L'Alguer, l'altra Catalunya

La companyia aèria irlandesa Ryanair ha tingut el gran encert d’incloure en les seves rutes, un vol diari Girona-Alguer, a l’illa de Sardenya. Amb una hora i quart de vol s’arriba a l'aeroport de Fertília, a deu quilòmetres d’Alguer. A l’Eixample de l’Alguer hi ha un urbanisme despenjat i un gran caos circulatori, però quan ens endinsem a la ciutat antiga, entre muralles, sembla que som en un poblet català de la Mediterrània. Els orígens de la ciutat s’han de buscar a la primera meitat del segle XI, quan la potent família genovesa Dòria va fortificar una localitat de pescadors situada a la costa nord-occidental de Sardenya. Aleshores nasqué un petit port, però molt important, el qual va prendre en nom de l’Aleguerium. Aquest topònim està relacionat amb la gran quantitat de vegetals marins que s’acumula sobre la platja.

La ciutat quedà sota el domini genovès fins el 1353 quan els catalans derrotaren l’estol genovès i l’almirall català Bernat de Cabrera, ocupà la rocafort algaresa. Pere III el Cerimoniós s’encarregà de repoblar la zona amb catalans, expulsant-ne els forasters corsos i genovesos i també bona part de la població autòctona sarda. D’aquesta manera l’Aguer va quedar annexionada a la Corona Catalana-Aragonesa, com ja ho havia estat a partir del 1323 l’illa de Sardenya, quan en el segle XIII el Papa Bonifaci II l’havia cedit al rei Jaume II.

L'Alguer és un indret molt bonic de visitar. Destaca la Torre de l’Esperó, s’aixeca trenta metres d’alçada respecta el nivell del mar i va ser edificada el segle XVI. Si ens endinsem entre els carrers estrets rotulats en català,trobem la Torra del Portal Reial, va ser construida amb prévia autorització del rei Pere III, amb despeses de la riquíssima comunitat jueva. Al carrer Major s’hi troba l’església de sant Francesc, edificada la segona meitat del segle XVI,amb un força interessant claustre romànic construït amb pedra calcàrea.També al carrer Majó hi ha l’església de sant Miquel d’estil barroc. Al carrer de Bonaire hi ha l’església de la Misericòrdia i La Catedral, amb un campanar octagonal d’inspiració tardo-gòtica catalana.

A l’interior hi trobem la capella de la Verge de Montserrat. A la Sagristia hi ha obres d’or d’art català del segle XVI i la sèrie de pintures dels bisbes alguaresos, molts dels quals són catalans. En el recorregut també trobem el Palau d’Albis i el Palau Maquin. Al costat del mar, la Torre de l’esperó Reial, un dels baluards més importants de la ciutat i la Torre de Sant Jaume, única torre de defensa octagonal. Al port és recomenable pujar en els vaixells que diàriament fan excursions a la gruta de Neptú, sota la massa calcàrea del Cap de Caccia, que té una extensió de 2.500 metres, dels quals se'n poden fer dos-cents a peu.

Per acabar d'aprofitar el viatge, a prop de l’Alguer hi trobem el municipi agregat de Fertília, el qual té uns trets diferencials interessants. Llueix una arquitectura anomenada feixista, ja que va ser creada durant l’era mussoliniana. JOAQUIM AMARGANT

De Berlín a Berlín, donant la volta al mar Bàltic

Per a qui, com jo, no havia fet el recorregut turístic que proposem i recomanem des dels anys 80, que ho provi. Val la pena.

El juliol de 1984 vaig arribar a Berlín després de trenta-dues hores de bus i tren. La ciutat estava dividida pel mur. El Berlín Occidental lluïa i enlluernava amb els llums de neó i els aparadors plens a vessar. Vivia per sobre de les seves possibilitats. A l’estació de metro de FriedrichStrasse es podia passar al Berlín Est, més auster i que havia sigut en bona part reconstruït tal com era abans de la guerra. Alexanderplaz era el seu rovell d’ou amb la torre de la televisió i l’edifici vermell de l’Ajuntament.

Vint-anys més tard sobrevolem Berlín amb un avió de Easyjet, que des de maig de 2004 fa un vol diari a baix cost amb sortida de Barcelona. Ens acullen a l’església evangelista de Sant Tomàs. Encara s'hi veuen les restes per on passava el mur: separava el temple de la rectoria. En aquell lloc hi ha barraques i carros dels desheredats pels canvis polítics. Ho han perdut tot, la feina i la casa. Berlín és un munt de grues amb una febrada constructora. A la porta de Branderburg i l’avinguda Unter den Linden, el cor de la ciutat, es veuen moltes parelles del mateix sexe agafades i fent-se petons. És el dia mundial del moviment gai.

A l’estació d’ÖstBanhof agafem el tren en direcció a la capital de Polònia, Varsòvia. Hi arribem en sis hores i a l’estació de Warsava Centralna ens espera l’Anna Kaplanska, una estudiant de medicina que va venir a Mataró a la trobada de Taizé del 2000. Amb dos cotxes petits travessem la ciutat buscant allotjament. La diferència amb la Varsòvia de 1987 es pot veure en els cotxes. Ara són més grans i moderns. Als nous edificis hi llueixen les emblemes de les marques del capitalisme occidental. Per altre costat, la ciutat és més bruta i deixada; veiem gent demanant caritat. Són del vint per cent que han quedat sense feina després d’uns anys d’eufòria amb els govern de Lech Walesa i Solidarnosc que van portar la democràcia el 1989, però també la corrupció i l’atur. El poble, al 1995, va retornar el poder democràticament als excomunistes.

Varsòvia ja no és la ciutat religiosa del 1987, però Déu n’hi dó. Hi ha temples que estan plens i està de moda anar a missa. Podem visitar la ciutat medieval, reconstruïda després de la des-trucció de Varsòvia durant l’última guerra. El barri jueu, on hi havia el gueto, ja no hi és. Al seu lloc ara hi ha grans avingudes amb gratacels. Al gran cementiri jueu del carrer Okopava, encara hi ha més de cent mil làpides, la majoria abandonades. A la plaça de Starego Miasta hi ha el museu històric de la ciutat.

Sortim de Varsòvia amb autobús, anem a les Repúbliques Bàltiques. Travessant Lituània passem unes hores a Kaunas, la segona ciutat del país. Val la pena la ciutat antiga. Continuem amb un autobús local que ens portarà a Riga, la capital de Letònia. Durant el trajecte podem veure com la gent puja i baixa del bus. Són camperols que van d’un poble a l’altre. Boscos, camps de blat, ànecs i tota classe de bestiar domèstic forma part del paisatge. La majoria de gent viu de la terra.
Riga és una ciutat de vuit-cents mil habitants molt bonica, amb la ciutat medieval molt ben conservada. Entrem a la catedral russa ortodoxa; una senyora gran ens fa resar. A tot Riga, un bon observador podrà veure les influències letones, russes i alemanyes que han deixat petjades a la ciutat. En el nostre recorregut amb autobús arribem a Tallin, la capital d’Estònia, de quatre-cents mil habitants. El primer que ens sorprèn després de sopar és que són les dotze de la nit i encara és clar. Aquesta petita ciutat és molt interessant de visitar per l'aire medieval que encara conserva. Ens banyem també a la solitària platja del mar Bàltic, que té molt poca profunditat.

De Tallin i travessant el Bàltic amb vaixell, arribem amb dues hores a Helsinki, capital de Finlàndia. La pluja, els núvols i el sol ens acompanyen en la nostra estada en aquest país. Terra de planúries amb immen-sos boscos i moltíssims llacs. A Helsinki agafem un vaixell que en vint-i- quatre hores ens portarà a Röstock, un port del nord d’Alemanya a l’Estat de Mecklenburg, a l’antiga RDA. Ciutat recomanable de visitar i on es menja molt barat. També és recomenable la visita a Lübeck, més a l'Oest. Amb dues hores i escaig de tren tornem a Berlín per acabar de visitar la ciutat, retornant amb Easyjet a Barcelona. Un recorregut molt interessant que recomano a tohom que no vol o no pot gastar molts diners. JOAQUIM AMARGANT

Turquia, 1990

És el 27 de juliol de 1990, dia de Les Santes. Deixem els nostres conciutadans celebrant la festa i agafem un avió de les línies aèries iugoslaves -JAT- per anar a Turquia. Primer fem escala a la capital iugoslava, Belgrad -ara ho és només de la república de Sèrbia-. L'endemà a la tarda agafem de nou l’avió fins Estambul, on arribem a les dues de la matinada.

Lloguem un cotxe i sortim de la ciutat. Abans de sortir el sol plantem les dues tendes que portem en una esplanada. A la matinada ens desperta una veu que surt del minaret convocant a l'oració. Sortim de les tendes i ens adonem que hem acampat enmig d’una plaça. Tothom ens mira.
Istanbul és el nom actual de la ciutat, però abans és deia Constantinopla en honor al seu fundador, l’emperador romà Constantí que la va fer construir a l’any 326. Una de les joies de la ciutat que queden de l’imperi romà d’Orient, és la catedral bizantina de santa Sofia construïda en l’època de Justinià. A l’Istanbul islàmic visitem la mesquita del Sultan Ahmet (mesquita blava), la Süleymaniye (mesquita de Soliman el Magnífic), obra de l’arquitecte Sinam. A la sortida ens trobem amb l’escriptor Terenci Moix, gran admirador del món islàmic. Després de dos dies visitant la ciutat, travessem el Bòsfor per un pont i passem a la Turquia asiàtica. Abans d’arribar a Ankara, la capital política del país, passem pel mig d’una tempesta de neu en ple mes d’agost.

Ankara és una ciutat moderna, amb aires occidentals i amb magnífics museus on es pot veure moltes restes dels diferents pobles que han passat al llarg dels segles per l’Anatòlia, que fou un dia de l’imperi romà, i lloc de naixement de sant Jordi, un soldat al servei de Roma. Amb el cotxe arribem al Mar Negre passant per les ciutats de Corum, Samsum i Trabzon. Plantem les tendes en solitaris campings i ens banyem en solitàries platges. A prop de Trabzon i seguint l’antiga ruta de la seda, visitem el monestir abandonat de Somela.

Arribem al llac de Van, on la tradició situa el paradís terrenal. En una solitària carretera passem pel costat del mont Ararat, de 5.100 metres d’alçada. Mil metres per sota del cim hi ha u-nes restes fossilitzades de fusta que podrien ser de l’Arca de Noè. Gaudim d’una posta de sol imponent amb el món Ararat al fons. És com si els núvols agafessin la forma de l’Esperit Sant. Abans de fer-se fosc passem molt a prop de les fronteres d’Iran i de l’Iraq de Saddam Hussein. L’endemà ens assabentem que el dia abans el dictador ha envaït Kuwait. Amb un permís policial visitem Ani, l’antiga capital d’Armènia, totalment destruïda. La major part de la població fou deportada pels otomans a Mesopotàmia durant la Primera Guerra Mundial.

De tornada passem per el Kurdistan turc.Visitem la seva capital, Diyarbakir, on una munió de nens ens venen a rebre. Molta misèria pel carrer. Els voltants dels pobles i ciutats kurdes estan envoltades per l’exèrcit turc. Cada setmana hi ha tirotejos i morts. Hi ha famílies pageses turques que ens deixen acampar prop de la seva casa. Ens conviden a menjar, són molt acollidors, molts tenen familiars treballant a Alemanya. De tornada a Istambul per agafar l’avió de tornada a casa, passem per la Capadòcia i arribant a la costa occidental visitem les antigues ciutats gregues d’Efes, Milet i la mítica Troia. JOAQUIM AMARGANT

A Alemanya, seguint les petjades d'en Carrasclet

Qui vulgui resseguir les petjades de catalans il·lus-tres, com la d’en Joan Barceló, conegut com en Carrasclet, recomano que faci un viatge per el Rhin al seu pas per l’Estat de Baden Württemberg a l’Alemanya Federal.

A mi el nom de Carrasclet em sonava -potser d’un gegant-, però sobretot perquè va ser un guerriller nascut a Capçanes, el Priorat, al 1682, que va lluitar sempre contra els Borbons i va morir com un heroi defensant els Àustries a Breisach am Rhein el 1743. Joan Barceló i centenars de catalans, un cop Catalunya va caure ens mans dels Borbons al 1714, varen organitzar un exèrcit per deslliurar Catalunya de Felip V. Després de moltes batalles no ho van aconseguir. De camí a l’exili, amb cavalls i carros devien arribar al Rhin.

Avui per fer el mateix viatge que en Carrasclet podem comprar a través d'Easyjet els bitllets -si es fa amb temps són barats-. Agafem l’avió a Girona i en una hora i mitja ens plantem a Baden-Baden, on hi ha un aeroport molt petit i tranquil. En arribar tenim dues opcions. Una agafar l’autobús 205 que ens portarà a l’estació del tren de Baden-Baden o anar a Karlsruhe, més al nord.

Baden-Baden, molt a prop del Rhin, és una ciutat allargassada enmig d’una vall que té cinquanta mil habitants. En temps dels romans l'indret ja era famós per els seus banys termals, però no va ser fins el segle XIX -quan Victor Hugo hi va anar- que es va fer famosa. El curiós del cas és que l’escriptor d’Els Miserables va portar a darrera seu bona part de la burgesia europea a pendre banys termals i a freqüentar els seus famosos casinos.

En mitja hora de tren i travesssant el Rhin, podem visitar Estrasburg, la ciutat on hi ha el Consell d’Europa i el Parlament europeu. Estrasburg és una ciutat plena de gent que passegen pels carrers on les bicicletes i els tramvies són els reis. Aquesta ciutat alsaciana ha canviat de pertinença -a França o a Alemanya- més de vint vegades en les diferents guerres entre ambdós països. També al segle XV, Gutenberg hi va inventar l’impremta.

Seguint cap el sud i travessant altre cop el Rhin, a la part alemanya, arribem a Friburg, de dos-cents mil habitants. Cada dijous i com des de fa segles a la plaça del voltant de la catedral construïda al segle XIII, hi ha mercat. Aquell indret va ser destruït durant la Segona Guerra Mundial i reconstruït de nou tal com era abans. Sembla ben bé que el temps no hagi passat amb els seus carrers i cases de l’època de la baixa Edat Mitjana. A 25 quilòmetres i amb un tren-tramvia arribem al final del nostre recorregut: Breisach am Rhein.

La ciutat, d’uns cinc mil habitants, es troba al costat del Rhin. Al mig del riu hi ha una illa en la qual la nit del 3 al 4 de setembre del 1743, durant una batalla, en Joan Barceló "Carrasclet", coronel de l’Augusta reina d’Hongria i de Bohèmia va morir. L’endemà el seu cos va ser enterrat com un heroi i amb tots els honors al cementiri de l’església parroquial de Sant Esteve de Breisach am Rhein. L’església va començar a construir-se el segle XII damunt d’un turó al voltants del qual encara queden restes de la ciutat amurallada. Al 1944 l’aviació americana va bombardejar la ciutat i bona part de l’església de sant Esteve va quedar feta runes. Reconstruïda de nou, des de la ciutat antiga es pot veure una panoràmica del riu i de la illa on va morir en Carresclet. La resta de catalans que lluitaven amb ell a favor de la causa austricista contra els borbons i que es van exiliar varen fundar la Nova Barcelona, avui anomenada Zrenjanin, a la regió autònoma de Voivodina, de majoria hongaresa, a la República de Sèrbia. Però això ja serà comentari d’un altre viatge. JOAQUIM AMARGANT

Tunísia, verd i desert

Tunísia és un país del Nord d’Àfrica que ara s’ha posat de moda visitar. Per l’Oest és fronterer amb Argèlia i per l’Est amb Líbia. El nord del país, on hi ha la capital, és molt verd, gràcies a un clima plujós mediterrani, però fred a l’hivern. A mida que anem cap al Sud i ens acostem a Líbia comença una zona una mica àrida fins arribar al desert en la seva plenitud. Aquest país, força desconegut per nosaltres, ocupa un lloc estratègic en la Mediterrània, per això durant els darrers tres mil anys ha estat ocupat per diferents cultures, les quals han deixat la seva petjada. Fenicis, romans, bizantins, espanyols, catalans, turcs i últimament francesos, ja que va ser fins el 1957 protectorat francès. A Tunísia si pot anar per agència i acompanyat per un guia local, ja que un circuit de vuit dies resulta molt econòmic.

Arribem a l’aeroport Tunis-Cartago procedents de Barcelona. La primera visita és la capital. Tunísia és una ciutat moderna, amb gent vestida a l’europea, encara què en models de roba una mica foscos i algunes dones van tapades amb uns xadors discrets. El seu zoco (mercat tradicional) és el més gran de tots els països àrabs i són les delícies de la gent que li agrada comprar i regatejar. Els venedors reciten tots els tòpics de cada llengua. En el nostre cas: "Barcelona és bona si la bossa sona". La capital és el lloc de Tunísia on he vist alguna llibreria, però tot són llibres pels escolars, contes i alguns d’informàtica. Llibres i novel·les actuals, res de res. Només n’hi ha alguns en francès, la llengua que moltes tunisencs saben parlar.

Contornegem la costa fins arribar a Cartago, aquí veiem restes romanes, com l’amfiteatre, el Coliseu, el tercer que es conserva en grandesa, i altres ruïnes de l’antic imperi. Seguint per la costa i anant cap el Sud podem fer estada a Hammamet on hi ha grans complexes hotelers, segurament plens de gom a gom a l’estiu de turistes desitjosos de banyar-se a les platges. A uns quilòmetres al sud es troba la ciutat de Susa, la tercera en importància. Allí podem visitar la Medina, una de les més importants del país. No oblidar-se de visitar la Gran Mesquita, construïda a l’any 850 en forma de fortalesa i de gran valor artístic. Malgrat ser Tunísia un país obert, últimament és difícil que un occidental o cristià el deixin entrar en una mesquita.

Quan ens apropem a Líbia el terreny és més àrid. Durant el recorregut passem per Sfax, la ciutat on hi ha el port més important d’embarcament de cru. Ara bé, l’escenari més interessant del viatge: la ruta del desert. Parem a Gabes davant l’Illa de Jerba, un dia dominada pels catalans. Més tard, a Malmata, podem visitar alguns habitatges troglodites, en els quals encara hi ha material bèl·lic dels alemanys. Les dunes d’aquest desert, bells paisatges lunars, s’ha aprofitat per fer nombroses pel·lícules. A l’apropar-nos al desert algerià també podem visitar els boscos de palmeres de Nefta i amb vehicles tot terreny fer un recorregut a gran velocitat pel desert, on encara es conserven els decorats de quan van filmar La guerra de les Galaxies. També en aquest paratge es rodà El Pacient anglès o Gladiador, entre altres pel·lícules de renom.

Entre Douz i Kebili és poden fer interessants excursions amb dromedaris. Tot està preparat pel turista, ja que el turisme és la primera fons de divises. A cada poble veiem joves sortint d'escola. A Tunísia, la meitat de la població té menys de 20 anys i tots escolaritzats. Però que passarà quan hagin de treballar? Trobaran feina? Aquest és l’enigma que el temps resoldrà. JOAQUIM AMARGANT