Un passeig per l’Aragó


Vista de l'estació internacional de Canfranc, d'estil modernista francès, actualment en desús.

Cada dia surten tres trens regionals de Barcelona a Saragossa passant per Móra la Nova, Ascó i Casp, resseguint el riu Ebre.
Aragó és més gran que Catalunya, però està habitat per menys de dos milions de persones. Aquesta exigua població ho és també perquè, al llarg del segle XX, fins a un milió d’aragonesos pagesos emigraren a Catalunya, a Madrid i al País Valencià.
El tren passa per Casp, poble en el qual es pot visitar el castell on l’any 1412, nobles catalans, aragonesos i valencians van decidir, per un vot, que a partir de llavors els Trastàmara serien la reialesa que substituiria amb la mort de Martí l’Humà al 1410, el llinatge de Casal de Barcelona. El famós Compromís de Casp.
A dalt d’un turonet encara resten una dotzena de pins negres que, juntament amb alzines i altres arbrats, formaven part dels anomenats Montes negros, el que s’ha anat  reduint fonèticament fins quedar “Monegros”. Actualment muntanyes pelades però fins el 1798  farcides de grans boscos. L’augment de les terres de conreu i la tala d’arbres de cara a la construcció de vaixells per la flota castellana van ser els motius d’aquest canvi de paisatges.
A Azaila es pot baixar del tren i amb autobús anar fins a Belchite. La ciutat vella encara es conserva enrunada per la batalla que hi va haver entre tropes republicanes i franquistes entre el 1937 i 1938. El poble nou, Franco el va fer construir per mil presoners republicans del camp de concentració que hi havia a prop.
Arribats a Saragossa es pot agafar el “Canfranero”, que ens portarà fins el túnel de Somport. Es pot baixar a Osca i fer una passejada per la ciutat alta, on hi ha la ciutat antiga, la qual ha quedat molt ben arranjada. En arribar a Eyerbe, a la dreta i a tres quilòmetres, es pot visitar el castell de Loarre. A l’esquerra comença la carretera que va a la Serra de Luesia -una vegada ja havia anat amb bicicleta per aquella carretera fins Unicastillo. En seixanta quilòmetres, només dos cotxes-. Enfilant amb el tren amunt, a Los Riglos i a Santa Maria de la Peña, hi ha Los Mallos, una formació geològica que s’enfila cel amunt, de color marró que, a la posta de sol, quan hi passa el tren, dóna una tonalitats de colors molt bonics.
Abans d’arribar a Jaca es passa per Sabinánigo, una vila turística que rep molts visitants. I ja a Jaca, el més important és la fortalesa que Felip II va manar construir el segle XVI i que va ser obre de l’enginyer italià Tiburcio Spannochi. També la catedral d’estil romànic de Sant Pere.
Anem cap a Somport, on es pot saltar a l’altra banda del Pirineu. Allà hi ha la gran estació internacional de Canfranc, d’estil modernista francès, inaugurada el 1928 pel rei Alfons XIII i que, per mitjà d’un túnel, unia Saragossa amb Tolosa de Llenguadoc i Paris. Al 1970 un tren de mercaderies francès va descarrilar al pont de l’Estanguet, a França i des de llavors el tràfic internacional està interromput. És una vella reivindicació dels habitants de la vall: que la línia de tren és torni obrir. Però França no ho vol. Així les coses, Canfranc s’ha convertit amb un lloc de pelegrinatge per a molts curiosos. JOAQUIM AMARGANT            


El valor: anar en tren
Quan aques setembre es parlava del tancament de la línia ferroviària de Jaca a Canfranc, moltes famílies de Saragossa van anar amb els seus fills a Jaca i allí varen agafar el tren fins a Canfranc. Durant el trajecte d’anada i tornada els explicaven el que veien per la finestra. Els nens, bocabadats per anar en tren i que els seus pares estiguessin per ells,el contrari de quan van en cotxe. Feia goig veure les famílies enriolades i els pares explicant contes i històries al seus fills. J.A.