Turquia, 1990

És el 27 de juliol de 1990, dia de Les Santes. Deixem els nostres conciutadans celebrant la festa i agafem un avió de les línies aèries iugoslaves -JAT- per anar a Turquia. Primer fem escala a la capital iugoslava, Belgrad -ara ho és només de la república de Sèrbia-. L'endemà a la tarda agafem de nou l’avió fins Estambul, on arribem a les dues de la matinada.

Lloguem un cotxe i sortim de la ciutat. Abans de sortir el sol plantem les dues tendes que portem en una esplanada. A la matinada ens desperta una veu que surt del minaret convocant a l'oració. Sortim de les tendes i ens adonem que hem acampat enmig d’una plaça. Tothom ens mira.
Istanbul és el nom actual de la ciutat, però abans és deia Constantinopla en honor al seu fundador, l’emperador romà Constantí que la va fer construir a l’any 326. Una de les joies de la ciutat que queden de l’imperi romà d’Orient, és la catedral bizantina de santa Sofia construïda en l’època de Justinià. A l’Istanbul islàmic visitem la mesquita del Sultan Ahmet (mesquita blava), la Süleymaniye (mesquita de Soliman el Magnífic), obra de l’arquitecte Sinam. A la sortida ens trobem amb l’escriptor Terenci Moix, gran admirador del món islàmic. Després de dos dies visitant la ciutat, travessem el Bòsfor per un pont i passem a la Turquia asiàtica. Abans d’arribar a Ankara, la capital política del país, passem pel mig d’una tempesta de neu en ple mes d’agost.

Ankara és una ciutat moderna, amb aires occidentals i amb magnífics museus on es pot veure moltes restes dels diferents pobles que han passat al llarg dels segles per l’Anatòlia, que fou un dia de l’imperi romà, i lloc de naixement de sant Jordi, un soldat al servei de Roma. Amb el cotxe arribem al Mar Negre passant per les ciutats de Corum, Samsum i Trabzon. Plantem les tendes en solitaris campings i ens banyem en solitàries platges. A prop de Trabzon i seguint l’antiga ruta de la seda, visitem el monestir abandonat de Somela.

Arribem al llac de Van, on la tradició situa el paradís terrenal. En una solitària carretera passem pel costat del mont Ararat, de 5.100 metres d’alçada. Mil metres per sota del cim hi ha u-nes restes fossilitzades de fusta que podrien ser de l’Arca de Noè. Gaudim d’una posta de sol imponent amb el món Ararat al fons. És com si els núvols agafessin la forma de l’Esperit Sant. Abans de fer-se fosc passem molt a prop de les fronteres d’Iran i de l’Iraq de Saddam Hussein. L’endemà ens assabentem que el dia abans el dictador ha envaït Kuwait. Amb un permís policial visitem Ani, l’antiga capital d’Armènia, totalment destruïda. La major part de la població fou deportada pels otomans a Mesopotàmia durant la Primera Guerra Mundial.

De tornada passem per el Kurdistan turc.Visitem la seva capital, Diyarbakir, on una munió de nens ens venen a rebre. Molta misèria pel carrer. Els voltants dels pobles i ciutats kurdes estan envoltades per l’exèrcit turc. Cada setmana hi ha tirotejos i morts. Hi ha famílies pageses turques que ens deixen acampar prop de la seva casa. Ens conviden a menjar, són molt acollidors, molts tenen familiars treballant a Alemanya. De tornada a Istambul per agafar l’avió de tornada a casa, passem per la Capadòcia i arribant a la costa occidental visitem les antigues ciutats gregues d’Efes, Milet i la mítica Troia. JOAQUIM AMARGANT