va bombardejar la ciutat i bona part de l’església de sant Esteve va quedar feta runes. Reconstruïda de nou, des de la ciutat antiga es pot veure una panoràmica del riu i de la illa on va morir en Carresclet. La resta de catalans que lluitaven amb ell a favor de la causa austricista contra els borbons i que es van exiliar varen fundar la Nova Barcelona, avui anomenada Zrenjanin, a la regió autònoma de Voivodina, de majoria hongaresa, a la República de Sèrbia. Però això ja serà comentari d’un altre viatge. JOAQUIM AMARGANT

Tunísia, verd i desert

Tunísia és un país del Nord d’Àfrica que ara s’ha posat de moda visitar. Per l’Oest és fronterer amb Argèlia i per l’Est amb Líbia. El nord del país, on hi ha la capital, és molt verd, gràcies a un clima plujós mediterrani, però fred a l’hivern. A mida que anem cap al Sud i ens acostem a Líbia comença una zona una mica àrida fins arribar al desert en la seva plenitud. Aquest país, força desconegut per nosaltres, ocupa un lloc estratègic en la Mediterrània, per això durant els darrers tres mil anys ha estat ocupat per diferents cultures, les quals han deixat la seva petjada. Fenicis, romans, bizantins, espanyols, catalans, turcs i últimament francesos, ja que va ser fins el 1957 protectorat francès. A Tunísia si pot anar per agència i acompanyat per un guia local, ja que un circuit de vuit dies resulta molt econòmic.

Arribem a l’aeroport Tunis-Cartago procedents de Barcelona. La primera visita és la capital. Tunísia és una ciutat moderna, amb gent vestida a l’europea, encara què en models de roba una mica foscos i algunes dones van tapades amb uns xadors discrets. El seu zoco (mercat tradicional) és el més gran de tots els països àrabs i són les delícies de la gent que li agrada comprar i regatejar. Els venedors reciten tots els tòpics de cada llengua. En el nostre cas: "Barcelona és bona si la bossa sona". La capital és el lloc de Tunísia on he vist alguna llibreria, però tot són llibres pels escolars, contes i alguns d’informàtica. Llibres i novel·les actuals, res de res. Només n’hi ha alguns en francès, la llengua que moltes tunisencs saben parlar.

Contornegem la costa fins arribar a Cartago, aquí veiem restes romanes, com l’amfiteatre, el Coliseu, el tercer que es conserva en grandesa, i altres ruïnes de l’antic imperi. Seguint per la costa i anant cap el Sud podem fer estada a Hammamet on hi ha grans complexes hotelers, segurament plens de gom a gom a l’estiu de turistes desitjosos de banyar-se a les platges. A uns quilòmetres al sud es troba la ciutat de Susa, la tercera en importància. Allí podem visitar la Medina, una de les més importants del país. No oblidar-se de visitar la Gran Mesquita, construïda a l’any 850 en forma de fortalesa i de gran valor artístic. Malgrat ser Tunísia un país obert, últimament és difícil que un occidental o cristià el deixin entrar en una mesquita.

Quan ens apropem a Líbia el terreny és més àrid. Durant el recorregut passem per Sfax, la ciutat on hi ha el port més important d’embarcament de cru. Ara bé, l’escenari més interessant del viatge: la ruta del desert. Parem a Gabes davant l’Illa de Jerba, un dia dominada pels catalans. Més tard, a Malmata, podem visitar alguns habitatges troglodites, en els quals encara hi ha material bèl·lic dels alemanys. Les dunes d’aquest desert, bells paisatges lunars, s’ha aprofitat per fer nombroses pel·lícules. A l’apropar-nos al desert algerià també podem visitar els boscos de palmeres de Nefta i amb vehicles tot terreny fer un recorregut a gran velocitat pel desert, on encara es conserven els decorats de quan van filmar La guerra de les Galaxies. També en aquest paratge es rodà El Pacient anglès o Gladiador, entre altres pel·lícules de renom.

Entre Douz i Kebili és poden fer interessants excursions amb dromedaris. Tot està preparat pel turista, ja que el turisme és la primera fons de divises. A cada poble veiem joves sortint d'escola. A Tunísia, la meitat de la població té menys de 20 anys i tots escolaritzats. Però que passarà quan hagin de treballar? Trobaran feina? Aquest és l’enigma que el temps resoldrà. JOAQUIM AMARGANT