Fem la maleta. Propostes amb Valors.

De Bremen cap a Amèrica

2012-01-16T13:54:00.000-08:00

La plaça del mercat de Bremen.

Bremen, al nord-oest d’Alemanya, és un dels ports europeus des d’on varen sortir més immigrants cap a Amèrica, els segles XIX i XX. En total es calcula que d’aquí varen marxar uns vuit milions de persones, dels quals gairebé un deu per cent no va arribar mai el seu destí; el fred i les males condicions dels vaixells provocaren una gran mortaldat durant la travessia.
Per a conèixer aquesta realitat visito Bremerhaven, el port nou de Bremen, al qual es pot arribar en el vaixell que fa el recorregut pel riu Weser, en bicicleta passant pel costat del riu i en tren. Fixeu-vos que he dit el port nou de Bremen perquè quan va començar a fer-se petit l’antic, la ciutat, concretament el 1825, va comprar les terres en què desemboca el riu Weser per construir-ne un altre. I és que havia nascut un gran negoci per les navilieres: portar a Amèrica gran quantitat d’immigrants procedents del centre d’Europa que fugien de la fam o de la misèria provocada per la Revolució industrial.

A prop del port hi ha el Museu de la Immigració, el Deutsches Auswanderer Haus, on es mostra en fotografies i documents com es feia l’embarcament dels immigrants cap a Amèrica, com eren els vaixells per dintre i quines eren les condicions en què viatjaven la gent, depenent de la seva classe social. Al port d’Hamburg també hi ha un gran museu didàctic on es pot gaudir de la història de la navegació.

LA CIUTAT I EL SEU ENTORN
Bremen, juntament amb Bremerhaven, a seixanta quilòmetres al nord, constitueix el setzè land de la República Federal d’Alemanya; és l’anomenada Ciutat Lliure Hanseàtica de Bremen, que va entrar a formar part de l’Imperi Alemany amb la seva fundació, el 1871. Més cap aquí, va ser una de les grans ciutats alemanyes bombardejades des de l’aire per l’aviació anglesa durant la Segona Guerra Mundial. No va quedar res en peu i la ciutat la varen construir de nou. Ara té uns 550.000 habitants. Malgrat ser una gran ciutat industrial, el cert és que gaudeix també d’un centre comercial de luxe.

El riu Weser parteix la ciutat pel mig. I travessant el pont de Kaise-Brücke s’entra a la ciutat antiga, l’Alstadt, ara guarnida amb llums de Nadal i casetes de menjar, pessebres i begudes. Al Marktplaz, la plaça del Mercat, hi ha el Rathaus, l’Ajuntament, i molt aprop el Dom-Museum, amb la Catedral de Sant Petri, que data del segle XIII.

Si travessem el pont Bürgermeister-Smidt-Brücke arribarem a l’Alte Neustand, la ciutat nova, habitada per molts ciutadans d’origen turc i àrab. Al mateix pont comença una illa al bell mig de la qual hi ha el Museu d’Art Modern i una renglera de cases de planta baix i pis, mostra d’un urbanisme sostenible que la ciutat abandera. No en va, cal dir que el primer diputat verd al Parlament Federal va sortir de l’Estat lliure de Bremen.

L’aposta pels transports públic i ecològics hi és ben patent: el tramvia és el mitjà de transport més usat, que cobreix tots els indrets de la ciutat: de l’aeroport de Bremen al centre de la ciutat hi ha un quart d’hora, en tramvia. L’altre mitjà de transport utilitzat sobretot és la bicicleta –per anar a treballar o portar els nens a l’escola, malgrat la temperatura matinal de zero graus del mes de novembre–. JOAQUIM AMARGANT

Banys termals a Anglaterra

2011-09-16T13:59:00.001-07:00

Els penya-segats de Seaford descrits a l’article.

De Girona a Bristol, amb Ryanair, hi ha una hora i tres quart de viatge. De moment, Bristol, a 156 quilòmetres a l'oest de Londres, és una destinació molt barata, amb dos vols diaris a l'estiu. Segurament és perquè molts joves que van a estudiar anglès agafen aquesta destinació.

Arribats a Bristol, agafem el tren a l'estació de Temple Meads i en mitja hora som a Bath Spa. Tal com es pot deduir pel seu nom, Bath Spa són uns banys termals. Aclucada enmig d'una vall, fins el 1970 el centre de la ciutat patia moltes inundacions, situació que es va resoldre amb la canalització de les aigües de la pluja que van a parar el riu Avó, el qual travessa la ciutat pel centre. Aquí totes les cases són de planta baixa i un o dos pisos i del mateix estil i color, fetes amb pedra calissa d'una pedrera propera. Les aigües termals surten del subsòl a una profunditat de fins 4.700 metres i procedeixen de la pluja caiguda al damunt de les Mendip Hills. Cada dia un milió set-cents mils litres d'aigua calenta, a 46 graus, emergeix de sota terra. Per això els romans quan conqueriren Britània, en aquest indret hi construïren uns banys termals amb el nom d'Aquae Sulis, l'any 43 d.C. Des del segle XVIII l'aristocràcia anglesa hi va fer llargues estades.

Bath també és coneguda per les seves dues Universitats, la de Bath i la de Bath Spa. Ens allotgem tres dies a la de Bath, que es troba dalt d'un turonet, al costat del museu americà. Anant-hi a peu es pot gaudir del passeig d'una de tantes National Trust que hi ha escampades arreu de totes les terres britàniques. La National Trust és una fundació britànica formada per milers de socis que han comprat grans extensions de terres i també litorals per protegir-los i evitar que s'edifiqui. Tots els Nationals Trust són oberts al públic per poder-hi passejar i gaudir de la natura. El National Trust Heritage també protegeix cases senyorials i pobles sencers abandonats, que es poden visitar pagant una petita quantitat pel seu manteniment. A la Universitat ens allotgem a les habitacions individuals, ara buides, dels estudiants. De totes maneres, moltes habitacions estan plenes també de joves, en aquest cas estudiants de bona part d'Europa i el Japó que venen a aprendre l’anglès. Per si fos poc, els carrers de Bath són un brogit de joves de catorze i setze anys que aprofiten els viatges de fi de curs per visitar la ciutat. Les botigues de records estan plenes d’aquests viatgers. Bath, a part dels seus banys termals,teatres, esglésies i palauets, és famosa per el The Royal Crescent: trenta cases enganxades per 114 columnes i construïdes al segle XVIII, amb un gran espai verd de gespa al davant, on tothom s’hi pot «estarrejar».

Anem cap a Brighton
A una hora de tren al sud de Londres es troba la ciutat costanera de Brighton. Amb l'arribada del tren, el 1841, aquesta va créixer amb la vinguda de l'aristocràcia, que venia a banyar-se a les seves platges. Es varen obrir casinos i hotels de luxe. Ara és una destinació on molt joves van a aprendre anglès o de viatge de fi de curs. Els carrers estan plens de botigues, restaurants i bars on molts jovenets compren o seuen a les terrasses. El Brighton Pier és un moll d'entarimat de fusta i ferro que s'endinsa mar endins 524 metres. Al final de tot hi ha un casino, però abans d'arribar-hi hi ha centenars de màquines escurabutxaques on molts joves que van a aprendre anglès amb l'escola s'hi deixen els diners. L'edifici més conegut i original de Brighton és el Royal Pavilion, una antiga residència real d'estil asiàtic manada a construir al 1786 pel que després va ser el rei George IV. JOAQUIM AMARGANT

Atura't-hi un minut: Vall del Sussex i les Seven Sisters
Entre Brighton i Eastboume, també a la costa, hi ha la regió de l'East Sussex.Per anar d'una ciutat a l'altra s'ha d'agafar el tren que passa per l'interior. És recomanable baixar al poble de Lewes per veure els seus carrers i visitar-ne el castell. Després tren fins el poble costaner de Seaford, baixar a la seva platja, on hi ha la petita fortalesa i els penyasegats de polsim blanc; impressiona veure les anades del mar esvalotat que reboten a les seves blanques parets. Amb l'autobús que passa per Seaford, cal continuar l'excursió i baixar al cap d'un quart d'hora al Parc Natural de les Seven Sisters. L'excursió per el parc, si no fa massa vent, es pot fer a peu o en bi-cicleta. Les Seven Sisters (les set germanes) són set penyasegats de guix que anualment retrocedeixen entre trenta i quaranta centímetres per la força de les onades que hi peten. A dalt dels penyasegats es gaudeix d'unes vistes genials tant del mar com de la fauna i flora, tota groguenca al començament de l'estiu. J.A.

La fitxa
PRESSUPOST: Avió anada i tornada: 60 euros. Allotjaments cinc nits a la Universitat de Bath i a un Hostel de Brighton. 120 euros. Tren: 85 euros.

Records de Magdeburg i Berlín

2011-07-15T02:47:00.000-07:00

Vista de l’Alexanderplatz amb l’Ajuntament, vermellós, i darrera la torre de la ràdio i la televisió, de 368 metres.

Ryanair acaba d'encetar un vol de Girona a Magdeburg, capital de l'estat de Saxònia-Anhalt, al sud de Berlín. Un autobús, en vint minuts, et deixa a l'estació del tren de Magdeburg. La ciutat havia estat un gran centre industrial de la República Democràtica Alemanya -la de l’Est- amb 280.000 habitants al 1989, però amb la reunificació va perdre més de cinquanta mil persones; els nous amos van considerar que bona part de la indústria no era "competitiva".

Al llarg carrer paral·lel al riu Elba, on circula el tramvia que va d'un costat a l'altre de la ciutat, es veuen molts edificis buits i alguns presos per okupes. El diumenge la ciutat es desperta amb un sol radiant i la gran explanada de la Dom Platz s'omple de gent elegant que entra a la catedral luterana de Santa Caterina, grandiós edifici gòtic que dóna l'esquena al riu. A l'altre costat de la gran avinguda de la catedral luterana, a Lotto-Von Guerike Strasse, hi ha la catedral catòlica de Sant Sebastià. A les onze comença la missa solemne; famílies mudades omplen l'església. A l'Avinguda Breiten-Weg, a prop de la catedral luterana, hi ha un original edifici inaugurat el 2005 anomenat la Ciutadelle Verte Friedensreich, pintat de rosa, en què l'arquitecte austríac que el va dissenyar volia harmonitzar ciment i natura. Magdeburg és una ciutat molt bonica i amb una capa de pintura de colors. Els seus edificis, d'estil estalinista com els de la gran avinguda Emst-Rauter-Allee que arriba fins el riu Elba, llueixen sota el sol radiant.

Sortim en direcció a Berlín. A l'estació de Magdeburg-Neustadt veiem tancades la majoria de fàbriques. Recordo haver vist l'agost de 1984 aquell indret bullint d’obrers anant i sortint de la feina. Arribem a l'estació de l'Östbahnhof, l’antic Berlin Est, al davant de la qual es conserva un tros del mur que partia la ciutat. M'allotjo a un petit hotel molt barat a Palisadentrasse, molt a prop de la gran avinguda de Karl-Marx-Allee, de sis quilòmetres. Les grans desfilades s’iniciaven també aquí. Me n’adono que en el mateix tram del carrer on el 1984 hi havia dos camps de futbol ara hi ha un aparcament de cotxes fins gairebé Alexanderplatz, el gran centre de la ciutat que durant la Segona Guerra Mundial va quedar feta a miques. Un dels grans atractius d’aquesta plaça segueix sent la gran torre de la ràdio i televisió que hi ha el mig, de 368 metres, construïda el 1969 per a orgull de la RDA. A l'altre costat de la Plaça hi ha el majestuós edifici de l'Ajuntament, de pedra vermella. Per contra, el parlament de la RDA, en una de les illes del riu, ha anat a terra i una lona publicitària en cobreix les restes. Al davant i en la mateixa avinguda d'Unter Den Linden (sota els til·lers, en alemany) resta majestuosa la catedral de Santa Eduvigis, la biblioteca, l'edifici de l'Òpera i la Universitat.

Som al mes de maig. El sol crema. De cop i volta apareix una desfilada de cotxes, camions i coets de paper-cartró amb gent disfressada a dalt tocant La Internacional i Alexander Nevsky de Sergei Prokòfiev. Celebren l'entrada de les tropes soviètiques a Berlín el maig del 1945, quan es penja la bandera amb la falç i el martell dalt del Reichtag. S’està gravant un thriller de les diferents guerres entre russos i germànics passant pels cavallers teutònics. També és la festa de la cervesa a la porta de Branderburg i bona part de Strasse des 17 de Juni està tallada al trànsit. En unes de les cantonades de la Unter Den Linden hi ha la Friedrichstrasse, molt canviada; ara la majoria d’edificis són de vidre. Més avall, a la Zimmerstrasse, turistes a dojo: hi ha el Checkpoint Charlie, el pas fronterer que separava els dos Berlín. A l'entorn es ven de tot. Molt a prop hi ha els terrenys on s'aixecava la caserna de la Gestapo, ara museu a l'aire lliure anomenat Topographie des Terrors. Bona part del comerç de Berlín viu del seu tràgic passat i es mostra com una atracció turística als nombrosos visitants. JOAQUIM AMARGANT

Atura't-hi un minut: Potsdam
A Potsdam, a mitja hora de Berlín, l'agost del 1945 es va celebrar la conferència en què els Aliats i la URSS van decidir el futur de Berlín i Alemanya. Actualment el Schloss Cecilienhof, el palau on es va celebrar la conferència, es pot visitar per dos euros. Al voltant de la ciutat hi ha dinou llacs i entremig hi ha nombrosos petits palaus dels familiars del reis de Prússia. Al Parc Sanssouci hi ha el gran Palau del mateix nom al segle XVIII, a l'època del rei prussià Frederic II. En un racó del gran parc hi varen fer construir per esbarjo una església romànica. El que crida més l'atenció és el molí de Mühle. Diu la llegenda que Frederic II volia comprar-lo per construir-hi el palau, però el moliner no ho volia. El rei va dir-li: "Sabeu que jo puc fer enretirar el vostre molí". I el moliner va respondre al rei: "Per suposat, si és que a Berlín no existís un tribunal on jo pogués anar". El rei es va posar content de saber que el moliner confiava en la justícia i va fer construir el Palau Sanssouci en un altre lloc. I el molí de vent encara avui resta dret i es pot visitar.

La fitxa
PRESSUPOST: Avió Girona- Magdeburg, 50 euros. Allotjament, 100. Tren, 50. Autobusos, tramvies i metro a Magdeburg i Berlin, 20.

Còrsega, mar i muntanya

2011-06-18T07:48:00.000-07:00

Imatge de les costes de la població de Bonifacio.

Ens disposem a viatjar a Còrsega. Els lectors del Fem la maleta i un servidor viatjarem per aquesta illa mediterrània, pàtria de Napoleó Bonaparte. Una illa amb paisatges muntanyencs semblants als de Catalunya i amb dos-cents cims de més de dos mil metres d'alçada. Terra plena de rierols i cims coberts de neu fins entrant el mes de maig.

Des de Girona, un avió de Ryanair ens porta a l'Alguer, on arribem a les dotze de la nit. Cap autobús a l'aeroport de Fertília. Els viatgers han d'agafar un taxi per anar als hotels, excepte els jugadors juvenils de segona divisió del Barça als qual un autobús ja espera. No vull pagar el taxi i camino sis quilòmetres per una carretera recta que em porta al càmping de Fertilia, sempre acompanyat per una lluna plena que em fa de guia.
La segona nit a l'Alguer la passo en un B & B. Una senyora algueresa que s'esforça a parlar en català em deixa el seu pis per mi sol per 25 euros amb esmorzar inclòs, agafant el que vulgui de la nevera. L'endemà al matí, a la Via Catalunya, agafo l'autobús que em portarà a Santa Teresa de Gallura per embarcar cap a Còrsega.

El recorregut de tres hores per la costa nord-oest de Sardenya és tota una experiència. La jovenalla que puja l'autobús a Sassari, Sàsser en català -els catalans també hi deixaren la seva petjada-, va baixant a mesura que travessem els poblets que trobem pel camí, fins quedar tres persones. Entre boscos i carretera amb molts revolts, arribem a Santa Teresa, on un ferri vell -cinquanta minuts- ens porta a Bonifacio, al sud de Còrsega.

Bonifacio es troba en un port natural i impressiona trobar-se a la dreta amb la gran muralla de la fortalesa que aixopluga la ciutat antiga, a dalt de tot. Els hotels són cars i plens; Setmana Santa. Planto la tenda al càmping l'Aranguina, a prop del port; surt més barat. Al capvespre surto a passejar per la ciutat antiga, a la fortalesa. Molts restaurants tenen la televisió engegada; fan el Barça-Madrid. L'endemà el matí plego la tenda i ben d'hora uns quants turistes i jo agafem l'autobús que ens portarà a Ajaccio, la capital.

El recorregut amb autobús és molt bonic. Travessem petits pobles. El paisatge és molt verd i la carretera per nosaltres sols, ja que aquella part del sud-est de l'illa hi viu poca gent. Els noms dels pobles i les indicacions estan escrites amb francès i en cors. La carretera comença enfilar-se i arribem a la població de Sartène, amb cases penjades a la roca de la muntanya. Aquí baixa molta gent; destí turístic.

Val la pena quedar-s'hi un parell de dies. Divendres Sant és tradició que un penitent amb una túnica arrossegui una cadena que pesa més de trenta quilos amb els peus lligats pels carrers del poble. Pels amants de la platja a pocs quilòmetres hi ha Propriano, port de mar i centre balneari. Pujant i baixant turons, l'estreta carretera de mica en mica s'eixampla i arribem Ajaccio, la ciutat més gran de Còrsega, amb port. Una visita obligada és la casa on va néixer al 15 d'agost del 1769 Napoleó Bonaparte. A la Ciutadella, al costat del mar, es pot visitar el museu Fesch, on hi ha exposades obres de Boticelli i Bellini, donacions del Cardenal Fesch, oncle de Napoleó.

A dues hores de tren de via estreta arribem a Corte, al centre de l'illa i antiga capital de "la nació corsa" de Pascal Paoli, entre 1755 i 1769. La ciutat està edificada en un cim pedregós i a dalt de tot hi ha la fortalesa. De cases antigues i atrotinades de tres a cinc plantes, és molt bonic passejar-hi, malgrat les pujades i baixades dels seus estrets carrers. Corte és el reflex de com vivien abans els corsos del cor de l'illa i d'entorns muntanyencs.

De Corte amb el tren anem a Bastia al nord de la costa est per agafar el vaixell de nit que ens portarà a Marsella, l'atrotinada capital de La Provença, amb carrers penjats que donen al Port vell i amb molta població d'origen algerià que malviu a l'entorn de l'estació de Sant Charles. Marsella té una esplèndida catedral a la Plaça Major, al Port Vell. JOAQUIM AMARGANT

Atura't-hi un minut: Bonifacio i Catalunya
El 1297, el Papa Bonifaci VIII va concedir Còrsega al rei Jaume II de Catalunya. Segons la llegenda un sarraí va salvar la vida al rei Jaume i és per això que a la bandera de la illa hi ha el cap del sarraí amb un mocador lligat. Però en aquella època el poder dels papes era gran i de la mateixa manera que Bonifaci VIII va cedir els drets de Còrsega als catalans, Nicolau V els els va treure per donar-los als genovesos, el 1448. Sigui com sigui, de l'escala picada a la pedra del penya-segat de Bonifaci -que baixa en picat de la ciutadella al mar- en diuen l'escala del rei d'Aragó. I la ciutat alta penjada damunt d'un penya-segat i deu al seu nom al seu fundador, el marquès de Toscana, Bonifaci. A dalt de la fortalesa de la ciutat antiga sempre fa vent i es poden veure tots els penya-segats i el mar que l'envolten. Els seus carrers estrets estan plens de cafès i terrasses de restaurants. A la posta de sol és quan és més bonica de visitar pels seus colors groguencs. J.A.

La fitxa
Pressuspost: Avió Alguer, 9 euros. Vaixell Bàstia-Marsella, 47. Allotjaments: 70. Busos, tren i ferri Sardenya-Còrsega: 40. Bus Marsella-BCN: 35.

A cavall entre Alemanya i Polònia

2011-05-23T10:39:00.000-07:00

L’església Swietej Katarzyny a la plaça homònima de Torun, ciutat polonesa de passat germànic.

Si donem un cop d'ull als mapes veurem que Polònia sempre s'ha trobat enmig de dos imperis: el germànic, amb Àustria-Hongria, i el rus. Així, el 1812, li va arribar a quedar només el territori que envoltava Varsòvia. Durant els anys de la unificació alemanya, entre 1886 i 1871, pràcticament va desaparèixer -el territori es va repartir entre Prússia i Rússia-. Les actuals fronteres daten del 1945. Tot plegat ha provocat que durant segles molts polonesos hagin trobat refugi i consol en l'Església Catòlica, un dels únics re-ferents on refermar la identitat. En dóna fe la gran quantitat d'esglésies que hi ha per tot arreu. Fins i tot en l'època comunista, en una visita el 1987, vam veure les esglésies plenes i processons als carrers per anar al Santuari de la Verge Negre de Czestochowa.

Encuriosit per conèixer la Polònia històrica, comencem el viatge des de Girona amb un avió de Ryanair que ens porta a Poznan. Un cop arribats, amb el tren, anem en direcció a Torun, però abans ens aturem una estona a Gniezno, la primera capital de Polònia al segle X i l’arxidiòcesi de la qual és la més antiga del país. És un diumenge assoleiat i el migdia la gent es passeja per la part antiga de la ciutat, molt ben conservada i ara només destinada a vianants. Al davant de la gran catedral gòtica hi ha una estàtua de la coronació del rei Boleslau «el Brau», el 1024. Les portes de bronze, de 1175, són amb relleus del martiri de Sant Adalbert.

De nou al tren arribem a la ciutat de Torun (Thorn en alemany), la més antiga del Nord de Polònia. De l'estació de trens PKP Glowny a la ciutat, cal travessar un llarguíssim pont de ferro damunt del Vístula on el mes de març les aigües de les ribes encara són glaçades. Entrem a la ciutat antiga a la posta de sol. Impressiona. Encerclada per muralles des de fa mil anys, hi ha edificis que en tenen set-cents. La petjada germànica hi és evident. Al 1557 durant la Reforma, la ciutat va adoptar el Protestantisme, però la població d’origen polonès va romandre catòlica. Aquest fet va portar molt conflictes en els segles venidors. Durant l'ocupació nazi l'annexionaren a Alemanya i la fortalesa va servir per encabir presoners polonesos. Amb els acords de Potsdam, la població alemanya fou expulsada a la República Federal Alemanya, la part capitalista muntada sobre els territoris ocupats pels EUA, França i el Regne Unit-enfront la República Democràtica Alemanya (RDA), comunista, ocupada per la URSS-. Al carrer Nicolau Copèrnic encara es conserva la casa, ara museu, del famós astrònom, que hi va néixer al 1473; la universitat del mateix nom fundada al 1945 s'ha convertit en una de les millors del país. Tots els edificis gòtics i renaixentistes, tant religiosos com civils, com el mateix Ajuntament, són de maó vermell; per això la ciutat conserva un aspecte medieval.

Sortim de Torun i arribem altre cop a Poznan, on ens desfem dels zloty que ens han sobrat comprant quatre coses -tot és barat, es nota que no tenen l’euro-. Travessem la frontera i entrem a la primera població alemanya, Frankfurt Oder. Oder és el nom del riu que la separa de Polònia. Val la pena quedar-s'hi una estona. Totes les poblacions de la franja sud de l'antiga República Democràtica Alemanya que fan frontissa amb Polònia, tenen dos noms: l'alemany i el sòrab, llengua eslava que encara es parla en aquell indret, sobretot a Cottbus, on val la pena pas-sar-hi un dia per veure la refeta ciutat medieval i les antigues fàbriques ara convertides en museus. I ens endinsem al cor d'Alemanya de l'Est, a Erfurt, la capital de Turíngia. La ciutat s'està refent del tancament de fàbriques amb la unificació alemanya del 1989. El centre històric, molt ben reconstruït, està separat pel riu amb petites illetes. És impressionant la Domplatz amb la catedral i la gran Ciutadella. JOAQUIM AMARGANT

Atura't-hi un minut

Bydgozcz (Bromberg)

La ciutat, de més de 360.000 habitants, forma part de la gran àrea metropolitana que enllaça amb Turon a cinquanta quilòmetres. El nom ve del llatí Bydgostia. En alemany -hi va viure molta població germànica- és Bromberg. De ser un poblet de pescadors al costat del riu Vístula, ara és un gran centre urbà amb tramvies, com la majoria de ciutats poloneses, i una gran plaça del mercat al nucli antic medieval. És una ciutat molt acollidora i que fa de bon passejar. Hi va tenir lloc, però, un fet luctuós que desconeixia: el Diumenge de Sang de Bromberg. El 3 i 4 de setembre del 1939, tres dies més tard de la invasió de l'exèrcit alemany de Hitler a Polònia, un nombrós grup de civils armats per militars varen anar casa per casa on vivien polonesos d'origen alemany, els varen arrossegar pel carrer i varen fer una carnisseria entre homes, dones i nens. Es varen avançar al que es pensaven que farien les tropes alemanyes amb els polonesos. J.A.

La fitxa
PRESSUPOST: Avió Girona-Poznan-Frankfurt-Girona, 50 e. Tren Polònia i Alemanya, 100 e. Allotjaments sis dies en albergs, 110 euros.

Viatjant per la terra dels castells

2011-04-18T05:05:00.000-07:00

Vista del gegantí palau reial d'Aranjuez.

Us oferim viatjar per terres castellanes amb tren, tot i que no és el mitjà de transport més habitual -n'hi ha pocs al dia degut a les grans extensions de terreny sense població-. Abans de res, ja deuen saber que el nom de Castella sembla ser que es deu a la quantitat de castells que es van edificar per defensar-se durant l'ocupació àrab de bona part de la península ibèrica.

Comencem el nostre itinerari a Saragossa, amb l'únic tren que hi ha cada dia, cap a Madrid, sense ser d'alta velocitat i que s'atura a Sigüenza. En baixar del tren ja s'albira damunt d'un turó les grans muralles del seu castell. En el primer cop dull a la ciutat alta es pot veure el que va ser Castella per una part de les seves famílies: un fill capellà, l’altre militar i una filla monja -així els pares no havien de treballar pel seu sosteniment-. Dic això perquè la ciutat està farcida d'edificis militars de diferents èpoques, d'esglésies i convents, que confirmen aquesta dita popular. Enfilant l'atrotinat carrer de l'estació, un cop haver travessat el riu Henares, ens trobem amb la primera església, l'ermita del Humilladero, on els forasters s'agenollaven per resar. A l'esquerra i al fons de l'Alameda hi ha el Convent de les Ursulines, amb l'església de la Nostra Senyora de los Huertos. Enfilem el carrer San Roque fins arribar la Plaza de las Ocho Esquinas, que porta a la catedral després d'una bona pujadeta. Aquí comença la ciutat monumental. La catedral, d’estil romànic, es va començar edificar el segle XII. A l'interior, una mica fosc, hi ha talles escultòriques del Renaixement. A les hores que hi ha missa corren una cortina perquè els visitants no molestin. Al davant hi ha el museu Diocesà, instal·lat en un dels millors palaus de la ciutat, amb un bon recull d'art -obres de Zurbarán, Salzillo i de Luis de Morales-. Arribem a la Plaza Mayor, construïda a finals del segle XII, on des de fa segles es fa el mercat. A la part alta de la plaça hi ha l'edifici de l'Ajuntament. Per carrers estrets amb molta pujada i molt ben restaurats s'arriba al cim del turó, on hi ha el castell, ara Parador de Turisme. Va acollir el primer nucli de la ciutat romana, després ciutadella visigòtica i musulmana, finalment durant el Renaixement fortalesa dels bisbes medievals.

Altre cop amb el tren fins a Guadalajara, travessant les terres manxegues de Don Quijote. Bona part de la ciutat està potes enlaire per obres del Plan Zapatero. El que em va impressionar més és el Col·legi dels Salesians, amb patis i jardins immensos -vint minuts per voltar-los-. A la ciutat també hi han grans casernes militars, ara semitancades. I d’aquí ens dirigim cap a Aranjuez i Cuenca, però es fa necessari passar per Madrid.

Sortint de la capital per l'estació d'Atocha, veiem nous barris de pisos sense habitar que comencen a ser derruïts per manca de compradors. Travessant tot aquest desgavell passem per Aranjuez: quin respir entrar a la ciutat reial amb els seus carrers quadriculars amb cases i edificis tots de la mateixa alçada! L'última etapa del viatge és Cuenca, a dues hores. Enmig de les valls dreta i esquerra on passen els rius Huécar i Júcar s'alça majestuosa damunt d'una gran roca la ciutat antiga, molt ben restaurada. A la posta de sol les mansions, esglésies, seminaris i palaus que donen a la vessant del Júcar agafen un to groguenc celestial. La gran roca on hi ha la ciutat antiga es troba a mil metres damunt del mar. A la vessant del riu Huécar resten penjades les famoses "casas congaltes" amb balconades de fusta. Al bell mig de la Vila i a la Plaza Mayor, la Catedral amb una façana molt original començada edificar el segle XII on hi ha tots els estils. JOAQUIM AMARGANT

Atura't-hi un minut: Aranjuez quadricular
Aranjuez, a quaranta minuts en tren de Madrid, és molt coneguda per la música que va dedicar-li el mestre Joaquín Rodrigo i també on va viure els últims anys i morir el 1931, quan pintava els seus jardins, Santiago Russiñol. Ciutat amb carrers quadriculars amb cases i edificis de la mateixa alçada i estil que no passen de dos pisos, no sembla que siguis a Castella. Els rius Jarama i Tajo passen per la ciutat. Aquest últim es converteix en llac al seu pas pels jardins reials menats a construir, en bona part, per Carles I al 1540. Al 1561 Felip II fa construir el Palau Reial. Un Palau Reial que va ser près per les flames en dues ocasions, una al 1660 i l'altre al 1665. A l'hivern els arbres que envolten els jardins i el palau estan despullats de fulles i fa que l'entorn sigui una mica trist. Però això no deixa que el migdia nombrosos visitants hi passegin després d'anar prendre el vermut i unes quantes tapes als nombrosos bars i cases de menjar de la Vila. J.A.

La fitxa PRESSUPOST: Tren Barcelona-Saragossa-Sigüenza-Madrid-Cuenca-València-Barcelona, 100 euros. Allotjament tres nits: 75 euros.

De la Protestant Ginebra a la Catòlica Cremona

2011-03-13T14:18:00.001-07:00

Vista del llac que hi ha als voltants de la localitat francesa d’Annecy.

De Barcelona, en Easyjet, volem direcció a Ginebra, a la Confederació Helvètica. És un dia clar d'hivern quan volem per damunt dels Alps. Hi ha poca neu, però l'espectacle és fantàstic. En sobrevolar el llac Leman els raigs de sol del migdia el converteixen en una estora platejada. Ja arribats a Ginebra, ens n’adonem que l'aeroport es troba a deu minuts de tren escassos de l'estació de Cornavin, al centre. I abans d'anar l'alberg fem un tomb pel pas-seig del llac amb els ponts que travessen els dos rius que parteixen la ciutat: l'Arve i el Roine.

Ginebra forma part des de el 1815 de la zona francòfona de la Confederació i és seu de la Creu Roja, les Nacions Unides, l'Organització Mundial de la Salut, la de les Telecomunicacions i la de Metereología, entre altres. Al segle XVI Ginebra fou el centre del calvinisme i era considerada la Roma Protestant. Ara el 46 per cent dels seus 196.000 mil habitants són d'origen estranger. Això es pot veure en fer-se fosc davant el McDonalds que hi a la Cours de la Rive i també pels nombrosos restaurants de totes les ètnies que hi ha a l'entorn de l'estació de Cornavin.

De la petita i tronada estació de trens d'Eaux-Vives surten els trens i autobusos cap a Annecy, una població francesa a cinquanta quilòmetres de Ginebra, molt aprop dels Alps, que forma part del departament de l'Alta Savoia. Gran descoberta, amb un casc antic molt ben conservat i canals d'aigua procedents del riu Thiou, el qual desemboca al gran llac que hi a les afores de la ciutat. A Annecy hi ha molt de turisme, tant l'hivern com l'estiu. Els llocs recomanables a visitar són: El palau de l'Isle del segle XII -el monument simbòlic de la ciutat i un dels més fotografiats de França-; el Castell d'Annecy, antiga residència dels contes de Ginebra, i la Catedral de Sant Pere del segle XVI amb un esplèndid orgue. Val la pena també passejar a la posta de sol pels carrers Sainte-Clare i Royale, amb els seus arcs romànics, els antics pous i jardins. El diumenge hi ha un mercat on es pot trobar tots els productes de la pagesia de l'entorn, sense oblidar els formatges. Des de l'Alberg Annecy, a la Rute de Semnoz, es gaudeix d'unes vistes explèndides al llac. A les afores hi ha el monestir de la Visitació, fundat al 1610 per Sant Francesc de Sales i a l'església s'hi troben les seves relíquies.

Sortim d'Annecy amb autobús per travessar el túnel del Montblanc passant per Chamonix. Són onze quilòmetres i 600 metres. Quan deixem el túnel enfilem la baixada per la Vall d'Aosta; ja som Itàlia. Al fons, com un quatre pintat, la muntanya blanca, el Montblanc. I ja som a Aosta ciutat, que es troba el bell mig de la vall i va ser fundada pels romans a l'any 25 a.C. A la seva esquena hi ha el túnel del Gran Saint-Bernad, porta de Suïssa, i a mida que anem baixant, per l'esquerra, es poden veure el Matterhorn o Monte Cervino i el Monte Rosa, tots dos de més de quatre mil metres d'alçada. Després de fer escala a Milà, amb el tren arribem a Piacenza, a prop de Cremona, a la Llombardia. És un petita ciutat on hi ha una bona mostra de l'arqutectura del Renaixement farcida de palaus, esglésies i teatres. A tres quarts d'hora en tren hi ha Cremona, setanta mil habitants. Destaca la seva catedral, d’estil llombard. La Torre del campanar, el Torazzo, és el més gran d'Itàlia amb 112 metres dalçada. La façana és de marbre, amb columnes aguantades per dos lleons. A part de la catedral hi ha vint esglésies per visitar i catorze palaus i deu museus. Cremona és de les poques ciutats italianes on el trànsit de cotxes no ofega els ciutadans que hi viuen ni els visitants.

La tornada la fem des de Bèrgam, amb Ryanair, per deu euros, a Barcelona. JOAQUIM AMARGANT

Atura't-hi un minut: Aosta
Aosta és una vila de 35.000 habitants a la Regió de la Vall d'Aosta. D'entrada no en donaries ni cinc, però a mida que s'entra al centre històric et va agradant més i més. La millor hora per visitar-la a l'hivern és a partir de les deu del matí, quan el sol treu el cap de les altes muntanyes de l'entorn o en fer-se fosc, quan la gent surt a comprar o passejar. Si entrem a la Vila pel sud el primer que trobem és l'Arc d'August, molt ben conservat i que data de l'any 25 a.de C., el mateix any de la seva fundació.Seguint la Via Sant Anselmo arribem a la Porta Pretòria amb el seu pont Romà i doble renglera de muralles. A la dreta s'hi troba el teatre romà de 22 metres d'alçada i en l'arribar a la Plaça Joan XXIII, on hi ha la catedral,també el Fòrum, molt ben conservat, amb sostre de voltes. La Catedral es va començar el segle IV fins arribar a la façana del neo-clàssica del 1848, passant per tots els estils. El que és bonic de veure és la Plaça Chanoux amb el seu palau neoclàsic del 1839 i l'Ajuntament, anomenat Hotel des Etats. J.A.

La fitxa
PRESSUPOST: Avió anar i tornar, 30 euros. Tren i autobús, 45 euros. Allotjament cinc dies en Albergs públics, 100 euros.

Galícia i el Xacobeu

2011-02-06T09:54:00.000-08:00

Vista espectacular de la catedral de Santiago de Compostela.

Vés per on, em va venir el rampell d'anar a Galicia pel desembre coincidint amb l'acabament de l'any Xacobeu. Cada dia, des de l'aeroport del Prat surten vols de Ryanair o Vueling a Santiago de Compostela. Enguany els avions anaven plens de gent, molts catalans, però sobretot gallecs que tornaven a la seva terra a veure els seus parents. Ja feia dies que els trens que anaven a Galicia havien esgotats tots els bitllets.

El primer que em va "xocar" en arribar a la Plaça de l'Obradoiro va ser veure molts dels que havien fet el Camí de Santiago guarnits amb capes marró, bastó i una carbasseta com els antics pelegrins de l'Edat Mitjana. Però molts eren personatges estrafolaris que parlaven llengües diferents que jo no entenia i que feien cabrioles davant la Catedral. La nit de Cap d'Any les campanes de la Catedral varen tocar les dotze campanades amb unes mil persones a la Plaça bevent cava i cridant mentre començava un espectacular foc d'artificis. S'acabava l'any del Jubileu -d'anys Xacobeu se'n celebren catorze cada segle coincidint en els anys que el 25 de juliol, diada de Sant Jaume, cau en diumenge-.

El Camí de Sant Jaume és una ruta molt antiga anomenada dels Estels abans que arribés el Cristianisme. Els antics en deien així perquè anava de Llevant fins a Ponent i de nit els caminants s'orientaven per la Via Làctia. El bisbe gallec Teodomiro va descobrir al segle IX un sepulcre on suposadament hi havia enterrat el cos de Sant Jaume, portat en vaixell des de Palestina. El lloc on van trobar el sepulcre es deia Campus Stelle, d'on ve el nom Compostela. A partir de llavors el Camí dels Estels va ser anomenat Camí de Sant Jaume i una munió de pelegrins van arribar a Santiago, molts a la recerca d'indulgències que atorgava l'Església Catòlica. Però a Santiago també hi ha moltes coses a visitar, com per exemple el Museu de Jerusalem a l'església del convent de Sant Francesc. D'esglésies en vaig comptar catorze i de convents nou com també moltes cases senyorials que es poden visitar, per descomptat, també la Catedral.

Una mica més el nord i a la costa atlàntica hi ha la població de Muxía, on el 8 de setembre es fa el rumiatge a l'església de Nostra Senyora de la Barca. El mar sempre ha estat lligat a la vida dels gallecs. Per mar la meitat de la població gallega ha emigrat en els últims 150 anys, sobretot a Cuba i l'Argentina. El minifundisme i el no voler fer de soldat en les diferents guerres colonials d'Espanya ha fet que molts gallecs s'escampessin pel món.

A una hora en tren en direcció nord es troba A Coruña, la ciutat més gran de Galícia, el nom de la qual ve del mot celta Coryn, que vol dir "en llengua de terra". Ben bé és això la ciutat, una llengua de terra que entra al mar i formes les platges de Riazor i el port, a l'altre costat. A la punta hi ha el Far d'Hércules, últimament han urbanitzat el seu entorn amb molts espais lúdics per passejar, com també un tramvia que fa un recorregut per tot el Passeig Marítim. A A Coruña és molt recomanable visitar la plaça major amb l'edifici del Palau de l'Ajuntament,com també l'església del convent de Santo Domingo. Dues poblacions recomanades a visitar són Allariz, a prop de Orense, amb els seus carrers aportalats i Ortigueira, a la costa cantàbrica, amb el seu port natural i que es celebra cada any el festival de música celta. També amb tren es baixa cap al sud per visitar Pontevedra a l'estuari del riu Lérez amb les seves Rías. De tornada a casa es pot agafar l'avió a Vigo o també entrar a Portugal on Ryanair vola cada dia a Barcelona molt bé de preu. JOAQUIM AMARGANT

Atura't-hi un minut: Pontevedra
Pontevedra està edificada al marge esquerra del riu Lérez a l'estuari del mateix nom que desemboca a l'Atlàntic. Com totes les ries, el matí l'aigua s'endinsa mar endins per tornar aflorar a la tarda-nit: el plenamar. Fins el 1936 la ciutat de Pontevedra bullia de vida social i política per la seva activitat industrial. Després de la guerra tota la indústria va anar a Vigo quedant Pontevedra com a ciutat de serveis. Això es pot veure amb la gran quantitat de botigues dels seus carrers; llàstima dels edificis de set o vuit pisos que ofeguen a la gent que hi passa. El pont més antic és el del O Burgo, però se'n han fet dos de nous que porten gent i cotxes a l'altre riba, on hi ha la ciutat esportiva. Travessant el pont de A Barca, de vianants, es pot seguir un camí que s'enfila a dalt d'un turonet on hi ha el monestir benedictí de Sant Salvador de Lérez edificat el segle X. Des el seu claustre renaixentista és pot veure una magnifica vista de la ciutat. A l'altre costat del turó també hi ha un altre monestir benedictí, el de Sant Juan de Poio. JA.

La fitxa
PRESSUPOST: Avió Barcelona-Santiago i Oporto-Barcelona, 100 euros. Allotjaments en hotel, quatre nits, 100 euros. Tren, 25 euros.

El Llac Maggiore i Hemingway

2011-01-18T14:47:00.000-08:00

Illes Isola bella i Isola Madre, al llac Maggiore.

L'escriptor nordamericà Ernest Hemingway i premi Nobel de literatura, va deixar la seva petjada al llac Maggiore, a la regió del Piemont, al nord d'Itàlia. En aquesta ocasió, el nostre viatge serà a l'entorn dels indrets on ell va viure quan era soldat a la Primera Guerra Mundial i també quan va escriure la seva novel·la Adéu a les armes.

Sortim de Barcelona amb Ryanair fins a Bèrgam, al Nord d'Itàlia.Amb una hora i mitja arribem aquella bonica ciutat on el jove Àngelo Roncalli, després Papa Joan XXIII, va entrar al seminari al 1892. A Milà agafem el tren fins Stresa, al llac Maggiore. És una petita ciutat turística on hi ha molts hotels de luxe, tancats ara que és hivern. En una de les terrasses, Hemingway va escriure-hi part de la citada novel·la el 1948. En el bonic Passeig Marítim d'Stresa hi ha un petit port on surten unes barques a motor per visitar les illes Borromees al mig del llac. Són tres: l'Isola Bella, amb els seus famosos jardins arran d'aigua i el Palau Borromeo; l'Isola Madre amb un meravellós jardí botànic i un palau construït a l'any 1600 i l'Isola dels pescadors, la més petita de totes amb carrers estrets, botigues d'artesania i petits restaurants que serveixen peix del llac.

Cada hora un petit vaixell fa un recorregut per el llac per recollir els passatgers que volen anar d'una riba a l'altre. El petit veixell ens porta a Verbània-Pallanza, una població de trenta mil habitants amb grans mansions aristocràtiques, ara ja molt tronades. A Verbània-Pallanza hi ha els Jardins de Villa Taranto amb el seu jardí botànic, el més important del món, en més de vint-mil varietats de plantes, com també nombrosos museus d'art religiós. És molt coneguda l'església Renaixentista de Madonna di Campagna i l'Oratori romànic del segle XI. També a Verbània-Palanza, a la terrassa de l'Hotel Milano, el 1957, s’hi va filmar Adéu a les armes amb Rock Hudson, Jennifer Jones, Vittorio de Sica i Alberto Sordi. Molta gent se'n recorda.

Llegint l'esmentada novel·la de l'Ernest Hemingway, descobrim que el personatge del tinent nordamericà que s'escapa al 1918 d'un hospital de Milà fugint de l'absurditat de la guerra amb l'infermera anglesa Catherina Ferguson, parla de si mateix: als disset anys va anar com a in-fermer voluntari al front italià. En Hemingway al 1937 també va venir com a voluntari a la guerra d'Espanya amb les Brigades Internacionals. Va caure ferit al front de l'Aragó. Ingressat als Salesians de Mataró, llavors un hospital, va conèixer un altre infermera, la Maria, catalana. La Maria de Per qui toquen les campanes està inspirada en aquesta noia.

A Intra comencem l'intinerari pels poblets de la riba del llac on hi ha nombrosos campanars d'un romànic molt auster i primerenc, com el de l'església de Laveno, a l'altre riba del llac. A Laveno es pot agafar el tren que va a Milà passant pel petit llac de Varese. Enfilant amb el petit vaixell llac amunt en direcció a Suïssa, ens aturem a Luno, on amb un altre vaixell travessem de nou el llac fins a Brissago, poble suís on Hemingway va demanar asil polític al 1918 després d’arribar-hi amb una barca havent remat tot la nit des d’Stresa. De Brissago anem amb autobús a Cannobio per admirar l'església de Santa Anna, del segle XVII, que encara conserva el seu campanar romànic. A Beveno hi ha un altre campanar romànic, el de SS. Gervasio. El mateix estil es pot admirar el del poble de Mergozzo, el petit llac qui hi ha al costat del Maggiore. JOAQUIM AMARGANT

Atura't-hi un minut: Els Borromeo i Don Carlone
Els Borromeo donen nom a les tres illes que hi ha davant d'Stresa al llac Maggiore. L'Isola Bella té 320 metres de llargada i 400 d'amplada està ocupada integrament per el Palazzo Borromeo i els seu jardí botànic que té deu terrasses amb plantes exòtiques superposades en forma piramidal amb nombroses fonts. L'illa, en l'imaginari, és com un vaixell ancorat al mig del llac pel seu disseny de proa i popa. Els Borromeo eren una família rica d'Arona de la qual va néixer el 1538 Carles Borromeo, bisbe de Milà, canonitzat el 1610. En morir havia deixat tots els seus béns als pobres. A Arona, la ciutat del llac on va néixer, es va construir al 1698 una estàtua gegantina de 35 metres d'alçada, la més gran d'Europa. En diuen Don Carlone i en el seu interior s’hi ha construït un acensor que arriba fins dalt. La seva estructura va inspirar Bartholdy per construir la famosa estàtua de la Llibertat a Nova York. J.A.

La fitxa
PRESSUPOST: Avió anar i tornar, 28 euros. Tren, 35 euros. Autobusos i vaixells, 25 euros. Allotjament, tres dies en alberg, 64 euros.

Del Rin al Mosel·la

2010-12-15T06:47:00.000-08:00

La plaça major de l’alemanya Trier amb núvols amenaçants.

La intenció era fer el mateix recorregut del viatge que vàrem fer pel Benelux -Bèlgica, Holanda i Luxemburg- i Renània Palatinat el 1977, però ens menys dies combinant avió i tren. Aquell any Espanya i Catalunya travessaven també una greu crisi econòmica: la inflació arribava el 26 per cent i el govern d'Adolfo Suárez va devaluar la pesseta. La diferència de preus era abismal: al mercat de la Plaça de Cuba un quilo de pomes valia sis pessetes i a Brussel·les o Luxemburg en valia cent, al canvi. En aquells anys a Europa encara hi havia tres milions d'emigrants espanyols. Ara és a l'inrevés: Espanya ha acollit tres milions d'immigrants, un a Catalunya, en deu anys. Tres dècades després d’aquella primera visita, sortim amb Ryanair de Girona fins a Baden-Baden per fer la volta i tornar des de Weeze, prop d'Essen, Renània-Westfàlia. La intenció és anar a Luxemburg passant per Estrasburg, però com que a França hi ha vaga de trens hem d’enfilar Alemanya amunt direcció Saarbrücken i Trier, arribant ja de nit a la capital d’aquest petit país.

Luxemburg és la capital del gran Ducat i seu d'institucions de la Unió Europea -n’és membre fundadora-. Ens topem amb un dia gris i fred però pugem a la gran paret de la Ciutadella, des d’on es pot fer el recorregut a peu pel Chemin de la Corniche, una gran balconada que diuen és la més bonica d'Europa -s’hi pot veure tota la ciutat-. Seguint pel Circuit Wenzel es pot anar de la ciutat alta a la baixa passant per carrerons estrets fins l'estació del tren. A la part moderna de la ciutat alta es visita la catedral gòtica de Nôtre Dame; on les celebracions eucarístiques són en francès i en alemany, tot barrejat. Amb tot, a les botigues i magatzems de l'Eixample de la ciutat baixa predominen els rètols en portuguès, ja que la majoria dels seus compradors són d'aquella nacionalitat -només el 39 per cent dels luxemburguesos són nacionals del país, la resta estrangers-. No es pot deixar perdre la visita a l'Abadia de Neumünter a sota la Ciutadella i al costat del riu Alzette. Curiositat: de la Ciutadella també en diuen la dels espanyols ja que l'exèrcit i enginyers castellans en varen construir una part durant el temps que varen ocupar la ciutat, des de el 1556 al 1713, en virtut del Tractat d'Utrecht.

En tren travessem el Ducat i anem a Trier, Trèves en francès, la ciutat més antiga d'Alemanya, a Renània Palatinat, al costal del riu Mosel·la. Trier és coneguda per "la segona Roma" per la importància que va arribar a tenir durant aquella època i les restes de l'imperi romà que encara s'hi conserven. Sobretot la Porta Negre a l'entrada de la ciutat antiga, que condueix a la gran i bonica Hauptmarkt o Plaça del Mercat, amb els seus edificis de la baixa Edat Mitjana. A l'esquerra i al fons d'un carreró hi ha el Dom, la immensa catedral amb façana romànica i una part gòtica. Aquest edifici es va començar a construir fa 1.700 anys, quan Constantí l'any 311 va concedir els cristians la llibertat de religió. De l'Imperi romà, a part de la Porta Negre, es poden visitar l'Aula Palatina -ara Basílica Imperial-, Les Termes Imperials, Les Termes del Fòrum, Les Termes de Santa Bàrbara, l'Amfiteatre i el Pont Romà, tot en molt bon estat. Trier també és coneguda perquè hi va néixer al 1818 el filòsof i redactor del Manifest Comunista, Karl Marx. A l'última part del viatge resseguim amb tren el riu Mosel·la amb les seves vinyes ben treballades als turonets als costat de la riba fins arribar a Koblenz, a la cruïlla de Rin. JOAQUIM AMARGANT

Atura't-hi un minut: Koblenz, a la confluència
Koblenz, a noranta quilòmetres de Colònia. El seu nom originari ve del llatí confluente, confluent, suposadament perquè en el triangle de la ciutat vella s'uneixen els rius Mosel·la i el Rin. En aqull indret hi ha un gran monu-ment edificat al segle XIX per commemorar la unitat germànica d'Otto Von Bismark. En sobresurt una estàtua amb el rei Guillem d'Alemanya dalt de cavall. A l'entorn, una gran bandera Alemanya juntament amb les de cada land alemany. Totes les esglésies d'aquella part d'Alemanya tenen la petjada que hi va deixar l'imperi romà reflectit en el seu personal estil. La més impressionant de les esglésies i catedrals d'estil romànic barrejades amb el gòtic és la Basílica de Sant Kastor, al costat del Rin on ara s'ha construït un aeri que porta els viatgers a l'altre costat, on hi ha la fortalesa d'Ehrenbreistein. Impressionant també és la de Herr Jesu Kirche, com també la de Sant Josef. En total en són vuit. J.A.

La fitxa
Avió d’anada, 25 euros; tornada 16. Tren per Alemanya i Luxemburg: 90 euros. Allotjaments albergs 5 dies: 110 euros.

El País Basc i Cantàbria, del ferro a una nació

2010-11-15T17:52:00.000-08:00

Penya-segats a Zumaria i Deba, al País Basc.

La primera vegada que vaig anar al País Basc el 1969 i els bascos acabaven de sortir d'un estat d'excepció; la gent estava atemorida. Vàrem demanar a una cambrera de l'hotel de Bilbao que ens dies unes paraules en basc i hi va accedir: en una habitació i d'amagat ens les va dir i va fugir corrents per por a ser descoberta. Eren anys de repressió.

Ara arribem a Bilbao amb tren. La ciutat ja no té la grisor ni la tristor d'aquells anys. És una ciutat lluminosa, plena de vida, coneguda arreu pel Guggenheim. Els carrers de la part vella es parla bastant el basc, sobretot entre els joves, però també l'àrab de l'última inmigració. A l'Eixample hi predomina el castellà, degut a la gran immigració castellana, asturiana i gallega que, a partir del 1876, amb l'acabament de l'última guerra carlina i amb la implantació el liberalisme econòmic, va anar a viure a aquestes terres. A partir d'aquells anys i amb la restauració borbònica a Madrid, amb el rei Alfons XII, el futur de tot el País Basc es va decidir al Congrés de Di-putats amb la supressió dels Furs, que els reis castellans havien de jurar a l'arbre de Guernica des de l'Edat Mitjana.

Amb l'Euskotren sortim de Bilbao amb direcció a Sant Sebastià. Travessem les poblacions industrials de l'interior de Biscaia, com Basauri, Durango o Èibar, fins arribar a Deba, a la costa i la Ria. Aquesta població ara viu del turisme però abans era una població pesquera i del seu port sortien les mercaderies castellanes a Europa. La costa entre Deba i Zumaia l'han declarat bisop marí i està considerada un dels punts de més bellesa de la costa cantàbrica pels seus originals penya-segats i l’anomenat flysch -apareixen unes roques en forma de crestes d'origen volcànic quan la mar baixa-. És recomanable pujar a l'ermita de Sant Elm de Zumaia i seguir els camins fressats als cims dels penya-segats. Impressiona. A sis quilòmetres de Deba, a la muntanya, es pot visitar el poble d’Itziar on es troba el santuari de la Verge del mateix nom. Aquí, diumenge el matí, veig com l'Ertzaintza retira unes pancartes posades a la nit on hi havia pintats els rostres de presos abertzales.

Zarautz es troba a pocs quilòmetres i és un població que viu del turisme amb les seves platges de sorra fina poc fondes i d'ones llargues, ideals per practicar el windsurf. Sant Sebastià, que és la capital de Gipúscoa, és una ciutat senyorial on la burgesia basca i castellana hi pas-sava l'estiu. Assetjada i conquerida durant uns anys a principis del segle dinou, per anglesos i francesos, a la part vella tan les tabernes com els carrers bullen de gent. La platja de la Concha, el Monte Urgull, el Monte Igeldo... són indrets a visitar per gaudir des de els seus cims d'una meravellosa panoràmica de la ciutat i el mar.

Agafem la Renfe de via estreta que travessa tota la costa cantàbrica fins al Ferrol a Galícia. Baixem a Colindres, un poble costaner de Cantàbria amb la seva Ria, a peu o amb autobús a pocs quilòmetres hi ha el poble de Laredo amb la seva llarga platja de sorra fina amb un gran passeig marítim que es va estrenyent cada vegada més fins que la punta arriba al mar. Cada deu minuts surt una petita embarcació que porta a la badia de Santoña. El primer que s’hi veu és el fort, que fins el segle vint va gaudir d'un gran relleu per la seva situació estratègica: cap vaixell de guerra podía entrar a la badia, abans era enfonsat pels seus canons. Ara, com moltes de les poblacions costaneres càntabres, viu del turisme de platja. JOAQUIM AMARGANT

Atura't-hi un minut: Laredo
Laredo és una població que actualment viu del turisme, onada iniciada als anys seixanta. Es pot veure amb els seus alts edificis arran de platja que ofeguen el poble pesquer que havia estat sempre. Crida l'atenció un llarg túnel de 221 metres sota el Mont Atalaya construït el 1863 per poder anar a la platja des de l'altre costat del poble. A l'Atalaya també hi ha el Fort Rastrillar que juntament amb el Fort de San Carlos de Santoña, tanca la badia i protegia la població de possibles desembarcaments de vaixells enemics. Les edificacions daten del segle XVI i ara són llocs de passeig i gaudir de bones vistes. A dalt de tot de la vila vella hi ha l'església de santa Maria de la Asunción, d'estil gòtic. Molt a prop encara es conserva la casa on hi van fer estada al seu pas per Laredo els Reis Catòlics. A l'altre costat del poble hi ha el Convent de San Francisco on durant tres-cents anys l'ordre franciscana hi va tenir seu.

La fitxa
PRESSUPOST: De Barcelona a Bilbao en tren: 20 e. Avió Ryanair Santan-der-Barcelona: 25 e. Euskotren i Feve: 35 euros. Albergs 5 dies: 125 e.

El País de Gal·les

2010-08-31T16:59:00.000-07:00

L’imponent castell de Conwy, edificat pel rei anglès Eduard I.

Cercant un llibre per llegir em cau a les meves mans La Ciutadela de l'escocès A. Joseph Cronin. El volum, que va ser publicat a Anglaterra al 1937, parla d'un metge, Andrew Manson, que comença la seva tasca als poblets de les valls mineres de Gal·les a principis del segle XX. En llegir-lo em venen ganes d'anar a Gal·les seguint les petjades del Dr. Manson, de manera compro bitllets low cost i des de Girona em desplaço a una de tantes ciutats Ryanair, Liverpool, per tornar després del recorregut per Gal·les, a la també ciutat anglesa de Bristol.

En tren sortim de Liverpool fins la ciutat gal·lesa de Llandudno, a la costa nord del país. A Llandudno els rètols dels carrers i de les botigues estan en gal·lès, què és una llengua d'origen celta que encara es parla a molt indrets de Gal·les -cosa que no passa a Irlanda, on el l'irlandès gairebé ja ha desaparegut per donar pas a l'anglès-. La ciutat em sorprèn pels seus carrers amples, cases victorianes de planta baixa i dos pisos i farcida de grans i petits hotels. Una típica ciutat estiuenca del segle XIX, on per poques lliures es pot trobar un bon allotjament. Malgrat el vent que sempre fa és molt agradable passejar per la ciutat i pujar a dalt dels penya-segats per albirar bona part de la costa nord gal·lesa.

A peu, vorejant la costa, o en tren es pot anar a Conwy, a la desembocadura del riu. A Conwy hi ha l'imponent castell edificat pel rei anglès Eduard I. La ciutat encerclada per el mar i les muralles va ser un bastió del comerç anglès en la qual els gal·lesos, si volien entrar al seu país, per força havien de comprar als comerciants anglesos. En direcció a la costa atlàntica visitem Bangor, amb el seu castell edificat fa 150 anys fet de pissarra i que sembla un pastís dissenyat amb molt mal gust. Des de Landudno i en tren es pot anar a les antigues valls mineres de Betws-y-Coed i Bleanau. Val la pena. I d’aquí, també en tren, anem cap el sud, a Swansea i Llanelli. La pluja i el vent impedeix visitar aquestes dues ciutats costaneres, però pel que ens diuen no ens perdem gran cosa.

Amb un sol que estavella arribem a Cardiff, Caerdydd, en gal·lès, la capital des de 1955. Ens sorprèn ja que és molt bonica, amb una vida nocturna entre teatres, sales de concerts i terrasses plenes de gent de totes les edats que omplen la gran rambla, la Queen Street, ara sols per vianants com també tota la part antiga de la ciutat. A Queen Street hi ha un parc i al seu costat s’hi troba el castell edificat el segle XIII al damunt d'un antic campament romà. És una barreja d'estils de diferents èpoques com mai ningú s'atreviria a fer-ho. Enfilant un llarg passeig al costat del riu arribem al port, molt animat a l'estiu amb nombroses parades de menjar i beure i concerts. Aquest port va ser molt important perquè aquí és on es carregava el carbó procedent de les mines que hi ha ben a prop. Amb el tren es pot arribar a les muntanyes i les valls d'Alberdare, Merthyr Tydfil o Rhymey, on hi va haver fins a finals dels anys vuitanta les grans mi-nes de carbó que donaven feina a la majoria dels seus habitants, tal com explica el llibre esmentat abans, La Ciudadela, i que la primera ministra Margaret Thatcher va fer tancar. JOAQUIM AMARGANT

Atura't-hi un minut: Blaenau-Ffestiniog
Des de Llandudno-Junction cada hora surten trens en direcció a Blaenau-Ffestiniog que pugen per les muntanyes del nord de Gal·les on hi ha les mines de pissarra. Tant al poble com a la vall durant molts anys la gent havia viscut de treure les plaques de pissarra de l'interior de les mines, amb condicions de treball molt dures. És interessant visitar Llechwedd Slate Caverns: hi ha dues obcions per visitar les mines, un tren petit o l'acensor.Al Gloddfa Ganol Slate Mine es poden veure per mitjà d'unes representacions tots els espectes del treball en les mines. Aquí es van amagar els quadres de la National Gallery de Londres durant la segona guerra mundial. De la mateixa estació de tren, a l'estiu, cada dues hores surt un petit tren miner de vapor, ara turístic, que arriba fins a Porthmadog,a la costa oest travessant les muntanyes on hi havien les antigues mines. J. A.

La fitxa
Pressupost: anar i tornar en avió, 52 euros. Tren, 100 euros. Cinc dies d'allotjament en albergs i petits hotelets.120 euros.

Castella, terra de castells i sants

2010-07-19T17:04:00.000-07:00

Castell de la Mota, a Medina del Campo.

He tornat en tren a terres castellanes. Som al mes de juny i començo la meva ruta a Frómista, província de Palència. Recolzat en una de les rescloses del Canal de Castella i a punt de tirar una fotografia, se m'acosta un home amb bicicleta i em pregunta que sé del Canal de Castella. Li dic que és una obra que va començar al 1759 per encàrrec del Marqués de la Ensenada i que va d'Alar del Rey fins a Valladolid superant l'aigua que porta nombroses rescloses en els 207 quilòmetres del seu recorregut. M'explica que fa sis dies que va sortir de Burgos amb bicicleta per fer el Camí de Santiago acompanyat de la seva dona que va en cotxe i a les nits hi dormen a dins. Una manera de viatjar. D'altres, com els nordamericans que trobo per camí, s'allotgen en hostals o albergs. Deixant enrera Frómista amb les seves esglésies romàniques, enfilem amb la bicicleta el Canal de Castella avall en direcció Palència. Amusco, Ribas de Campo -amb el monestir de Santa Cruz de Zarza del 1176- i Husillos són poblets que trobem pel camí, durant el qual les esglésies romàniques sobresurten de les extenses planúries sembrades de blat. Els colors de les abundants flors trenquen la monotonia del camí. Poc abans d'arribar a Palència s'alça majestuós el castell de Los Sarmientos, dalt d'un cim, a la localitat de Fuentes de Valdepero.

Entrant a Palencia, a l'esquerra, trobem la gran dàrsena, o petit port, on arribaven les embarcacions que feien el recorregut pel canal, el camí de Sirga. Ara ho fan com a passeig turístic quan arriba el bon temps. El riu Carrión i Grijota passen per Palencia formant el gran Parc de les Aigües, un munt de passadissos d'aigua on s’hi pot fer de tot: pescar, banyar-se, anar amb barca, footing, passejar, bicicleta. És un dels espais verds i aquàtics urbans més grans d'Europa. Enfilant canal avall es pot visitar Venta de Baños, Dueñas, que fins el segle XVIII estava envoltada de muralles. Ara sols en queden les restes, fins arribar a Valladolid, on l'acabament del Canal coincideix amb una dàrsena que aboca les aigües al riu Pisuegra.

A 28 quilòmetres al sudoest de Valladolid trobem la població de Tordesillas, amb nou mil habitants, on passa el riu Duero. Tordesillas també és una de les joies que cal visitar pels seus conjunts històrics: la Plaça Major, del segle XVII, perfectament quadrada, amb edificis de dos pisos i l’Ajuntament; típica plaça castellana. Trobem també el Monestir de Santa Clara edificat damunt d'un palau mudèjar manat construir pel rei Alfons XI el 1340, després de vèncer als àrabs en la batalla del Salado. Els amants de l'art religiós no poden deixar de visitar les esglésies de San Antolín, Santa María, San Pedro i l'església de Santiago. Cal dir, però, que totes aquestes poblacions castellanes no s'han escapat del boom immobiliari dels últims anys i que al seu entorn s’han construït nombroses urbanitzacions, trencant l'harmonia paisatgística.

En direcció sud i a 52 quilòmetres de Valladolid, es troba Medina del Campo, amb el seu famós castell de la Mota aixecat damunt d'un turó, on es trobava el primerenc nucli edificat. Val la pena pujar el turonet a la posta de sol ja que els seus rajos envermelleixen les parets del castell construït de per si amb maons vermells. El castell és un dels més grans que encara es conserven i està declarat Bé Cultural. La Colegiata de San Antón i el castell són els monuments més importants de Medina del Campo. Es troben molt a prop de la Plaça Major. D'estil gòtic finalista, la construcció és complexa ja que hi podem trobar estils que van dels segles XVI al XVIII. A l'interior de la Colegiata es troba l’anomenat Pendón -una mena de bandera de l’Edat Mitjana- dels Reis Catòlics.

Atura't-hi un minut: Ávila
Amb el tren, venint de Valladolid, a la llunyania es comencen a veure ls muralles d'Àvila. Les recordo per la pel·lícula Orgullo i pasión, d’Stanley Kramer, on es relata com un grup de guerrillers, el 1810, durant l'ocupació napoleònica, intenten que un gran canó no caigui en mans franceses. Però més important que això és que a Ávila hi va viure Santa Teresa de Jesús. Va néixer el 1515 aprop d'Àvila, a Gotarrendura. Al lloc on hi havia la casa on va viure de petita ara hi ha el convent de Santa Teresa. El convent, d'estil gòtic, es pot visitar amb un guia. Els que hem anat a les trobades de Taizé, encara ens ressonen aquells versos de Santa Teresa: «Nada me turbe, nada me espante, quien a Dios tiene nada le falta». Un altre edifici que es pot visitar és la catedral d'estil gòtic del Salvador, edificada el segle XII amb disseny militar, ja que es troba aprop de la porta principal de les muralles que encerclen la ciutat.

Toscana i Umbria, a Itàlia

2010-06-17T01:47:00.000-07:00

Aspecte de la zona central de Perugia, a la regió de l’Umbria.

Principis de primavera. Un vol de baix cost de Ryanair ens porta a Bolònia, anomenada "la ciutat roja" per la vermellor de les seves teulades i perquè fins el 1999 va ser un bastió del PCI, el Partit Comunista Italià, i les formacions que van seguir després de la seva desaparició. Bolònia sempre es posava de model com ha de ser una ciutat. Va ser durant molts anys la millor ciutat d'Itàlia humanament i urbanísticament, com també la primera en què el vianant va tenir prioritat davant del cotxe.

Bologna la Dotta, anomenada així perquè va tenir la primera universitat del món al 1088 i Bologna la Grassa per la seva excel·lent cuina. En el nostre pas per la ciutat vàrem poder gaudir d'uns quants monuments com les Torres inclinades dels Asinelli i Garisenda, la Basílica de Sant Petrònio a la Piazza Maggiore, el Palau municipal i el Palau Podestà i encara més esglésies en un ambient de molt de tragir pels carrers, ja que era dissabte el vespre.

A una hora de tren arribem a Florència, Firenze en italià, la capital de la Toscana, la ciutat dels Mèdici i del Renaixement, on el toscà va esdevenir la base de la llengua italiana. Florència, per a mi, a mida que passen els anys ha seguit el camí de la majoria de ciutats italianes: el cotxe ho ha envaït tot i resta poc espai per els vianants. La ciutat, això si, ha recuperat el tramvia que comença i acaba davant l'estació del tren de Santa Maria Novella. Els diumenges a l'entorn de la fortalesa que hi ha al darrera de l'estació de tren es desplega un mercat de mobles antics i d'antigalles de totes les èpoques. Tot i ser objectes molt tronats tenen els seus compradors. Dos fets que em varen cridar l'atenció: la gran quantitat de joves estudiants que havien escollit com a viatge de fi de curs visitar la ciutat -a la tarda, un cop cansats de tantes explicacions, feien gatzaran en les nombroses places-. L'altre fet que va trasbalsar la vida de la ciutat va ser la visita del primer ministre Silvio Berlusconi instal·lat a l'Hotel Nazionale al costat del riu Arno. Durant tot un dia es va tallar la circulació de vehicles i vianants; una part de la ciutat on uns centenars de manifestants ja l'esperaven per dir-li «quatre coses». Molt aprop del Nazionale hi ha el Ponte Vecchio, el més antic de la ciutat i construït en època tardana per els etruscs i que els alemanys en la seva retirada al 1944 va ser l'únic que no varen destruir, sembla ser, per ordres del propi Hitler.

Deixem la ciutat de santa Maria de Fiore i del David de Miquel Àngelo per endinsar-nos a la regió de l'Umbria fins arribar a la ciutat de Perugia molt aprop del Llac Trasimè. Es pot dir que són dos ciutats: la de baix al pla amb l'estació de tren de Fontivegge i la de dalt, històrica, penjada al cim. Les uneix des de fa poc un curiós i pràctic minimetro -un euro, un quart d’hora- que corre per un aqüeducte que s'aguanta per uns pilars amb set estacions penjades. Perugia conserva importants i nombrosos restes antics com l'Arc d'August i la Porta Marzia i en bona part encara es conserven les muralles que l'encerclen. La part medieval està molt ben conservada i s'ha convertit en espais per a vianants on es pot passejar per gaudir dels seus palaus i esglésies. La Galeria Nacional d'Umbria, el Museu arqueològic, el Museu de l'Opera del Duomo, l'Acadèmia de Belles Arts o el Museu històric de Perugia. Per un pont en forma d'aqüeducte es pot passar d'una part a l'altre de la ciutat a peu vorejant cases molt antigues i amb molt bones vistes a cada costat -al fons es pot veure el riu Tíber-. El nostre destí per agafar l'avió de tornada, és Roma, però abans passarem per Assís.

Atura't-hi un minut: Assís, la ciutat de Sant Francesc
A pocs quilòmetres de Perugia es troba la ciutat d'Assís, penjada d’un turó. Des de l'estació es travessa la ciutat no-va fins un camí de vianants de rajoles vermelles amb milers de noms gravats. El primer que es veu és la gran Basílica de sant Francesc d'Assís, lloc de pelegrinatge. Els carrers i les cases del poble s'han restaurat després del terratrèmol de 1997. Totes les cases, les esglésies i els estrets carrers semblen de postal i hi ha una gran serenor a certes hores; només se sent piular els ocells. Francesc, el fill d'un comerciant ric, hi va néixer al 1182 i va morir a santa Maria dels Àngels. Però abans es va presentar davant el Papa Inocenci III per presentar-li la seva reforma evangèlica basada en l'aus-teritat i el servei als més desvalguts. Hi ha quatre esglésies: Santa Maria Maggiore, la Catedral de Sant Ruffino, l'església de Santa Clara i la de Santa Maria dels Àngels. A dalt de tot del poble i damunt d'una roca s'alça majestuós el castell medieval de la Roca Maggiore.

La fitxa
Pressupost: Avió, a través d’una oferta de Ryanair 25 euros, Trens regionals: 45 euros. Quatre dies allotjament en albergs: 80 euros.

D’Al-Andalus al Marroc

2010-05-11T17:09:00.000-07:00

La muralla que encercla la ciutat antiga de Fes.

Retornem de nou al Marroc però en aquesta ocasió seguint les petjades dels andalusos musulmans, que entre els segles XIV i XVII deixaven enrere la península ibèrica per a retornar a Rabat o Fes. El vol de Girona a Màlaga costa vuit euros amb Ryanair i de Màlaga cada hora surt un autobús en direcció a Algeciras, on es pot fer el salt en vaixell a Ceuta i Tànger. Al port d’Algeciras comencem a tastar el que serà el recorregut pel Marroc, una persecució constant per vendre'ns coses. Comprem bitllets per saltar a Tànger. No seguirem, per tant, el camí que feien els musulmans andalusos expulsats de Màlaga o Granada a partir del 1493: ells retornaven per Melilla, on els seus compatriotes bandolers els esperaven per robar-los els diners i les joies que portaven. Poc han canviat les coses amb el pas dels segles perquè en arribar a Tànger ens diuen que amaguem bé la cartera i vigilem les nostres motxilles.

Tànger és una ciutat que ha crescut molt últimament i que durant anys havia tingut un estatus especial; el Cap Espartel sempre ha estat desitjat per molts pobles que hi han deixat la seva petjada: fenicis, cartaginesos, romans, anglesos, francesos, alemanys i entre 1940 i 1945 espanyols. El més rellevant de veure de Tànger és la construcció anomenada Kasbah i la gran mesquita, on només poden entrar musulmans.

El millor mitjà per viatjar al Marroc és el tren i amb aquest transport anem fins a Rabat, en departament de primera. Sortim mitja hora tard i durant el trajecte acumulem una hora i mitja més de trajecte. La gent s'ho agafa amb resignació; aquí el temps es mesura d'una altra manera. Finalment arribem a Rabat, una de les quatre ciutat on té residència el rei del Marroc. Noto la ciutat molt més desendreçada que el 1971, més bruta i deixada, amb molta més gent vagant pels carrers. S'han construït molts barris perifèrics on molta gent hi va a parar fugint de la misèria del camp; venen a Rabat a provar sort.

Fem un tomb al matí per la part moderna de l'avinguda Mohamed V fins el Palau Reial i veiem com les voreres estan ocupades amb els cotxes del personal que treballa als diferents ministeris i les casernes militars. Hem de passar pel mig del carrer per anar al Xellah, l'antiga necròpolis construïda pels cartaginesos i després ocupada pels musulmans marenís. Tota l'antiga ciutat, ara en ruïnes i envoltada d'una gran muralla, és un oasi de pau i tranquil·litat ple de plantes exòtiques i nius de cigonyes. Entrant de nou a la ciutat entre muralles, a la Plaça Golàn, veiem la catedral catòlica de Sant Pere de Roma, de 1930 i oberta a tothom. A la Kasbah o ciutat antiga, hi ha la fortalesa dels udaies, on es va instal·lar tota la població extremenya d'Hornachos, expulsada el 1610 pels reis castellans de la península ibèrica. Les muralles que donen al mar, a la desembocadura del riu, les van construir els musulmans andalusís també expulsats. A l'interior els carrers són estrets, amb les cases pintades de blau i blanc estil andalús.

En tren sortim per anar a la ciutat imperial de Fes, per a mi la més bonica del Marroc. Resseguim la gran muralla. Vigilada per la guàrdia especial, es pot veure que sobresurt un dels tants palaus de la monarquia alauita. Per la porta principal entrem a la Medina, on es poden visitar les nombroses mesquites, palaus i escoles alcoràniques que hi ha. També disset sinagogues. A la part dreta del riu que travessa la ciutat s'hi van instal·lar vuit mil famílies andaluses musulmanes expulsades d'Al-Andalus. No perden l'esperança de tornar: a dins de casa, ben amagada, conserven la clau del seu antic immoble per si un dia poden fer-ho. JOAQUIM AMARGANT

Atura't-hi un minut: La torre de Hassan, a Rabat
A les afores de Rabat i davant el riu Bou Regreg hi ha -al damunt d'un petit cim- el que havia de ser la mesquita més grans del món, l’inici de la construcció de la qual data del segle XII. A punt d'acabar-se va quedar des-truïda per el terratrèmol de 1775. El que resta són unes quantes dotzenes de columnes de les 424 previstes per aguantar la gran nau de la mesquita.A la part alta de la gran esplanada hi ha el mausoleu de marbre blanc en que està enterrat el rei Mohamed V, mort al 1961 i que és lloc de pelegrinatge i de visita obligada pels turistes. Al costat hi ha una mesquita per homes i altre per dones obertes al públic per l'oració. Més avall de la gran esplanada hi ha un parc molt tranquil Des d’allà es pot veure una bona vista de la ciutat de Salé i a l'esquerra les muralles verme-lloses de la fortalesa dels udaies a la Kasbah. J.A.

La fitxa

Pressupost: Avió de Girona a Màlaga vuit euros i Fes-Girona 18. Cinc dies d’allotjament seixanta euros amb al-bergs i hotelets. Tren i vaixell: 56 euros.

Retorn a Al-Andalus

2010-04-12T12:09:00.000-07:00

Alhambra amb la sierra Nevada al fons, tirada des de el Mirador de San Nico.

Des que vaig llegir fa uns anys el llibre de l'escriptor libanès Amin Maalouf Lleó d'Àfrica -on parla de la conquesta i expansió berber i àrab per la Mediterrània i d'Al Andalus- em rondava pel cap aprofitar una oferta de vols de Vueling per anar-me'n a Màlaga i començar un recorregut per terres andaluses. Ja hi havia estat, a Màlaga, el 1971, quan molts andalusos emigraven cap a Catalunya amb la maleta de fusta. En aquell moment no sabia que el segle XIX, a Màlaga, s’hi va produir una gran activitat industrial i revolucionària i que el 1933 el primer diputat comunista d'Espanya que va sortir de les eleccions era d’allà.

A prop de la ciutat, i amb el tren, que també passa per l'aeroport, es pot arribar a la Costa del Sol. Màlaga també va ser una pròspera Medina andalusí, quatre vegades capital del seu propi regne, que va decaure amb la incorporació a la Corona de Castella. Per conèixer el seu passat andalusí és recomanable visitar la Medina, anomenada Alcasava, que s'enfila damunt d'un turó a prop del mar. A l'Alcasava hi ha el castell nazarí de Gibraljaro i també les restes d'un teatre romà. Cal pensar que a l'època nazarí el seu comerç tenia un radi econòmic que arribava fins el Marroc.

La catedral de l'Encarnación va ser construïda damunt de la Mesquita Major i molt a prop també s'hi troba el Museu Picasso, ja que el pintor hi va néixer el 1881. Pels historiadors de la Guerra Civil és interessant visitar el que resta del cementiri de San Rafael, entre el Paseo de los Tilos i Conde Guadalhorce. Allà hi ha les fosses comunes de més de vint mil persones afusellades per les tropes franquistes quan varen entrar a la ciutat. També a la carretera que va a Almería les mateixes tropes van assassinar més de cinc mil persones entre dones, nens i vells. No van perdonar que Màlaga fos d'esquerres.

Sortim de Màlaga amb tren en direcció a Granada, la ciutat que per mi és la més interessant de totes les capitals andaluses. El centre modern i l'eixample, malgrat ser de reduïdes dimensions, tenen l'especte d'una gran ciutat amb carrers i passejos molt bonics. No en va els reis Carles V i Juana la Loca invertiren molts diners el segle XVI en la construcció de l'hospital reial, el palau de Carles V, la catedral i el manteniment de l'Alhambra. A la capella Reial s’hi enterraren els cossos dels Reis Catòlics. La joia de Granada per a molta gent és l'Albaicín, coneguda com l'Alcazaba Cadima que s'enfila muntanya amunt al costat esquerra d'un riuet que després va a raure al Genil, al passeig de la Rambla. A l'Albeacín hi ha unes quatre mil cases construïdes a l'època en què els musulmans ocuparen la ciutat. El segle X els Zari construïren la ciutat, els berbers van ampliar el recinte emmurallat construint nombroses fonts i a l'època nazarí, amb la creació del Regne de Granada, es va aixecar l'Alhambra. A la vall que separa l'Albeacín de l'Alhambra, penjades al costat de la muralla, encara es conserven nombroses coves, que fins fa poc servien d'habitatge. Una bona hora per visitar l'Albeacín és a la tarda, a la posta de sol, quan molta gent s'aplega al mirador de la plaça de san Nicolás per contemplar l'Alhambra, que va agafant un color rogent amb el constrast de la blancor de la neu de Sierra Morena al fons.

Quan la Granada de Boabdil el Chico va capitular davant les tropes castellanes dels Reis Catòlics, el 1492, molts dels seus habitants berbers que no varen voler convertir-se se'n tornaren amb tot el que podien cap la ciutat de Fes, al Marroc. Molts s'endugueren la clau de la seva casa de Granada per si un dia tornaven. JOAQUIM AMARGANT i BADENAS

ATURA’T-HI UN MINUT: L’Alpujarra.
A prop de Granada hi ha Sierra Nevada amb el seu pic, el Mulhacén, de 3.488 metres d'alçada, el més alt de la península Ibèrica. Al seu costat, l'Alpujarra, una comarca amb nombrosos pobles penjats a la muntanya i dels quals el més alt és Trevélez, on arriba l'autobús sortint de Granada. En visitarem un: Lanjaron, a 660 metres d'alçada sobre el nivell del mar i famós pels seus manantials d'aigua mineral. Lanjaron va restar desconegut fins entrat el segle XX en què la gent adinerada va començar a venir-hi a estiuejar. A les afores del poble i en un turó hi ha un castell construït pels almogàvers entre els segles XII i XIII i que servia d'aixopluc per la població ber-ber, que es va establir en aquell indret. El nom del poble el posaren els àrabs, Al-Lancharon, que volia dir, camp de fonts saludables.

La fitxa
Avió de baix cost, Vueling o Ryanair, 40 euros. Tren: 25 euros. Allotjament cinc dies en albergs, cent euros.

Madrid i el seu entorn

2010-03-04T10:32:00.000-08:00

La plaza de Oriente, un dels indrets característics de Madrid.

La primera vegada que vaig anar a Madrid va ser l’agost del 1963, amb un tren de fum i quinze hores de viatge. Els departaments eren de vuit persones; tots fent giravolts per trobar la postura per tal de dormir. I precisament quan més endormiscats estàvem,entrava la policia demanant la documentació a tothom. Era l’època franquista, tots estàvem vigilats i controlats. Ara, amb l’alta velocitat, el trajecte dura menys de tres hores. Si aconsegueixes un bitllet tarifa web són 43 euros. Menys de la meitat d’un bitllet normal.

Poca cosa es pot dir de Madrid que els lectors de Valors no sàpiguen. El que m’ha cridat més l’atenció en el darrer viatge és la quantitat de gent que a tota hora, sobretot a la nit, omple bars i cafès dels carrers de l’entorn de la Plaça Major i del Sol. Per mi va ser una descoberta veure que, a part del Museu de Prado, del Centre d’Art Reina Sofia, del Museu Thyssen, també existeix el Museu del Pernil. Millor dit, molts Museos del Jamón. La Carrera de San Jerónimo n’està ple, des de la Plaça del Sol al Congrés de Diputats. Són bars amb taulells majestuosos que ofereixen als clients plats amb suculents talls de pernil a un preu molt barat. Gastronomia a banda, a qui li agradi fer un seguiment dels poetes i escriptors castellans i també politics, pot perdre’s pels carrers que van de la Ronda de Toledo i el Passeig del Prado a la Calle de Alcalá. Les plaques d’aquests carrers són de rajola de colors, amb el dibuix del personatge per il·lustrar-la. Al carrer Lope de Vega, per exemple, es conserva la casa on va viure els últims anys de la seva vida. Igual que el carrer del Turco, que és on el 27 de desembre del 1870 el general Prim, fill de Reus, va patir un atemptat de resultes del qual va morir al cap de tres dies. Els que heu llegit l’últim llibre de Noah Gordon, El Celler, podreu recordar com l’escriptor recrea l’assassinat del general Prim en el Madrid d’aquell temps i com era llavors l’estació d’Atocha, que ara fa de sortida i arribada de l’AVE.

Des del Palau Reial, que queda enlairat i en direcció als jardins Campo del Moro, es poden veure a la llunyania els grans nuclis urbans de Móstoles, Alarcón o Fuenlabrda. Jo recordo al 1963 que eren pobles petits que rebien un allau d’immigrants que fugien de la fan d’Andalusia i s’instal·laven com podien en nous blocs de pisos construïts per ells sense cap servei. El diari ABC contínuament lloava la “Paz de Franco” i “el bienestar de los españoles”, però no deia res de tot el que jo veia amb els meus propis ulls. Andalusos... però també catalans: a Madrid i el seu entorn diuen que hi viuen cent mil catalans, entre ells els cosins de la meva mare. No crec que siguin tants, però el que si sé és que tenen càrrecs a les grans i petites empreses.

Uns dels llocs que sempre havia volgut visitar quan anava a Madrid eren aquests barris perifèrics sorgits de la gran immigració dels anys seixanta i setanta: Vallecas i el Pozo del Tío Raimundo, habitats per gent procedent de diferents indrets de Castella, Extremadura i Andalusia que s’hi varen establir en aquells anys. Per fi he aconseguit fer realitat aquell somni i recordar, allà estant, les lluites obreres i veïnals d’aquells anys foscos de la dictadura. Tots aquells blocs de pisos ara estan envoltats de jardins, més o menys arranjats, però això si, ben ventilats per l’aire de la Sierra. Un altre lloc on es pot veure en què s’han convertit els camps que fins fa uns anys estaven sembrats d’enciams i verdures són les urbanitzacions del terme municipal de Las Rozas, Majadahonda o Pozuelo de Alarcón, ara plens de cases unifamiliars. Les més properes a l’estació de Príncipe Pio, de Madrid, són més luxoses i a mida que el tren avança en direcció a Las Rozas les cases es tornen més senzilles. Encongeix el cor veure tots els terrenys abandonats a l’espera que alguna immobiliària els compri per fer-hi habitatges. Madrid, malgrat l’anomenada per moltes coses, en té dues que li manquen i que cada cop són més presents a totes les capitals d’Europa: grans zones de vianants per passejar-hi sense patir pels cotxes i carrils de bicicletes, com també la possibilitat de poder-ne llogar, com passa a Barcelona. JOAQUIM AMARGANT

Atura't-hi un minut: Sierra de Guadarrama
A la Sierra de Guadarrama, a prop de Madrid, hi ha el Monestir de sant Lorenzo del Escorial en forma de graella, que es la manera en què va morir cremat el Sant. És un lloc on molts madrilenys van a passar el cap de setmana i també l’estiu, ja que té un clima molt fresc. Però dins el mateix terme municipal s’hi troba el Valle de los Caídos. El record que en tinc de la primera vegada que m’hi varen portar, al 1963, és del meu oncle, que no hi va voler entrar. Era l’època en que el prior del Monestir era el benedictí Frai Perez de Urbel, historiador castellà, amic de Franco, procurador en Corts i concejero nacional del Movimiento. El règim franquista i l’Església Catòlica eren cul i cadira. Anys més tard de la primera visita vaig saber que al meu oncle li havien portat un temps després de la guerra. Els treballs per anar escapçant la roca inicial i fer el monument commemoratiu van anar a càrrec de presos republicans als quals obligaren a treballar com esclaus a pic i pala.

La fitxa
Anar i tornar amb l'alta velocitat en tarifa web val 87 euros. Estada cinc dies en un Alberg són 22 euros dormir i esmorzar per nit. Dinars i sopars a 7 euros per àpat.

Records de Lusitània

2010-02-04T13:04:00.000-08:00

La riba d'Oporto, amb la ciutat al fons.

La ruta recomanada d’aquest mes és per fer-la en tren sortint de nit en Trenhotel de l’estació de Sants de Barcelona en direcció a Vigo. Són quinze hores amb un tren de luxe però que es poden pagar a preu de tarifa web si s’hi esmercen uns quants esforços.

Plou, quan arribem a Vigo, i un taxi ens porta a l’estació d’autobusos per anar a Oporto, a Portugal. Durant el recorregut per la ciutat, entre pujades i baixades dels carrers, parlem amb el taxista amb un accent gallec però parlant castellà. Em ve a la memòria l’origen celta dels gallecs: sis-cents anys abans de Crist els celtes poblaren la Punta d’Europa, tal com s’anomena també Galícia. Van ser els romans els que van portar el substrat –el llatí- perquè sorgís el gallec, un idioma que ha patit pitjor sort que el català: durant l’ocupació castellana, el segle XV i XXVI, els Reis Catòlics desposseiren Galícia dels seus signes d’identitat, castellanitzant la noblesa i prohibint el gallec en documents escrits. A l’any 1500 es varen publicar les ultimes lleis redactades en gallec.

Passant per la badia de Vigo, el port em recorda també que molts gallecs immigraren a Amèrica per mar. I de seguida ja arribem a Oporto, a Portugal, territori que precisament a l’època dels romans formava Lusitània amb l’actual Galícia. Una ciutat, Oporto, que vaig visitar per primer cop el 1978, quatre anys després de la Revolució dels Clavells. En aquella època a la segona ciutat de Portugal així com a la resta del país el temps s’havia aturat; tot era vell i tronat. Ara el barri del port, per exemple, ha estat declarat Patrimoni de la Humanitat: els seus carrers que s’esmunyen amunt i avall, amb llambordes, cases velles... tenen un encís que abans no havia sabut trobar. Trobo molts turistes catalans i és que cada dia surt un vol de Ryanair de Girona a la ciutat. D’entre els monuments destaca el pont de ferro que travessa el riu Duero -edificat al 1877 per l’enginyer francès Eiffel- però la millor vista és des de la part alta de la ciutat. A la riba del Duero, vorejant el port i fins arribar a l’oceà Atlàntic, un tramvia passeja passatgers i turistes i els porta dalt de tot de la ciutat nova, a l’Eixample, on hi ha l’Ajuntament i la Plaça de La Liberdade.

Primer d’any, missa solemne a la catedral romànica del segle XIII, amb tota la jerarquia eclesiàstica. Dos descobriments: el so de l’orgue -magnífic, un dels millors de Portugal- i el claustre, amb mosaics blancs pintats de blau i relleus d’esdeveniments històrics. Des de la terrassa de la catedral es pot veure tota la ciutat, les antigues muralles i les nombroses esglésies que la coronen. Sento una veu coneguda; és una mataronina que em diu: ”No em pensava que tingues tantes coses boniques Oporto”. És veritat, en dos dies no n’hi ha prou per veure-ho tot.

Amb tren ràpid arribem a Lisboa. Ciutat de pujades i baixades amb el seu castell de Saô Jorge enfilat dalt de cim del barri de l’Alfama. Molt a prop la Seu, un grandiós monestir des de la terrassa del qual es pot veure tot Lisboa i el seu port amb el riu Tajo. A l’Alfama s’hi pot pujar en tramvia per dos indrets: el carrer que passa per la catedral romànica –que cal visitar- i que és per on passen tots els turistes o pel carrer Rua Dos Cavaleiros que surt de la Plaça Martin Moniz. En aquesta part de Lisboa malviuen en cases derruïdes i carrers bruts nombrosos ciutadans de color procedents de les antigues colònies portugueses, Moçambic i Angola. La zona de la Baixa, amb la Plaça del Rossio –oficialment de Pedro IV-, és la part més animada de la ciutat, per exemple el carrer Correiros que porta fins la Praça do Comercio, ara en obres, davant del port.
De dia es pot visitar el Mosteiro dos Jerónimos i la Torre de Belem tot passant pel pont 25 d’abril. JOAQUIM AMARGANT

Atura't-hi un minut: Lisboa de nit
Recomanem enfilar carrer amunt del teatre Nacional fins arribar al mirador que hi ha a la Rua Sâo Pedro de Alcântara. Val molt la pena, de nit. Arribats allà es pot agafar el tramvia-funicular fins la Plaça dos Restauradores, la més gran i bonica de Lisboa tot i ser moderna. Aquesta plaça està dedicada a tots els que s'aixecaren contra la dominació castellana de Felip IV al 1640, com els catalans amb la Revolta dels Segadors -però Portugal va aconseguir la independència, ja se sap-. De nit és molt bonic també passejar-se per l'entorn de l'Elevador de Santa Justa, igualment del francès Eiffel, entrant a les nombroses botigues i llibreries antigues que hi ha a la zona. J. A.

La fitxa
El tren i l’autobús de Barcelona a Vigo d’anada i tornada costa uns 120 euros. I cinc dies allotjament en pensions, uns 125 euros.

La conca minera del Rhin

2010-01-03T02:31:00.000-08:00

Vista de les tradicionals mines d'Essen.

Avui anem a l’estat alemany de Renània-Wesfàlia, on històricament s’ha concentrat la gran indústria pesada del país. Des de fa poc s’ha obert a Weeze, a cent quilòmetres de Düsseldorf, el trànsit aeri a l’antic aeroport militar anglès de l’època de la Segona Guerra Mundial -de 1954 al 1999 aquest va ser aeroport militar de la RAF, les forces aèries britàniques, ja que aquella part del país va quedar sota jurisdicció britànica. A l’entorn de l’aeroport encara es poden veure les casernes que fins fa poc ocupaven els militars-. Ara, la catalana Girona i l’alemanya Weeze han quedat unides pels vols de Ryanair. De Weeze surten cada hora autobusos que van a Essen, Düsseldorf i Amsterdam, ja que els Països Baixos queden molt a prop.

Arribem a Düsseldorf amb un temps gris i plujós, com bona part dels dies d’hivern a Westfàlia. La ciutat va quedar completament destruïda per l’aviació aliada a la Segona Guerra Mundial i es va haver d’aixecar de nou. Malgrat el tancament de nombroses indústries pesades els anys vuitanta encara conserva una base industrial, tot i que en gran part s’ha reconvertit a ciutat de serveis i tres mil empreses internacionals hi tenen la seva seu.

Al desembre, al costat del Rhin, s’hi instal·len unes pistes d’esquí amb neu artificial on tothom pot esquiar-hi i així fer més agradable l’entristit hivern. Al mateix passeig del riu hi ha el museu del cinema i la Mark Platz -amb nombroses parades d’ornaments i menjars nadalencs, el Rathaus i la Lambertus Basilika-. L’Altstadt, al centre de la ciutat antiga, l’anomenen el bar més gran del món, pels nombrosos establiments de cervesa existents, sobretot dedicats a assaborir la seva cervesa preferida, l’Alt. Però alerta, no tot és cervesa: al Kunstmuseum s’exposen la Venus i Adonis de Rubens, hi ha els famosos museus Glasmuseu i el d’art modern Kunstsammlung Nordrhein-Westfalen.

Recordant la història industrial d’aquest länder de Renània-Wesfàlia, visitem Essen, a prop de Düsseldorf, que curiosament ha estat nomenada capital europea de la cultura del 2010 malgrat el seu perfil és com dèiem clarament industrial. Però a Essen hi ha també el museu d’art Folkwang i el museu del cartell alemany, el Deutsche Plakat Museum, amb 340.000 pòsters de política, cultura i economia i obres dels pintors Delacroix, Manent, Monet, Roden, Cézane, Van Gogh, Picasso i Joan Miró, entre altres. De totes maneres, la designació com a capital europea de la cultura és de fet també un homenatge a l’indústria europea ja que a Essen i el seu entorn hi ha hagut les mines de carbó més grans i boniques del mon, la Zeche und Kokerei Zollverein. S’hi pot arribar amb el tramvia 107, des del subterrani de l’estació de trens. Bona part de les instal·lacions s’han convertit ara en diferents museus i sales d’exposicions. La mina de carbó es va obrir al 1932 i es va tancar al 1986 i la de coc va començar-se a explotar el 1961 i va abaixar la persiana el 1993.

Degut a la demanda de mà d’obra, a Essen els anys seixanta i setanta hi varen emigrar molts treballadors espanyols, turcs i iugoslaus, per això la ciutat s’ha considerat multicultural -al centre de la ciutat hi ha encara una gran sinagoga i a l’Essern Munster es conserva l’estàtua de la Verge Maria més antiga del món-. En tancar les mines, Essen va perdre dos-cents mil habitants i s’ha hagut de reconvertir en una ciutat comercial i serveis, igual que Düsseldorf.

A la casa Krupp del segle XIX, per exemple, s’hi fan nombrosos concerts i exposicions. Són una de les grans famílies alemanyes: Alfried Krupp, d’Essen, va establir una fàbrica de producció d’acer al 1811.Als seus tallers es van construir els canons Krupp, molt famosos en la Primera Guerra Mundial. Després de l’anomenada també Gran Guerra construïa canons d’amagat per Holanda i altres països, malgrat la prohibició imposada pel Tractat de Versalles. De fet, ja als anys trenta, els Krupp van recolzar la causa nazi i construir nombrós material de guerra per a Hitler. De les seves fàbriques –on treballaven nens i jueus en règim de semiesclavatge- en varen sortir els canons amb els quals l’exèrcit nazi va assetjar Leningrad. A Gustav Krupp el volien processar al tribunal de guerra de Nüremberg, però no ho varen fer degut al seu estat de salut. El seu fill Alfried, condemnat a dotze anys de presó, en va complir finalment sis. JOAQUIM AMARGANT

ATURA’T-HI UN MINUT: Colònia
Colònia, ciutat d’un milió d’habitants a toca del Rhin, és una de les rutes comercials més importants des de l’època romana en què era capital de la Germània. Avui encara és la seu de l’Església catòlica alemanya, i per exemple el desembre del 1984 s’hi va celebrar la trobada internacional de Taizé, amb la participació de centenars de joves catalans. El Dom o Catedral és el monument més important de la ciutat. D’estil gòtic francès, va començar a construir-se al 1248 i es va acabar al 1880 amb motiu d ela reunificació amb Prússia. La catedral va resistir el bombardeig de l’aviació aliada durant la Segona Guerra Mundial en què tota la part antiga i el famós pont de ferro que travessa el riu van quedar destruïts. Cal visitar el Wallraf-Richartz-Museum, on hi ha obres dels pintors Rubens i Rembrandt, i el Romisch-Germanisches, el museu romano-gemànic. El dijous abans del Dimecres de Cendra se celebra el famós Carnaval, en què quan més alcohol porten els participants més lluïdes són les disfresses.

La fitxa
Anar i tornar amb avió des de Girona, estada cinc dies. Hotel quatre dies. Menjar i bitllets dels tren. 250 euros.

L’illot de Romania al costat de l’oceà eslau

2009-12-02T09:16:00.000-08:00

Imatge del nou centre de Bucarest després d'enderrocar gran part de l'antic.

La primera vegada que vaig anar a Romania era el 1981. Era l’època de les obres faraòniques de Nicolaie Ceaucescu: la decisió de portar –mitjançant un canal- les aigües del Danubi a Bucarest, la construcció del nou Parlament imitant el Palau de Versalles així com d’una gran avinguda imitant els Camps Elisis de París que hi conduïa, aprofitant que un terratrèmol el 1977 havia deixat fet a miques gran part del centre històric... De fet sempre s’havia dit que Bucarest era el Paris de l’est i Ceaucescu s’hi emmirallava.

Ens vàrem allotjar als grans complexes hotelers del Mar Negre i vàrem poder conèixer el país de dalt a baix. Romania era un país modern i avançat i molt preparat de cara al turisme termal, amb grans hotels on es feien cures amb fang i cremes de la doctora Asland que rejovenien la pell. Al 1989 tot això es va esvair. Va caure el règim, Ceaucescu i la seva dona van ser assassinats en un estrany cop de palau i el país que semblava que vivia un somni etern de progrés va entrar en una disbauxa per la lluita pel poder: ara la corrupció, l’atur i la delinqüència -les màfies romaneses- són el pa de cada dia.

A l’agost d’enguany, amb uns amics, vaig tornar a Romania amb un vol de baix cost de Vueling. Bucarest ja no era el que havia estat. Part de la ciutat està desballestada i els carrers del petit París aixecats, però amb les obres aturades perquè la Unió Europea ha tancat l’aixeta de les subvencions arran de la corrupció imperant. Ara Bucarest viu com pot. Uns s’han enriquit i es passegen amb grans cotxes i guàrdies de seguretat i la majoria mira com sobreviure. Uns paletes ens diuen que amb Ceaucescu no hi havia llibertat i que els talls de corrent eren freqüents, però que tothom tenia feina i diners; ara en canvi tenen llibertat però ni diners ni feina.

Visitem el Parlament amb en Cristian, un amic nostre que ens fa de guia, i també tot l’entorn del Palau Episcopal, els carrers per on abans només podien passejar i viure els alts càrrecs del règim comunista. Bucarest té nombroses esglésies ortodoxes i la gent la trobem acollidora i amable, com també tota la gent de la resta del país. Sortint a Bucarest en tren anem a Brasov, ciutat amb influència germànica: la majoria de la seva població és romanesa, però també i viuen molta gent d’origen hongarès. A més hi havia viscut una nombrosa comunitat jueva, per això encara s’hi conserva una sinagoga -a l’acabament de la Segona Guerra Mundial, però, molts jueus varen emigrar a Israel-. La ciutat és molt bonica, amb un centre medieval emmurallat a l’entorn del nucli antic amb la seva gran catedral, del gòtic alemany. A la part moderna de l’època comunista hi ha grans blocs de pisos, però amb carrers amples i espaiosos, amb grans parcs i jardins.

Al sud visitem Sinaia, una ciutat d’estiueig amb telecadires per pujar als cim dels Càrpats i visitar els petits palaus de l’antiga monarquia romanesa. Al nord de Brasov hi ha Sighisoara, a la Transilvània, amb una barreja de població hongaresa i saxona degut als antics dominis per part d’hongaresos i germànics que es pot veure en els seus edificis i places, com la Torre del rellotge. Últimament la UNESCO ha declarat la ciutat Patrimoni de la Humanitat. En aquesta regió de Transilvània –no cal dir-ho- s’hi pot visitar els castells del Comte Dràcula amb la llegenda de vampirs. Enfilant cap el nord arribem a Cluj-Napoca, ciutat molt gran i bonica amb les grans places medievals, la Piata Muzeului i l’església catòlica de sant Miquel, la més gran del país i a la qual es pot pujar a dalt de tot i veure la ciutat de conjunt. Al centre hi ha la catedral ortodoxa i a les afores les antigues muralles al costat del riu Somes, amb les seves torres de fusta. La ciutat té gran influència cultural i artística hongaresa. Per últim i tocant Hongria hi ha Oradea, considerada la ciutat més pròspera de Romania i porta de l’Europa occidental, amb un centre històric molt bonic i conservat. A molts d’aquests pobles i ciutats de Romania les retolacions dels carrers estan en romanès, hongarès i alemany. Cal dir que el romanès és una llengua romànica i que parlant en català l’entenen bé. JOAQUIM AMARGANT

Atura't-hi un minut: Transilvània
Romania, fins que el 1887 no va aconseguir independitzar-se, va estar dominada per l'Imperi Austrohongarès i pels otomans. Per això el país no té gaires monuments de relleu històric i explota la llegenda de vampirs i el castell d'en Dràcula, a Brand, molt a prop de Sighisoara. Vlad Tepes va ser príncep de Valàquia a Transilvània al segle XV sota la dominació turca. A la seva terra va ser un heroi per la seva resistència ferotge a la conquesta turca. Però va ser extremadament cruel amb els seus enemics, als que sovint condemnava a morir empalats. Bram Stoker va visitar Transilvània i va inspirar-se amb les històries del príncep Vlad Tepes que sucava pa amb les sang de les seves víctimes per inventar-se històries de vampirs.

La fitxa

Quinze dies per lliure i tornant amb Ryanair des de Eslovàquia: 475 euros.

Del Tirol al Danubi

2009-11-02T13:07:00.000-08:00

El Danubi en el seu recorregut per Passau.

La companyia Ryanair no para d'obrir noves rutes amb noves possibilitats: ara ha estat el torn d'un nou enllaç entre Girona i Memmingen, a la regió de Suàbia, a l'estat alemany de Baviera. D'aquesta ciutat de quaranta mil habitants comença la nostra ruta fins arribar a Linz, Àustria, en què un nou Ryanair et torna a Girona.
L'antic aeroport militar d'Algäu, a Memmingen, s'ha reconvertit per a ús de les companyies de baix cost. La ciutat va ser bombardejada per l'aviació aliada però tot i així conserva un dels barris antics més ben conservats d'Alemanya. La intenció del viatge és arribar al Salzburg, llogar una bicicleta i seguint els rius Salzach, Inn i Danubi arribar a Mauthausen. Hi ha dues opcions: agafar el tren fins a Munic o fer l'anomenada Ruta del Tirol, de Memmingen a Füssen i amb un tren de muntanya arribar a Garmisch-Parternkirchen, d'allí a Insbruck fins arribar a Salzburg. Recomanen aquesta ultima opció; molt més bonica.

Arribats a la ciutat on va néixer Mozart podem visitar la seva casa, els castells de Mirabell i Hillbrunn i sobretot la cerveseria de Mülln, al soterrani de l'església dels agustins, al carrer Augustinerg. Encara que no es begui val la pena visitar-la. Antigament els frares agustins hi fabricaven la cervesa, que era la més coneguda de l'entorn. Tot seguit ens plantem a Braunau Am Inn, on es deixa el riu Salzach i comença l'Inn. Es tracta d'una petita ciutat fronterera austríaca de setze mil habitants on va néixer Adolf Hitler el 20 d'abril de 1889. Cent anys més tard l'alcalde Gerhard Skiba va fer erigir un monument contra la guerra i el feixisme davant de la casa natal del dictador, avui en dia un lloc per rehabilitació de nens amb problemes mentals. Arribem a Passau, ciutat alemanya on els rius Inn i Danubi es fonen encerclant la ciutat antiga ja habitada pels celtes. Després va ser la capital de la província romana de Recia. Pujant dalt del turó de la fortalesa d'Oberhaus es pot veure una impressionant vista de la ciutat i com un tercer riu, l'Ilz, es fon amb els altres dos tot baixant de les muntanyes, a la dreta de la fortalesa. Una ciutat militarment, comercialment i religiosament situada en un lloc estratègic.

De Passau a Linz hi ha cent quilòmetres en bicicleta i en vaixell. Els vaixells fan el trajecte en poc més de quatre ho-res aturant-se en els indrets més interessants, com Schlögen, on el riu fa un meandre en un revolt molt tancat. Un indret meravellós. Amb bicicleta, pel costat esquerra de Danubi, una munió de gent de totes les edats comença a pedalar; una de les llengües que parlen els ciclistes és el català: famílies senceres que han agafat l'avió de Girona a Linz han llogat la bicicleta en aquesta ciutat i després la tornen en un lloc indicat. Cada quart d'hora unes barquetes de motor, per dos euros, porten els ciclistes d'un costat a l'altre del riu per poder visitar els poblets i llogarrets emblemàtics. Durant el recorregut moltes cases de pagès lloguen habitacions i també fan menjars casolans pels nombrosos viatgers de la ruta del Danubi. Entre pollastres, gallines i pollets enfilant-se damunt la taula a l'entorn de les cases dels pagesos sempre hi ha gent menjant. Recomano el Zimmer Gasthof Reizinger, al llogarret d'Inzell, molt a prop del meandre d'Schlögen, per passar-hi la nit.

Arribem a Linz, tornem les bicicletes i visitem la ciutat on Hitler i va estudiar de jove. Per això hi va fer construir més tard nombroses industries de guerra destruïdes després per l'aviació aliada. A Linz es pot visitar les nombroses esglésies catòliques de la ciutat i la Hauptplaz amb l'imponent columna de marbre blanc de vint metres d'alçada dedicada a la Trinitat. A pocs metres de la plaça s'arriba a una balconada que dóna al Danubi. Per qui vulgui pot continuar riu avall amb tren, bicicleta o vaixell per visitar el poble de Mathausen, on hi ha el famós camp de treball nazi en què molts catalans van deixar-hi la vida. El poble, del qual molta gent passa de llarg, també té el seu què.

Atura't-hi un minut: Passau, Tirol pur
Passau, la ciutat bàvara dels tres rius fronterera amb Àustria. Cinquanta mil habitants. Val la pena passar-hi un parell de dies. A la primavera, sobretot per Setmana Santa, es pot escoltar el cor i l'orgue de la grandiosa catedral de Sant Esteve, d'estil barroc. Davant el riu Danubi, on s'agafa el vaixell, hi ha l'edifici de l'Ajuntament, edificat damunt l'antiga ciutat celta. A l'estiu, davant de la seva plaça i el passeig, s'instal·len nombroses parades de menjar i la gent balla acompanyada d'una orquestra que ofereix musica popular. Molts nens i nenes i sobretot gent gran van vestits típicament de tirolesos. Passau, ciutat d'esglésies i convents degut a què va ser durant anys seu episcopal. A l'estiu, a part dels turistes, una munió de gent de totes les edats s'hi passegen amb bicicleta. Hi ha unes quantes cases que en lloguen, fins i tot a l'estació de tren, per fer la Ruta del Danubi amb la qual s'arriba fins al Mar Negre. JOAQUIM AMARGANT

La fitxa
Pressupost: Avió, tren, lloguer bicicletes o vaixell, incloent-hi el menjar, durant cinc dies, amb albergs i gasthofs pot costar entre 200 i 300 euros.

El somni d’Occitània

2009-10-04T12:38:00.001-07:00

Roquebrune amb el riu Orb en primer pla.

La constitució com a ens polític de l'espai que va d'Alacant a Bordeus i Llemotges passant per Perpinyà i Barcelona va ser durant un llarg temps un somni dels monarques de la Corona d'Aragó que es va esvair amb la batalla de Moret amb la mort de Pere "el Catòlic". Però aquestes terres també van viure un somni per a molta gent que va durar fins el 1244. Parlem dels càtars. Fins l'any 1244 els càtars van viure el seu particular a somni a Occitània. «L'heretgia càtara era un corrent religiós format per homes i dones que creien en la justícia i valoraven la pobresa i l'austeritat. Per això provocaren les desconfiances de l'Església oficial, que organitzà la primera croada en terra cristiana», segons es pot llegir al pròleg del llibre d'Antoni Dalmau Terra d'oblit. Aquest mes us proposo resseguir la petjada dels càtars per terres occitanes, avui batejades com a Llenguadoc-Rosselló, zona de castells derruïts i de ceps i bon vi.

Pugem la bicicleta al tren per anar a Béziers, entrada de les contrades rossellonenques que fins el Tractat dels Pirineus del 1659 formaven part de Catalunya i van passar a França, encara que en la pràctica no van ser transferides fins el 1720. Topem amb Argelers i recordem el camp de concentració de l'exili republicà. Elna: la maternitat fundada per l'infermera suïssa Elisabeth Eidenbenz, on del 1939 al 1944 van néixer molts nadons fills de mares exiliades. Cotlliure: la tomba del poeta Machado, que va morir ja a l'exili.

Un cop arribats a Béziers, enfilem de nou la bicicleta al tren per anar terra endins, fins a Bédarieux. Comencen a veure's els ceps curulls de raïms a punt per collir. Sortosament Bédarieux, en occità Bedarius, de cinc mil habitants, no va ser destruïda pels croats de l'exèrcit francès el 1213. El més important és la catedral de sant Nazaire i el riu L’Orb, que travessa la vila. Sortim en direcció Nissergues i Hérépian, dos poblets molt bonics d'estil similar al català per una carretera amb arbrat, al costat del riu. A poca estona hi ha la vila de dos mil habitants de Lamalou-les-Bains, lloc d'estiueig i de banys termals molt anomenats enmig d'un corriol de gran vegetació. El poble és molt bonic i s'hi entra passant per sota un aqüeducte romà. Cal visitar l'església romànica de Saint Pierre de Rhedes i passejar pels seus costeruts carrers.

Continuem l'ombrejada carretera de gegantins plàtans travessem petits poblets com Le Poujol sur Orb, amb petites esglesioles romàniques, on comença a obrir-se la vall. A Mons-La Trivalle comença la via verda per bicicletes que segueix el mateix traçat del tren fins a Carcassona i Tolosa de Llenguadoc. La via verda té trenta quilòmetres fins a Saint Pons de Thomières passant per Olargues i seguint el riu Le Juar de la vall del mateix nom, amb nombroses grutes que es poden visitar. A un quilòmetre de Mons-La Trivalle, seguint l'antiga via del tren, hi ha les gorges d'Hèric, molt anomenades. Davant l'oficina de turisme trobem un monòlit dedicat als morts de les dues grans guerres del segle XX; s’hi pot llegir molts cognoms catalans: Barral, Roger, Planes, Costa, Cazals...

Seguint el riu Orb, agafem carretera per arribar a Roquebrune-sur-Argents, Ròcabruna en occità. La vila, de 576 habitants, penjada al cim d'una gran roca, és coneguda perquè l'escriptor nordamericà, Noah Gordon, hi ha situat part de la novel·la El Celler. El poble fa olor de raïm negre perquè els vinicultors porten el vi a la gran premsa comunitària i després venen el vi al portal dels cellers. La gent parla una barreja d'occità i francès poc entenedora. També hi ha famílies angleses que hi han vingut a viure, animats pel seu clima temperat. A Ròcabruna es pot practicar el ràfting en canoes pel riu i gaudir de les seves gorges.

L’Arca, als Monts d’Orbs
Els anys seixanta i setanta van aparèixer als àmbits urbans d'Europa i Amèrica les comunes. Ja uns anys abans, el 1948, Lanza de Vasto fundava la Comunitat de l'Arca als Monts d'Orb, a Llenguadoc. Inspirada en el pacifisme de Gandhi, aquesta comunitat és més espiritual que religiosa, i es basa en el treball compartit. Es dediquen al cultiu de la terra i viuen del que venen als mercats de l'entorn, com Lunas, Le Bousquet d'Orb o Bédarieux. Abans els nens eren escolaritzats a la mateixa comunitat, però ara -n'hi viuen una quinzena- van a l'escola al poble de Joncels. A nivell de comunicacions, actualment la comunitat ja dispo-sa de vehicles per anar d'un lloc a l'altre. Per arribar-hi cal agafar las carretera que ve de Bédarieux o -dues vegades el dia- passa un tren que para a Les Cabrils, població a dos quilòmetres de la comunitat. Es tracta d’una de les últimes que queden a tot el món ja que, per problemes de convivència, no econòmics, la majoria han desaparegut com les Walden Dos d'Estats Units.

Pressupost per quatre dies: tren (50 euros), allotjament en hotels (120 euros) i menjar (40 euros).

L’Östalgie a Alemanya

2009-08-12T10:16:00.000-07:00

Imatge de l'inici de les protestes d'octubre de 1989 que farien caure el règim comunista.

Vint anys de la caiguda del Mur de Berlín. Contra el que podria semblar de bones a primeres, en els darrers anys ha pres força l’Östalgie, joc de paraules que significa “nostàlgia de l’Est”, en referència a l’antiga República Democràtica Alemanya. Es tracta d’un fenomen que el film Good bye Lenin descriu molt bé. Avui parlaré de dos viatges que he fet a la ciutat en dos moments diferents de la història recent.

Comencem. El juliol del 1984 des de Frankfurt, a la República Federal Alemanya, agafo el tren per entrar a l’Alemanya Oriental, a la RDA. Ho faig pel pas fronterer de Bebra Gerstung. La intenció era arribar a Berlín, aleshores una illa de la República Federal al cor de la República Democràtica. Tot són ulls quan el tren s’atura a les estacions per si algú sense papers puja al tren perseguit per la Stasi, la policia de l’Alemanya de l’Est, tal com ens pintaven algunes pel·lícules americanes i Topaç d’Alfred Hitchcock. Res de tot això.

Arribada a Berlín Occidental, estació del Zool Garten; ja veiem l’església en ruïnes commemorativa de l’Emperador Guillem. Ciutat enlluernadora, vivia llavors per damunt de les seves possibilitats: des de Bonn, la capital de la RFA, s’hi enviaven molts diners per enlluernar els berlinesos de la part oriental, separada pel mur. Per descomptat, li faig unes quantes fotografies al costat del Reichstag, el Parlament, incendiat el 1933 suposadament pel comunista neerlandès Marinus Van de Lubbe. Es diu que l’acció es va perpetrar sota les ordres de Göring, mà dreta de Hitler, per justificar el seu tancament i reprimir els comunistes. La porta de Brandenburg també és lloc de visita dels turistes, amb un tanc dalt d’un pòdium al costat oriental.

A Friedrichstrasse, al costat americà, agafo el metro per entrar al Berlín Est. A la paret fotografies d’alemanys de l’est que salten el mur, com a propaganda occidental. Sortida a l’altre costat de Friedrich: per cinc marcs la policia oriental em marca un visat al passaport en sense preguntar-me on vaig i què penso fer a la RDA. Riu quan li dic que vinc de Barcelona, Catalunya. A l’altre costat de la Porta de Brandenburg em topo amb un llibret editat al 1979. “Berlín, capital de la RDA, saluda als seus visitants”. A la quarta plana es pot llegir: “Contempli la nostra ciutat. Aquí regna la seguretat social. Cadascú té una feina estable, ben remunerada. Els joves estudien, segurs del seu pervenir. Aquí no coneixem la crisi. Els constants milloraments de les nostres condicions de vida són evidents amb la unitat de la política econòmica i social. Sabem per pròpia experiència que un bon rendiment és beneficiós per a tothom”. El Berlín Occidental ple de llums, sales de festa, cabarets, carrers asfaltats, gent demanant diners per droga, joves fent hip hop al carrer per guanyar-se les garrofes... El Berlín Oriental és carrers amb llambordes, camps de futbol i de bàsquet al costat dels edificis, una gentada passejant per Alexander Platz, comprant frankfurts o fent cua per sopar al restaurant giratori a 310 metres d’alçada, a la mateixa plaça... De dia, els grans magatzems plens de gent comprant articles senzills però pràctics i jardins d’infants amb portes obertes per veure com eduquen els nens, futurs ciutadans de la RDA.

Mes de juliol del 2009. De Girona, amb Ryanair, m’arribo Altenburg, a quaranta quilòmetres de Leipzig. En arribar a la ciutat més gran de Saxònia, els seus habitants es disposen a celebrar, d’una manera discreta, que aquí, el 9 d’octubre del 1989, va ser on va començar la revolució pacífica que va portar a la reunificació alemanya i la caiguda, el mes següent, del Mur de Berlín. Aquell dia, a l’església de Sant Nicolau, van tancar-s’hi centenars de persones. En els dies següents setanta mil més van fer-se amb els carrers davant de l’Stasi. I de l’eufòria es va passar al desencís: llibertat conquerida però un milió de persones a l’atur; dos cents mil habitants de la RDA van emigrar a l’Alemanya Occidental. Passejant pel barri de Neustadt, a Leipzig, molts edificis són tancats en espera de llogar-los. Els preus són baixos, em diu la Carla, una estudiant d’Erasmus catalana que viu a la ciutat. Ara Leipzig és una ciutat molt bonica, la que té més espais verds d’Alemanya i amb un urbanisme molt humà: cal passejar pel Zentrum-Nordwet o per l’Altlindenau, a l’altre costat del riu. L’emprenta de la RDA és encara present a la ciutat i en la gent, igual que a Berlín, em diuen. En estar tancada durant quaranta anys, la seva part oriental i la RDA no van patir les influències perverses del consumisme ni la immigració. JOAQUIM AMARGANT

Atura't-hi un minut: Terassa Brühl de Dresden
Dresden, capital de Saxònia, un dels llocs on va començar la reforma protestant. El 15
de febrer del 1945 les aviacions britànica i nord-americana deixen caure quatre mil tones de bombes provocant més de trenta cinc mil morts. El 9 de juny del 2009, Obama, el primer president negre d'Estats Units -país que va destruir la ciutat-, i Angela Merkel, actual cancellera de la RFA i antiga secretària d'agitació de la RDA -els que la varen reconstruir-, es troben a la catedral protestant. Coses de la història. Val la pena visitar la Frauenkirche, la catedral destruïda i ara restaurada visitada per molts exsoldats alemanys que van sobreviure la guerra. La Dresden Schloss, l'antiga residència reial. Travessar l'Augustusbrüke, el pont damunt el riu Elba, el més antic de la ciutat i reconstruït fins arribar a la Terrassa Brühl, la gran plataforma elevada des d’on es pot veure bona part de la ciutat amb una espectacular vista de l'edifici de l'Òpera. En aquest indret val la pena passar-s'hi bona estona gaudint de la vista dels tramvies que creuen el pont i els vaixells que naveguen per el riu.

Pressupost: Anar a Berlín amb Easyjet o Altenburg per Ryanair; es poden trobar bitllets d’anada i tornada de 20 a 60 euros. Sis dies allotjament en Yout Hostels 100 euros. Tren, entre 19 o 60 euros.

La virginal Sardenya

2009-07-06T14:02:00.000-07:00

Vista del Cap Caccia, prop de l'Alguer.

Sobrevolant Sardenya es pot veure un territori gairebé verge d’urbanitzacions, tant a la costa com a l’interior, malgrat l’illa -la segona més gran de la Mediterrània- té una població d’un milió set cents mil habitants, la major part dels quals viu a les grans ciutats. Les causes de la poca urbanització i destrucció del territori són dues. En primer lloc les costes marítimes de l’illa estan formades per penya-segats, no per platges: el motiu és que els 125 mil anys que han passat des del darrer període càlid de la terra no són suficients com perquè es formin platges. Això es pot veure visitant el llac La Màrmora. L’altra causa de la poca urbanització que presenta el territori és política, segons explica Antonello Carta, que regenta el B&B La Rucchetta, una finca entre l’aeroport de Fertília i l’Alguer: durant molts anys ha governat l’esquerra a l’illa, juntament amb el Partit Sard d’Acció, protegint el territori de les grans urbanitzacions. Ara, el triomf de la dreta en les últimes eleccions, fa témer un canvi en aquest sentit, degut a la pressió exercida pels grans propietaris d’hotels. Segons l’Antonello, la companyia Ryanair, amb els vols de baix cost, ha portat molt turisme a l’illa i la gent ha millorat molt econòmicament, però a canvi de sobreexplotar els recursos naturals.

Aquesta ha estat una illa sempre habitada i amb molts pobles que l’han volgut conquerir. Exemple paradigmàtic: l’Alguer. L’arribada a la ciutat no és massa diferent a les primeres impressions que un té quan s’atansa a una ciutat catalana de les seves dimensions. El barri del mar amb els seus pescadors i tabernes s’assemblen molt. Els carrers de la ciutat presidides pel campanar gòtic, la llum, les botigues... tenen quelcom de casa nostra. No passa al mateix a l’Eixample, on el garbuix de carrers i cases s’assemblen molt més als de qualsevol ciutat italiana. L’explicació és que a partir dels anys seixanta molta població que venia de la bota itàlica va emigrar a la ciutat. Com és sabut, Pere el Cerimoniós va refundar l’Alguer el 1354 amb pobladors vinguts de Catalunya, expulsant els pobladors originaris, els sards, cap a altres indrets de l’illa. Molts també foren venuts com esclaus en els diferents mercats de la Corona catalano-aragonesa. Per això encara es parla el català, anomenat alguerès, malgrat que la gent jove fa servir l’italià amb una barreja de sard: la seva educació s’ha fet amb la llengua provinent de la península itàlica. Per cert que a la badia de l’Alguer, amb vaixell, es pot visitar la gruta de Neptú al Cap Caccia. Si s’hi va per terra amb autobús o amb bicicleta vorejant la badia de Port Compte es veu una vista molt bonica des de dalt del penya-segat.

L’interior de l’illa està especialment poc poblat, sobretot entre Macomer al centre i Oristany a la costa, poblacions on els catalans s’instal·laren després d’una forta resistència dels sards. Si no es té pressa i es vol tranquil·litat cal visitar aquestes poblacions. La segona ciutat més gran de l’illa és Sàsser, a tres quarts d’hora en tren de l’Alguer, en direcció nord. Val la pena visitar la ciutat perquè té un nucli antic molt interessant, ara reformat. La ciutat s’enfila damunt d’un turó però fa poc s’hi ha inaugurat un tramvia que surt de davant l’estació del tren i connecta amb el nucli històric. Una altra ciutat i port a visitar és Olbia, port de mar i d’on juntament amb Palau -port del Golf d’Aranci- surten diàriament vaixells en direcció Itàlia. Càller, al sud, és la ciutat més gran i capital amb 160 mil habitants. La ciutat, amb nombroses esglésies, també s’enfila dalt d’un turó on encara es conserva el castell de Bonaire, construït pels catalans. Tornant al nord, des de la població de Santa Teresa de Gallura, es pot agafar un vaixell que travessa el Golf de Bonifaci i amb una hora s’arriba a la ciutat de Bonifacio a Còrsega, també amb petjada catalana. JOAQUIM AMARGANT

Atura't-hi un minut
Fertília és un municipi agregat a l’Alguer de mil set cents habitants a cinc quilòmetres en direcció a Port Compte. Sobta el seu urbanisme feixista: no en va el va fer construir Mussolini l’any 1939. A la Plaça circular, Venèzia Giulia, hi ha l’església amb el campanille com el de la Plaça de sant Marc però més petit. A la gran balconada que dóna a la badia hi ha un monument amb el lleó de Venècia amb una inscripció de l’any 1947 en què Fertília dóna la benvinguda als ciutadans italians d’Ístria, de Dalmàcia i del Friuli-Venècia que la vila va acollir: una gran massa de pròfugs de la península d’Istria (actualment Eslovènia) va cercar refugi a Itàlia a les acaballes de la Segona Guerra Mundial i uns set-cents van ser acollits i allotjats a Fertília. Aquest és un episodi poc conegut a Itàlia: la desfeta de l’exèrcit feixista italià a Ístria per part dels partisans de Tito va portar la fugida massiva d’aquests ciutadans italians motivat perquè el seu exèrcit havia practicar la neteja ètnica a les costes de Dalmàcia. És una delícia veure la posta de sol des de la gran balconada sota la mirada del Lleó símbol de la ciutat veneciana.

PRESSUPOST: Avió baix cost Girona-L’Alguer 25 euros. Lloguer de bicicleta, tres dies: 24 euros. Tren i autobús: 25 euros. Allotjament a l’Alberg de Fertília cinc dies: cent euros amb esmorzar. Total: 174 euros.

Menorca i les Pitiüses

2009-06-10T13:13:00.000-07:00

Es Bastió de Ciutadella.

Menorca es troba a tres quarts d’hora amb avió i quatre amb vaixell de Barcelona, si el trajecte es fa de dia. M’hi porta una trobada de Justícia i Pau de Catalunya i Balears a Ciutadella. Sobrevolant l’illa, veig que encara no s’ha malmès gaire, comparant-ho amb l’última vegada que hi vaig anar, el 1993, fent un recorregut de punta a punta de la illa amb bicicleta.

La capital, Maó, és un port natural i per això els anglesos la van convertir en base naval després de passar Menorca a sobirania britànica amb el Tractat d’Utrecht de 1713, signat entre Gran Bretanya, Portugal, els Països Baixos i Felip V. La Corona d’Aragó no va estar d’acord amb aquest tractat i va continuar la guerra al costat de l’Arxiduc Carles fins la desfeta de 1714.
Els fets històrics configuren els trets culturals i urbanístics. En pertànyer fins al 1802 a la corona britànica, Menorca es va obrir més al món i durant aquells anys Maó va créixer molt, construint-se el mercat, les esglésies de Santa Maria, Sant Francesc, Sant Antoni, Sant Josep, La Concepció, l’Hospital i les grans cases senyorials d’estil anglès del carrer Isabel. El més important va ser la construcció del Fort Malborough i la casa del governador. Aquestes diferents corrents i infuències han forjat una mentalitat menorquina més oberta i progressista en relació a la societat mallorquina.

Mallorca va caure en mans dels Borbons de Felip V al 1715. Llavors Castella va convertir l’illa en una plaça militar amb la construcció de Casernes i portant-hi l’oficialitat castellana. Es van trencar tots ells llaços culturals, polítics i econòmics amb Catalunya i els mallorquins van dependre dels militars convertint-se en els seus servidors. En canvi Menorca, amb els anglesos, va conservar els seus furs suprimits a Catalunya pels Borbons. Aquestes diferents influències van portar que Mallorca amb l’aixecament militar del 1936 quedés al costat del bàndol franquista. Els mallorquins miren més a Madrid que Barcelona. La dreta política hereva del franquisme és predominant i l’especulació urbanística, la destrucció de territori, estan a l’ordre del dia. En canvi a Menorca la mentalitat i els governants sempre han estat majoritàriament d’esquerres i el 1936 es van posar al costat de la República i l’illa no s’ha malmès amb projectes urbanístics -qui ho ha pretès s’ha trobat amb una ferma oposició-. Molts joves van estudiar a Barcelona i són del Barça i en canvi a Mallorca han anat i encara alguns van estudiar a Madrid i ha gent que és del Reial Madrid.

Fet aquesta pinzellada històrica, cal dir que val la pena passejar per la gran balconada damunt del port que té Maó. Es pot veure el Castell de Sant Felip i a tres quilòmetres es troba la població de Sant Lluís construïda durant el domini francès del 1756 al 1763 amb disseny quadriculars dels carrers, Es Castell i la Cala Gran i la Petita que obren i tanquen el poble. Al davant es pot veure l’illa de la Mola amb la seva presó. Enfilant en direcció Ciutadella passem per Alaior i en arribar a Mercadal es pot veure i visitar l’Església i el massís del Toro de 358 metres d’alçada, el més alt de l’illa. De Mercadal es pot anar a la Cala Fornells i el Camí del Far per el Golf de Cavalleria.
Ciutadella és la segona ciutat de Menorca i antiga capital abans de l’ocupació anglesa. La ciutat de les festes dels Cavalls per Sant Joan. A la Plaça d’Alfons III, anomenada de les Palmeres, comença l’itinerari pels senyorials carrers de la Vila. A la Plaça d’es Born hi ha l’Ajuntament i el Cercle Artístic, amb un mirador que dóna a la badia del Port. Un passeig pels estrets i empedrats carrers amb l’edifici del Seminari, amb el seu claustre, l’església del sant Crist, la Catedral, el Palau Saura, el Palau Martorell i l’església dels Socors, com el Convent de Santa Clara. La ciutat respira una serenor a la posta del sol passejant per el port natural i l’antiga fortalesa o Bastió.
Tanquem el recorregut a Eivissa, l’illa gran de les Pitiüses juntament amb Formentera. Ho fem des de l’aeroport de Maó. L’illa, en trobar-se enmig de les rutes marítimes del Mediterrani, ha esdevingut una cruïlla de cultures i els anys seixanta els hippies la van descobrir pel turisme. JOAQUIM AMARGANT

Una escapada a Eivissa
Eivissa viu del turisme de masses. Com l’illa de Mallorca les urbanitzacions i els hotels han destruït o amagat els seus encants naturals. La ciutat antiga d’Eivissa és una fortalesa que per un costat dóna el mar i l’altre a la plana, abans terres de conreu i ara plena de cases i hotels. La ciutat penjada dalt d’un turó ha resistit sempre tots els pobles que la volien conquerir. Les gruixudes muralles eren refugi de camperols i pescadors quant el guaita de les muralles veia una nau sospitosa a l’horitzó. Els carrers estrets que trobem en entrar a la fortalesa pugen fent revolts fins arribar al cim, on hi la catedral de Santa Maria. A baix hi ha l’antic convent dels Benedictins, ara convertit en Ajuntament després de la desamortització de Mendizábal, el 1823.Els únics que van poder entrar dins la fortalesa quan la ciutat estava dominada pels àrabs van ser els catalans comandats per Guillem de Mongrí, Arquebisbe de Tarragona, el 8 d’agost del 1235, dia de sant Ciriac. Els catalans van descobrir un túnel, que encara es pot veure, i així entrar i conquerir la ciutat. Al damunt del túnel van edificar la capella de sant Ciriac per commemorar la diada.

Circuit romàntic: Alemanya, Àustria i Itàlia

2009-06-06T04:53:00.000-07:00

Cada dia, a molt bon preu, surt de Girona un vol de Ryanair fins a Baden-Baden, a l'estat alemany de Baden-Württemberg. Baden-Baden és l'anomenada ciutat dels balnearis, ja famosos a l'època romana. Al segle XIX Victor Hugo la va tornar a posar de moda anant a banyar-se a les seves aigües terapèutiques. Enfilant la vall en direcció sud, en tren, fem estada a Friburg, la porta a la Selva Negre meridional i ciutat universitària. A pocs quilòmetres de Friburg i tocant el Rin, visitem la ciutat de Breisach el Vell. A la Catedral de Sant Esteve hi ha enterrat Joan Barceló "Carrasclet", famós guerriller català que va lluitar contra Felip V un cop ocupada Catalunya el 1714. Nascut a Capçanes (Priorat), el 1862, es va exiliar a Alemanya i va continuar servint els Àustries sent un fidel servidor de l'Arxiduc Carles, conegut com a Carles III de Catalunya i VI d'Alemanya. A Breisach el tenen com un heroi ja que va morir en combat defensant la ciutat la nit del 3 al 4 de setembre del 1743 a l'illa de Reinnach del Rin, davant la ciutat.

Enfilant amb el tren riu amunt arribem a Karlsruhe, ciutat que impressiona sobretot en tombar la tarda, pels seus edificis rígids i seriosos i d'aspecte marcial: carrers ben arrenglerats conflueixen a la gran Plaça Circular del Castell. Molt original. A Karlsruhe hi vivia una influent comunitat jueva, exterminada als camps de la mort pel Tercer Reich. Seguim. En tren i fent transbord a Stuttgart, al cap de quatre hores ens plantem a Füssen, als Alps Bavaresos, tocant a Àustria. És una ciutat molt turística, de catorze mil habitants, amb un esplèndid monestir i arquitectura barroca en molts del edificis. Als seus entorns es poden fer moltes excursions i molt a prop hi ha els castells d'Schwangau. A cinc quilòmetres hi ha Neuschwanstein, amb els seus famosos castells, en què Walt Disney es va inspirar per fer contes i pel·lícules de dibuixos animats. Visitant els castells es pot tenir una lleugera idea de l'estat mental del qui els va fer construir al segle XIX, Lluis II de Baviera, el rei Boig. La construcció posa en evidència les seves obsessions, els signes i les òperes de Wagner. De fet, un cop davant, no semblen tan grans com es mostren a les fotografies.

Anem cap a Innsbruck. Primer cal anar a peu a l'altra estació del tren, passat el riu, i fer la ruta del Tirol fins arribar a Garmisch-Partenkirchen -l'estació dels salts del primer de Gener- i allà tornar agafar el tren fins la capital del Tirol. És una passejada de muntanya molt bonica, sobretot si fa bon temps. Què dir d'Innsbruck, ciutat turística, l'hivern pels esquiadors i l'estiu pels amants de la naturalesa...? Només tres coses a recomanar d’aquest indret: l'Stadtturm, torre de la ciutat; la Goldenes Dachl, amb la teulada de 2.657 rajoles i el Hofburg, el palau Imperial. Enfilant la vall avall i travessant la frontera arribem a Bolzano, ciutat italiana des de finals de la Primera Guerra Mundial. Seguint la vall d'Adigi avall fem estada a Trento, cent mil habitants barreja de població germànica i italiana. A la seva catedral, entre el 1545 al 1553, s'hi va celebrar el famós Concili de Trento. Ara la ciutat és especialment agradable per passejar-hi, degut a la tranquil·litat que s'hi respira. De tornada a casa passem per Verona, la ciutat dels amants i l'Arena Romana, on es repre-senten moltes òperes, fins arribar a Bèrgam, bonica ciutat emmurallada dalt d'un turó.

Fora de la ruta, Munich
Està fora de la ruta explicada, però la veritat és que si es té temps, des de Füssen es pot arribar en tren fins a Munich, la capital de Baviera. Els carrers de la ciutat, sobretot a l'estiu, presenten una gran animació. Sota les arcades i les places, famílies senceres, amics i amigues, tots bevent cervesa i afartant-se de menjar, sobretot de les salsitxes a la brasa que es couen en graelles muntades al carrer. Molts cants i xerinola, però viscut amb harmonia i alegria, con-trastant amb la serietat que adjudiquem als alemanys. El fet és que són bavaresos, més meri-dionals, per tant més semblants als llatins. JOAQUIM AMARGANT

La fitxa
Cent euros incloent-hi cinc nits en albergs però sense comptar els menjars. L'avió en pot costar 25 i el tren seixanta.

Bèlgica, entre dos aigües

2009-05-06T05:07:00.000-07:00

Bèlgica és, des de 1994, un estat federal en què conviuen flamencs, al nord, de parla neerlandesa i, al sud, els valons, de parla francòfona, més un petit territori germanòfon. Malgrat tenir els valons un territori més gran, són menys en pobla-ció. Ara el noranta per cent de la població sap parlar francès, però anys enrere la llengua majoritària era el flamenc. En tot cas, les dues llengües són oficials arreu.

Aprofitant una oferta de Clickair viatgem a Brussel·les, capital de la Unió Europea, ja que hi té la seu la Comissió Europea, el Consell de la Unió i el Parlament europeu així com el quarter general de l'OTAN. És una ciutat de mida mitjana on es pot anar peu de l'Eixam-ple al centre històric, molt concorregut els últims dies de febrer per visitants catalans i espanyols, així com per estudiants de viatge de fi de curs. A la vesprada, molts restaurants del centre històric ofereixen plats de peix i marisc en taules arrenglerades, al carrer, malgrat el fred. Tot passejant s'arriba a la Grand Place, on hi han els edificis gremials, l'Ajuntament i la casa del Rei. Uns carrers més enllà, el Manneken pis, l'estàtua del nen que pixa. A un turonet es troba la majestuosa Catedral de Brussel·les, damunt l'església romànica del segle XI i en la cripta de la qual encara es poden veure els seus fonaments.

Amb el tren anem cap el nord, a la flamenca Gant. Des de l'estació de Saint Pieters, el tramvia 1 porta al centre històric, a tres quilòmetres, enfilant un carrer llarg i tort. És la capital de Flandes oriental i l'origen del seu nom és cèltic, significa confluència entre els rius Leie i Escalda, que travessen diferents indrets de la ciutat. Al segle XVI va ser, després de París, la ciutat medieval més gran de l'Europa del nord dels Alps. Conserva un casc històric antic molt ben preservat: des de castells medievals, com Gravenstee i Geerard, fins esglésies gòtiques monumentals i la catedral de sant Bavó, passant per la talaia de Belfort, de 95 metres d'alçada i divuit museus, com el SMAK d'art contemporani. Pels carrers històrics, molts antiquaris i pastisseries. En fer-se fosc, els carrers es buiden però s’omplen les cases antigues transformades en restaurants. La millor postal de Gant són els edificis medievals davant del canal principal que travessa la ciutat, que arriba fins el mar solcat per vaixells de fusta.

Bruges, la capital de Flandes occidental, a tres quarts d'hora en tren des de Gant. En-sopeguem un diumenge radiant, els carrers farcits de turistes espanyols. Quietor pels estrets i típics carrers que van de la sortida de l'estació de tren al centre. La ciutat està declarada Patrimoni de la Humanitat ja que manté intactes les estructures medievals. Igual que Venècia o Amsterdam hi ha nombrosos canals que travessen els carrers. Destaquem especialment el Belfort, amb el seu campanar gòtic de 83 metres d'alçada, i l'antic mercat cobert.

Més al Nord de Flandes visitem Anvers, la ciutat dels diamants. Des de l'Edat Mitjana, a la ciutat hi viu una nombrosa comunitat jueva visible a l'entorn de l'estació del tren, però darrerament a Anvers s'hi concentren molts magrebins, degut a la gran prosperitat que es nota a la ciutat i que ve de lluny -això explica l'important llegat artístic, com l'Ajun-tament o la catedral gòtica, la més gran del país-. Ja de tornada, abans d'anar a l'aeroport de Charleroi on opera Ryanair, passem per Lieja, a la part valona. La ciutat està dividida pel riu Mosa i en poques hores es veu tot perquè el casc històric és ben petit.

Els canals de Gant
A Gant, si no es té pressa, val la pena fer-hi un passeig resseguint els canals que la travessen. Sempre es troba un raconet idílic per seure en un banc o fer una foto i com a fons els castells medievals, negres i plens de verdet per la humitat. O la catedral de Sant Bavó, imponent edifici on es pot veure l'obra mestra de Jan van Eyck, L'adoració de l'anyell. A la nit, guaitar els aparadors de les nombroses botigues d'antigalles, sempre il·luminats amb una llum fosca, en què els amants d'objectes antics poden gaudir de valent. Una curiositat: passar quant es fa fosc pel car-rer Gewand, davant del carrer Sant Widostraat, situat al darrera del castell,doncs hi ha un antiquari de barba blanca i cabells llargs que llegeix llibres antics envoltat de tota mena d'antigalles i un gat molt gros dormint a l'aparador.

La fitxa
Bèlgica, sis dies: Avió, cinquanta euros. Allotjament en Youth Hostels, noranta. Tren, quaranta. Menjar, setanta.

Un peu a Itàlia, un peu a l’exIugoslàvia

2009-03-07T05:39:00.000-08:00

Els canals de Trieste, semblants als de Venècia.

Un vol que se sol trobar bé de preu és el Girona-Treviso, a vint quilòmetres de Venècia, de Ryanair. Aprofitant, doncs, una oferta, volem en direcció aquella ciutat del Vèneto a la qual s’arriba en menys d’una hora i mitja de vol. Com bona part de moltes ciutats d’aquell indret, Treviso també va ser capital d’una marca, la Marca Trevisana, frontissa entre pobles o imperis. En temps del romans es deia Tarvisium.

Saquejada pels huns d’Atila, va passar després als gots i els llombarts, després amb els Carolingis fou capital. Més endavant va pertànyer a Venècia, va ser ocupada per Àustria, va tornar a Venècia, altre cop a Àustria, també als francesos i finalment el 15 de juliol del 1866 fou incorporada a Itàlia després da la unificació impulsada per Garibaldi. La petjada deixada per tots els imperis es pot veure visitant la ciutat antiga, envoltada per una muralla i que ressegueix un canal que es desvia del riu Sile. Uns quants carrers semblen Venècia, ja que estan travessats per canals d’aigua. S’hi pot entrar per diferents portes, com la de Sant Tomaso, Porta Calvi, Porta Santi Quaranta, Porta Frà Giocondo... Totes representen una època de la història. Al centre, la Piazza dei Signori, semblant a la de Florència. La Loggia dei Cavalieri, el Calmaggiore, el Buranelli -al costat del canal i que també va ser mercat de peix-, la mansió de Dant... tots són llocs a visitar.

Sortim de la ciutat en tren per anar altre ciutat de Marca: Gorizia al Friuli, frontera amb Eslovènia, durant anys Iugoslàvia. La ciutat l’anomenaven la Niça austríaca perquè va ser lloc d’estiueig de la burgesia vienesa durant els anys en que va formar part de l’imperi austrohongarès. Al bell mig de la ciutat i en un turó, s’alça majestuós el castell, el Borgo Castello. La ciutat també va ser cruïlla de civilitzacions; del món llatí, alemany i eslau. Gorizia va passar a Itàlia el 1918 a les acaballes de la Primera Guerra Mundial. En arribar al lloc fronterer amb Eslovènia, la ciutat continua però amb un altre nom, Nova Gorica, construïda el 1948 després del tractat de pau entre Itàlia i Iugoslàvia del 1947. Els seus ciutadans són una barreja i parlen l’eslovè i l’italià.

En tren anem també a un altre ciutat que ha estat marca o frontera al llarg de la seva història, Trieste. La ciutat es creu que va ser fundada pels romans al segle II a.C amb el nom de Tergeste (en cèltic, «mercat»). La ciutat ha tingut sempre llaços amb la cultura italiana, malgrat haver estat en poder dels Habsburg austríacs des de 1382 i de l’imperi austrohongarès fins la Primera Guerra Mundial. Un breu període, 1809-1815, també va ser departament francès. Al 1920 va integrar-se en el regne d’Itàlia. El 1945 va ser atacada per partisans iugoslaus i entre 1947 i 1954 va ser territori administrat per anglesos i nordamericans fins el 1954, quan va ser incorporada a Itàlia. Durant la Segona Guerra Mundial bona part de la ciutat encara estava poblada per eslovens; ara són només el cinc per cent de la població, amb una petita comunitat grega i alemanya i presència també de croats, serbis i albanesos.

Val la pena passejar per la ciutat per veure els majestuosos edificis civils del passeig marítim amb una barreja d’estil que els fan molt originals, sobretot la Plaça della Unità Italiana, amb el canal que hi passa a prop, que va del mar al mig de la ciutat. També al passeig marítim s’hi troben els museus Revoltella i el Del Mare i els edificis del Palazzo Comunale, el del Pitteri i Lloyd Triestino. JOAQUIM AMARGANT

Atura't-hi un minut: Gorizia
De 36.000 habitants, és una ciutat de moltes influències artístiques: la Piazza del Duomo amb la catedral del segle XIV o el castell, el Borgo Castello a dalt d’un turó amb les muralles venecianes envoltat de cases medievals. Moltes petites esglésies, places, jardins i un gran passeig que va fins l’estació del tren travessant la ciutat. A l’altre costat, la via del tren que fa frontera amb Eslovènia, Nova Gorica. Dalt d’un turó que dóna la vall de la línia del tren Zesana-Bled fins Àustria, hi ha la Vall del Vipava, al costat el turonet de Kostanjevica i a dalt de tot l’església de l’Assumpció i el monestir franciscà del segle XVII. Els últims Borbons francesos estan enterrats a la cripta de l’església. Al fons les muntanyes nevades dels Alps Julians i en dies clars es poden veure els Dolomites.

La fitxa
Pressupost: 180 euros. Cinc dies. Oferta avió 30 euros, tren 25 euros, allotjament 60 euros i altres 65.

De la ruta del ferro a la del Carrilet

2009-03-06T12:16:00.000-08:00

L'explotació de les mines de carbó a les muntanyes d’Ogassa i Surroca a mitjans del segle XIX està en l’origen de la línia ferroviària Granollers-Ripoll-Sant Joan de Les Abadesses, que feia arribar el carbó a Barcelona. La Ruta del Ferro ressegueix, doncs, el trajecte que feia el tren fins les mines d’Ogassa. L’últim tram de la línia del tren Ripoll-Sant Joan de les Abadesses-Toralles es va tancar definitivament el 1980. Ara s’ha convertit en ruta de passeig a peu i per bicicletes.

Comencem. La bicicleta es pot carregar en tren fins Ripoll -on cal aturar-se a visitar el monestir de Santa Maria, fundat l’any 880 pel comte Guifré el Pilós- i des d'allà comença la Ruta del Ferro fins Sant Joan, de dotze quilòmetres, per vianants i bicicletes. En arribar a Sant Joan, els més agosarats poden continuar muntanya amunt fins les mines d’Ogassa. On dormir? A l’antiga estació hi ha un Alberg de quaranta places i amb lloguer de bicicletes. Per cert: a la població s'hi troba el monestir de Sant Joan que també va ser fundat a les darreries del segle IX per Guifré el Pelós. Des d'allà es pot fer el sender de les Quatre Ermites o el recorregut de les Fonts i arribar-se a Camprodon. Per anar a Olot no hi ha pista per bicicletes però es pot agafar la carretera, ara deserta, del Coll de Santigosa amb paisat-ges molts bonics, fins enllaçar amb la general que va de Ripoll a Olot.

Olot, capital de la Garrotxa. Per allotjar-s’hi, el càmping Les Tries o l’Alberg Torre Malagrida. A l’entorn hi ha la zona volcànica, fagedes i fonts com la de la Moxina. Els terratrèmols dels anys 1427 i 1428 van enrunar la vila medieval, cosa que fa que sigui una ciutat moderna. Al museu comarcal de la Garrotxa hi ha una bona representació de l’escola olotina de paisatges i una col·lecció d’escultures i pessebres. Seguim. A l’antiga estació del Carrilet comença la Ruta Verda que ens portarà fins a Girona: 54 quilòmetres. El Carrilet d’Olot a Girona es va inaugurar el 1911, però ja havia començat a funcionar parcialment de Salt a Amer el 1895. Es va tancar el 1969; ara s’ha convertit en ruta per bicicletes.

La sortida d’Olot fins les Preses és molt bonica en passar pel bell mig d’una fageda i la zona volcànica fins la Vall d’en Bas. Aquí comença una pujadeta i després baixada fins la població d’Amer, fent via per Sant Feliu de Pallarols i Les Planes d’Hostoles. A Anglès es conserva l’antiga estació del tren, igual que la de Salt fins arribar a Girona, on un bon lloc per allotjar-se és l’Alberg Cerberí del carrer Ciutadans.

La darrera etapa, quaranta quilòmetres, fins arribar al mar, a Sant Feliu de Guíxols. El Carrilet va ser construït el 1872 i va deixar de funcionar el 1969. La seva principal funció era connectar la ciutat de Girona amb el port de mercaderies de Sant Feliu de Guíxols. A la sortida de Girona hi trobem la Creueta, on s’amaguen les restes d’un poblat ibèric. En arribar a Cassà s’ha de fer una volta perquè on hi havia la via ara hi ha un polígon industrial. Les estacions de Cassà, Llagostera, Santa Cristina d’Aro... s’han convertit en espais d’acollida pels ciclistes, on es pot menjar i veure. A Santa Cristina es pot agafar la carretera que porta al Monestir de Solius. Arribats a Sant Feliu al seu passeig marítim hi ha el monument al carrilet amb una màquina de vapor.

Sant Joan de les Abadesses
De 3.600 habitants, el seu monestir romànic té influències occitanes i la primera abadessa en fou Emma, la filla del fundador, Guifré el Pilós. Cal destacar el Palau de l’Abadia, residència dels Abats, la Plaça de l’Abadessa Emma i les cases porxades de la Plaça Major així com la Casa Maragall, lloc d’estiueig de l’insigne poeta on va sorgir la inspiració per escriure La Vaca Cega i els Goigs del Comte Arnau. Segons la llegenda, el Comte Arnau, senyor de Mataplata, casat amb una dama honestíssima, sostenia relacions amb l’Abadessa o les monges del convent de Sant Joan. Altres versions diuen que va intentar conquerir una donzella que va fer-se monja. Quelcom hi deu haver de cert ja que al segle XI la comunitat femenina fou expulsada i s’hi va instal·lar una de masculina.

La fitxa
Pressupost de tota la ruta, de Ripoll a Sant Feliu de Guíxols: 100 euros (inclou albergs, menjar i desplaçament inicial en tren).

De la ruta del ferro a la del Carrilet

2009-02-07T05:35:00.000-08:00

El grup de nois als quals fa referència l'article arribant al monestir de Ripoll.

L'explotació de les mines de carbó a les muntanyes d’Ogassa i Surroca a mitjans del segle XIX està en l’origen de la línia ferroviària Granollers-Ripoll-Sant Joan de Les Abadesses, que feia arribar el carbó a Barcelona. La Ruta del Ferro ressegueix, doncs, el trajecte que feia el tren fins les mines d’Ogassa. L’últim tram de la línia del tren Ripoll-Sant Joan de les Abadesses-Toralles es va tancar definitivament el 1980. Ara s’ha convertit en ruta de passeig a peu i per bicicletes.

Comencem. La bicicleta es pot carregar en tren fins Ripoll -on cal aturar-se a visitar el monestir de Santa Maria, fundat l’any 880 pel comte Guifré el Pilós- i des d'allà comença la Ruta del Ferro fins Sant Joan, de dotze quilòmetres, per vianants i bicicletes. En arribar a Sant Joan, els més agosarats poden continuar muntanya amunt fins les mines d’Ogassa. On dormir? A l’antiga estació hi ha un Alberg de quaranta places i amb lloguer de bicicletes. Per cert: a la població s'hi troba el monestir de Sant Joan que també va ser fundat a les darreries del segle IX per Guifré el Pelós. Des d'allà es pot fer el sender de les Quatre Ermites o el recorregut de les Fonts i arribar-se a Camprodon. Per anar a Olot no hi ha pista per bicicletes però es pot agafar la carretera, ara deserta, del Coll de Santigosa amb paisat-ges molts bonics, fins enllaçar amb la general que va de Ripoll a Olot.

Olot, capital de la Garrotxa. Per allotjar-s’hi, el càmping Les Tries o l’Alberg Torre Malagrida. A l’entorn hi ha la zona volcànica, fagedes i fonts com la de la Moxina. Els terratrèmols dels anys 1427 i 1428 van enrunar la vila medieval, cosa que fa que sigui una ciutat moderna. Al museu comarcal de la Garrotxa hi ha una bona representació de l’escola olotina de paisatges i una col·lecció d’escultures i pessebres. Seguim. A l’antiga estació del Carrilet comença la Ruta Verda que ens portarà fins a Girona: 54 quilòmetres. El Carrilet d’Olot a Girona es va inaugurar el 1911, però ja havia començat a funcionar parcialment de Salt a Amer el 1895. Es va tancar el 1969; ara s’ha convertit en ruta per bicicletes.

La sortida d’Olot fins les Preses és molt bonica en passar pel bell mig d’una fageda i la zona volcànica fins la Vall d’en Bas. Aquí comença una pujadeta i després baixada fins la població d’Amer, fent via per Sant Feliu de Pallarols i Les Planes d’Hostoles. A Anglès es conserva l’antiga estació del tren, igual que la de Salt fins arribar a Girona, on un bon lloc per allotjar-se és l’Alberg Cerberí del carrer Ciutadans.

La darrera etapa, quaranta quilòmetres, fins arribar al mar, a Sant Feliu de Guíxols. El Carrilet va ser construït el 1872 i va deixar de funcionar el 1969. La seva principal funció era connectar la ciutat de Girona amb el port de mercaderies de Sant Feliu de Guíxols. A la sortida de Girona hi trobem la Creueta, on s’amaguen les restes d’un poblat ibèric. En arribar a Cassà s’ha de fer una volta perquè on hi havia la via ara hi ha un polígon industrial. Les estacions de Cassà, Llagostera, Santa Cristina d’Aro... s’han convertit en espais d’acollida pels ciclistes, on es pot menjar i veure. A Santa Cristina es pot agafar la carretera que porta al Monestir de Solius. Arribats a Sant Feliu al seu passeig marítim hi ha el monument al carrilet amb una màquina de vapor. JOAQUIM AMARGANT

Atura't-hi un minut: Sant Joan de les Abadesses
De 3.600 habitants, el seu monestir romànic té influències occitanes i la primera abadessa en fou Emma, la filla del fundador, Guifré el Pilós. Cal destacar el Palau de l’Abadia, residència dels Abats, la Plaça de l’Abadessa Emma i les cases porxades de la Plaça Major així com la Casa Maragall, lloc d’estiueig de l’insigne poeta on va sorgir la inspiració per escriure La Vaca Cega i els Goigs del Comte Arnau. Segons la llegenda, el Comte Arnau, senyor de Mataplata, casat amb una dama honestíssima, sostenia relacions amb l’Abadessa o les monges del convent de Sant Joan. Altres versions diuen que va intentar conquerir una donzella que va fer-se monja. Quelcom hi deu haver de cert ja que al segle XI la comunitat femenina fou expulsada i s’hi va instal·lar una de masculina.

La fitxa
Pressupost de tota la ruta, de Ripoll a Sant Feliu de Guíxols: 100 euros (inclou albergs, menjar i desplaçament inicial en tren).

Entre Alemanya i Polònia

2009-01-07T05:29:00.000-08:00

La plaça del mercat de Wroclaw, la més bonica vista mai per l'autor del text.

Ryanair ha tingut l’encert d’obrir una línea aèria entre Girona i la ciutat de Wroclaw, a la Silèsia polonesa. Ja havia posat, d’esquitllada, el peu en aquesta ciutat, però ara recomanar visitar-la.
Dalt l’avió sobta la quantitat de jovent, sobretot noies, present: la universitat de Wroclaw acull molts Erasmus, que aprofiten la qualitat educativa i els preus barats de la ciutat. Aquesta és molt antiga: tribus eslaves ja habitaven les illes del riu Oder l’any 900. Se l’anomena la Venècia de Polònia pels canals que forma l'Oder, amb dotze illes i cent ponts. De 640.000 habitants, quarta ciutat polonesa, a la ciutat hi ha una vintena d’esglésies, que omplen cada dia fervents catòlics. Hi ha molt a veure: la Plaça del Mercat és la més bonica que he vist mai i una de les més grans de Polònia, amb l’Ajuntament barroc edificat al 1492. Al costat hi ha l’església de Santa Isabel i entre la ciutat antiga, Stare Miasto, i l’Eixample es troben les esglésies de la Verge Maria, de Sant Gil, Sant Agustí, de la Santa Creu, de Sant Miquel, la de Sant Carles Borromeu i -en arribar a l’illa de l’Ostrów Tumski- la catedral gòtica de sant Joan Baptista. Davant del canal, hi ha l’imponent edifici barroc de la Universitat, construït entre l 728 al 1742. La ciutat ha tingut molts noms al llarg de la història, l’últim Bresslau, al segle XVIII. Durant la Segona Guerra Mundial, se'n va destruir el setanta cinc per cent i en ser alliberada pels soviètics va passar de nou a Polònia, el govern de la qual la va reconstruir. Una bona manera de conèixer els parcs, llacs i jardins de la ciutat és deixant-se portar per un tramvia.

Sortint amb tren de Wroclaw en direcció Alemanya de l’Est arribem a Zgorzelec, on el riu Neibe la separa de Görlitz -de fet és la mateixa ciutat, una part pertany a Alemanya i l’altre a Polònia des de 1945-. Un pont separa la ciutat i els habitants de la part alemanya van a comprar a la part polonesa, perquè malgrat formar part de la Unió Europea, conserven la moneda pròpia -l’zloty- i tot és molt barat. És com anar a Andorra anys enrere. Görliz, anomenada la perla de la Baixa Silèsia, és una meravella, quedes impressionat en passejar-hi. De vuitanta mil habitants, se la considera la ciutat més bonica d’Alemanya, amb els seus quatre mil edificis curosament restaurats i els quals la guerra no va afectar.

A una hora de tren hi ha Leipzig, de més de mig milió d’habitants, la ciutat més poblada de la Baixa Saxònia. Aquesta si afectada pels bombardejos, va ser restaurada en acabar la guerra. Ara, amb un toc de pintura, torna a lluir, malgrat que l’hivern sempre està núvol i a les quatre de la tarda ja és fosc. Al centre de la ciutat hi ha la gran Plaça del mercat amb el famós edifici del Barfussgässchen i molt a prop, la Thomasskirche, construïda al 1212, on Martí Luter va introduir la Reforma el 1539. També Joan Sebastià Bach va ser organista durant trenta anys. La ciutat té una gran tradició musical i a apart de Bach cal posar de relleu a Félix Mendelsson, la Gran orquestra del Gewandhaus i el Cor de Sant Tomàs. L’estació principal de trens és la més gran d’Alemanya i del davant en surten la majoria de línies de tramvia. Si agafeu el número 10, podeu visitar el colossal monument que recorda on Napoleó fou vençut l’octubre del 1813. JOAQUIM AMARGANT

Atura't-hi un minut: el centre de Leipzig
Leipzig és una ciutat universitària. De carrers molt amples, el mitjà principal de transport és el tramvia i també la bicicleta. El rovell d’ou de la vida social, artística i política de la ciutat és al davant de l'estació de tren, la plaça del mercat, presidida per una gran estàtua de Goethe que sembla que estigui a l'aguait del que fan els seus ciutadans. A les arcades s’hi troben botigues de llamina-dures; als alemanys els agraden molt, sobretot per Nadal. També hi ha moltes botigues de llibres vells, i la vella Borsa de Mercaderies on els comerciants feien les seves assemblees a partir del 1687. A la cantonada, l’edifici Renancentista de la Balança, restaurant al 1962. Molt a prop el Fòrum de la Història Contemporània de Leipzig, on es mostra l’ocupació soviètica i la història de la RDA amb moltes fotografies de fets històrics.

La fitxa
Pressupost (set dies): 200 euros. Avió (Girona-Wroclaw i Frankfurt-Girona, vint). Tren Polònia i Alemanya, setanta. Allotjament i menjar, 130 euros.

Holanda i Països Baixos

2008-12-07T05:26:00.000-08:00

Imatge típica d'un dels canals que singularitzen la capital holandesa, Amsterdam.

Maastricht és la porta d’entrada a Holanda, sobretot ara que pots volar-hi amb Ryanair per zero euros (25 amb taxes). El seu nom va començar a sonar el 1992, quan s'hi va fer la cimera que va consagrar la moneda única, l’euro. Maastricht està encaixonada entre Bèlgica i l’estat alemany de Renània–Wesfàlia. Durant anys s’ha disputat amb Nimega ser la ciutat més antiga d’Holanda. El dia que hi arribem l’ambient era gris i gelat, sobretot quan travessem el riu Mosa, que parteix la població. A la ciutat antiga, amb carrers de vianants, hi ha moltes botigues que abaixen la persiana quan es fa fosc. La bicicleta és el transport habitual de la gent.

Amb el tren anem en direcció Rotterdam, però com que s’ha de fer transbord a Eindhoven aprofitem per veure la ciutat. És un lloc estrany; edificis molt moderns, barrejats amb esglésies i catedrals gòtiques. Explicació: durant l’ocupació alemanya a la Segona Guerra Mundial, els aliats varen bombardejar la ciutat i tots els edificis antics van quedar enrunats. Rotterdam, la ciutat d’Erasme, on hi ha la Universitat que du el seu nom. Li passa com a Eindhoven, s’hi barregen antigor i modernitat, i també va patir les bombes aliades. La ciutat és molt bonica: a prop del port hi ha uns canals amb les típiques cases holandeses i els seus vaixells de pesca. Rotterdam és la ciutat dels Països Baixos on he vist més gent de color i d’altres procedències, sobretot àrabs i asiàtics. Malgrat que fa molt de temps que hi viuen, fan vida a part; no es barregen gaire amb la població autòctona.

Els Països Baixos són dels més densament poblats del món; setze milions d’habitants per 41.000 quilòmetres quadrats. Van ser una gran potència marítima, al segle XVII, malgrat la guerra que durant vuitanta anys els va enfrontar amb Castella. El país va ser molt ric i el nivell de vida de la població va ser molt alt, fins i tot pel que fa a les classes socials més baixes. I és que durant molt anys, constituïts com a república, els Països Baixos van desenvolupar una burgesia molt poderosa i emprenedora. Això es pot comprovar visitant Amsterdam, la capital. Les seves cases van començar edificar-se al costat dels canals i la ciutat es va anar estenent per la plana fins arribar ser una de les més grans d’Europa.

Amsterdam, la ciutat dels canals, és francament molt bonica i val la pena passejar-hi, malgrat els carrers estan sempre plens de gent, sobretot al centre. També és la ciutat dels museus, el principal, el Rijks Museum, on hi ha una bona mostra de la pintura holandesa. Fent un recorregut per les sales és possible fer un seguiment per mitjà de les pintures de la història de la ciutat i del país. Són importants el Stedelijk Museum dedicat a l’art modern, el Museu Rembrandt i la casa de Rembrandt. Al Museu Van Gogh es famós perquè hi han exposades les millors obres del pintor. El lloc que també atreu molts visitants és la casa d'Anna Frank, la nena jueva nascuda a Frankfurt i refugiada juntament amb la seva família aquí per fugir dels nazis i que es va amagar durant tres anys en aquesta casa. Van ser descoberts al 1944 i portats a un camp d’extermini, on va morir. A Amsterdam no s’ha de deixar perdre l’ambient de la Plaça Dam amb el seu famós Ajuntament, del 1655, i també del Nieuw-Markt, al cor de la ciutat. JOAQUIM AMARGANT

Atura't-hi un minut: la mobilitat d'Amsterdam
Amsterdam és la ciutat dels canals i les bicicletes. Hi viuen 750 mil persones; al seu entorn, un milió i mig. Diuen que cada dia circulen per la ciutat set-centes mil persones amb bicicleta, i que n’hi ha uns set milions. De fet, arreu hi ha bicicletes. El curiós és que fent bon temps, plovent o fent vent, els pares o les mares porten els nens petits dalt de la bicicleta o asseguts al davant. Els nens i joves van a l’escola amb bicicleta, no pas amb moto com a casa nostra. El que em va cridar més l’atenció és que a la sortida d’un concert de piano a l’Òpera -d’un concertista català, precisament- la gent agafava el tramvia i d’altres la bicicleta. Un bon exemple.

La fitxa
Pressupost: 300 euros durant sis dies (avió 25 euros, tren 80 e, allotjament 100 e, menjar 50 e i varis: 45 e).

Pel canal de Castella

2008-10-07T05:21:00.000-07:00

El canal de Castilla al seu pas per Valladolid.

La ruta del canal de Castella es pot fer a peu, en bicicleta o en cotxe. Trio la bicicleta. Cada dia, a tres quarts de 9 del matí, surt un Catalunya Exprés de l’estació de Sant Andreu Comtal en direcció a Saragossa. A l’estació de Sants, el tren va pràcticament ple però a Tarragona i a Reus baixa molta gent i a Mora la Nova ja només queden quatre gats.

No tardem gaire en deixar Catalunya i la vegetació,ens endinsem en terres aragoneses, tot és sec i sense arbres. Arribem a Saragossa i des d'allà agafem un altre tren cap a Logronyo. Òbviament la bicicleta sempre va amb nosaltres. Logronyo és la capital de la Rioja, la terra del vi. La ciutat ha crescut força últimament, amb grans blocs de pisos. La primera feina és registrar-se a l’Alberg de Pelegrins i sol·licitar la Credencial.Els albergs són els allotjaments més barats. Passar la nit costa tres euros en habitacions mixtes de lliteres. A les deu de la nit tothom ja dorm: els pelegrins del Camí de Santiago estan esgotats i tenen els peus plens de llagues. A Logronyo val la pena passar unes hores a la ciutat i passejar per la part antiga, dominada per la catedral. També travessar el riu Ebre pel Pont de Pedra i visitar l’antic escorxador. A la tornada es pot passar pel pont de ferro, ara en obres.

Malgrat la boira de primera hora del matí es poden veure grans extensions de vinyes fins el primer poble de Castella Lleó i cruïlla de trens: Miranda de Ebro. Aquesta ciutat ha crescut molt amb grans blocs de pisos, però, malgrat tot, és una ciutat curiosa de veure. És especialment interessant la casa de Les Cadenas on és va hostatjar en Napoleó. La tercera parada és Burgos,ciutat molt cuidada i també de pas en el Camí de Santiago. Després passem per Palència i allà ens dirigim en direcció nord a Alar del Rey, just quatre cases, però és on comença el Canal de Castella fins a Valladolid i Medina de Rio Seco; són 207 quilòmetres, bona part prop del riu Pisuerga. Durant el segle XVIII, els esforços del Marquès de l’Ansenada van fer possible que en el 1753 comencés la construcció del canal d’ús mixta: navegable i rec. Les obres foren executades per legions de presos. Després d’estira i arronses les obres varen finalitzar al 1835, però llavors ja era massa tard, al cap de pocs anys va aparèixer el tren molt arran del canal i és va acabar el negoci. També és varen construir nombroses indústries. Ara al costat del canal hi ha una Via Verda per anar a peu o amb bicicleta.

Comencem doncs la ruta a Herrera del Pisuerga, un poble amb un cas antic dalt d'un turó on destaquen les restses del convent franciscà de San Bernardino. Continuem a Osorno la Mayor, poble de mil cinc-cents habitants amb l’església de la Asunción d’origen romànic. L’Ermita de la Pietat i el dolmen funerari de la Valdávia són coses interessants a veure. A Frómista, en plena Tierra de Campos i de pas del Camí de Santiago hi ha l’església romànica de San Martin del segle XI i el Monestir de Nostra Sra. De la Misericòrdia del 1436. Darrera bé Palència, una altra etapa del recorregut,ciutat molt bonica amb nombrosos convents com el de San Pablo, l’església de sant Miguel, la de sant Francisco, la de La Compañía, el monestir de santa Clara i el Palau Episcopal.

Finalment arribem a Valladolid, etapa final del recorregut pel Canal de Castilla, ciutat que s’ha embellit molt els últims anys gràcies als diners arribats de la Unió Europea. JOAQUIM AMARGANT

Atura't-hi un minut: Fromista
Fromista és una població de pas tant pels que fan la ruta amb bicicleta pel Canal de Castella com pels pelegrins que van a Santiago. Val la pena passar-hi un dia. Els bons temps de la ciutat van ser a l’Edat Mitjana, quan el 1066, arran del testament de la Reina Doña Mayor es va construir el monestir de San Martín, cedit als benedictins. Passa el mateix el 1436 amb la fundació de l’altre monestir, també cedit a l’ordre benedictina amb el nom de Ntra.Sra. de la Misericòrdia. Aquesta població tant rica en art i que va ser una de les més importants de Castella durant la baixa adat mitjana, va entrar en decadència el 1492, amb l’expulsió dels jueus. En aquell moment eren mil i representaven una quarta part de la població. Ara Fromista, amb nou-cents habitans, viu del turisme, sobretot dels pelegrins que fan estada de pas pel camí de Santiago i de la poca explotada Via Verda del Canal.

La fitxa
Tren amb targeta daurada de Renfe, albergs i menjar durant cinc dies, dos-cents euros.

Des de Rússia, amb amor

2008-10-07T05:16:00.000-07:00

La darrera vegada que vaig viatjar a Rússia, vint anys enrera, formava part de la Unió Soviètica. El món ha canviat molt, la URSS ha desaparegut i han aparegut el DVD, Internet i el mòbil. Com s’haurà transformat aquell país? Decidim anar-ho a comprovar. Un vol de baix cost en dues hores ens deixa a l’aeroport d’Arlanda, a quaranta dos quilòmetres d’Estocolm. Des d’allà, en dotze minuts, ens plantem al centre de la ciutat gràcies a un tren exprés que va a 222 quilòmetres/hora. Estocolm és per mi la més bo-nica de totes les capitals escandinaves. Amb dos milions d’habitants, està edificada al damunt quatre illes on el llac Mälaren es troba amb el mar.

Amb Silja Line i per cinquanta euros cada camarot de tres, travessem de nit d’Estocolm a Tallin. A coberta el gran espectacle de les mil illes que hi ha al triangle entre Estocolm, Turqú i Tallin. La capital d’Estònia és una petita però gran ciutat si comptem tot el seu entorn, amb un centre medieval que val molt la pena visitar ja que ha estat declarat patrimoni cultural de la Humanitat per la barreja d’estils arquitectònics, medievals, gòtics i barrocs. L’endemà a la nit deixem Tallin i amb autobús anem amb direcció Sant Petersburg -Leningrad a la meva última visita-. De matinada entrem a la ciutat que el 1703 va fer edificar el Tsar Pere el Gran i que s’anomena la Venècia del Nord. L’entrada per les afores és majestuosa, amb les grans avingudes modernes actuals i l’urbanisme simètric amb grans parcs i jardins de l’època estalinista. Fora les estacions, àvies jubilades venen de tot per subsistir de la pobra pensió que el hi ha quedat amb el canvi polític. En sortir el sol, passeig per la Prespectiva Nevski, una meravella. Cada pas trobes un edifici, un palau, un jardí que val la pena. Tolstoi, Dostoievski i d’altres escriptors i músics s’hi passejaven per visitar les nombroses llibreries. Al final s’arriba a l’antic Palau d’Hivern dels tsars, la immensa plaça on l'octubre del 1917 les masses enfervorides assalten el Palau enderrocant el règim despòtic dels Romanov. L’Hermitage forma part del Palau i és una de les majors pinacoteques i museus d’antiguitats del món però per entrar-hi calen tres hores de cua.

De matinada agafem un tren amb llits que per setze euros ens portarà a Moscou, la ciutat més gran d’Europa, amb dotze milions d’habitants. Una ciutat grandiosa amb amplíssimes avingudes de divuit carrils. Algú va dir que la ciutat no és per passejar sinó per desfilar. Fa molta calor i visitem la mítica Plaça Roja amb paraigües, del sol que fa. Al fons l’església de Sant Basili. Tombant a la dreta i travessant el riu Moscova trobem la fortalesa del Kremlin, que val la pena visitar. Des de la immensa vila olímpica es veu de lluny la impressionant universitat central de Moscou. Edificat el 1946, és un edifici gegantí de cinquanta pisos i que requereix tres quarts d’hora per donar-li una volta completa. Cal visitar el monestir de Novodevichy, lloc on Napoleó va ser frenat el 1812. El Parc dels avenços de l’URSS (ara Rússia), el museu de la Revolució i sobretot viatjar en metro, antic però per mi el millor del món amb estacions folrades de marbre. El teatre Bolxoi i el Parc Gorki juntament amb el mausoleu de Lenin són indrets que val la pena visitar. JOAQUIM AMARGANT

Atura't-hi un minut: els magatzems GUM
El contrast que vaig trobar del Moscou de fa 21 anys amb el d'ara és que tot s'ha de pagar. De la manca de certes llibertats polítiques i viure bé però amb austeritat, s'ha passat al luxe més refinat i la llibertat d'enriquiment més agosarat, però al mateix temps molta gent té molta feina per viure el dia a dia, malgrat haver millorat els últims anys. Fa 21 anys, els magatzems GUM de la Plaça Roja, de propietat estatal, els diumenges eren plens de gom a gom de gent comprant articles soviètics. Ara, un diumenge d'agost, estan completament buits però atapeïts de marques de tot el món inabastables pel rus mitjà.

La fitxa
Catorze dies allotjats en parròquies i albergs, cuinant nosaltres i desplaçaments amb trens, avions, vaixell, busos i metros, 585 euros.

Lituània, la més coneguda de les Bàltiques

2008-09-07T05:11:00.000-07:00

Aspecte del riu que atravessa Vílnius, la capital lituana.

De petit sentia parlar de les repúbliques Bàltiques, que es trobaven darrera del Teló d’Acer, al costat de Rússia i que formaven part de la Unió Soviètica. Darrera aquell Teló d’Acer, segons el règim franquista, hi passaven coses terribles. Aquelles terres que semblaven tant llunyanes, ara es troben a poques hores de casa nostra. Cada dia surt un avió de Ryanair des de Girona que aterra a l’aeroport de Poznan, a Polònia, al cap d'una hora i mitja. Un cop arribats, un autobús ens deixa al carrer Sw. Marcin (Sant Martí), a les portes de la ciutat Vella. És dissabte i criden l’atenció parelles de nuvis i joves vestits amb vestits negres i barrets universitaris entrant i sortint de la Universitat.

Seguint el mateix carrer arribem al centre històric i a la Plaça Major, Stary Rynek, una meravella de plaça medieval. En un primer pis d’una de les cases hi ha dues persones, un home i una dona, assegudes en unes cadires penjades a les parets de les façanes. Protesten? No, intenten embaladir turistes perquè es quedin a la ciutat vella. Abans d’agafar el tren cap a Varsòvia acabem d’admirar aquesta vella ciutat de més de cinc-cents mil habitants i que ja en el segle X era la capital de Polònia.

Varsòvia és una ciutat reconstruïda després de l’ocupació nazi durant la Segona Guerra Mundial. Val la pena visitar-ne la ciutat medieval, cada dia més embellida en un entorn lliure de cotxes i amb jardins i carrers de vianants. A prop s’hi aixecava el barri jueu, destruït totalment per les tropes alemanyes el 1943. A l’estació de trens Centraina n'agafem un en direcció a Vílnius, capital de Lituània. Gaudim de la Polònia rural travessant planúries farcides de boscos d’avets. Al cap d'unes hores el tren enfila uns turonets molt bonics, torna a baixar i s’atura en una estació. Ja som a Lituània.

Pugem amb un tren verd, de fabricació russa, amb vagons molt amples i bancs lleugerament encoixinats. Ens sorprèn la quantitat de llacs que veiem: n'hi ha tres mil, juntament amb molts aiguamolls. Passem per Kaunas, baixem una estona i de refiló visitem la ciutat. El tren en ha deixat a les afores i divisem amplíssims carrers amb parcs i jardins i amb edificis tronats d’estil soviètic. La part antiga de la ciutat és molt bonica i val la pena aturar-s’hi una estona per visitar la catedral i la plaça del mercat.

De nou, amb tren, arribem Vílnius. La ciutat és com un poble gran i sumant-hi la seva àrea metrepolitana compta amb sis-centes mil ànimes. Està farcida d’esglésies catòliques d’estil barroc i també alguna d’evangelista molt antiga. El llarg i torçat carrer de Pylimo Gatve, que va de l’estació del tren al riu Neris, talla pel mig la ciutat vella amb l’eixampla del segle dinou; carrers amples i estret on s’amaguen joies arquitectòniques. En trobem una: la Gran Sinagoga de Vílnius. A finals del segle XIX n’hi havien més de cent, cosa que li va valer el sobrenom de "la Jerusalem de Lituània". Entre 1920 i el 1939 a Vílnius hi vivien més de cinquanta mil jueus, la quarta part de la població. Arribem al riu a l’hora que el sol baixa i es reflecteix a les seves aigües. Val la pena quedar-s’hi una estona per contemplar les dues ribes en què sobresurten la blanca catedral i la Torre Gedimino, així com l’església de Pere i Pau. Lituània, doncs. Un país que actualment forma part de la Unió Europea després d'haver estat membre de la Unió Soviè-tica des de 1940 al 1991 i anteriorment, fins el 1918, de l’imperi rus.

Atura't-hi un minut: El Museu de l'Holocaust lituà
A l'Eixample de Vílnius hi resten nombrosos edificis d’estil jueu, raconets on podem trobar encara alguna petita sinagoga senyal de la petjada d’aquell poble que va enriquir la ciutat amb els seus comerços i edificis. En un d’aquests raconets es pot visitar el Museu de l’Holocaust: la casa que l'acull és vella, de fusta, no surt a la guia de la ciutat, però guarda records de la seva floreixent cultura i del posterior extermini dels membres de la comunitat durant l’ocupació nazi, amb la col·laboració de bona part de la població lituana autòctona. No hi ha cues per entrar en aquest museu. On si n'hi ha és a l'antiga seu del KGB, en l’actualitat Museu del Genocidi, amb els nom d’algunes de les víctimes gravades a les parets. Contradiccions de la història. JOAQUIM AMARGANT

La fitxa
Sis dies, en avió de baix cost, tren, albergs i menjar pot arribar a sortir per 150 euros. Extremadament barat, doncs.

La Maternitat d'Elna

2008-07-07T05:04:00.000-07:00

N'havia sentit a parlar molt, de la maternitat d’Elna, fins i tot havia anat a conferències d’Assumpta Montellà, la historiadora que ha resseguit aquest conte de fades modern. I em va sortir l’oportunitat d’anar a Elna a visitar la casa de la maternitat per mitjà d’una de tantes excursions que s’organitzen per visitar aquella població del Rosselló. A l’autobús, gent de totes les edats. Els més grans, que havien viscut la guerra, expliquen als més joves la terrible experiència que va suposar per a ells. Ens acompanya la pròpia Assumpta Montellà, relatant diversos fets històrics: a Figueres ens va explicar els bombardejos que va patir la ciutat el febrer del 1939. L’exèrcit rebel que va trencar amb la legitimitat republicana va esmicolar dues terceres parts de la capital empordanesa.

Ens posem a la pell del mig milió de persones que ho deixaren tot per por a la repressió franquista però que trobaren a la França "amiga" els gendarmes i la guàrdia senegalesa que els va portar als camps de con-centració de Sant Cebrià, Argelers i Ribesaltes. No tenien res per aixoplugar-se ni lloc per fer les necessitats i el poc menjar existent eren uns panets eixuts que els senegalesos llençaven a l’aire per veure qui els agafava primer.

Entre tots es crea de seguida una corrent elèctrica que ens uneix a tots amb un desig creixent de solidaritat per tota aquella gent, però al mateix temps un alleugeriment per no haver viscut els fets relatats. Les dones infantaven enmig de la platja, sense llevadores ni metges. Tampoc tenien llet als seus pits llet, ja que la fam els hi havia assecat. De cop va aparèixer una dona jove que en carros o furgoneta anava a buscar les dones embarassades i les treia del camp davant la mirada dels gendarmes. Era una infermera suïssa que en veure el drama d’aquelles dones va aconseguir diners de les institucions internacionals i va llogar als masovers aquella casa tant original d’Elna que havien fet construir uns senyors per passar-hi els estius. L'edifici es va convertir en la maternitat d’Elna. Iniciada la Segona Guerra mundial, els nazis ocupen França i l’Elisabeth –aquest era el nom de l’infermera- va aconseguir que 597 infants naixessin entre 1939 al 1944. I de fet, durant el viatge, l’Assumpta Montellà explica que, fa dos anys, de visita a Elisabeth Eidenbenz, aquesta li va confessar que si hagués sabut que l’agost del 1944 París seria alliberada hauria resistit una mica més a la Maternitat.

Una representació de l’Ajuntament d’Elna ens dóna la benvinguda en arribar la casa. No hi és l’alcalde, que es troba, precisament, a Viena al costat de l’Elisabeth en motiu del seu 95 aniversari. Comencem la visita a l’imponent casa enmig del jardí que, en aquell temps, eren tot camps de conreu ja que el menjar anava escàs i les mares dels infants havien de treballar la terra. L’Elisabeth, segons explica l’Assumpta, va ser una de les promotores del que ara em diem "jardí d’infants", una escola bressol. Els nens durant el dia estaven en una habitació vigilats per unes cuidadores i les mares només els podien veure a l’hora de donar-los el pit. Només s'estaven plegats a les nits. Les parets de la casa són plenes de fotografies per recordar com era la vida en aquella casa convertida en maternitat. Al 1944 un cop els alemanys van tancar-la, l’Elisabeth se’n torna al seu país i després a Àustria. Durant molts anys aquella infermera ha treballat per ajudar a qui ho necessités. Molts nens i nenes nascudes a la maternitat també l’han escrit. Ara l’Elisabeth rep sacs plens de cartes d’agraïment. JOAQUIM AMARGANT

La fitxa
Barcelona-Elna. Cost: 33.48 euros (peatges 14.45, carburant 19.03 euros). Temps: 2h 9'. Distància: 202 kms.

República Dominicana: una illa de contrastos

2008-06-07T04:48:00.000-07:00

Foto de la capital, Santo Domingo.

Quisqueya, que vol dir "mare de totes les terres", és l’illa que el 5 de desembre del 1492 va descobrir Cristòfor Colom i a la qual va posar el nom de "La Española". Avui, d’aquesta part de l’illa que anem a visitar en diuen República Dominicana –ve dels monjos dominics-, mentre que a la resta de l’illa l’anomenen Haití degut a la invasió francesa del 1665. Sobrevolant aquesta illa del Carib crida l’atenció el verd de les seves aigües; des de la platja es pot veure el fons marí, i la gran muntanya del Pico Duarte on neixen els dos rius més importants de la illa.

En arribar a l’aeroport de Santo Domingo ja m’espera el bon amic Nelson Polanco, rector de la Parròquia de San Agustín. En arribar tot són presentacions; per a ells sóc un visitant "il·lustre" de la Vella Europa. En Nelson em va dir convidar a enregistrar el curs bíblic que s’imparteix els dimarts a l’església. Amunt i avall dels passadissos un conferenciant de color, com tots els oients, explica com entendre el llibre sagrat. El públic és molt divers: homes dones,nens,joves i fins i tot jovenetes que donaven el pit al seu fill. Més tard, anem a casa de Doña Angelita, rica senyora que viu en una gran casa amb el marit, el fill Túlio i tres noies i dos nois que tenen afillats i que anomenen "los sobrinos". Tots viuen a la casa com si fossin de família i al mateix temps fan de criats, sembla Lo que el viento se llevó.

L’endemà al matí amb l’Heriberto "el niño" anem en cotxe fins el Santo Domingo colonial. La ciutat antiga és molt petita però acollidora, amb el pati d’armes a l’entrada i l’Alcázar de Colom, on havia viscut Don Diego, el fill del descobridor i primer virrei. Visitem algunes petites esglésies així com la catedral, que va ser la primera d’Amèrica. Al davant mateix hi ha el Palau Episcopal on viu el Cardenal de Santo Domingo, amb qui conversem una estona. Es tracta d’un edifici que val la pena visitar ja que data del segle XVI i està molt ben conservat.

De retorn a la parròquia travessem el riu Ozama que parteix la ciutat, al costat la fortalesa del mateix nom i que va ser la primera d’Amèrica. Arribem al gran monument a Colom anomenat Foro, inaugurat el 1992 amb motiu del cinquè centenari del Descobriment. Santo Domingo és com totes les ciutats d’Amèrica, té un centre històric, comercial i de negocis i la resta és una ciutat molt estesa amb cases de planta baixa. I amb barris de luxe i d’altres, que solen ser la majoria, uns de molt pobres i d’altres encara pitjor, com a tota Amèrica Llatina, excepte Cuba.
A la parròquia de Sant Agustí hi ha la Fundació Pico Duarte. Allà conec els nois que estan allotjats en una petita casa construïda amb els diners recaptats per la Fundació. Molt més allunyat del Santo Domingo Este, al barri de las Cañitas i en una casa també de la Fundació, hi vivuen les noies. Procedeixen de pobles de fora la capital i els han escollit per residir en aquells centres i poder anar a la universitat per poder estudiar una carrera. Molts dels estudiants eren d’Azua, capital de la província del mateix nom que val la pena visitar. Es veu que la ciutat té molta influència en el passat de gent procedent de Galícia, que es constata amb la veneració que tenien a l’apòstol Santiago ja que els pocs ciutadans que van sobre viure al gran terratrèmol del 1751 es varen encomanar al sant. En aquells anys un seguit de terratrèmols varen engolir cases senceres amb la gent a dintre. Ah, val la pena també visitar les paraisíaques platges de l’antiga Quisqueya. J. AMARGANT

PRESSUPOST: El bitllet Barcelona-Santo Domingo es pot trobar a un preu mínim de set-cents euros (mil amb hotel).

Lisboa: l'última ciutat no 'fashion'

2008-05-07T04:43:00.000-07:00

Vista de la plaça Dom Pedro IV, coneguda popularment com la del Rossio. Foto: J. S.

L'últim dia que vaig ser a Lisboa era dilluns, un dia poc habitual per a ser de viatge. Les combinacions aèries, però, sovint són més favorables econòmicament si es viatja en horaris intempestius. Eren dos quarts de vuit del matí, sortíem de la pensâo Geres, a tocar de la plaça Dom Pedro IV (la del Rossio), i pensava: tan de bo no haguéssim de marxar encara i ens poguéssim quedar ni que fos un migdia més a la ciutat. La vista de la plaça, ja des de l’habitació, era magnífica; havia plogut i el terra estava mullat, embellint el paisatge. Sovint he pensat que les ciutats són més boniques quan fa núvol o plou, no pas quan fa sol i tot té un aspecte massa perfecte.

Si ens haguéssim pogut quedar una mica més hauríem anat a aquella pastisseria de tota la vida sortint del carrer que porta cap a la Praça de Comércio, i hauríem llegit el Diário de Notícias mentre ens preníem, a la barra, un parell de pastéis de nata (de crema) i dos galâos (cafès amb llet). Després hauríem enfilat de nou cap al Bairro Alto a veure si aconseguíem trobar la vista de postal de l’Elevador da Bica, que -sense guia- havia estat incapaç de localitzar. Quan haguéssim resolt l'enigma, ens hauríem endinsat en un d’aquests restaurants senzills, populars, amb parets de rajoles -com en un lavabo- i hauríem dinat balcalhau amb patates bullides. Lisboa -i tot Portugal, de fet- té un regust de patata bullida, de vell, d’antic. No estar a la moda, no ser fa-shion, és el principal reclam que té avui aquesta encantadora i tranquil·la ciutat. Una ciutat, a més, que és molt assequible pel visitant: amb un parell de dies -dalt dels mítics tramvies grocs- es pot visitar el pintoresc barri de l'Alfama, el castell de Saô Jorge, la zona del Rossio -l'Eixample de la ciutat- i el Monestir dels Jerònims (a Belem), mescla del gòtic tardà i el Renaixement amb motius orientals i mariners. Una delícia. JOAN SALICRÚ

PRESSUPOST: En avió (Vueling), anar i tornar costa entre noranta i cent vint euros per cap. L'allotjament en pensió al centre trenta euros per cap/nit.

De Nàpols a Salern, per la costa

2008-04-07T05:45:00.000-07:00

La costa d'Amalfi que referencia l'article.

Clickair ha obert una ruta que uneix Barcelona amb Nàpols en una hora i mitja. Aprofitant l’oferta ens n’anem fins la regió italiana de la Campània. I el primer que veiem des de dalt l’avió, en sobrevolar Nàpols, és la boca del volcà Vesuvi, la lava del qual -el 79 d.C.- va cobrir completament Erculano i Pompeia.

Nàpols: una ciutat d’un milió d’habitants que si no fos pel seu el caòtic trànsit i per la mala imatge dels carrers seria molt bonica. Passejant per la seva part antiga els vials estan guarnits amb el que els napolitans en diuen “les banderes”, la roba penjada als balcons i finestres. De seguida apareixen edificis i esglésies d’una vellesa extraordinària, com el Duomo o la catedral de Sant Gennaro. A qualsevol racó podem trobar capelletes i petits altars il·luminats amb flors. A prop del port hi trobem la petjada catalana: el castell nou té la seva portalada dedicada a Alfons el Magnànim, que el 1443 va conquerir la ciutat.

Amb la línia de tren Circunvesuviana, arribem a Sorrento, ciutat turística i bonica que no té res a veure amb Nàpols. Amb autobús enfilem la carretera que ens portarà a la costa amalfitana, al golf de Salern. En un dels giravolts podem veure l’illa de Capri. Després de passar per una carretera molt estreta que voreja tota la costa arribem a Amalfi. La vila està construïda a la muntanya, com tots els pobles del golf de Salerm. Per uns carrers estrets amb escales es pot arribar fins el cim, on es contempla una vista espectacular de part dels penya-segats de la costa. Actualment Amalfi té sis mil habitants i fins el segle XII havia estat la capital de la república que duia el mateix nom. El Duomo o catedral, dedicada a Sant’Andrea, fou construït el 1203 amb estil àrab-normà. La façana reuneix d’una harmònica-ment estils arquitectònics ben diferents i és única en tot el món. Per accedir-hi cal pujar per una gran escala de colors que, com la façana de la catedral, llueix amb els rajos del sol. A l’estiu, la vila, com totes les de la costa, està plena de turistes que viuen en habitacions llogades a les famílies de la vila.

A cinc-cents metres a peu per la carretera hi trobem Altri,un altre poblet penjat de la muntanya amb nombroses esglesioles. Calen, doncs, bones cames per visitar tots aquests pobles construïts a les parets de les muntanyes. Des de la gran escala de l’església de l’Immaculata es veu una vista impressionant de totes les cases, pobles i poblets penjats arran dels penya-segats. També hi trobem uns faristols amb fotografies de les pel·lícules que s’han rodat en aquell indret; directors com Rossellini o Vitòrio de Sica i actors com Sofia Loren o Gina Lollobrigida... han deixat les seves penjades a la costa amalfitana.

Una costa plena de sorpreses
Hi ha un bon servei de bus per anar visitants tots els poblets de la costa, com Ravello, Minori, Maiori, Praiano, Positano i molt a prop la Grotta dello Smeraldo, on s’han rodat molts films. Tota la costa -declarada patrimoni de la Humanitat per l’Unesco- està plena de llimoners i tarongers dels que s’obté el famós Limoncello, licor que podrem trobar en qualsevol indret igual que la seva famosa ceràmica de color groguenc.

De retorn a Nàpols val la pena passar un dia a Salern, ciutat de cent cinquanta mil habitants, famosa per les seves universitats en Medecina. Si s’està en forma recomanem visitar de nit la ciutat antiga, incrustada a la muntanya que dóna al port, i fer un recorregut pels seus carrers groguencs: descobrireu cases, esglésies i racons inimaginables. JOAQUIM AMARGANT

PRESSUPOST: Cinc dies viatjant en avió, tren, autobús i albergs poden arribar a costar només uns dos-cents euros.

Malta: una illa plena d'història

2008-03-07T04:35:00.000-08:00

Vista de la capital de Malta, La Valeta.

Ja feia temps que volia descobrir l'illa de Malta que durant gairebé 250 anys va ser dominada pels catalans. Malta va ser catalana fins el 1530, quan el rei Carles la va cedir als Cavallers de Sant Joan de l'Hospital de Jerusalem. Grans mestres de la nostra llengua van ser els encarregats de regir els designis de l'illa: Joan d'Omedes i Nicolau Cotoner, per exemple. Molts altres pobles van intentar conquerir Malta, els àrabs en varen ser uns, i el seu llegat s'hi nota ja que el setanta per cent de la llengua maltesa prové de l'àrab. L'illa fou assetjada el 1565 pels turcs otomans, però va ser Napoleó qui la va conquerir el 1798. Per poc temps, ja que dos anys després va passar a mans britàniques. El 1964 l'illa va aconseguir la independència però mantenint com a cap d'estat la reina Isabel II del Regne Unit. Però no va ser fins el 1979 que l'exèrcit britànic en va marxar. Ara Malta forma part de la Unió Europea.

L'illa té 27 quilòmetres de llargada i catorze d'amplada i juntament amb l'illa de Gozo té 960.000 habitants. La capital és La Valeta, en honor al constructor francès que va fundar-la, de nom Jean Parisot de la Valette. Anar-hi en avió ara és molt barat: hi ha ofertes de Ryanair per vint euros. Des de l'avió es pot gaudir d'una magnifica vista dels dits fortificats de Senglea i Vittoriosa, que entren al mar. Val la pena gaudir d'aquestes fortificacions a la posta de sol des de la terrassa de la Barrakka Gardens, molt a prop de l'edifici de la Cotonera catalana que després va ser la seu de l'almirantall britànic i ara és el despatx del primer ministre maltenc. Passejant per la Valleta descobrim nombroses esglésies. Ens aturem a la catedral de Sant Joan. A la punta de tot recomanem visitar l'hospital dels cavallers de Malta, amb una reproducció real i en miniatura de com acollia i es guarien els ferits de guerra.

Amb autobús ens arribem a Senglea, un dels dits fortificats des d'on es pot veure la Valeta des d'una altra perspectiva. Visitem la fortificació Vittoriosa amb als seus carrers estrets ornamentats amb plantes i flors. En tres quarts d'hora d'autobús i per 43 cèntims d'euro arribem a Rabat, l'indret on es troba la catedral de Sant Pau ja que suposadament l'apòstol hi va naufragar. Molt aprop també hi ha les catacumbes dels primers cristians de l'illa. Travessant una plaça arribem a la ciutat de Medina, la primera capital de Malta. Edificada dalt d'un turó, és una petita ciutat medieval dintre muralles amb impressionants palaus i esglésies. Des d'allà, caminant quatre quilòmetres, arribem a Dingli, la població més alta de l'illa, a 253 metres, sobre els penya-segats del mateix nom. Vorejant-los podem fer cap fins Hagar, on trobem exemples d'arquitectura megalítica edificats mil anys abans que les famoses piràmides. En direcció nord i a tres-quarts d'hora d'autobús es troba la ciutat turística de Bugibba amb un llarguíssim passeig marítim que ressegueix la badia. JOAQUIM AMARGANT

PRESSUPOST: Cinc dies viatjant en avió, tren, autobús i albergs poden arribar a costar dos-cents euros.

Del Loire a la comunitat de l'Arca

2008-02-07T05:59:00.000-08:00

Interior de la catedral de Tours dedicada a Sant Martí.

Aquest mes us proposem un recorregut pel Loire, a prop de París, fins la Vall de l’Orb, a l’Hèrault, al nord de la regió del Llenguadoc-Rosselló. Primer facturem la bicicleta a l’avió de la companyia Vueling que surt de Barcelona fins l’aeroport Charles de Gaulle, a París. A la capital francesa, concretament a l’estació d’Austerlitz, pugem al tren fins a Tours, a la vall del Loire. Al vespre visitem la ciutat, una de les més belles de França. És destacable la basílica de Sant Martí en honor al sant nascut en aquelles contrades, considerades el "jardí de França". A Tours, com a fills il·lustres, a part de Sant Martí, també hi trobem l’escriptor Honoré de Balzac. De fet, diuen que en aquesta comarca -la Turena- és on parla el francès més pur.

Al matí marxem fins a Ussé, on emprenem la ruta pels castells del Loire. A Ussé, dalt d’un turó, s’alça el castell de la Bella Dorment del bosc. El castell és una mena de torre de guaita que domina tot el riu Chinon. Candes, Saint Martin, Saumur, Gennes... són les localitats que passem en el transcurs de la nostra ruta assenyalada per a bicicletes. Ancenis és l'última localitat on arriba la pista de bicicletes que properament finalitzarà a l’estuari del Loire, a l’Atlàntic. De retorn a Tours agafem el tren fins a Vierzon, una cruïlla ferroviària. El tren que agafem va fins a Béziers. Els passatgers parlen en veu baixa.

Fem una parada a la ciutat de Moulins per visitar la catedral i tot el patrimoni religiós. Amb la bicicleta el recorregut per la ciutat es fa més depressa. Després altre cop al tren en direcció al sud, a la Vall d’Orb fins arribar a un poblet de mil tres-cents habitants, Le Bousquet d’Orb. Tot seguit anem al petit hotel Berthomieu a la recerca d’allotjament. És diumenge i la senyora, just abans de marxar, ens dóna les claus de l’edifici sense demanar-nos el carnet d’identitat i sense saber qui som. Quina confiança!

Emprenem amb bicicleta la ruta per carretera que ens portarà a dalt d’una vall de mil metres d’alçada: Les Cabrils a La Borie Noble per visitar la Comunitat de l’Arca. Primer passem pel bonic poble de Lunas que val la pena estar-s'hi una estona al costat del riu amb les seves cases medievals. Muntanya amunt ens parem a Joncels,un poble-museu molt bonic on el 1361 hi va fer estada el Papa Urbà. Esbufegant arribem al cim de la muntanya de Les Cabrils. Per un camí volen arribar fins la casa de la Comunitat de l’Arca. Veiem uns membres de la comunitat llaurant la terra amb una arada tirada per cavalls. No tenen maquinària, tot ho fan a mà. Arribem a la casa, és molt gran, hi viuen cent cinquanta persones amb nens inclosos. No ens es-peraven, però ens assabentem que el fundador d’aquestes comunitats va ser Lanza del Vazto, nascut a Sant Vito, Itàlia, i mort al 1981 a la serra d’Elx, prop de Múrcia. La seva filosofia s’inspirava en el pacifisme i la no violència de Gandhi.

El dia a dia dels membres de la comunitat gira a l’entorn del treball de la terra i també artesania. La seva vida és austera però confortable. Desconfien dels avanços modern que ofereix el consum. Donen molta importància a la festa, les danses, el cant i ells mateixos es fan la roba, són ecologistes, s’autoabasteixen i els excedents els van a vendre, també llegeixen molt. Es defineixen d’esquerres però no militen a cap partit polític. Pel que hem pogut saber en els anys vuitanta la comunitat era més nombrosa ja que hi havien més de quaranta nens. Emprenen la baixada fins a Le Bousquet d’Orb a recollir les coses. A mig camí de Bèziers, on agafem el tren fins a Catalunya, val la pena aturar-se al poble de Bedarieux per fer-hi una visita. JOAQUIM AMARGANT

PRESSUPOST: Avió, tren i albergs, uns 250 euros. El preu pot baixar amb un bitllet InterRail o si fas el recorregut amb cotxe compartit.

Buscar les arrels catalanes de Cuba

2008-01-07T06:01:00.000-08:00

El conegut Rom Bacardi, creat per un català emigrat a Cuba.

Cuba s'hi pot anar a fer moltes coses: a disfrutar del turisme de sol i platja a preus relativament barats, a fruir de la passió per la música que es respira en els nombrosos clubs existents o en un pla més polític veure com funciona (o com no funciona, més aviat) un dels darrers països amb un sistema d'economia planificada del món. També s'hi pot anar -hi ha autèntics desgraciats que ho confessen sense embuts!- a fer-hi turisme sexual, és a dir, a aprofitar-se de les dificultats econòmiques que travessa la illa (per culpa també de l'embargament nordamericà, diem-ho tot) i també els seus joves de sexe femení, que veuen en la prostitució una possible sortida econòmica. Nosaltres, però, us fem una altra proposta: anar a Cuba a descobrir-ne les arrels catalanes, que hi són i ben vigents.

Per començar podeu fixar-vos en els cognoms dels cubans. N'hi ha molts que són directament catalans, en altres casos es tracta de noms catalans barrejats amb d'altres de cubans o adaptats. I qui diu els cognoms diu el nom de conegudes begudes alcohòliques com el Rom Bacardí o els Cigarros Jané. També podeu anar a algun dels cinc casals catalans que hi ha la illa, concretament a L'Havana, Santiago de Cuba (l'antiga capital, aquí és on arribaven els emigrants), Camagüey, Cienfuegos i Matanzas.

El millor, però, per descobrir les arrels catalanes de Cuba és anar a veure descendents dels que hi van emigrar als segles XIX i XX. Si són parents, com en el meu cas, millor. Ningú com ells us farà donar compte de com el caràcter català es va imbrincar en el cubà i n'ha conformat l'essència actual. Pas-sejar-se amb ells per la Vieja Habana o per la Plaza de la Revolución -allà on hi ha aquella mena d'esgrafiat fet amb ferro de la cara de Che tan famós- serà un privilegi. Demaneu als descendents de catalans també que us expliquin anècdotes dels avantpassats i us intentin reproduir alguns dels renecs que deixaven anar quan les coses no anaven com ells volien. Segur que riureu de valent. Acompanyant-los ens els àpats casolans tastareu els plats típics com plàtan fregit o arròs a la cubana (un invent dels catalans que van anar a Cuba, precisament). I així també us adonareu de les dificultats que tenen per arribar a fi de mes els cubans normals i corrents: la targeta de racionament -si, si, n'hi ha encara- els dóna per arribar el dia 10 de cada mesada, després cal buscar-se la vida.

Si aneu a conèixer les arrels catalanes de Cuba us en fareu creu de què alguns avantpassats hi anessin a fer fortuna o a intentar viure millor que a Catalunya. Avui tots els cubans fir-marien viure amb una desena part del que tenim els que ens vam quedar al Principat. Paradoxes de la història. JOAN SALICRÚ

Catalans que van anar a Cuba
Fins després del regnat de Carles III els naturals de Catalunya no podien anar a Cuba lliurement, tot i que si ho podien fer la resta d'espanyols. És entre 1800 i 1835 quan es produeix la primera migració catalana cap a Cuba, la qual influirà de moltes maneres en la vida econòmica i social d'un país poc dinàmic per l'estàtica administració colonial. A finals del segle XIX són uns vuit mil, els catalans que emigren a Cuba, i s'estableixen en àrees urbanes: a l'Havana, Santiago de Cuba i Matanzas. De seguida van destacar en el comerç, la indústria i la cultura. Per no perdre els lligams amb el Principat, va fundar quatre associacions: la Sociedad de Beneficiencia de Naturales de Cataluña, la Sociedad Humorística Provincial de Cataluña -"la Colla de Sant Muç"-, el Centre Català -que el 1887 va absorbir la "Colla de Sant Muç"- i la comissió Catalanes en Cuba, que va organitzar diversos actes a la patrona de Catalunya, la Mare de Déu de Montserrat, que d'aquesta manera va esdevenir altament popular a Cuba. J.S.

RECORREGUT: Barcelona-L'Havana-Santiago de Cuba-L'Havana-Barcelona. PREU: Viatjant a l'agost, en avió i acollit en familiars, uns dos mil euros.

Eslovàquia: una passejada pel Danubi

2007-12-07T06:04:00.000-08:00

El Danubi al seu pas per Bratislava.

El 1985, en un viatge que vàrem fer a l'Europa central vàrem trigar tres dies per arribar des de Catalunya a Bratislava, la capital d'Eslovàquia. Ara, amb Ryanair, des de Girona t'hi plantes amb dues hores. Aquell 1985 Txèquia i Eslovàquia formaven encara un sol estat, ara són dos estats independents. Dos grans canvis en vint anys.
De l'aeroport de Bratislava al centre de la ciutat hi ha set quilòmetres, un tram en què es veu clarament la transformació que ha viscut la ciutat. A les afores hi ha grans centres comer-cials amb les mateixes botigues que podem trobar a Catalunya tot i que amb millor disseny urbanístic. A mesura que ens anem acostant a la ciutat podem copsar la deixadesa en què es troben els barris edificats a l'època comunista, en el seu temps eren exemple d'urbanisme avançat, amb serveis culturals i cívics, patis enjardinats i espais comuns pels veïns. Ara tots està ple de cotxes. És un dels efectes de l'arribada al país del capitalisme, malgrat que a Eslovàquia governen els excomunistes.

En arribar al centre, aquest es revela enlluernador. És una meravella de ciutat, penso, recordant una sensació de l'anterior viatge. Ara, les botigues i els supermercats, que en el seu mo-ment eren una mostra de productes fabricats a Txecoslovàquia, són tot marques occidentals i nordamericanes.

El nom de Bratislava li van posar al 1919 amb la creació de Txecoslovàquia, fins llavors la ciutat es deia Presburg. La van fundar abans del segle X i el segle XII va ser fortificada, per això, com a ciutat estratègica,entre 1541 i 1784 va ser la capital d'Hongria. L'edifici més emblemàtic és el castell a dalt d'un turó i edificat el segle XV, una immensa fortificació al peu del Danubi i el qual les postes de sol converteixen en una meravella a visitar. Recomanem visitar l'Església i el convent de les Clarisses, el palau Primacial, el palau Presidencial i moltes esglésies que recorden el seu passat gloriós de capital d'un gran imperi. Al novembre a la ciutat fa un fred que pela i la neu reposa en parcs i jardins, això li dóna un encant especial.

Cap a Linz, a l'Alta Àustria
En tren sortim en direcció a Viena, la capital d'Àustria, que és a 65 quilòmetres. A Viena cada hora surt un tren cap a Linz, la capital de l'Alta Àustria. Linz és com una petita Viena i Salzburg amb el seu centre històric i el pont que travessa el Danubi amb el camí per bicicletes ben assenyalat per qui vol arribar pedalant a Viena, Bratislava, Budapest i al Nord fins a Passau, Alemanya. Sembla que la ciutat va ser la preferida de Hitler ja que de petit anava a l'escola Fadingergymnasium d'aquesta ciutat i els seus pares estan enterrats molt aprop, a Leonding. Durant un breu temps va ser la ciutat més important del Sacroimperi. Hi ha restes amb els seus antics palaus i edificis emblemàtics. Kleper dóna el nom a la seva universitat ja que hi va viure durant uns anys el famós astrònom i matemàtic alemany.

Aquests dies freds pels carrers i places hi han nombroses casetes molt ben guarnides amb motius relacionats en famosos contes infantils i parades de menjar típic. Aprop de Linz, per qui vulgui, es pot visitar el camp d'extermini nazi de Mathausen on nombrosos catalans hi varen morir. De l'aeroport de la ciutat, sortim també amb Ryanair i per un cèntim d'euro, en direcció a Girona. Pel preu del recorregut, us asseguro que val la pena el viatge. JOAQUIM AMARGANT

RECORREGUT: Girona-Bratislava-Linz-Girona. PREU: Viatjant el novembre o desembre amb avió, tren i comptant l'allotjament i el menjar per quatre dies, uns 140 euros.

Un cop d'ull a Escandinàvia

2007-10-07T06:15:00.000-07:00

Un dels fiords més espectaculars de Noruega.

Un estiu més, amb un grup de joves, fem un viatge per Europa en el que abans en dèiem "turisme d'espardenya", de baix cost. Ara, però, hem substituït els llargs recorreguts en tren per vols amb avions de baix cost, precisament.

De Girona, amb Ryanair, ens plantem en dues hores a Malmö, Suècia, ciutat animada i acollidora. L'Öresund, el nou pont de setze quilòmetres penjat damunt del mar que la uneix amb Copenhaguen, la capital danesa, ens ho facilita: l'endemà el travessem amb un tren ple de famílies que van a passar el dia a la capital.

Copenhaguen és la capital més animada de tot Escandinàvia. El primer que impressiona en passejar per la ciutat és el Rathaus (Ajuntament), al costat d'una gran plaça. A la sortida hi ha una estàtua de l'escriptor de contes Hans Christian Andersen, que hi va viure. Travessant uns quants canals farcits de velers i animats cafès i restaurants, arribem al Palau Reial, i mitja hora més tard trobem a la sortida del port la famosa estàtua de la Sireneta.

Canviem de ciutat. Amb un tren molt còmode ple de bicicletes i de cotxets de criatures travessem tot Dinamarca fins arribar a Hirtshals, al nord del país, una ciutat de només cent anys d'antiguitat però d'on surten molts vaixells per anar a Noruega. El més important d'aquesta localitat és el Nordsemesset, un impressionant aquari de quatre pisos que reprodueix el mar del Nord. En un dia boirós en ple estiu embarquem en direcció a Stavanger, Noruega. En aquella ciutat comencen un reguitzell de fiords fins arribar al Cap Nord. És una de les ciutats més grans del país, abans dedicada a la pesca i ara un dels centres petrolers més grans de Noruega. En una de les platges es troben clavades a la sorra tres grans espases, les d'Excalibur.

En un catamarà, solcant les aigües a gran velocitat, emprenem el viatge en direcció Bergen. Amb gran habilitat el pilot va trampejant les nombroses illes que trobem al nostre pas. A Bergen comencen i acaben moltes de les excursions marítimes que porten turistes a visitar els fiords -un vaixell porta en cinc dies al Cap Nord-. Entre els segles XII i XVIII la ciutat va ser la capital de Noruega i havia estat la ciutat més important d'Escandinàvia. No es pot deixar de visitar els poblets de Voss i Fläm i els fiords de Sognefjorde i Hardangenfjorden.

Amb tren i de nit arribem a Oslo. El més important que té la ciutat és el museu Nas Jonalgalleriet amb pintures de Gauguin, Cézanne, Picasso, Monet i el famós El Crit de Munch. En una tarda plujosa visitem les dues-centes estàtues de mida natural de Gustav Vigeland, al Parc del mateix nom. També de nit i en tren viatgem en direcció Estocolm, la capital sueca. És la ciutat més bonica d'Escandinàvia i val la pena passejar a la posta de sol pels ponts que van de la ciutat moderna a l'antiga. Una meravella.

Última estació: Finlàndia
Amb un immens vaixell per tres a mil persones, anem d'Estocolm a Turkú, Finlàndia, creuant la Mar Bàltica entre petites illes. Turkú va ser primera capital de Finlàndia abans que un incendi cremés les seves cases de fusta. En una hora i mitja de tren ens plantem a Hèlsinki, l'actual capital. El més destacat de la ciutat és la gran catedral luterana i l'església ortodoxa russa; de fet, bona part de la ciutat té molta influència de l'arquitectura russa dels segles XVIII i XIX.
De l'aeroport de la ciutat tornem a Barcelona amb un vol de baix cost, Clickair d'Ibèria. JOAQUIM AMARGANT

La fitxa
RECORREGUT: Girona-Copenhaguen-Estocolm-Turkú-Barcelona. TRANSPORT: Preu total en allotjament en albergs amb Interrail per a menors de 26 anys i avions, 640 euros.

París i Londres a través dels llibres

2007-10-07T06:10:00.000-07:00

La ciutat de Richmond des del riu Tàmesi.

Viatjar de París a Londres és fer un gran recorregut per la història i la literatura. Sortim amb Vueling de Barcelona i al cap d'una hora i mitja arribem al parisenc aeroport Charles de Gaulle. Després tren fins a l'Estació del Nord. Durant el trajecte, veiem l'estat de deixadesa dels barris perifèrics de la capital francesa, aquells on viuen els immigrants, sobretot arribats de les antigues colònies franceses. A l'estació del Nord recordo les imatges d'enfrontaments -fa poques setmanes- entre la policia i els milers de joves sense feina que habiten a les rodalies de la capital francesa, el que en francès se'n diu la banlieu. L'estació està vigilada per policia amb metralletes a partir de l'ultima hora de la tarda.

En un racó enlairat de l'estació, com si fos un aeroport, es passa per l'aduana que porta a l'Eurostar que en dues hores i mitja ens portarà a Londres. En tornar a passar pels barris pe-rifèrics em ve a la memòria el París de 1830 que Víctor Hugo descrivia tan bé a Els miserables. El protagonista era Jean Valjean, un expresidiari que havia estat condemnat per robar un tros de pa. En sortir de la presó, però, arriba a ser alcalde.

En arribar a Calais el tren es va enfonsant cap a terra fins entrar en la foscor del túnel que travessa el canal de la Mànega. Aquells vint minuts sota l'aigua fan pensar en la primera lectura de la novel·la de Charles Dickens, Història de dues ciutats, la perillosa travessia de Dover a Calais de Jarvis Llorry que dos dies abans havia sortit de Londres en un carruatge tirat per cavalls per arribar a Paris. Jarvis també és present en el París revolucionari del 1789, en què el poble afamat es revolta contra la monarquia absolutista de Lluís XVI.

Arribada a Londres per Waterloo
Ja som a Londres via estació de trens de Waterloo. Molt a prop hi ha un alberg. L'endemà lloguem bicicletes a London Bicycle al Gabriels Wharf, just al costat del Tàmesi. Pel costat de Westminster, seguint el carril de bicicletes, anem fent gira-volts tot pujant riu amunt i travessem els barris de Chelsea, Fulham i Hammersmith. A l'oest es poden veure cases idènti-ques de dos pisos construïdes en la febrada urbanística dels anys vint i trenta del segle passat, quan grans extensions de terreny agrícola van desaparèixer. Molts dissabtes el riu i el seu entorn són plens de vida: gent de totes les edats passejant amb bicicleta, joves navegant amb piragües, famílies senceres menjant assegudes en els nombrosos bancs o al voltant de les tovalles.

En els poblets de Putney i Barnes Morlake sembla que el temps no hagi passat. S'hi conserven cases construïdes el segle XVIII i adornades amb flors. A Richmond veiem grans edificis aristocràtics al costat del riu. Alguns dels seus antics habitants emigraren als Estats Units i allí varen construir una altra ciutat amb el mateix nom a Virgínia.

Més amunt podem visitar el castell de Hampton Court al costat del pont del riu. D'allà surten vaixells que en quatre hores porten els passatgers a Westminster, al cor de Londres. Tot passant per la bonica població d'Stainer arribem a Windsor, on la Família Reial britànica passa les vacances en el seu palau d'estiu. En un moment veiem Henley on Thames, població on cada mes de juliol se celebren les més famoses regates d'Anglaterra. En total 112 quilòmetres que es poden fer en un cap de setmana. JOAQUIM AMARGANT

RECORREGUT: Barcelona-París-Londres TRANSPORT: Avió, tren i bicicleta. PREU: Allotjament, lloguer de bicicletes i menjar, a partir de 260 euros per persona.

Els nous usos de les antigues fàbriques

2007-09-07T06:18:00.000-07:00

Una de les fàbriques de Bradford reconvertida en altres usos.

Va ser un viatge especial el que vam fer a l'Anglaterra industrial, entre Manchester i Leeds. De Barcelona a Leeds hi ha un vol diari amb JED 2 per a aquells que volen anar a Anglaterra sense passar per Londres. El recorregut comença un dia plujós a Huddersfield, a una hora en tren de Manchester. La ciutat conserva la grisor del fum de les xemeneies de les antigues fàbriques tèxtils, ara ja tancades i reconvertides a mil i una activitats. Aquí, durant dos-cents anys, a l'hivern, una boira grisa omplia els carrers provocant una gran mortaldat entre la població que inhalava els fums de les fàbriques.

L'aventura industrial d'Anglaterra va començar a mitjans del segle XVIII, quan era una potència colonial, amb la conquesta de nous territoris i per tant de nous mercats, al mateix temps que gaudia d'una font de matèries primes. A Escòcia, els anglesos van obligar els camperols a canviar l'activitat agrícola per la ramadera, per subministrar llana a les naixents indústries tèxtils angleses de Manchester. Molts camperols escocesos van haver d'emigrar i anar a treballar a les indústries angleses. Això mateix va passar amb els camperols anglesos que en bona part van anar cobrir la demanda de mà d'obra que comportava la Revolució Industrial.

Iguals per fora, amb diferent ús a dins
Molt a prop de Huddersfield hi havia una gran fàbrica d'estores que donava feina a més de deu mil persones. Ara la fàbrica com a tal no existeix i les seves grans naus acullen activitats diverses: oficines de l'administració, hotels, botigues... No s'ha enderrocat res i els edificis conserven l'estil arquitectònic original; amb una mà de pintura tornen a semblar nous. A l'oficina de turisme de la fàbrica hi ha uns fulls informatius per seguir aquesta ruta de les antigues fàbriques tèxtils, convertida en itinerari cultural visitat per milers de persones i també per estudiants. Un altre exemple: Saltaire, una gran colònia industrial on els treballadors posseïen idèntiques cases, botigues i escoles perquè no haguessin de sortir del recinte. Ara les cases s'han convertit en segones residències i alguns dels antics obrers han convertit la fàbrica en un museu tèxtil. A les antigues naus hi podem trobar botigues on es ven la roba que encara es fabrica en una nau de la fàbrica, així com una llibreria i un gran menjador.

Seguint en direcció Bradford hi ha la Quarry Bank Mill, una gran fàbrica d'entre dos i cinc pisos d'alçada dedicada a museu vivent per veure com ha evolucionat el tèxtil del segle XVIII al XX. Sota la fàbrica hi passa el riu, que mou una gran roda que posa en moviment les màquines per mitjà d'unes politges. A la primera planta hi ha la primitiva maquinària que fabrica els teixits tal com es feien al segle XVIII. A mesura que pugem a les plantes superiors, la maquinària és més moderna fins arribar als grans i telers actuals. Els detalls estan ben cuidats i prova d'això és que la roba de treball varia en funció de l'època. Durant la setmana molts escolars passen per la fàbrica i fins i tot poden fabricar peces de roba que després es venen als visitants.
Com aquesta hi ha moltes fàbriques a la zona de York-shire que han tornar a funcionar i donen feina a molta gent que s'havia quedat a l'atur arran de la crisi del tèxtil, superat per la competiti-vitat de l'est asiàtic. Altres fàbriques s'han convertit en habitatges socials conservant els seu estil arquitectònic. Qui estigui interessat en conèixer què se n'ha fet de les antigues fàbriques angleses... no quedarà decebut. JOAQUIM AMARGANT

RECORREGUT: Barcelona, Leeds, Huddersfield, Bradford. TRANSPORT: En avió, Barcelona-Leeds (companyia Jed 2), a partir de 115 euros per persona; anada i tornada.

Sicília, la petjada catalana

2007-07-07T06:20:00.000-07:00

Imatge de la façana de la catedral de Palerm.

Som el 1282. El rei Pere el Gran desembarca a les costes de l'illa de Sicília, sublevada contra els invasors: mentre els francesos creuen que el rei Pere navega pel Nord d'Àfrica ell entra triomfant a Palerm. Molts sicilians són fidels al seu rei i habitaven la seva cort, entre ells Roger de Llúria.
Nosaltres, uns segles després, desembarquem a Tràpani, a l'oest de l'illa, però amb un avió de Ryanair des de Girona. I de seguida ens donem compte de la petjada dels catalans; primer en una estàtua on es representa Roger de Llúria i després en els edificis i esglésies. El cert és que els catalans dominaren l'illa durant segles fins que foren substituïts com a invasors pels espanyols, el rastre dels quals es pot veure en els edificis barrocs platerescs d'estil castellà de la ciutat. En aquesta ciutat, cal visitar el Palazzo Ciambra, la catedral del segle XVII -on es pot veure La Crucifixió de Van Dick- i també l'església de Santa Maria de Gesú, de façana gòtica. Tots els edificis, esglésies i palaus es troben en bonics carrers que donen al mar.

En tren arribem a Palerm, la capital: sis cents mil habitants. Meravellosa ciutat plena de monuments històrics però on no es pot donar un pas sense ensopegar amb els cotxes. La catedral és un imponent edifici consagrat el 1185 però en el qual hi ha una barreja d'estils degut a les diferents reformes. La façana s'assembla al gòtic català, igual que el cor, molt a prop del qual reposen alguns reis catalans. A Palerm cal visitar el palau dels Normandi, el Palazzio della Zisa, el Seminari, la Magioni, San Francesco d'Assís, el Museu arqueològic, les catacombe dei cappuccini i la cantonada del Quattro Canti amb les fonts i estàtues dels reis Carles V, Felip II, Felip III i Felip IV. Però Palerm també és una ciutat bruta i deixada amb cases molt velles que cauen, balcons amb roba estesa i gent pobre, sobre tot immigrants, que hi malviuen.

Una altra 'Barcellona'
De Palerm anem cap a Messina però passant per Barcellona -així, amb dues eles-, ciutat fundada pels catalans amb un bonic casc antic amb l'església dels Caputxins a dalt d'un turó, des d'on es pot veure tota la ciutat. La part moderna és un desgavell de cases, cotxes i gent, excepte la plaça de la Catedral. Arribats a Messina, indret on la bota itàlica dibuixa el gest d'una cossa, comprovem que la ciutat és moderna i no tant desgavellada com la resta de ciutats grans. Explicació: el 1783 i 1908 la ciutat fou destruïda per terratrèmols; a l'últim hi moriren vuitanta mil persones. Del port de Messina cal dir també que sortiren milers d'immigrants sicilians cap Amèrica. Malgrat ser una ciutat nova reconstruïren els edificis i monuments caiguts, com el Duomo, amb les seves escultures i pintures, com el rellotge astronòmic. A la plaça de la catedral hi ha la font Orione, del segle XV, i molt a prop, a la plaça dels catalani, l'església Annunziata dei catalani, que deu el seu nom als comerciants catalans que habitaven la ciutat. L'església fou edificada al segle XII, però més tard s'hi feren reformes, com els tres pòrtics.

Enfilant cap al sud-est passem per les costes de Taormina, ciutat on els grecs deixaren petjada i on estiuejava la burgesia europea. A prop de Catània meravellosa vista de la muntanya de l'Etna, el famós volcà de més de tres mil metres d'alçada a prop del mar. Hi ha un tren que dóna la volta al volcà; és una excursió que no s'ha de perdre. Catània, ciutat gran, molt bonica, amb grans edificis civils religiosos i militars. Hom no pot perdre's la impressionant plaça del Duomo i els edificis de l'entorn. La ciutat fou destruïda moltes vegades per les erupcions de l'Etna i els terratrèmols però reconstruïda de nou, per això tots els carrers són llargs i rectes.
La sorpresa la trobem cap al sud, a Siracusa, ciutat fundada pels grecs amb el temple d'Apol·lo, l'amfitreatre, el Duomo i sobretot l'illa d'Ortigia, braç de ciutat que s'endinsa al mar. Una meravella, sobretot de nit; llàstima que està un xic deixada. Sicília ens ha sorprès per la gran quantitat d'edificis, monuments i esglésies de gran riquesa i bellesa, però per altre costat, en l'apartat negatiu, per la pobresa que encara s'hi respira entre bona part de la població. JOAQUIM AMARGANT

La Patagònia i les glaceres argentines

2007-06-07T06:23:00.000-07:00

Imatge de les espectaculars glaceres de Perito Moreno.

Sobrevolant Buenos Aires es podien veure molts camps negats degut a les últimes pluges; de fet gairebé tots els dies que vaig ser-hi va ploure. És el canvi climàtic, diuen: allà plou més que abans i a casa nostra menys. La capital argentina és una ciutat immensa, però més de la meitat de la seva població viu en la pobresa. Solament cal anar a Boca i a Constitución. Ben diferent són els barris de Palermo i Recoleta, on va anar a viure la burgesia instal·lada primerament a San Telmo durant el segle XIX. Aquesta darrera zona, malgrat la deixadesa dels seus carrers, encara conserva un cert aire tradicional que en justifica la visita. Pel que fa a la Boca, és la part del Río de la Plata on desembarcaven els immigrants procedent d'Europa per establir-se a Argentina. Immigrants que portaven a sobre moltes malalties degut a les condicions dels viatges d'aquell temps.

Sortint de Buenos Aires en avió direcció a Mendoza, ciutat a prop dels Andes, es pot veure la immensitat de la Patagònia. A Mendoza hi plou poc però s'hi conserven uns immensos arbres degut a les canalitzacions d'aigua que han fet pels carrers aprofitant la pluja i l'aigua provinent dels Andes amb el desgel. Mendoza viu del turisme i del vi: en tota la seva província hi ha mil bodegues.

La intenció és anar a la Patagònia del Sud, a les glaceres, però per això cal tornar a Buenos Aires. Amb tres hores d'avió s'arriba al El Calafate, al llac argentí. El nom el va posar a finals del segle XIX Francisco Moreno, uns dels exploradors d'aquelles terres. El nom ve d'un arbust que creix en aquelles contrades i que a l'hivern queda recobert per la neu. Tot plegat ho contemplo amb l'excursió feta amb 4x4 per aquelles muntanyes, on es pot veure de lluny les imponents parets de granit del Monte Fitz Roy, amb aquell color rogent a la posta de sol. A l'hivern tot està nevat i no fa vent, però a l'estiu les ventades són brutals. El poble ha passat en pocs anys de dos mil habitants a quinze mil i s'espera que arribi a cinquanta mil molt aviat degut al creixent turisme.
A les llibreries del poble es poden trobar nombrosos llibres explicant les aventures dels exploradors i pioners que varen descobrir i habitar aquelles terres, com també de l'Antàrtida.

Una de les joies de la Patagònia és la glacera del Perito Moreno, a setanta quilòmetres en direcció sud. Cada dia s'organitzen excursions per anar-hi i malgrat el vent encalmat de la tardor arribem amb una hora i mitja a la glacera, la única que es pot veure des d'una passera de fusta. Des allà es pot observar el desprendiment de grans masses de gel que s'enfonsen en el llac amb una remor impressionant. Cada quatre anys es produeix el trencament del front de la glacera, diuen que és un espectacle únic. El Parc Nacional de les Glaceres té set-centes mil hectàrees amb més de tres-centes cinquanta glaceres. A més del Perito Moreno es pot visitar l'Upsala, l'Onelli i Spegazzini. Si es disposa de temps es pot visitar Ushuaia, la ciutat més austral habitada del món. J. AMARGANT

PRESSUPOST: Amb l'euro i la crisi econòmica argentina, s'hi pot viatjar per pocs diners, preparant el viatge per Internet. Avió anar i tornada, desplaçaments i excursions a Xile i Uruguai, allotjaments en albergs, menjar... durant vint dies: 1.300 euros. TRANSPORT: Avió, són quinze hores de vol passant per Madrid.

Irlanada: Baile Átha Cliath

2007-05-07T06:26:00.000-07:00

El carrer principal de Dublín, O'Donnell Street, davant l'oficina de Correus, on es va fer la famosa proclamació de Pasqua de 1916.

Avui el nostre destí és Irlanda, un país al qual es pot arribar amb dues hores de trajecte amb un vol de la companyia -precisament irlandesa- de baix cost Ryanair, que té vols diaris de Girona i Reus fins a Dublín, la capital de la República d'Irlanda.

Des del modern aeroport de la capital, agafem l'autobús que en poca estona ens portarà al cor d'aquesta ciutat. Dublin, en gaèlic irlandès Baile Átha Cliath, és una ciutat d'un milió d'habitants, una mica fosca ja que sovint hi fa núvol o plou. El riu Liffey separa la ciutat. Malgrat el tòpic del conservadurisme i tancament dels irlandesos, avui la ciutat és tan cosmopolita com qualsevol capital europea i pels carrers principals se sent parlar moltes llengües, inclòs el català.

Els llocs d'interés per visitar són The Spire,un monument alt en forma de punxa situat al centre comercial; la catedral de Sant Patrici del 1192 -és el sant que va convertir el país al catolicisme a partir del segle V després de Crist-; el Trinity College de 1751; l'Oficina de Correus de 1818 on es va fer la proclama de la revolució de Pasqua de 1916 i la Custom House, de 1791, el centre polític de Dublín. Si es disposa d'una estona de temps, a més, un es pot asseure als bancs que hi ha al passeig del riu per llegir la novel·la Dublinesos de James Joyce, on podem descobrir com era la vida de Dublín els anys vint i trenta del segle passat.

Sortim de Dublín en tren cap el sud fins arribar a Cook, la segona ciutat del país. Travessant les ben treballades terres de conrreu, em ve a la memòria la gran fam de 1848 quan un paràsit va destruir tota la collita de patates. Com a conseqüència d'això Irlanda va perdre la meitat de la població, mentre que molts irlandesos van emigrar a Amèrica del Nord. Els protestants anglesos. en canvi, van resistir més bé la fam per haver-se apropiat de les millors terres. Tots aquests fets i molts més els podéu trobar i llegir en les dues magnífiques novel·les de Leon Uris, Trinidad i Redención.

Els voltants de Cook són molts bonics, amb els seus castells, platges i abadies. Enfilant amunt en direcció l'Atlàntic podem gaudir dels grans penyasegats de Moher, on s'estavella l'aigua del mar. Si heu llegit l'obra de Frank McCourt, Les cendres d'Àngela, o heu vist la pel·lícula, arribeu-vos fins a Limerick, a l'ampla desenboca-dura del riu Shannon, també a l'Atlàntic. És un població molt hu-mida a l'hivern però és pot gaudir de l'ample riu i del seu castell construït per el rei Joan el 1210, on es pot visitar una exposició sobre els últims vuit-cents anys de la ciutat. Curiositat: els irlandesos de Limerick diuen que les esglésies catòliques abans estaven plenes perquè allí els pobres estaven calents.

Si us queda uns dies abans de tornar a Dublín per agafar l'avió de tornada arribeu-vos fins a Belfast, la capital d'Irlanda del Nord, de sobirania britànica. Malgrat el procés de pau en marxa, Belfast encara és una ciutat dividida: a grans trets a l'oest hi viuen els catòlics irlandesos i a l'est els protestants descendents dels ocupants anglesos. Uns volen unir-se a Irlanda i els altres seguir formant part de la Gran Bretanya. Actualment, les famoses pintades de Falls Road -l'avinguda de la part catòlica- són l'esquer per portar turistes a la ciutat, però una visita a aquest indret és absolutament recomanable. JOAQUIM AMARGANT

Dues irlandes
Els orígens de la illa d'Irlanda es remonten a set mil anys abans de Crist amb la unió d'un poble desconegut amb les onades de celtes i gals, que s'hi establiren el 500 abans de Crist. L'any 800 després de Crist hi van arribar els vikings, sembrant el terror arreu. Els anglesos apareixen el 1160 quan les tropes d'Enric II d'Anglaterra ocupen Dublin. Al 1541, amb el triomf de la Reforma a Anglaterra, Enric VIII es converteix en rei d'Irlanda i declara la guerra a la illa, que es mostra fidel al Papa. Es persegueix l'Església Catòlica i se suprimeixen els monestirs. Anys més tard, arriben a Irlanda onades de colons protestants anglesos que ocupen les terres dels catòlics irlandesos, desposseint-los de les seves terres. A partir del 1600, Oliver Cromwell hi porta milers de presbiterians escocesos: Irlanda és ocupada. Actualment hi han dues Irlandes: la República independent d'Irlanda, catòlica, i Irlanda del Nord, que forma part del Regne Unit i és de majoria protestant. Tot i que molts joves van a estudiar anglès a Irlanda, el país té una llengua pròpia, el gaèlic, parlat avui només per un deu per cent dels irlandesos. J. A.

La fitxa
PROPOSTA: Girona-Dublín-Cook-Moher-Limerick-Dublín-Girona. TRANSPORT: Avió i tren. PRESSUPOST: Amb temps es poden trobar bitllets d'avió per cent euros.

Escòcia amb Interrail

2007-03-07T06:30:00.000-08:00

El famós viaducte que apareix a 'Harry Potter'.

Escòcia s'ha posat de moda, arran de films com Rob Roy, Braveheart o Harry Potter. Engrescats per aquests títols i pels seus idílics paratges, comprem un Interrail de dues zones i iniciem la ruta, que fem tota amb tren excepte per travessar el Canal de la Mànega. Des de Londres cada dues hores surt un tren cap a Edimburg, la capital administrativa i cultural d'Escòcia. D'aquesta ciutat destaca l'edifici del nou parlament escocès, dissenyat pel català Enric Miralles, un parlament que va néixer arran de la devolution (retorn de poder) als pobles de Regne Unit impulsada pel laborista Tony Blair després de la seva arribada al poder el 1997. D'Edimburg també cal veure'n el castell, situat dalt d'un turó al mig de la ciutat.

A dues hores de tren hi ha Glasgow, la ciutat més gran d'Escòcia: la seva àrea metropolitana té dos milions d'habitants. Barris obrers encerclen la ciutat amb nombroses indústries tèxtils. La ciutat es coneixia com "el taller del món occidental". Amb dues hores d'autobús ens plantem a Stirling, a Escòcia central. La seva història és turbulenta i s'identifica amb el seu castell. L'any 1314, aquí va tenir lloc la batalla de Bonnockburn dins el marc de la guerra d'independència d'Escòcia. Sota les ordres del rei Robert I els escocesos van derrotar les tropes d'ocupació angleses i van guanyar tres segles més d'independència. Uns anys abans, al 1227, William Wallace Braveheart, havia aconseguit unir tots els clans escocesos.

De retorn a Glasgow pugem a un tren de via estreta que ens porta a Fort Willams, a les High-lands. D'aquesta ciutat turística surten excursions en cotxe fins al peu del Glen Nevis, la muntanya més alta de Gran Bretanya amb 1.344 metres. L'excursió a peu fins el cim es pot fer en un dia. Val la pena. De Fort William amb autobús arribem a Fort Augustus, on hi ha un monestir benedictí. Des d'allà es pot navegar pel llac Ness. El mariner que condueix l'embarcació reconeix que la llegenda del monstre és un mite, però sense ella, és clar, no vindrien turistes. Cada dia d'estiu surt de Fort William un tren d'època fins a Mallaig, des d'on s'embarca a les illes Hèbrides, lloc on encara es conserva el gaèlic. Durant el recorregut en tren, es passa pel famós viaducte de Harry Potter. A l'esplanada del viaducte hi ha el monument Glenfinnan, que commemora la gesta del Bonnie Prince Charlie. Aquesta és terra de lluita entre els Campbells i els McDonalds, com també del bandit Rob Roy Mac Gregor, tots ells representats en diferents films. JOAQUIM AMARGANT

PROPOSTA: Girona-París- Londres-Edimburgh-Glasgow- Stirling- Fort Williams- Mallaig- Edimburgh-Girona. TRANSPORT: Avió i tren. PRESSUPOST: Entre 400 i 550 euros.

Seguint les petjades del romànic

2007-02-07T06:32:00.000-08:00

Pantocràtor de Sant Climent de Taüll, avui al MNAC.

La primavera del 1123 un grup de pintors arriba als dominis sel senyor d'Erill amb l'encàrrec de pintar les esglésies de Santa Maria i Sant Climent de Taüll a la vall de Boí. Els pintors són el mestre Arnau de Bèrgam,l'oficial Bernat de Cremona i en Marc de Tolosa. Aquest darrer, des de l'escriptori d'un monastir benedictí, recordarà una colla d'anys més tard les seves aventures atzaroses i apassionades, perquè aquells homes, a més de donar vida a unes imatges que han previscut a través dels segles van posar-se a prova davant l'amor, la passió, l'odi i les creences, els costums feudals, les revoltes dels oprimits i la vida senzilla del baix poble".

Aquest és el pròleg del llibre de Joan Agut, El mestre de Taüll. Llegit el llibre i entrevistat l'autor, amb un equip d'un programa de televisió ens desplacem des de Girona fins a Turí, la capital del Piamont. Reproduïm la ruta dels mestres piamontesos i llombards del romànic.Turí és un gran centre industrial però també una de les impulsores del Rissorgimiento: en els seus històrics cafés era lloc de trobada de Cavour i Garibaldi somniant amb la unitat d'Itàlia. Un lloc per visitar és la catedral de San Giovanni on es troba el Sant Sudari, el llençol on van embolcallar Jesús. La peça original està ben guardada; només es poden veure les fotogrfies. Sortint d'aquesta bonica ciutat plena de cotxes a vessar arribem a Novara. Fem una volta pel casc antic, ara de vianants, visitant nombroses esglésies edifi-cades entre els segles XVI i XVII. I amb el tren anem al Llac Maggiore per començar la ruta del romànic.

Al mig d'aquest esplèndid llac s'hi troba la illa de San Giulio, amb el campanar romànic al costat del Palau dels Bisbes. La illa més gran és l'isole Borromeo, batejada així perquè hi vanéixer Sant Carles Borromeo. També a la illa Borromeo hi va viure George Bernard Shaw i Ernest Hemingway hi va fer estada durant la I Guerra Mundial. Seguint el llac podem visitar i admirar les esglésies romàniques de Baveno, Bèe, Griffa i Oggebbio. A Verbània, on hi ha les poblacions d’Intra i Pallanza, i es pot veure l’església romànica de Madonna de Campagna. A l’oest visitem el petit llac de Mergozzo. A la població del mateix nom sobresurt una església romànica amb un original claustre en forma de mig arc. Desfent el camí en tren tornem a Turí per agafar l’avió que ens portarà a Girona.

Des de Barcelona anem a El Pont de Suert (Pallars). En taxi enfilem la carretera en direcció Boí. A pocs quilòmetres ens aturem a Erill per visitar l'església de santa Eulàlia. El taxista explica que el seu pare havia sentit parlar d'uns traginers que havien vist uns homes arrencant les pintures de les esglésies de la vall per portar-les a Barcelona. Segurament són les del MNAC. A Boí visitem els frescos pintats de nou de l’església de Sant Joan. A peu per una dressera arribem a Taüll per visitar les famoses esglésies de Santa Maria i Sant Climent. Una curiositat: les tres esglésies formen un triangle en direcció Roma. J. AMARGANT

PROPOSTA: Girona-Turí-Sant Giulio-Verbània-Mergozzo-Turí-Barcelona-Boí. PRESSUPOST: Avió, tren, autobus i allotjament durant 7 dies, 400 euros.

Quatre passejos per Hongria

2006-12-07T06:39:00.000-08:00

Imatge d'una església presa des d'un vaixell, al Danubi.

La primera vegada que vaig sentir a parlar d'Hongria va ser a l'any 1954 amb l'estrena de la pel·lícula Los ases buscan la paz protagonitzada per el mític jugador del Barça Ladislao Kubala. Jo era molt petit i el règim va permetre la realització d'una pel·lícula per explicar les gestes d'aquest jugador nascut a Budapest per escapar-se de la Hongria "comunista" i la seva arribada a Barcelona per jugar en el Barça. El 1956 Hongria també va ser portada de diaris per la revolta de part de la població en demanar la retirada de les tropes soviètiques del seu territori i humanitzar el socialisme estalinista encara imperant. La revolta va ser esclafada el 23 d'oc-tubre per els tancs soviètics, ara ha fet cinquanta anys.

El 1985 amb un grup d'amics vam decidir visitar Hongria per primer cop. Recordo una Budapest semblant a Viena però més alegre; en aquells moments estava envellint tots els seus monuments històrics, sobretot Buda, una de les parts de la ciutat (Buda i Òbuda es van unir a Pest, a l'altre costat del riu, el 1873). A Buda es pot visitat el castell, l'església de Maties i es pot gaudir d'una magnífica vista del riu a l'altre costat, Pest, on es veu el famós Parlament -un dels més bonics d'Europa- començat a construir el 1885. Per anar d'un costat a l'altre de la ciutat ho fèiem em metro, un dels més antics d'Europa ja que va començar-se a construir el 1896. Amb un vaixell pel Danubi varen arribar-nos a Esztergom, on es reproduïa la vida dels avantpassats hongaresos. Cap al sud vam visitar el llac Balatón, que és on anava i encara va molta gent a banyar-se.

El 1987, tornant de la república encara soviètica d'Ucraïna, vàrem fer estada de nou a Budapest. La ciutat encara era més bonica i animada. Es preparava per l'arribada massiva del cotxe com article de consum massiu i a la ciutat s'instal·laven tanques arran de les amples voreres perquè els cotxes no envaïssin l'espai dels vianants. Hongria era el país de l'Est, juntament amb la República Democràtica Alemanya que tenia més cotxes.

El 1997 tornem a Hongria. L'Europa de l'Est havia canviat com un mitjó. Amb la caiguda del mur de Berlín i de la Unió Soviètica, Hongria no es va escapar dels canvis. Van entrar en l'economia de mercat, eleccions lliures, els comunistes fora del poder, el consumisme capitalista va envair-ho tot... Els selfservices populars van desaparèixer i en el seu lloc els McDonald's. I va aparèixer una cosa desconeguda fins llavors, l'atur. La pobresa va arribar a moltes persones. Aquell any vàrem allotjatjar-nos en una parròquia de Budapest; els preus s'havien apujat i no podíem anar amb un alberg com abans. En aquella ocasió, vam visitar un grup de cooperadors internacionals que estaven en un camp de refugiats a l'est del país, a Debrecen, amb desenes de famílies de Bòsnia -feia dos anys que la guerra havia acabat-. Va ser una experiència molt emocionant, mai hem oblidat els rostres dels infants.

L'any passat també vàrem tornar a Hongria, que vam notar que ja havia millorat una mica. Budapest segueix esplèndida, però sortint del centre encara es pot veure certa deixadesa, per no dir pobresa, que recordo perfectament que no hi era el 1985. Ara els excomunistes han tornat el poder com a partit socialista.

I abans d'acabar, una ruta recomanable per els més aventurers: Barcelona-Salzburg amb avió, Skyeurope. A l'estació de Salzburg es llogaven bicicletes i en tres dies pots plantar a Passau, d'allí fer la ruta del Danubi amb bicicleta fins a Viena i Budapest en set dies. JOAQUIM AMARGANT

PROPOSTA: Avió Skyeurope, Barcelona-Salzburg, llogar bicicle-tes fins a Budapest i ruta del Danubi. Tornada: Bratislava-Barcelona en avió. O tornar amb tren fins Salzburg i a Barcelona amb avió Sky-europe. També anar i tornar amb avió Skyeurope i fer el recorregut en tren. ALLOTJAMENT: Albergs divuit euros per persona i nit o en càmping vuit euros persona nit. Deu dies per lliure, 350 euros.

De la Llombardia a l'Hansa

2006-11-07T06:35:00.000-08:00

Imatge de Lübeck des del riu Trave.

Una ciutat molt bonica però desconeguda és Bèrgam, a la Llombardia, a cinquanta quilometres de Milà. Des de fa pocs anys, amb Ryanair i des de Girona, t'hi plantes amb una hora i mitja. La ciutat antiga es troba damunt d'un turó. Cal dir que, encara que sembli estrany, durant més de 350 anys Bèrgam va pertànyer a la República de Venècia. Les imponents muralles que s'aixequen per damunt de la ciutat moderna es van construir durant aquesta època veneciana.

Entrant per la porta del mig de la ciutat antiga et trobes l'imponent edifici del seminari, on va estudiar Angelo Giussepe Roncalli, el que va ser al cap dels anys el Papa Joan XXIII. Des del passeig que voreja la part alta de les muralles es pot gaudir d’una vista esplèndida de la ciutat moderna, els seus jardins i les grans planures que l’envolten. Les portes per entrar la ciutat antiga tenen noms de sants: Jacob, Agustí, Llorenç, Alexandre... Per la porta de sant Agustí ens trobem tot de carrers drets i estrets que porten al funicular. De sobte trobem la plaça Vella, la biblioteca cívica, la plaça del Duomo, on es pot veure en perspectiva el monument més important de la ciutat, la Basílica de Santa Maria Major, del segle XII. Diu la llegenda que de qualsevol finestra oberta del conservatori de música surten notes musicals que recorden que hi va estudiar Donizetti.

De nou agafem l’avió de Ryanair que ens portarà a Lübeck, prop d’Hamburg. De 210.000 habitants, a Lübeck se la coneix com la reina de la lliga Hanseàtica perquè era la capital d’a-questa agrupació de ciutats que van dominar el comerç del mar Bàltic del segle XII al XVI. Amb els seus bonics edificis de pedra roja, és una de les joies del nord. El seu nucli antic es troba enmig d’una illa del canalitzat riu Trave, que desemboca al Bàltic. En aquesta ciutat-fortalesa es pot visitar l’Holstentor, una porta fortificada amb dues grans torres bessones. I a la Marienkirche encara es pot contemplar al terra l’espetec de les campanes de l’església al caure al terra a causa d’un bombardeig durant la Segona Guerra Mundial.

Amb el tren podem arribar-nos a una altra ciutat de l’antiga Hansa, Rostock, al mar Bàltic. Té els mateixos habitants que Lübeck, però va pertànyer a la República Democràtica Alemanya (comunista). L'època de la reunificació va significar un augment de l'atur i un sorgiment de grups neonazis, però actualment les condicions de vida de la ciutat tornen a millorar i l’embelliment d’edificis, places i carrers ha fet que torni a ser una ciutat bonica. Una dada: la universitat de Rostock va ser fundada al 1419 i va ser la primera del nord d’Europa. Un recorregut per la ciutat: el port antic, el passeig marítim, la catedral de rajola vermella que des del 1472 funciona un rellotge astronòmic... Un bon lloc per passejar és l’antic barri burgès, ara restaurat. Com totes les ciutats de l'extinta RDA, l’allotjament i el menjar són més barats. J. AMARGANT

La fitxa
PROPOSTA: Girona-Bèrgam-Lubeck-Rostock-Girona. PRESSUPOST: Agafant els bitllets d'avió en Ryanair amb temps, set dies pot sortir per 300 o 400 euros, tot depèn de l’allotjament.

Albània: un país misteriós

2006-10-07T06:42:00.000-07:00

L’edifici del Partit dels Treballadors, a Tirana, la capital albanesa.

Sempre havia volgut viatjar a Albània. El passat mes d’agost ho vaig aconseguir. Des de Girona, un vol de Ryanair et deixa a Roma i en quatre hores de tren s’arriba a Bari, a la costa adriàtica. D’aquell port cada nit surten vaixells en direcció a Durrës, ciutat albanesa de cinquanta mil habitants. Dalt del vaixell la policia albanesa segella el passaport i als ciutadans de la Unió Europea ens fan pagar deu euros. En sortir de la duana una munió de taxistes s’ofereixen a portar-te a Tirana, la capital, per cinquanta euros. El mateix trajecte amb tren costa cinquanta leks (quaranta cèntims d’euro). Amb un tren atrotinat que porta a Tirana travessem camps i pobles.

Mentre gravo per la finestra em ve a la memòria la història d’aquest dissortat poble: els albanesos són decendents dels iliris, poble indoeuropeu que es va establir al sud dels Balcans a l’edat de ferro. Entre els segles VI i VII, quan les tribus gremàniques havien abandonat els Balcans, tribus eslaves procedents s’establiren al nord i centre d’aquella península. El 1389 a Kosovo, bressol de la pàtria sèrbia, els turcs vencen als serbis comandats per el comte Lazar. La planura queda plena de sang sèrbia, llavors els otomans comencen a empènyer els serbis cap el nord i poca poc el territori es va poblant d’albanesos islamitzats. Malgrat que molts albanesos havien ajudats als turcs a ocupar i islamitzar els Balcans, la llengua i la cultura albanesa també fou prohibida i substituïda per la dels ocupants. Vint i cinc visirs foren albanesos, no obstant això bona part del poble, durant segles, va lluitar contra els ocupants turcs, fins que el 1912 aconseguiren la indepedència.

Memòria històrica a part, els suburbis de Tirana estan plens de cases que són pràcticament barraques. La ciutat té un aire entre oriental i ciutat moderna europea. Malgrat la religió dominant sigui l’islam, no es veuen dones amb xador pels carrers ni cap signe extern de país musulmà. La ciutat propera a l’estació conserva l’estil i el disseny inpregnat pels anys de règim comunista de l'excombatent partisà Enver Hoxha, que va governar el país amb mà de ferro fins el 1985. Es pot visitar el Museu Nacional de història, el palau de cultura, la mesquita de Et’hem Bey, la Torre del rellotge i la universitat.

La Tirana dels últims vint anys és una ciutat moderna amb molts cotxes, sobretot Mercedes, conduits per joves presumits. Part de la població viu del tràfic il·legal d’armes, de cotxes i de droga tot orquestrat per la màfia albanesa, segons s'explica. A l’avinguda principal de la ciutat hi han nombroses companyies d’autobusos que fan el trajecte fins Grècia per pocs diners. Agafem bitllet per Atenes i durant tot el recorregut per Albània travessem pobles amb carrers plens de gent i amb cases per acavar de construir-se. Elbasan, Lushn, Fier, Gjirokaster i Sarendë, són localitats que no tenen gaire cosa per veure, llevat que tot és molt barat. A la costa adriàtica fa uns anys que s’han començat a construir complexos turístics que conviuen amb els famosos búnquers que havia fet construir Hoxha per protegir-se d’una possible invasió o atac nuclear. JOAQUIM AMARGANT

La fitxa
Girona-Roma-Brindisi-Durrës-Tirana (tornada ídem) DIES EMPRATS: Una setmana. TRANSPORTS: Avió, tren i bus. ALLOTJAMENT: Albergs. PREU: 300 euros (avió Girona–Roma, tren, vaixells, autobusos, menjar i allotjament).

Atenes, Súnion i Meteora

2006-09-07T06:45:00.000-07:00

Un dels monestirs de Meteora.

El passat primer d’agost, 23 anys després des de la meva darrera visita, vaig tornar a Grècia. Dos dies abans havíem sortit de Girona en avió, en direcció a Pisa. Allà, després de visitar la torre inclinada i la basílica, vam agafar el tren en direcció Florència. I ja ens vam trobar amb les primeres imatges per retenir al cap: la capital de la Toscana, al capvespre, sembla reviure el seu gloriós passat renaixentista amb el color groguenc de la posta de sol reflectit en els nobles edificis i monuments de la Piazza de la Signoria.
L’endemà sortim amb tren en direcció a Ancona per embarcar-nos cap a la ciutat costanera grega de Patras (una ciutat de la qual només "cal" visitar el seu castell), en un trajecte de vint-i-dues hores de vaixell. A la nit arribem a Atenes amb tren i l'endemà visitem l’Acròpolis, el Panteó, el teatre Odeón, l’Àgora... Dinem una pita sota el toldo d’un improvisat restaurant a l’ajançat barri de Plaka i a la tarda visitem les places d’O-mònia i Sintagma, en el costat nord de la qual s’alça el Parlament i el Museu Arqueològic Nacional. Tanquem el dia quan es fa fosc pujant a peu al turó de Likavitos, on es pot veure una bona vista de tot Atenes. Impressionant, senzillament.

L’endemà el matí prenem de nou el bus per anar al cap de Súnion; calen tres hores per fer setanta quilomètres. El culpable és el caos circulatori inherent al país. A Súnion s’hi alcen majes-tuoses les restes del temple de Posseidó i el cert és que val la pena quedar-s'hi per veure la posta de sol. Després una bona autopista i una carretera ens faciliten travessar el canal de Corint fins arribar a la típica i turistica població de Nàplio. La següent parada, mercès al bús, és el teatre d’Epidaure, un dels més ben conservats del país i amb una sonoritat perfecta. I després ja enfilem, amb una carretera plena de revolts que passa entremig de valls envoltades de muntanyes, cap a Olimpia: poca cosa resta del primitiu estadi olímpic, però com es diu sovint... "s’hi ha d’anar".

Desfem el camí i, de nou, el tren ens torna a Atenes. Un cop a la capital, pugem a un tren exprés en reserva fins a Kalambaka. Oficialment el trajecte ha de durar quatre hores, però alhora de la veritat en són cinc i mitja. Això és Grècia, també. Des de Kalambaka, amb autobús, anem fins a Meteora, on damunt d’unes muntanyes com les de Montserrat, a finals del segle XI, s'hi van construir vint monestirs ortodoxos damunt de les roques que sobresurten del fons d’una de les valls, a la Tessàlia grega. Val la pena quedar-s'hi un parell de dies per visitar-los. A continuació, per unes valls encerclades de muntanyes arribem al port d’Igoumenitza per embarcar en direcció a Brindisi, port que queda a la zona de la "bóta" d’Itàlia.

Acabem el viatge un cop més a Roma, on ens allotgem per 25 euros diaris a una residència salesiana ubicada a la Via Àpia Antica. En aquesta inmensa finca s'hi troben les catacumbes de Sant Calixte i Queo Vadis, els llocs emblemàtics on van penjar pels peus a Sant Pere i Sant Esteve, el primer màrtir. Història, història i història, un cop més, als nostres peus.

Trajecte: Barcelona-Atenes. DIES EMPRATS: 14.
TRANSPORTS: Avió, tren i autobús. ALLOTJAMENT: Parròquies, petits hotels, residències religioses i vaixells. PREU: 460 euros

Una altra manera de veure Roma

2006-07-07T06:48:00.000-07:00

Imatge de l'interior del Panteó de Roma.

Dan Brown, novel·lista nordamericà, amb el seu llibre El codi da Vinci ha revolucionat el món literari i el Vaticà. Amb Àngels i dimonis, Dan Brown entra de ple amb la disputa a mort entre l’Església i els Il·luminats, germandat secreta que data de temps immemorials. Tot seguint la pista de les obres de Bernini, aquesta cursa per l’esbojarrada Roma, ens porta a descobrir indrets amagats de la ciutat.

La naviera Grimaldi ha posat a disposició dels viatgers que no tinguin pressa, i els agradi viatjar per mar, una línia diària entre Barcelona i Civitavecchia, el port de Roma. Són vint hores de viatge en butaca, per 29 euros en temporada baixa.

Arribem a Civitavecchia amb un fort ruixat. I amb tres quarts d’hora en tren arribem a l’estació de Roma Tèrmini. Després de trobar habitació, ens aventurem a peu fins el Panteó. Cotxes, camions, motos, enmig del carrer i damunt de la vorera: els passos de vianants estan esborrats. Passem per davant del Palau del Quirinal, residència del president de la República, al carrer que porta el mateix nom. Abans també havia sigut residència Papal. A pocs minuts a peu es troba la Piazza Venezia, amb l’immens altar de la Pàtria, que commemora la unitat d’Itàlia. A un quilòmetre a l’esquerra es pot veure el Circ Màxim.

Avancem per Via del Corso, tombem el tercer carrer a l’esquerra i ens endinsem per estrets carrers fins arribar al Panteó. Aquest temple construït en temps d’Adrià a l’any 24 a d.C, convertit en temple cristià al 606, custodia la tomba de Raffaello i del rei d’Itàlia. En aquest indret és on els personatges de la novel·la Àngels i dimonis cerquen la falsa pista d’un cardenal segrestat.

És de nit a la Roma antiga. Carrerons estrets, però plens de vida. Entremig de vehicles mal aparcats, terrasses de restaurants i bars molt animats. Travessem el riu per el pont per on hi ha l’Isola Tiberina i ens plantem al Trastevere. Barri malgirbat ple de carrerons estrets -cases d’"okupes", parets amb grafitis, drogadictes pels portals- però molt concorregut per turistes joves i de mitjana edats als que agrada la marxa.

L’endemà el matí, recorregut per les obres d’en Bernini. Seguim les petjades dels cardenals segrestats d’Àngels i dimonis. A Piazza Barberini cerquem l’església de Santa Maria della Victòria; no la trobem. El que si veiem i ens deixa bocabadats és el caos circulatori. Enfilem Via Sistina fins arribar a la Plaça d’Espanya, on trobem un home que amenaça de llençar-se des d’una bastida. Aprop, Piazza del Popolo, a l’església de Santa Maria, es troba la capella Chigi. S’ha d’anar a veure. Cap avall, direcció Corso Victorio Emanuele arribem a la Piazza Novona per gaudir de les fonts de Bernini.

Travessem el riu fins arribar el castell de Sant Angelo. Segons Dan Brown, els personatges de la novel·la troben aquí el cau dels Il·luminats i un passadís secret els porta a les habitacions del Papa. A la Plaça de Sant Pere hi ha un garbuix impressionant; a la tarda el Papa sortirà al balcó. Entremig de cadires es troba l’obelisc, també de Bernini, molt a prop del qual -a la novel·la, evidentment- un dels quatre cardenals segrestats serà assassinat. JOAQUIM AMARGANT

La fitxa
Barcelona-Roma. DIES EMPRATS: Cinc PREU: 250 euros (vaixell, avió de tornada, menjar i allotjament).

Tot recordant Iugoslàvia

2006-06-07T06:51:00.000-07:00

Vista dels terrats de les cases de Dubrovnik, a Croàcia.

La primera vegada que vaig viatjar a Iugoslàvia va ser el 1976. Recordo com un grup de joves, a finals de juliol, emprenguérem amb il·lusió la travessia cap a aquell país, conegut en aquella època pel sistema d'autogestiu que el diferenciava tant del capitalisme com del comunisme estricte. I no en vam tornar pas decebuts. Va ser apassionant veure com tantes ètnies i cultures podien conviure en pau i amb un bon nivell de vida, a vegades superior al nostre. Ens va impressionar veure amb els nostres ulls aquell projecte creat el 1919 per l'imperi britànic com una forma d'agrupar els eslaus que van començar a habitar aquella terra al segle V, després de la fugida de les tribus germàniques dels Balcans.

El 1999 vaig tornar a visitar alguns dels indrets que havia vist vint-i-tres anys abans. Ara, però, ja no formaven part d'aquella Iugoslàvia sinó de nous estats com Croàcia i Bòsnia, nascuts el 1991 i el 1992 amb els conseqüents conflictes bèl·lics que tothom coneix sobradament. Aquell 1999 vam entrar a l'exIugoslàvia per Split (Croàcia). D'allà vam agafar un bus que vorejava la costa croata i a Opusen vam enfilar la carretera cap a l’interior. Al control fronterer ens van aturar soldats alemanys a les ordres de la Stabilization Force (SFOR), la força internacional que vigilava -com ara- el compliment dels acords de pau de Dayton, signats el novembre de 1995. Entrats al territori bosnià, vam començar a veure pobles destruïts. Els seus habitants, eslaus musulmans, havien fugit o mort.

Al cap d'una estona vam arribar a Mostar, una ciutat plena de vida el 1976 i aleshores convertida en ruïna. Del pont sobre el riu Neretva construït el 1566 per Niman, per exemple, ja no en quedava res; al seu lloc hi havia una senzilla passarel·la per permetre el pas d'un cantó a l'altre, de la zona musulmana a la croata. Per la ciutat, semibuida, hi patrullaven guàrdies civils espanyols. Després de filmar i fer fotos, el bus ens va portar a Sarajevo. L'endemà vam contemplar com Sarajevo es refeia de la guerra tot i que encara hi havia molts edificis destruïts pels obusos. Al centre em van sorprendre les noies amb xador al cap i com les visites a les mesquites als no musulmans estaven restringides. Tot el contrari del 1976 quan Sarajevo era una ciutat moderna i oberta. El viatge va seguir a Dubrovnik, l'anomenada Perla de l'Adriàtic, amb una meravellosa ciutat antiga emmurallada. Muralles que havien patit també els efectes de la guerra en ser bombardejades per l'exèrcit iugoslau el 1995. D'això, però, llavors ja no en quedava ni rastre.

Aquell estiu havien passat amb prou feines tres mesos dels atacs de l'OTAN sobre Belgrad i la neteja ètnica practicada pels serbis a Kosovo. Així que, tornant a Split, vam repassar l'origen del conflicte per entendre el que darrerament havia passat en tota aquella zona. Data clau: 1389, els otomans van vèncer els serbis a la batalla de Kosovo, bressol del poble serbi. A partir de llavors els turcs van introduir a Kosovo albanesos islamitzats, que passarien a ser majoria, mentre els serbis eren traslladats cap el nord. Les guerres dels darrers temps, des del punt de vista serbi, s'expliquen com una venjança pels segles de submissió que van patir sota l'imperi otomà.
Ara la darrera república que seguia unida a Sèrbia, Montenegro, ha decidit separar-se'n i consumar així la desaparició d'aquella terra que durant noranta anys es va dir Iugoslàvia; la terra dels eslaus del sud. JOAQUIM AMARGANT

Argentina i Uruguai (II): De la conquesta a l'immigració

2006-05-07T06:58:00.000-07:00

Vista d'una moderna zona de Buenos Aires, capital d'Argentina.

Aprofundint en els aspectes històrics i humans del viatge per terres argentines, reculem en el temps en el lloc on avui és la província de Misiones fronterera entre Paraguai i Brasil. El nom de Misiones ve de les comunitats que els jesuïtes van fundar a partir de 1609 al nord d’Iguazú, per protegir als indis de l’explotació que els espanyols i portugesos els volien submetre a mida que conquerien i colonitzaven aquelles terres. Els jesuïtes mantenien als indis allunyats de la corrupció que hi havia a les societats colonials i organitzaren autèntiques fortaleses defensives de planta quadrada que milicians armats indígenes defensaven. L’organització mis-sionera no només es limitava a tasques doctrinals, sinó que organitzava la vida econòmica i política de les comunitats degut a la sòlida formació dels jesuïtes. La forma tributària de la distribució de la terra estava dividida en: terra de Déu, comunal del poble i les parcel·les individuals dels indígenes.

Els indígenes de les "encomiendas" dels colonitzadors treballaven dotze hores diàries i en canvi rendien la meitat, comparant-les amb les comunitats indígenes dels jesuïtes, que només treballaven sis hores diàries. Degut al gran desenvolupament econòmic de les comunitats que els jesuïtes tenien a les "reducciones" i també al lloc estratègic que ocupaven enmig de les possessions espanyoles i portugueses, aquests és van negar abandonar les "reducciones" com a conseqüència dels acords entre Lisboa i Madrid del 1750, que posaven límits fronterers a llurs possessions. Així va començar la guerra guaraní entre les tropes hispano-portugueses i els indis, que va finalitzar amb la destrucció de les comunitats indígenes jesuïtes i l’expulsió de la Companyia de Jesús dels dominis espanyols.

A mida que nous colonitzadors arribaven a Amèrica les comunitats indígenes del riu i mar de la Plata foren arraconades i els espanyols van començar a construir Buenos Aires i Montevideo. A partir de la independència d’aquests països, al segle XIX, grans onades d’immigrants procedents de diferents terres d’Espanya -majoritàriament gallecs- van poblar aquests immensos territoris. Se suposa que tres milions de persones van immigrar-hi en cent anys. Anaven a fer "Les amèriques". A l’Argentina, la meitat de la població actual és d’ascendència italiana.

En el meu viatge per aquestes terres vaig poder copsar el gran desencís en què viu molta la gent. No veuen futur. Els cops d’Estat, les dictadures, els governs corruptes, les crisis econòmiques -malgrat una certa millora que és percep- en són la causa. Molta gent cerca en el seu arbre genealògic algun familiar d’ascendència gallega, espanyola, italiana o francesa per aconseguir un visat per venir a Europa. Però això no sempre és possible. Una senyora d’origen italià em deia: "La meva família va sortir de la fam de Calàbria i ara Itàlia no ens vol". Comentava també que aquests països s’han format amb gent procedent de molts indrets i que això els ha convertit en so-cietats desestructurades. Per això, entre altres coses, ara es troben sense massa esperança de cara el present i futur. Les esglésies estan buides i els grans locals dels antics cinemes de Montevideo s’omplen de gent per escoltar els predicadors que els ajudin a refer el seu estat d’ànim. JOAQUIM AMARGANT

Entre Àustria i Alemanya: Baviera i el Danubi

2006-05-07T06:54:00.000-07:00

Imatge del centre de Nürenberg.

Dimarts onze d’abril. Surt de l’aeroport del Prat un dels primers vols regulars Barcelona-Salzburg que la companyia eslovaca de baix cost Skyeurope ha posat en circulació entre les dues ciutats. En menys de dues hores ens plantem a la ciutat de Mozart. A Salzburg està plovent. Com que ja és tard i el temps no acompanya, anem cap a un alberg que hi ha prop de l’estació -per vint euros hi pots passar la nit-. Però la tarda es fa llarga i ens arribem a la cerveseria de Mülln que els agustins tenen sota l’església, a tocar del riu Salzach. És immensa i té tres nivells, amb passadissos plens de botigues de menjar cuinat i dues grans sales amb taules on una munió de gent menja i beu cervesa.

L'endemà al matí continua plovent, mentre sortim amb el tren en direcció a Nürenberg, de cinc-cents mil habitants. La ciutat antiga, voltada d’unes impressionants muralles, va ser recons-truïda després dels bombardejos nordamericans del maig de 1945; no en va quedar res, hi van morir 1.829 persones. La ciutat també és coneguda perquè el 1927 s'hi va celebrar el primer congrés del Partit Nacional Socialista Alemany i el 1935 s'hi havien promulgat les "lleis de Nürenberg", per dissoldre definitivament els jueus de la comunitat estatal. Del 1945 al 1949 la ciutat es va fer famosa pel Procés de Nürenberg contra els principals dirigents nazis.
Passejant per la ciutat antiga reconstruïda arribem a la gran Plaça del Mercat que l’emperador Carles IV va autoritzar després de fer enderrocar el barri jueu el 1349. Durant l’Advent en aquesta plaça s’hi organitza, des de principis del segle XVII, el Chriskindlesmarkt, el mercat nadalenc més antic d’Alemanya, introduït com a costum per Martí Luter. La ciutat és plena de grans i boniques esglésies, reconstruïdes a partir de 1945, que val la pena visitar i admirar. Al cim del casc antic s’hi troba el majestuós castell medieval, on comencen i acaben els cinc quilòmetres de muralles i les vuitanta torres que l'envolten.

A dues hores de tren en direcció sud arribem a Passau, una ciutat de cinquanta mil habitants on conflueixen tres rius: el Danubi, l’Inn i l'Ilz. Aquí la fortificació romana de Betavis va donar origen a la ciutat. El 739 s'hi va fundar la major diòcesi del Danubi, que arribava fins a Hongria. Després del gran in-cendi del 1662, els bisbes-prínceps van donar-li la imatge barroca que es conserva a l’actual ciutat. En ple casc antic s’aixeca la gran catedral de Sant Esteve, amb l’orgue catedralíc més gran del món. És impresionant sentir-lo tocar juntament amb el cor de veus que ressonen per tota l’església. Enguany la ciutat també celebra els 250 anys del naixement de Mozart, ja que el compositor hi va viure una temporada.

Al costat del riu Danubi s’alça el majestuós castell Veste Oberhaus i a l’altre costat del riu Inn es troba, al cim de la muntanya, el monestir de Maria Hilf. Passau queda a un quilòmetre de la frontera austríaca i és una ciutat que val la pena visitar. També aquí comença la ruta per a bicicletes que voreja el Danubi fins arribar a Budapest.

En l’última etapa del viatge, el tren ens porta de nou a Salzburg per agafar l’avió i tornar a Barcelona. Ha sortit el sol i la gent surt a passejar a peu o en bicicleta. Una munió de turistes omplen els carrers de Salzburg: és l’any Mozart. JOAQUIM AMARGANT

Trajecte: Barcelona, Salzburg, Nürenberg, Passau, Salzburg, Barcelona. DIES EMPRATS: Una setmana PREU: 400-600 euros, depèn de l'avió.

Caps d'Any a la "ciutat eterna"

2005-12-07T12:17:00.000-08:00

A Roma actualment s’hi pot anar amb dues hores amb Ryanair i per pocs diners,però la primera vegada que hi vaig anar amb motiu de les trobades de Taizé, vàrem trigar més de 36 hores i en autobús.

El 26 desembre del 1980 van sortir de Mataró quatre autocars plens de joves entusiastes i desitjosos de participar juntament amb el Pare Roger, a les pregàries de la trobada europea de joves de Taizé. Vam passar la primera nit en un poliesportiu de Gènova. El matí vàrem empendre el viatge cap a Roma. A les portes de la "ciutat eterna" vam fer una parada en una pineda coincidint amb una munió de joves eslovens que també havien fet el mateix. Catalans i eslovens agafats de la mà com a símbol de germanor vam cantar i dansar una bona estona.
A Roma ens van repartir en parròquies i en cases particulars. Recordo les grasses madonnas somrients que sempre cuinaven espaguetis. Acompanyats dels seus fills ens van portar a la missa dominical de la parròquia. A l’hora del sermó, el rector va demanar el vot per la Democràcia Cristiana.

La nit del 31 de desembre ens van conduir a la parròquia a la celebració de la missa de Cap d’Any i en acabar les grosses madonnes ens tenien preparats uns grans plats de llenties que havíem d'engulir mentre tocaven les dotze campanadas tot dient: "Aguri, aguri" (Bona sort). Com més llenties menjàvem més sort tindríem a la vida. Al carrer era un esclat de focs artificials com aquí per Sant Joan. L’endemà, primer de gener, la periodista i corresponsal al Vaticà de TVE, Paloma Gómez Borrego, va venir a trobar-nos per fer-nos una entrevista per la televisió. Però com que volia fer-nos passar com "espanyols" no vàrem voler. Vam acceptar quan li vam dir que ens presentés com a catalans.

El 1982 la trobada de joves de Taizé es va fer també a Roma, per tant vam repetir-hi nit de Cap d'Any. Però la trobada a Roma que recordo més és la de 1988. Aquell dia, a la tarda, el Papa Joan Pau II ens havia de rebre a la Basílica de Sant Pere del Vaticà. A la tarda molts joves esperàvem a la plaça. L’espera va durar molta estona. Un cop aparegut el Papa al balcó es van obrir les portes de la Basílica i el Papa Joan Pau II va anar donant la mà a tothom. Va passar pel meu costat, em va mirar, però jo no li vaig donar la mà. Un dels nois amb qui anava, l'Ivan, si que ho va fer. Li vaig preguntar perquè i em va respondre: "El Papa és un personatge que forma part de la història, per tant, estem fent història!".

Aquella nit, altre cop vam menjar llenties, vam viure un esclat de llum i foc i vam veure una altra tradició dels romans: llençar els mobles vells daltabaix del balcó al carrer.

L’endemà, primer dia de l’any, vam voler anar dinar a un restaurant, però tots estaven tancats. Finalment, vam aconseguir menjar en un McDonald's de la Plaça d’Espanya en contra dels meus principis, fet que alguns dels meus companys de viatge avui encara em recorden. JOAQUIM AMARGANT

Còrsega, la terra de Napoleó

2005-11-07T12:16:00.000-08:00

Què tindrà aquesta terra, pàtria de Napoleó, que ha estat conquerida i desitjada per tants pobles al llarg dels segles? Hi han passat els grecs, també els romans. El 1297 el Papa Bonifaci VII cedí Còrcega al rei català Jaume II. També els pisans hi deixaren la seva petjada i els genovesos hi fundaren la ciutat de Caivi al 1268. Una expedició catalana ocupà la ciutat el 1420, no deixant gaire bons records als seus habitants. França intentà apropiar-se de la illa unes quantes vegades. Després de quatre segles de domini genovès, el 1755 Còrsega aconseguí la independència, de la qual en gaudí fins el 1769 que caigué per sempre sota el domini de França.

Hi ha dues maneres d’arribar la illa. Per mar des de Niça, agafant un vaixell fins a Calvi o amb avió des de Girona i amb Ryanair fins a l’Alguer. Des d’aquesta ciutat surten autobusos fins el port de Santa Teresa de Gallura, des d’on cada dues hores surten vaixells que travessen l’estret de Bonifacio, arribant a la ciutat del mateix nom al sud de Còrsega. Abans d’embarcar a Santa Teresa de Gollura, a Sardenya és pot visitar la torre dels aragonesos construïda pels catalans per a vigilar l’estret. Penjada damunt d’un penya-segat, la ciutat corsa de Bonifació és un esplèndid mirador a la Mediterrània. Per entrar a la fortalesa on hi ha la ciutat antiga cal pujar per l’escala del rei d’Aragó. La llegenda diu que els soldats catalans del rei Alfons V, en una nit de l’any 1420, varen creuar les escales fins arribar a la fortalesa i ningú mai va saber com.

En un mirador que separa la ciutat medieval i el port natural, es pot veure el bastió de l’Estandart que commemora la resis-tència corsa al segle XVI del setge franco-turc per aconseguir el domini sobre la ciutat. Tot l’entorn de Bonifacio s’ha convertit en una reserva natural per evitar l’especulació urbanística. Per una carretera amb molt revolts i magnífiques vistes, l’autobús ens porta a la ciutat d’Ajaccio, la més gran de Còrsega. Ajaccio a l’estiu és una ciutat col·lapsada pel trànsit. Té una part antiga força bonica, però l’edifici més emblemàtic és la casa on va néixer, al 1769, Napoleó Bonaparte. La casa, ara convertida en museu, es pot visitar ja que conserva els mobles i la decoració igual que quan hi vivia la família de l’emperador. També és pot visitar la catedral on Napoleó va ser batejat i el museu Fesch, nom de l’oncle de Napoleó, que era cardenal i que va donar a la ciutat una col·lecció d’obres pictòriques de Boticelli, Bellini i Titien. A Ajaccio es pot agafar el tren que travessa tota Còrsega per l’interior i que passa per entremig de valls envoltades per moltes muntanyes que sobrepassen els 2.800 metres d’alçada. Si es disposa de temps es pot fer una estada a Corte, capital del "govern de la nació corsa" del 1755 al 1769. Corte és el cor de la història de Còrsega. Allí, també es va votar la Constitució corsa, la qual va ser admirada per tota l’Europa de les llums. Corte també és una ciutat jove ja que acull quatre mil estudiants.

La ciutat està construïda damunt d’un gran pic que domina la vall i és un lloc de sortida de nombroses excursions per les altes muntanyes que l’envolten. Agafant un altre cop el tren deixem les grans valls muntanyenques i després de molts quilòmetres de revolts que pugen i baixen petites muntanyes, s’arriba a Calvi. Ciutat costanera i amb molt de turisme, però que encara conserva l’encant de la fortalesa on queden les restes de la ciutat antiga que senyoreja damunt d’un penya-segat com a reina del Mediterrani. Calvi està envoltada de cinc quilòmetres de platja fins arribar a Íle Rousse, que és un gran centre de vacances de la costa. Des d’aquest indret es poden fer també moltes excursions al poblets de l’interior on s’hi troben gran quantitat d’esglésies penjades com balcons a dalt dels nombrosos penya-segats. De Calvi es pot agafar el vaixell fins a Niça i després el tren o autobús fins a Barcelona o desfer el camí fins arribar de nou a l’Alguer per agafar l’avió fins a Girona. JOAQUIM AMARGANT

La petita Polònia

2005-11-07T10:56:00.000-08:00

Sóc dels primers d’estrenar l’itinerari que la companyia d’aviació Eslovaca Skyeurope fa entre Barcelona i Cracòvia. Som cinquanta viatgers. Al cap d’una hora i mitja sobrevolem els verds i grocs prats que envolten la ciutat de Cracòvia, al sud de Polònia. Aterrem al seu petit aeroport, Balice, al qual li han posat el nom de Joan Pau II. En mitja hora, i per dos zlotys cinquanta, seixanta cèntims d’euro, arribem a les portes de la ciutat.

El primer que es pot veure són tramvies que passen per Pólwsie Zwierzynieckie, al carrer Maja, un gran prat amb frondosa gespa en què l’anterior Papa i arquebisbe de Cracòvia celebrava les multitudinàries misses de visita a la ciutat. Fent un recorregut per la ciutat veiem nombrosos cartells i postals amb la figura de Joan Pau II, això sí, d’una forma discreta. Cracòvia, 700 mil habitants, fins l’any 1596 va ser capital de Polònia; llavors el rei Segismond III va traslladar la seva Cort a Varsòvia.

Les guies diuen que per veure bé tots els monuments de Cracòvia necessitaríem dues setmanes. Entrant a la ciutat antiga el primer que ens crida l’atenció són les nombroses esglésies que trobem en els seus carrers. Com que és diumenge seguim la gent que passeja, arribem a una gran plaça al centre mateix de la ciutat, la Rynek Glówny. Té dos-cents metres i és la plaça medieval més gran d’Europa. Infinitat de cafés amb les taules i cadires a fora i desenes de persones prenen la fresca mentre el sol radiant de mitja tarda tomba cap a ponent.

Enfilant el carrer Grodeka arribem al Wawel, el turó del castell. Durant cinc segles va ser el centre polític i administratiu de Polònia. Pels polonesos el Wawel és el símbol de l'orgull nacional. A l’interior de la fortalesa, al voltant d’un gran pati, hi trobem el museu, el castell, la cova del dragó, la capella i la catedral. Aquest edifici religiós va ser inagurat el 1364 i va trigar 44 anys en construir-se. En el seu interior hi ha enterrats nombrosos reis polonesos. Des del Wawel podem fruir d’una magnífica vista del riu Wista. Baixant del turó del Wawel i abans d’arribar a un revolt del riu es troba l’antic barri jueu de Kazimierz, fundat el 1335. En aquell indret hi vivien cristians i jueus separats per un mur. Amb els anys els jueus varen convertir aquell indret en un gran centre cultural i comercial jueu. Durant l’ocupació nazi de Cracòvia els 70.000 jueus que hi vivien foren deportats i morts a Auschwitz. Durant quaranta anys va quedar abandonat i això va servir després al director de cinema Steven Spielberg per rodar-hi La llista de Schindler ja que tot és conservava igual com aleshores.

L'endemà al matí surto en tren en direcció a Czetochowa, on hi ha el santuari de Jasna Gora. És el Montserrat polonès, és el centre de pelegrinatge i d’oració a la Verge Negre. Jasna Gora era un convent que va començar a construir-se al segle XIV, després és va construir un castell i tot seguit una muralla. A l’interior de la muralla i al pati que dóna a l’església es pot veure nombrosos grups de nens i de nenes. Cada grup acompanyat per elegants capellans amb vestit negre i monges amb impecables hàbits que porten a la mainada,tots vestits de blanc. Veneren la Verge Negre. És una típica estampa del nacional-catolicisme dels anys cinquanta a casa nostra. Davant d’una avinguda inmensa una gran tribuna suspesa al aire on el Papa Joan Pau II celebrava l’Eucaristia.

Al fons es poden veure unes grans xemeneies d’un complex industrial construït en l'època comunista per contrarestar el fervor religiós del Santuari. Des de llavors Czetochowa, és també una gran ciutat industrial. De retorn a Cracòvia amb l’autobús passem per el paisatges rocosos de Niu de les Àligues on els alemanys hi tenien la famosa fortalesa durant la segona Guerra Mundial.

En una mica més d’hora i mitja de tren és pot arribar-se a Oswiecim, una població des de la qual caminant dos quilòmetres s’arriba al camp-museu d’Auschwitz. A l’entrada del camp d’extermini nazi molts grups de turistes i escolars fan cua per poder-hi entrar. A tres quilòmetres del camp també hi ha Birkenau,un altrecamp d’extermini, tant o més tenebrós que Auschwitz, però del qual no se n'ha parlat tant. J. AMARGANT

Al Marroc i a Melilla

2005-11-07T07:10:00.000-08:00

Gener del 2005. Agafo el tren a Barcelona en direcció a Almeria. Els vagons plens de gent que van a passar els Reis al seu poble.

1971. En tren, amb els amics, faig el meu primer viatge al Marroc. Ens quedem dos dies a Ceuta per veure un company que hi fa el servei militar. Abans, passem per Andalusia, des d'on en aquells moments molta gent marxa amb la seva maleta de fusta, cara xuclada, en direcció a Catalunya. Venen a cercar feina fugint de la fam de la seva terra. Curiosament, al Marroc s'hi viu relativament bé, en aquell moment.

Ara, tornant al 2005, són uns altres els que venen; del port d’Almeria entren i surten vaixells que van i tornen de Nador, Al-Hoceima o Melilla, carregats d’immigrants marroquins que venen a la península i Europa a cercar feina enlluernats pel que veuen a la televisió amb parabòlica.

Arribo a Melilla, està sortint el sol, ningú pels carrers. A partir de les deu, la ciutat es desperta, s’obren les botigues, els carrers s’omplen de gent i cotxes. Melilla, la ciutat de les quatre cultures: hindús, cristians, jueus i musulmans, segons diuen, viuen en perfecta harmonia des de fa segles. Escampats per la ciutat trobem l’Església cristiana d’estil neoromànica edificada entre 1911 i 1918, la Mesquita Central, obra de l’arquitecte Enric Nieto; la Sinagoga d’Or Zaruah, realitzada per el mateix arquitecte; i l’Oratori hindú. Gaudeixo també admirant els edificis mo-dernistes de la ciutat. N’hi ha nou-cents. És nota la petjada del català Enric Nieto, deixeble de Gaudí, que els va dissenyar els anys vint i trenta.

Les cames em porten a Melilla la Vella, el "Pueblo", com en diuen ells i la Ciutadella. Passejo pels mateixos carrers pels quals ho devia fer el meu pare quan era soldat ara fa més de setanta anys. En una plaça on es veu una vista de la ciutat moderna, hi ha el monument de Don Pedro Estopiñan, un militar de Jerez que per mandat dels Reis Catòlics, el 1497 va conquerir Melilla i va fer construir la fortalesa.

Vull anar a Nador, ciutat marroquina prop de Melilla d'on venen molts nous mataronins, però cap taxi no m’hi vol portar. Decideixo anar-hi a peu, travessant la frontera. M'hi passo una bona estona a la frontera; una munió de gent carregada amb flassades, bosses i grans paquets intenten passar per anar a Nador. S’acosta la festa del xai i molts marroquins van a Melilla a comprar i tornen carregats. La policia marroquina els fa pagar uns euros per bulto, segons em diu el comissari de frontera espanyola. Moltes coses no les troben, al Marroc. Són els desheretats de la terra que intenten sobreviure.

Un dia ja molt llunyà, àrabs i amazics foren expulsats de la península després d’haver fet gran Al-Andalus. Ara tornen, no com a vencedors sinó com a mà d’obra barata empassant-se l’orgull de poble o pobles que un dia foren amos i senyors de bona part del món. JOAQUIM AMARGANT

Anglaterra, de nord a sud, i un tast d'Irlanda

2005-11-07T07:08:00.000-08:00

Per no perdre el costum, comencem el viatge a l’aeroport de Barcelona. Un avió d'Easyjet ens porta a Luton, a setanta quilòmetres sobre Londres, en una hora i mitja. Allà, agafem un tren que cada vint minuts et trasllada a l'estació de Kings Kross, ja a la capital. Per estalviar plantem les tendes al Camping d’Abbey Wood, al Sud-est.

Per els que ja coneixen Londres i visiten Anglaterra a principis de juliol recomanem anar a la població Halley-on Thames, a la riba del Tàmesis, on cada any durant quatre dies es celebren les més populars regates d’Anglaterra. Ben aviat del matí els trens que surten de l’estació de Padington van plens de gent molt ben vestida, fracs els homes i vestits llargs les dones, amb una copa de xampany a la mà i animada conversa. Poc més d’una hora arriben a l’esmentada població per veure o participar en les regates. Als carrers, gent vestida d’època. Les esplanades del costat del riu són atapaïdes de gent amb una copa de xampany a la mà i uns plats casolans a la taula, fent un picnic amb el més refinat estil anglès. A la tarda vaixells de vapor com els del Mississipi es passegen pel riu.

L’endemà agafem el tren en direció Sudoest i al cap de tres hores arribem a l'assoleiada població de Totnes. A l’estació ens espera el mataroní Neil Harbisson, que ha acabat aquí la seva carrera de compositor. Donem una volta al poble: espanyols que viuen allà des de abans de la Guerra Civil, un artista cubà que intenta sobreviure venent pintures per enviar diners a la seva família, gent que puja i baixa d’un tren turístic d’època amb una antiga màquina de vapor... Detall curiós: molta gent no tanca en pany i clau la porta de casa seva.

A Totnes hi van viure Charles Babbage, pare de l’informàtica; el poeta irlandès, Sean O’ Casey; hi va néixer Wills, el primer explorador d’Austràlia; i molt aprop la novel·lista Agatha Chris-tie hi feia llarges estades per escriure. Vint quilòmetres al sud visitem Kingsbridge, població marinera, retratada per l’escrip-tor gal·lès Ken Follett a l'obra Els Pilars de la Terra. Hi explica magistralment com era la societat anglesa medieval i les visicituds a l’hora de construir una catedral.

Amb el tren enfilem direcció al nord d’Anglaterra. Fem estada a Huddersfield per visitar una amiga mataronina que fa anys que hi va anar viure. Amb el seu marit anglès ens porten a visitar Manchester, que com Mataró era la gran ciutat del tèxtil. Moltes de les grans fàbriques on va começar la revolució industrial ja són tancades. En visitem unes quantes, conver-tides en museus on es pot veure tot el procés per arribar a fabricar una peça de roba a càrrec d’antics treballadors de la fàbrica. Vestits amb roba de diferents èpoques fan funcionar l’antiga i moderna maquinària davant els nombrosos visitants. És una sortida laboral.

Visitem York sota la pluja, ciutat on es conserva part del nucli antic. Carrers plens de turistes, botigues amb aparadors plens de llaminadures i també tot tipus de quincalles d’època per comprar com a record. La gran catedral val la pena i també visitar el castell Howard i la muralla romana.

Cap a Irlanda
És hora d’ambarcar cap Irlanda. Passem per Liverpool, la ciutat dels Beatles, i traves-sant terres gal·leses arribem al port de Holyhead. Des d'allà un vaixell ens porta a Dublin, ciutat plena de joves que van aprendre anglès. Pels carrers el català i el castellà es barregen amb aquesta llengua que és l'usual de la gent, no pas el gaèlic. Amb al tren anem a Limerick a veure un altre amic que justament hi fa estada per aprendre anglès. Ciutat de la costa atlàntica boirosa i plena d’humitat, s'hi va filmar la famosa pel·lícula Las cenizas de Ángela. Un curt recorregut amb tren per Irlanda ens porta fins l’aeroport de Dublin, on un avió de Ryanair ens torna a Reus. JOAQUIM AMARGANT

Descobrir Euskadi

2005-09-07T12:15:00.000-07:00

Anar a Euskadi a l’hivern és una manera diferent de conèixer aquell país. El verd de les muntanyes i prats es barreja amb el blanc de la neu del cims més alts. Hi anem de nit en tren. A primera hora arribem a Donostia, la capital de Guipúscoa. Fa un dia gris i plujós i a la platja de la Concha disfrutem veient els temporals del Cantàbric a l’hivern. El vent s’endú els paraigües dels atrevits. Pugem al Monte Igeldo, des del cim es pot veure tota la ciutat, sobretot el barri vell i el port pesquer. La ciutat vella conserva l’essència dels bascos i és on l’euskera té més presència. Donostia té més de 180.000 habitants, estratègicament situada a l’eix atlàntic i té un caire de ciutat turística i senyorial.

Després de passar la nit, agafem l’euskotren en direcció Bilbao. Durant tres hores passem per les senyorials viles de la costa com Zarautz i Zumaia, per endinsar-nos en una estreta vall on passem per les localitats d’Ermua i Eibar que han crescut molt arrel de la gran inmigració dels anys seixanta amb gent procedent d’Andalusia i altres terres d’Espanya.

Arribem a Bilbao. A l’arribar a l’avinguda Autonomía, on hi ha la pensió, ens trobem tallat el pas per una manisfestació. Milers de persones reclamen que als presos d’ETA els traslladin a Euskadi. L’endemà anem a l’eglésia de Sant Francisco a entrevistar el seu rector. Don Pedro Jorquera explica que l’església es va construir a finals del segle XIX a arrel del gran creixement de Bilbao en motiu de la construcció dels alts forns a la riba esquerra. La industrialització va portar a la ciutat milers d’immigrants procedents de Galícia i Castella. Aquest fet va portar grans edificacions, obertura de nous carrers i del temple.

Don Pedro també ens diu que poca gent del barri parla euskera. Molts són treballadors vinguts ja fa molts anys de fora del País Basc i entre la prohibició de la llengua i la seva dificultat, mai l’han aprés, per tant, parlen castellà. Els nens l’aprenen a l’escola, però no el parlen al carrer. Bilbao, després de la reconversió industrial, que va portar que molta gent perdés la feina, llueix en substitució dels grans forns noves avingudes, jardins i parcs. La boira ha desaparegut. En qualsevol indret enlairat és pot veure la majestuosa i estranya figura del Guggenheim, que s’ha convertit en el símbol modern de la ciutat.

A una hora de tren visitem la Casa de Juntas de Gernika, on hi ha el famós arbre on els reis castellans juraven els Furs o Constitucions Basques.Gernika va ser la primera ciutat de la història on la població civil va ser bomberdejada des de l’aire, el 26 de d’abril del 1937. A la Casa de Juntas, molt aprop del centenari arbre, és on el lehendakari pren possessió del càrrec. Primer en tren i després en autobús visitem Azpeitia, on es pot visitar el museu basc del ferrocarril. Enganxat a Azpeitia visitem Azkoitia, una població de la vall Urola Garia i molt a prop del santuari de Loyola dedicat al fundador dels jesuïtes, trobem a Ikastola Xabier Muribe, nom d’un il·lustre pedagog basc. En aquesta vall és on l’euskera té més presència i els grups abertzales -nacionalistes- estan més arrelats.

Cap al sud arribem a la localitat de Zumarraga. En aquesta població encara és pot veure el seu passat industrial. Queda una única xemeneia al costat del riu. Entrevistem al diàca de la Parròquia de l’Asunción, don Esteban Barrena que ens explica que la primitiva par-ròquia encara es troba dalt de la muntanya amb el nom de l’Antigua, a una hora a peu, excursió que recomanem. El diaca ens explica que tota la catequesi dels nens es fa en euskera i que quan fan la comunió i Confirmació i venen els seus pares o familiars de fora d’Euskadi també fan servir el castellà. Ben al contrari de Vitoria-Gasteiz, capital d’Àlava, on el castellà domina malgrat la presència a la ciutat del parlament basc i del Palau d’Ajuria Enea. JOAQUIM AMARGANT

L'Alguer, l'altra Catalunya

2005-08-07T12:19:00.000-07:00

La companyia aèria irlandesa Ryanair ha tingut el gran encert d’incloure en les seves rutes, un vol diari Girona-Alguer, a l’illa de Sardenya. Amb una hora i quart de vol s’arriba a l'aeroport de Fertília, a deu quilòmetres d’Alguer. A l’Eixample de l’Alguer hi ha un urbanisme despenjat i un gran caos circulatori, però quan ens endinsem a la ciutat antiga, entre muralles, sembla que som en un poblet català de la Mediterrània. Els orígens de la ciutat s’han de buscar a la primera meitat del segle XI, quan la potent família genovesa Dòria va fortificar una localitat de pescadors situada a la costa nord-occidental de Sardenya. Aleshores nasqué un petit port, però molt important, el qual va prendre en nom de l’Aleguerium. Aquest topònim està relacionat amb la gran quantitat de vegetals marins que s’acumula sobre la platja.

La ciutat quedà sota el domini genovès fins el 1353 quan els catalans derrotaren l’estol genovès i l’almirall català Bernat de Cabrera, ocupà la rocafort algaresa. Pere III el Cerimoniós s’encarregà de repoblar la zona amb catalans, expulsant-ne els forasters corsos i genovesos i també bona part de la població autòctona sarda. D’aquesta manera l’Aguer va quedar annexionada a la Corona Catalana-Aragonesa, com ja ho havia estat a partir del 1323 l’illa de Sardenya, quan en el segle XIII el Papa Bonifaci II l’havia cedit al rei Jaume II.

L'Alguer és un indret molt bonic de visitar. Destaca la Torre de l’Esperó, s’aixeca trenta metres d’alçada respecta el nivell del mar i va ser edificada el segle XVI. Si ens endinsem entre els carrers estrets rotulats en català,trobem la Torra del Portal Reial, va ser construida amb prévia autorització del rei Pere III, amb despeses de la riquíssima comunitat jueva. Al carrer Major s’hi troba l’església de sant Francesc, edificada la segona meitat del segle XVI,amb un força interessant claustre romànic construït amb pedra calcàrea.També al carrer Majó hi ha l’església de sant Miquel d’estil barroc. Al carrer de Bonaire hi ha l’església de la Misericòrdia i La Catedral, amb un campanar octagonal d’inspiració tardo-gòtica catalana.

A l’interior hi trobem la capella de la Verge de Montserrat. A la Sagristia hi ha obres d’or d’art català del segle XVI i la sèrie de pintures dels bisbes alguaresos, molts dels quals són catalans. En el recorregut també trobem el Palau d’Albis i el Palau Maquin. Al costat del mar, la Torre de l’esperó Reial, un dels baluards més importants de la ciutat i la Torre de Sant Jaume, única torre de defensa octagonal. Al port és recomenable pujar en els vaixells que diàriament fan excursions a la gruta de Neptú, sota la massa calcàrea del Cap de Caccia, que té una extensió de 2.500 metres, dels quals se'n poden fer dos-cents a peu.

Per acabar d'aprofitar el viatge, a prop de l’Alguer hi trobem el municipi agregat de Fertília, el qual té uns trets diferencials interessants. Llueix una arquitectura anomenada feixista, ja que va ser creada durant l’era mussoliniana. JOAQUIM AMARGANT

De Berlín a Berlín, donant la volta al mar Bàltic

2005-08-07T12:13:00.000-07:00

Per a qui, com jo, no havia fet el recorregut turístic que proposem i recomanem des dels anys 80, que ho provi. Val la pena.

El juliol de 1984 vaig arribar a Berlín després de trenta-dues hores de bus i tren. La ciutat estava dividida pel mur. El Berlín Occidental lluïa i enlluernava amb els llums de neó i els aparadors plens a vessar. Vivia per sobre de les seves possibilitats. A l’estació de metro de FriedrichStrasse es podia passar al Berlín Est, més auster i que havia sigut en bona part reconstruït tal com era abans de la guerra. Alexanderplaz era el seu rovell d’ou amb la torre de la televisió i l’edifici vermell de l’Ajuntament.

Vint-anys més tard sobrevolem Berlín amb un avió de Easyjet, que des de maig de 2004 fa un vol diari a baix cost amb sortida de Barcelona. Ens acullen a l’església evangelista de Sant Tomàs. Encara s'hi veuen les restes per on passava el mur: separava el temple de la rectoria. En aquell lloc hi ha barraques i carros dels desheredats pels canvis polítics. Ho han perdut tot, la feina i la casa. Berlín és un munt de grues amb una febrada constructora. A la porta de Branderburg i l’avinguda Unter den Linden, el cor de la ciutat, es veuen moltes parelles del mateix sexe agafades i fent-se petons. És el dia mundial del moviment gai.

A l’estació d’ÖstBanhof agafem el tren en direcció a la capital de Polònia, Varsòvia. Hi arribem en sis hores i a l’estació de Warsava Centralna ens espera l’Anna Kaplanska, una estudiant de medicina que va venir a Mataró a la trobada de Taizé del 2000. Amb dos cotxes petits travessem la ciutat buscant allotjament. La diferència amb la Varsòvia de 1987 es pot veure en els cotxes. Ara són més grans i moderns. Als nous edificis hi llueixen les emblemes de les marques del capitalisme occidental. Per altre costat, la ciutat és més bruta i deixada; veiem gent demanant caritat. Són del vint per cent que han quedat sense feina després d’uns anys d’eufòria amb els govern de Lech Walesa i Solidarnosc que van portar la democràcia el 1989, però també la corrupció i l’atur. El poble, al 1995, va retornar el poder democràticament als excomunistes.

Varsòvia ja no és la ciutat religiosa del 1987, però Déu n’hi dó. Hi ha temples que estan plens i està de moda anar a missa. Podem visitar la ciutat medieval, reconstruïda després de la des-trucció de Varsòvia durant l’última guerra. El barri jueu, on hi havia el gueto, ja no hi és. Al seu lloc ara hi ha grans avingudes amb gratacels. Al gran cementiri jueu del carrer Okopava, encara hi ha més de cent mil làpides, la majoria abandonades. A la plaça de Starego Miasta hi ha el museu històric de la ciutat.

Sortim de Varsòvia amb autobús, anem a les Repúbliques Bàltiques. Travessant Lituània passem unes hores a Kaunas, la segona ciutat del país. Val la pena la ciutat antiga. Continuem amb un autobús local que ens portarà a Riga, la capital de Letònia. Durant el trajecte podem veure com la gent puja i baixa del bus. Són camperols que van d’un poble a l’altre. Boscos, camps de blat, ànecs i tota classe de bestiar domèstic forma part del paisatge. La majoria de gent viu de la terra.
Riga és una ciutat de vuit-cents mil habitants molt bonica, amb la ciutat medieval molt ben conservada. Entrem a la catedral russa ortodoxa; una senyora gran ens fa resar. A tot Riga, un bon observador podrà veure les influències letones, russes i alemanyes que han deixat petjades a la ciutat. En el nostre recorregut amb autobús arribem a Tallin, la capital d’Estònia, de quatre-cents mil habitants. El primer que ens sorprèn després de sopar és que són les dotze de la nit i encara és clar. Aquesta petita ciutat és molt interessant de visitar per l'aire medieval que encara conserva. Ens banyem també a la solitària platja del mar Bàltic, que té molt poca profunditat.

De Tallin i travessant el Bàltic amb vaixell, arribem amb dues hores a Helsinki, capital de Finlàndia. La pluja, els núvols i el sol ens acompanyen en la nostra estada en aquest país. Terra de planúries amb immen-sos boscos i moltíssims llacs. A Helsinki agafem un vaixell que en vint-i- quatre hores ens portarà a Röstock, un port del nord d’Alemanya a l’Estat de Mecklenburg, a l’antiga RDA. Ciutat recomanable de visitar i on es menja molt barat. També és recomenable la visita a Lübeck, més a l'Oest. Amb dues hores i escaig de tren tornem a Berlín per acabar de visitar la ciutat, retornant amb Easyjet a Barcelona. Un recorregut molt interessant que recomano a tohom que no vol o no pot gastar molts diners. JOAQUIM AMARGANT

Turquia, 1990

2005-07-07T12:20:00.000-07:00

És el 27 de juliol de 1990, dia de Les Santes. Deixem els nostres conciutadans celebrant la festa i agafem un avió de les línies aèries iugoslaves -JAT- per anar a Turquia. Primer fem escala a la capital iugoslava, Belgrad -ara ho és només de la república de Sèrbia-. L'endemà a la tarda agafem de nou l’avió fins Estambul, on arribem a les dues de la matinada.

Lloguem un cotxe i sortim de la ciutat. Abans de sortir el sol plantem les dues tendes que portem en una esplanada. A la matinada ens desperta una veu que surt del minaret convocant a l'oració. Sortim de les tendes i ens adonem que hem acampat enmig d’una plaça. Tothom ens mira.
Istanbul és el nom actual de la ciutat, però abans és deia Constantinopla en honor al seu fundador, l’emperador romà Constantí que la va fer construir a l’any 326. Una de les joies de la ciutat que queden de l’imperi romà d’Orient, és la catedral bizantina de santa Sofia construïda en l’època de Justinià. A l’Istanbul islàmic visitem la mesquita del Sultan Ahmet (mesquita blava), la Süleymaniye (mesquita de Soliman el Magnífic), obra de l’arquitecte Sinam. A la sortida ens trobem amb l’escriptor Terenci Moix, gran admirador del món islàmic. Després de dos dies visitant la ciutat, travessem el Bòsfor per un pont i passem a la Turquia asiàtica. Abans d’arribar a Ankara, la capital política del país, passem pel mig d’una tempesta de neu en ple mes d’agost.

Ankara és una ciutat moderna, amb aires occidentals i amb magnífics museus on es pot veure moltes restes dels diferents pobles que han passat al llarg dels segles per l’Anatòlia, que fou un dia de l’imperi romà, i lloc de naixement de sant Jordi, un soldat al servei de Roma. Amb el cotxe arribem al Mar Negre passant per les ciutats de Corum, Samsum i Trabzon. Plantem les tendes en solitaris campings i ens banyem en solitàries platges. A prop de Trabzon i seguint l’antiga ruta de la seda, visitem el monestir abandonat de Somela.

Arribem al llac de Van, on la tradició situa el paradís terrenal. En una solitària carretera passem pel costat del mont Ararat, de 5.100 metres d’alçada. Mil metres per sota del cim hi ha u-nes restes fossilitzades de fusta que podrien ser de l’Arca de Noè. Gaudim d’una posta de sol imponent amb el món Ararat al fons. És com si els núvols agafessin la forma de l’Esperit Sant. Abans de fer-se fosc passem molt a prop de les fronteres d’Iran i de l’Iraq de Saddam Hussein. L’endemà ens assabentem que el dia abans el dictador ha envaït Kuwait. Amb un permís policial visitem Ani, l’antiga capital d’Armènia, totalment destruïda. La major part de la població fou deportada pels otomans a Mesopotàmia durant la Primera Guerra Mundial.

De tornada passem per el Kurdistan turc.Visitem la seva capital, Diyarbakir, on una munió de nens ens venen a rebre. Molta misèria pel carrer. Els voltants dels pobles i ciutats kurdes estan envoltades per l’exèrcit turc. Cada setmana hi ha tirotejos i morts. Hi ha famílies pageses turques que ens deixen acampar prop de la seva casa. Ens conviden a menjar, són molt acollidors, molts tenen familiars treballant a Alemanya. De tornada a Istambul per agafar l’avió de tornada a casa, passem per la Capadòcia i arribant a la costa occidental visitem les antigues ciutats gregues d’Efes, Milet i la mítica Troia. JOAQUIM AMARGANT

A Alemanya, seguint les petjades d'en Carrasclet

2005-06-07T10:58:00.000-07:00

Qui vulgui resseguir les petjades de catalans il·lus-tres, com la d’en Joan Barceló, conegut com en Carrasclet, recomano que faci un viatge per el Rhin al seu pas per l’Estat de Baden Württemberg a l’Alemanya Federal.

A mi el nom de Carrasclet em sonava -potser d’un gegant-, però sobretot perquè va ser un guerriller nascut a Capçanes, el Priorat, al 1682, que va lluitar sempre contra els Borbons i va morir com un heroi defensant els Àustries a Breisach am Rhein el 1743. Joan Barceló i centenars de catalans, un cop Catalunya va caure ens mans dels Borbons al 1714, varen organitzar un exèrcit per deslliurar Catalunya de Felip V. Després de moltes batalles no ho van aconseguir. De camí a l’exili, amb cavalls i carros devien arribar al Rhin.

Avui per fer el mateix viatge que en Carrasclet podem comprar a través d'Easyjet els bitllets -si es fa amb temps són barats-. Agafem l’avió a Girona i en una hora i mitja ens plantem a Baden-Baden, on hi ha un aeroport molt petit i tranquil. En arribar tenim dues opcions. Una agafar l’autobús 205 que ens portarà a l’estació del tren de Baden-Baden o anar a Karlsruhe, més al nord.

Baden-Baden, molt a prop del Rhin, és una ciutat allargassada enmig d’una vall que té cinquanta mil habitants. En temps dels romans l'indret ja era famós per els seus banys termals, però no va ser fins el segle XIX -quan Victor Hugo hi va anar- que es va fer famosa. El curiós del cas és que l’escriptor d’Els Miserables va portar a darrera seu bona part de la burgesia europea a pendre banys termals i a freqüentar els seus famosos casinos.

En mitja hora de tren i travesssant el Rhin, podem visitar Estrasburg, la ciutat on hi ha el Consell d’Europa i el Parlament europeu. Estrasburg és una ciutat plena de gent que passegen pels carrers on les bicicletes i els tramvies són els reis. Aquesta ciutat alsaciana ha canviat de pertinença -a França o a Alemanya- més de vint vegades en les diferents guerres entre ambdós països. També al segle XV, Gutenberg hi va inventar l’impremta.

Seguint cap el sud i travessant altre cop el Rhin, a la part alemanya, arribem a Friburg, de dos-cents mil habitants. Cada dijous i com des de fa segles a la plaça del voltant de la catedral construïda al segle XIII, hi ha mercat. Aquell indret va ser destruït durant la Segona Guerra Mundial i reconstruït de nou tal com era abans. Sembla ben bé que el temps no hagi passat amb els seus carrers i cases de l’època de la baixa Edat Mitjana. A 25 quilòmetres i amb un tren-tramvia arribem al final del nostre recorregut: Breisach am Rhein.

La ciutat, d’uns cinc mil habitants, es troba al costat del Rhin. Al mig del riu hi ha una illa en la qual la nit del 3 al 4 de setembre del 1743, durant una batalla, en Joan Barceló "Carrasclet", coronel de l’Augusta reina d’Hongria i de Bohèmia va morir. L’endemà el seu cos va ser enterrat com un heroi i amb tots els honors al cementiri de l’església parroquial de Sant Esteve de Breisach am Rhein. L’església va començar a construir-se el segle XII damunt d’un turó al voltants del qual encara queden restes de la ciutat amurallada. Al 1944 l’aviació americana va bombardejar la ciutat i bona part de l’església de sant Esteve va quedar feta runes. Reconstruïda de nou, des de la ciutat antiga es pot veure una panoràmica del riu i de la illa on va morir en Carresclet. La resta de catalans que lluitaven amb ell a favor de la causa austricista contra els borbons i que es van exiliar varen fundar la Nova Barcelona, avui anomenada Zrenjanin, a la regió autònoma de Voivodina, de majoria hongaresa, a la República de Sèrbia. Però això ja serà comentari d’un altre viatge. JOAQUIM AMARGANT

Tunísia, verd i desert

2005-04-07T10:54:00.000-07:00

Tunísia és un país del Nord d’Àfrica que ara s’ha posat de moda visitar. Per l’Oest és fronterer amb Argèlia i per l’Est amb Líbia. El nord del país, on hi ha la capital, és molt verd, gràcies a un clima plujós mediterrani, però fred a l’hivern. A mida que anem cap al Sud i ens acostem a Líbia comença una zona una mica àrida fins arribar al desert en la seva plenitud. Aquest país, força desconegut per nosaltres, ocupa un lloc estratègic en la Mediterrània, per això durant els darrers tres mil anys ha estat ocupat per diferents cultures, les quals han deixat la seva petjada. Fenicis, romans, bizantins, espanyols, catalans, turcs i últimament francesos, ja que va ser fins el 1957 protectorat francès. A Tunísia si pot anar per agència i acompanyat per un guia local, ja que un circuit de vuit dies resulta molt econòmic.

Arribem a l’aeroport Tunis-Cartago procedents de Barcelona. La primera visita és la capital. Tunísia és una ciutat moderna, amb gent vestida a l’europea, encara què en models de roba una mica foscos i algunes dones van tapades amb uns xadors discrets. El seu zoco (mercat tradicional) és el més gran de tots els països àrabs i són les delícies de la gent que li agrada comprar i regatejar. Els venedors reciten tots els tòpics de cada llengua. En el nostre cas: "Barcelona és bona si la bossa sona". La capital és el lloc de Tunísia on he vist alguna llibreria, però tot són llibres pels escolars, contes i alguns d’informàtica. Llibres i novel·les actuals, res de res. Només n’hi ha alguns en francès, la llengua que moltes tunisencs saben parlar.

Contornegem la costa fins arribar a Cartago, aquí veiem restes romanes, com l’amfiteatre, el Coliseu, el tercer que es conserva en grandesa, i altres ruïnes de l’antic imperi. Seguint per la costa i anant cap el Sud podem fer estada a Hammamet on hi ha grans complexes hotelers, segurament plens de gom a gom a l’estiu de turistes desitjosos de banyar-se a les platges. A uns quilòmetres al sud es troba la ciutat de Susa, la tercera en importància. Allí podem visitar la Medina, una de les més importants del país. No oblidar-se de visitar la Gran Mesquita, construïda a l’any 850 en forma de fortalesa i de gran valor artístic. Malgrat ser Tunísia un país obert, últimament és difícil que un occidental o cristià el deixin entrar en una mesquita.

Quan ens apropem a Líbia el terreny és més àrid. Durant el recorregut passem per Sfax, la ciutat on hi ha el port més important d’embarcament de cru. Ara bé, l’escenari més interessant del viatge: la ruta del desert. Parem a Gabes davant l’Illa de Jerba, un dia dominada pels catalans. Més tard, a Malmata, podem visitar alguns habitatges troglodites, en els quals encara hi ha material bèl·lic dels alemanys. Les dunes d’aquest desert, bells paisatges lunars, s’ha aprofitat per fer nombroses pel·lícules. A l’apropar-nos al desert algerià també podem visitar els boscos de palmeres de Nefta i amb vehicles tot terreny fer un recorregut a gran velocitat pel desert, on encara es conserven els decorats de quan van filmar La guerra de les Galaxies. També en aquest paratge es rodà El Pacient anglès o Gladiador, entre altres pel·lícules de renom.

Entre Douz i Kebili és poden fer interessants excursions amb dromedaris. Tot està preparat pel turista, ja que el turisme és la primera fons de divises. A cada poble veiem joves sortint d'escola. A Tunísia, la meitat de la població té menys de 20 anys i tots escolaritzats. Però que passarà quan hagin de treballar? Trobaran feina? Aquest és l’enigma que el temps resoldrà. JOAQUIM AMARGANT