Qui vulgui resseguir les petjades de catalans il·lus-tres, com la d’en Joan Barceló, conegut com en Carrasclet, recomano que faci un viatge per el Rhin al seu pas per l’Estat de Baden Württemberg a l’Alemanya Federal.
A mi el nom de Carrasclet em sonava -potser d’un gegant-, però sobretot perquè va ser un guerriller nascut a Capçanes, el Priorat, al 1682, que va lluitar sempre contra els Borbons i va morir com un heroi defensant els Àustries a Breisach am Rhein el 1743. Joan Barceló i centenars de catalans, un cop Catalunya va caure ens mans dels Borbons al 1714, varen organitzar un exèrcit per deslliurar Catalunya de Felip V. Després de moltes batalles no ho van aconseguir. De camí a l’exili, amb cavalls i carros devien arribar al Rhin.
Avui per fer el mateix viatge que en Carrasclet podem comprar a través d'Easyjet els bitllets -si es fa amb temps són barats-. Agafem l’avió a Girona i en una hora i mitja ens plantem a Baden-Baden, on hi ha un aeroport molt petit i tranquil. En arribar tenim dues opcions. Una agafar l’autobús 205 que ens portarà a l’estació del tren de Baden-Baden o anar a Karlsruhe, més al nord.
Baden-Baden, molt a prop del Rhin, és una ciutat allargassada enmig d’una vall que té cinquanta mil habitants. En temps dels romans l'indret ja era famós per els seus banys termals, però no va ser fins el segle XIX -quan Victor Hugo hi va anar- que es va fer famosa. El curiós del cas és que l’escriptor d’Els Miserables va portar a darrera seu bona part de la burgesia europea a pendre banys termals i a freqüentar els seus famosos casinos.
En mitja hora de tren i travesssant el Rhin, podem visitar Estrasburg, la ciutat on hi ha el Consell d’Europa i el Parlament europeu. Estrasburg és una ciutat plena de gent que passegen pels carrers on les bicicletes i els tramvies són els reis. Aquesta ciutat alsaciana ha canviat de pertinença -a França o a Alemanya- més de vint vegades en les diferents guerres entre ambdós països. També al segle XV, Gutenberg hi va inventar l’impremta.
Seguint cap el sud i travessant altre cop el Rhin, a la part alemanya, arribem a Friburg, de dos-cents mil habitants. Cada dijous i com des de fa segles a la plaça del voltant de la catedral construïda al segle XIII, hi ha mercat. Aquell indret va ser destruït durant la Segona Guerra Mundial i reconstruït de nou tal com era abans. Sembla ben bé que el temps no hagi passat amb els seus carrers i cases de l’època de la baixa Edat Mitjana. A 25 quilòmetres i amb un tren-tramvia arribem al final del nostre recorregut: Breisach am Rhein.
La ciutat, d’uns cinc mil habitants, es troba al costat del Rhin. Al mig del riu hi ha una illa en la qual la nit del 3 al 4 de setembre del 1743, durant una batalla, en Joan Barceló "Carrasclet", coronel de l’Augusta reina d’Hongria i de Bohèmia va morir. L’endemà el seu cos va ser enterrat com un heroi i amb tots els honors al cementiri de l’església parroquial de Sant Esteve de Breisach am Rhein. L’església va començar a construir-se el segle XII damunt d’un turó al voltants del qual encara queden restes de la ciutat amurallada. Al 1944 l’aviació americana va bombardejar la ciutat i bona part de l’església de sant Esteve va quedar feta runes. Reconstruïda de nou, des de la ciutat antiga es pot veure una panoràmica del riu i de la illa on va morir en Carresclet. La resta de catalans que lluitaven amb ell a favor de la causa austricista contra els borbons i que es van exiliar varen fundar la Nova Barcelona, avui anomenada Zrenjanin, a la regió autònoma de Voivodina, de majoria hongaresa, a la República de Sèrbia. Però això ja serà comentari d’un altre viatge. JOAQUIM AMARGANT
Tunísia, verd i desert
Tunísia és un país del Nord d’Àfrica que ara s’ha posat de moda visitar. Per l’Oest és fronterer amb Argèlia i per l’Est amb Líbia. El nord del país, on hi ha la capital, és molt verd, gràcies a un clima plujós mediterrani, però fred a l’hivern. A mida que anem cap al Sud i ens acostem a Líbia comença una zona una mica àrida fins arribar al desert en la seva plenitud. Aquest país, força desconegut per nosaltres, ocupa un lloc estratègic en la Mediterrània, per això durant els darrers tres mil anys ha estat ocupat per diferents cultures, les quals han deixat la seva petjada. Fenicis, romans, bizantins, espanyols, catalans, turcs i últimament francesos, ja que va ser fins el 1957 protectorat francès. A Tunísia si pot anar per agència i acompanyat per un guia local, ja que un circuit de vuit dies resulta molt econòmic.
Arribem a l’aeroport Tunis-Cartago procedents de Barcelona. La primera visita és la capital. Tunísia és una ciutat moderna, amb gent vestida a l’europea, encara què en models de roba una mica foscos i algunes dones van tapades amb uns xadors discrets. El seu zoco (mercat tradicional) és el més gran de tots els països àrabs i són les delícies de la gent que li agrada comprar i regatejar. Els venedors reciten tots els tòpics de cada llengua. En el nostre cas: "Barcelona és bona si la bossa sona". La capital és el lloc de Tunísia on he vist alguna llibreria, però tot són llibres pels escolars, contes i alguns d’informàtica. Llibres i novel·les actuals, res de res. Només n’hi ha alguns en francès, la llengua que moltes tunisencs saben parlar.
Contornegem la costa fins arribar a Cartago, aquí veiem restes romanes, com l’amfiteatre, el Coliseu, el tercer que es conserva en grandesa, i altres ruïnes de l’antic imperi. Seguint per la costa i anant cap el Sud podem fer estada a Hammamet on hi ha grans complexes hotelers, segurament plens de gom a gom a l’estiu de turistes desitjosos de banyar-se a les platges. A uns quilòmetres al sud es troba la ciutat de Susa, la tercera en importància. Allí podem visitar la Medina, una de les més importants del país. No oblidar-se de visitar la Gran Mesquita, construïda a l’any 850 en forma de fortalesa i de gran valor artístic. Malgrat ser Tunísia un país obert, últimament és difícil que un occidental o cristià el deixin entrar en una mesquita.
Quan ens apropem a Líbia el terreny és més àrid. Durant el recorregut passem per Sfax, la ciutat on hi ha el port més important d’embarcament de cru. Ara bé, l’escenari més interessant del viatge: la ruta del desert. Parem a Gabes davant l’Illa de Jerba, un dia dominada pels catalans. Més tard, a Malmata, podem visitar alguns habitatges troglodites, en els quals encara hi ha material bèl·lic dels alemanys. Les dunes d’aquest desert, bells paisatges lunars, s’ha aprofitat per fer nombroses pel·lícules. A l’apropar-nos al desert algerià també podem visitar els boscos de palmeres de Nefta i amb vehicles tot terreny fer un recorregut a gran velocitat pel desert, on encara es conserven els decorats de quan van filmar La guerra de les Galaxies. També en aquest paratge es rodà El Pacient anglès o Gladiador, entre altres pel·lícules de renom.
Entre Douz i Kebili és poden fer interessants excursions amb dromedaris. Tot està preparat pel turista, ja que el turisme és la primera fons de divises. A cada poble veiem joves sortint d'escola. A Tunísia, la meitat de la població té menys de 20 anys i tots escolaritzats. Però que passarà quan hagin de treballar? Trobaran feina? Aquest és l’enigma que el temps resoldrà. JOAQUIM AMARGANT
Arribem a l’aeroport Tunis-Cartago procedents de Barcelona. La primera visita és la capital. Tunísia és una ciutat moderna, amb gent vestida a l’europea, encara què en models de roba una mica foscos i algunes dones van tapades amb uns xadors discrets. El seu zoco (mercat tradicional) és el més gran de tots els països àrabs i són les delícies de la gent que li agrada comprar i regatejar. Els venedors reciten tots els tòpics de cada llengua. En el nostre cas: "Barcelona és bona si la bossa sona". La capital és el lloc de Tunísia on he vist alguna llibreria, però tot són llibres pels escolars, contes i alguns d’informàtica. Llibres i novel·les actuals, res de res. Només n’hi ha alguns en francès, la llengua que moltes tunisencs saben parlar.
Contornegem la costa fins arribar a Cartago, aquí veiem restes romanes, com l’amfiteatre, el Coliseu, el tercer que es conserva en grandesa, i altres ruïnes de l’antic imperi. Seguint per la costa i anant cap el Sud podem fer estada a Hammamet on hi ha grans complexes hotelers, segurament plens de gom a gom a l’estiu de turistes desitjosos de banyar-se a les platges. A uns quilòmetres al sud es troba la ciutat de Susa, la tercera en importància. Allí podem visitar la Medina, una de les més importants del país. No oblidar-se de visitar la Gran Mesquita, construïda a l’any 850 en forma de fortalesa i de gran valor artístic. Malgrat ser Tunísia un país obert, últimament és difícil que un occidental o cristià el deixin entrar en una mesquita.
Quan ens apropem a Líbia el terreny és més àrid. Durant el recorregut passem per Sfax, la ciutat on hi ha el port més important d’embarcament de cru. Ara bé, l’escenari més interessant del viatge: la ruta del desert. Parem a Gabes davant l’Illa de Jerba, un dia dominada pels catalans. Més tard, a Malmata, podem visitar alguns habitatges troglodites, en els quals encara hi ha material bèl·lic dels alemanys. Les dunes d’aquest desert, bells paisatges lunars, s’ha aprofitat per fer nombroses pel·lícules. A l’apropar-nos al desert algerià també podem visitar els boscos de palmeres de Nefta i amb vehicles tot terreny fer un recorregut a gran velocitat pel desert, on encara es conserven els decorats de quan van filmar La guerra de les Galaxies. També en aquest paratge es rodà El Pacient anglès o Gladiador, entre altres pel·lícules de renom.
Entre Douz i Kebili és poden fer interessants excursions amb dromedaris. Tot està preparat pel turista, ja que el turisme és la primera fons de divises. A cada poble veiem joves sortint d'escola. A Tunísia, la meitat de la població té menys de 20 anys i tots escolaritzats. Però que passarà quan hagin de treballar? Trobaran feina? Aquest és l’enigma que el temps resoldrà. JOAQUIM AMARGANT
Subscriure's a:
Missatges (Atom)