Quatre passejos per Hongria

Imatge d'una església presa des d'un vaixell, al Danubi.

La primera vegada que vaig sentir a parlar d'Hongria va ser a l'any 1954 amb l'estrena de la pel·lícula Los ases buscan la paz protagonitzada per el mític jugador del Barça Ladislao Kubala. Jo era molt petit i el règim va permetre la realització d'una pel·lícula per explicar les gestes d'aquest jugador nascut a Budapest per escapar-se de la Hongria "comunista" i la seva arribada a Barcelona per jugar en el Barça. El 1956 Hongria també va ser portada de diaris per la revolta de part de la població en demanar la retirada de les tropes soviètiques del seu territori i humanitzar el socialisme estalinista encara imperant. La revolta va ser esclafada el 23 d'oc-tubre per els tancs soviètics, ara ha fet cinquanta anys.

El 1985 amb un grup d'amics vam decidir visitar Hongria per primer cop. Recordo una Budapest semblant a Viena però més alegre; en aquells moments estava envellint tots els seus monuments històrics, sobretot Buda, una de les parts de la ciutat (Buda i Òbuda es van unir a Pest, a l'altre costat del riu, el 1873). A Buda es pot visitat el castell, l'església de Maties i es pot gaudir d'una magnífica vista del riu a l'altre costat, Pest, on es veu el famós Parlament -un dels més bonics d'Europa- començat a construir el 1885. Per anar d'un costat a l'altre de la ciutat ho fèiem em metro, un dels més antics d'Europa ja que va començar-se a construir el 1896. Amb un vaixell pel Danubi varen arribar-nos a Esztergom, on es reproduïa la vida dels avantpassats hongaresos. Cap al sud vam visitar el llac Balatón, que és on anava i encara va molta gent a banyar-se.

El 1987, tornant de la república encara soviètica d'Ucraïna, vàrem fer estada de nou a Budapest. La ciutat encara era més bonica i animada. Es preparava per l'arribada massiva del cotxe com article de consum massiu i a la ciutat s'instal·laven tanques arran de les amples voreres perquè els cotxes no envaïssin l'espai dels vianants. Hongria era el país de l'Est, juntament amb la República Democràtica Alemanya que tenia més cotxes.

El 1997 tornem a Hongria. L'Europa de l'Est havia canviat com un mitjó. Amb la caiguda del mur de Berlín i de la Unió Soviètica, Hongria no es va escapar dels canvis. Van entrar en l'economia de mercat, eleccions lliures, els comunistes fora del poder, el consumisme capitalista va envair-ho tot... Els selfservices populars van desaparèixer i en el seu lloc els McDonald's. I va aparèixer una cosa desconeguda fins llavors, l'atur. La pobresa va arribar a moltes persones. Aquell any vàrem allotjatjar-nos en una parròquia de Budapest; els preus s'havien apujat i no podíem anar amb un alberg com abans. En aquella ocasió, vam visitar un grup de cooperadors internacionals que estaven en un camp de refugiats a l'est del país, a Debrecen, amb desenes de famílies de Bòsnia -feia dos anys que la guerra havia acabat-. Va ser una experiència molt emocionant, mai hem oblidat els rostres dels infants.

L'any passat també vàrem tornar a Hongria, que vam notar que ja havia millorat una mica. Budapest segueix esplèndida, però sortint del centre encara es pot veure certa deixadesa, per no dir pobresa, que recordo perfectament que no hi era el 1985. Ara els excomunistes han tornat el poder com a partit socialista.

I abans d'acabar, una ruta recomanable per els més aventurers: Barcelona-Salzburg amb avió, Skyeurope. A l'estació de Salzburg es llogaven bicicletes i en tres dies pots plantar a Passau, d'allí fer la ruta del Danubi amb bicicleta fins a Viena i Budapest en set dies. JOAQUIM AMARGANT

PROPOSTA: Avió Skyeurope, Barcelona-Salzburg, llogar bicicle-tes fins a Budapest i ruta del Danubi. Tornada: Bratislava-Barcelona en avió. O tornar amb tren fins Salzburg i a Barcelona amb avió Sky-europe. També anar i tornar amb avió Skyeurope i fer el recorregut en tren. ALLOTJAMENT: Albergs divuit euros per persona i nit o en càmping vuit euros persona nit. Deu dies per lliure, 350 euros.

De la Llombardia a l'Hansa

Imatge de Lübeck des del riu Trave.

Una ciutat molt bonica però desconeguda és Bèrgam, a la Llombardia, a cinquanta quilometres de Milà. Des de fa pocs anys, amb Ryanair i des de Girona, t'hi plantes amb una hora i mitja. La ciutat antiga es troba damunt d'un turó. Cal dir que, encara que sembli estrany, durant més de 350 anys Bèrgam va pertànyer a la República de Venècia. Les imponents muralles que s'aixequen per damunt de la ciutat moderna es van construir durant aquesta època veneciana.

Entrant per la porta del mig de la ciutat antiga et trobes l'imponent edifici del seminari, on va estudiar Angelo Giussepe Roncalli, el que va ser al cap dels anys el Papa Joan XXIII. Des del passeig que voreja la part alta de les muralles es pot gaudir d’una vista esplèndida de la ciutat moderna, els seus jardins i les grans planures que l’envolten. Les portes per entrar la ciutat antiga tenen noms de sants: Jacob, Agustí, Llorenç, Alexandre... Per la porta de sant Agustí ens trobem tot de carrers drets i estrets que porten al funicular. De sobte trobem la plaça Vella, la biblioteca cívica, la plaça del Duomo, on es pot veure en perspectiva el monument més important de la ciutat, la Basílica de Santa Maria Major, del segle XII. Diu la llegenda que de qualsevol finestra oberta del conservatori de música surten notes musicals que recorden que hi va estudiar Donizetti.

De nou agafem l’avió de Ryanair que ens portarà a Lübeck, prop d’Hamburg. De 210.000 habitants, a Lübeck se la coneix com la reina de la lliga Hanseàtica perquè era la capital d’a-questa agrupació de ciutats que van dominar el comerç del mar Bàltic del segle XII al XVI. Amb els seus bonics edificis de pedra roja, és una de les joies del nord. El seu nucli antic es troba enmig d’una illa del canalitzat riu Trave, que desemboca al Bàltic. En aquesta ciutat-fortalesa es pot visitar l’Holstentor, una porta fortificada amb dues grans torres bessones. I a la Marienkirche encara es pot contemplar al terra l’espetec de les campanes de l’església al caure al terra a causa d’un bombardeig durant la Segona Guerra Mundial.

Amb el tren podem arribar-nos a una altra ciutat de l’antiga Hansa, Rostock, al mar Bàltic. Té els mateixos habitants que Lübeck, però va pertànyer a la República Democràtica Alemanya (comunista). L'època de la reunificació va significar un augment de l'atur i un sorgiment de grups neonazis, però actualment les condicions de vida de la ciutat tornen a millorar i l’embelliment d’edificis, places i carrers ha fet que torni a ser una ciutat bonica. Una dada: la universitat de Rostock va ser fundada al 1419 i va ser la primera del nord d’Europa. Un recorregut per la ciutat: el port antic, el passeig marítim, la catedral de rajola vermella que des del 1472 funciona un rellotge astronòmic... Un bon lloc per passejar és l’antic barri burgès, ara restaurat. Com totes les ciutats de l'extinta RDA, l’allotjament i el menjar són més barats. J. AMARGANT

La fitxa
PROPOSTA: Girona-Bèrgam-Lubeck-Rostock-Girona. PRESSUPOST: Agafant els bitllets d'avió en Ryanair amb temps, set dies pot sortir per 300 o 400 euros, tot depèn de l’allotjament.

Albània: un país misteriós

L’edifici del Partit dels Treballadors, a Tirana, la capital albanesa.

Sempre havia volgut viatjar a Albània. El passat mes d’agost ho vaig aconseguir. Des de Girona, un vol de Ryanair et deixa a Roma i en quatre hores de tren s’arriba a Bari, a la costa adriàtica. D’aquell port cada nit surten vaixells en direcció a Durrës, ciutat albanesa de cinquanta mil habitants. Dalt del vaixell la policia albanesa segella el passaport i als ciutadans de la Unió Europea ens fan pagar deu euros. En sortir de la duana una munió de taxistes s’ofereixen a portar-te a Tirana, la capital, per cinquanta euros. El mateix trajecte amb tren costa cinquanta leks (quaranta cèntims d’euro). Amb un tren atrotinat que porta a Tirana travessem camps i pobles.

Mentre gravo per la finestra em ve a la memòria la història d’aquest dissortat poble: els albanesos són decendents dels iliris, poble indoeuropeu que es va establir al sud dels Balcans a l’edat de ferro. Entre els segles VI i VII, quan les tribus gremàniques havien abandonat els Balcans, tribus eslaves procedents s’establiren al nord i centre d’aquella península. El 1389 a Kosovo, bressol de la pàtria sèrbia, els turcs vencen als serbis comandats per el comte Lazar. La planura queda plena de sang sèrbia, llavors els otomans comencen a empènyer els serbis cap el nord i poca poc el territori es va poblant d’albanesos islamitzats. Malgrat que molts albanesos havien ajudats als turcs a ocupar i islamitzar els Balcans, la llengua i la cultura albanesa també fou prohibida i substituïda per la dels ocupants. Vint i cinc visirs foren albanesos, no obstant això bona part del poble, durant segles, va lluitar contra els ocupants turcs, fins que el 1912 aconseguiren la indepedència.

Memòria històrica a part, els suburbis de Tirana estan plens de cases que són pràcticament barraques. La ciutat té un aire entre oriental i ciutat moderna europea. Malgrat la religió dominant sigui l’islam, no es veuen dones amb xador pels carrers ni cap signe extern de país musulmà. La ciutat propera a l’estació conserva l’estil i el disseny inpregnat pels anys de règim comunista de l'excombatent partisà Enver Hoxha, que va governar el país amb mà de ferro fins el 1985. Es pot visitar el Museu Nacional de història, el palau de cultura, la mesquita de Et’hem Bey, la Torre del rellotge i la universitat.

La Tirana dels últims vint anys és una ciutat moderna amb molts cotxes, sobretot Mercedes, conduits per joves presumits. Part de la població viu del tràfic il·legal d’armes, de cotxes i de droga tot orquestrat per la màfia albanesa, segons s'explica. A l’avinguda principal de la ciutat hi han nombroses companyies d’autobusos que fan el trajecte fins Grècia per pocs diners. Agafem bitllet per Atenes i durant tot el recorregut per Albània travessem pobles amb carrers plens de gent i amb cases per acavar de construir-se. Elbasan, Lushn, Fier, Gjirokaster i Sarendë, són localitats que no tenen gaire cosa per veure, llevat que tot és molt barat. A la costa adriàtica fa uns anys que s’han començat a construir complexos turístics que conviuen amb els famosos búnquers que havia fet construir Hoxha per protegir-se d’una possible invasió o atac nuclear. JOAQUIM AMARGANT

La fitxa
Girona-Roma-Brindisi-Durrës-Tirana (tornada ídem) DIES EMPRATS: Una setmana. TRANSPORTS: Avió, tren i bus. ALLOTJAMENT: Albergs. PREU: 300 euros (avió Girona–Roma, tren, vaixells, autobusos, menjar i allotjament).

Atenes, Súnion i Meteora

Un dels monestirs de Meteora.

El passat primer d’agost, 23 anys després des de la meva darrera visita, vaig tornar a Grècia. Dos dies abans havíem sortit de Girona en avió, en direcció a Pisa. Allà, després de visitar la torre inclinada i la basílica, vam agafar el tren en direcció Florència. I ja ens vam trobar amb les primeres imatges per retenir al cap: la capital de la Toscana, al capvespre, sembla reviure el seu gloriós passat renaixentista amb el color groguenc de la posta de sol reflectit en els nobles edificis i monuments de la Piazza de la Signoria.
L’endemà sortim amb tren en direcció a Ancona per embarcar-nos cap a la ciutat costanera grega de Patras (una ciutat de la qual només "cal" visitar el seu castell), en un trajecte de vint-i-dues hores de vaixell. A la nit arribem a Atenes amb tren i l'endemà visitem l’Acròpolis, el Panteó, el teatre Odeón, l’Àgora... Dinem una pita sota el toldo d’un improvisat restaurant a l’ajançat barri de Plaka i a la tarda visitem les places d’O-mònia i Sintagma, en el costat nord de la qual s’alça el Parlament i el Museu Arqueològic Nacional. Tanquem el dia quan es fa fosc pujant a peu al turó de Likavitos, on es pot veure una bona vista de tot Atenes. Impressionant, senzillament.

L’endemà el matí prenem de nou el bus per anar al cap de Súnion; calen tres hores per fer setanta quilomètres. El culpable és el caos circulatori inherent al país. A Súnion s’hi alcen majes-tuoses les restes del temple de Posseidó i el cert és que val la pena quedar-s'hi per veure la posta de sol. Després una bona autopista i una carretera ens faciliten travessar el canal de Corint fins arribar a la típica i turistica població de Nàplio. La següent parada, mercès al bús, és el teatre d’Epidaure, un dels més ben conservats del país i amb una sonoritat perfecta. I després ja enfilem, amb una carretera plena de revolts que passa entremig de valls envoltades de muntanyes, cap a Olimpia: poca cosa resta del primitiu estadi olímpic, però com es diu sovint... "s’hi ha d’anar".

Desfem el camí i, de nou, el tren ens torna a Atenes. Un cop a la capital, pugem a un tren exprés en reserva fins a Kalambaka. Oficialment el trajecte ha de durar quatre hores, però alhora de la veritat en són cinc i mitja. Això és Grècia, també. Des de Kalambaka, amb autobús, anem fins a Meteora, on damunt d’unes muntanyes com les de Montserrat, a finals del segle XI, s'hi van construir vint monestirs ortodoxos damunt de les roques que sobresurten del fons d’una de les valls, a la Tessàlia grega. Val la pena quedar-s'hi un parell de dies per visitar-los. A continuació, per unes valls encerclades de muntanyes arribem al port d’Igoumenitza per embarcar en direcció a Brindisi, port que queda a la zona de la "bóta" d’Itàlia.

Acabem el viatge un cop més a Roma, on ens allotgem per 25 euros diaris a una residència salesiana ubicada a la Via Àpia Antica. En aquesta inmensa finca s'hi troben les catacumbes de Sant Calixte i Queo Vadis, els llocs emblemàtics on van penjar pels peus a Sant Pere i Sant Esteve, el primer màrtir. Història, història i història, un cop més, als nostres peus.

Trajecte: Barcelona-Atenes. DIES EMPRATS: 14.
TRANSPORTS: Avió, tren i autobús. ALLOTJAMENT: Parròquies, petits hotels, residències religioses i vaixells. PREU: 460 euros

Una altra manera de veure Roma

Imatge de l'interior del Panteó de Roma.

Dan Brown, novel·lista nordamericà, amb el seu llibre El codi da Vinci ha revolucionat el món literari i el Vaticà. Amb Àngels i dimonis, Dan Brown entra de ple amb la disputa a mort entre l’Església i els Il·luminats, germandat secreta que data de temps immemorials. Tot seguint la pista de les obres de Bernini, aquesta cursa per l’esbojarrada Roma, ens porta a descobrir indrets amagats de la ciutat.

La naviera Grimaldi ha posat a disposició dels viatgers que no tinguin pressa, i els agradi viatjar per mar, una línia diària entre Barcelona i Civitavecchia, el port de Roma. Són vint hores de viatge en butaca, per 29 euros en temporada baixa.

Arribem a Civitavecchia amb un fort ruixat. I amb tres quarts d’hora en tren arribem a l’estació de Roma Tèrmini. Després de trobar habitació, ens aventurem a peu fins el Panteó. Cotxes, camions, motos, enmig del carrer i damunt de la vorera: els passos de vianants estan esborrats. Passem per davant del Palau del Quirinal, residència del president de la República, al carrer que porta el mateix nom. Abans també havia sigut residència Papal. A pocs minuts a peu es troba la Piazza Venezia, amb l’immens altar de la Pàtria, que commemora la unitat d’Itàlia. A un quilòmetre a l’esquerra es pot veure el Circ Màxim.

Avancem per Via del Corso, tombem el tercer carrer a l’esquerra i ens endinsem per estrets carrers fins arribar al Panteó. Aquest temple construït en temps d’Adrià a l’any 24 a d.C, convertit en temple cristià al 606, custodia la tomba de Raffaello i del rei d’Itàlia. En aquest indret és on els personatges de la novel·la Àngels i dimonis cerquen la falsa pista d’un cardenal segrestat.

És de nit a la Roma antiga. Carrerons estrets, però plens de vida. Entremig de vehicles mal aparcats, terrasses de restaurants i bars molt animats. Travessem el riu per el pont per on hi ha l’Isola Tiberina i ens plantem al Trastevere. Barri malgirbat ple de carrerons estrets -cases d’"okupes", parets amb grafitis, drogadictes pels portals- però molt concorregut per turistes joves i de mitjana edats als que agrada la marxa.

L’endemà el matí, recorregut per les obres d’en Bernini. Seguim les petjades dels cardenals segrestats d’Àngels i dimonis. A Piazza Barberini cerquem l’església de Santa Maria della Victòria; no la trobem. El que si veiem i ens deixa bocabadats és el caos circulatori. Enfilem Via Sistina fins arribar a la Plaça d’Espanya, on trobem un home que amenaça de llençar-se des d’una bastida. Aprop, Piazza del Popolo, a l’església de Santa Maria, es troba la capella Chigi. S’ha d’anar a veure. Cap avall, direcció Corso Victorio Emanuele arribem a la Piazza Novona per gaudir de les fonts de Bernini.

Travessem el riu fins arribar el castell de Sant Angelo. Segons Dan Brown, els personatges de la novel·la troben aquí el cau dels Il·luminats i un passadís secret els porta a les habitacions del Papa. A la Plaça de Sant Pere hi ha un garbuix impressionant; a la tarda el Papa sortirà al balcó. Entremig de cadires es troba l’obelisc, també de Bernini, molt a prop del qual -a la novel·la, evidentment- un dels quatre cardenals segrestats serà assassinat. JOAQUIM AMARGANT

La fitxa
Barcelona-Roma. DIES EMPRATS: Cinc PREU: 250 euros (vaixell, avió de tornada, menjar i allotjament).

Tot recordant Iugoslàvia

Vista dels terrats de les cases de Dubrovnik, a Croàcia.

La primera vegada que vaig viatjar a Iugoslàvia va ser el 1976. Recordo com un grup de joves, a finals de juliol, emprenguérem amb il·lusió la travessia cap a aquell país, conegut en aquella època pel sistema d'autogestiu que el diferenciava tant del capitalisme com del comunisme estricte. I no en vam tornar pas decebuts. Va ser apassionant veure com tantes ètnies i cultures podien conviure en pau i amb un bon nivell de vida, a vegades superior al nostre. Ens va impressionar veure amb els nostres ulls aquell projecte creat el 1919 per l'imperi britànic com una forma d'agrupar els eslaus que van començar a habitar aquella terra al segle V, després de la fugida de les tribus germàniques dels Balcans.

El 1999 vaig tornar a visitar alguns dels indrets que havia vist vint-i-tres anys abans. Ara, però, ja no formaven part d'aquella Iugoslàvia sinó de nous estats com Croàcia i Bòsnia, nascuts el 1991 i el 1992 amb els conseqüents conflictes bèl·lics que tothom coneix sobradament. Aquell 1999 vam entrar a l'exIugoslàvia per Split (Croàcia). D'allà vam agafar un bus que vorejava la costa croata i a Opusen vam enfilar la carretera cap a l’interior. Al control fronterer ens van aturar soldats alemanys a les ordres de la Stabilization Force (SFOR), la força internacional que vigilava -com ara- el compliment dels acords de pau de Dayton, signats el novembre de 1995. Entrats al territori bosnià, vam començar a veure pobles destruïts. Els seus habitants, eslaus musulmans, havien fugit o mort.

Al cap d'una estona vam arribar a Mostar, una ciutat plena de vida el 1976 i aleshores convertida en ruïna. Del pont sobre el riu Neretva construït el 1566 per Niman, per exemple, ja no en quedava res; al seu lloc hi havia una senzilla passarel·la per permetre el pas d'un cantó a l'altre, de la zona musulmana a la croata. Per la ciutat, semibuida, hi patrullaven guàrdies civils espanyols. Després de filmar i fer fotos, el bus ens va portar a Sarajevo. L'endemà vam contemplar com Sarajevo es refeia de la guerra tot i que encara hi havia molts edificis destruïts pels obusos. Al centre em van sorprendre les noies amb xador al cap i com les visites a les mesquites als no musulmans estaven restringides. Tot el contrari del 1976 quan Sarajevo era una ciutat moderna i oberta. El viatge va seguir a Dubrovnik, l'anomenada Perla de l'Adriàtic, amb una meravellosa ciutat antiga emmurallada. Muralles que havien patit també els efectes de la guerra en ser bombardejades per l'exèrcit iugoslau el 1995. D'això, però, llavors ja no en quedava ni rastre.

Aquell estiu havien passat amb prou feines tres mesos dels atacs de l'OTAN sobre Belgrad i la neteja ètnica practicada pels serbis a Kosovo. Així que, tornant a Split, vam repassar l'origen del conflicte per entendre el que darrerament havia passat en tota aquella zona. Data clau: 1389, els otomans van vèncer els serbis a la batalla de Kosovo, bressol del poble serbi. A partir de llavors els turcs van introduir a Kosovo albanesos islamitzats, que passarien a ser majoria, mentre els serbis eren traslladats cap el nord. Les guerres dels darrers temps, des del punt de vista serbi, s'expliquen com una venjança pels segles de submissió que van patir sota l'imperi otomà.
Ara la darrera república que seguia unida a Sèrbia, Montenegro, ha decidit separar-se'n i consumar així la desaparició d'aquella terra que durant noranta anys es va dir Iugoslàvia; la terra dels eslaus del sud. JOAQUIM AMARGANT


Argentina i Uruguai (II): De la conquesta a l'immigració

Vista d'una moderna zona de Buenos Aires, capital d'Argentina.

Aprofundint en els aspectes històrics i humans del viatge per terres argentines, reculem en el temps en el lloc on avui és la província de Misiones fronterera entre Paraguai i Brasil. El nom de Misiones ve de les comunitats que els jesuïtes van fundar a partir de 1609 al nord d’Iguazú, per protegir als indis de l’explotació que els espanyols i portugesos els volien submetre a mida que conquerien i colonitzaven aquelles terres. Els jesuïtes mantenien als indis allunyats de la corrupció que hi havia a les societats colonials i organitzaren autèntiques fortaleses defensives de planta quadrada que milicians armats indígenes defensaven. L’organització mis-sionera no només es limitava a tasques doctrinals, sinó que organitzava la vida econòmica i política de les comunitats degut a la sòlida formació dels jesuïtes. La forma tributària de la distribució de la terra estava dividida en: terra de Déu, comunal del poble i les parcel·les individuals dels indígenes.

Els indígenes de les "encomiendas" dels colonitzadors treballaven dotze hores diàries i en canvi rendien la meitat, comparant-les amb les comunitats indígenes dels jesuïtes, que només treballaven sis hores diàries. Degut al gran desenvolupament econòmic de les comunitats que els jesuïtes tenien a les "reducciones" i també al lloc estratègic que ocupaven enmig de les possessions espanyoles i portugueses, aquests és van negar abandonar les "reducciones" com a conseqüència dels acords entre Lisboa i Madrid del 1750, que posaven límits fronterers a llurs possessions. Així va començar la guerra guaraní entre les tropes hispano-portugueses i els indis, que va finalitzar amb la destrucció de les comunitats indígenes jesuïtes i l’expulsió de la Companyia de Jesús dels dominis espanyols.

A mida que nous colonitzadors arribaven a Amèrica les comunitats indígenes del riu i mar de la Plata foren arraconades i els espanyols van començar a construir Buenos Aires i Montevideo. A partir de la independència d’aquests països, al segle XIX, grans onades d’immigrants procedents de diferents terres d’Espanya -majoritàriament gallecs- van poblar aquests immensos territoris. Se suposa que tres milions de persones van immigrar-hi en cent anys. Anaven a fer "Les amèriques". A l’Argentina, la meitat de la població actual és d’ascendència italiana.

En el meu viatge per aquestes terres vaig poder copsar el gran desencís en què viu molta la gent. No veuen futur. Els cops d’Estat, les dictadures, els governs corruptes, les crisis econòmiques -malgrat una certa millora que és percep- en són la causa. Molta gent cerca en el seu arbre genealògic algun familiar d’ascendència gallega, espanyola, italiana o francesa per aconseguir un visat per venir a Europa. Però això no sempre és possible. Una senyora d’origen italià em deia: "La meva família va sortir de la fam de Calàbria i ara Itàlia no ens vol". Comentava també que aquests països s’han format amb gent procedent de molts indrets i que això els ha convertit en so-cietats desestructurades. Per això, entre altres coses, ara es troben sense massa esperança de cara el present i futur. Les esglésies estan buides i els grans locals dels antics cinemes de Montevideo s’omplen de gent per escoltar els predicadors que els ajudin a refer el seu estat d’ànim. JOAQUIM AMARGANT

Entre Àustria i Alemanya: Baviera i el Danubi

Imatge del centre de Nürenberg.

Dimarts onze d’abril. Surt de l’aeroport del Prat un dels primers vols regulars Barcelona-Salzburg que la companyia eslovaca de baix cost Skyeurope ha posat en circulació entre les dues ciutats. En menys de dues hores ens plantem a la ciutat de Mozart. A Salzburg està plovent. Com que ja és tard i el temps no acompanya, anem cap a un alberg que hi ha prop de l’estació -per vint euros hi pots passar la nit-. Però la tarda es fa llarga i ens arribem a la cerveseria de Mülln que els agustins tenen sota l’església, a tocar del riu Salzach. És immensa i té tres nivells, amb passadissos plens de botigues de menjar cuinat i dues grans sales amb taules on una munió de gent menja i beu cervesa.

L'endemà al matí continua plovent, mentre sortim amb el tren en direcció a Nürenberg, de cinc-cents mil habitants. La ciutat antiga, voltada d’unes impressionants muralles, va ser recons-truïda després dels bombardejos nordamericans del maig de 1945; no en va quedar res, hi van morir 1.829 persones. La ciutat també és coneguda perquè el 1927 s'hi va celebrar el primer congrés del Partit Nacional Socialista Alemany i el 1935 s'hi havien promulgat les "lleis de Nürenberg", per dissoldre definitivament els jueus de la comunitat estatal. Del 1945 al 1949 la ciutat es va fer famosa pel Procés de Nürenberg contra els principals dirigents nazis.
Passejant per la ciutat antiga reconstruïda arribem a la gran Plaça del Mercat que l’emperador Carles IV va autoritzar després de fer enderrocar el barri jueu el 1349. Durant l’Advent en aquesta plaça s’hi organitza, des de principis del segle XVII, el Chriskindlesmarkt, el mercat nadalenc més antic d’Alemanya, introduït com a costum per Martí Luter. La ciutat és plena de grans i boniques esglésies, reconstruïdes a partir de 1945, que val la pena visitar i admirar. Al cim del casc antic s’hi troba el majestuós castell medieval, on comencen i acaben els cinc quilòmetres de muralles i les vuitanta torres que l'envolten.

A dues hores de tren en direcció sud arribem a Passau, una ciutat de cinquanta mil habitants on conflueixen tres rius: el Danubi, l’Inn i l'Ilz. Aquí la fortificació romana de Betavis va donar origen a la ciutat. El 739 s'hi va fundar la major diòcesi del Danubi, que arribava fins a Hongria. Després del gran in-cendi del 1662, els bisbes-prínceps van donar-li la imatge barroca que es conserva a l’actual ciutat. En ple casc antic s’aixeca la gran catedral de Sant Esteve, amb l’orgue catedralíc més gran del món. És impresionant sentir-lo tocar juntament amb el cor de veus que ressonen per tota l’església. Enguany la ciutat també celebra els 250 anys del naixement de Mozart, ja que el compositor hi va viure una temporada.

Al costat del riu Danubi s’alça el majestuós castell Veste Oberhaus i a l’altre costat del riu Inn es troba, al cim de la muntanya, el monestir de Maria Hilf. Passau queda a un quilòmetre de la frontera austríaca i és una ciutat que val la pena visitar. També aquí comença la ruta per a bicicletes que voreja el Danubi fins arribar a Budapest.

En l’última etapa del viatge, el tren ens porta de nou a Salzburg per agafar l’avió i tornar a Barcelona. Ha sortit el sol i la gent surt a passejar a peu o en bicicleta. Una munió de turistes omplen els carrers de Salzburg: és l’any Mozart. JOAQUIM AMARGANT

Trajecte: Barcelona, Salzburg, Nürenberg, Passau, Salzburg, Barcelona. DIES EMPRATS: Una setmana PREU: 400-600 euros, depèn de l'avió.