Holanda i Països Baixos

Imatge típica d'un dels canals que singularitzen la capital holandesa, Amsterdam.

Maastricht és la porta d’entrada a Holanda, sobretot ara que pots volar-hi amb Ryanair per zero euros (25 amb taxes). El seu nom va començar a sonar el 1992, quan s'hi va fer la cimera que va consagrar la moneda única, l’euro. Maastricht està encaixonada entre Bèlgica i l’estat alemany de Renània–Wesfàlia. Durant anys s’ha disputat amb Nimega ser la ciutat més antiga d’Holanda. El dia que hi arribem l’ambient era gris i gelat, sobretot quan travessem el riu Mosa, que parteix la població. A la ciutat antiga, amb carrers de vianants, hi ha moltes botigues que abaixen la persiana quan es fa fosc. La bicicleta és el transport habitual de la gent.

Amb el tren anem en direcció Rotterdam, però com que s’ha de fer transbord a Eindhoven aprofitem per veure la ciutat. És un lloc estrany; edificis molt moderns, barrejats amb esglésies i catedrals gòtiques. Explicació: durant l’ocupació alemanya a la Segona Guerra Mundial, els aliats varen bombardejar la ciutat i tots els edificis antics van quedar enrunats. Rotterdam, la ciutat d’Erasme, on hi ha la Universitat que du el seu nom. Li passa com a Eindhoven, s’hi barregen antigor i modernitat, i també va patir les bombes aliades. La ciutat és molt bonica: a prop del port hi ha uns canals amb les típiques cases holandeses i els seus vaixells de pesca. Rotterdam és la ciutat dels Països Baixos on he vist més gent de color i d’altres procedències, sobretot àrabs i asiàtics. Malgrat que fa molt de temps que hi viuen, fan vida a part; no es barregen gaire amb la població autòctona.

Els Països Baixos són dels més densament poblats del món; setze milions d’habitants per 41.000 quilòmetres quadrats. Van ser una gran potència marítima, al segle XVII, malgrat la guerra que durant vuitanta anys els va enfrontar amb Castella. El país va ser molt ric i el nivell de vida de la població va ser molt alt, fins i tot pel que fa a les classes socials més baixes. I és que durant molt anys, constituïts com a república, els Països Baixos van desenvolupar una burgesia molt poderosa i emprenedora. Això es pot comprovar visitant Amsterdam, la capital. Les seves cases van començar edificar-se al costat dels canals i la ciutat es va anar estenent per la plana fins arribar ser una de les més grans d’Europa.

Amsterdam, la ciutat dels canals, és francament molt bonica i val la pena passejar-hi, malgrat els carrers estan sempre plens de gent, sobretot al centre. També és la ciutat dels museus, el principal, el Rijks Museum, on hi ha una bona mostra de la pintura holandesa. Fent un recorregut per les sales és possible fer un seguiment per mitjà de les pintures de la història de la ciutat i del país. Són importants el Stedelijk Museum dedicat a l’art modern, el Museu Rembrandt i la casa de Rembrandt. Al Museu Van Gogh es famós perquè hi han exposades les millors obres del pintor. El lloc que també atreu molts visitants és la casa d'Anna Frank, la nena jueva nascuda a Frankfurt i refugiada juntament amb la seva família aquí per fugir dels nazis i que es va amagar durant tres anys en aquesta casa. Van ser descoberts al 1944 i portats a un camp d’extermini, on va morir. A Amsterdam no s’ha de deixar perdre l’ambient de la Plaça Dam amb el seu famós Ajuntament, del 1655, i també del Nieuw-Markt, al cor de la ciutat. JOAQUIM AMARGANT

Atura't-hi un minut: la mobilitat d'Amsterdam
Amsterdam és la ciutat dels canals i les bicicletes. Hi viuen 750 mil persones; al seu entorn, un milió i mig. Diuen que cada dia circulen per la ciutat set-centes mil persones amb bicicleta, i que n’hi ha uns set milions. De fet, arreu hi ha bicicletes. El curiós és que fent bon temps, plovent o fent vent, els pares o les mares porten els nens petits dalt de la bicicleta o asseguts al davant. Els nens i joves van a l’escola amb bicicleta, no pas amb moto com a casa nostra. El que em va cridar més l’atenció és que a la sortida d’un concert de piano a l’Òpera -d’un concertista català, precisament- la gent agafava el tramvia i d’altres la bicicleta. Un bon exemple.

La fitxa
Pressupost: 300 euros durant sis dies (avió 25 euros, tren 80 e, allotjament 100 e, menjar 50 e i varis: 45 e).

Pel canal de Castella

El canal de Castilla al seu pas per Valladolid.

La ruta del canal de Castella es pot fer a peu, en bicicleta o en cotxe. Trio la bicicleta. Cada dia, a tres quarts de 9 del matí, surt un Catalunya Exprés de l’estació de Sant Andreu Comtal en direcció a Saragossa. A l’estació de Sants, el tren va pràcticament ple però a Tarragona i a Reus baixa molta gent i a Mora la Nova ja només queden quatre gats.

No tardem gaire en deixar Catalunya i la vegetació,ens endinsem en terres aragoneses, tot és sec i sense arbres. Arribem a Saragossa i des d'allà agafem un altre tren cap a Logronyo. Òbviament la bicicleta sempre va amb nosaltres. Logronyo és la capital de la Rioja, la terra del vi. La ciutat ha crescut força últimament, amb grans blocs de pisos. La primera feina és registrar-se a l’Alberg de Pelegrins i sol·licitar la Credencial.Els albergs són els allotjaments més barats. Passar la nit costa tres euros en habitacions mixtes de lliteres. A les deu de la nit tothom ja dorm: els pelegrins del Camí de Santiago estan esgotats i tenen els peus plens de llagues. A Logronyo val la pena passar unes hores a la ciutat i passejar per la part antiga, dominada per la catedral. També travessar el riu Ebre pel Pont de Pedra i visitar l’antic escorxador. A la tornada es pot passar pel pont de ferro, ara en obres.

Malgrat la boira de primera hora del matí es poden veure grans extensions de vinyes fins el primer poble de Castella Lleó i cruïlla de trens: Miranda de Ebro. Aquesta ciutat ha crescut molt amb grans blocs de pisos, però, malgrat tot, és una ciutat curiosa de veure. És especialment interessant la casa de Les Cadenas on és va hostatjar en Napoleó. La tercera parada és Burgos,ciutat molt cuidada i també de pas en el Camí de Santiago. Després passem per Palència i allà ens dirigim en direcció nord a Alar del Rey, just quatre cases, però és on comença el Canal de Castella fins a Valladolid i Medina de Rio Seco; són 207 quilòmetres, bona part prop del riu Pisuerga. Durant el segle XVIII, els esforços del Marquès de l’Ansenada van fer possible que en el 1753 comencés la construcció del canal d’ús mixta: navegable i rec. Les obres foren executades per legions de presos. Després d’estira i arronses les obres varen finalitzar al 1835, però llavors ja era massa tard, al cap de pocs anys va aparèixer el tren molt arran del canal i és va acabar el negoci. També és varen construir nombroses indústries. Ara al costat del canal hi ha una Via Verda per anar a peu o amb bicicleta.

Comencem doncs la ruta a Herrera del Pisuerga, un poble amb un cas antic dalt d'un turó on destaquen les restses del convent franciscà de San Bernardino. Continuem a Osorno la Mayor, poble de mil cinc-cents habitants amb l’església de la Asunción d’origen romànic. L’Ermita de la Pietat i el dolmen funerari de la Valdávia són coses interessants a veure. A Frómista, en plena Tierra de Campos i de pas del Camí de Santiago hi ha l’església romànica de San Martin del segle XI i el Monestir de Nostra Sra. De la Misericòrdia del 1436. Darrera bé Palència, una altra etapa del recorregut,ciutat molt bonica amb nombrosos convents com el de San Pablo, l’església de sant Miguel, la de sant Francisco, la de La Compañía, el monestir de santa Clara i el Palau Episcopal.

Finalment arribem a Valladolid, etapa final del recorregut pel Canal de Castilla, ciutat que s’ha embellit molt els últims anys gràcies als diners arribats de la Unió Europea. JOAQUIM AMARGANT

Atura't-hi un minut: Fromista
Fromista és una població de pas tant pels que fan la ruta amb bicicleta pel Canal de Castella com pels pelegrins que van a Santiago. Val la pena passar-hi un dia. Els bons temps de la ciutat van ser a l’Edat Mitjana, quan el 1066, arran del testament de la Reina Doña Mayor es va construir el monestir de San Martín, cedit als benedictins. Passa el mateix el 1436 amb la fundació de l’altre monestir, també cedit a l’ordre benedictina amb el nom de Ntra.Sra. de la Misericòrdia. Aquesta població tant rica en art i que va ser una de les més importants de Castella durant la baixa adat mitjana, va entrar en decadència el 1492, amb l’expulsió dels jueus. En aquell moment eren mil i representaven una quarta part de la població. Ara Fromista, amb nou-cents habitans, viu del turisme, sobretot dels pelegrins que fan estada de pas pel camí de Santiago i de la poca explotada Via Verda del Canal.

La fitxa
Tren amb targeta daurada de Renfe, albergs i menjar durant cinc dies, dos-cents euros.

Des de Rússia, amb amor

La darrera vegada que vaig viatjar a Rússia, vint anys enrera, formava part de la Unió Soviètica. El món ha canviat molt, la URSS ha desaparegut i han aparegut el DVD, Internet i el mòbil. Com s’haurà transformat aquell país? Decidim anar-ho a comprovar. Un vol de baix cost en dues hores ens deixa a l’aeroport d’Arlanda, a quaranta dos quilòmetres d’Estocolm. Des d’allà, en dotze minuts, ens plantem al centre de la ciutat gràcies a un tren exprés que va a 222 quilòmetres/hora. Estocolm és per mi la més bo-nica de totes les capitals escandinaves. Amb dos milions d’habitants, està edificada al damunt quatre illes on el llac Mälaren es troba amb el mar.

Amb Silja Line i per cinquanta euros cada camarot de tres, travessem de nit d’Estocolm a Tallin. A coberta el gran espectacle de les mil illes que hi ha al triangle entre Estocolm, Turqú i Tallin. La capital d’Estònia és una petita però gran ciutat si comptem tot el seu entorn, amb un centre medieval que val molt la pena visitar ja que ha estat declarat patrimoni cultural de la Humanitat per la barreja d’estils arquitectònics, medievals, gòtics i barrocs. L’endemà a la nit deixem Tallin i amb autobús anem amb direcció Sant Petersburg -Leningrad a la meva última visita-. De matinada entrem a la ciutat que el 1703 va fer edificar el Tsar Pere el Gran i que s’anomena la Venècia del Nord. L’entrada per les afores és majestuosa, amb les grans avingudes modernes actuals i l’urbanisme simètric amb grans parcs i jardins de l’època estalinista. Fora les estacions, àvies jubilades venen de tot per subsistir de la pobra pensió que el hi ha quedat amb el canvi polític. En sortir el sol, passeig per la Prespectiva Nevski, una meravella. Cada pas trobes un edifici, un palau, un jardí que val la pena. Tolstoi, Dostoievski i d’altres escriptors i músics s’hi passejaven per visitar les nombroses llibreries. Al final s’arriba a l’antic Palau d’Hivern dels tsars, la immensa plaça on l'octubre del 1917 les masses enfervorides assalten el Palau enderrocant el règim despòtic dels Romanov. L’Hermitage forma part del Palau i és una de les majors pinacoteques i museus d’antiguitats del món però per entrar-hi calen tres hores de cua.

De matinada agafem un tren amb llits que per setze euros ens portarà a Moscou, la ciutat més gran d’Europa, amb dotze milions d’habitants. Una ciutat grandiosa amb amplíssimes avingudes de divuit carrils. Algú va dir que la ciutat no és per passejar sinó per desfilar. Fa molta calor i visitem la mítica Plaça Roja amb paraigües, del sol que fa. Al fons l’església de Sant Basili. Tombant a la dreta i travessant el riu Moscova trobem la fortalesa del Kremlin, que val la pena visitar. Des de la immensa vila olímpica es veu de lluny la impressionant universitat central de Moscou. Edificat el 1946, és un edifici gegantí de cinquanta pisos i que requereix tres quarts d’hora per donar-li una volta completa. Cal visitar el monestir de Novodevichy, lloc on Napoleó va ser frenat el 1812. El Parc dels avenços de l’URSS (ara Rússia), el museu de la Revolució i sobretot viatjar en metro, antic però per mi el millor del món amb estacions folrades de marbre. El teatre Bolxoi i el Parc Gorki juntament amb el mausoleu de Lenin són indrets que val la pena visitar. JOAQUIM AMARGANT

Atura't-hi un minut: els magatzems GUM
El contrast que vaig trobar del Moscou de fa 21 anys amb el d'ara és que tot s'ha de pagar. De la manca de certes llibertats polítiques i viure bé però amb austeritat, s'ha passat al luxe més refinat i la llibertat d'enriquiment més agosarat, però al mateix temps molta gent té molta feina per viure el dia a dia, malgrat haver millorat els últims anys. Fa 21 anys, els magatzems GUM de la Plaça Roja, de propietat estatal, els diumenges eren plens de gom a gom de gent comprant articles soviètics. Ara, un diumenge d'agost, estan completament buits però atapeïts de marques de tot el món inabastables pel rus mitjà.

La fitxa
Catorze dies allotjats en parròquies i albergs, cuinant nosaltres i desplaçaments amb trens, avions, vaixell, busos i metros, 585 euros.

Lituània, la més coneguda de les Bàltiques

Aspecte del riu que atravessa Vílnius, la capital lituana.

De petit sentia parlar de les repúbliques Bàltiques, que es trobaven darrera del Teló d’Acer, al costat de Rússia i que formaven part de la Unió Soviètica. Darrera aquell Teló d’Acer, segons el règim franquista, hi passaven coses terribles. Aquelles terres que semblaven tant llunyanes, ara es troben a poques hores de casa nostra. Cada dia surt un avió de Ryanair des de Girona que aterra a l’aeroport de Poznan, a Polònia, al cap d'una hora i mitja. Un cop arribats, un autobús ens deixa al carrer Sw. Marcin (Sant Martí), a les portes de la ciutat Vella. És dissabte i criden l’atenció parelles de nuvis i joves vestits amb vestits negres i barrets universitaris entrant i sortint de la Universitat.

Seguint el mateix carrer arribem al centre històric i a la Plaça Major, Stary Rynek, una meravella de plaça medieval. En un primer pis d’una de les cases hi ha dues persones, un home i una dona, assegudes en unes cadires penjades a les parets de les façanes. Protesten? No, intenten embaladir turistes perquè es quedin a la ciutat vella. Abans d’agafar el tren cap a Varsòvia acabem d’admirar aquesta vella ciutat de més de cinc-cents mil habitants i que ja en el segle X era la capital de Polònia.

Varsòvia és una ciutat reconstruïda després de l’ocupació nazi durant la Segona Guerra Mundial. Val la pena visitar-ne la ciutat medieval, cada dia més embellida en un entorn lliure de cotxes i amb jardins i carrers de vianants. A prop s’hi aixecava el barri jueu, destruït totalment per les tropes alemanyes el 1943. A l’estació de trens Centraina n'agafem un en direcció a Vílnius, capital de Lituània. Gaudim de la Polònia rural travessant planúries farcides de boscos d’avets. Al cap d'unes hores el tren enfila uns turonets molt bonics, torna a baixar i s’atura en una estació. Ja som a Lituània.

Pugem amb un tren verd, de fabricació russa, amb vagons molt amples i bancs lleugerament encoixinats. Ens sorprèn la quantitat de llacs que veiem: n'hi ha tres mil, juntament amb molts aiguamolls. Passem per Kaunas, baixem una estona i de refiló visitem la ciutat. El tren en ha deixat a les afores i divisem amplíssims carrers amb parcs i jardins i amb edificis tronats d’estil soviètic. La part antiga de la ciutat és molt bonica i val la pena aturar-s’hi una estona per visitar la catedral i la plaça del mercat.

De nou, amb tren, arribem Vílnius. La ciutat és com un poble gran i sumant-hi la seva àrea metrepolitana compta amb sis-centes mil ànimes. Està farcida d’esglésies catòliques d’estil barroc i també alguna d’evangelista molt antiga. El llarg i torçat carrer de Pylimo Gatve, que va de l’estació del tren al riu Neris, talla pel mig la ciutat vella amb l’eixampla del segle dinou; carrers amples i estret on s’amaguen joies arquitectòniques. En trobem una: la Gran Sinagoga de Vílnius. A finals del segle XIX n’hi havien més de cent, cosa que li va valer el sobrenom de "la Jerusalem de Lituània". Entre 1920 i el 1939 a Vílnius hi vivien més de cinquanta mil jueus, la quarta part de la població. Arribem al riu a l’hora que el sol baixa i es reflecteix a les seves aigües. Val la pena quedar-s’hi una estona per contemplar les dues ribes en què sobresurten la blanca catedral i la Torre Gedimino, així com l’església de Pere i Pau. Lituània, doncs. Un país que actualment forma part de la Unió Europea després d'haver estat membre de la Unió Soviè-tica des de 1940 al 1991 i anteriorment, fins el 1918, de l’imperi rus.

Atura't-hi un minut: El Museu de l'Holocaust lituà
A l'Eixample de Vílnius hi resten nombrosos edificis d’estil jueu, raconets on podem trobar encara alguna petita sinagoga senyal de la petjada d’aquell poble que va enriquir la ciutat amb els seus comerços i edificis. En un d’aquests raconets es pot visitar el Museu de l’Holocaust: la casa que l'acull és vella, de fusta, no surt a la guia de la ciutat, però guarda records de la seva floreixent cultura i del posterior extermini dels membres de la comunitat durant l’ocupació nazi, amb la col·laboració de bona part de la població lituana autòctona. No hi ha cues per entrar en aquest museu. On si n'hi ha és a l'antiga seu del KGB, en l’actualitat Museu del Genocidi, amb els nom d’algunes de les víctimes gravades a les parets. Contradiccions de la història. JOAQUIM AMARGANT

La fitxa
Sis dies, en avió de baix cost, tren, albergs i menjar pot arribar a sortir per 150 euros. Extremadament barat, doncs.

La Maternitat d'Elna

N'havia sentit a parlar molt, de la maternitat d’Elna, fins i tot havia anat a conferències d’Assumpta Montellà, la historiadora que ha resseguit aquest conte de fades modern. I em va sortir l’oportunitat d’anar a Elna a visitar la casa de la maternitat per mitjà d’una de tantes excursions que s’organitzen per visitar aquella població del Rosselló. A l’autobús, gent de totes les edats. Els més grans, que havien viscut la guerra, expliquen als més joves la terrible experiència que va suposar per a ells. Ens acompanya la pròpia Assumpta Montellà, relatant diversos fets històrics: a Figueres ens va explicar els bombardejos que va patir la ciutat el febrer del 1939. L’exèrcit rebel que va trencar amb la legitimitat republicana va esmicolar dues terceres parts de la capital empordanesa.

Ens posem a la pell del mig milió de persones que ho deixaren tot per por a la repressió franquista però que trobaren a la França "amiga" els gendarmes i la guàrdia senegalesa que els va portar als camps de con-centració de Sant Cebrià, Argelers i Ribesaltes. No tenien res per aixoplugar-se ni lloc per fer les necessitats i el poc menjar existent eren uns panets eixuts que els senegalesos llençaven a l’aire per veure qui els agafava primer.

Entre tots es crea de seguida una corrent elèctrica que ens uneix a tots amb un desig creixent de solidaritat per tota aquella gent, però al mateix temps un alleugeriment per no haver viscut els fets relatats. Les dones infantaven enmig de la platja, sense llevadores ni metges. Tampoc tenien llet als seus pits llet, ja que la fam els hi havia assecat. De cop va aparèixer una dona jove que en carros o furgoneta anava a buscar les dones embarassades i les treia del camp davant la mirada dels gendarmes. Era una infermera suïssa que en veure el drama d’aquelles dones va aconseguir diners de les institucions internacionals i va llogar als masovers aquella casa tant original d’Elna que havien fet construir uns senyors per passar-hi els estius. L'edifici es va convertir en la maternitat d’Elna. Iniciada la Segona Guerra mundial, els nazis ocupen França i l’Elisabeth –aquest era el nom de l’infermera- va aconseguir que 597 infants naixessin entre 1939 al 1944. I de fet, durant el viatge, l’Assumpta Montellà explica que, fa dos anys, de visita a Elisabeth Eidenbenz, aquesta li va confessar que si hagués sabut que l’agost del 1944 París seria alliberada hauria resistit una mica més a la Maternitat.

Una representació de l’Ajuntament d’Elna ens dóna la benvinguda en arribar la casa. No hi és l’alcalde, que es troba, precisament, a Viena al costat de l’Elisabeth en motiu del seu 95 aniversari. Comencem la visita a l’imponent casa enmig del jardí que, en aquell temps, eren tot camps de conreu ja que el menjar anava escàs i les mares dels infants havien de treballar la terra. L’Elisabeth, segons explica l’Assumpta, va ser una de les promotores del que ara em diem "jardí d’infants", una escola bressol. Els nens durant el dia estaven en una habitació vigilats per unes cuidadores i les mares només els podien veure a l’hora de donar-los el pit. Només s'estaven plegats a les nits. Les parets de la casa són plenes de fotografies per recordar com era la vida en aquella casa convertida en maternitat. Al 1944 un cop els alemanys van tancar-la, l’Elisabeth se’n torna al seu país i després a Àustria. Durant molts anys aquella infermera ha treballat per ajudar a qui ho necessités. Molts nens i nenes nascudes a la maternitat també l’han escrit. Ara l’Elisabeth rep sacs plens de cartes d’agraïment. JOAQUIM AMARGANT

La fitxa
Barcelona-Elna. Cost: 33.48 euros (peatges 14.45, carburant 19.03 euros). Temps: 2h 9'. Distància: 202 kms.

República Dominicana: una illa de contrastos

Foto de la capital, Santo Domingo.

Quisqueya, que vol dir "mare de totes les terres", és l’illa que el 5 de desembre del 1492 va descobrir Cristòfor Colom i a la qual va posar el nom de "La Española". Avui, d’aquesta part de l’illa que anem a visitar en diuen República Dominicana –ve dels monjos dominics-, mentre que a la resta de l’illa l’anomenen Haití degut a la invasió francesa del 1665. Sobrevolant aquesta illa del Carib crida l’atenció el verd de les seves aigües; des de la platja es pot veure el fons marí, i la gran muntanya del Pico Duarte on neixen els dos rius més importants de la illa.

En arribar a l’aeroport de Santo Domingo ja m’espera el bon amic Nelson Polanco, rector de la Parròquia de San Agustín. En arribar tot són presentacions; per a ells sóc un visitant "il·lustre" de la Vella Europa. En Nelson em va dir convidar a enregistrar el curs bíblic que s’imparteix els dimarts a l’església. Amunt i avall dels passadissos un conferenciant de color, com tots els oients, explica com entendre el llibre sagrat. El públic és molt divers: homes dones,nens,joves i fins i tot jovenetes que donaven el pit al seu fill. Més tard, anem a casa de Doña Angelita, rica senyora que viu en una gran casa amb el marit, el fill Túlio i tres noies i dos nois que tenen afillats i que anomenen "los sobrinos". Tots viuen a la casa com si fossin de família i al mateix temps fan de criats, sembla Lo que el viento se llevó.

L’endemà al matí amb l’Heriberto "el niño" anem en cotxe fins el Santo Domingo colonial. La ciutat antiga és molt petita però acollidora, amb el pati d’armes a l’entrada i l’Alcázar de Colom, on havia viscut Don Diego, el fill del descobridor i primer virrei. Visitem algunes petites esglésies així com la catedral, que va ser la primera d’Amèrica. Al davant mateix hi ha el Palau Episcopal on viu el Cardenal de Santo Domingo, amb qui conversem una estona. Es tracta d’un edifici que val la pena visitar ja que data del segle XVI i està molt ben conservat.

De retorn a la parròquia travessem el riu Ozama que parteix la ciutat, al costat la fortalesa del mateix nom i que va ser la primera d’Amèrica. Arribem al gran monument a Colom anomenat Foro, inaugurat el 1992 amb motiu del cinquè centenari del Descobriment. Santo Domingo és com totes les ciutats d’Amèrica, té un centre històric, comercial i de negocis i la resta és una ciutat molt estesa amb cases de planta baixa. I amb barris de luxe i d’altres, que solen ser la majoria, uns de molt pobres i d’altres encara pitjor, com a tota Amèrica Llatina, excepte Cuba.
A la parròquia de Sant Agustí hi ha la Fundació Pico Duarte. Allà conec els nois que estan allotjats en una petita casa construïda amb els diners recaptats per la Fundació. Molt més allunyat del Santo Domingo Este, al barri de las Cañitas i en una casa també de la Fundació, hi vivuen les noies. Procedeixen de pobles de fora la capital i els han escollit per residir en aquells centres i poder anar a la universitat per poder estudiar una carrera. Molts dels estudiants eren d’Azua, capital de la província del mateix nom que val la pena visitar. Es veu que la ciutat té molta influència en el passat de gent procedent de Galícia, que es constata amb la veneració que tenien a l’apòstol Santiago ja que els pocs ciutadans que van sobre viure al gran terratrèmol del 1751 es varen encomanar al sant. En aquells anys un seguit de terratrèmols varen engolir cases senceres amb la gent a dintre. Ah, val la pena també visitar les paraisíaques platges de l’antiga Quisqueya. J. AMARGANT

PRESSUPOST: El bitllet Barcelona-Santo Domingo es pot trobar a un preu mínim de set-cents euros (mil amb hotel).

Lisboa: l'última ciutat no 'fashion'

Vista de la plaça Dom Pedro IV, coneguda popularment com la del Rossio. Foto: J. S.

L'últim dia que vaig ser a Lisboa era dilluns, un dia poc habitual per a ser de viatge. Les combinacions aèries, però, sovint són més favorables econòmicament si es viatja en horaris intempestius. Eren dos quarts de vuit del matí, sortíem de la pensâo Geres, a tocar de la plaça Dom Pedro IV (la del Rossio), i pensava: tan de bo no haguéssim de marxar encara i ens poguéssim quedar ni que fos un migdia més a la ciutat. La vista de la plaça, ja des de l’habitació, era magnífica; havia plogut i el terra estava mullat, embellint el paisatge. Sovint he pensat que les ciutats són més boniques quan fa núvol o plou, no pas quan fa sol i tot té un aspecte massa perfecte.

Si ens haguéssim pogut quedar una mica més hauríem anat a aquella pastisseria de tota la vida sortint del carrer que porta cap a la Praça de Comércio, i hauríem llegit el Diário de Notícias mentre ens preníem, a la barra, un parell de pastéis de nata (de crema) i dos galâos (cafès amb llet). Després hauríem enfilat de nou cap al Bairro Alto a veure si aconseguíem trobar la vista de postal de l’Elevador da Bica, que -sense guia- havia estat incapaç de localitzar. Quan haguéssim resolt l'enigma, ens hauríem endinsat en un d’aquests restaurants senzills, populars, amb parets de rajoles -com en un lavabo- i hauríem dinat balcalhau amb patates bullides. Lisboa -i tot Portugal, de fet- té un regust de patata bullida, de vell, d’antic. No estar a la moda, no ser fa-shion, és el principal reclam que té avui aquesta encantadora i tranquil·la ciutat. Una ciutat, a més, que és molt assequible pel visitant: amb un parell de dies -dalt dels mítics tramvies grocs- es pot visitar el pintoresc barri de l'Alfama, el castell de Saô Jorge, la zona del Rossio -l'Eixample de la ciutat- i el Monestir dels Jerònims (a Belem), mescla del gòtic tardà i el Renaixement amb motius orientals i mariners. Una delícia. JOAN SALICRÚ

PRESSUPOST: En avió (Vueling), anar i tornar costa entre noranta i cent vint euros per cap. L'allotjament en pensió al centre trenta euros per cap/nit.

De Nàpols a Salern, per la costa

La costa d'Amalfi que referencia l'article.

Clickair ha obert una ruta que uneix Barcelona amb Nàpols en una hora i mitja. Aprofitant l’oferta ens n’anem fins la regió italiana de la Campània. I el primer que veiem des de dalt l’avió, en sobrevolar Nàpols, és la boca del volcà Vesuvi, la lava del qual -el 79 d.C.- va cobrir completament Erculano i Pompeia.

Nàpols: una ciutat d’un milió d’habitants que si no fos pel seu el caòtic trànsit i per la mala imatge dels carrers seria molt bonica. Passejant per la seva part antiga els vials estan guarnits amb el que els napolitans en diuen “les banderes”, la roba penjada als balcons i finestres. De seguida apareixen edificis i esglésies d’una vellesa extraordinària, com el Duomo o la catedral de Sant Gennaro. A qualsevol racó podem trobar capelletes i petits altars il·luminats amb flors. A prop del port hi trobem la petjada catalana: el castell nou té la seva portalada dedicada a Alfons el Magnànim, que el 1443 va conquerir la ciutat.

Amb la línia de tren Circunvesuviana, arribem a Sorrento, ciutat turística i bonica que no té res a veure amb Nàpols. Amb autobús enfilem la carretera que ens portarà a la costa amalfitana, al golf de Salern. En un dels giravolts podem veure l’illa de Capri. Després de passar per una carretera molt estreta que voreja tota la costa arribem a Amalfi. La vila està construïda a la muntanya, com tots els pobles del golf de Salerm. Per uns carrers estrets amb escales es pot arribar fins el cim, on es contempla una vista espectacular de part dels penya-segats de la costa. Actualment Amalfi té sis mil habitants i fins el segle XII havia estat la capital de la república que duia el mateix nom. El Duomo o catedral, dedicada a Sant’Andrea, fou construït el 1203 amb estil àrab-normà. La façana reuneix d’una harmònica-ment estils arquitectònics ben diferents i és única en tot el món. Per accedir-hi cal pujar per una gran escala de colors que, com la façana de la catedral, llueix amb els rajos del sol. A l’estiu, la vila, com totes les de la costa, està plena de turistes que viuen en habitacions llogades a les famílies de la vila.

A cinc-cents metres a peu per la carretera hi trobem Altri,un altre poblet penjat de la muntanya amb nombroses esglesioles. Calen, doncs, bones cames per visitar tots aquests pobles construïts a les parets de les muntanyes. Des de la gran escala de l’església de l’Immaculata es veu una vista impressionant de totes les cases, pobles i poblets penjats arran dels penya-segats. També hi trobem uns faristols amb fotografies de les pel·lícules que s’han rodat en aquell indret; directors com Rossellini o Vitòrio de Sica i actors com Sofia Loren o Gina Lollobrigida... han deixat les seves penjades a la costa amalfitana.

Una costa plena de sorpreses
Hi ha un bon servei de bus per anar visitants tots els poblets de la costa, com Ravello, Minori, Maiori, Praiano, Positano i molt a prop la Grotta dello Smeraldo, on s’han rodat molts films. Tota la costa -declarada patrimoni de la Humanitat per l’Unesco- està plena de llimoners i tarongers dels que s’obté el famós Limoncello, licor que podrem trobar en qualsevol indret igual que la seva famosa ceràmica de color groguenc.

De retorn a Nàpols val la pena passar un dia a Salern, ciutat de cent cinquanta mil habitants, famosa per les seves universitats en Medecina. Si s’està en forma recomanem visitar de nit la ciutat antiga, incrustada a la muntanya que dóna al port, i fer un recorregut pels seus carrers groguencs: descobrireu cases, esglésies i racons inimaginables. JOAQUIM AMARGANT

PRESSUPOST: Cinc dies viatjant en avió, tren, autobús i albergs poden arribar a costar només uns dos-cents euros.

Malta: una illa plena d'història

Vista de la capital de Malta, La Valeta.

Ja feia temps que volia descobrir l'illa de Malta que durant gairebé 250 anys va ser dominada pels catalans. Malta va ser catalana fins el 1530, quan el rei Carles la va cedir als Cavallers de Sant Joan de l'Hospital de Jerusalem. Grans mestres de la nostra llengua van ser els encarregats de regir els designis de l'illa: Joan d'Omedes i Nicolau Cotoner, per exemple. Molts altres pobles van intentar conquerir Malta, els àrabs en varen ser uns, i el seu llegat s'hi nota ja que el setanta per cent de la llengua maltesa prové de l'àrab. L'illa fou assetjada el 1565 pels turcs otomans, però va ser Napoleó qui la va conquerir el 1798. Per poc temps, ja que dos anys després va passar a mans britàniques. El 1964 l'illa va aconseguir la independència però mantenint com a cap d'estat la reina Isabel II del Regne Unit. Però no va ser fins el 1979 que l'exèrcit britànic en va marxar. Ara Malta forma part de la Unió Europea.

L'illa té 27 quilòmetres de llargada i catorze d'amplada i juntament amb l'illa de Gozo té 960.000 habitants. La capital és La Valeta, en honor al constructor francès que va fundar-la, de nom Jean Parisot de la Valette. Anar-hi en avió ara és molt barat: hi ha ofertes de Ryanair per vint euros. Des de l'avió es pot gaudir d'una magnifica vista dels dits fortificats de Senglea i Vittoriosa, que entren al mar. Val la pena gaudir d'aquestes fortificacions a la posta de sol des de la terrassa de la Barrakka Gardens, molt a prop de l'edifici de la Cotonera catalana que després va ser la seu de l'almirantall britànic i ara és el despatx del primer ministre maltenc. Passejant per la Valleta descobrim nombroses esglésies. Ens aturem a la catedral de Sant Joan. A la punta de tot recomanem visitar l'hospital dels cavallers de Malta, amb una reproducció real i en miniatura de com acollia i es guarien els ferits de guerra.

Amb autobús ens arribem a Senglea, un dels dits fortificats des d'on es pot veure la Valeta des d'una altra perspectiva. Visitem la fortificació Vittoriosa amb als seus carrers estrets ornamentats amb plantes i flors. En tres quarts d'hora d'autobús i per 43 cèntims d'euro arribem a Rabat, l'indret on es troba la catedral de Sant Pau ja que suposadament l'apòstol hi va naufragar. Molt aprop també hi ha les catacumbes dels primers cristians de l'illa. Travessant una plaça arribem a la ciutat de Medina, la primera capital de Malta. Edificada dalt d'un turó, és una petita ciutat medieval dintre muralles amb impressionants palaus i esglésies. Des d'allà, caminant quatre quilòmetres, arribem a Dingli, la població més alta de l'illa, a 253 metres, sobre els penya-segats del mateix nom. Vorejant-los podem fer cap fins Hagar, on trobem exemples d'arquitectura megalítica edificats mil anys abans que les famoses piràmides. En direcció nord i a tres-quarts d'hora d'autobús es troba la ciutat turística de Bugibba amb un llarguíssim passeig marítim que ressegueix la badia. JOAQUIM AMARGANT

PRESSUPOST: Cinc dies viatjant en avió, tren, autobús i albergs poden arribar a costar dos-cents euros.

Del Loire a la comunitat de l'Arca

Interior de la catedral de Tours dedicada a Sant Martí.

Aquest mes us proposem un recorregut pel Loire, a prop de París, fins la Vall de l’Orb, a l’Hèrault, al nord de la regió del Llenguadoc-Rosselló. Primer facturem la bicicleta a l’avió de la companyia Vueling que surt de Barcelona fins l’aeroport Charles de Gaulle, a París. A la capital francesa, concretament a l’estació d’Austerlitz, pugem al tren fins a Tours, a la vall del Loire. Al vespre visitem la ciutat, una de les més belles de França. És destacable la basílica de Sant Martí en honor al sant nascut en aquelles contrades, considerades el "jardí de França". A Tours, com a fills il·lustres, a part de Sant Martí, també hi trobem l’escriptor Honoré de Balzac. De fet, diuen que en aquesta comarca -la Turena- és on parla el francès més pur.

Al matí marxem fins a Ussé, on emprenem la ruta pels castells del Loire. A Ussé, dalt d’un turó, s’alça el castell de la Bella Dorment del bosc. El castell és una mena de torre de guaita que domina tot el riu Chinon. Candes, Saint Martin, Saumur, Gennes... són les localitats que passem en el transcurs de la nostra ruta assenyalada per a bicicletes. Ancenis és l'última localitat on arriba la pista de bicicletes que properament finalitzarà a l’estuari del Loire, a l’Atlàntic. De retorn a Tours agafem el tren fins a Vierzon, una cruïlla ferroviària. El tren que agafem va fins a Béziers. Els passatgers parlen en veu baixa.

Fem una parada a la ciutat de Moulins per visitar la catedral i tot el patrimoni religiós. Amb la bicicleta el recorregut per la ciutat es fa més depressa. Després altre cop al tren en direcció al sud, a la Vall d’Orb fins arribar a un poblet de mil tres-cents habitants, Le Bousquet d’Orb. Tot seguit anem al petit hotel Berthomieu a la recerca d’allotjament. És diumenge i la senyora, just abans de marxar, ens dóna les claus de l’edifici sense demanar-nos el carnet d’identitat i sense saber qui som. Quina confiança!

Emprenem amb bicicleta la ruta per carretera que ens portarà a dalt d’una vall de mil metres d’alçada: Les Cabrils a La Borie Noble per visitar la Comunitat de l’Arca. Primer passem pel bonic poble de Lunas que val la pena estar-s'hi una estona al costat del riu amb les seves cases medievals. Muntanya amunt ens parem a Joncels,un poble-museu molt bonic on el 1361 hi va fer estada el Papa Urbà. Esbufegant arribem al cim de la muntanya de Les Cabrils. Per un camí volen arribar fins la casa de la Comunitat de l’Arca. Veiem uns membres de la comunitat llaurant la terra amb una arada tirada per cavalls. No tenen maquinària, tot ho fan a mà. Arribem a la casa, és molt gran, hi viuen cent cinquanta persones amb nens inclosos. No ens es-peraven, però ens assabentem que el fundador d’aquestes comunitats va ser Lanza del Vazto, nascut a Sant Vito, Itàlia, i mort al 1981 a la serra d’Elx, prop de Múrcia. La seva filosofia s’inspirava en el pacifisme i la no violència de Gandhi.

El dia a dia dels membres de la comunitat gira a l’entorn del treball de la terra i també artesania. La seva vida és austera però confortable. Desconfien dels avanços modern que ofereix el consum. Donen molta importància a la festa, les danses, el cant i ells mateixos es fan la roba, són ecologistes, s’autoabasteixen i els excedents els van a vendre, també llegeixen molt. Es defineixen d’esquerres però no militen a cap partit polític. Pel que hem pogut saber en els anys vuitanta la comunitat era més nombrosa ja que hi havien més de quaranta nens. Emprenen la baixada fins a Le Bousquet d’Orb a recollir les coses. A mig camí de Bèziers, on agafem el tren fins a Catalunya, val la pena aturar-se al poble de Bedarieux per fer-hi una visita. JOAQUIM AMARGANT

PRESSUPOST: Avió, tren i albergs, uns 250 euros. El preu pot baixar amb un bitllet InterRail o si fas el recorregut amb cotxe compartit.

Buscar les arrels catalanes de Cuba

El conegut Rom Bacardi, creat per un català emigrat a Cuba.

Cuba s'hi pot anar a fer moltes coses: a disfrutar del turisme de sol i platja a preus relativament barats, a fruir de la passió per la música que es respira en els nombrosos clubs existents o en un pla més polític veure com funciona (o com no funciona, més aviat) un dels darrers països amb un sistema d'economia planificada del món. També s'hi pot anar -hi ha autèntics desgraciats que ho confessen sense embuts!- a fer-hi turisme sexual, és a dir, a aprofitar-se de les dificultats econòmiques que travessa la illa (per culpa també de l'embargament nordamericà, diem-ho tot) i també els seus joves de sexe femení, que veuen en la prostitució una possible sortida econòmica. Nosaltres, però, us fem una altra proposta: anar a Cuba a descobrir-ne les arrels catalanes, que hi són i ben vigents.

Per començar podeu fixar-vos en els cognoms dels cubans. N'hi ha molts que són directament catalans, en altres casos es tracta de noms catalans barrejats amb d'altres de cubans o adaptats. I qui diu els cognoms diu el nom de conegudes begudes alcohòliques com el Rom Bacardí o els Cigarros Jané. També podeu anar a algun dels cinc casals catalans que hi ha la illa, concretament a L'Havana, Santiago de Cuba (l'antiga capital, aquí és on arribaven els emigrants), Camagüey, Cienfuegos i Matanzas.

El millor, però, per descobrir les arrels catalanes de Cuba és anar a veure descendents dels que hi van emigrar als segles XIX i XX. Si són parents, com en el meu cas, millor. Ningú com ells us farà donar compte de com el caràcter català es va imbrincar en el cubà i n'ha conformat l'essència actual. Pas-sejar-se amb ells per la Vieja Habana o per la Plaza de la Revolución -allà on hi ha aquella mena d'esgrafiat fet amb ferro de la cara de Che tan famós- serà un privilegi. Demaneu als descendents de catalans també que us expliquin anècdotes dels avantpassats i us intentin reproduir alguns dels renecs que deixaven anar quan les coses no anaven com ells volien. Segur que riureu de valent. Acompanyant-los ens els àpats casolans tastareu els plats típics com plàtan fregit o arròs a la cubana (un invent dels catalans que van anar a Cuba, precisament). I així també us adonareu de les dificultats que tenen per arribar a fi de mes els cubans normals i corrents: la targeta de racionament -si, si, n'hi ha encara- els dóna per arribar el dia 10 de cada mesada, després cal buscar-se la vida.

Si aneu a conèixer les arrels catalanes de Cuba us en fareu creu de què alguns avantpassats hi anessin a fer fortuna o a intentar viure millor que a Catalunya. Avui tots els cubans fir-marien viure amb una desena part del que tenim els que ens vam quedar al Principat. Paradoxes de la història. JOAN SALICRÚ

Catalans que van anar a Cuba
Fins després del regnat de Carles III els naturals de Catalunya no podien anar a Cuba lliurement, tot i que si ho podien fer la resta d'espanyols. És entre 1800 i 1835 quan es produeix la primera migració catalana cap a Cuba, la qual influirà de moltes maneres en la vida econòmica i social d'un país poc dinàmic per l'estàtica administració colonial. A finals del segle XIX són uns vuit mil, els catalans que emigren a Cuba, i s'estableixen en àrees urbanes: a l'Havana, Santiago de Cuba i Matanzas. De seguida van destacar en el comerç, la indústria i la cultura. Per no perdre els lligams amb el Principat, va fundar quatre associacions: la Sociedad de Beneficiencia de Naturales de Cataluña, la Sociedad Humorística Provincial de Cataluña -"la Colla de Sant Muç"-, el Centre Català -que el 1887 va absorbir la "Colla de Sant Muç"- i la comissió Catalanes en Cuba, que va organitzar diversos actes a la patrona de Catalunya, la Mare de Déu de Montserrat, que d'aquesta manera va esdevenir altament popular a Cuba. J.S.

RECORREGUT: Barcelona-L'Havana-Santiago de Cuba-L'Havana-Barcelona. PREU: Viatjant a l'agost, en avió i acollit en familiars, uns dos mil euros.