Caps d'Any a la "ciutat eterna"

A Roma actualment s’hi pot anar amb dues hores amb Ryanair i per pocs diners,però la primera vegada que hi vaig anar amb motiu de les trobades de Taizé, vàrem trigar més de 36 hores i en autobús.

El 26 desembre del 1980 van sortir de Mataró quatre autocars plens de joves entusiastes i desitjosos de participar juntament amb el Pare Roger, a les pregàries de la trobada europea de joves de Taizé. Vam passar la primera nit en un poliesportiu de Gènova. El matí vàrem empendre el viatge cap a Roma. A les portes de la "ciutat eterna" vam fer una parada en una pineda coincidint amb una munió de joves eslovens que també havien fet el mateix. Catalans i eslovens agafats de la mà com a símbol de germanor vam cantar i dansar una bona estona.
A Roma ens van repartir en parròquies i en cases particulars. Recordo les grasses madonnas somrients que sempre cuinaven espaguetis. Acompanyats dels seus fills ens van portar a la missa dominical de la parròquia. A l’hora del sermó, el rector va demanar el vot per la Democràcia Cristiana.

La nit del 31 de desembre ens van conduir a la parròquia a la celebració de la missa de Cap d’Any i en acabar les grosses madonnes ens tenien preparats uns grans plats de llenties que havíem d'engulir mentre tocaven les dotze campanadas tot dient: "Aguri, aguri" (Bona sort). Com més llenties menjàvem més sort tindríem a la vida. Al carrer era un esclat de focs artificials com aquí per Sant Joan. L’endemà, primer de gener, la periodista i corresponsal al Vaticà de TVE, Paloma Gómez Borrego, va venir a trobar-nos per fer-nos una entrevista per la televisió. Però com que volia fer-nos passar com "espanyols" no vàrem voler. Vam acceptar quan li vam dir que ens presentés com a catalans.

El 1982 la trobada de joves de Taizé es va fer també a Roma, per tant vam repetir-hi nit de Cap d'Any. Però la trobada a Roma que recordo més és la de 1988. Aquell dia, a la tarda, el Papa Joan Pau II ens havia de rebre a la Basílica de Sant Pere del Vaticà. A la tarda molts joves esperàvem a la plaça. L’espera va durar molta estona. Un cop aparegut el Papa al balcó es van obrir les portes de la Basílica i el Papa Joan Pau II va anar donant la mà a tothom. Va passar pel meu costat, em va mirar, però jo no li vaig donar la mà. Un dels nois amb qui anava, l'Ivan, si que ho va fer. Li vaig preguntar perquè i em va respondre: "El Papa és un personatge que forma part de la història, per tant, estem fent història!".

Aquella nit, altre cop vam menjar llenties, vam viure un esclat de llum i foc i vam veure una altra tradició dels romans: llençar els mobles vells daltabaix del balcó al carrer.

L’endemà, primer dia de l’any, vam voler anar dinar a un restaurant, però tots estaven tancats. Finalment, vam aconseguir menjar en un McDonald's de la Plaça d’Espanya en contra dels meus principis, fet que alguns dels meus companys de viatge avui encara em recorden. JOAQUIM AMARGANT