Banys termals a Anglaterra

Els penya-segats de Seaford descrits a l’article.


De Girona a Bristol, amb Ryanair, hi ha una hora i tres quart de viatge. De moment, Bristol, a 156 quilòmetres a l'oest de Londres, és una destinació molt barata, amb dos vols diaris a l'estiu. Segurament és perquè molts joves que van a estudiar anglès agafen aquesta destinació.

Arribats a Bristol, agafem el tren a l'estació de Temple Meads i en mitja hora som a Bath Spa. Tal com es pot deduir pel seu nom, Bath Spa són uns banys termals. Aclucada enmig d'una vall, fins el 1970 el centre de la ciutat patia moltes inundacions, situació que es va resoldre amb la canalització de les aigües de la pluja que van a parar el riu Avó, el qual travessa la ciutat pel centre. Aquí totes les cases són de planta baixa i un o dos pisos i del mateix estil i color, fetes amb pedra calissa d'una pedrera propera. Les aigües termals surten del subsòl a una profunditat de fins 4.700 metres i procedeixen de la pluja caiguda al damunt de les Mendip Hills. Cada dia un milió set-cents mils litres d'aigua calenta, a 46 graus, emergeix de sota terra. Per això els romans quan conqueriren Britània, en aquest indret hi construïren uns banys termals amb el nom d'Aquae Sulis, l'any 43 d.C. Des del segle XVIII l'aristocràcia anglesa hi va fer llargues estades.

Bath també és coneguda per les seves dues Universitats, la de Bath i la de Bath Spa. Ens allotgem tres dies a la de Bath, que es troba dalt d'un turonet, al costat del museu americà. Anant-hi a peu es pot gaudir del passeig d'una de tantes National Trust que hi ha escampades arreu de totes les terres britàniques. La National Trust és una fundació britànica formada per milers de socis que han comprat grans extensions de terres i també litorals per protegir-los i evitar que s'edifiqui. Tots els Nationals Trust són oberts al públic per poder-hi passejar i gaudir de la natura. El National Trust Heritage també protegeix cases senyorials i pobles sencers abandonats, que es poden visitar pagant una petita quantitat pel seu manteniment. A la Universitat ens allotgem a les habitacions individuals, ara buides, dels estudiants. De totes maneres, moltes habitacions estan plenes també de joves, en aquest cas estudiants de bona part d'Europa i el Japó que venen a aprendre l’anglès. Per si fos poc, els carrers de Bath són un brogit de joves de catorze i setze anys que aprofiten els viatges de fi de curs per visitar la ciutat. Les botigues de records estan plenes d’aquests viatgers. Bath, a part dels seus banys termals,teatres, esglésies i palauets, és famosa per el The Royal Crescent: trenta cases enganxades per 114 columnes i construïdes al segle XVIII, amb un gran espai verd de gespa al davant, on tothom s’hi pot «estarrejar».

Anem cap a Brighton
A una hora de tren al sud de Londres es troba la ciutat costanera de Brighton. Amb l'arribada del tren, el 1841, aquesta va créixer amb la vinguda de l'aristocràcia, que venia a banyar-se a les seves platges. Es varen obrir casinos i hotels de luxe. Ara és una destinació on molt joves van a aprendre anglès o de viatge de fi de curs. Els carrers estan plens de botigues, restaurants i bars on molts jovenets compren o seuen a les terrasses. El Brighton Pier és un moll d'entarimat de fusta i ferro que s'endinsa mar endins 524 metres. Al final de tot hi ha un casino, però abans d'arribar-hi hi ha centenars de màquines escurabutxaques on molts joves que van a aprendre anglès amb l'escola s'hi deixen els diners. L'edifici més conegut i original de Brighton és el Royal Pavilion, una antiga residència real d'estil asiàtic manada a construir al 1786 pel que després va ser el rei George IV. JOAQUIM AMARGANT


Atura't-hi un minut: Vall del Sussex i les Seven Sisters
Entre Brighton i Eastboume, també a la costa, hi ha la regió de l'East Sussex.Per anar d'una ciutat a l'altra s'ha d'agafar el tren que passa per l'interior. És recomanable baixar al poble de Lewes per veure els seus carrers i visitar-ne el castell. Després tren fins el poble costaner de Seaford, baixar a la seva platja, on hi ha la petita fortalesa i els penyasegats de polsim blanc; impressiona veure les anades del mar esvalotat que reboten a les seves blanques parets. Amb l'autobús que passa per Seaford, cal continuar l'excursió i baixar al cap d'un quart d'hora al Parc Natural de les Seven Sisters. L'excursió per el parc, si no fa massa vent, es pot fer a peu o en bi-cicleta. Les Seven Sisters (les set germanes) són set penyasegats de guix que anualment retrocedeixen entre trenta i quaranta centímetres per la força de les onades que hi peten. A dalt dels penyasegats es gaudeix d'unes vistes genials tant del mar com de la fauna i flora, tota groguenca al començament de l'estiu. J.A.

La fitxa
PRESSUPOST: Avió anada i tornada: 60 euros. Allotjaments cinc nits a la Universitat de Bath i a un Hostel de Brighton. 120 euros. Tren: 85 euros.

Records de Magdeburg i Berlín

Vista de l’Alexanderplatz amb l’Ajuntament, vermellós, i darrera la torre de la ràdio i la televisió, de 368 metres.


Ryanair acaba d'encetar un vol de Girona a Magdeburg, capital de l'estat de Saxònia-Anhalt, al sud de Berlín. Un autobús, en vint minuts, et deixa a l'estació del tren de Magdeburg. La ciutat havia estat un gran centre industrial de la República Democràtica Alemanya -la de l’Est- amb 280.000 habitants al 1989, però amb la reunificació va perdre més de cinquanta mil persones; els nous amos van considerar que bona part de la indústria no era "competitiva".

Al llarg carrer paral·lel al riu Elba, on circula el tramvia que va d'un costat a l'altre de la ciutat, es veuen molts edificis buits i alguns presos per okupes. El diumenge la ciutat es desperta amb un sol radiant i la gran explanada de la Dom Platz s'omple de gent elegant que entra a la catedral luterana de Santa Caterina, grandiós edifici gòtic que dóna l'esquena al riu. A l'altre costat de la gran avinguda de la catedral luterana, a Lotto-Von Guerike Strasse, hi ha la catedral catòlica de Sant Sebastià. A les onze comença la missa solemne; famílies mudades omplen l'església. A l'Avinguda Breiten-Weg, a prop de la catedral luterana, hi ha un original edifici inaugurat el 2005 anomenat la Ciutadelle Verte Friedensreich, pintat de rosa, en què l'arquitecte austríac que el va dissenyar volia harmonitzar ciment i natura. Magdeburg és una ciutat molt bonica i amb una capa de pintura de colors. Els seus edificis, d'estil estalinista com els de la gran avinguda Emst-Rauter-Allee que arriba fins el riu Elba, llueixen sota el sol radiant.

Sortim en direcció a Berlín. A l'estació de Magdeburg-Neustadt veiem tancades la majoria de fàbriques. Recordo haver vist l'agost de 1984 aquell indret bullint d’obrers anant i sortint de la feina. Arribem a l'estació de l'Östbahnhof, l’antic Berlin Est, al davant de la qual es conserva un tros del mur que partia la ciutat. M'allotjo a un petit hotel molt barat a Palisadentrasse, molt a prop de la gran avinguda de Karl-Marx-Allee, de sis quilòmetres. Les grans desfilades s’iniciaven també aquí. Me n’adono que en el mateix tram del carrer on el 1984 hi havia dos camps de futbol ara hi ha un aparcament de cotxes fins gairebé Alexanderplatz, el gran centre de la ciutat que durant la Segona Guerra Mundial va quedar feta a miques. Un dels grans atractius d’aquesta plaça segueix sent la gran torre de la ràdio i televisió que hi ha el mig, de 368 metres, construïda el 1969 per a orgull de la RDA. A l'altre costat de la Plaça hi ha el majestuós edifici de l'Ajuntament, de pedra vermella. Per contra, el parlament de la RDA, en una de les illes del riu, ha anat a terra i una lona publicitària en cobreix les restes. Al davant i en la mateixa avinguda d'Unter Den Linden (sota els til·lers, en alemany) resta majestuosa la catedral de Santa Eduvigis, la biblioteca, l'edifici de l'Òpera i la Universitat.

Som al mes de maig. El sol crema. De cop i volta apareix una desfilada de cotxes, camions i coets de paper-cartró amb gent disfressada a dalt tocant La Internacional i Alexander Nevsky de Sergei Prokòfiev. Celebren l'entrada de les tropes soviètiques a Berlín el maig del 1945, quan es penja la bandera amb la falç i el martell dalt del Reichtag. S’està gravant un thriller de les diferents guerres entre russos i germànics passant pels cavallers teutònics. També és la festa de la cervesa a la porta de Branderburg i bona part de Strasse des 17 de Juni està tallada al trànsit. En unes de les cantonades de la Unter Den Linden hi ha la Friedrichstrasse, molt canviada; ara la majoria d’edificis són de vidre. Més avall, a la Zimmerstrasse, turistes a dojo: hi ha el Checkpoint Charlie, el pas fronterer que separava els dos Berlín. A l'entorn es ven de tot. Molt a prop hi ha els terrenys on s'aixecava la caserna de la Gestapo, ara museu a l'aire lliure anomenat Topographie des Terrors. Bona part del comerç de Berlín viu del seu tràgic passat i es mostra com una atracció turística als nombrosos visitants. JOAQUIM AMARGANT

Atura't-hi un minut: Potsdam
A Potsdam, a mitja hora de Berlín, l'agost del 1945 es va celebrar la conferència en què els Aliats i la URSS van decidir el futur de Berlín i Alemanya. Actualment el Schloss Cecilienhof, el palau on es va celebrar la conferència, es pot visitar per dos euros. Al voltant de la ciutat hi ha dinou llacs i entremig hi ha nombrosos petits palaus dels familiars del reis de Prússia. Al Parc Sanssouci hi ha el gran Palau del mateix nom al segle XVIII, a l'època del rei prussià Frederic II. En un racó del gran parc hi varen fer construir per esbarjo una església romànica. El que crida més l'atenció és el molí de Mühle. Diu la llegenda que Frederic II volia comprar-lo per construir-hi el palau, però el moliner no ho volia. El rei va dir-li: "Sabeu que jo puc fer enretirar el vostre molí". I el moliner va respondre al rei: "Per suposat, si és que a Berlín no existís un tribunal on jo pogués anar". El rei es va posar content de saber que el moliner confiava en la justícia i va fer construir el Palau Sanssouci en un altre lloc. I el molí de vent encara avui resta dret i es pot visitar.

La fitxa
PRESSUPOST: Avió Girona- Magdeburg, 50 euros. Allotjament, 100. Tren, 50. Autobusos, tramvies i metro a Magdeburg i Berlin, 20.

Còrsega, mar i muntanya

Imatge de les costes de la població de Bonifacio.

Ens disposem a viatjar a Còrsega. Els lectors del Fem la maleta i un servidor viatjarem per aquesta illa mediterrània, pàtria de Napoleó Bonaparte. Una illa amb paisatges muntanyencs semblants als de Catalunya i amb dos-cents cims de més de dos mil metres d'alçada. Terra plena de rierols i cims coberts de neu fins entrant el mes de maig.

Des de Girona, un avió de Ryanair ens porta a l'Alguer, on arribem a les dotze de la nit. Cap autobús a l'aeroport de Fertília. Els viatgers han d'agafar un taxi per anar als hotels, excepte els jugadors juvenils de segona divisió del Barça als qual un autobús ja espera. No vull pagar el taxi i camino sis quilòmetres per una carretera recta que em porta al càmping de Fertilia, sempre acompanyat per una lluna plena que em fa de guia.
La segona nit a l'Alguer la passo en un B & B. Una senyora algueresa que s'esforça a parlar en català em deixa el seu pis per mi sol per 25 euros amb esmorzar inclòs, agafant el que vulgui de la nevera. L'endemà al matí, a la Via Catalunya, agafo l'autobús que em portarà a Santa Teresa de Gallura per embarcar cap a Còrsega.

El recorregut de tres hores per la costa nord-oest de Sardenya és tota una experiència. La jovenalla que puja l'autobús a Sassari, Sàsser en català -els catalans també hi deixaren la seva petjada-, va baixant a mesura que travessem els poblets que trobem pel camí, fins quedar tres persones. Entre boscos i carretera amb molts revolts, arribem a Santa Teresa, on un ferri vell -cinquanta minuts- ens porta a Bonifacio, al sud de Còrsega.

Bonifacio es troba en un port natural i impressiona trobar-se a la dreta amb la gran muralla de la fortalesa que aixopluga la ciutat antiga, a dalt de tot. Els hotels són cars i plens; Setmana Santa. Planto la tenda al càmping l'Aranguina, a prop del port; surt més barat. Al capvespre surto a passejar per la ciutat antiga, a la fortalesa. Molts restaurants tenen la televisió engegada; fan el Barça-Madrid. L'endemà el matí plego la tenda i ben d'hora uns quants turistes i jo agafem l'autobús que ens portarà a Ajaccio, la capital.

El recorregut amb autobús és molt bonic. Travessem petits pobles. El paisatge és molt verd i la carretera per nosaltres sols, ja que aquella part del sud-est de l'illa hi viu poca gent. Els noms dels pobles i les indicacions estan escrites amb francès i en cors. La carretera comença enfilar-se i arribem a la població de Sartène, amb cases penjades a la roca de la muntanya. Aquí baixa molta gent; destí turístic.

Val la pena quedar-s'hi un parell de dies. Divendres Sant és tradició que un penitent amb una túnica arrossegui una cadena que pesa més de trenta quilos amb els peus lligats pels carrers del poble. Pels amants de la platja a pocs quilòmetres hi ha Propriano, port de mar i centre balneari. Pujant i baixant turons, l'estreta carretera de mica en mica s'eixampla i arribem Ajaccio, la ciutat més gran de Còrsega, amb port. Una visita obligada és la casa on va néixer al 15 d'agost del 1769 Napoleó Bonaparte. A la Ciutadella, al costat del mar, es pot visitar el museu Fesch, on hi ha exposades obres de Boticelli i Bellini, donacions del Cardenal Fesch, oncle de Napoleó.

A dues hores de tren de via estreta arribem a Corte, al centre de l'illa i antiga capital de "la nació corsa" de Pascal Paoli, entre 1755 i 1769. La ciutat està edificada en un cim pedregós i a dalt de tot hi ha la fortalesa. De cases antigues i atrotinades de tres a cinc plantes, és molt bonic passejar-hi, malgrat les pujades i baixades dels seus estrets carrers. Corte és el reflex de com vivien abans els corsos del cor de l'illa i d'entorns muntanyencs.

De Corte amb el tren anem a Bastia al nord de la costa est per agafar el vaixell de nit que ens portarà a Marsella, l'atrotinada capital de La Provença, amb carrers penjats que donen al Port vell i amb molta població d'origen algerià que malviu a l'entorn de l'estació de Sant Charles. Marsella té una esplèndida catedral a la Plaça Major, al Port Vell. JOAQUIM AMARGANT

Atura't-hi un minut: Bonifacio i Catalunya
El 1297, el Papa Bonifaci VIII va concedir Còrsega al rei Jaume II de Catalunya. Segons la llegenda un sarraí va salvar la vida al rei Jaume i és per això que a la bandera de la illa hi ha el cap del sarraí amb un mocador lligat. Però en aquella època el poder dels papes era gran i de la mateixa manera que Bonifaci VIII va cedir els drets de Còrsega als catalans, Nicolau V els els va treure per donar-los als genovesos, el 1448. Sigui com sigui, de l'escala picada a la pedra del penya-segat de Bonifaci -que baixa en picat de la ciutadella al mar- en diuen l'escala del rei d'Aragó. I la ciutat alta penjada damunt d'un penya-segat i deu al seu nom al seu fundador, el marquès de Toscana, Bonifaci. A dalt de la fortalesa de la ciutat antiga sempre fa vent i es poden veure tots els penya-segats i el mar que l'envolten. Els seus carrers estrets estan plens de cafès i terrasses de restaurants. A la posta de sol és quan és més bonica de visitar pels seus colors groguencs. J.A.

La fitxa
Pressuspost: Avió Alguer, 9 euros. Vaixell Bàstia-Marsella, 47. Allotjaments: 70. Busos, tren i ferri Sardenya-Còrsega: 40. Bus Marsella-BCN: 35.

A cavall entre Alemanya i Polònia

L’església Swietej Katarzyny a la plaça homònima de Torun, ciutat polonesa de passat germànic.

Si donem un cop d'ull als mapes veurem que Polònia sempre s'ha trobat enmig de dos imperis: el germànic, amb Àustria-Hongria, i el rus. Així, el 1812, li va arribar a quedar només el territori que envoltava Varsòvia. Durant els anys de la unificació alemanya, entre 1886 i 1871, pràcticament va desaparèixer -el territori es va repartir entre Prússia i Rússia-. Les actuals fronteres daten del 1945. Tot plegat ha provocat que durant segles molts polonesos hagin trobat refugi i consol en l'Església Catòlica, un dels únics re-ferents on refermar la identitat. En dóna fe la gran quantitat d'esglésies que hi ha per tot arreu. Fins i tot en l'època comunista, en una visita el 1987, vam veure les esglésies plenes i processons als carrers per anar al Santuari de la Verge Negre de Czestochowa.

Encuriosit per conèixer la Polònia històrica, comencem el viatge des de Girona amb un avió de Ryanair que ens porta a Poznan. Un cop arribats, amb el tren, anem en direcció a Torun, però abans ens aturem una estona a Gniezno, la primera capital de Polònia al segle X i l’arxidiòcesi de la qual és la més antiga del país. És un diumenge assoleiat i el migdia la gent es passeja per la part antiga de la ciutat, molt ben conservada i ara només destinada a vianants. Al davant de la gran catedral gòtica hi ha una estàtua de la coronació del rei Boleslau «el Brau», el 1024. Les portes de bronze, de 1175, són amb relleus del martiri de Sant Adalbert.

De nou al tren arribem a la ciutat de Torun (Thorn en alemany), la més antiga del Nord de Polònia. De l'estació de trens PKP Glowny a la ciutat, cal travessar un llarguíssim pont de ferro damunt del Vístula on el mes de març les aigües de les ribes encara són glaçades. Entrem a la ciutat antiga a la posta de sol. Impressiona. Encerclada per muralles des de fa mil anys, hi ha edificis que en tenen set-cents. La petjada germànica hi és evident. Al 1557 durant la Reforma, la ciutat va adoptar el Protestantisme, però la població d’origen polonès va romandre catòlica. Aquest fet va portar molt conflictes en els segles venidors. Durant l'ocupació nazi l'annexionaren a Alemanya i la fortalesa va servir per encabir presoners polonesos. Amb els acords de Potsdam, la població alemanya fou expulsada a la República Federal Alemanya, la part capitalista muntada sobre els territoris ocupats pels EUA, França i el Regne Unit-enfront la República Democràtica Alemanya (RDA), comunista, ocupada per la URSS-. Al carrer Nicolau Copèrnic encara es conserva la casa, ara museu, del famós astrònom, que hi va néixer al 1473; la universitat del mateix nom fundada al 1945 s'ha convertit en una de les millors del país. Tots els edificis gòtics i renaixentistes, tant religiosos com civils, com el mateix Ajuntament, són de maó vermell; per això la ciutat conserva un aspecte medieval.

Sortim de Torun i arribem altre cop a Poznan, on ens desfem dels zloty que ens han sobrat comprant quatre coses -tot és barat, es nota que no tenen l’euro-. Travessem la frontera i entrem a la primera població alemanya, Frankfurt Oder. Oder és el nom del riu que la separa de Polònia. Val la pena quedar-s'hi una estona. Totes les poblacions de la franja sud de l'antiga República Democràtica Alemanya que fan frontissa amb Polònia, tenen dos noms: l'alemany i el sòrab, llengua eslava que encara es parla en aquell indret, sobretot a Cottbus, on val la pena pas-sar-hi un dia per veure la refeta ciutat medieval i les antigues fàbriques ara convertides en museus. I ens endinsem al cor d'Alemanya de l'Est, a Erfurt, la capital de Turíngia. La ciutat s'està refent del tancament de fàbriques amb la unificació alemanya del 1989. El centre històric, molt ben reconstruït, està separat pel riu amb petites illetes. És impressionant la Domplatz amb la catedral i la gran Ciutadella. JOAQUIM AMARGANT


Atura't-hi un minut

Bydgozcz (Bromberg)

La ciutat, de més de 360.000 habitants, forma part de la gran àrea metropolitana que enllaça amb Turon a cinquanta quilòmetres. El nom ve del llatí Bydgostia. En alemany -hi va viure molta població germànica- és Bromberg. De ser un poblet de pescadors al costat del riu Vístula, ara és un gran centre urbà amb tramvies, com la majoria de ciutats poloneses, i una gran plaça del mercat al nucli antic medieval. És una ciutat molt acollidora i que fa de bon passejar. Hi va tenir lloc, però, un fet luctuós que desconeixia: el Diumenge de Sang de Bromberg. El 3 i 4 de setembre del 1939, tres dies més tard de la invasió de l'exèrcit alemany de Hitler a Polònia, un nombrós grup de civils armats per militars varen anar casa per casa on vivien polonesos d'origen alemany, els varen arrossegar pel carrer i varen fer una carnisseria entre homes, dones i nens. Es varen avançar al que es pensaven que farien les tropes alemanyes amb els polonesos. J.A.

La fitxa
PRESSUPOST: Avió Girona-Poznan-Frankfurt-Girona, 50 e. Tren Polònia i Alemanya, 100 e. Allotjaments sis dies en albergs, 110 euros.

Viatjant per la terra dels castells

Vista del gegantí palau reial d'Aranjuez.

Us oferim viatjar per terres castellanes amb tren, tot i que no és el mitjà de transport més habitual -n'hi ha pocs al dia degut a les grans extensions de terreny sense població-. Abans de res, ja deuen saber que el nom de Castella sembla ser que es deu a la quantitat de castells que es van edificar per defensar-se durant l'ocupació àrab de bona part de la península ibèrica.

Comencem el nostre itinerari a Saragossa, amb l'únic tren que hi ha cada dia, cap a Madrid, sense ser d'alta velocitat i que s'atura a Sigüenza. En baixar del tren ja s'albira damunt d'un turó les grans muralles del seu castell. En el primer cop dull a la ciutat alta es pot veure el que va ser Castella per una part de les seves famílies: un fill capellà, l’altre militar i una filla monja -així els pares no havien de treballar pel seu sosteniment-. Dic això perquè la ciutat està farcida d'edificis militars de diferents èpoques, d'esglésies i convents, que confirmen aquesta dita popular. Enfilant l'atrotinat carrer de l'estació, un cop haver travessat el riu Henares, ens trobem amb la primera església, l'ermita del Humilladero, on els forasters s'agenollaven per resar. A l'esquerra i al fons de l'Alameda hi ha el Convent de les Ursulines, amb l'església de la Nostra Senyora de los Huertos. Enfilem el carrer San Roque fins arribar la Plaza de las Ocho Esquinas, que porta a la catedral després d'una bona pujadeta. Aquí comença la ciutat monumental. La catedral, d’estil romànic, es va començar edificar el segle XII. A l'interior, una mica fosc, hi ha talles escultòriques del Renaixement. A les hores que hi ha missa corren una cortina perquè els visitants no molestin. Al davant hi ha el museu Diocesà, instal·lat en un dels millors palaus de la ciutat, amb un bon recull d'art -obres de Zurbarán, Salzillo i de Luis de Morales-. Arribem a la Plaza Mayor, construïda a finals del segle XII, on des de fa segles es fa el mercat. A la part alta de la plaça hi ha l'edifici de l'Ajuntament. Per carrers estrets amb molta pujada i molt ben restaurats s'arriba al cim del turó, on hi ha el castell, ara Parador de Turisme. Va acollir el primer nucli de la ciutat romana, després ciutadella visigòtica i musulmana, finalment durant el Renaixement fortalesa dels bisbes medievals.

Altre cop amb el tren fins a Guadalajara, travessant les terres manxegues de Don Quijote. Bona part de la ciutat està potes enlaire per obres del Plan Zapatero. El que em va impressionar més és el Col·legi dels Salesians, amb patis i jardins immensos -vint minuts per voltar-los-. A la ciutat també hi han grans casernes militars, ara semitancades. I d’aquí ens dirigim cap a Aranjuez i Cuenca, però es fa necessari passar per Madrid.

Sortint de la capital per l'estació d'Atocha, veiem nous barris de pisos sense habitar que comencen a ser derruïts per manca de compradors. Travessant tot aquest desgavell passem per Aranjuez: quin respir entrar a la ciutat reial amb els seus carrers quadriculars amb cases i edificis tots de la mateixa alçada! L'última etapa del viatge és Cuenca, a dues hores. Enmig de les valls dreta i esquerra on passen els rius Huécar i Júcar s'alça majestuosa damunt d'una gran roca la ciutat antiga, molt ben restaurada. A la posta de sol les mansions, esglésies, seminaris i palaus que donen a la vessant del Júcar agafen un to groguenc celestial. La gran roca on hi ha la ciutat antiga es troba a mil metres damunt del mar. A la vessant del riu Huécar resten penjades les famoses "casas congaltes" amb balconades de fusta. Al bell mig de la Vila i a la Plaza Mayor, la Catedral amb una façana molt original començada edificar el segle XII on hi ha tots els estils. JOAQUIM AMARGANT

Atura't-hi un minut: Aranjuez quadricular
Aranjuez, a quaranta minuts en tren de Madrid, és molt coneguda per la música que va dedicar-li el mestre Joaquín Rodrigo i també on va viure els últims anys i morir el 1931, quan pintava els seus jardins, Santiago Russiñol. Ciutat amb carrers quadriculars amb cases i edificis de la mateixa alçada i estil que no passen de dos pisos, no sembla que siguis a Castella. Els rius Jarama i Tajo passen per la ciutat. Aquest últim es converteix en llac al seu pas pels jardins reials menats a construir, en bona part, per Carles I al 1540. Al 1561 Felip II fa construir el Palau Reial. Un Palau Reial que va ser près per les flames en dues ocasions, una al 1660 i l'altre al 1665. A l'hivern els arbres que envolten els jardins i el palau estan despullats de fulles i fa que l'entorn sigui una mica trist. Però això no deixa que el migdia nombrosos visitants hi passegin després d'anar prendre el vermut i unes quantes tapes als nombrosos bars i cases de menjar de la Vila. J.A.

La fitxa PRESSUPOST: Tren Barcelona-Saragossa-Sigüenza-Madrid-Cuenca-València-Barcelona, 100 euros. Allotjament tres nits: 75 euros.

De la Protestant Ginebra a la Catòlica Cremona

Vista del llac que hi ha als voltants de la localitat francesa d’Annecy.

De Barcelona, en Easyjet, volem direcció a Ginebra, a la Confederació Helvètica. És un dia clar d'hivern quan volem per damunt dels Alps. Hi ha poca neu, però l'espectacle és fantàstic. En sobrevolar el llac Leman els raigs de sol del migdia el converteixen en una estora platejada. Ja arribats a Ginebra, ens n’adonem que l'aeroport es troba a deu minuts de tren escassos de l'estació de Cornavin, al centre. I abans d'anar l'alberg fem un tomb pel pas-seig del llac amb els ponts que travessen els dos rius que parteixen la ciutat: l'Arve i el Roine.


Ginebra forma part des de el 1815 de la zona francòfona de la Confederació i és seu de la Creu Roja, les Nacions Unides, l'Organització Mundial de la Salut, la de les Telecomunicacions i la de Metereología, entre altres. Al segle XVI Ginebra fou el centre del calvinisme i era considerada la Roma Protestant. Ara el 46 per cent dels seus 196.000 mil habitants són d'origen estranger. Això es pot veure en fer-se fosc davant el McDonalds que hi a la Cours de la Rive i també pels nombrosos restaurants de totes les ètnies que hi ha a l'entorn de l'estació de Cornavin.

De la petita i tronada estació de trens d'Eaux-Vives surten els trens i autobusos cap a Annecy, una població francesa a cinquanta quilòmetres de Ginebra, molt aprop dels Alps, que forma part del departament de l'Alta Savoia. Gran descoberta, amb un casc antic molt ben conservat i canals d'aigua procedents del riu Thiou, el qual desemboca al gran llac que hi a les afores de la ciutat. A Annecy hi ha molt de turisme, tant l'hivern com l'estiu. Els llocs recomanables a visitar són: El palau de l'Isle del segle XII -el monument simbòlic de la ciutat i un dels més fotografiats de França-; el Castell d'Annecy, antiga residència dels contes de Ginebra, i la Catedral de Sant Pere del segle XVI amb un esplèndid orgue. Val la pena també passejar a la posta de sol pels carrers Sainte-Clare i Royale, amb els seus arcs romànics, els antics pous i jardins. El diumenge hi ha un mercat on es pot trobar tots els productes de la pagesia de l'entorn, sense oblidar els formatges. Des de l'Alberg Annecy, a la Rute de Semnoz, es gaudeix d'unes vistes explèndides al llac. A les afores hi ha el monestir de la Visitació, fundat al 1610 per Sant Francesc de Sales i a l'església s'hi troben les seves relíquies.

Sortim d'Annecy amb autobús per travessar el túnel del Montblanc passant per Chamonix. Són onze quilòmetres i 600 metres. Quan deixem el túnel enfilem la baixada per la Vall d'Aosta; ja som Itàlia. Al fons, com un quatre pintat, la muntanya blanca, el Montblanc. I ja som a Aosta ciutat, que es troba el bell mig de la vall i va ser fundada pels romans a l'any 25 a.C. A la seva esquena hi ha el túnel del Gran Saint-Bernad, porta de Suïssa, i a mida que anem baixant, per l'esquerra, es poden veure el Matterhorn o Monte Cervino i el Monte Rosa, tots dos de més de quatre mil metres d'alçada. Després de fer escala a Milà, amb el tren arribem a Piacenza, a prop de Cremona, a la Llombardia. És un petita ciutat on hi ha una bona mostra de l'arqutectura del Renaixement farcida de palaus, esglésies i teatres. A tres quarts d'hora en tren hi ha Cremona, setanta mil habitants. Destaca la seva catedral, d’estil llombard. La Torre del campanar, el Torazzo, és el més gran d'Itàlia amb 112 metres dalçada. La façana és de marbre, amb columnes aguantades per dos lleons. A part de la catedral hi ha vint esglésies per visitar i catorze palaus i deu museus. Cremona és de les poques ciutats italianes on el trànsit de cotxes no ofega els ciutadans que hi viuen ni els visitants.

La tornada la fem des de Bèrgam, amb Ryanair, per deu euros, a Barcelona. JOAQUIM AMARGANT

Atura't-hi un minut: Aosta
Aosta és una vila de 35.000 habitants a la Regió de la Vall d'Aosta. D'entrada no en donaries ni cinc, però a mida que s'entra al centre històric et va agradant més i més. La millor hora per visitar-la a l'hivern és a partir de les deu del matí, quan el sol treu el cap de les altes muntanyes de l'entorn o en fer-se fosc, quan la gent surt a comprar o passejar. Si entrem a la Vila pel sud el primer que trobem és l'Arc d'August, molt ben conservat i que data de l'any 25 a.de C., el mateix any de la seva fundació.Seguint la Via Sant Anselmo arribem a la Porta Pretòria amb el seu pont Romà i doble renglera de muralles. A la dreta s'hi troba el teatre romà de 22 metres d'alçada i en l'arribar a la Plaça Joan XXIII, on hi ha la catedral,també el Fòrum, molt ben conservat, amb sostre de voltes. La Catedral es va començar el segle IV fins arribar a la façana del neo-clàssica del 1848, passant per tots els estils. El que és bonic de veure és la Plaça Chanoux amb el seu palau neoclàsic del 1839 i l'Ajuntament, anomenat Hotel des Etats. J.A.

La fitxa
PRESSUPOST: Avió anar i tornar, 30 euros. Tren i autobús, 45 euros. Allotjament cinc dies en Albergs públics, 100 euros.

Galícia i el Xacobeu

Vista espectacular de la catedral de Santiago de Compostela.

Vés per on, em va venir el rampell d'anar a Galicia pel desembre coincidint amb l'acabament de l'any Xacobeu. Cada dia, des de l'aeroport del Prat surten vols de Ryanair o Vueling a Santiago de Compostela. Enguany els avions anaven plens de gent, molts catalans, però sobretot gallecs que tornaven a la seva terra a veure els seus parents. Ja feia dies que els trens que anaven a Galicia havien esgotats tots els bitllets.

El primer que em va "xocar" en arribar a la Plaça de l'Obradoiro va ser veure molts dels que havien fet el Camí de Santiago guarnits amb capes marró, bastó i una carbasseta com els antics pelegrins de l'Edat Mitjana. Però molts eren personatges estrafolaris que parlaven llengües diferents que jo no entenia i que feien cabrioles davant la Catedral. La nit de Cap d'Any les campanes de la Catedral varen tocar les dotze campanades amb unes mil persones a la Plaça bevent cava i cridant mentre començava un espectacular foc d'artificis. S'acabava l'any del Jubileu -d'anys Xacobeu se'n celebren catorze cada segle coincidint en els anys que el 25 de juliol, diada de Sant Jaume, cau en diumenge-.

El Camí de Sant Jaume és una ruta molt antiga anomenada dels Estels abans que arribés el Cristianisme. Els antics en deien així perquè anava de Llevant fins a Ponent i de nit els caminants s'orientaven per la Via Làctia. El bisbe gallec Teodomiro va descobrir al segle IX un sepulcre on suposadament hi havia enterrat el cos de Sant Jaume, portat en vaixell des de Palestina. El lloc on van trobar el sepulcre es deia Campus Stelle, d'on ve el nom Compostela. A partir de llavors el Camí dels Estels va ser anomenat Camí de Sant Jaume i una munió de pelegrins van arribar a Santiago, molts a la recerca d'indulgències que atorgava l'Església Catòlica. Però a Santiago també hi ha moltes coses a visitar, com per exemple el Museu de Jerusalem a l'església del convent de Sant Francesc. D'esglésies en vaig comptar catorze i de convents nou com també moltes cases senyorials que es poden visitar, per descomptat, també la Catedral.

Una mica més el nord i a la costa atlàntica hi ha la població de Muxía, on el 8 de setembre es fa el rumiatge a l'església de Nostra Senyora de la Barca. El mar sempre ha estat lligat a la vida dels gallecs. Per mar la meitat de la població gallega ha emigrat en els últims 150 anys, sobretot a Cuba i l'Argentina. El minifundisme i el no voler fer de soldat en les diferents guerres colonials d'Espanya ha fet que molts gallecs s'escampessin pel món.

A una hora en tren en direcció nord es troba A Coruña, la ciutat més gran de Galícia, el nom de la qual ve del mot celta Coryn, que vol dir "en llengua de terra". Ben bé és això la ciutat, una llengua de terra que entra al mar i formes les platges de Riazor i el port, a l'altre costat. A la punta hi ha el Far d'Hércules, últimament han urbanitzat el seu entorn amb molts espais lúdics per passejar, com també un tramvia que fa un recorregut per tot el Passeig Marítim. A A Coruña és molt recomanable visitar la plaça major amb l'edifici del Palau de l'Ajuntament,com també l'església del convent de Santo Domingo. Dues poblacions recomanades a visitar són Allariz, a prop de Orense, amb els seus carrers aportalats i Ortigueira, a la costa cantàbrica, amb el seu port natural i que es celebra cada any el festival de música celta. També amb tren es baixa cap al sud per visitar Pontevedra a l'estuari del riu Lérez amb les seves Rías. De tornada a casa es pot agafar l'avió a Vigo o també entrar a Portugal on Ryanair vola cada dia a Barcelona molt bé de preu. JOAQUIM AMARGANT

Atura't-hi un minut: Pontevedra
Pontevedra està edificada al marge esquerra del riu Lérez a l'estuari del mateix nom que desemboca a l'Atlàntic. Com totes les ries, el matí l'aigua s'endinsa mar endins per tornar aflorar a la tarda-nit: el plenamar. Fins el 1936 la ciutat de Pontevedra bullia de vida social i política per la seva activitat industrial. Després de la guerra tota la indústria va anar a Vigo quedant Pontevedra com a ciutat de serveis. Això es pot veure amb la gran quantitat de botigues dels seus carrers; llàstima dels edificis de set o vuit pisos que ofeguen a la gent que hi passa. El pont més antic és el del O Burgo, però se'n han fet dos de nous que porten gent i cotxes a l'altre riba, on hi ha la ciutat esportiva. Travessant el pont de A Barca, de vianants, es pot seguir un camí que s'enfila a dalt d'un turonet on hi ha el monestir benedictí de Sant Salvador de Lérez edificat el segle X. Des el seu claustre renaixentista és pot veure una magnifica vista de la ciutat. A l'altre costat del turó també hi ha un altre monestir benedictí, el de Sant Juan de Poio. JA.

La fitxa
PRESSUPOST: Avió Barcelona-Santiago i Oporto-Barcelona, 100 euros. Allotjaments en hotel, quatre nits, 100 euros. Tren, 25 euros.

El Llac Maggiore i Hemingway

Illes Isola bella i Isola Madre, al llac Maggiore.

L'escriptor nordamericà Ernest Hemingway i premi Nobel de literatura, va deixar la seva petjada al llac Maggiore, a la regió del Piemont, al nord d'Itàlia. En aquesta ocasió, el nostre viatge serà a l'entorn dels indrets on ell va viure quan era soldat a la Primera Guerra Mundial i també quan va escriure la seva novel·la Adéu a les armes.

Sortim de Barcelona amb Ryanair fins a Bèrgam, al Nord d'Itàlia.Amb una hora i mitja arribem aquella bonica ciutat on el jove Àngelo Roncalli, després Papa Joan XXIII, va entrar al seminari al 1892. A Milà agafem el tren fins Stresa, al llac Maggiore. És una petita ciutat turística on hi ha molts hotels de luxe, tancats ara que és hivern. En una de les terrasses, Hemingway va escriure-hi part de la citada novel·la el 1948. En el bonic Passeig Marítim d'Stresa hi ha un petit port on surten unes barques a motor per visitar les illes Borromees al mig del llac. Són tres: l'Isola Bella, amb els seus famosos jardins arran d'aigua i el Palau Borromeo; l'Isola Madre amb un meravellós jardí botànic i un palau construït a l'any 1600 i l'Isola dels pescadors, la més petita de totes amb carrers estrets, botigues d'artesania i petits restaurants que serveixen peix del llac.

Cada hora un petit vaixell fa un recorregut per el llac per recollir els passatgers que volen anar d'una riba a l'altre. El petit veixell ens porta a Verbània-Pallanza, una població de trenta mil habitants amb grans mansions aristocràtiques, ara ja molt tronades. A Verbània-Pallanza hi ha els Jardins de Villa Taranto amb el seu jardí botànic, el més important del món, en més de vint-mil varietats de plantes, com també nombrosos museus d'art religiós. És molt coneguda l'església Renaixentista de Madonna di Campagna i l'Oratori romànic del segle XI. També a Verbània-Palanza, a la terrassa de l'Hotel Milano, el 1957, s’hi va filmar Adéu a les armes amb Rock Hudson, Jennifer Jones, Vittorio de Sica i Alberto Sordi. Molta gent se'n recorda.

Llegint l'esmentada novel·la de l'Ernest Hemingway, descobrim que el personatge del tinent nordamericà que s'escapa al 1918 d'un hospital de Milà fugint de l'absurditat de la guerra amb l'infermera anglesa Catherina Ferguson, parla de si mateix: als disset anys va anar com a in-fermer voluntari al front italià. En Hemingway al 1937 també va venir com a voluntari a la guerra d'Espanya amb les Brigades Internacionals. Va caure ferit al front de l'Aragó. Ingressat als Salesians de Mataró, llavors un hospital, va conèixer un altre infermera, la Maria, catalana. La Maria de Per qui toquen les campanes està inspirada en aquesta noia.

A Intra comencem l'intinerari pels poblets de la riba del llac on hi ha nombrosos campanars d'un romànic molt auster i primerenc, com el de l'església de Laveno, a l'altre riba del llac. A Laveno es pot agafar el tren que va a Milà passant pel petit llac de Varese. Enfilant amb el petit vaixell llac amunt en direcció a Suïssa, ens aturem a Luno, on amb un altre vaixell travessem de nou el llac fins a Brissago, poble suís on Hemingway va demanar asil polític al 1918 després d’arribar-hi amb una barca havent remat tot la nit des d’Stresa. De Brissago anem amb autobús a Cannobio per admirar l'església de Santa Anna, del segle XVII, que encara conserva el seu campanar romànic. A Beveno hi ha un altre campanar romànic, el de SS. Gervasio. El mateix estil es pot admirar el del poble de Mergozzo, el petit llac qui hi ha al costat del Maggiore. JOAQUIM AMARGANT

Atura't-hi un minut: Els Borromeo i Don Carlone
Els Borromeo donen nom a les tres illes que hi ha davant d'Stresa al llac Maggiore. L'Isola Bella té 320 metres de llargada i 400 d'amplada està ocupada integrament per el Palazzo Borromeo i els seu jardí botànic que té deu terrasses amb plantes exòtiques superposades en forma piramidal amb nombroses fonts. L'illa, en l'imaginari, és com un vaixell ancorat al mig del llac pel seu disseny de proa i popa. Els Borromeo eren una família rica d'Arona de la qual va néixer el 1538 Carles Borromeo, bisbe de Milà, canonitzat el 1610. En morir havia deixat tots els seus béns als pobres. A Arona, la ciutat del llac on va néixer, es va construir al 1698 una estàtua gegantina de 35 metres d'alçada, la més gran d'Europa. En diuen Don Carlone i en el seu interior s’hi ha construït un acensor que arriba fins dalt. La seva estructura va inspirar Bartholdy per construir la famosa estàtua de la Llibertat a Nova York. J.A.

La fitxa
PRESSUPOST: Avió anar i tornar, 28 euros. Tren, 35 euros. Autobusos i vaixells, 25 euros. Allotjament, tres dies en alberg, 64 euros.