Eslovàquia: una passejada pel Danubi

El Danubi al seu pas per Bratislava.

El 1985, en un viatge que vàrem fer a l'Europa central vàrem trigar tres dies per arribar des de Catalunya a Bratislava, la capital d'Eslovàquia. Ara, amb Ryanair, des de Girona t'hi plantes amb dues hores. Aquell 1985 Txèquia i Eslovàquia formaven encara un sol estat, ara són dos estats independents. Dos grans canvis en vint anys.
De l'aeroport de Bratislava al centre de la ciutat hi ha set quilòmetres, un tram en què es veu clarament la transformació que ha viscut la ciutat. A les afores hi ha grans centres comer-cials amb les mateixes botigues que podem trobar a Catalunya tot i que amb millor disseny urbanístic. A mesura que ens anem acostant a la ciutat podem copsar la deixadesa en què es troben els barris edificats a l'època comunista, en el seu temps eren exemple d'urbanisme avançat, amb serveis culturals i cívics, patis enjardinats i espais comuns pels veïns. Ara tots està ple de cotxes. És un dels efectes de l'arribada al país del capitalisme, malgrat que a Eslovàquia governen els excomunistes.

En arribar al centre, aquest es revela enlluernador. És una meravella de ciutat, penso, recordant una sensació de l'anterior viatge. Ara, les botigues i els supermercats, que en el seu mo-ment eren una mostra de productes fabricats a Txecoslovàquia, són tot marques occidentals i nordamericanes.

El nom de Bratislava li van posar al 1919 amb la creació de Txecoslovàquia, fins llavors la ciutat es deia Presburg. La van fundar abans del segle X i el segle XII va ser fortificada, per això, com a ciutat estratègica,entre 1541 i 1784 va ser la capital d'Hongria. L'edifici més emblemàtic és el castell a dalt d'un turó i edificat el segle XV, una immensa fortificació al peu del Danubi i el qual les postes de sol converteixen en una meravella a visitar. Recomanem visitar l'Església i el convent de les Clarisses, el palau Primacial, el palau Presidencial i moltes esglésies que recorden el seu passat gloriós de capital d'un gran imperi. Al novembre a la ciutat fa un fred que pela i la neu reposa en parcs i jardins, això li dóna un encant especial.

Cap a Linz, a l'Alta Àustria
En tren sortim en direcció a Viena, la capital d'Àustria, que és a 65 quilòmetres. A Viena cada hora surt un tren cap a Linz, la capital de l'Alta Àustria. Linz és com una petita Viena i Salzburg amb el seu centre històric i el pont que travessa el Danubi amb el camí per bicicletes ben assenyalat per qui vol arribar pedalant a Viena, Bratislava, Budapest i al Nord fins a Passau, Alemanya. Sembla que la ciutat va ser la preferida de Hitler ja que de petit anava a l'escola Fadingergymnasium d'aquesta ciutat i els seus pares estan enterrats molt aprop, a Leonding. Durant un breu temps va ser la ciutat més important del Sacroimperi. Hi ha restes amb els seus antics palaus i edificis emblemàtics. Kleper dóna el nom a la seva universitat ja que hi va viure durant uns anys el famós astrònom i matemàtic alemany.

Aquests dies freds pels carrers i places hi han nombroses casetes molt ben guarnides amb motius relacionats en famosos contes infantils i parades de menjar típic. Aprop de Linz, per qui vulgui, es pot visitar el camp d'extermini nazi de Mathausen on nombrosos catalans hi varen morir. De l'aeroport de la ciutat, sortim també amb Ryanair i per un cèntim d'euro, en direcció a Girona. Pel preu del recorregut, us asseguro que val la pena el viatge. JOAQUIM AMARGANT

RECORREGUT: Girona-Bratislava-Linz-Girona. PREU: Viatjant el novembre o desembre amb avió, tren i comptant l'allotjament i el menjar per quatre dies, uns 140 euros.

Un cop d'ull a Escandinàvia

Un dels fiords més espectaculars de Noruega.

Un estiu més, amb un grup de joves, fem un viatge per Europa en el que abans en dèiem "turisme d'espardenya", de baix cost. Ara, però, hem substituït els llargs recorreguts en tren per vols amb avions de baix cost, precisament.

De Girona, amb Ryanair, ens plantem en dues hores a Malmö, Suècia, ciutat animada i acollidora. L'Öresund, el nou pont de setze quilòmetres penjat damunt del mar que la uneix amb Copenhaguen, la capital danesa, ens ho facilita: l'endemà el travessem amb un tren ple de famílies que van a passar el dia a la capital.

Copenhaguen és la capital més animada de tot Escandinàvia. El primer que impressiona en passejar per la ciutat és el Rathaus (Ajuntament), al costat d'una gran plaça. A la sortida hi ha una estàtua de l'escriptor de contes Hans Christian Andersen, que hi va viure. Travessant uns quants canals farcits de velers i animats cafès i restaurants, arribem al Palau Reial, i mitja hora més tard trobem a la sortida del port la famosa estàtua de la Sireneta.

Canviem de ciutat. Amb un tren molt còmode ple de bicicletes i de cotxets de criatures travessem tot Dinamarca fins arribar a Hirtshals, al nord del país, una ciutat de només cent anys d'antiguitat però d'on surten molts vaixells per anar a Noruega. El més important d'aquesta localitat és el Nordsemesset, un impressionant aquari de quatre pisos que reprodueix el mar del Nord. En un dia boirós en ple estiu embarquem en direcció a Stavanger, Noruega. En aquella ciutat comencen un reguitzell de fiords fins arribar al Cap Nord. És una de les ciutats més grans del país, abans dedicada a la pesca i ara un dels centres petrolers més grans de Noruega. En una de les platges es troben clavades a la sorra tres grans espases, les d'Excalibur.

En un catamarà, solcant les aigües a gran velocitat, emprenem el viatge en direcció Bergen. Amb gran habilitat el pilot va trampejant les nombroses illes que trobem al nostre pas. A Bergen comencen i acaben moltes de les excursions marítimes que porten turistes a visitar els fiords -un vaixell porta en cinc dies al Cap Nord-. Entre els segles XII i XVIII la ciutat va ser la capital de Noruega i havia estat la ciutat més important d'Escandinàvia. No es pot deixar de visitar els poblets de Voss i Fläm i els fiords de Sognefjorde i Hardangenfjorden.

Amb tren i de nit arribem a Oslo. El més important que té la ciutat és el museu Nas Jonalgalleriet amb pintures de Gauguin, Cézanne, Picasso, Monet i el famós El Crit de Munch. En una tarda plujosa visitem les dues-centes estàtues de mida natural de Gustav Vigeland, al Parc del mateix nom. També de nit i en tren viatgem en direcció Estocolm, la capital sueca. És la ciutat més bonica d'Escandinàvia i val la pena passejar a la posta de sol pels ponts que van de la ciutat moderna a l'antiga. Una meravella.

Última estació: Finlàndia
Amb un immens vaixell per tres a mil persones, anem d'Estocolm a Turkú, Finlàndia, creuant la Mar Bàltica entre petites illes. Turkú va ser primera capital de Finlàndia abans que un incendi cremés les seves cases de fusta. En una hora i mitja de tren ens plantem a Hèlsinki, l'actual capital. El més destacat de la ciutat és la gran catedral luterana i l'església ortodoxa russa; de fet, bona part de la ciutat té molta influència de l'arquitectura russa dels segles XVIII i XIX.
De l'aeroport de la ciutat tornem a Barcelona amb un vol de baix cost, Clickair d'Ibèria. JOAQUIM AMARGANT

La fitxa
RECORREGUT: Girona-Copenhaguen-Estocolm-Turkú-Barcelona. TRANSPORT: Preu total en allotjament en albergs amb Interrail per a menors de 26 anys i avions, 640 euros.

París i Londres a través dels llibres

La ciutat de Richmond des del riu Tàmesi.

Viatjar de París a Londres és fer un gran recorregut per la història i la literatura. Sortim amb Vueling de Barcelona i al cap d'una hora i mitja arribem al parisenc aeroport Charles de Gaulle. Després tren fins a l'Estació del Nord. Durant el trajecte, veiem l'estat de deixadesa dels barris perifèrics de la capital francesa, aquells on viuen els immigrants, sobretot arribats de les antigues colònies franceses. A l'estació del Nord recordo les imatges d'enfrontaments -fa poques setmanes- entre la policia i els milers de joves sense feina que habiten a les rodalies de la capital francesa, el que en francès se'n diu la banlieu. L'estació està vigilada per policia amb metralletes a partir de l'ultima hora de la tarda.

En un racó enlairat de l'estació, com si fos un aeroport, es passa per l'aduana que porta a l'Eurostar que en dues hores i mitja ens portarà a Londres. En tornar a passar pels barris pe-rifèrics em ve a la memòria el París de 1830 que Víctor Hugo descrivia tan bé a Els miserables. El protagonista era Jean Valjean, un expresidiari que havia estat condemnat per robar un tros de pa. En sortir de la presó, però, arriba a ser alcalde.

En arribar a Calais el tren es va enfonsant cap a terra fins entrar en la foscor del túnel que travessa el canal de la Mànega. Aquells vint minuts sota l'aigua fan pensar en la primera lectura de la novel·la de Charles Dickens, Història de dues ciutats, la perillosa travessia de Dover a Calais de Jarvis Llorry que dos dies abans havia sortit de Londres en un carruatge tirat per cavalls per arribar a Paris. Jarvis també és present en el París revolucionari del 1789, en què el poble afamat es revolta contra la monarquia absolutista de Lluís XVI.

Arribada a Londres per Waterloo
Ja som a Londres via estació de trens de Waterloo. Molt a prop hi ha un alberg. L'endemà lloguem bicicletes a London Bicycle al Gabriels Wharf, just al costat del Tàmesi. Pel costat de Westminster, seguint el carril de bicicletes, anem fent gira-volts tot pujant riu amunt i travessem els barris de Chelsea, Fulham i Hammersmith. A l'oest es poden veure cases idènti-ques de dos pisos construïdes en la febrada urbanística dels anys vint i trenta del segle passat, quan grans extensions de terreny agrícola van desaparèixer. Molts dissabtes el riu i el seu entorn són plens de vida: gent de totes les edats passejant amb bicicleta, joves navegant amb piragües, famílies senceres menjant assegudes en els nombrosos bancs o al voltant de les tovalles.

En els poblets de Putney i Barnes Morlake sembla que el temps no hagi passat. S'hi conserven cases construïdes el segle XVIII i adornades amb flors. A Richmond veiem grans edificis aristocràtics al costat del riu. Alguns dels seus antics habitants emigraren als Estats Units i allí varen construir una altra ciutat amb el mateix nom a Virgínia.

Més amunt podem visitar el castell de Hampton Court al costat del pont del riu. D'allà surten vaixells que en quatre hores porten els passatgers a Westminster, al cor de Londres. Tot passant per la bonica població d'Stainer arribem a Windsor, on la Família Reial britànica passa les vacances en el seu palau d'estiu. En un moment veiem Henley on Thames, població on cada mes de juliol se celebren les més famoses regates d'Anglaterra. En total 112 quilòmetres que es poden fer en un cap de setmana. JOAQUIM AMARGANT

RECORREGUT: Barcelona-París-Londres TRANSPORT: Avió, tren i bicicleta. PREU: Allotjament, lloguer de bicicletes i menjar, a partir de 260 euros per persona.

Els nous usos de les antigues fàbriques

Una de les fàbriques de Bradford reconvertida en altres usos.

Va ser un viatge especial el que vam fer a l'Anglaterra industrial, entre Manchester i Leeds. De Barcelona a Leeds hi ha un vol diari amb JED 2 per a aquells que volen anar a Anglaterra sense passar per Londres. El recorregut comença un dia plujós a Huddersfield, a una hora en tren de Manchester. La ciutat conserva la grisor del fum de les xemeneies de les antigues fàbriques tèxtils, ara ja tancades i reconvertides a mil i una activitats. Aquí, durant dos-cents anys, a l'hivern, una boira grisa omplia els carrers provocant una gran mortaldat entre la població que inhalava els fums de les fàbriques.

L'aventura industrial d'Anglaterra va començar a mitjans del segle XVIII, quan era una potència colonial, amb la conquesta de nous territoris i per tant de nous mercats, al mateix temps que gaudia d'una font de matèries primes. A Escòcia, els anglesos van obligar els camperols a canviar l'activitat agrícola per la ramadera, per subministrar llana a les naixents indústries tèxtils angleses de Manchester. Molts camperols escocesos van haver d'emigrar i anar a treballar a les indústries angleses. Això mateix va passar amb els camperols anglesos que en bona part van anar cobrir la demanda de mà d'obra que comportava la Revolució Industrial.

Iguals per fora, amb diferent ús a dins
Molt a prop de Huddersfield hi havia una gran fàbrica d'estores que donava feina a més de deu mil persones. Ara la fàbrica com a tal no existeix i les seves grans naus acullen activitats diverses: oficines de l'administració, hotels, botigues... No s'ha enderrocat res i els edificis conserven l'estil arquitectònic original; amb una mà de pintura tornen a semblar nous. A l'oficina de turisme de la fàbrica hi ha uns fulls informatius per seguir aquesta ruta de les antigues fàbriques tèxtils, convertida en itinerari cultural visitat per milers de persones i també per estudiants. Un altre exemple: Saltaire, una gran colònia industrial on els treballadors posseïen idèntiques cases, botigues i escoles perquè no haguessin de sortir del recinte. Ara les cases s'han convertit en segones residències i alguns dels antics obrers han convertit la fàbrica en un museu tèxtil. A les antigues naus hi podem trobar botigues on es ven la roba que encara es fabrica en una nau de la fàbrica, així com una llibreria i un gran menjador.

Seguint en direcció Bradford hi ha la Quarry Bank Mill, una gran fàbrica d'entre dos i cinc pisos d'alçada dedicada a museu vivent per veure com ha evolucionat el tèxtil del segle XVIII al XX. Sota la fàbrica hi passa el riu, que mou una gran roda que posa en moviment les màquines per mitjà d'unes politges. A la primera planta hi ha la primitiva maquinària que fabrica els teixits tal com es feien al segle XVIII. A mesura que pugem a les plantes superiors, la maquinària és més moderna fins arribar als grans i telers actuals. Els detalls estan ben cuidats i prova d'això és que la roba de treball varia en funció de l'època. Durant la setmana molts escolars passen per la fàbrica i fins i tot poden fabricar peces de roba que després es venen als visitants.
Com aquesta hi ha moltes fàbriques a la zona de York-shire que han tornar a funcionar i donen feina a molta gent que s'havia quedat a l'atur arran de la crisi del tèxtil, superat per la competiti-vitat de l'est asiàtic. Altres fàbriques s'han convertit en habitatges socials conservant els seu estil arquitectònic. Qui estigui interessat en conèixer què se n'ha fet de les antigues fàbriques angleses... no quedarà decebut. JOAQUIM AMARGANT

RECORREGUT: Barcelona, Leeds, Huddersfield, Bradford. TRANSPORT: En avió, Barcelona-Leeds (companyia Jed 2), a partir de 115 euros per persona; anada i tornada.

Sicília, la petjada catalana

Imatge de la façana de la catedral de Palerm.

Som el 1282. El rei Pere el Gran desembarca a les costes de l'illa de Sicília, sublevada contra els invasors: mentre els francesos creuen que el rei Pere navega pel Nord d'Àfrica ell entra triomfant a Palerm. Molts sicilians són fidels al seu rei i habitaven la seva cort, entre ells Roger de Llúria.
Nosaltres, uns segles després, desembarquem a Tràpani, a l'oest de l'illa, però amb un avió de Ryanair des de Girona. I de seguida ens donem compte de la petjada dels catalans; primer en una estàtua on es representa Roger de Llúria i després en els edificis i esglésies. El cert és que els catalans dominaren l'illa durant segles fins que foren substituïts com a invasors pels espanyols, el rastre dels quals es pot veure en els edificis barrocs platerescs d'estil castellà de la ciutat. En aquesta ciutat, cal visitar el Palazzo Ciambra, la catedral del segle XVII -on es pot veure La Crucifixió de Van Dick- i també l'església de Santa Maria de Gesú, de façana gòtica. Tots els edificis, esglésies i palaus es troben en bonics carrers que donen al mar.

En tren arribem a Palerm, la capital: sis cents mil habitants. Meravellosa ciutat plena de monuments històrics però on no es pot donar un pas sense ensopegar amb els cotxes. La catedral és un imponent edifici consagrat el 1185 però en el qual hi ha una barreja d'estils degut a les diferents reformes. La façana s'assembla al gòtic català, igual que el cor, molt a prop del qual reposen alguns reis catalans. A Palerm cal visitar el palau dels Normandi, el Palazzio della Zisa, el Seminari, la Magioni, San Francesco d'Assís, el Museu arqueològic, les catacombe dei cappuccini i la cantonada del Quattro Canti amb les fonts i estàtues dels reis Carles V, Felip II, Felip III i Felip IV. Però Palerm també és una ciutat bruta i deixada amb cases molt velles que cauen, balcons amb roba estesa i gent pobre, sobre tot immigrants, que hi malviuen.

Una altra 'Barcellona'
De Palerm anem cap a Messina però passant per Barcellona -així, amb dues eles-, ciutat fundada pels catalans amb un bonic casc antic amb l'església dels Caputxins a dalt d'un turó, des d'on es pot veure tota la ciutat. La part moderna és un desgavell de cases, cotxes i gent, excepte la plaça de la Catedral. Arribats a Messina, indret on la bota itàlica dibuixa el gest d'una cossa, comprovem que la ciutat és moderna i no tant desgavellada com la resta de ciutats grans. Explicació: el 1783 i 1908 la ciutat fou destruïda per terratrèmols; a l'últim hi moriren vuitanta mil persones. Del port de Messina cal dir també que sortiren milers d'immigrants sicilians cap Amèrica. Malgrat ser una ciutat nova reconstruïren els edificis i monuments caiguts, com el Duomo, amb les seves escultures i pintures, com el rellotge astronòmic. A la plaça de la catedral hi ha la font Orione, del segle XV, i molt a prop, a la plaça dels catalani, l'església Annunziata dei catalani, que deu el seu nom als comerciants catalans que habitaven la ciutat. L'església fou edificada al segle XII, però més tard s'hi feren reformes, com els tres pòrtics.

Enfilant cap al sud-est passem per les costes de Taormina, ciutat on els grecs deixaren petjada i on estiuejava la burgesia europea. A prop de Catània meravellosa vista de la muntanya de l'Etna, el famós volcà de més de tres mil metres d'alçada a prop del mar. Hi ha un tren que dóna la volta al volcà; és una excursió que no s'ha de perdre. Catània, ciutat gran, molt bonica, amb grans edificis civils religiosos i militars. Hom no pot perdre's la impressionant plaça del Duomo i els edificis de l'entorn. La ciutat fou destruïda moltes vegades per les erupcions de l'Etna i els terratrèmols però reconstruïda de nou, per això tots els carrers són llargs i rectes.
La sorpresa la trobem cap al sud, a Siracusa, ciutat fundada pels grecs amb el temple d'Apol·lo, l'amfitreatre, el Duomo i sobretot l'illa d'Ortigia, braç de ciutat que s'endinsa al mar. Una meravella, sobretot de nit; llàstima que està un xic deixada. Sicília ens ha sorprès per la gran quantitat d'edificis, monuments i esglésies de gran riquesa i bellesa, però per altre costat, en l'apartat negatiu, per la pobresa que encara s'hi respira entre bona part de la població. JOAQUIM AMARGANT

La Patagònia i les glaceres argentines

Imatge de les espectaculars glaceres de Perito Moreno.

Sobrevolant Buenos Aires es podien veure molts camps negats degut a les últimes pluges; de fet gairebé tots els dies que vaig ser-hi va ploure. És el canvi climàtic, diuen: allà plou més que abans i a casa nostra menys. La capital argentina és una ciutat immensa, però més de la meitat de la seva població viu en la pobresa. Solament cal anar a Boca i a Constitución. Ben diferent són els barris de Palermo i Recoleta, on va anar a viure la burgesia instal·lada primerament a San Telmo durant el segle XIX. Aquesta darrera zona, malgrat la deixadesa dels seus carrers, encara conserva un cert aire tradicional que en justifica la visita. Pel que fa a la Boca, és la part del Río de la Plata on desembarcaven els immigrants procedent d'Europa per establir-se a Argentina. Immigrants que portaven a sobre moltes malalties degut a les condicions dels viatges d'aquell temps.

Sortint de Buenos Aires en avió direcció a Mendoza, ciutat a prop dels Andes, es pot veure la immensitat de la Patagònia. A Mendoza hi plou poc però s'hi conserven uns immensos arbres degut a les canalitzacions d'aigua que han fet pels carrers aprofitant la pluja i l'aigua provinent dels Andes amb el desgel. Mendoza viu del turisme i del vi: en tota la seva província hi ha mil bodegues.

La intenció és anar a la Patagònia del Sud, a les glaceres, però per això cal tornar a Buenos Aires. Amb tres hores d'avió s'arriba al El Calafate, al llac argentí. El nom el va posar a finals del segle XIX Francisco Moreno, uns dels exploradors d'aquelles terres. El nom ve d'un arbust que creix en aquelles contrades i que a l'hivern queda recobert per la neu. Tot plegat ho contemplo amb l'excursió feta amb 4x4 per aquelles muntanyes, on es pot veure de lluny les imponents parets de granit del Monte Fitz Roy, amb aquell color rogent a la posta de sol. A l'hivern tot està nevat i no fa vent, però a l'estiu les ventades són brutals. El poble ha passat en pocs anys de dos mil habitants a quinze mil i s'espera que arribi a cinquanta mil molt aviat degut al creixent turisme.
A les llibreries del poble es poden trobar nombrosos llibres explicant les aventures dels exploradors i pioners que varen descobrir i habitar aquelles terres, com també de l'Antàrtida.

Una de les joies de la Patagònia és la glacera del Perito Moreno, a setanta quilòmetres en direcció sud. Cada dia s'organitzen excursions per anar-hi i malgrat el vent encalmat de la tardor arribem amb una hora i mitja a la glacera, la única que es pot veure des d'una passera de fusta. Des allà es pot observar el desprendiment de grans masses de gel que s'enfonsen en el llac amb una remor impressionant. Cada quatre anys es produeix el trencament del front de la glacera, diuen que és un espectacle únic. El Parc Nacional de les Glaceres té set-centes mil hectàrees amb més de tres-centes cinquanta glaceres. A més del Perito Moreno es pot visitar l'Upsala, l'Onelli i Spegazzini. Si es disposa de temps es pot visitar Ushuaia, la ciutat més austral habitada del món. J. AMARGANT

PRESSUPOST: Amb l'euro i la crisi econòmica argentina, s'hi pot viatjar per pocs diners, preparant el viatge per Internet. Avió anar i tornada, desplaçaments i excursions a Xile i Uruguai, allotjaments en albergs, menjar... durant vint dies: 1.300 euros. TRANSPORT: Avió, són quinze hores de vol passant per Madrid.

Irlanada: Baile Átha Cliath

El carrer principal de Dublín, O'Donnell Street, davant l'oficina de Correus, on es va fer la famosa proclamació de Pasqua de 1916.

Avui el nostre destí és Irlanda, un país al qual es pot arribar amb dues hores de trajecte amb un vol de la companyia -precisament irlandesa- de baix cost Ryanair, que té vols diaris de Girona i Reus fins a Dublín, la capital de la República d'Irlanda.

Des del modern aeroport de la capital, agafem l'autobús que en poca estona ens portarà al cor d'aquesta ciutat. Dublin, en gaèlic irlandès Baile Átha Cliath, és una ciutat d'un milió d'habitants, una mica fosca ja que sovint hi fa núvol o plou. El riu Liffey separa la ciutat. Malgrat el tòpic del conservadurisme i tancament dels irlandesos, avui la ciutat és tan cosmopolita com qualsevol capital europea i pels carrers principals se sent parlar moltes llengües, inclòs el català.

Els llocs d'interés per visitar són The Spire,un monument alt en forma de punxa situat al centre comercial; la catedral de Sant Patrici del 1192 -és el sant que va convertir el país al catolicisme a partir del segle V després de Crist-; el Trinity College de 1751; l'Oficina de Correus de 1818 on es va fer la proclama de la revolució de Pasqua de 1916 i la Custom House, de 1791, el centre polític de Dublín. Si es disposa d'una estona de temps, a més, un es pot asseure als bancs que hi ha al passeig del riu per llegir la novel·la Dublinesos de James Joyce, on podem descobrir com era la vida de Dublín els anys vint i trenta del segle passat.

Sortim de Dublín en tren cap el sud fins arribar a Cook, la segona ciutat del país. Travessant les ben treballades terres de conrreu, em ve a la memòria la gran fam de 1848 quan un paràsit va destruir tota la collita de patates. Com a conseqüència d'això Irlanda va perdre la meitat de la població, mentre que molts irlandesos van emigrar a Amèrica del Nord. Els protestants anglesos. en canvi, van resistir més bé la fam per haver-se apropiat de les millors terres. Tots aquests fets i molts més els podéu trobar i llegir en les dues magnífiques novel·les de Leon Uris, Trinidad i Redención.

Els voltants de Cook són molts bonics, amb els seus castells, platges i abadies. Enfilant amunt en direcció l'Atlàntic podem gaudir dels grans penyasegats de Moher, on s'estavella l'aigua del mar. Si heu llegit l'obra de Frank McCourt, Les cendres d'Àngela, o heu vist la pel·lícula, arribeu-vos fins a Limerick, a l'ampla desenboca-dura del riu Shannon, també a l'Atlàntic. És un població molt hu-mida a l'hivern però és pot gaudir de l'ample riu i del seu castell construït per el rei Joan el 1210, on es pot visitar una exposició sobre els últims vuit-cents anys de la ciutat. Curiositat: els irlandesos de Limerick diuen que les esglésies catòliques abans estaven plenes perquè allí els pobres estaven calents.

Si us queda uns dies abans de tornar a Dublín per agafar l'avió de tornada arribeu-vos fins a Belfast, la capital d'Irlanda del Nord, de sobirania britànica. Malgrat el procés de pau en marxa, Belfast encara és una ciutat dividida: a grans trets a l'oest hi viuen els catòlics irlandesos i a l'est els protestants descendents dels ocupants anglesos. Uns volen unir-se a Irlanda i els altres seguir formant part de la Gran Bretanya. Actualment, les famoses pintades de Falls Road -l'avinguda de la part catòlica- són l'esquer per portar turistes a la ciutat, però una visita a aquest indret és absolutament recomanable. JOAQUIM AMARGANT

Dues irlandes
Els orígens de la illa d'Irlanda es remonten a set mil anys abans de Crist amb la unió d'un poble desconegut amb les onades de celtes i gals, que s'hi establiren el 500 abans de Crist. L'any 800 després de Crist hi van arribar els vikings, sembrant el terror arreu. Els anglesos apareixen el 1160 quan les tropes d'Enric II d'Anglaterra ocupen Dublin. Al 1541, amb el triomf de la Reforma a Anglaterra, Enric VIII es converteix en rei d'Irlanda i declara la guerra a la illa, que es mostra fidel al Papa. Es persegueix l'Església Catòlica i se suprimeixen els monestirs. Anys més tard, arriben a Irlanda onades de colons protestants anglesos que ocupen les terres dels catòlics irlandesos, desposseint-los de les seves terres. A partir del 1600, Oliver Cromwell hi porta milers de presbiterians escocesos: Irlanda és ocupada. Actualment hi han dues Irlandes: la República independent d'Irlanda, catòlica, i Irlanda del Nord, que forma part del Regne Unit i és de majoria protestant. Tot i que molts joves van a estudiar anglès a Irlanda, el país té una llengua pròpia, el gaèlic, parlat avui només per un deu per cent dels irlandesos. J. A.

La fitxa
PROPOSTA: Girona-Dublín-Cook-Moher-Limerick-Dublín-Girona. TRANSPORT: Avió i tren. PRESSUPOST: Amb temps es poden trobar bitllets d'avió per cent euros.

Escòcia amb Interrail

El famós viaducte que apareix a 'Harry Potter'.

Escòcia s'ha posat de moda, arran de films com Rob Roy, Braveheart o Harry Potter. Engrescats per aquests títols i pels seus idílics paratges, comprem un Interrail de dues zones i iniciem la ruta, que fem tota amb tren excepte per travessar el Canal de la Mànega. Des de Londres cada dues hores surt un tren cap a Edimburg, la capital administrativa i cultural d'Escòcia. D'aquesta ciutat destaca l'edifici del nou parlament escocès, dissenyat pel català Enric Miralles, un parlament que va néixer arran de la devolution (retorn de poder) als pobles de Regne Unit impulsada pel laborista Tony Blair després de la seva arribada al poder el 1997. D'Edimburg també cal veure'n el castell, situat dalt d'un turó al mig de la ciutat.

A dues hores de tren hi ha Glasgow, la ciutat més gran d'Escòcia: la seva àrea metropolitana té dos milions d'habitants. Barris obrers encerclen la ciutat amb nombroses indústries tèxtils. La ciutat es coneixia com "el taller del món occidental". Amb dues hores d'autobús ens plantem a Stirling, a Escòcia central. La seva història és turbulenta i s'identifica amb el seu castell. L'any 1314, aquí va tenir lloc la batalla de Bonnockburn dins el marc de la guerra d'independència d'Escòcia. Sota les ordres del rei Robert I els escocesos van derrotar les tropes d'ocupació angleses i van guanyar tres segles més d'independència. Uns anys abans, al 1227, William Wallace Braveheart, havia aconseguit unir tots els clans escocesos.

De retorn a Glasgow pugem a un tren de via estreta que ens porta a Fort Willams, a les High-lands. D'aquesta ciutat turística surten excursions en cotxe fins al peu del Glen Nevis, la muntanya més alta de Gran Bretanya amb 1.344 metres. L'excursió a peu fins el cim es pot fer en un dia. Val la pena. De Fort William amb autobús arribem a Fort Augustus, on hi ha un monestir benedictí. Des d'allà es pot navegar pel llac Ness. El mariner que condueix l'embarcació reconeix que la llegenda del monstre és un mite, però sense ella, és clar, no vindrien turistes. Cada dia d'estiu surt de Fort William un tren d'època fins a Mallaig, des d'on s'embarca a les illes Hèbrides, lloc on encara es conserva el gaèlic. Durant el recorregut en tren, es passa pel famós viaducte de Harry Potter. A l'esplanada del viaducte hi ha el monument Glenfinnan, que commemora la gesta del Bonnie Prince Charlie. Aquesta és terra de lluita entre els Campbells i els McDonalds, com també del bandit Rob Roy Mac Gregor, tots ells representats en diferents films. JOAQUIM AMARGANT

PROPOSTA: Girona-París- Londres-Edimburgh-Glasgow- Stirling- Fort Williams- Mallaig- Edimburgh-Girona. TRANSPORT: Avió i tren. PRESSUPOST: Entre 400 i 550 euros.

Seguint les petjades del romànic

Pantocràtor de Sant Climent de Taüll, avui al MNAC.

La primavera del 1123 un grup de pintors arriba als dominis sel senyor d'Erill amb l'encàrrec de pintar les esglésies de Santa Maria i Sant Climent de Taüll a la vall de Boí. Els pintors són el mestre Arnau de Bèrgam,l'oficial Bernat de Cremona i en Marc de Tolosa. Aquest darrer, des de l'escriptori d'un monastir benedictí, recordarà una colla d'anys més tard les seves aventures atzaroses i apassionades, perquè aquells homes, a més de donar vida a unes imatges que han previscut a través dels segles van posar-se a prova davant l'amor, la passió, l'odi i les creences, els costums feudals, les revoltes dels oprimits i la vida senzilla del baix poble".

Aquest és el pròleg del llibre de Joan Agut, El mestre de Taüll. Llegit el llibre i entrevistat l'autor, amb un equip d'un programa de televisió ens desplacem des de Girona fins a Turí, la capital del Piamont. Reproduïm la ruta dels mestres piamontesos i llombards del romànic.Turí és un gran centre industrial però també una de les impulsores del Rissorgimiento: en els seus històrics cafés era lloc de trobada de Cavour i Garibaldi somniant amb la unitat d'Itàlia. Un lloc per visitar és la catedral de San Giovanni on es troba el Sant Sudari, el llençol on van embolcallar Jesús. La peça original està ben guardada; només es poden veure les fotogrfies. Sortint d'aquesta bonica ciutat plena de cotxes a vessar arribem a Novara. Fem una volta pel casc antic, ara de vianants, visitant nombroses esglésies edifi-cades entre els segles XVI i XVII. I amb el tren anem al Llac Maggiore per començar la ruta del romànic.

Al mig d'aquest esplèndid llac s'hi troba la illa de San Giulio, amb el campanar romànic al costat del Palau dels Bisbes. La illa més gran és l'isole Borromeo, batejada així perquè hi vanéixer Sant Carles Borromeo. També a la illa Borromeo hi va viure George Bernard Shaw i Ernest Hemingway hi va fer estada durant la I Guerra Mundial. Seguint el llac podem visitar i admirar les esglésies romàniques de Baveno, Bèe, Griffa i Oggebbio. A Verbània, on hi ha les poblacions d’Intra i Pallanza, i es pot veure l’església romànica de Madonna de Campagna. A l’oest visitem el petit llac de Mergozzo. A la població del mateix nom sobresurt una església romànica amb un original claustre en forma de mig arc. Desfent el camí en tren tornem a Turí per agafar l’avió que ens portarà a Girona.

Des de Barcelona anem a El Pont de Suert (Pallars). En taxi enfilem la carretera en direcció Boí. A pocs quilòmetres ens aturem a Erill per visitar l'església de santa Eulàlia. El taxista explica que el seu pare havia sentit parlar d'uns traginers que havien vist uns homes arrencant les pintures de les esglésies de la vall per portar-les a Barcelona. Segurament són les del MNAC. A Boí visitem els frescos pintats de nou de l’església de Sant Joan. A peu per una dressera arribem a Taüll per visitar les famoses esglésies de Santa Maria i Sant Climent. Una curiositat: les tres esglésies formen un triangle en direcció Roma. J. AMARGANT

PROPOSTA: Girona-Turí-Sant Giulio-Verbània-Mergozzo-Turí-Barcelona-Boí. PRESSUPOST: Avió, tren, autobus i allotjament durant 7 dies, 400 euros.