L’edifici del Partit dels Treballadors, a Tirana, la capital albanesa.Sempre havia volgut viatjar a Albània. El passat mes d’agost ho vaig aconseguir. Des de Girona, un vol de Ryanair et deixa a Roma i en quatre hores de tren s’arriba a Bari, a la costa adriàtica. D’aquell port cada nit surten vaixells en direcció a Durrës, ciutat albanesa de cinquanta mil habitants. Dalt del vaixell la policia albanesa segella el passaport i als ciutadans de la Unió Europea ens fan pagar deu euros. En sortir de la duana una munió de taxistes s’ofereixen a portar-te a Tirana, la capital, per cinquanta euros. El mateix trajecte amb tren costa cinquanta leks (quaranta cèntims d’euro). Amb un tren atrotinat que porta a Tirana travessem camps i pobles.
Mentre gravo per la finestra em ve a la memòria la història d’aquest dissortat poble: els albanesos són decendents dels iliris, poble indoeuropeu que es va establir al sud dels Balcans a l’edat de ferro. Entre els segles VI i VII, quan les tribus gremàniques havien abandonat els Balcans, tribus eslaves procedents s’establiren al nord i centre d’aquella península. El 1389 a Kosovo, bressol de la pàtria sèrbia, els turcs vencen als serbis comandats per el comte Lazar. La planura queda plena de sang sèrbia, llavors els otomans comencen a empènyer els serbis cap el nord i poca poc el territori es va poblant d’albanesos islamitzats. Malgrat que molts albanesos havien ajudats als turcs a ocupar i islamitzar els Balcans, la llengua i la cultura albanesa també fou prohibida i substituïda per la dels ocupants. Vint i cinc visirs foren albanesos, no obstant això bona part del poble, durant segles, va lluitar contra els ocupants turcs, fins que el 1912 aconseguiren la indepedència.
Memòria històrica a part, els suburbis de Tirana estan plens de cases que són pràcticament barraques. La ciutat té un aire entre oriental i ciutat moderna europea. Malgrat la religió dominant sigui l’islam, no es veuen dones amb xador pels carrers ni cap signe extern de país musulmà. La ciutat propera a l’estació conserva l’estil i el disseny inpregnat pels anys de règim comunista de l'excombatent partisà Enver Hoxha, que va governar el país amb mà de ferro fins el 1985. Es pot visitar el Museu Nacional de història, el palau de cultura, la mesquita de Et’hem Bey, la Torre del rellotge i la universitat.
La Tirana dels últims vint anys és una ciutat moderna amb molts cotxes, sobretot Mercedes, conduits per joves presumits. Part de la població viu del tràfic il·legal d’armes, de cotxes i de droga tot orquestrat per la màfia albanesa, segons s'explica. A l’avinguda principal de la ciutat hi han nombroses companyies d’autobusos que fan el trajecte fins Grècia per pocs diners. Agafem bitllet per Atenes i durant tot el recorregut per Albània travessem pobles amb carrers plens de gent i amb cases per acavar de construir-se. Elbasan, Lushn, Fier, Gjirokaster i Sarendë, són localitats que no tenen gaire cosa per veure, llevat que tot és molt barat. A la costa adriàtica fa uns anys que s’han començat a construir complexos turístics que conviuen amb els famosos búnquers que havia fet construir Hoxha per protegir-se d’una possible invasió o atac nuclear. JOAQUIM AMARGANT
La fitxa
Girona-Roma-Brindisi-Durrës-Tirana (tornada ídem) DIES EMPRATS: Una setmana. TRANSPORTS: Avió, tren i bus. ALLOTJAMENT: Albergs. PREU: 300 euros (avió Girona–Roma, tren, vaixells, autobusos, menjar i allotjament).
