Els Pirineus Atlàntics

Les anomenades vies verdes, que reaprofiten antigues vies de tren per a passejar-s'hi amb bici, protagonitzen l'article.

Comencem el nostre recorregut per els anomenats Pirineus Atlàntics, un mes de maig, a la ciutat de Lleó, quan les nits són encara fredes. Això, però, no impedeix anar a veure la seva majestuosa catedral d’estil gòtic francès, començada edificar el segle XIII. També a Lleó, pels qui no ho sàpiguen, al cor mateix de la ciutat, hi ha un edifici anomenat, Casa de los Botines, d’estil medieval dissenyat pel nostre arquitecte Antoni Gaudí. De Lleó, a l’Estació de FEVE, cada dia surten dos trens en direcció Bilbao. És el tren de via estreta més llarg d’Europa, amb un total de 335 quilòmetres. Del 1894 fins als anys 80 del segle passat, aquesta era una línia del tren miner que portava carbó des de Lleó als alts forns de Bilbao. Ara s’ha tornar a obrir per els passatgers amb el nom d’Expreso de la Robla. Baixem a Porqueras, a mig camí del seu recorregut per agafar el tren que va a Reinosa i anar a peu a Fontebre, al naixement del riu Ebre. Arribats a Oviedo, via Palència, hi ha el tren de via estreta, també de FEVE, que va a Santander travessant tot Astúries i los Picos de Europa. Val la pena fer aquest recorregut a la tarda per veure la meravellosa posta de sol entre muntanyes. De Santader a Bilbao s’hi pot anar amb el tren de via estreta que fa el recorregut per a tot el Cantàbric. De Bilbao amb l’Euskotren s’arriba a Hendaia passant per Sant Sebastià.

Ja en territori legament francès però en el que se’n diu Euskadi Nord, a Baiona, s’agafa el tren fins arribar a la població muntanyenca de Saint-Jean-Pied-de Port, que permet entrar a Navarra pel pas de Roncesvalles, Orreaga en basc, on comença una de les branques del Camí de Santiago. Aquest lloc és famós per la famosa batalla en què l’any 778, l’exèrcit de Carlemagne va ser vençut pels bascos.
Arribem a Pamplona, Iruña en basc. A la ciutat hi ha moltes coses a veure i a fer. El casc antic té molt d’ambient i a la plaça del Castillo hi han uns plafons anunciant l’anomenada Ruta Hemingway, un seguit de carrers, locals d’oci, hotels i bars on el famós escriptor nordamericà hi feia llargues estades. La Ruta Hemingway també existeix a trobar a diferents llocs de Navarra: Auritz-Burgete, Aribe o el monestir de Leyre al pantà de Yesa; tots ells llocs recomenats a visitar i que val la pena anar-hi. A Lekumberri, a la Serra d’Alarar, també hi va fer estada el premi Nobel i és on es pot anar amb bicicleta per fer el recorregut de Plazaola, la Ruta Verda  que abans unia amb tren de passatgers les ciutats de Pamplona i Sant Sebastià.

Un país menys tocat per la crisi
En tots els territoris del país dels bascos, el que ells anomenen Euskal Herria, on hem passat, l’atur és baix i la crisi econòmica no es fa tant palesa ja que amb el concert econòmic Euskadi i Navarra, recapten tots els seus impostos. Tampoc no han optat per l’economia especulativa de construcció d’habitatges que ha provocat  la bombolla immobiliària, motivada per la reforma de la Llei del Sòl i crèdit per a tothom, als anys que sigui, del llavors ministre Rodrigo Rato, sinó per una economia amb fort paper de la indústria. JOAQUIM AMARGANT

Un passeig per l’Aragó

Vista de l'estació internacional de Canfranc, d'estil modernista francès, actualment en desús.

Cada dia surten tres trens regionals de Barcelona a Saragossa passant per Móra la Nova, Ascó i Casp, resseguint el riu Ebre.
Aragó és més gran que Catalunya, però està habitat per menys de dos milions de persones. Aquesta exigua població ho és també perquè, al llarg del segle XX, fins a un milió d’aragonesos pagesos emigraren a Catalunya, a Madrid i al País Valencià.
El tren passa per Casp, poble en el qual es pot visitar el castell on l’any 1412, nobles catalans, aragonesos i valencians van decidir, per un vot, que a partir de llavors els Trastàmara serien la reialesa que substituiria amb la mort de Martí l’Humà al 1410, el llinatge de Casal de Barcelona. El famós Compromís de Casp.
A dalt d’un turonet encara resten una dotzena de pins negres que, juntament amb alzines i altres arbrats, formaven part dels anomenats Montes negros, el que s’ha anat  reduint fonèticament fins quedar “Monegros”. Actualment muntanyes pelades però fins el 1798  farcides de grans boscos. L’augment de les terres de conreu i la tala d’arbres de cara a la construcció de vaixells per la flota castellana van ser els motius d’aquest canvi de paisatges.
A Azaila es pot baixar del tren i amb autobús anar fins a Belchite. La ciutat vella encara es conserva enrunada per la batalla que hi va haver entre tropes republicanes i franquistes entre el 1937 i 1938. El poble nou, Franco el va fer construir per mil presoners republicans del camp de concentració que hi havia a prop.
Arribats a Saragossa es pot agafar el “Canfranero”, que ens portarà fins el túnel de Somport. Es pot baixar a Osca i fer una passejada per la ciutat alta, on hi ha la ciutat antiga, la qual ha quedat molt ben arranjada. En arribar a Eyerbe, a la dreta i a tres quilòmetres, es pot visitar el castell de Loarre. A l’esquerra comença la carretera que va a la Serra de Luesia -una vegada ja havia anat amb bicicleta per aquella carretera fins Unicastillo. En seixanta quilòmetres, només dos cotxes-. Enfilant amb el tren amunt, a Los Riglos i a Santa Maria de la Peña, hi ha Los Mallos, una formació geològica que s’enfila cel amunt, de color marró que, a la posta de sol, quan hi passa el tren, dóna una tonalitats de colors molt bonics.
Abans d’arribar a Jaca es passa per Sabinánigo, una vila turística que rep molts visitants. I ja a Jaca, el més important és la fortalesa que Felip II va manar construir el segle XVI i que va ser obre de l’enginyer italià Tiburcio Spannochi. També la catedral d’estil romànic de Sant Pere.
Anem cap a Somport, on es pot saltar a l’altra banda del Pirineu. Allà hi ha la gran estació internacional de Canfranc, d’estil modernista francès, inaugurada el 1928 pel rei Alfons XIII i que, per mitjà d’un túnel, unia Saragossa amb Tolosa de Llenguadoc i Paris. Al 1970 un tren de mercaderies francès va descarrilar al pont de l’Estanguet, a França i des de llavors el tràfic internacional està interromput. És una vella reivindicació dels habitants de la vall: que la línia de tren és torni obrir. Però França no ho vol. Així les coses, Canfranc s’ha convertit amb un lloc de pelegrinatge per a molts curiosos. JOAQUIM AMARGANT            


El valor: anar en tren
Quan aques setembre es parlava del tancament de la línia ferroviària de Jaca a Canfranc, moltes famílies de Saragossa van anar amb els seus fills a Jaca i allí varen agafar el tren fins a Canfranc. Durant el trajecte d’anada i tornada els explicaven el que veien per la finestra. Els nens, bocabadats per anar en tren i que els seus pares estiguessin per ells,el contrari de quan van en cotxe. Feia goig veure les famílies enriolades i els pares explicant contes i històries al seus fills. J.A.

Les Canàries primitives

Garachico, a la costa atlàntica, és una població molt semblant a les de Cuba. Foto: J.A.

Si s’agafa amb temps, un vol amb Ryanair Barcelona-Tenerife Sud pot sortir molt bé de preu. És el que vaig fer el passat febrer mentre Europa estava sota l’onada de fred. Tenerife Sud és l’indret més sec i ventós de tota l’illa, la més gran de les set de l’arxipèlag canari. Últimament aquella part de l’illa s’ha omplert de centres turístics amb apartaments com Swing o Sunningdale Village, al terme municipal de San Miguel de Abona, majoritàriament ocupats per anglesos. És turisme de gent gran que ve a passar aquí el dur hivern europeu. Aquest mes de febrer, amb la Setmana Blanca a Europa, també hi havia parelles joves amb els seus fills.

Anem una mica enrera en el túnel del temps. Des de que els mariners catalans i mallorquins, a partir del 1351, emprenen l’aventura encarregada pel Papa Clement VI d’evangelitzar els aborígens –els guanches–, aquelles illes han estat un lloc de pas dels europeus que van conquerir Amèrica i dels milions d’immigrants que hi varen anar després. Amb aquella primera expedició catalana, sota el comandament d’Arnald Roger i Joan Dória, es varen dibuixar els primers mapes que després varen servir perquè el normand Jean de Bethencourt, una expedició castellana d’Isabel i Ferran el Catòlic, el 1402, arribés a Lanzarote. Va començar així la conquesta de les Canàries, que duraria 94 anys. Tenerife va caure en mans dels conqueridors castellans, majoritàriament andalusos, el 1494, després de moltes combats en què varen submetre la població aborígen, la qual va haver d’acceptar la llengua,la religió i la cultura de la Corona de Castella.

Aquests guanches, primitius habitants de les illes, eren d’origen amazig i procedien del Nord d’Àfrica, en la franja compresa entre Mauritània i Libia passant pel Marroc. La llengua era semblant al libi i els noms de ciutat com Adeje i Costa de Adeje a l’illa de Tenerife remeten a la tribu berber del Marroc, els Adejad. La població originària guanche de la què parlàvem es va anar refonent amb la d’origen andalús o basc i, curiosament, la llengua que n’ha sortit és el castellà que es parla a Cuba i a tot el Carib. De fet, milers de Canaris, sobretot de Tenerife, van immigrar a Cuba al llarg dels segles passats i van esdevenir la classe dominant, portant esclaus africans que treballaven a les seves plantacions de tabac o als ingenios –fàbriques de sucre– de Tenerife a Cuba i el Carib i de retorn a Tenerife.

Destí turístic
Els lloc més turistic de Tenerife és la població de Los Cristianos i Las Amèricas, a l’oest de illa. Hi ha carrers a Las Americas, com el d’Antonio Domínguez, que he trobat calcat a la gran avinguda de Los Presidentes de l’Havana, a Cuba. Al nord-oest de Tenerife hi la la població d’Icod de los vinos, on hi ha els famosos i antiquissims arbres anomenats Dragos. Garachico, a la costa atlàntica, és una població molt semblant a les de Cuba i és on Cristòfor Colom, el 1492, va fer l’última escala espanyola durant el viatge en què va arribar a Amèrica. Respecte això, diu la gent gran que Colom va veure fum al volcà Trebajo, a la muntanya del Teide. Fos o no fos, el 1646 hi va haver un deslliçament de terres que va matar cent persones del port i el 1706, el volcà va vomitar finalment lava, que va anar al mar passant per el port. Ara, la lava petrificada és una atracció turística. JOAQUIM AMARGANT

Un valor a destacar
Des de Puerto de la Cruz, a Tenerife, molts turistes agafen el bus que va a Aguamansa i la Caldera, a la vall de l’Orotava, on es pot veure el cim del Teide nevat. En arribar a la Caldera, una dona alemanya d’uns noranta anys pregunta al conductor els horaris de tornada. Tota sola, amb dos bastons de muntanya, enfilava el camí que porta al Mirador de la Piedra. Vaig quedar bocabadat de la voluntat i la fermesa d’aquella dona que, passet a passet, pujava muntanya amunt.

De Bremen cap a Amèrica

La plaça del mercat de Bremen.

Bremen, al nord-oest d’Alemanya, és un dels ports europeus des d’on varen sortir més immigrants cap a Amèrica, els segles XIX i XX. En total es calcula que d’aquí varen marxar uns vuit milions de persones, dels quals gairebé un deu per cent no va arribar mai el seu destí; el fred i les males condicions dels vaixells provocaren una gran mortaldat durant la travessia.
Per a conèixer aquesta realitat visito Bremerhaven, el port nou de Bremen, al qual es pot arribar en el vaixell que fa el recorregut pel riu Weser, en bicicleta passant pel costat del riu i en tren. Fixeu-vos que he dit el port nou de Bremen perquè quan va començar a fer-se petit l’antic, la ciutat, concretament el 1825, va comprar les terres en què desemboca el riu Weser per construir-ne un altre. I és que havia nascut un gran negoci per les navilieres: portar a Amèrica gran quantitat d’immigrants procedents del centre d’Europa que fugien de la fam o de la misèria provocada per la Revolució industrial.

A prop del port hi ha el Museu de la Immigració, el Deutsches Auswanderer Haus, on es mostra en fotografies i documents com es feia l’embarcament dels immigrants cap a Amèrica, com eren els vaixells per dintre i quines eren les condicions en què viatjaven la gent, depenent de la seva classe social. Al port d’Hamburg també hi ha un gran museu didàctic on es pot gaudir de la història de la navegació.

LA CIUTAT I EL SEU ENTORN
Bremen, juntament amb Bremerhaven, a seixanta quilòmetres al nord, constitueix el setzè land de la República Federal d’Alemanya; és l’anomenada Ciutat Lliure Hanseàtica de Bremen, que va entrar a formar part de l’Imperi Alemany amb la seva fundació, el 1871. Més cap aquí, va ser una de les grans ciutats alemanyes bombardejades des de l’aire per l’aviació anglesa durant la Segona Guerra Mundial. No va quedar res en peu i la ciutat la varen construir de nou. Ara té uns 550.000 habitants. Malgrat ser una gran ciutat industrial, el cert és que gaudeix també d’un centre comercial de luxe.

El riu Weser parteix la ciutat pel mig. I travessant el pont de Kaise-Brücke s’entra a la ciutat antiga, l’Alstadt, ara guarnida amb llums de Nadal i casetes de menjar, pessebres i begudes. Al Marktplaz, la plaça del Mercat, hi ha el Rathaus, l’Ajuntament, i molt aprop el Dom-Museum, amb la Catedral de Sant Petri, que data del segle XIII.

Si travessem el pont Bürgermeister-Smidt-Brücke arribarem a l’Alte Neustand, la ciutat nova, habitada per molts ciutadans d’origen turc i àrab. Al mateix pont comença una illa al bell mig de la qual hi ha el Museu d’Art Modern i una renglera de cases de planta baix i pis, mostra d’un urbanisme sostenible que la ciutat abandera. No en va, cal dir que el primer diputat verd al Parlament Federal va sortir de l’Estat lliure de Bremen.

L’aposta pels transports públic i ecològics hi és ben patent: el tramvia és el mitjà de transport més usat, que cobreix tots els indrets de la ciutat: de l’aeroport de Bremen al centre de la ciutat hi ha un quart d’hora, en tramvia. L’altre mitjà de transport utilitzat sobretot és la bicicleta –per anar a treballar o portar els nens a l’escola, malgrat la temperatura matinal de zero graus del mes de novembre–. JOAQUIM AMARGANT