De la ruta del ferro a la del Carrilet

El grup de nois als quals fa referència l'article arribant al monestir de Ripoll.

L'explotació de les mines de carbó a les muntanyes d’Ogassa i Surroca a mitjans del segle XIX està en l’origen de la línia ferroviària Granollers-Ripoll-Sant Joan de Les Abadesses, que feia arribar el carbó a Barcelona. La Ruta del Ferro ressegueix, doncs, el trajecte que feia el tren fins les mines d’Ogassa. L’últim tram de la línia del tren Ripoll-Sant Joan de les Abadesses-Toralles es va tancar definitivament el 1980. Ara s’ha convertit en ruta de passeig a peu i per bicicletes.

Comencem. La bicicleta es pot carregar en tren fins Ripoll -on cal aturar-se a visitar el monestir de Santa Maria, fundat l’any 880 pel comte Guifré el Pilós- i des d'allà comença la Ruta del Ferro fins Sant Joan, de dotze quilòmetres, per vianants i bicicletes. En arribar a Sant Joan, els més agosarats poden continuar muntanya amunt fins les mines d’Ogassa. On dormir? A l’antiga estació hi ha un Alberg de quaranta places i amb lloguer de bicicletes. Per cert: a la població s'hi troba el monestir de Sant Joan que també va ser fundat a les darreries del segle IX per Guifré el Pelós. Des d'allà es pot fer el sender de les Quatre Ermites o el recorregut de les Fonts i arribar-se a Camprodon. Per anar a Olot no hi ha pista per bicicletes però es pot agafar la carretera, ara deserta, del Coll de Santigosa amb paisat-ges molts bonics, fins enllaçar amb la general que va de Ripoll a Olot.

Olot, capital de la Garrotxa. Per allotjar-s’hi, el càmping Les Tries o l’Alberg Torre Malagrida. A l’entorn hi ha la zona volcànica, fagedes i fonts com la de la Moxina. Els terratrèmols dels anys 1427 i 1428 van enrunar la vila medieval, cosa que fa que sigui una ciutat moderna. Al museu comarcal de la Garrotxa hi ha una bona representació de l’escola olotina de paisatges i una col·lecció d’escultures i pessebres. Seguim. A l’antiga estació del Carrilet comença la Ruta Verda que ens portarà fins a Girona: 54 quilòmetres. El Carrilet d’Olot a Girona es va inaugurar el 1911, però ja havia començat a funcionar parcialment de Salt a Amer el 1895. Es va tancar el 1969; ara s’ha convertit en ruta per bicicletes.

La sortida d’Olot fins les Preses és molt bonica en passar pel bell mig d’una fageda i la zona volcànica fins la Vall d’en Bas. Aquí comença una pujadeta i després baixada fins la població d’Amer, fent via per Sant Feliu de Pallarols i Les Planes d’Hostoles. A Anglès es conserva l’antiga estació del tren, igual que la de Salt fins arribar a Girona, on un bon lloc per allotjar-se és l’Alberg Cerberí del carrer Ciutadans.

La darrera etapa, quaranta quilòmetres, fins arribar al mar, a Sant Feliu de Guíxols. El Carrilet va ser construït el 1872 i va deixar de funcionar el 1969. La seva principal funció era connectar la ciutat de Girona amb el port de mercaderies de Sant Feliu de Guíxols. A la sortida de Girona hi trobem la Creueta, on s’amaguen les restes d’un poblat ibèric. En arribar a Cassà s’ha de fer una volta perquè on hi havia la via ara hi ha un polígon industrial. Les estacions de Cassà, Llagostera, Santa Cristina d’Aro... s’han convertit en espais d’acollida pels ciclistes, on es pot menjar i veure. A Santa Cristina es pot agafar la carretera que porta al Monestir de Solius. Arribats a Sant Feliu al seu passeig marítim hi ha el monument al carrilet amb una màquina de vapor. JOAQUIM AMARGANT

Atura't-hi un minut: Sant Joan de les Abadesses
De 3.600 habitants, el seu monestir romànic té influències occitanes i la primera abadessa en fou Emma, la filla del fundador, Guifré el Pilós. Cal destacar el Palau de l’Abadia, residència dels Abats, la Plaça de l’Abadessa Emma i les cases porxades de la Plaça Major així com la Casa Maragall, lloc d’estiueig de l’insigne poeta on va sorgir la inspiració per escriure La Vaca Cega i els Goigs del Comte Arnau. Segons la llegenda, el Comte Arnau, senyor de Mataplata, casat amb una dama honestíssima, sostenia relacions amb l’Abadessa o les monges del convent de Sant Joan. Altres versions diuen que va intentar conquerir una donzella que va fer-se monja. Quelcom hi deu haver de cert ja que al segle XI la comunitat femenina fou expulsada i s’hi va instal·lar una de masculina.

La fitxa
Pressupost de tota la ruta, de Ripoll a Sant Feliu de Guíxols: 100 euros (inclou albergs, menjar i desplaçament inicial en tren).

Entre Alemanya i Polònia

La plaça del mercat de Wroclaw, la més bonica vista mai per l'autor del text.

Ryanair ha tingut l’encert d’obrir una línea aèria entre Girona i la ciutat de Wroclaw, a la Silèsia polonesa. Ja havia posat, d’esquitllada, el peu en aquesta ciutat, però ara recomanar visitar-la.
Dalt l’avió sobta la quantitat de jovent, sobretot noies, present: la universitat de Wroclaw acull molts Erasmus, que aprofiten la qualitat educativa i els preus barats de la ciutat. Aquesta és molt antiga: tribus eslaves ja habitaven les illes del riu Oder l’any 900. Se l’anomena la Venècia de Polònia pels canals que forma l'Oder, amb dotze illes i cent ponts. De 640.000 habitants, quarta ciutat polonesa, a la ciutat hi ha una vintena d’esglésies, que omplen cada dia fervents catòlics. Hi ha molt a veure: la Plaça del Mercat és la més bonica que he vist mai i una de les més grans de Polònia, amb l’Ajuntament barroc edificat al 1492. Al costat hi ha l’església de Santa Isabel i entre la ciutat antiga, Stare Miasto, i l’Eixample es troben les esglésies de la Verge Maria, de Sant Gil, Sant Agustí, de la Santa Creu, de Sant Miquel, la de Sant Carles Borromeu i -en arribar a l’illa de l’Ostrów Tumski- la catedral gòtica de sant Joan Baptista. Davant del canal, hi ha l’imponent edifici barroc de la Universitat, construït entre l 728 al 1742. La ciutat ha tingut molts noms al llarg de la història, l’últim Bresslau, al segle XVIII. Durant la Segona Guerra Mundial, se'n va destruir el setanta cinc per cent i en ser alliberada pels soviètics va passar de nou a Polònia, el govern de la qual la va reconstruir. Una bona manera de conèixer els parcs, llacs i jardins de la ciutat és deixant-se portar per un tramvia.

Sortint amb tren de Wroclaw en direcció Alemanya de l’Est arribem a Zgorzelec, on el riu Neibe la separa de Görlitz -de fet és la mateixa ciutat, una part pertany a Alemanya i l’altre a Polònia des de 1945-. Un pont separa la ciutat i els habitants de la part alemanya van a comprar a la part polonesa, perquè malgrat formar part de la Unió Europea, conserven la moneda pròpia -l’zloty- i tot és molt barat. És com anar a Andorra anys enrere. Görliz, anomenada la perla de la Baixa Silèsia, és una meravella, quedes impressionat en passejar-hi. De vuitanta mil habitants, se la considera la ciutat més bonica d’Alemanya, amb els seus quatre mil edificis curosament restaurats i els quals la guerra no va afectar.

A una hora de tren hi ha Leipzig, de més de mig milió d’habitants, la ciutat més poblada de la Baixa Saxònia. Aquesta si afectada pels bombardejos, va ser restaurada en acabar la guerra. Ara, amb un toc de pintura, torna a lluir, malgrat que l’hivern sempre està núvol i a les quatre de la tarda ja és fosc. Al centre de la ciutat hi ha la gran Plaça del mercat amb el famós edifici del Barfussgässchen i molt a prop, la Thomasskirche, construïda al 1212, on Martí Luter va introduir la Reforma el 1539. També Joan Sebastià Bach va ser organista durant trenta anys. La ciutat té una gran tradició musical i a apart de Bach cal posar de relleu a Félix Mendelsson, la Gran orquestra del Gewandhaus i el Cor de Sant Tomàs. L’estació principal de trens és la més gran d’Alemanya i del davant en surten la majoria de línies de tramvia. Si agafeu el número 10, podeu visitar el colossal monument que recorda on Napoleó fou vençut l’octubre del 1813. JOAQUIM AMARGANT

Atura't-hi un minut: el centre de Leipzig
Leipzig és una ciutat universitària. De carrers molt amples, el mitjà principal de transport és el tramvia i també la bicicleta. El rovell d’ou de la vida social, artística i política de la ciutat és al davant de l'estació de tren, la plaça del mercat, presidida per una gran estàtua de Goethe que sembla que estigui a l'aguait del que fan els seus ciutadans. A les arcades s’hi troben botigues de llamina-dures; als alemanys els agraden molt, sobretot per Nadal. També hi ha moltes botigues de llibres vells, i la vella Borsa de Mercaderies on els comerciants feien les seves assemblees a partir del 1687. A la cantonada, l’edifici Renancentista de la Balança, restaurant al 1962. Molt a prop el Fòrum de la Història Contemporània de Leipzig, on es mostra l’ocupació soviètica i la història de la RDA amb moltes fotografies de fets històrics.

La fitxa
Pressupost (set dies): 200 euros. Avió (Girona-Wroclaw i Frankfurt-Girona, vint). Tren Polònia i Alemanya, setanta. Allotjament i menjar, 130 euros.

Holanda i Països Baixos

Imatge típica d'un dels canals que singularitzen la capital holandesa, Amsterdam.

Maastricht és la porta d’entrada a Holanda, sobretot ara que pots volar-hi amb Ryanair per zero euros (25 amb taxes). El seu nom va començar a sonar el 1992, quan s'hi va fer la cimera que va consagrar la moneda única, l’euro. Maastricht està encaixonada entre Bèlgica i l’estat alemany de Renània–Wesfàlia. Durant anys s’ha disputat amb Nimega ser la ciutat més antiga d’Holanda. El dia que hi arribem l’ambient era gris i gelat, sobretot quan travessem el riu Mosa, que parteix la població. A la ciutat antiga, amb carrers de vianants, hi ha moltes botigues que abaixen la persiana quan es fa fosc. La bicicleta és el transport habitual de la gent.

Amb el tren anem en direcció Rotterdam, però com que s’ha de fer transbord a Eindhoven aprofitem per veure la ciutat. És un lloc estrany; edificis molt moderns, barrejats amb esglésies i catedrals gòtiques. Explicació: durant l’ocupació alemanya a la Segona Guerra Mundial, els aliats varen bombardejar la ciutat i tots els edificis antics van quedar enrunats. Rotterdam, la ciutat d’Erasme, on hi ha la Universitat que du el seu nom. Li passa com a Eindhoven, s’hi barregen antigor i modernitat, i també va patir les bombes aliades. La ciutat és molt bonica: a prop del port hi ha uns canals amb les típiques cases holandeses i els seus vaixells de pesca. Rotterdam és la ciutat dels Països Baixos on he vist més gent de color i d’altres procedències, sobretot àrabs i asiàtics. Malgrat que fa molt de temps que hi viuen, fan vida a part; no es barregen gaire amb la població autòctona.

Els Països Baixos són dels més densament poblats del món; setze milions d’habitants per 41.000 quilòmetres quadrats. Van ser una gran potència marítima, al segle XVII, malgrat la guerra que durant vuitanta anys els va enfrontar amb Castella. El país va ser molt ric i el nivell de vida de la població va ser molt alt, fins i tot pel que fa a les classes socials més baixes. I és que durant molt anys, constituïts com a república, els Països Baixos van desenvolupar una burgesia molt poderosa i emprenedora. Això es pot comprovar visitant Amsterdam, la capital. Les seves cases van començar edificar-se al costat dels canals i la ciutat es va anar estenent per la plana fins arribar ser una de les més grans d’Europa.

Amsterdam, la ciutat dels canals, és francament molt bonica i val la pena passejar-hi, malgrat els carrers estan sempre plens de gent, sobretot al centre. També és la ciutat dels museus, el principal, el Rijks Museum, on hi ha una bona mostra de la pintura holandesa. Fent un recorregut per les sales és possible fer un seguiment per mitjà de les pintures de la història de la ciutat i del país. Són importants el Stedelijk Museum dedicat a l’art modern, el Museu Rembrandt i la casa de Rembrandt. Al Museu Van Gogh es famós perquè hi han exposades les millors obres del pintor. El lloc que també atreu molts visitants és la casa d'Anna Frank, la nena jueva nascuda a Frankfurt i refugiada juntament amb la seva família aquí per fugir dels nazis i que es va amagar durant tres anys en aquesta casa. Van ser descoberts al 1944 i portats a un camp d’extermini, on va morir. A Amsterdam no s’ha de deixar perdre l’ambient de la Plaça Dam amb el seu famós Ajuntament, del 1655, i també del Nieuw-Markt, al cor de la ciutat. JOAQUIM AMARGANT

Atura't-hi un minut: la mobilitat d'Amsterdam
Amsterdam és la ciutat dels canals i les bicicletes. Hi viuen 750 mil persones; al seu entorn, un milió i mig. Diuen que cada dia circulen per la ciutat set-centes mil persones amb bicicleta, i que n’hi ha uns set milions. De fet, arreu hi ha bicicletes. El curiós és que fent bon temps, plovent o fent vent, els pares o les mares porten els nens petits dalt de la bicicleta o asseguts al davant. Els nens i joves van a l’escola amb bicicleta, no pas amb moto com a casa nostra. El que em va cridar més l’atenció és que a la sortida d’un concert de piano a l’Òpera -d’un concertista català, precisament- la gent agafava el tramvia i d’altres la bicicleta. Un bon exemple.

La fitxa
Pressupost: 300 euros durant sis dies (avió 25 euros, tren 80 e, allotjament 100 e, menjar 50 e i varis: 45 e).

Pel canal de Castella

El canal de Castilla al seu pas per Valladolid.

La ruta del canal de Castella es pot fer a peu, en bicicleta o en cotxe. Trio la bicicleta. Cada dia, a tres quarts de 9 del matí, surt un Catalunya Exprés de l’estació de Sant Andreu Comtal en direcció a Saragossa. A l’estació de Sants, el tren va pràcticament ple però a Tarragona i a Reus baixa molta gent i a Mora la Nova ja només queden quatre gats.

No tardem gaire en deixar Catalunya i la vegetació,ens endinsem en terres aragoneses, tot és sec i sense arbres. Arribem a Saragossa i des d'allà agafem un altre tren cap a Logronyo. Òbviament la bicicleta sempre va amb nosaltres. Logronyo és la capital de la Rioja, la terra del vi. La ciutat ha crescut força últimament, amb grans blocs de pisos. La primera feina és registrar-se a l’Alberg de Pelegrins i sol·licitar la Credencial.Els albergs són els allotjaments més barats. Passar la nit costa tres euros en habitacions mixtes de lliteres. A les deu de la nit tothom ja dorm: els pelegrins del Camí de Santiago estan esgotats i tenen els peus plens de llagues. A Logronyo val la pena passar unes hores a la ciutat i passejar per la part antiga, dominada per la catedral. També travessar el riu Ebre pel Pont de Pedra i visitar l’antic escorxador. A la tornada es pot passar pel pont de ferro, ara en obres.

Malgrat la boira de primera hora del matí es poden veure grans extensions de vinyes fins el primer poble de Castella Lleó i cruïlla de trens: Miranda de Ebro. Aquesta ciutat ha crescut molt amb grans blocs de pisos, però, malgrat tot, és una ciutat curiosa de veure. És especialment interessant la casa de Les Cadenas on és va hostatjar en Napoleó. La tercera parada és Burgos,ciutat molt cuidada i també de pas en el Camí de Santiago. Després passem per Palència i allà ens dirigim en direcció nord a Alar del Rey, just quatre cases, però és on comença el Canal de Castella fins a Valladolid i Medina de Rio Seco; són 207 quilòmetres, bona part prop del riu Pisuerga. Durant el segle XVIII, els esforços del Marquès de l’Ansenada van fer possible que en el 1753 comencés la construcció del canal d’ús mixta: navegable i rec. Les obres foren executades per legions de presos. Després d’estira i arronses les obres varen finalitzar al 1835, però llavors ja era massa tard, al cap de pocs anys va aparèixer el tren molt arran del canal i és va acabar el negoci. També és varen construir nombroses indústries. Ara al costat del canal hi ha una Via Verda per anar a peu o amb bicicleta.

Comencem doncs la ruta a Herrera del Pisuerga, un poble amb un cas antic dalt d'un turó on destaquen les restses del convent franciscà de San Bernardino. Continuem a Osorno la Mayor, poble de mil cinc-cents habitants amb l’església de la Asunción d’origen romànic. L’Ermita de la Pietat i el dolmen funerari de la Valdávia són coses interessants a veure. A Frómista, en plena Tierra de Campos i de pas del Camí de Santiago hi ha l’església romànica de San Martin del segle XI i el Monestir de Nostra Sra. De la Misericòrdia del 1436. Darrera bé Palència, una altra etapa del recorregut,ciutat molt bonica amb nombrosos convents com el de San Pablo, l’església de sant Miguel, la de sant Francisco, la de La Compañía, el monestir de santa Clara i el Palau Episcopal.

Finalment arribem a Valladolid, etapa final del recorregut pel Canal de Castilla, ciutat que s’ha embellit molt els últims anys gràcies als diners arribats de la Unió Europea. JOAQUIM AMARGANT

Atura't-hi un minut: Fromista
Fromista és una població de pas tant pels que fan la ruta amb bicicleta pel Canal de Castella com pels pelegrins que van a Santiago. Val la pena passar-hi un dia. Els bons temps de la ciutat van ser a l’Edat Mitjana, quan el 1066, arran del testament de la Reina Doña Mayor es va construir el monestir de San Martín, cedit als benedictins. Passa el mateix el 1436 amb la fundació de l’altre monestir, també cedit a l’ordre benedictina amb el nom de Ntra.Sra. de la Misericòrdia. Aquesta població tant rica en art i que va ser una de les més importants de Castella durant la baixa adat mitjana, va entrar en decadència el 1492, amb l’expulsió dels jueus. En aquell moment eren mil i representaven una quarta part de la població. Ara Fromista, amb nou-cents habitans, viu del turisme, sobretot dels pelegrins que fan estada de pas pel camí de Santiago i de la poca explotada Via Verda del Canal.

La fitxa
Tren amb targeta daurada de Renfe, albergs i menjar durant cinc dies, dos-cents euros.

Des de Rússia, amb amor

La darrera vegada que vaig viatjar a Rússia, vint anys enrera, formava part de la Unió Soviètica. El món ha canviat molt, la URSS ha desaparegut i han aparegut el DVD, Internet i el mòbil. Com s’haurà transformat aquell país? Decidim anar-ho a comprovar. Un vol de baix cost en dues hores ens deixa a l’aeroport d’Arlanda, a quaranta dos quilòmetres d’Estocolm. Des d’allà, en dotze minuts, ens plantem al centre de la ciutat gràcies a un tren exprés que va a 222 quilòmetres/hora. Estocolm és per mi la més bo-nica de totes les capitals escandinaves. Amb dos milions d’habitants, està edificada al damunt quatre illes on el llac Mälaren es troba amb el mar.

Amb Silja Line i per cinquanta euros cada camarot de tres, travessem de nit d’Estocolm a Tallin. A coberta el gran espectacle de les mil illes que hi ha al triangle entre Estocolm, Turqú i Tallin. La capital d’Estònia és una petita però gran ciutat si comptem tot el seu entorn, amb un centre medieval que val molt la pena visitar ja que ha estat declarat patrimoni cultural de la Humanitat per la barreja d’estils arquitectònics, medievals, gòtics i barrocs. L’endemà a la nit deixem Tallin i amb autobús anem amb direcció Sant Petersburg -Leningrad a la meva última visita-. De matinada entrem a la ciutat que el 1703 va fer edificar el Tsar Pere el Gran i que s’anomena la Venècia del Nord. L’entrada per les afores és majestuosa, amb les grans avingudes modernes actuals i l’urbanisme simètric amb grans parcs i jardins de l’època estalinista. Fora les estacions, àvies jubilades venen de tot per subsistir de la pobra pensió que el hi ha quedat amb el canvi polític. En sortir el sol, passeig per la Prespectiva Nevski, una meravella. Cada pas trobes un edifici, un palau, un jardí que val la pena. Tolstoi, Dostoievski i d’altres escriptors i músics s’hi passejaven per visitar les nombroses llibreries. Al final s’arriba a l’antic Palau d’Hivern dels tsars, la immensa plaça on l'octubre del 1917 les masses enfervorides assalten el Palau enderrocant el règim despòtic dels Romanov. L’Hermitage forma part del Palau i és una de les majors pinacoteques i museus d’antiguitats del món però per entrar-hi calen tres hores de cua.

De matinada agafem un tren amb llits que per setze euros ens portarà a Moscou, la ciutat més gran d’Europa, amb dotze milions d’habitants. Una ciutat grandiosa amb amplíssimes avingudes de divuit carrils. Algú va dir que la ciutat no és per passejar sinó per desfilar. Fa molta calor i visitem la mítica Plaça Roja amb paraigües, del sol que fa. Al fons l’església de Sant Basili. Tombant a la dreta i travessant el riu Moscova trobem la fortalesa del Kremlin, que val la pena visitar. Des de la immensa vila olímpica es veu de lluny la impressionant universitat central de Moscou. Edificat el 1946, és un edifici gegantí de cinquanta pisos i que requereix tres quarts d’hora per donar-li una volta completa. Cal visitar el monestir de Novodevichy, lloc on Napoleó va ser frenat el 1812. El Parc dels avenços de l’URSS (ara Rússia), el museu de la Revolució i sobretot viatjar en metro, antic però per mi el millor del món amb estacions folrades de marbre. El teatre Bolxoi i el Parc Gorki juntament amb el mausoleu de Lenin són indrets que val la pena visitar. JOAQUIM AMARGANT

Atura't-hi un minut: els magatzems GUM
El contrast que vaig trobar del Moscou de fa 21 anys amb el d'ara és que tot s'ha de pagar. De la manca de certes llibertats polítiques i viure bé però amb austeritat, s'ha passat al luxe més refinat i la llibertat d'enriquiment més agosarat, però al mateix temps molta gent té molta feina per viure el dia a dia, malgrat haver millorat els últims anys. Fa 21 anys, els magatzems GUM de la Plaça Roja, de propietat estatal, els diumenges eren plens de gom a gom de gent comprant articles soviètics. Ara, un diumenge d'agost, estan completament buits però atapeïts de marques de tot el món inabastables pel rus mitjà.

La fitxa
Catorze dies allotjats en parròquies i albergs, cuinant nosaltres i desplaçaments amb trens, avions, vaixell, busos i metros, 585 euros.

Lituània, la més coneguda de les Bàltiques

Aspecte del riu que atravessa Vílnius, la capital lituana.

De petit sentia parlar de les repúbliques Bàltiques, que es trobaven darrera del Teló d’Acer, al costat de Rússia i que formaven part de la Unió Soviètica. Darrera aquell Teló d’Acer, segons el règim franquista, hi passaven coses terribles. Aquelles terres que semblaven tant llunyanes, ara es troben a poques hores de casa nostra. Cada dia surt un avió de Ryanair des de Girona que aterra a l’aeroport de Poznan, a Polònia, al cap d'una hora i mitja. Un cop arribats, un autobús ens deixa al carrer Sw. Marcin (Sant Martí), a les portes de la ciutat Vella. És dissabte i criden l’atenció parelles de nuvis i joves vestits amb vestits negres i barrets universitaris entrant i sortint de la Universitat.

Seguint el mateix carrer arribem al centre històric i a la Plaça Major, Stary Rynek, una meravella de plaça medieval. En un primer pis d’una de les cases hi ha dues persones, un home i una dona, assegudes en unes cadires penjades a les parets de les façanes. Protesten? No, intenten embaladir turistes perquè es quedin a la ciutat vella. Abans d’agafar el tren cap a Varsòvia acabem d’admirar aquesta vella ciutat de més de cinc-cents mil habitants i que ja en el segle X era la capital de Polònia.

Varsòvia és una ciutat reconstruïda després de l’ocupació nazi durant la Segona Guerra Mundial. Val la pena visitar-ne la ciutat medieval, cada dia més embellida en un entorn lliure de cotxes i amb jardins i carrers de vianants. A prop s’hi aixecava el barri jueu, destruït totalment per les tropes alemanyes el 1943. A l’estació de trens Centraina n'agafem un en direcció a Vílnius, capital de Lituània. Gaudim de la Polònia rural travessant planúries farcides de boscos d’avets. Al cap d'unes hores el tren enfila uns turonets molt bonics, torna a baixar i s’atura en una estació. Ja som a Lituània.

Pugem amb un tren verd, de fabricació russa, amb vagons molt amples i bancs lleugerament encoixinats. Ens sorprèn la quantitat de llacs que veiem: n'hi ha tres mil, juntament amb molts aiguamolls. Passem per Kaunas, baixem una estona i de refiló visitem la ciutat. El tren en ha deixat a les afores i divisem amplíssims carrers amb parcs i jardins i amb edificis tronats d’estil soviètic. La part antiga de la ciutat és molt bonica i val la pena aturar-s’hi una estona per visitar la catedral i la plaça del mercat.

De nou, amb tren, arribem Vílnius. La ciutat és com un poble gran i sumant-hi la seva àrea metrepolitana compta amb sis-centes mil ànimes. Està farcida d’esglésies catòliques d’estil barroc i també alguna d’evangelista molt antiga. El llarg i torçat carrer de Pylimo Gatve, que va de l’estació del tren al riu Neris, talla pel mig la ciutat vella amb l’eixampla del segle dinou; carrers amples i estret on s’amaguen joies arquitectòniques. En trobem una: la Gran Sinagoga de Vílnius. A finals del segle XIX n’hi havien més de cent, cosa que li va valer el sobrenom de "la Jerusalem de Lituània". Entre 1920 i el 1939 a Vílnius hi vivien més de cinquanta mil jueus, la quarta part de la població. Arribem al riu a l’hora que el sol baixa i es reflecteix a les seves aigües. Val la pena quedar-s’hi una estona per contemplar les dues ribes en què sobresurten la blanca catedral i la Torre Gedimino, així com l’església de Pere i Pau. Lituània, doncs. Un país que actualment forma part de la Unió Europea després d'haver estat membre de la Unió Soviè-tica des de 1940 al 1991 i anteriorment, fins el 1918, de l’imperi rus.

Atura't-hi un minut: El Museu de l'Holocaust lituà
A l'Eixample de Vílnius hi resten nombrosos edificis d’estil jueu, raconets on podem trobar encara alguna petita sinagoga senyal de la petjada d’aquell poble que va enriquir la ciutat amb els seus comerços i edificis. En un d’aquests raconets es pot visitar el Museu de l’Holocaust: la casa que l'acull és vella, de fusta, no surt a la guia de la ciutat, però guarda records de la seva floreixent cultura i del posterior extermini dels membres de la comunitat durant l’ocupació nazi, amb la col·laboració de bona part de la població lituana autòctona. No hi ha cues per entrar en aquest museu. On si n'hi ha és a l'antiga seu del KGB, en l’actualitat Museu del Genocidi, amb els nom d’algunes de les víctimes gravades a les parets. Contradiccions de la història. JOAQUIM AMARGANT

La fitxa
Sis dies, en avió de baix cost, tren, albergs i menjar pot arribar a sortir per 150 euros. Extremadament barat, doncs.

La Maternitat d'Elna

N'havia sentit a parlar molt, de la maternitat d’Elna, fins i tot havia anat a conferències d’Assumpta Montellà, la historiadora que ha resseguit aquest conte de fades modern. I em va sortir l’oportunitat d’anar a Elna a visitar la casa de la maternitat per mitjà d’una de tantes excursions que s’organitzen per visitar aquella població del Rosselló. A l’autobús, gent de totes les edats. Els més grans, que havien viscut la guerra, expliquen als més joves la terrible experiència que va suposar per a ells. Ens acompanya la pròpia Assumpta Montellà, relatant diversos fets històrics: a Figueres ens va explicar els bombardejos que va patir la ciutat el febrer del 1939. L’exèrcit rebel que va trencar amb la legitimitat republicana va esmicolar dues terceres parts de la capital empordanesa.

Ens posem a la pell del mig milió de persones que ho deixaren tot per por a la repressió franquista però que trobaren a la França "amiga" els gendarmes i la guàrdia senegalesa que els va portar als camps de con-centració de Sant Cebrià, Argelers i Ribesaltes. No tenien res per aixoplugar-se ni lloc per fer les necessitats i el poc menjar existent eren uns panets eixuts que els senegalesos llençaven a l’aire per veure qui els agafava primer.

Entre tots es crea de seguida una corrent elèctrica que ens uneix a tots amb un desig creixent de solidaritat per tota aquella gent, però al mateix temps un alleugeriment per no haver viscut els fets relatats. Les dones infantaven enmig de la platja, sense llevadores ni metges. Tampoc tenien llet als seus pits llet, ja que la fam els hi havia assecat. De cop va aparèixer una dona jove que en carros o furgoneta anava a buscar les dones embarassades i les treia del camp davant la mirada dels gendarmes. Era una infermera suïssa que en veure el drama d’aquelles dones va aconseguir diners de les institucions internacionals i va llogar als masovers aquella casa tant original d’Elna que havien fet construir uns senyors per passar-hi els estius. L'edifici es va convertir en la maternitat d’Elna. Iniciada la Segona Guerra mundial, els nazis ocupen França i l’Elisabeth –aquest era el nom de l’infermera- va aconseguir que 597 infants naixessin entre 1939 al 1944. I de fet, durant el viatge, l’Assumpta Montellà explica que, fa dos anys, de visita a Elisabeth Eidenbenz, aquesta li va confessar que si hagués sabut que l’agost del 1944 París seria alliberada hauria resistit una mica més a la Maternitat.

Una representació de l’Ajuntament d’Elna ens dóna la benvinguda en arribar la casa. No hi és l’alcalde, que es troba, precisament, a Viena al costat de l’Elisabeth en motiu del seu 95 aniversari. Comencem la visita a l’imponent casa enmig del jardí que, en aquell temps, eren tot camps de conreu ja que el menjar anava escàs i les mares dels infants havien de treballar la terra. L’Elisabeth, segons explica l’Assumpta, va ser una de les promotores del que ara em diem "jardí d’infants", una escola bressol. Els nens durant el dia estaven en una habitació vigilats per unes cuidadores i les mares només els podien veure a l’hora de donar-los el pit. Només s'estaven plegats a les nits. Les parets de la casa són plenes de fotografies per recordar com era la vida en aquella casa convertida en maternitat. Al 1944 un cop els alemanys van tancar-la, l’Elisabeth se’n torna al seu país i després a Àustria. Durant molts anys aquella infermera ha treballat per ajudar a qui ho necessités. Molts nens i nenes nascudes a la maternitat també l’han escrit. Ara l’Elisabeth rep sacs plens de cartes d’agraïment. JOAQUIM AMARGANT

La fitxa
Barcelona-Elna. Cost: 33.48 euros (peatges 14.45, carburant 19.03 euros). Temps: 2h 9'. Distància: 202 kms.

República Dominicana: una illa de contrastos

Foto de la capital, Santo Domingo.

Quisqueya, que vol dir "mare de totes les terres", és l’illa que el 5 de desembre del 1492 va descobrir Cristòfor Colom i a la qual va posar el nom de "La Española". Avui, d’aquesta part de l’illa que anem a visitar en diuen República Dominicana –ve dels monjos dominics-, mentre que a la resta de l’illa l’anomenen Haití degut a la invasió francesa del 1665. Sobrevolant aquesta illa del Carib crida l’atenció el verd de les seves aigües; des de la platja es pot veure el fons marí, i la gran muntanya del Pico Duarte on neixen els dos rius més importants de la illa.

En arribar a l’aeroport de Santo Domingo ja m’espera el bon amic Nelson Polanco, rector de la Parròquia de San Agustín. En arribar tot són presentacions; per a ells sóc un visitant "il·lustre" de la Vella Europa. En Nelson em va dir convidar a enregistrar el curs bíblic que s’imparteix els dimarts a l’església. Amunt i avall dels passadissos un conferenciant de color, com tots els oients, explica com entendre el llibre sagrat. El públic és molt divers: homes dones,nens,joves i fins i tot jovenetes que donaven el pit al seu fill. Més tard, anem a casa de Doña Angelita, rica senyora que viu en una gran casa amb el marit, el fill Túlio i tres noies i dos nois que tenen afillats i que anomenen "los sobrinos". Tots viuen a la casa com si fossin de família i al mateix temps fan de criats, sembla Lo que el viento se llevó.

L’endemà al matí amb l’Heriberto "el niño" anem en cotxe fins el Santo Domingo colonial. La ciutat antiga és molt petita però acollidora, amb el pati d’armes a l’entrada i l’Alcázar de Colom, on havia viscut Don Diego, el fill del descobridor i primer virrei. Visitem algunes petites esglésies així com la catedral, que va ser la primera d’Amèrica. Al davant mateix hi ha el Palau Episcopal on viu el Cardenal de Santo Domingo, amb qui conversem una estona. Es tracta d’un edifici que val la pena visitar ja que data del segle XVI i està molt ben conservat.

De retorn a la parròquia travessem el riu Ozama que parteix la ciutat, al costat la fortalesa del mateix nom i que va ser la primera d’Amèrica. Arribem al gran monument a Colom anomenat Foro, inaugurat el 1992 amb motiu del cinquè centenari del Descobriment. Santo Domingo és com totes les ciutats d’Amèrica, té un centre històric, comercial i de negocis i la resta és una ciutat molt estesa amb cases de planta baixa. I amb barris de luxe i d’altres, que solen ser la majoria, uns de molt pobres i d’altres encara pitjor, com a tota Amèrica Llatina, excepte Cuba.
A la parròquia de Sant Agustí hi ha la Fundació Pico Duarte. Allà conec els nois que estan allotjats en una petita casa construïda amb els diners recaptats per la Fundació. Molt més allunyat del Santo Domingo Este, al barri de las Cañitas i en una casa també de la Fundació, hi vivuen les noies. Procedeixen de pobles de fora la capital i els han escollit per residir en aquells centres i poder anar a la universitat per poder estudiar una carrera. Molts dels estudiants eren d’Azua, capital de la província del mateix nom que val la pena visitar. Es veu que la ciutat té molta influència en el passat de gent procedent de Galícia, que es constata amb la veneració que tenien a l’apòstol Santiago ja que els pocs ciutadans que van sobre viure al gran terratrèmol del 1751 es varen encomanar al sant. En aquells anys un seguit de terratrèmols varen engolir cases senceres amb la gent a dintre. Ah, val la pena també visitar les paraisíaques platges de l’antiga Quisqueya. J. AMARGANT

PRESSUPOST: El bitllet Barcelona-Santo Domingo es pot trobar a un preu mínim de set-cents euros (mil amb hotel).

Lisboa: l'última ciutat no 'fashion'

Vista de la plaça Dom Pedro IV, coneguda popularment com la del Rossio. Foto: J. S.

L'últim dia que vaig ser a Lisboa era dilluns, un dia poc habitual per a ser de viatge. Les combinacions aèries, però, sovint són més favorables econòmicament si es viatja en horaris intempestius. Eren dos quarts de vuit del matí, sortíem de la pensâo Geres, a tocar de la plaça Dom Pedro IV (la del Rossio), i pensava: tan de bo no haguéssim de marxar encara i ens poguéssim quedar ni que fos un migdia més a la ciutat. La vista de la plaça, ja des de l’habitació, era magnífica; havia plogut i el terra estava mullat, embellint el paisatge. Sovint he pensat que les ciutats són més boniques quan fa núvol o plou, no pas quan fa sol i tot té un aspecte massa perfecte.

Si ens haguéssim pogut quedar una mica més hauríem anat a aquella pastisseria de tota la vida sortint del carrer que porta cap a la Praça de Comércio, i hauríem llegit el Diário de Notícias mentre ens preníem, a la barra, un parell de pastéis de nata (de crema) i dos galâos (cafès amb llet). Després hauríem enfilat de nou cap al Bairro Alto a veure si aconseguíem trobar la vista de postal de l’Elevador da Bica, que -sense guia- havia estat incapaç de localitzar. Quan haguéssim resolt l'enigma, ens hauríem endinsat en un d’aquests restaurants senzills, populars, amb parets de rajoles -com en un lavabo- i hauríem dinat balcalhau amb patates bullides. Lisboa -i tot Portugal, de fet- té un regust de patata bullida, de vell, d’antic. No estar a la moda, no ser fa-shion, és el principal reclam que té avui aquesta encantadora i tranquil·la ciutat. Una ciutat, a més, que és molt assequible pel visitant: amb un parell de dies -dalt dels mítics tramvies grocs- es pot visitar el pintoresc barri de l'Alfama, el castell de Saô Jorge, la zona del Rossio -l'Eixample de la ciutat- i el Monestir dels Jerònims (a Belem), mescla del gòtic tardà i el Renaixement amb motius orientals i mariners. Una delícia. JOAN SALICRÚ

PRESSUPOST: En avió (Vueling), anar i tornar costa entre noranta i cent vint euros per cap. L'allotjament en pensió al centre trenta euros per cap/nit.

De Nàpols a Salern, per la costa

La costa d'Amalfi que referencia l'article.

Clickair ha obert una ruta que uneix Barcelona amb Nàpols en una hora i mitja. Aprofitant l’oferta ens n’anem fins la regió italiana de la Campània. I el primer que veiem des de dalt l’avió, en sobrevolar Nàpols, és la boca del volcà Vesuvi, la lava del qual -el 79 d.C.- va cobrir completament Erculano i Pompeia.

Nàpols: una ciutat d’un milió d’habitants que si no fos pel seu el caòtic trànsit i per la mala imatge dels carrers seria molt bonica. Passejant per la seva part antiga els vials estan guarnits amb el que els napolitans en diuen “les banderes”, la roba penjada als balcons i finestres. De seguida apareixen edificis i esglésies d’una vellesa extraordinària, com el Duomo o la catedral de Sant Gennaro. A qualsevol racó podem trobar capelletes i petits altars il·luminats amb flors. A prop del port hi trobem la petjada catalana: el castell nou té la seva portalada dedicada a Alfons el Magnànim, que el 1443 va conquerir la ciutat.

Amb la línia de tren Circunvesuviana, arribem a Sorrento, ciutat turística i bonica que no té res a veure amb Nàpols. Amb autobús enfilem la carretera que ens portarà a la costa amalfitana, al golf de Salern. En un dels giravolts podem veure l’illa de Capri. Després de passar per una carretera molt estreta que voreja tota la costa arribem a Amalfi. La vila està construïda a la muntanya, com tots els pobles del golf de Salerm. Per uns carrers estrets amb escales es pot arribar fins el cim, on es contempla una vista espectacular de part dels penya-segats de la costa. Actualment Amalfi té sis mil habitants i fins el segle XII havia estat la capital de la república que duia el mateix nom. El Duomo o catedral, dedicada a Sant’Andrea, fou construït el 1203 amb estil àrab-normà. La façana reuneix d’una harmònica-ment estils arquitectònics ben diferents i és única en tot el món. Per accedir-hi cal pujar per una gran escala de colors que, com la façana de la catedral, llueix amb els rajos del sol. A l’estiu, la vila, com totes les de la costa, està plena de turistes que viuen en habitacions llogades a les famílies de la vila.

A cinc-cents metres a peu per la carretera hi trobem Altri,un altre poblet penjat de la muntanya amb nombroses esglesioles. Calen, doncs, bones cames per visitar tots aquests pobles construïts a les parets de les muntanyes. Des de la gran escala de l’església de l’Immaculata es veu una vista impressionant de totes les cases, pobles i poblets penjats arran dels penya-segats. També hi trobem uns faristols amb fotografies de les pel·lícules que s’han rodat en aquell indret; directors com Rossellini o Vitòrio de Sica i actors com Sofia Loren o Gina Lollobrigida... han deixat les seves penjades a la costa amalfitana.

Una costa plena de sorpreses
Hi ha un bon servei de bus per anar visitants tots els poblets de la costa, com Ravello, Minori, Maiori, Praiano, Positano i molt a prop la Grotta dello Smeraldo, on s’han rodat molts films. Tota la costa -declarada patrimoni de la Humanitat per l’Unesco- està plena de llimoners i tarongers dels que s’obté el famós Limoncello, licor que podrem trobar en qualsevol indret igual que la seva famosa ceràmica de color groguenc.

De retorn a Nàpols val la pena passar un dia a Salern, ciutat de cent cinquanta mil habitants, famosa per les seves universitats en Medecina. Si s’està en forma recomanem visitar de nit la ciutat antiga, incrustada a la muntanya que dóna al port, i fer un recorregut pels seus carrers groguencs: descobrireu cases, esglésies i racons inimaginables. JOAQUIM AMARGANT

PRESSUPOST: Cinc dies viatjant en avió, tren, autobús i albergs poden arribar a costar només uns dos-cents euros.

Malta: una illa plena d'història

Vista de la capital de Malta, La Valeta.

Ja feia temps que volia descobrir l'illa de Malta que durant gairebé 250 anys va ser dominada pels catalans. Malta va ser catalana fins el 1530, quan el rei Carles la va cedir als Cavallers de Sant Joan de l'Hospital de Jerusalem. Grans mestres de la nostra llengua van ser els encarregats de regir els designis de l'illa: Joan d'Omedes i Nicolau Cotoner, per exemple. Molts altres pobles van intentar conquerir Malta, els àrabs en varen ser uns, i el seu llegat s'hi nota ja que el setanta per cent de la llengua maltesa prové de l'àrab. L'illa fou assetjada el 1565 pels turcs otomans, però va ser Napoleó qui la va conquerir el 1798. Per poc temps, ja que dos anys després va passar a mans britàniques. El 1964 l'illa va aconseguir la independència però mantenint com a cap d'estat la reina Isabel II del Regne Unit. Però no va ser fins el 1979 que l'exèrcit britànic en va marxar. Ara Malta forma part de la Unió Europea.

L'illa té 27 quilòmetres de llargada i catorze d'amplada i juntament amb l'illa de Gozo té 960.000 habitants. La capital és La Valeta, en honor al constructor francès que va fundar-la, de nom Jean Parisot de la Valette. Anar-hi en avió ara és molt barat: hi ha ofertes de Ryanair per vint euros. Des de l'avió es pot gaudir d'una magnifica vista dels dits fortificats de Senglea i Vittoriosa, que entren al mar. Val la pena gaudir d'aquestes fortificacions a la posta de sol des de la terrassa de la Barrakka Gardens, molt a prop de l'edifici de la Cotonera catalana que després va ser la seu de l'almirantall britànic i ara és el despatx del primer ministre maltenc. Passejant per la Valleta descobrim nombroses esglésies. Ens aturem a la catedral de Sant Joan. A la punta de tot recomanem visitar l'hospital dels cavallers de Malta, amb una reproducció real i en miniatura de com acollia i es guarien els ferits de guerra.

Amb autobús ens arribem a Senglea, un dels dits fortificats des d'on es pot veure la Valeta des d'una altra perspectiva. Visitem la fortificació Vittoriosa amb als seus carrers estrets ornamentats amb plantes i flors. En tres quarts d'hora d'autobús i per 43 cèntims d'euro arribem a Rabat, l'indret on es troba la catedral de Sant Pau ja que suposadament l'apòstol hi va naufragar. Molt aprop també hi ha les catacumbes dels primers cristians de l'illa. Travessant una plaça arribem a la ciutat de Medina, la primera capital de Malta. Edificada dalt d'un turó, és una petita ciutat medieval dintre muralles amb impressionants palaus i esglésies. Des d'allà, caminant quatre quilòmetres, arribem a Dingli, la població més alta de l'illa, a 253 metres, sobre els penya-segats del mateix nom. Vorejant-los podem fer cap fins Hagar, on trobem exemples d'arquitectura megalítica edificats mil anys abans que les famoses piràmides. En direcció nord i a tres-quarts d'hora d'autobús es troba la ciutat turística de Bugibba amb un llarguíssim passeig marítim que ressegueix la badia. JOAQUIM AMARGANT

PRESSUPOST: Cinc dies viatjant en avió, tren, autobús i albergs poden arribar a costar dos-cents euros.

Del Loire a la comunitat de l'Arca

Interior de la catedral de Tours dedicada a Sant Martí.

Aquest mes us proposem un recorregut pel Loire, a prop de París, fins la Vall de l’Orb, a l’Hèrault, al nord de la regió del Llenguadoc-Rosselló. Primer facturem la bicicleta a l’avió de la companyia Vueling que surt de Barcelona fins l’aeroport Charles de Gaulle, a París. A la capital francesa, concretament a l’estació d’Austerlitz, pugem al tren fins a Tours, a la vall del Loire. Al vespre visitem la ciutat, una de les més belles de França. És destacable la basílica de Sant Martí en honor al sant nascut en aquelles contrades, considerades el "jardí de França". A Tours, com a fills il·lustres, a part de Sant Martí, també hi trobem l’escriptor Honoré de Balzac. De fet, diuen que en aquesta comarca -la Turena- és on parla el francès més pur.

Al matí marxem fins a Ussé, on emprenem la ruta pels castells del Loire. A Ussé, dalt d’un turó, s’alça el castell de la Bella Dorment del bosc. El castell és una mena de torre de guaita que domina tot el riu Chinon. Candes, Saint Martin, Saumur, Gennes... són les localitats que passem en el transcurs de la nostra ruta assenyalada per a bicicletes. Ancenis és l'última localitat on arriba la pista de bicicletes que properament finalitzarà a l’estuari del Loire, a l’Atlàntic. De retorn a Tours agafem el tren fins a Vierzon, una cruïlla ferroviària. El tren que agafem va fins a Béziers. Els passatgers parlen en veu baixa.

Fem una parada a la ciutat de Moulins per visitar la catedral i tot el patrimoni religiós. Amb la bicicleta el recorregut per la ciutat es fa més depressa. Després altre cop al tren en direcció al sud, a la Vall d’Orb fins arribar a un poblet de mil tres-cents habitants, Le Bousquet d’Orb. Tot seguit anem al petit hotel Berthomieu a la recerca d’allotjament. És diumenge i la senyora, just abans de marxar, ens dóna les claus de l’edifici sense demanar-nos el carnet d’identitat i sense saber qui som. Quina confiança!

Emprenem amb bicicleta la ruta per carretera que ens portarà a dalt d’una vall de mil metres d’alçada: Les Cabrils a La Borie Noble per visitar la Comunitat de l’Arca. Primer passem pel bonic poble de Lunas que val la pena estar-s'hi una estona al costat del riu amb les seves cases medievals. Muntanya amunt ens parem a Joncels,un poble-museu molt bonic on el 1361 hi va fer estada el Papa Urbà. Esbufegant arribem al cim de la muntanya de Les Cabrils. Per un camí volen arribar fins la casa de la Comunitat de l’Arca. Veiem uns membres de la comunitat llaurant la terra amb una arada tirada per cavalls. No tenen maquinària, tot ho fan a mà. Arribem a la casa, és molt gran, hi viuen cent cinquanta persones amb nens inclosos. No ens es-peraven, però ens assabentem que el fundador d’aquestes comunitats va ser Lanza del Vazto, nascut a Sant Vito, Itàlia, i mort al 1981 a la serra d’Elx, prop de Múrcia. La seva filosofia s’inspirava en el pacifisme i la no violència de Gandhi.

El dia a dia dels membres de la comunitat gira a l’entorn del treball de la terra i també artesania. La seva vida és austera però confortable. Desconfien dels avanços modern que ofereix el consum. Donen molta importància a la festa, les danses, el cant i ells mateixos es fan la roba, són ecologistes, s’autoabasteixen i els excedents els van a vendre, també llegeixen molt. Es defineixen d’esquerres però no militen a cap partit polític. Pel que hem pogut saber en els anys vuitanta la comunitat era més nombrosa ja que hi havien més de quaranta nens. Emprenen la baixada fins a Le Bousquet d’Orb a recollir les coses. A mig camí de Bèziers, on agafem el tren fins a Catalunya, val la pena aturar-se al poble de Bedarieux per fer-hi una visita. JOAQUIM AMARGANT

PRESSUPOST: Avió, tren i albergs, uns 250 euros. El preu pot baixar amb un bitllet InterRail o si fas el recorregut amb cotxe compartit.

Buscar les arrels catalanes de Cuba

El conegut Rom Bacardi, creat per un català emigrat a Cuba.

Cuba s'hi pot anar a fer moltes coses: a disfrutar del turisme de sol i platja a preus relativament barats, a fruir de la passió per la música que es respira en els nombrosos clubs existents o en un pla més polític veure com funciona (o com no funciona, més aviat) un dels darrers països amb un sistema d'economia planificada del món. També s'hi pot anar -hi ha autèntics desgraciats que ho confessen sense embuts!- a fer-hi turisme sexual, és a dir, a aprofitar-se de les dificultats econòmiques que travessa la illa (per culpa també de l'embargament nordamericà, diem-ho tot) i també els seus joves de sexe femení, que veuen en la prostitució una possible sortida econòmica. Nosaltres, però, us fem una altra proposta: anar a Cuba a descobrir-ne les arrels catalanes, que hi són i ben vigents.

Per començar podeu fixar-vos en els cognoms dels cubans. N'hi ha molts que són directament catalans, en altres casos es tracta de noms catalans barrejats amb d'altres de cubans o adaptats. I qui diu els cognoms diu el nom de conegudes begudes alcohòliques com el Rom Bacardí o els Cigarros Jané. També podeu anar a algun dels cinc casals catalans que hi ha la illa, concretament a L'Havana, Santiago de Cuba (l'antiga capital, aquí és on arribaven els emigrants), Camagüey, Cienfuegos i Matanzas.

El millor, però, per descobrir les arrels catalanes de Cuba és anar a veure descendents dels que hi van emigrar als segles XIX i XX. Si són parents, com en el meu cas, millor. Ningú com ells us farà donar compte de com el caràcter català es va imbrincar en el cubà i n'ha conformat l'essència actual. Pas-sejar-se amb ells per la Vieja Habana o per la Plaza de la Revolución -allà on hi ha aquella mena d'esgrafiat fet amb ferro de la cara de Che tan famós- serà un privilegi. Demaneu als descendents de catalans també que us expliquin anècdotes dels avantpassats i us intentin reproduir alguns dels renecs que deixaven anar quan les coses no anaven com ells volien. Segur que riureu de valent. Acompanyant-los ens els àpats casolans tastareu els plats típics com plàtan fregit o arròs a la cubana (un invent dels catalans que van anar a Cuba, precisament). I així també us adonareu de les dificultats que tenen per arribar a fi de mes els cubans normals i corrents: la targeta de racionament -si, si, n'hi ha encara- els dóna per arribar el dia 10 de cada mesada, després cal buscar-se la vida.

Si aneu a conèixer les arrels catalanes de Cuba us en fareu creu de què alguns avantpassats hi anessin a fer fortuna o a intentar viure millor que a Catalunya. Avui tots els cubans fir-marien viure amb una desena part del que tenim els que ens vam quedar al Principat. Paradoxes de la història. JOAN SALICRÚ

Catalans que van anar a Cuba
Fins després del regnat de Carles III els naturals de Catalunya no podien anar a Cuba lliurement, tot i que si ho podien fer la resta d'espanyols. És entre 1800 i 1835 quan es produeix la primera migració catalana cap a Cuba, la qual influirà de moltes maneres en la vida econòmica i social d'un país poc dinàmic per l'estàtica administració colonial. A finals del segle XIX són uns vuit mil, els catalans que emigren a Cuba, i s'estableixen en àrees urbanes: a l'Havana, Santiago de Cuba i Matanzas. De seguida van destacar en el comerç, la indústria i la cultura. Per no perdre els lligams amb el Principat, va fundar quatre associacions: la Sociedad de Beneficiencia de Naturales de Cataluña, la Sociedad Humorística Provincial de Cataluña -"la Colla de Sant Muç"-, el Centre Català -que el 1887 va absorbir la "Colla de Sant Muç"- i la comissió Catalanes en Cuba, que va organitzar diversos actes a la patrona de Catalunya, la Mare de Déu de Montserrat, que d'aquesta manera va esdevenir altament popular a Cuba. J.S.

RECORREGUT: Barcelona-L'Havana-Santiago de Cuba-L'Havana-Barcelona. PREU: Viatjant a l'agost, en avió i acollit en familiars, uns dos mil euros.

Eslovàquia: una passejada pel Danubi

El Danubi al seu pas per Bratislava.

El 1985, en un viatge que vàrem fer a l'Europa central vàrem trigar tres dies per arribar des de Catalunya a Bratislava, la capital d'Eslovàquia. Ara, amb Ryanair, des de Girona t'hi plantes amb dues hores. Aquell 1985 Txèquia i Eslovàquia formaven encara un sol estat, ara són dos estats independents. Dos grans canvis en vint anys.
De l'aeroport de Bratislava al centre de la ciutat hi ha set quilòmetres, un tram en què es veu clarament la transformació que ha viscut la ciutat. A les afores hi ha grans centres comer-cials amb les mateixes botigues que podem trobar a Catalunya tot i que amb millor disseny urbanístic. A mesura que ens anem acostant a la ciutat podem copsar la deixadesa en què es troben els barris edificats a l'època comunista, en el seu temps eren exemple d'urbanisme avançat, amb serveis culturals i cívics, patis enjardinats i espais comuns pels veïns. Ara tots està ple de cotxes. És un dels efectes de l'arribada al país del capitalisme, malgrat que a Eslovàquia governen els excomunistes.

En arribar al centre, aquest es revela enlluernador. És una meravella de ciutat, penso, recordant una sensació de l'anterior viatge. Ara, les botigues i els supermercats, que en el seu mo-ment eren una mostra de productes fabricats a Txecoslovàquia, són tot marques occidentals i nordamericanes.

El nom de Bratislava li van posar al 1919 amb la creació de Txecoslovàquia, fins llavors la ciutat es deia Presburg. La van fundar abans del segle X i el segle XII va ser fortificada, per això, com a ciutat estratègica,entre 1541 i 1784 va ser la capital d'Hongria. L'edifici més emblemàtic és el castell a dalt d'un turó i edificat el segle XV, una immensa fortificació al peu del Danubi i el qual les postes de sol converteixen en una meravella a visitar. Recomanem visitar l'Església i el convent de les Clarisses, el palau Primacial, el palau Presidencial i moltes esglésies que recorden el seu passat gloriós de capital d'un gran imperi. Al novembre a la ciutat fa un fred que pela i la neu reposa en parcs i jardins, això li dóna un encant especial.

Cap a Linz, a l'Alta Àustria
En tren sortim en direcció a Viena, la capital d'Àustria, que és a 65 quilòmetres. A Viena cada hora surt un tren cap a Linz, la capital de l'Alta Àustria. Linz és com una petita Viena i Salzburg amb el seu centre històric i el pont que travessa el Danubi amb el camí per bicicletes ben assenyalat per qui vol arribar pedalant a Viena, Bratislava, Budapest i al Nord fins a Passau, Alemanya. Sembla que la ciutat va ser la preferida de Hitler ja que de petit anava a l'escola Fadingergymnasium d'aquesta ciutat i els seus pares estan enterrats molt aprop, a Leonding. Durant un breu temps va ser la ciutat més important del Sacroimperi. Hi ha restes amb els seus antics palaus i edificis emblemàtics. Kleper dóna el nom a la seva universitat ja que hi va viure durant uns anys el famós astrònom i matemàtic alemany.

Aquests dies freds pels carrers i places hi han nombroses casetes molt ben guarnides amb motius relacionats en famosos contes infantils i parades de menjar típic. Aprop de Linz, per qui vulgui, es pot visitar el camp d'extermini nazi de Mathausen on nombrosos catalans hi varen morir. De l'aeroport de la ciutat, sortim també amb Ryanair i per un cèntim d'euro, en direcció a Girona. Pel preu del recorregut, us asseguro que val la pena el viatge. JOAQUIM AMARGANT

RECORREGUT: Girona-Bratislava-Linz-Girona. PREU: Viatjant el novembre o desembre amb avió, tren i comptant l'allotjament i el menjar per quatre dies, uns 140 euros.

Un cop d'ull a Escandinàvia

Un dels fiords més espectaculars de Noruega.

Un estiu més, amb un grup de joves, fem un viatge per Europa en el que abans en dèiem "turisme d'espardenya", de baix cost. Ara, però, hem substituït els llargs recorreguts en tren per vols amb avions de baix cost, precisament.

De Girona, amb Ryanair, ens plantem en dues hores a Malmö, Suècia, ciutat animada i acollidora. L'Öresund, el nou pont de setze quilòmetres penjat damunt del mar que la uneix amb Copenhaguen, la capital danesa, ens ho facilita: l'endemà el travessem amb un tren ple de famílies que van a passar el dia a la capital.

Copenhaguen és la capital més animada de tot Escandinàvia. El primer que impressiona en passejar per la ciutat és el Rathaus (Ajuntament), al costat d'una gran plaça. A la sortida hi ha una estàtua de l'escriptor de contes Hans Christian Andersen, que hi va viure. Travessant uns quants canals farcits de velers i animats cafès i restaurants, arribem al Palau Reial, i mitja hora més tard trobem a la sortida del port la famosa estàtua de la Sireneta.

Canviem de ciutat. Amb un tren molt còmode ple de bicicletes i de cotxets de criatures travessem tot Dinamarca fins arribar a Hirtshals, al nord del país, una ciutat de només cent anys d'antiguitat però d'on surten molts vaixells per anar a Noruega. El més important d'aquesta localitat és el Nordsemesset, un impressionant aquari de quatre pisos que reprodueix el mar del Nord. En un dia boirós en ple estiu embarquem en direcció a Stavanger, Noruega. En aquella ciutat comencen un reguitzell de fiords fins arribar al Cap Nord. És una de les ciutats més grans del país, abans dedicada a la pesca i ara un dels centres petrolers més grans de Noruega. En una de les platges es troben clavades a la sorra tres grans espases, les d'Excalibur.

En un catamarà, solcant les aigües a gran velocitat, emprenem el viatge en direcció Bergen. Amb gran habilitat el pilot va trampejant les nombroses illes que trobem al nostre pas. A Bergen comencen i acaben moltes de les excursions marítimes que porten turistes a visitar els fiords -un vaixell porta en cinc dies al Cap Nord-. Entre els segles XII i XVIII la ciutat va ser la capital de Noruega i havia estat la ciutat més important d'Escandinàvia. No es pot deixar de visitar els poblets de Voss i Fläm i els fiords de Sognefjorde i Hardangenfjorden.

Amb tren i de nit arribem a Oslo. El més important que té la ciutat és el museu Nas Jonalgalleriet amb pintures de Gauguin, Cézanne, Picasso, Monet i el famós El Crit de Munch. En una tarda plujosa visitem les dues-centes estàtues de mida natural de Gustav Vigeland, al Parc del mateix nom. També de nit i en tren viatgem en direcció Estocolm, la capital sueca. És la ciutat més bonica d'Escandinàvia i val la pena passejar a la posta de sol pels ponts que van de la ciutat moderna a l'antiga. Una meravella.

Última estació: Finlàndia
Amb un immens vaixell per tres a mil persones, anem d'Estocolm a Turkú, Finlàndia, creuant la Mar Bàltica entre petites illes. Turkú va ser primera capital de Finlàndia abans que un incendi cremés les seves cases de fusta. En una hora i mitja de tren ens plantem a Hèlsinki, l'actual capital. El més destacat de la ciutat és la gran catedral luterana i l'església ortodoxa russa; de fet, bona part de la ciutat té molta influència de l'arquitectura russa dels segles XVIII i XIX.
De l'aeroport de la ciutat tornem a Barcelona amb un vol de baix cost, Clickair d'Ibèria. JOAQUIM AMARGANT

La fitxa
RECORREGUT: Girona-Copenhaguen-Estocolm-Turkú-Barcelona. TRANSPORT: Preu total en allotjament en albergs amb Interrail per a menors de 26 anys i avions, 640 euros.

París i Londres a través dels llibres

La ciutat de Richmond des del riu Tàmesi.

Viatjar de París a Londres és fer un gran recorregut per la història i la literatura. Sortim amb Vueling de Barcelona i al cap d'una hora i mitja arribem al parisenc aeroport Charles de Gaulle. Després tren fins a l'Estació del Nord. Durant el trajecte, veiem l'estat de deixadesa dels barris perifèrics de la capital francesa, aquells on viuen els immigrants, sobretot arribats de les antigues colònies franceses. A l'estació del Nord recordo les imatges d'enfrontaments -fa poques setmanes- entre la policia i els milers de joves sense feina que habiten a les rodalies de la capital francesa, el que en francès se'n diu la banlieu. L'estació està vigilada per policia amb metralletes a partir de l'ultima hora de la tarda.

En un racó enlairat de l'estació, com si fos un aeroport, es passa per l'aduana que porta a l'Eurostar que en dues hores i mitja ens portarà a Londres. En tornar a passar pels barris pe-rifèrics em ve a la memòria el París de 1830 que Víctor Hugo descrivia tan bé a Els miserables. El protagonista era Jean Valjean, un expresidiari que havia estat condemnat per robar un tros de pa. En sortir de la presó, però, arriba a ser alcalde.

En arribar a Calais el tren es va enfonsant cap a terra fins entrar en la foscor del túnel que travessa el canal de la Mànega. Aquells vint minuts sota l'aigua fan pensar en la primera lectura de la novel·la de Charles Dickens, Història de dues ciutats, la perillosa travessia de Dover a Calais de Jarvis Llorry que dos dies abans havia sortit de Londres en un carruatge tirat per cavalls per arribar a Paris. Jarvis també és present en el París revolucionari del 1789, en què el poble afamat es revolta contra la monarquia absolutista de Lluís XVI.

Arribada a Londres per Waterloo
Ja som a Londres via estació de trens de Waterloo. Molt a prop hi ha un alberg. L'endemà lloguem bicicletes a London Bicycle al Gabriels Wharf, just al costat del Tàmesi. Pel costat de Westminster, seguint el carril de bicicletes, anem fent gira-volts tot pujant riu amunt i travessem els barris de Chelsea, Fulham i Hammersmith. A l'oest es poden veure cases idènti-ques de dos pisos construïdes en la febrada urbanística dels anys vint i trenta del segle passat, quan grans extensions de terreny agrícola van desaparèixer. Molts dissabtes el riu i el seu entorn són plens de vida: gent de totes les edats passejant amb bicicleta, joves navegant amb piragües, famílies senceres menjant assegudes en els nombrosos bancs o al voltant de les tovalles.

En els poblets de Putney i Barnes Morlake sembla que el temps no hagi passat. S'hi conserven cases construïdes el segle XVIII i adornades amb flors. A Richmond veiem grans edificis aristocràtics al costat del riu. Alguns dels seus antics habitants emigraren als Estats Units i allí varen construir una altra ciutat amb el mateix nom a Virgínia.

Més amunt podem visitar el castell de Hampton Court al costat del pont del riu. D'allà surten vaixells que en quatre hores porten els passatgers a Westminster, al cor de Londres. Tot passant per la bonica població d'Stainer arribem a Windsor, on la Família Reial britànica passa les vacances en el seu palau d'estiu. En un moment veiem Henley on Thames, població on cada mes de juliol se celebren les més famoses regates d'Anglaterra. En total 112 quilòmetres que es poden fer en un cap de setmana. JOAQUIM AMARGANT

RECORREGUT: Barcelona-París-Londres TRANSPORT: Avió, tren i bicicleta. PREU: Allotjament, lloguer de bicicletes i menjar, a partir de 260 euros per persona.

Els nous usos de les antigues fàbriques

Una de les fàbriques de Bradford reconvertida en altres usos.

Va ser un viatge especial el que vam fer a l'Anglaterra industrial, entre Manchester i Leeds. De Barcelona a Leeds hi ha un vol diari amb JED 2 per a aquells que volen anar a Anglaterra sense passar per Londres. El recorregut comença un dia plujós a Huddersfield, a una hora en tren de Manchester. La ciutat conserva la grisor del fum de les xemeneies de les antigues fàbriques tèxtils, ara ja tancades i reconvertides a mil i una activitats. Aquí, durant dos-cents anys, a l'hivern, una boira grisa omplia els carrers provocant una gran mortaldat entre la població que inhalava els fums de les fàbriques.

L'aventura industrial d'Anglaterra va començar a mitjans del segle XVIII, quan era una potència colonial, amb la conquesta de nous territoris i per tant de nous mercats, al mateix temps que gaudia d'una font de matèries primes. A Escòcia, els anglesos van obligar els camperols a canviar l'activitat agrícola per la ramadera, per subministrar llana a les naixents indústries tèxtils angleses de Manchester. Molts camperols escocesos van haver d'emigrar i anar a treballar a les indústries angleses. Això mateix va passar amb els camperols anglesos que en bona part van anar cobrir la demanda de mà d'obra que comportava la Revolució Industrial.

Iguals per fora, amb diferent ús a dins
Molt a prop de Huddersfield hi havia una gran fàbrica d'estores que donava feina a més de deu mil persones. Ara la fàbrica com a tal no existeix i les seves grans naus acullen activitats diverses: oficines de l'administració, hotels, botigues... No s'ha enderrocat res i els edificis conserven l'estil arquitectònic original; amb una mà de pintura tornen a semblar nous. A l'oficina de turisme de la fàbrica hi ha uns fulls informatius per seguir aquesta ruta de les antigues fàbriques tèxtils, convertida en itinerari cultural visitat per milers de persones i també per estudiants. Un altre exemple: Saltaire, una gran colònia industrial on els treballadors posseïen idèntiques cases, botigues i escoles perquè no haguessin de sortir del recinte. Ara les cases s'han convertit en segones residències i alguns dels antics obrers han convertit la fàbrica en un museu tèxtil. A les antigues naus hi podem trobar botigues on es ven la roba que encara es fabrica en una nau de la fàbrica, així com una llibreria i un gran menjador.

Seguint en direcció Bradford hi ha la Quarry Bank Mill, una gran fàbrica d'entre dos i cinc pisos d'alçada dedicada a museu vivent per veure com ha evolucionat el tèxtil del segle XVIII al XX. Sota la fàbrica hi passa el riu, que mou una gran roda que posa en moviment les màquines per mitjà d'unes politges. A la primera planta hi ha la primitiva maquinària que fabrica els teixits tal com es feien al segle XVIII. A mesura que pugem a les plantes superiors, la maquinària és més moderna fins arribar als grans i telers actuals. Els detalls estan ben cuidats i prova d'això és que la roba de treball varia en funció de l'època. Durant la setmana molts escolars passen per la fàbrica i fins i tot poden fabricar peces de roba que després es venen als visitants.
Com aquesta hi ha moltes fàbriques a la zona de York-shire que han tornar a funcionar i donen feina a molta gent que s'havia quedat a l'atur arran de la crisi del tèxtil, superat per la competiti-vitat de l'est asiàtic. Altres fàbriques s'han convertit en habitatges socials conservant els seu estil arquitectònic. Qui estigui interessat en conèixer què se n'ha fet de les antigues fàbriques angleses... no quedarà decebut. JOAQUIM AMARGANT

RECORREGUT: Barcelona, Leeds, Huddersfield, Bradford. TRANSPORT: En avió, Barcelona-Leeds (companyia Jed 2), a partir de 115 euros per persona; anada i tornada.

Sicília, la petjada catalana

Imatge de la façana de la catedral de Palerm.

Som el 1282. El rei Pere el Gran desembarca a les costes de l'illa de Sicília, sublevada contra els invasors: mentre els francesos creuen que el rei Pere navega pel Nord d'Àfrica ell entra triomfant a Palerm. Molts sicilians són fidels al seu rei i habitaven la seva cort, entre ells Roger de Llúria.
Nosaltres, uns segles després, desembarquem a Tràpani, a l'oest de l'illa, però amb un avió de Ryanair des de Girona. I de seguida ens donem compte de la petjada dels catalans; primer en una estàtua on es representa Roger de Llúria i després en els edificis i esglésies. El cert és que els catalans dominaren l'illa durant segles fins que foren substituïts com a invasors pels espanyols, el rastre dels quals es pot veure en els edificis barrocs platerescs d'estil castellà de la ciutat. En aquesta ciutat, cal visitar el Palazzo Ciambra, la catedral del segle XVII -on es pot veure La Crucifixió de Van Dick- i també l'església de Santa Maria de Gesú, de façana gòtica. Tots els edificis, esglésies i palaus es troben en bonics carrers que donen al mar.

En tren arribem a Palerm, la capital: sis cents mil habitants. Meravellosa ciutat plena de monuments històrics però on no es pot donar un pas sense ensopegar amb els cotxes. La catedral és un imponent edifici consagrat el 1185 però en el qual hi ha una barreja d'estils degut a les diferents reformes. La façana s'assembla al gòtic català, igual que el cor, molt a prop del qual reposen alguns reis catalans. A Palerm cal visitar el palau dels Normandi, el Palazzio della Zisa, el Seminari, la Magioni, San Francesco d'Assís, el Museu arqueològic, les catacombe dei cappuccini i la cantonada del Quattro Canti amb les fonts i estàtues dels reis Carles V, Felip II, Felip III i Felip IV. Però Palerm també és una ciutat bruta i deixada amb cases molt velles que cauen, balcons amb roba estesa i gent pobre, sobre tot immigrants, que hi malviuen.

Una altra 'Barcellona'
De Palerm anem cap a Messina però passant per Barcellona -així, amb dues eles-, ciutat fundada pels catalans amb un bonic casc antic amb l'església dels Caputxins a dalt d'un turó, des d'on es pot veure tota la ciutat. La part moderna és un desgavell de cases, cotxes i gent, excepte la plaça de la Catedral. Arribats a Messina, indret on la bota itàlica dibuixa el gest d'una cossa, comprovem que la ciutat és moderna i no tant desgavellada com la resta de ciutats grans. Explicació: el 1783 i 1908 la ciutat fou destruïda per terratrèmols; a l'últim hi moriren vuitanta mil persones. Del port de Messina cal dir també que sortiren milers d'immigrants sicilians cap Amèrica. Malgrat ser una ciutat nova reconstruïren els edificis i monuments caiguts, com el Duomo, amb les seves escultures i pintures, com el rellotge astronòmic. A la plaça de la catedral hi ha la font Orione, del segle XV, i molt a prop, a la plaça dels catalani, l'església Annunziata dei catalani, que deu el seu nom als comerciants catalans que habitaven la ciutat. L'església fou edificada al segle XII, però més tard s'hi feren reformes, com els tres pòrtics.

Enfilant cap al sud-est passem per les costes de Taormina, ciutat on els grecs deixaren petjada i on estiuejava la burgesia europea. A prop de Catània meravellosa vista de la muntanya de l'Etna, el famós volcà de més de tres mil metres d'alçada a prop del mar. Hi ha un tren que dóna la volta al volcà; és una excursió que no s'ha de perdre. Catània, ciutat gran, molt bonica, amb grans edificis civils religiosos i militars. Hom no pot perdre's la impressionant plaça del Duomo i els edificis de l'entorn. La ciutat fou destruïda moltes vegades per les erupcions de l'Etna i els terratrèmols però reconstruïda de nou, per això tots els carrers són llargs i rectes.
La sorpresa la trobem cap al sud, a Siracusa, ciutat fundada pels grecs amb el temple d'Apol·lo, l'amfitreatre, el Duomo i sobretot l'illa d'Ortigia, braç de ciutat que s'endinsa al mar. Una meravella, sobretot de nit; llàstima que està un xic deixada. Sicília ens ha sorprès per la gran quantitat d'edificis, monuments i esglésies de gran riquesa i bellesa, però per altre costat, en l'apartat negatiu, per la pobresa que encara s'hi respira entre bona part de la població. JOAQUIM AMARGANT

La Patagònia i les glaceres argentines

Imatge de les espectaculars glaceres de Perito Moreno.

Sobrevolant Buenos Aires es podien veure molts camps negats degut a les últimes pluges; de fet gairebé tots els dies que vaig ser-hi va ploure. És el canvi climàtic, diuen: allà plou més que abans i a casa nostra menys. La capital argentina és una ciutat immensa, però més de la meitat de la seva població viu en la pobresa. Solament cal anar a Boca i a Constitución. Ben diferent són els barris de Palermo i Recoleta, on va anar a viure la burgesia instal·lada primerament a San Telmo durant el segle XIX. Aquesta darrera zona, malgrat la deixadesa dels seus carrers, encara conserva un cert aire tradicional que en justifica la visita. Pel que fa a la Boca, és la part del Río de la Plata on desembarcaven els immigrants procedent d'Europa per establir-se a Argentina. Immigrants que portaven a sobre moltes malalties degut a les condicions dels viatges d'aquell temps.

Sortint de Buenos Aires en avió direcció a Mendoza, ciutat a prop dels Andes, es pot veure la immensitat de la Patagònia. A Mendoza hi plou poc però s'hi conserven uns immensos arbres degut a les canalitzacions d'aigua que han fet pels carrers aprofitant la pluja i l'aigua provinent dels Andes amb el desgel. Mendoza viu del turisme i del vi: en tota la seva província hi ha mil bodegues.

La intenció és anar a la Patagònia del Sud, a les glaceres, però per això cal tornar a Buenos Aires. Amb tres hores d'avió s'arriba al El Calafate, al llac argentí. El nom el va posar a finals del segle XIX Francisco Moreno, uns dels exploradors d'aquelles terres. El nom ve d'un arbust que creix en aquelles contrades i que a l'hivern queda recobert per la neu. Tot plegat ho contemplo amb l'excursió feta amb 4x4 per aquelles muntanyes, on es pot veure de lluny les imponents parets de granit del Monte Fitz Roy, amb aquell color rogent a la posta de sol. A l'hivern tot està nevat i no fa vent, però a l'estiu les ventades són brutals. El poble ha passat en pocs anys de dos mil habitants a quinze mil i s'espera que arribi a cinquanta mil molt aviat degut al creixent turisme.
A les llibreries del poble es poden trobar nombrosos llibres explicant les aventures dels exploradors i pioners que varen descobrir i habitar aquelles terres, com també de l'Antàrtida.

Una de les joies de la Patagònia és la glacera del Perito Moreno, a setanta quilòmetres en direcció sud. Cada dia s'organitzen excursions per anar-hi i malgrat el vent encalmat de la tardor arribem amb una hora i mitja a la glacera, la única que es pot veure des d'una passera de fusta. Des allà es pot observar el desprendiment de grans masses de gel que s'enfonsen en el llac amb una remor impressionant. Cada quatre anys es produeix el trencament del front de la glacera, diuen que és un espectacle únic. El Parc Nacional de les Glaceres té set-centes mil hectàrees amb més de tres-centes cinquanta glaceres. A més del Perito Moreno es pot visitar l'Upsala, l'Onelli i Spegazzini. Si es disposa de temps es pot visitar Ushuaia, la ciutat més austral habitada del món. J. AMARGANT

PRESSUPOST: Amb l'euro i la crisi econòmica argentina, s'hi pot viatjar per pocs diners, preparant el viatge per Internet. Avió anar i tornada, desplaçaments i excursions a Xile i Uruguai, allotjaments en albergs, menjar... durant vint dies: 1.300 euros. TRANSPORT: Avió, són quinze hores de vol passant per Madrid.

Irlanada: Baile Átha Cliath

El carrer principal de Dublín, O'Donnell Street, davant l'oficina de Correus, on es va fer la famosa proclamació de Pasqua de 1916.

Avui el nostre destí és Irlanda, un país al qual es pot arribar amb dues hores de trajecte amb un vol de la companyia -precisament irlandesa- de baix cost Ryanair, que té vols diaris de Girona i Reus fins a Dublín, la capital de la República d'Irlanda.

Des del modern aeroport de la capital, agafem l'autobús que en poca estona ens portarà al cor d'aquesta ciutat. Dublin, en gaèlic irlandès Baile Átha Cliath, és una ciutat d'un milió d'habitants, una mica fosca ja que sovint hi fa núvol o plou. El riu Liffey separa la ciutat. Malgrat el tòpic del conservadurisme i tancament dels irlandesos, avui la ciutat és tan cosmopolita com qualsevol capital europea i pels carrers principals se sent parlar moltes llengües, inclòs el català.

Els llocs d'interés per visitar són The Spire,un monument alt en forma de punxa situat al centre comercial; la catedral de Sant Patrici del 1192 -és el sant que va convertir el país al catolicisme a partir del segle V després de Crist-; el Trinity College de 1751; l'Oficina de Correus de 1818 on es va fer la proclama de la revolució de Pasqua de 1916 i la Custom House, de 1791, el centre polític de Dublín. Si es disposa d'una estona de temps, a més, un es pot asseure als bancs que hi ha al passeig del riu per llegir la novel·la Dublinesos de James Joyce, on podem descobrir com era la vida de Dublín els anys vint i trenta del segle passat.

Sortim de Dublín en tren cap el sud fins arribar a Cook, la segona ciutat del país. Travessant les ben treballades terres de conrreu, em ve a la memòria la gran fam de 1848 quan un paràsit va destruir tota la collita de patates. Com a conseqüència d'això Irlanda va perdre la meitat de la població, mentre que molts irlandesos van emigrar a Amèrica del Nord. Els protestants anglesos. en canvi, van resistir més bé la fam per haver-se apropiat de les millors terres. Tots aquests fets i molts més els podéu trobar i llegir en les dues magnífiques novel·les de Leon Uris, Trinidad i Redención.

Els voltants de Cook són molts bonics, amb els seus castells, platges i abadies. Enfilant amunt en direcció l'Atlàntic podem gaudir dels grans penyasegats de Moher, on s'estavella l'aigua del mar. Si heu llegit l'obra de Frank McCourt, Les cendres d'Àngela, o heu vist la pel·lícula, arribeu-vos fins a Limerick, a l'ampla desenboca-dura del riu Shannon, també a l'Atlàntic. És un població molt hu-mida a l'hivern però és pot gaudir de l'ample riu i del seu castell construït per el rei Joan el 1210, on es pot visitar una exposició sobre els últims vuit-cents anys de la ciutat. Curiositat: els irlandesos de Limerick diuen que les esglésies catòliques abans estaven plenes perquè allí els pobres estaven calents.

Si us queda uns dies abans de tornar a Dublín per agafar l'avió de tornada arribeu-vos fins a Belfast, la capital d'Irlanda del Nord, de sobirania britànica. Malgrat el procés de pau en marxa, Belfast encara és una ciutat dividida: a grans trets a l'oest hi viuen els catòlics irlandesos i a l'est els protestants descendents dels ocupants anglesos. Uns volen unir-se a Irlanda i els altres seguir formant part de la Gran Bretanya. Actualment, les famoses pintades de Falls Road -l'avinguda de la part catòlica- són l'esquer per portar turistes a la ciutat, però una visita a aquest indret és absolutament recomanable. JOAQUIM AMARGANT

Dues irlandes
Els orígens de la illa d'Irlanda es remonten a set mil anys abans de Crist amb la unió d'un poble desconegut amb les onades de celtes i gals, que s'hi establiren el 500 abans de Crist. L'any 800 després de Crist hi van arribar els vikings, sembrant el terror arreu. Els anglesos apareixen el 1160 quan les tropes d'Enric II d'Anglaterra ocupen Dublin. Al 1541, amb el triomf de la Reforma a Anglaterra, Enric VIII es converteix en rei d'Irlanda i declara la guerra a la illa, que es mostra fidel al Papa. Es persegueix l'Església Catòlica i se suprimeixen els monestirs. Anys més tard, arriben a Irlanda onades de colons protestants anglesos que ocupen les terres dels catòlics irlandesos, desposseint-los de les seves terres. A partir del 1600, Oliver Cromwell hi porta milers de presbiterians escocesos: Irlanda és ocupada. Actualment hi han dues Irlandes: la República independent d'Irlanda, catòlica, i Irlanda del Nord, que forma part del Regne Unit i és de majoria protestant. Tot i que molts joves van a estudiar anglès a Irlanda, el país té una llengua pròpia, el gaèlic, parlat avui només per un deu per cent dels irlandesos. J. A.

La fitxa
PROPOSTA: Girona-Dublín-Cook-Moher-Limerick-Dublín-Girona. TRANSPORT: Avió i tren. PRESSUPOST: Amb temps es poden trobar bitllets d'avió per cent euros.

Escòcia amb Interrail

El famós viaducte que apareix a 'Harry Potter'.

Escòcia s'ha posat de moda, arran de films com Rob Roy, Braveheart o Harry Potter. Engrescats per aquests títols i pels seus idílics paratges, comprem un Interrail de dues zones i iniciem la ruta, que fem tota amb tren excepte per travessar el Canal de la Mànega. Des de Londres cada dues hores surt un tren cap a Edimburg, la capital administrativa i cultural d'Escòcia. D'aquesta ciutat destaca l'edifici del nou parlament escocès, dissenyat pel català Enric Miralles, un parlament que va néixer arran de la devolution (retorn de poder) als pobles de Regne Unit impulsada pel laborista Tony Blair després de la seva arribada al poder el 1997. D'Edimburg també cal veure'n el castell, situat dalt d'un turó al mig de la ciutat.

A dues hores de tren hi ha Glasgow, la ciutat més gran d'Escòcia: la seva àrea metropolitana té dos milions d'habitants. Barris obrers encerclen la ciutat amb nombroses indústries tèxtils. La ciutat es coneixia com "el taller del món occidental". Amb dues hores d'autobús ens plantem a Stirling, a Escòcia central. La seva història és turbulenta i s'identifica amb el seu castell. L'any 1314, aquí va tenir lloc la batalla de Bonnockburn dins el marc de la guerra d'independència d'Escòcia. Sota les ordres del rei Robert I els escocesos van derrotar les tropes d'ocupació angleses i van guanyar tres segles més d'independència. Uns anys abans, al 1227, William Wallace Braveheart, havia aconseguit unir tots els clans escocesos.

De retorn a Glasgow pugem a un tren de via estreta que ens porta a Fort Willams, a les High-lands. D'aquesta ciutat turística surten excursions en cotxe fins al peu del Glen Nevis, la muntanya més alta de Gran Bretanya amb 1.344 metres. L'excursió a peu fins el cim es pot fer en un dia. Val la pena. De Fort William amb autobús arribem a Fort Augustus, on hi ha un monestir benedictí. Des d'allà es pot navegar pel llac Ness. El mariner que condueix l'embarcació reconeix que la llegenda del monstre és un mite, però sense ella, és clar, no vindrien turistes. Cada dia d'estiu surt de Fort William un tren d'època fins a Mallaig, des d'on s'embarca a les illes Hèbrides, lloc on encara es conserva el gaèlic. Durant el recorregut en tren, es passa pel famós viaducte de Harry Potter. A l'esplanada del viaducte hi ha el monument Glenfinnan, que commemora la gesta del Bonnie Prince Charlie. Aquesta és terra de lluita entre els Campbells i els McDonalds, com també del bandit Rob Roy Mac Gregor, tots ells representats en diferents films. JOAQUIM AMARGANT

PROPOSTA: Girona-París- Londres-Edimburgh-Glasgow- Stirling- Fort Williams- Mallaig- Edimburgh-Girona. TRANSPORT: Avió i tren. PRESSUPOST: Entre 400 i 550 euros.

Seguint les petjades del romànic

Pantocràtor de Sant Climent de Taüll, avui al MNAC.

La primavera del 1123 un grup de pintors arriba als dominis sel senyor d'Erill amb l'encàrrec de pintar les esglésies de Santa Maria i Sant Climent de Taüll a la vall de Boí. Els pintors són el mestre Arnau de Bèrgam,l'oficial Bernat de Cremona i en Marc de Tolosa. Aquest darrer, des de l'escriptori d'un monastir benedictí, recordarà una colla d'anys més tard les seves aventures atzaroses i apassionades, perquè aquells homes, a més de donar vida a unes imatges que han previscut a través dels segles van posar-se a prova davant l'amor, la passió, l'odi i les creences, els costums feudals, les revoltes dels oprimits i la vida senzilla del baix poble".

Aquest és el pròleg del llibre de Joan Agut, El mestre de Taüll. Llegit el llibre i entrevistat l'autor, amb un equip d'un programa de televisió ens desplacem des de Girona fins a Turí, la capital del Piamont. Reproduïm la ruta dels mestres piamontesos i llombards del romànic.Turí és un gran centre industrial però també una de les impulsores del Rissorgimiento: en els seus històrics cafés era lloc de trobada de Cavour i Garibaldi somniant amb la unitat d'Itàlia. Un lloc per visitar és la catedral de San Giovanni on es troba el Sant Sudari, el llençol on van embolcallar Jesús. La peça original està ben guardada; només es poden veure les fotogrfies. Sortint d'aquesta bonica ciutat plena de cotxes a vessar arribem a Novara. Fem una volta pel casc antic, ara de vianants, visitant nombroses esglésies edifi-cades entre els segles XVI i XVII. I amb el tren anem al Llac Maggiore per començar la ruta del romànic.

Al mig d'aquest esplèndid llac s'hi troba la illa de San Giulio, amb el campanar romànic al costat del Palau dels Bisbes. La illa més gran és l'isole Borromeo, batejada així perquè hi vanéixer Sant Carles Borromeo. També a la illa Borromeo hi va viure George Bernard Shaw i Ernest Hemingway hi va fer estada durant la I Guerra Mundial. Seguint el llac podem visitar i admirar les esglésies romàniques de Baveno, Bèe, Griffa i Oggebbio. A Verbània, on hi ha les poblacions d’Intra i Pallanza, i es pot veure l’església romànica de Madonna de Campagna. A l’oest visitem el petit llac de Mergozzo. A la població del mateix nom sobresurt una església romànica amb un original claustre en forma de mig arc. Desfent el camí en tren tornem a Turí per agafar l’avió que ens portarà a Girona.

Des de Barcelona anem a El Pont de Suert (Pallars). En taxi enfilem la carretera en direcció Boí. A pocs quilòmetres ens aturem a Erill per visitar l'església de santa Eulàlia. El taxista explica que el seu pare havia sentit parlar d'uns traginers que havien vist uns homes arrencant les pintures de les esglésies de la vall per portar-les a Barcelona. Segurament són les del MNAC. A Boí visitem els frescos pintats de nou de l’església de Sant Joan. A peu per una dressera arribem a Taüll per visitar les famoses esglésies de Santa Maria i Sant Climent. Una curiositat: les tres esglésies formen un triangle en direcció Roma. J. AMARGANT

PROPOSTA: Girona-Turí-Sant Giulio-Verbània-Mergozzo-Turí-Barcelona-Boí. PRESSUPOST: Avió, tren, autobus i allotjament durant 7 dies, 400 euros.

Quatre passejos per Hongria

Imatge d'una església presa des d'un vaixell, al Danubi.

La primera vegada que vaig sentir a parlar d'Hongria va ser a l'any 1954 amb l'estrena de la pel·lícula Los ases buscan la paz protagonitzada per el mític jugador del Barça Ladislao Kubala. Jo era molt petit i el règim va permetre la realització d'una pel·lícula per explicar les gestes d'aquest jugador nascut a Budapest per escapar-se de la Hongria "comunista" i la seva arribada a Barcelona per jugar en el Barça. El 1956 Hongria també va ser portada de diaris per la revolta de part de la població en demanar la retirada de les tropes soviètiques del seu territori i humanitzar el socialisme estalinista encara imperant. La revolta va ser esclafada el 23 d'oc-tubre per els tancs soviètics, ara ha fet cinquanta anys.

El 1985 amb un grup d'amics vam decidir visitar Hongria per primer cop. Recordo una Budapest semblant a Viena però més alegre; en aquells moments estava envellint tots els seus monuments històrics, sobretot Buda, una de les parts de la ciutat (Buda i Òbuda es van unir a Pest, a l'altre costat del riu, el 1873). A Buda es pot visitat el castell, l'església de Maties i es pot gaudir d'una magnífica vista del riu a l'altre costat, Pest, on es veu el famós Parlament -un dels més bonics d'Europa- començat a construir el 1885. Per anar d'un costat a l'altre de la ciutat ho fèiem em metro, un dels més antics d'Europa ja que va començar-se a construir el 1896. Amb un vaixell pel Danubi varen arribar-nos a Esztergom, on es reproduïa la vida dels avantpassats hongaresos. Cap al sud vam visitar el llac Balatón, que és on anava i encara va molta gent a banyar-se.

El 1987, tornant de la república encara soviètica d'Ucraïna, vàrem fer estada de nou a Budapest. La ciutat encara era més bonica i animada. Es preparava per l'arribada massiva del cotxe com article de consum massiu i a la ciutat s'instal·laven tanques arran de les amples voreres perquè els cotxes no envaïssin l'espai dels vianants. Hongria era el país de l'Est, juntament amb la República Democràtica Alemanya que tenia més cotxes.

El 1997 tornem a Hongria. L'Europa de l'Est havia canviat com un mitjó. Amb la caiguda del mur de Berlín i de la Unió Soviètica, Hongria no es va escapar dels canvis. Van entrar en l'economia de mercat, eleccions lliures, els comunistes fora del poder, el consumisme capitalista va envair-ho tot... Els selfservices populars van desaparèixer i en el seu lloc els McDonald's. I va aparèixer una cosa desconeguda fins llavors, l'atur. La pobresa va arribar a moltes persones. Aquell any vàrem allotjatjar-nos en una parròquia de Budapest; els preus s'havien apujat i no podíem anar amb un alberg com abans. En aquella ocasió, vam visitar un grup de cooperadors internacionals que estaven en un camp de refugiats a l'est del país, a Debrecen, amb desenes de famílies de Bòsnia -feia dos anys que la guerra havia acabat-. Va ser una experiència molt emocionant, mai hem oblidat els rostres dels infants.

L'any passat també vàrem tornar a Hongria, que vam notar que ja havia millorat una mica. Budapest segueix esplèndida, però sortint del centre encara es pot veure certa deixadesa, per no dir pobresa, que recordo perfectament que no hi era el 1985. Ara els excomunistes han tornat el poder com a partit socialista.

I abans d'acabar, una ruta recomanable per els més aventurers: Barcelona-Salzburg amb avió, Skyeurope. A l'estació de Salzburg es llogaven bicicletes i en tres dies pots plantar a Passau, d'allí fer la ruta del Danubi amb bicicleta fins a Viena i Budapest en set dies. JOAQUIM AMARGANT

PROPOSTA: Avió Skyeurope, Barcelona-Salzburg, llogar bicicle-tes fins a Budapest i ruta del Danubi. Tornada: Bratislava-Barcelona en avió. O tornar amb tren fins Salzburg i a Barcelona amb avió Sky-europe. També anar i tornar amb avió Skyeurope i fer el recorregut en tren. ALLOTJAMENT: Albergs divuit euros per persona i nit o en càmping vuit euros persona nit. Deu dies per lliure, 350 euros.