L’illot de Romania al costat de l’oceà eslau

Imatge del nou centre de Bucarest després d'enderrocar gran part de l'antic.

La primera vegada que vaig anar a Romania era el 1981. Era l’època de les obres faraòniques de Nicolaie Ceaucescu: la decisió de portar –mitjançant un canal- les aigües del Danubi a Bucarest, la construcció del nou Parlament imitant el Palau de Versalles així com d’una gran avinguda imitant els Camps Elisis de París que hi conduïa, aprofitant que un terratrèmol el 1977 havia deixat fet a miques gran part del centre històric... De fet sempre s’havia dit que Bucarest era el Paris de l’est i Ceaucescu s’hi emmirallava.

Ens vàrem allotjar als grans complexes hotelers del Mar Negre i vàrem poder conèixer el país de dalt a baix. Romania era un país modern i avançat i molt preparat de cara al turisme termal, amb grans hotels on es feien cures amb fang i cremes de la doctora Asland que rejovenien la pell. Al 1989 tot això es va esvair. Va caure el règim, Ceaucescu i la seva dona van ser assassinats en un estrany cop de palau i el país que semblava que vivia un somni etern de progrés va entrar en una disbauxa per la lluita pel poder: ara la corrupció, l’atur i la delinqüència -les màfies romaneses- són el pa de cada dia.

A l’agost d’enguany, amb uns amics, vaig tornar a Romania amb un vol de baix cost de Vueling. Bucarest ja no era el que havia estat. Part de la ciutat està desballestada i els carrers del petit París aixecats, però amb les obres aturades perquè la Unió Europea ha tancat l’aixeta de les subvencions arran de la corrupció imperant. Ara Bucarest viu com pot. Uns s’han enriquit i es passegen amb grans cotxes i guàrdies de seguretat i la majoria mira com sobreviure. Uns paletes ens diuen que amb Ceaucescu no hi havia llibertat i que els talls de corrent eren freqüents, però que tothom tenia feina i diners; ara en canvi tenen llibertat però ni diners ni feina.

Visitem el Parlament amb en Cristian, un amic nostre que ens fa de guia, i també tot l’entorn del Palau Episcopal, els carrers per on abans només podien passejar i viure els alts càrrecs del règim comunista. Bucarest té nombroses esglésies ortodoxes i la gent la trobem acollidora i amable, com també tota la gent de la resta del país. Sortint a Bucarest en tren anem a Brasov, ciutat amb influència germànica: la majoria de la seva població és romanesa, però també i viuen molta gent d’origen hongarès. A més hi havia viscut una nombrosa comunitat jueva, per això encara s’hi conserva una sinagoga -a l’acabament de la Segona Guerra Mundial, però, molts jueus varen emigrar a Israel-. La ciutat és molt bonica, amb un centre medieval emmurallat a l’entorn del nucli antic amb la seva gran catedral, del gòtic alemany. A la part moderna de l’època comunista hi ha grans blocs de pisos, però amb carrers amples i espaiosos, amb grans parcs i jardins.

Al sud visitem Sinaia, una ciutat d’estiueig amb telecadires per pujar als cim dels Càrpats i visitar els petits palaus de l’antiga monarquia romanesa. Al nord de Brasov hi ha Sighisoara, a la Transilvània, amb una barreja de població hongaresa i saxona degut als antics dominis per part d’hongaresos i germànics que es pot veure en els seus edificis i places, com la Torre del rellotge. Últimament la UNESCO ha declarat la ciutat Patrimoni de la Humanitat. En aquesta regió de Transilvània –no cal dir-ho- s’hi pot visitar els castells del Comte Dràcula amb la llegenda de vampirs. Enfilant cap el nord arribem a Cluj-Napoca, ciutat molt gran i bonica amb les grans places medievals, la Piata Muzeului i l’església catòlica de sant Miquel, la més gran del país i a la qual es pot pujar a dalt de tot i veure la ciutat de conjunt. Al centre hi ha la catedral ortodoxa i a les afores les antigues muralles al costat del riu Somes, amb les seves torres de fusta. La ciutat té gran influència cultural i artística hongaresa. Per últim i tocant Hongria hi ha Oradea, considerada la ciutat més pròspera de Romania i porta de l’Europa occidental, amb un centre històric molt bonic i conservat. A molts d’aquests pobles i ciutats de Romania les retolacions dels carrers estan en romanès, hongarès i alemany. Cal dir que el romanès és una llengua romànica i que parlant en català l’entenen bé. JOAQUIM AMARGANT

Atura't-hi un minut: Transilvània
Romania, fins que el 1887 no va aconseguir independitzar-se, va estar dominada per l'Imperi Austrohongarès i pels otomans. Per això el país no té gaires monuments de relleu històric i explota la llegenda de vampirs i el castell d'en Dràcula, a Brand, molt a prop de Sighisoara. Vlad Tepes va ser príncep de Valàquia a Transilvània al segle XV sota la dominació turca. A la seva terra va ser un heroi per la seva resistència ferotge a la conquesta turca. Però va ser extremadament cruel amb els seus enemics, als que sovint condemnava a morir empalats. Bram Stoker va visitar Transilvània i va inspirar-se amb les històries del príncep Vlad Tepes que sucava pa amb les sang de les seves víctimes per inventar-se històries de vampirs.

La fitxa

Quinze dies per lliure i tornant amb Ryanair des de Eslovàquia: 475 euros.

Del Tirol al Danubi

El Danubi en el seu recorregut per Passau.

La companyia Ryanair no para d'obrir noves rutes amb noves possibilitats: ara ha estat el torn d'un nou enllaç entre Girona i Memmingen, a la regió de Suàbia, a l'estat alemany de Baviera. D'aquesta ciutat de quaranta mil habitants comença la nostra ruta fins arribar a Linz, Àustria, en què un nou Ryanair et torna a Girona.
L'antic aeroport militar d'Algäu, a Memmingen, s'ha reconvertit per a ús de les companyies de baix cost. La ciutat va ser bombardejada per l'aviació aliada però tot i així conserva un dels barris antics més ben conservats d'Alemanya. La intenció del viatge és arribar al Salzburg, llogar una bicicleta i seguint els rius Salzach, Inn i Danubi arribar a Mauthausen. Hi ha dues opcions: agafar el tren fins a Munic o fer l'anomenada Ruta del Tirol, de Memmingen a Füssen i amb un tren de muntanya arribar a Garmisch-Parternkirchen, d'allí a Insbruck fins arribar a Salzburg. Recomanen aquesta ultima opció; molt més bonica.

Arribats a la ciutat on va néixer Mozart podem visitar la seva casa, els castells de Mirabell i Hillbrunn i sobretot la cerveseria de Mülln, al soterrani de l'església dels agustins, al carrer Augustinerg. Encara que no es begui val la pena visitar-la. Antigament els frares agustins hi fabricaven la cervesa, que era la més coneguda de l'entorn. Tot seguit ens plantem a Braunau Am Inn, on es deixa el riu Salzach i comença l'Inn. Es tracta d'una petita ciutat fronterera austríaca de setze mil habitants on va néixer Adolf Hitler el 20 d'abril de 1889. Cent anys més tard l'alcalde Gerhard Skiba va fer erigir un monument contra la guerra i el feixisme davant de la casa natal del dictador, avui en dia un lloc per rehabilitació de nens amb problemes mentals. Arribem a Passau, ciutat alemanya on els rius Inn i Danubi es fonen encerclant la ciutat antiga ja habitada pels celtes. Després va ser la capital de la província romana de Recia. Pujant dalt del turó de la fortalesa d'Oberhaus es pot veure una impressionant vista de la ciutat i com un tercer riu, l'Ilz, es fon amb els altres dos tot baixant de les muntanyes, a la dreta de la fortalesa. Una ciutat militarment, comercialment i religiosament situada en un lloc estratègic.

De Passau a Linz hi ha cent quilòmetres en bicicleta i en vaixell. Els vaixells fan el trajecte en poc més de quatre ho-res aturant-se en els indrets més interessants, com Schlögen, on el riu fa un meandre en un revolt molt tancat. Un indret meravellós. Amb bicicleta, pel costat esquerra de Danubi, una munió de gent de totes les edats comença a pedalar; una de les llengües que parlen els ciclistes és el català: famílies senceres que han agafat l'avió de Girona a Linz han llogat la bicicleta en aquesta ciutat i després la tornen en un lloc indicat. Cada quart d'hora unes barquetes de motor, per dos euros, porten els ciclistes d'un costat a l'altre del riu per poder visitar els poblets i llogarrets emblemàtics. Durant el recorregut moltes cases de pagès lloguen habitacions i també fan menjars casolans pels nombrosos viatgers de la ruta del Danubi. Entre pollastres, gallines i pollets enfilant-se damunt la taula a l'entorn de les cases dels pagesos sempre hi ha gent menjant. Recomano el Zimmer Gasthof Reizinger, al llogarret d'Inzell, molt a prop del meandre d'Schlögen, per passar-hi la nit.

Arribem a Linz, tornem les bicicletes i visitem la ciutat on Hitler i va estudiar de jove. Per això hi va fer construir més tard nombroses industries de guerra destruïdes després per l'aviació aliada. A Linz es pot visitar les nombroses esglésies catòliques de la ciutat i la Hauptplaz amb l'imponent columna de marbre blanc de vint metres d'alçada dedicada a la Trinitat. A pocs metres de la plaça s'arriba a una balconada que dóna al Danubi. Per qui vulgui pot continuar riu avall amb tren, bicicleta o vaixell per visitar el poble de Mathausen, on hi ha el famós camp de treball nazi en què molts catalans van deixar-hi la vida. El poble, del qual molta gent passa de llarg, també té el seu què.

Atura't-hi un minut: Passau, Tirol pur
Passau, la ciutat bàvara dels tres rius fronterera amb Àustria. Cinquanta mil habitants. Val la pena passar-hi un parell de dies. A la primavera, sobretot per Setmana Santa, es pot escoltar el cor i l'orgue de la grandiosa catedral de Sant Esteve, d'estil barroc. Davant el riu Danubi, on s'agafa el vaixell, hi ha l'edifici de l'Ajuntament, edificat damunt l'antiga ciutat celta. A l'estiu, davant de la seva plaça i el passeig, s'instal·len nombroses parades de menjar i la gent balla acompanyada d'una orquestra que ofereix musica popular. Molts nens i nenes i sobretot gent gran van vestits típicament de tirolesos. Passau, ciutat d'esglésies i convents degut a què va ser durant anys seu episcopal. A l'estiu, a part dels turistes, una munió de gent de totes les edats s'hi passegen amb bicicleta. Hi ha unes quantes cases que en lloguen, fins i tot a l'estació de tren, per fer la Ruta del Danubi amb la qual s'arriba fins al Mar Negre. JOAQUIM AMARGANT

La fitxa
Pressupost: Avió, tren, lloguer bicicletes o vaixell, incloent-hi el menjar, durant cinc dies, amb albergs i gasthofs pot costar entre 200 i 300 euros.

El somni d’Occitània

Roquebrune amb el riu Orb en primer pla.

La constitució com a ens polític de l'espai que va d'Alacant a Bordeus i Llemotges passant per Perpinyà i Barcelona va ser durant un llarg temps un somni dels monarques de la Corona d'Aragó que es va esvair amb la batalla de Moret amb la mort de Pere "el Catòlic". Però aquestes terres també van viure un somni per a molta gent que va durar fins el 1244. Parlem dels càtars. Fins l'any 1244 els càtars van viure el seu particular a somni a Occitània. «L'heretgia càtara era un corrent religiós format per homes i dones que creien en la justícia i valoraven la pobresa i l'austeritat. Per això provocaren les desconfiances de l'Església oficial, que organitzà la primera croada en terra cristiana», segons es pot llegir al pròleg del llibre d'Antoni Dalmau Terra d'oblit. Aquest mes us proposo resseguir la petjada dels càtars per terres occitanes, avui batejades com a Llenguadoc-Rosselló, zona de castells derruïts i de ceps i bon vi.

Pugem la bicicleta al tren per anar a Béziers, entrada de les contrades rossellonenques que fins el Tractat dels Pirineus del 1659 formaven part de Catalunya i van passar a França, encara que en la pràctica no van ser transferides fins el 1720. Topem amb Argelers i recordem el camp de concentració de l'exili republicà. Elna: la maternitat fundada per l'infermera suïssa Elisabeth Eidenbenz, on del 1939 al 1944 van néixer molts nadons fills de mares exiliades. Cotlliure: la tomba del poeta Machado, que va morir ja a l'exili.

Un cop arribats a Béziers, enfilem de nou la bicicleta al tren per anar terra endins, fins a Bédarieux. Comencen a veure's els ceps curulls de raïms a punt per collir. Sortosament Bédarieux, en occità Bedarius, de cinc mil habitants, no va ser destruïda pels croats de l'exèrcit francès el 1213. El més important és la catedral de sant Nazaire i el riu L’Orb, que travessa la vila. Sortim en direcció Nissergues i Hérépian, dos poblets molt bonics d'estil similar al català per una carretera amb arbrat, al costat del riu. A poca estona hi ha la vila de dos mil habitants de Lamalou-les-Bains, lloc d'estiueig i de banys termals molt anomenats enmig d'un corriol de gran vegetació. El poble és molt bonic i s'hi entra passant per sota un aqüeducte romà. Cal visitar l'església romànica de Saint Pierre de Rhedes i passejar pels seus costeruts carrers.

Continuem l'ombrejada carretera de gegantins plàtans travessem petits poblets com Le Poujol sur Orb, amb petites esglesioles romàniques, on comença a obrir-se la vall. A Mons-La Trivalle comença la via verda per bicicletes que segueix el mateix traçat del tren fins a Carcassona i Tolosa de Llenguadoc. La via verda té trenta quilòmetres fins a Saint Pons de Thomières passant per Olargues i seguint el riu Le Juar de la vall del mateix nom, amb nombroses grutes que es poden visitar. A un quilòmetre de Mons-La Trivalle, seguint l'antiga via del tren, hi ha les gorges d'Hèric, molt anomenades. Davant l'oficina de turisme trobem un monòlit dedicat als morts de les dues grans guerres del segle XX; s’hi pot llegir molts cognoms catalans: Barral, Roger, Planes, Costa, Cazals...

Seguint el riu Orb, agafem carretera per arribar a Roquebrune-sur-Argents, Ròcabruna en occità. La vila, de 576 habitants, penjada al cim d'una gran roca, és coneguda perquè l'escriptor nordamericà, Noah Gordon, hi ha situat part de la novel·la El Celler. El poble fa olor de raïm negre perquè els vinicultors porten el vi a la gran premsa comunitària i després venen el vi al portal dels cellers. La gent parla una barreja d'occità i francès poc entenedora. També hi ha famílies angleses que hi han vingut a viure, animats pel seu clima temperat. A Ròcabruna es pot practicar el ràfting en canoes pel riu i gaudir de les seves gorges.


L’Arca, als Monts d’Orbs
Els anys seixanta i setanta van aparèixer als àmbits urbans d'Europa i Amèrica les comunes. Ja uns anys abans, el 1948, Lanza de Vasto fundava la Comunitat de l'Arca als Monts d'Orb, a Llenguadoc. Inspirada en el pacifisme de Gandhi, aquesta comunitat és més espiritual que religiosa, i es basa en el treball compartit. Es dediquen al cultiu de la terra i viuen del que venen als mercats de l'entorn, com Lunas, Le Bousquet d'Orb o Bédarieux. Abans els nens eren escolaritzats a la mateixa comunitat, però ara -n'hi viuen una quinzena- van a l'escola al poble de Joncels. A nivell de comunicacions, actualment la comunitat ja dispo-sa de vehicles per anar d'un lloc a l'altre. Per arribar-hi cal agafar las carretera que ve de Bédarieux o -dues vegades el dia- passa un tren que para a Les Cabrils, població a dos quilòmetres de la comunitat. Es tracta d’una de les últimes que queden a tot el món ja que, per problemes de convivència, no econòmics, la majoria han desaparegut com les Walden Dos d'Estats Units.

Pressupost per quatre dies: tren (50 euros), allotjament en hotels (120 euros) i menjar (40 euros).

L’Östalgie a Alemanya

Imatge de l'inici de les protestes d'octubre de 1989 que farien caure el règim comunista.

Vint anys de la caiguda del Mur de Berlín. Contra el que podria semblar de bones a primeres, en els darrers anys ha pres força l’Östalgie, joc de paraules que significa “nostàlgia de l’Est”, en referència a l’antiga República Democràtica Alemanya. Es tracta d’un fenomen que el film Good bye Lenin descriu molt bé. Avui parlaré de dos viatges que he fet a la ciutat en dos moments diferents de la història recent.

Comencem. El juliol del 1984 des de Frankfurt, a la República Federal Alemanya, agafo el tren per entrar a l’Alemanya Oriental, a la RDA. Ho faig pel pas fronterer de Bebra Gerstung. La intenció era arribar a Berlín, aleshores una illa de la República Federal al cor de la República Democràtica. Tot són ulls quan el tren s’atura a les estacions per si algú sense papers puja al tren perseguit per la Stasi, la policia de l’Alemanya de l’Est, tal com ens pintaven algunes pel·lícules americanes i Topaç d’Alfred Hitchcock. Res de tot això.

Arribada a Berlín Occidental, estació del Zool Garten; ja veiem l’església en ruïnes commemorativa de l’Emperador Guillem. Ciutat enlluernadora, vivia llavors per damunt de les seves possibilitats: des de Bonn, la capital de la RFA, s’hi enviaven molts diners per enlluernar els berlinesos de la part oriental, separada pel mur. Per descomptat, li faig unes quantes fotografies al costat del Reichstag, el Parlament, incendiat el 1933 suposadament pel comunista neerlandès Marinus Van de Lubbe. Es diu que l’acció es va perpetrar sota les ordres de Göring, mà dreta de Hitler, per justificar el seu tancament i reprimir els comunistes. La porta de Brandenburg també és lloc de visita dels turistes, amb un tanc dalt d’un pòdium al costat oriental.

A Friedrichstrasse, al costat americà, agafo el metro per entrar al Berlín Est. A la paret fotografies d’alemanys de l’est que salten el mur, com a propaganda occidental. Sortida a l’altre costat de Friedrich: per cinc marcs la policia oriental em marca un visat al passaport en sense preguntar-me on vaig i què penso fer a la RDA. Riu quan li dic que vinc de Barcelona, Catalunya. A l’altre costat de la Porta de Brandenburg em topo amb un llibret editat al 1979. “Berlín, capital de la RDA, saluda als seus visitants”. A la quarta plana es pot llegir: “Contempli la nostra ciutat. Aquí regna la seguretat social. Cadascú té una feina estable, ben remunerada. Els joves estudien, segurs del seu pervenir. Aquí no coneixem la crisi. Els constants milloraments de les nostres condicions de vida són evidents amb la unitat de la política econòmica i social. Sabem per pròpia experiència que un bon rendiment és beneficiós per a tothom”. El Berlín Occidental ple de llums, sales de festa, cabarets, carrers asfaltats, gent demanant diners per droga, joves fent hip hop al carrer per guanyar-se les garrofes... El Berlín Oriental és carrers amb llambordes, camps de futbol i de bàsquet al costat dels edificis, una gentada passejant per Alexander Platz, comprant frankfurts o fent cua per sopar al restaurant giratori a 310 metres d’alçada, a la mateixa plaça... De dia, els grans magatzems plens de gent comprant articles senzills però pràctics i jardins d’infants amb portes obertes per veure com eduquen els nens, futurs ciutadans de la RDA.

Mes de juliol del 2009. De Girona, amb Ryanair, m’arribo Altenburg, a quaranta quilòmetres de Leipzig. En arribar a la ciutat més gran de Saxònia, els seus habitants es disposen a celebrar, d’una manera discreta, que aquí, el 9 d’octubre del 1989, va ser on va començar la revolució pacífica que va portar a la reunificació alemanya i la caiguda, el mes següent, del Mur de Berlín. Aquell dia, a l’església de Sant Nicolau, van tancar-s’hi centenars de persones. En els dies següents setanta mil més van fer-se amb els carrers davant de l’Stasi. I de l’eufòria es va passar al desencís: llibertat conquerida però un milió de persones a l’atur; dos cents mil habitants de la RDA van emigrar a l’Alemanya Occidental. Passejant pel barri de Neustadt, a Leipzig, molts edificis són tancats en espera de llogar-los. Els preus són baixos, em diu la Carla, una estudiant d’Erasmus catalana que viu a la ciutat. Ara Leipzig és una ciutat molt bonica, la que té més espais verds d’Alemanya i amb un urbanisme molt humà: cal passejar pel Zentrum-Nordwet o per l’Altlindenau, a l’altre costat del riu. L’emprenta de la RDA és encara present a la ciutat i en la gent, igual que a Berlín, em diuen. En estar tancada durant quaranta anys, la seva part oriental i la RDA no van patir les influències perverses del consumisme ni la immigració. JOAQUIM AMARGANT

Atura't-hi un minut: Terassa Brühl de Dresden
Dresden, capital de Saxònia, un dels llocs on va començar la reforma protestant. El 15
de febrer del 1945 les aviacions britànica i nord-americana deixen caure quatre mil tones de bombes provocant més de trenta cinc mil morts. El 9 de juny del 2009, Obama, el primer president negre d'Estats Units -país que va destruir la ciutat-, i Angela Merkel, actual cancellera de la RFA i antiga secretària d'agitació de la RDA -els que la varen reconstruir-, es troben a la catedral protestant. Coses de la història. Val la pena visitar la Frauenkirche, la catedral destruïda i ara restaurada visitada per molts exsoldats alemanys que van sobreviure la guerra. La Dresden Schloss, l'antiga residència reial. Travessar l'Augustusbrüke, el pont damunt el riu Elba, el més antic de la ciutat i reconstruït fins arribar a la Terrassa Brühl, la gran plataforma elevada des d’on es pot veure bona part de la ciutat amb una espectacular vista de l'edifici de l'Òpera. En aquest indret val la pena passar-s'hi bona estona gaudint de la vista dels tramvies que creuen el pont i els vaixells que naveguen per el riu.

Pressupost: Anar a Berlín amb Easyjet o Altenburg per Ryanair; es poden trobar bitllets d’anada i tornada de 20 a 60 euros. Sis dies allotjament en Yout Hostels 100 euros. Tren, entre 19 o 60 euros.

La virginal Sardenya

Vista del Cap Caccia, prop de l'Alguer.

Sobrevolant Sardenya es pot veure un territori gairebé verge d’urbanitzacions, tant a la costa com a l’interior, malgrat l’illa -la segona més gran de la Mediterrània- té una població d’un milió set cents mil habitants, la major part dels quals viu a les grans ciutats. Les causes de la poca urbanització i destrucció del territori són dues. En primer lloc les costes marítimes de l’illa estan formades per penya-segats, no per platges: el motiu és que els 125 mil anys que han passat des del darrer període càlid de la terra no són suficients com perquè es formin platges. Això es pot veure visitant el llac La Màrmora. L’altra causa de la poca urbanització que presenta el territori és política, segons explica Antonello Carta, que regenta el B&B La Rucchetta, una finca entre l’aeroport de Fertília i l’Alguer: durant molts anys ha governat l’esquerra a l’illa, juntament amb el Partit Sard d’Acció, protegint el territori de les grans urbanitzacions. Ara, el triomf de la dreta en les últimes eleccions, fa témer un canvi en aquest sentit, degut a la pressió exercida pels grans propietaris d’hotels. Segons l’Antonello, la companyia Ryanair, amb els vols de baix cost, ha portat molt turisme a l’illa i la gent ha millorat molt econòmicament, però a canvi de sobreexplotar els recursos naturals.

Aquesta ha estat una illa sempre habitada i amb molts pobles que l’han volgut conquerir. Exemple paradigmàtic: l’Alguer. L’arribada a la ciutat no és massa diferent a les primeres impressions que un té quan s’atansa a una ciutat catalana de les seves dimensions. El barri del mar amb els seus pescadors i tabernes s’assemblen molt. Els carrers de la ciutat presidides pel campanar gòtic, la llum, les botigues... tenen quelcom de casa nostra. No passa al mateix a l’Eixample, on el garbuix de carrers i cases s’assemblen molt més als de qualsevol ciutat italiana. L’explicació és que a partir dels anys seixanta molta població que venia de la bota itàlica va emigrar a la ciutat. Com és sabut, Pere el Cerimoniós va refundar l’Alguer el 1354 amb pobladors vinguts de Catalunya, expulsant els pobladors originaris, els sards, cap a altres indrets de l’illa. Molts també foren venuts com esclaus en els diferents mercats de la Corona catalano-aragonesa. Per això encara es parla el català, anomenat alguerès, malgrat que la gent jove fa servir l’italià amb una barreja de sard: la seva educació s’ha fet amb la llengua provinent de la península itàlica. Per cert que a la badia de l’Alguer, amb vaixell, es pot visitar la gruta de Neptú al Cap Caccia. Si s’hi va per terra amb autobús o amb bicicleta vorejant la badia de Port Compte es veu una vista molt bonica des de dalt del penya-segat.

L’interior de l’illa està especialment poc poblat, sobretot entre Macomer al centre i Oristany a la costa, poblacions on els catalans s’instal·laren després d’una forta resistència dels sards. Si no es té pressa i es vol tranquil·litat cal visitar aquestes poblacions. La segona ciutat més gran de l’illa és Sàsser, a tres quarts d’hora en tren de l’Alguer, en direcció nord. Val la pena visitar la ciutat perquè té un nucli antic molt interessant, ara reformat. La ciutat s’enfila damunt d’un turó però fa poc s’hi ha inaugurat un tramvia que surt de davant l’estació del tren i connecta amb el nucli històric. Una altra ciutat i port a visitar és Olbia, port de mar i d’on juntament amb Palau -port del Golf d’Aranci- surten diàriament vaixells en direcció Itàlia. Càller, al sud, és la ciutat més gran i capital amb 160 mil habitants. La ciutat, amb nombroses esglésies, també s’enfila dalt d’un turó on encara es conserva el castell de Bonaire, construït pels catalans. Tornant al nord, des de la població de Santa Teresa de Gallura, es pot agafar un vaixell que travessa el Golf de Bonifaci i amb una hora s’arriba a la ciutat de Bonifacio a Còrsega, també amb petjada catalana. JOAQUIM AMARGANT

Atura't-hi un minut
Fertília és un municipi agregat a l’Alguer de mil set cents habitants a cinc quilòmetres en direcció a Port Compte. Sobta el seu urbanisme feixista: no en va el va fer construir Mussolini l’any 1939. A la Plaça circular, Venèzia Giulia, hi ha l’església amb el campanille com el de la Plaça de sant Marc però més petit. A la gran balconada que dóna a la badia hi ha un monument amb el lleó de Venècia amb una inscripció de l’any 1947 en què Fertília dóna la benvinguda als ciutadans italians d’Ístria, de Dalmàcia i del Friuli-Venècia que la vila va acollir: una gran massa de pròfugs de la península d’Istria (actualment Eslovènia) va cercar refugi a Itàlia a les acaballes de la Segona Guerra Mundial i uns set-cents van ser acollits i allotjats a Fertília. Aquest és un episodi poc conegut a Itàlia: la desfeta de l’exèrcit feixista italià a Ístria per part dels partisans de Tito va portar la fugida massiva d’aquests ciutadans italians motivat perquè el seu exèrcit havia practicar la neteja ètnica a les costes de Dalmàcia. És una delícia veure la posta de sol des de la gran balconada sota la mirada del Lleó símbol de la ciutat veneciana.

PRESSUPOST: Avió baix cost Girona-L’Alguer 25 euros. Lloguer de bicicleta, tres dies: 24 euros. Tren i autobús: 25 euros. Allotjament a l’Alberg de Fertília cinc dies: cent euros amb esmorzar. Total: 174 euros.

Menorca i les Pitiüses

Es Bastió de Ciutadella.

Menorca es troba a tres quarts d’hora amb avió i quatre amb vaixell de Barcelona, si el trajecte es fa de dia. M’hi porta una trobada de Justícia i Pau de Catalunya i Balears a Ciutadella. Sobrevolant l’illa, veig que encara no s’ha malmès gaire, comparant-ho amb l’última vegada que hi vaig anar, el 1993, fent un recorregut de punta a punta de la illa amb bicicleta.

La capital, Maó, és un port natural i per això els anglesos la van convertir en base naval després de passar Menorca a sobirania britànica amb el Tractat d’Utrecht de 1713, signat entre Gran Bretanya, Portugal, els Països Baixos i Felip V. La Corona d’Aragó no va estar d’acord amb aquest tractat i va continuar la guerra al costat de l’Arxiduc Carles fins la desfeta de 1714.
Els fets històrics configuren els trets culturals i urbanístics. En pertànyer fins al 1802 a la corona britànica, Menorca es va obrir més al món i durant aquells anys Maó va créixer molt, construint-se el mercat, les esglésies de Santa Maria, Sant Francesc, Sant Antoni, Sant Josep, La Concepció, l’Hospital i les grans cases senyorials d’estil anglès del carrer Isabel. El més important va ser la construcció del Fort Malborough i la casa del governador. Aquestes diferents corrents i infuències han forjat una mentalitat menorquina més oberta i progressista en relació a la societat mallorquina.

Mallorca va caure en mans dels Borbons de Felip V al 1715. Llavors Castella va convertir l’illa en una plaça militar amb la construcció de Casernes i portant-hi l’oficialitat castellana. Es van trencar tots ells llaços culturals, polítics i econòmics amb Catalunya i els mallorquins van dependre dels militars convertint-se en els seus servidors. En canvi Menorca, amb els anglesos, va conservar els seus furs suprimits a Catalunya pels Borbons. Aquestes diferents influències van portar que Mallorca amb l’aixecament militar del 1936 quedés al costat del bàndol franquista. Els mallorquins miren més a Madrid que Barcelona. La dreta política hereva del franquisme és predominant i l’especulació urbanística, la destrucció de territori, estan a l’ordre del dia. En canvi a Menorca la mentalitat i els governants sempre han estat majoritàriament d’esquerres i el 1936 es van posar al costat de la República i l’illa no s’ha malmès amb projectes urbanístics -qui ho ha pretès s’ha trobat amb una ferma oposició-. Molts joves van estudiar a Barcelona i són del Barça i en canvi a Mallorca han anat i encara alguns van estudiar a Madrid i ha gent que és del Reial Madrid.

Fet aquesta pinzellada històrica, cal dir que val la pena passejar per la gran balconada damunt del port que té Maó. Es pot veure el Castell de Sant Felip i a tres quilòmetres es troba la població de Sant Lluís construïda durant el domini francès del 1756 al 1763 amb disseny quadriculars dels carrers, Es Castell i la Cala Gran i la Petita que obren i tanquen el poble. Al davant es pot veure l’illa de la Mola amb la seva presó. Enfilant en direcció Ciutadella passem per Alaior i en arribar a Mercadal es pot veure i visitar l’Església i el massís del Toro de 358 metres d’alçada, el més alt de l’illa. De Mercadal es pot anar a la Cala Fornells i el Camí del Far per el Golf de Cavalleria.
Ciutadella és la segona ciutat de Menorca i antiga capital abans de l’ocupació anglesa. La ciutat de les festes dels Cavalls per Sant Joan. A la Plaça d’Alfons III, anomenada de les Palmeres, comença l’itinerari pels senyorials carrers de la Vila. A la Plaça d’es Born hi ha l’Ajuntament i el Cercle Artístic, amb un mirador que dóna a la badia del Port. Un passeig pels estrets i empedrats carrers amb l’edifici del Seminari, amb el seu claustre, l’església del sant Crist, la Catedral, el Palau Saura, el Palau Martorell i l’església dels Socors, com el Convent de Santa Clara. La ciutat respira una serenor a la posta del sol passejant per el port natural i l’antiga fortalesa o Bastió.
Tanquem el recorregut a Eivissa, l’illa gran de les Pitiüses juntament amb Formentera. Ho fem des de l’aeroport de Maó. L’illa, en trobar-se enmig de les rutes marítimes del Mediterrani, ha esdevingut una cruïlla de cultures i els anys seixanta els hippies la van descobrir pel turisme. JOAQUIM AMARGANT

Una escapada a Eivissa
Eivissa viu del turisme de masses. Com l’illa de Mallorca les urbanitzacions i els hotels han destruït o amagat els seus encants naturals. La ciutat antiga d’Eivissa és una fortalesa que per un costat dóna el mar i l’altre a la plana, abans terres de conreu i ara plena de cases i hotels. La ciutat penjada dalt d’un turó ha resistit sempre tots els pobles que la volien conquerir. Les gruixudes muralles eren refugi de camperols i pescadors quant el guaita de les muralles veia una nau sospitosa a l’horitzó. Els carrers estrets que trobem en entrar a la fortalesa pugen fent revolts fins arribar al cim, on hi la catedral de Santa Maria. A baix hi ha l’antic convent dels Benedictins, ara convertit en Ajuntament després de la desamortització de Mendizábal, el 1823.Els únics que van poder entrar dins la fortalesa quan la ciutat estava dominada pels àrabs van ser els catalans comandats per Guillem de Mongrí, Arquebisbe de Tarragona, el 8 d’agost del 1235, dia de sant Ciriac. Els catalans van descobrir un túnel, que encara es pot veure, i així entrar i conquerir la ciutat. Al damunt del túnel van edificar la capella de sant Ciriac per commemorar la diada.

Circuit romàntic: Alemanya, Àustria i Itàlia

Cada dia, a molt bon preu, surt de Girona un vol de Ryanair fins a Baden-Baden, a l'estat alemany de Baden-Württemberg. Baden-Baden és l'anomenada ciutat dels balnearis, ja famosos a l'època romana. Al segle XIX Victor Hugo la va tornar a posar de moda anant a banyar-se a les seves aigües terapèutiques. Enfilant la vall en direcció sud, en tren, fem estada a Friburg, la porta a la Selva Negre meridional i ciutat universitària. A pocs quilòmetres de Friburg i tocant el Rin, visitem la ciutat de Breisach el Vell. A la Catedral de Sant Esteve hi ha enterrat Joan Barceló "Carrasclet", famós guerriller català que va lluitar contra Felip V un cop ocupada Catalunya el 1714. Nascut a Capçanes (Priorat), el 1862, es va exiliar a Alemanya i va continuar servint els Àustries sent un fidel servidor de l'Arxiduc Carles, conegut com a Carles III de Catalunya i VI d'Alemanya. A Breisach el tenen com un heroi ja que va morir en combat defensant la ciutat la nit del 3 al 4 de setembre del 1743 a l'illa de Reinnach del Rin, davant la ciutat.

Enfilant amb el tren riu amunt arribem a Karlsruhe, ciutat que impressiona sobretot en tombar la tarda, pels seus edificis rígids i seriosos i d'aspecte marcial: carrers ben arrenglerats conflueixen a la gran Plaça Circular del Castell. Molt original. A Karlsruhe hi vivia una influent comunitat jueva, exterminada als camps de la mort pel Tercer Reich. Seguim. En tren i fent transbord a Stuttgart, al cap de quatre hores ens plantem a Füssen, als Alps Bavaresos, tocant a Àustria. És una ciutat molt turística, de catorze mil habitants, amb un esplèndid monestir i arquitectura barroca en molts del edificis. Als seus entorns es poden fer moltes excursions i molt a prop hi ha els castells d'Schwangau. A cinc quilòmetres hi ha Neuschwanstein, amb els seus famosos castells, en què Walt Disney es va inspirar per fer contes i pel·lícules de dibuixos animats. Visitant els castells es pot tenir una lleugera idea de l'estat mental del qui els va fer construir al segle XIX, Lluis II de Baviera, el rei Boig. La construcció posa en evidència les seves obsessions, els signes i les òperes de Wagner. De fet, un cop davant, no semblen tan grans com es mostren a les fotografies.

Anem cap a Innsbruck. Primer cal anar a peu a l'altra estació del tren, passat el riu, i fer la ruta del Tirol fins arribar a Garmisch-Partenkirchen -l'estació dels salts del primer de Gener- i allà tornar agafar el tren fins la capital del Tirol. És una passejada de muntanya molt bonica, sobretot si fa bon temps. Què dir d'Innsbruck, ciutat turística, l'hivern pels esquiadors i l'estiu pels amants de la naturalesa...? Només tres coses a recomanar d’aquest indret: l'Stadtturm, torre de la ciutat; la Goldenes Dachl, amb la teulada de 2.657 rajoles i el Hofburg, el palau Imperial. Enfilant la vall avall i travessant la frontera arribem a Bolzano, ciutat italiana des de finals de la Primera Guerra Mundial. Seguint la vall d'Adigi avall fem estada a Trento, cent mil habitants barreja de població germànica i italiana. A la seva catedral, entre el 1545 al 1553, s'hi va celebrar el famós Concili de Trento. Ara la ciutat és especialment agradable per passejar-hi, degut a la tranquil·litat que s'hi respira. De tornada a casa passem per Verona, la ciutat dels amants i l'Arena Romana, on es repre-senten moltes òperes, fins arribar a Bèrgam, bonica ciutat emmurallada dalt d'un turó.

Fora de la ruta, Munich
Està fora de la ruta explicada, però la veritat és que si es té temps, des de Füssen es pot arribar en tren fins a Munich, la capital de Baviera. Els carrers de la ciutat, sobretot a l'estiu, presenten una gran animació. Sota les arcades i les places, famílies senceres, amics i amigues, tots bevent cervesa i afartant-se de menjar, sobretot de les salsitxes a la brasa que es couen en graelles muntades al carrer. Molts cants i xerinola, però viscut amb harmonia i alegria, con-trastant amb la serietat que adjudiquem als alemanys. El fet és que són bavaresos, més meri-dionals, per tant més semblants als llatins. JOAQUIM AMARGANT

La fitxa
Cent euros incloent-hi cinc nits en albergs però sense comptar els menjars. L'avió en pot costar 25 i el tren seixanta.

Bèlgica, entre dos aigües

Bèlgica és, des de 1994, un estat federal en què conviuen flamencs, al nord, de parla neerlandesa i, al sud, els valons, de parla francòfona, més un petit territori germanòfon. Malgrat tenir els valons un territori més gran, són menys en pobla-ció. Ara el noranta per cent de la població sap parlar francès, però anys enrere la llengua majoritària era el flamenc. En tot cas, les dues llengües són oficials arreu.

Aprofitant una oferta de Clickair viatgem a Brussel·les, capital de la Unió Europea, ja que hi té la seu la Comissió Europea, el Consell de la Unió i el Parlament europeu així com el quarter general de l'OTAN. És una ciutat de mida mitjana on es pot anar peu de l'Eixam-ple al centre històric, molt concorregut els últims dies de febrer per visitants catalans i espanyols, així com per estudiants de viatge de fi de curs. A la vesprada, molts restaurants del centre històric ofereixen plats de peix i marisc en taules arrenglerades, al carrer, malgrat el fred. Tot passejant s'arriba a la Grand Place, on hi han els edificis gremials, l'Ajuntament i la casa del Rei. Uns carrers més enllà, el Manneken pis, l'estàtua del nen que pixa. A un turonet es troba la majestuosa Catedral de Brussel·les, damunt l'església romànica del segle XI i en la cripta de la qual encara es poden veure els seus fonaments.

Amb el tren anem cap el nord, a la flamenca Gant. Des de l'estació de Saint Pieters, el tramvia 1 porta al centre històric, a tres quilòmetres, enfilant un carrer llarg i tort. És la capital de Flandes oriental i l'origen del seu nom és cèltic, significa confluència entre els rius Leie i Escalda, que travessen diferents indrets de la ciutat. Al segle XVI va ser, després de París, la ciutat medieval més gran de l'Europa del nord dels Alps. Conserva un casc històric antic molt ben preservat: des de castells medievals, com Gravenstee i Geerard, fins esglésies gòtiques monumentals i la catedral de sant Bavó, passant per la talaia de Belfort, de 95 metres d'alçada i divuit museus, com el SMAK d'art contemporani. Pels carrers històrics, molts antiquaris i pastisseries. En fer-se fosc, els carrers es buiden però s’omplen les cases antigues transformades en restaurants. La millor postal de Gant són els edificis medievals davant del canal principal que travessa la ciutat, que arriba fins el mar solcat per vaixells de fusta.

Bruges, la capital de Flandes occidental, a tres quarts d'hora en tren des de Gant. En-sopeguem un diumenge radiant, els carrers farcits de turistes espanyols. Quietor pels estrets i típics carrers que van de la sortida de l'estació de tren al centre. La ciutat està declarada Patrimoni de la Humanitat ja que manté intactes les estructures medievals. Igual que Venècia o Amsterdam hi ha nombrosos canals que travessen els carrers. Destaquem especialment el Belfort, amb el seu campanar gòtic de 83 metres d'alçada, i l'antic mercat cobert.

Més al Nord de Flandes visitem Anvers, la ciutat dels diamants. Des de l'Edat Mitjana, a la ciutat hi viu una nombrosa comunitat jueva visible a l'entorn de l'estació del tren, però darrerament a Anvers s'hi concentren molts magrebins, degut a la gran prosperitat que es nota a la ciutat i que ve de lluny -això explica l'important llegat artístic, com l'Ajun-tament o la catedral gòtica, la més gran del país-. Ja de tornada, abans d'anar a l'aeroport de Charleroi on opera Ryanair, passem per Lieja, a la part valona. La ciutat està dividida pel riu Mosa i en poques hores es veu tot perquè el casc històric és ben petit.

Els canals de Gant
A Gant, si no es té pressa, val la pena fer-hi un passeig resseguint els canals que la travessen. Sempre es troba un raconet idílic per seure en un banc o fer una foto i com a fons els castells medievals, negres i plens de verdet per la humitat. O la catedral de Sant Bavó, imponent edifici on es pot veure l'obra mestra de Jan van Eyck, L'adoració de l'anyell. A la nit, guaitar els aparadors de les nombroses botigues d'antigalles, sempre il·luminats amb una llum fosca, en què els amants d'objectes antics poden gaudir de valent. Una curiositat: passar quant es fa fosc pel car-rer Gewand, davant del carrer Sant Widostraat, situat al darrera del castell,doncs hi ha un antiquari de barba blanca i cabells llargs que llegeix llibres antics envoltat de tota mena d'antigalles i un gat molt gros dormint a l'aparador.

La fitxa
Bèlgica, sis dies: Avió, cinquanta euros. Allotjament en Youth Hostels, noranta. Tren, quaranta. Menjar, setanta.

Un peu a Itàlia, un peu a l’exIugoslàvia

Els canals de Trieste, semblants als de Venècia.

Un vol que se sol trobar bé de preu és el Girona-Treviso, a vint quilòmetres de Venècia, de Ryanair. Aprofitant, doncs, una oferta, volem en direcció aquella ciutat del Vèneto a la qual s’arriba en menys d’una hora i mitja de vol. Com bona part de moltes ciutats d’aquell indret, Treviso també va ser capital d’una marca, la Marca Trevisana, frontissa entre pobles o imperis. En temps del romans es deia Tarvisium.

Saquejada pels huns d’Atila, va passar després als gots i els llombarts, després amb els Carolingis fou capital. Més endavant va pertànyer a Venècia, va ser ocupada per Àustria, va tornar a Venècia, altre cop a Àustria, també als francesos i finalment el 15 de juliol del 1866 fou incorporada a Itàlia després da la unificació impulsada per Garibaldi. La petjada deixada per tots els imperis es pot veure visitant la ciutat antiga, envoltada per una muralla i que ressegueix un canal que es desvia del riu Sile. Uns quants carrers semblen Venècia, ja que estan travessats per canals d’aigua. S’hi pot entrar per diferents portes, com la de Sant Tomaso, Porta Calvi, Porta Santi Quaranta, Porta Frà Giocondo... Totes representen una època de la història. Al centre, la Piazza dei Signori, semblant a la de Florència. La Loggia dei Cavalieri, el Calmaggiore, el Buranelli -al costat del canal i que també va ser mercat de peix-, la mansió de Dant... tots són llocs a visitar.

Sortim de la ciutat en tren per anar altre ciutat de Marca: Gorizia al Friuli, frontera amb Eslovènia, durant anys Iugoslàvia. La ciutat l’anomenaven la Niça austríaca perquè va ser lloc d’estiueig de la burgesia vienesa durant els anys en que va formar part de l’imperi austrohongarès. Al bell mig de la ciutat i en un turó, s’alça majestuós el castell, el Borgo Castello. La ciutat també va ser cruïlla de civilitzacions; del món llatí, alemany i eslau. Gorizia va passar a Itàlia el 1918 a les acaballes de la Primera Guerra Mundial. En arribar al lloc fronterer amb Eslovènia, la ciutat continua però amb un altre nom, Nova Gorica, construïda el 1948 després del tractat de pau entre Itàlia i Iugoslàvia del 1947. Els seus ciutadans són una barreja i parlen l’eslovè i l’italià.

En tren anem també a un altre ciutat que ha estat marca o frontera al llarg de la seva història, Trieste. La ciutat es creu que va ser fundada pels romans al segle II a.C amb el nom de Tergeste (en cèltic, «mercat»). La ciutat ha tingut sempre llaços amb la cultura italiana, malgrat haver estat en poder dels Habsburg austríacs des de 1382 i de l’imperi austrohongarès fins la Primera Guerra Mundial. Un breu període, 1809-1815, també va ser departament francès. Al 1920 va integrar-se en el regne d’Itàlia. El 1945 va ser atacada per partisans iugoslaus i entre 1947 i 1954 va ser territori administrat per anglesos i nordamericans fins el 1954, quan va ser incorporada a Itàlia. Durant la Segona Guerra Mundial bona part de la ciutat encara estava poblada per eslovens; ara són només el cinc per cent de la població, amb una petita comunitat grega i alemanya i presència també de croats, serbis i albanesos.

Val la pena passejar per la ciutat per veure els majestuosos edificis civils del passeig marítim amb una barreja d’estil que els fan molt originals, sobretot la Plaça della Unità Italiana, amb el canal que hi passa a prop, que va del mar al mig de la ciutat. També al passeig marítim s’hi troben els museus Revoltella i el Del Mare i els edificis del Palazzo Comunale, el del Pitteri i Lloyd Triestino. JOAQUIM AMARGANT

Atura't-hi un minut: Gorizia
De 36.000 habitants, és una ciutat de moltes influències artístiques: la Piazza del Duomo amb la catedral del segle XIV o el castell, el Borgo Castello a dalt d’un turó amb les muralles venecianes envoltat de cases medievals. Moltes petites esglésies, places, jardins i un gran passeig que va fins l’estació del tren travessant la ciutat. A l’altre costat, la via del tren que fa frontera amb Eslovènia, Nova Gorica. Dalt d’un turó que dóna la vall de la línia del tren Zesana-Bled fins Àustria, hi ha la Vall del Vipava, al costat el turonet de Kostanjevica i a dalt de tot l’església de l’Assumpció i el monestir franciscà del segle XVII. Els últims Borbons francesos estan enterrats a la cripta de l’església. Al fons les muntanyes nevades dels Alps Julians i en dies clars es poden veure els Dolomites.

La fitxa
Pressupost: 180 euros. Cinc dies. Oferta avió 30 euros, tren 25 euros, allotjament 60 euros i altres 65.

De la ruta del ferro a la del Carrilet

L'explotació de les mines de carbó a les muntanyes d’Ogassa i Surroca a mitjans del segle XIX està en l’origen de la línia ferroviària Granollers-Ripoll-Sant Joan de Les Abadesses, que feia arribar el carbó a Barcelona. La Ruta del Ferro ressegueix, doncs, el trajecte que feia el tren fins les mines d’Ogassa. L’últim tram de la línia del tren Ripoll-Sant Joan de les Abadesses-Toralles es va tancar definitivament el 1980. Ara s’ha convertit en ruta de passeig a peu i per bicicletes.

Comencem. La bicicleta es pot carregar en tren fins Ripoll -on cal aturar-se a visitar el monestir de Santa Maria, fundat l’any 880 pel comte Guifré el Pilós- i des d'allà comença la Ruta del Ferro fins Sant Joan, de dotze quilòmetres, per vianants i bicicletes. En arribar a Sant Joan, els més agosarats poden continuar muntanya amunt fins les mines d’Ogassa. On dormir? A l’antiga estació hi ha un Alberg de quaranta places i amb lloguer de bicicletes. Per cert: a la població s'hi troba el monestir de Sant Joan que també va ser fundat a les darreries del segle IX per Guifré el Pelós. Des d'allà es pot fer el sender de les Quatre Ermites o el recorregut de les Fonts i arribar-se a Camprodon. Per anar a Olot no hi ha pista per bicicletes però es pot agafar la carretera, ara deserta, del Coll de Santigosa amb paisat-ges molts bonics, fins enllaçar amb la general que va de Ripoll a Olot.

Olot, capital de la Garrotxa. Per allotjar-s’hi, el càmping Les Tries o l’Alberg Torre Malagrida. A l’entorn hi ha la zona volcànica, fagedes i fonts com la de la Moxina. Els terratrèmols dels anys 1427 i 1428 van enrunar la vila medieval, cosa que fa que sigui una ciutat moderna. Al museu comarcal de la Garrotxa hi ha una bona representació de l’escola olotina de paisatges i una col·lecció d’escultures i pessebres. Seguim. A l’antiga estació del Carrilet comença la Ruta Verda que ens portarà fins a Girona: 54 quilòmetres. El Carrilet d’Olot a Girona es va inaugurar el 1911, però ja havia començat a funcionar parcialment de Salt a Amer el 1895. Es va tancar el 1969; ara s’ha convertit en ruta per bicicletes.

La sortida d’Olot fins les Preses és molt bonica en passar pel bell mig d’una fageda i la zona volcànica fins la Vall d’en Bas. Aquí comença una pujadeta i després baixada fins la població d’Amer, fent via per Sant Feliu de Pallarols i Les Planes d’Hostoles. A Anglès es conserva l’antiga estació del tren, igual que la de Salt fins arribar a Girona, on un bon lloc per allotjar-se és l’Alberg Cerberí del carrer Ciutadans.

La darrera etapa, quaranta quilòmetres, fins arribar al mar, a Sant Feliu de Guíxols. El Carrilet va ser construït el 1872 i va deixar de funcionar el 1969. La seva principal funció era connectar la ciutat de Girona amb el port de mercaderies de Sant Feliu de Guíxols. A la sortida de Girona hi trobem la Creueta, on s’amaguen les restes d’un poblat ibèric. En arribar a Cassà s’ha de fer una volta perquè on hi havia la via ara hi ha un polígon industrial. Les estacions de Cassà, Llagostera, Santa Cristina d’Aro... s’han convertit en espais d’acollida pels ciclistes, on es pot menjar i veure. A Santa Cristina es pot agafar la carretera que porta al Monestir de Solius. Arribats a Sant Feliu al seu passeig marítim hi ha el monument al carrilet amb una màquina de vapor.

Sant Joan de les Abadesses
De 3.600 habitants, el seu monestir romànic té influències occitanes i la primera abadessa en fou Emma, la filla del fundador, Guifré el Pilós. Cal destacar el Palau de l’Abadia, residència dels Abats, la Plaça de l’Abadessa Emma i les cases porxades de la Plaça Major així com la Casa Maragall, lloc d’estiueig de l’insigne poeta on va sorgir la inspiració per escriure La Vaca Cega i els Goigs del Comte Arnau. Segons la llegenda, el Comte Arnau, senyor de Mataplata, casat amb una dama honestíssima, sostenia relacions amb l’Abadessa o les monges del convent de Sant Joan. Altres versions diuen que va intentar conquerir una donzella que va fer-se monja. Quelcom hi deu haver de cert ja que al segle XI la comunitat femenina fou expulsada i s’hi va instal·lar una de masculina.

La fitxa
Pressupost de tota la ruta, de Ripoll a Sant Feliu de Guíxols: 100 euros (inclou albergs, menjar i desplaçament inicial en tren).

De la ruta del ferro a la del Carrilet

El grup de nois als quals fa referència l'article arribant al monestir de Ripoll.

L'explotació de les mines de carbó a les muntanyes d’Ogassa i Surroca a mitjans del segle XIX està en l’origen de la línia ferroviària Granollers-Ripoll-Sant Joan de Les Abadesses, que feia arribar el carbó a Barcelona. La Ruta del Ferro ressegueix, doncs, el trajecte que feia el tren fins les mines d’Ogassa. L’últim tram de la línia del tren Ripoll-Sant Joan de les Abadesses-Toralles es va tancar definitivament el 1980. Ara s’ha convertit en ruta de passeig a peu i per bicicletes.

Comencem. La bicicleta es pot carregar en tren fins Ripoll -on cal aturar-se a visitar el monestir de Santa Maria, fundat l’any 880 pel comte Guifré el Pilós- i des d'allà comença la Ruta del Ferro fins Sant Joan, de dotze quilòmetres, per vianants i bicicletes. En arribar a Sant Joan, els més agosarats poden continuar muntanya amunt fins les mines d’Ogassa. On dormir? A l’antiga estació hi ha un Alberg de quaranta places i amb lloguer de bicicletes. Per cert: a la població s'hi troba el monestir de Sant Joan que també va ser fundat a les darreries del segle IX per Guifré el Pelós. Des d'allà es pot fer el sender de les Quatre Ermites o el recorregut de les Fonts i arribar-se a Camprodon. Per anar a Olot no hi ha pista per bicicletes però es pot agafar la carretera, ara deserta, del Coll de Santigosa amb paisat-ges molts bonics, fins enllaçar amb la general que va de Ripoll a Olot.

Olot, capital de la Garrotxa. Per allotjar-s’hi, el càmping Les Tries o l’Alberg Torre Malagrida. A l’entorn hi ha la zona volcànica, fagedes i fonts com la de la Moxina. Els terratrèmols dels anys 1427 i 1428 van enrunar la vila medieval, cosa que fa que sigui una ciutat moderna. Al museu comarcal de la Garrotxa hi ha una bona representació de l’escola olotina de paisatges i una col·lecció d’escultures i pessebres. Seguim. A l’antiga estació del Carrilet comença la Ruta Verda que ens portarà fins a Girona: 54 quilòmetres. El Carrilet d’Olot a Girona es va inaugurar el 1911, però ja havia començat a funcionar parcialment de Salt a Amer el 1895. Es va tancar el 1969; ara s’ha convertit en ruta per bicicletes.

La sortida d’Olot fins les Preses és molt bonica en passar pel bell mig d’una fageda i la zona volcànica fins la Vall d’en Bas. Aquí comença una pujadeta i després baixada fins la població d’Amer, fent via per Sant Feliu de Pallarols i Les Planes d’Hostoles. A Anglès es conserva l’antiga estació del tren, igual que la de Salt fins arribar a Girona, on un bon lloc per allotjar-se és l’Alberg Cerberí del carrer Ciutadans.

La darrera etapa, quaranta quilòmetres, fins arribar al mar, a Sant Feliu de Guíxols. El Carrilet va ser construït el 1872 i va deixar de funcionar el 1969. La seva principal funció era connectar la ciutat de Girona amb el port de mercaderies de Sant Feliu de Guíxols. A la sortida de Girona hi trobem la Creueta, on s’amaguen les restes d’un poblat ibèric. En arribar a Cassà s’ha de fer una volta perquè on hi havia la via ara hi ha un polígon industrial. Les estacions de Cassà, Llagostera, Santa Cristina d’Aro... s’han convertit en espais d’acollida pels ciclistes, on es pot menjar i veure. A Santa Cristina es pot agafar la carretera que porta al Monestir de Solius. Arribats a Sant Feliu al seu passeig marítim hi ha el monument al carrilet amb una màquina de vapor. JOAQUIM AMARGANT

Atura't-hi un minut: Sant Joan de les Abadesses
De 3.600 habitants, el seu monestir romànic té influències occitanes i la primera abadessa en fou Emma, la filla del fundador, Guifré el Pilós. Cal destacar el Palau de l’Abadia, residència dels Abats, la Plaça de l’Abadessa Emma i les cases porxades de la Plaça Major així com la Casa Maragall, lloc d’estiueig de l’insigne poeta on va sorgir la inspiració per escriure La Vaca Cega i els Goigs del Comte Arnau. Segons la llegenda, el Comte Arnau, senyor de Mataplata, casat amb una dama honestíssima, sostenia relacions amb l’Abadessa o les monges del convent de Sant Joan. Altres versions diuen que va intentar conquerir una donzella que va fer-se monja. Quelcom hi deu haver de cert ja que al segle XI la comunitat femenina fou expulsada i s’hi va instal·lar una de masculina.

La fitxa
Pressupost de tota la ruta, de Ripoll a Sant Feliu de Guíxols: 100 euros (inclou albergs, menjar i desplaçament inicial en tren).

Entre Alemanya i Polònia

La plaça del mercat de Wroclaw, la més bonica vista mai per l'autor del text.

Ryanair ha tingut l’encert d’obrir una línea aèria entre Girona i la ciutat de Wroclaw, a la Silèsia polonesa. Ja havia posat, d’esquitllada, el peu en aquesta ciutat, però ara recomanar visitar-la.
Dalt l’avió sobta la quantitat de jovent, sobretot noies, present: la universitat de Wroclaw acull molts Erasmus, que aprofiten la qualitat educativa i els preus barats de la ciutat. Aquesta és molt antiga: tribus eslaves ja habitaven les illes del riu Oder l’any 900. Se l’anomena la Venècia de Polònia pels canals que forma l'Oder, amb dotze illes i cent ponts. De 640.000 habitants, quarta ciutat polonesa, a la ciutat hi ha una vintena d’esglésies, que omplen cada dia fervents catòlics. Hi ha molt a veure: la Plaça del Mercat és la més bonica que he vist mai i una de les més grans de Polònia, amb l’Ajuntament barroc edificat al 1492. Al costat hi ha l’església de Santa Isabel i entre la ciutat antiga, Stare Miasto, i l’Eixample es troben les esglésies de la Verge Maria, de Sant Gil, Sant Agustí, de la Santa Creu, de Sant Miquel, la de Sant Carles Borromeu i -en arribar a l’illa de l’Ostrów Tumski- la catedral gòtica de sant Joan Baptista. Davant del canal, hi ha l’imponent edifici barroc de la Universitat, construït entre l 728 al 1742. La ciutat ha tingut molts noms al llarg de la història, l’últim Bresslau, al segle XVIII. Durant la Segona Guerra Mundial, se'n va destruir el setanta cinc per cent i en ser alliberada pels soviètics va passar de nou a Polònia, el govern de la qual la va reconstruir. Una bona manera de conèixer els parcs, llacs i jardins de la ciutat és deixant-se portar per un tramvia.

Sortint amb tren de Wroclaw en direcció Alemanya de l’Est arribem a Zgorzelec, on el riu Neibe la separa de Görlitz -de fet és la mateixa ciutat, una part pertany a Alemanya i l’altre a Polònia des de 1945-. Un pont separa la ciutat i els habitants de la part alemanya van a comprar a la part polonesa, perquè malgrat formar part de la Unió Europea, conserven la moneda pròpia -l’zloty- i tot és molt barat. És com anar a Andorra anys enrere. Görliz, anomenada la perla de la Baixa Silèsia, és una meravella, quedes impressionat en passejar-hi. De vuitanta mil habitants, se la considera la ciutat més bonica d’Alemanya, amb els seus quatre mil edificis curosament restaurats i els quals la guerra no va afectar.

A una hora de tren hi ha Leipzig, de més de mig milió d’habitants, la ciutat més poblada de la Baixa Saxònia. Aquesta si afectada pels bombardejos, va ser restaurada en acabar la guerra. Ara, amb un toc de pintura, torna a lluir, malgrat que l’hivern sempre està núvol i a les quatre de la tarda ja és fosc. Al centre de la ciutat hi ha la gran Plaça del mercat amb el famós edifici del Barfussgässchen i molt a prop, la Thomasskirche, construïda al 1212, on Martí Luter va introduir la Reforma el 1539. També Joan Sebastià Bach va ser organista durant trenta anys. La ciutat té una gran tradició musical i a apart de Bach cal posar de relleu a Félix Mendelsson, la Gran orquestra del Gewandhaus i el Cor de Sant Tomàs. L’estació principal de trens és la més gran d’Alemanya i del davant en surten la majoria de línies de tramvia. Si agafeu el número 10, podeu visitar el colossal monument que recorda on Napoleó fou vençut l’octubre del 1813. JOAQUIM AMARGANT

Atura't-hi un minut: el centre de Leipzig
Leipzig és una ciutat universitària. De carrers molt amples, el mitjà principal de transport és el tramvia i també la bicicleta. El rovell d’ou de la vida social, artística i política de la ciutat és al davant de l'estació de tren, la plaça del mercat, presidida per una gran estàtua de Goethe que sembla que estigui a l'aguait del que fan els seus ciutadans. A les arcades s’hi troben botigues de llamina-dures; als alemanys els agraden molt, sobretot per Nadal. També hi ha moltes botigues de llibres vells, i la vella Borsa de Mercaderies on els comerciants feien les seves assemblees a partir del 1687. A la cantonada, l’edifici Renancentista de la Balança, restaurant al 1962. Molt a prop el Fòrum de la Història Contemporània de Leipzig, on es mostra l’ocupació soviètica i la història de la RDA amb moltes fotografies de fets històrics.

La fitxa
Pressupost (set dies): 200 euros. Avió (Girona-Wroclaw i Frankfurt-Girona, vint). Tren Polònia i Alemanya, setanta. Allotjament i menjar, 130 euros.