Madrid i el seu entorn

La plaza de Oriente, un dels indrets característics de Madrid.

La primera vegada que vaig anar a Madrid va ser l’agost del 1963, amb un tren de fum i quinze hores de viatge. Els departaments eren de vuit persones; tots fent giravolts per trobar la postura per tal de dormir. I precisament quan més endormiscats estàvem,entrava la policia demanant la documentació a tothom. Era l’època franquista, tots estàvem vigilats i controlats. Ara, amb l’alta velocitat, el trajecte dura menys de tres hores. Si aconsegueixes un bitllet tarifa web són 43 euros. Menys de la meitat d’un bitllet normal.

Poca cosa es pot dir de Madrid que els lectors de Valors no sàpiguen. El que m’ha cridat més l’atenció en el darrer viatge és la quantitat de gent que a tota hora, sobretot a la nit, omple bars i cafès dels carrers de l’entorn de la Plaça Major i del Sol. Per mi va ser una descoberta veure que, a part del Museu de Prado, del Centre d’Art Reina Sofia, del Museu Thyssen, també existeix el Museu del Pernil. Millor dit, molts Museos del Jamón. La Carrera de San Jerónimo n’està ple, des de la Plaça del Sol al Congrés de Diputats. Són bars amb taulells majestuosos que ofereixen als clients plats amb suculents talls de pernil a un preu molt barat. Gastronomia a banda, a qui li agradi fer un seguiment dels poetes i escriptors castellans i també politics, pot perdre’s pels carrers que van de la Ronda de Toledo i el Passeig del Prado a la Calle de Alcalá. Les plaques d’aquests carrers són de rajola de colors, amb el dibuix del personatge per il·lustrar-la. Al carrer Lope de Vega, per exemple, es conserva la casa on va viure els últims anys de la seva vida. Igual que el carrer del Turco, que és on el 27 de desembre del 1870 el general Prim, fill de Reus, va patir un atemptat de resultes del qual va morir al cap de tres dies. Els que heu llegit l’últim llibre de Noah Gordon, El Celler, podreu recordar com l’escriptor recrea l’assassinat del general Prim en el Madrid d’aquell temps i com era llavors l’estació d’Atocha, que ara fa de sortida i arribada de l’AVE.

Des del Palau Reial, que queda enlairat i en direcció als jardins Campo del Moro, es poden veure a la llunyania els grans nuclis urbans de Móstoles, Alarcón o Fuenlabrda. Jo recordo al 1963 que eren pobles petits que rebien un allau d’immigrants que fugien de la fan d’Andalusia i s’instal·laven com podien en nous blocs de pisos construïts per ells sense cap servei. El diari ABC contínuament lloava la “Paz de Franco” i “el bienestar de los españoles”, però no deia res de tot el que jo veia amb els meus propis ulls. Andalusos... però també catalans: a Madrid i el seu entorn diuen que hi viuen cent mil catalans, entre ells els cosins de la meva mare. No crec que siguin tants, però el que si sé és que tenen càrrecs a les grans i petites empreses.

Uns dels llocs que sempre havia volgut visitar quan anava a Madrid eren aquests barris perifèrics sorgits de la gran immigració dels anys seixanta i setanta: Vallecas i el Pozo del Tío Raimundo, habitats per gent procedent de diferents indrets de Castella, Extremadura i Andalusia que s’hi varen establir en aquells anys. Per fi he aconseguit fer realitat aquell somni i recordar, allà estant, les lluites obreres i veïnals d’aquells anys foscos de la dictadura. Tots aquells blocs de pisos ara estan envoltats de jardins, més o menys arranjats, però això si, ben ventilats per l’aire de la Sierra. Un altre lloc on es pot veure en què s’han convertit els camps que fins fa uns anys estaven sembrats d’enciams i verdures són les urbanitzacions del terme municipal de Las Rozas, Majadahonda o Pozuelo de Alarcón, ara plens de cases unifamiliars. Les més properes a l’estació de Príncipe Pio, de Madrid, són més luxoses i a mida que el tren avança en direcció a Las Rozas les cases es tornen més senzilles. Encongeix el cor veure tots els terrenys abandonats a l’espera que alguna immobiliària els compri per fer-hi habitatges. Madrid, malgrat l’anomenada per moltes coses, en té dues que li manquen i que cada cop són més presents a totes les capitals d’Europa: grans zones de vianants per passejar-hi sense patir pels cotxes i carrils de bicicletes, com també la possibilitat de poder-ne llogar, com passa a Barcelona. JOAQUIM AMARGANT

Atura't-hi un minut: Sierra de Guadarrama
A la Sierra de Guadarrama, a prop de Madrid, hi ha el Monestir de sant Lorenzo del Escorial en forma de graella, que es la manera en què va morir cremat el Sant. És un lloc on molts madrilenys van a passar el cap de setmana i també l’estiu, ja que té un clima molt fresc. Però dins el mateix terme municipal s’hi troba el Valle de los Caídos. El record que en tinc de la primera vegada que m’hi varen portar, al 1963, és del meu oncle, que no hi va voler entrar. Era l’època en que el prior del Monestir era el benedictí Frai Perez de Urbel, historiador castellà, amic de Franco, procurador en Corts i concejero nacional del Movimiento. El règim franquista i l’Església Catòlica eren cul i cadira. Anys més tard de la primera visita vaig saber que al meu oncle li havien portat un temps després de la guerra. Els treballs per anar escapçant la roca inicial i fer el monument commemoratiu van anar a càrrec de presos republicans als quals obligaren a treballar com esclaus a pic i pala.

La fitxa
Anar i tornar amb l'alta velocitat en tarifa web val 87 euros. Estada cinc dies en un Alberg són 22 euros dormir i esmorzar per nit. Dinars i sopars a 7 euros per àpat.

Records de Lusitània

La riba d'Oporto, amb la ciutat al fons.

La ruta recomanada d’aquest mes és per fer-la en tren sortint de nit en Trenhotel de l’estació de Sants de Barcelona en direcció a Vigo. Són quinze hores amb un tren de luxe però que es poden pagar a preu de tarifa web si s’hi esmercen uns quants esforços.

Plou, quan arribem a Vigo, i un taxi ens porta a l’estació d’autobusos per anar a Oporto, a Portugal. Durant el recorregut per la ciutat, entre pujades i baixades dels carrers, parlem amb el taxista amb un accent gallec però parlant castellà. Em ve a la memòria l’origen celta dels gallecs: sis-cents anys abans de Crist els celtes poblaren la Punta d’Europa, tal com s’anomena també Galícia. Van ser els romans els que van portar el substrat –el llatí- perquè sorgís el gallec, un idioma que ha patit pitjor sort que el català: durant l’ocupació castellana, el segle XV i XXVI, els Reis Catòlics desposseiren Galícia dels seus signes d’identitat, castellanitzant la noblesa i prohibint el gallec en documents escrits. A l’any 1500 es varen publicar les ultimes lleis redactades en gallec.

Passant per la badia de Vigo, el port em recorda també que molts gallecs immigraren a Amèrica per mar. I de seguida ja arribem a Oporto, a Portugal, territori que precisament a l’època dels romans formava Lusitània amb l’actual Galícia. Una ciutat, Oporto, que vaig visitar per primer cop el 1978, quatre anys després de la Revolució dels Clavells. En aquella època a la segona ciutat de Portugal així com a la resta del país el temps s’havia aturat; tot era vell i tronat. Ara el barri del port, per exemple, ha estat declarat Patrimoni de la Humanitat: els seus carrers que s’esmunyen amunt i avall, amb llambordes, cases velles... tenen un encís que abans no havia sabut trobar. Trobo molts turistes catalans i és que cada dia surt un vol de Ryanair de Girona a la ciutat. D’entre els monuments destaca el pont de ferro que travessa el riu Duero -edificat al 1877 per l’enginyer francès Eiffel- però la millor vista és des de la part alta de la ciutat. A la riba del Duero, vorejant el port i fins arribar a l’oceà Atlàntic, un tramvia passeja passatgers i turistes i els porta dalt de tot de la ciutat nova, a l’Eixample, on hi ha l’Ajuntament i la Plaça de La Liberdade.

Primer d’any, missa solemne a la catedral romànica del segle XIII, amb tota la jerarquia eclesiàstica. Dos descobriments: el so de l’orgue -magnífic, un dels millors de Portugal- i el claustre, amb mosaics blancs pintats de blau i relleus d’esdeveniments històrics. Des de la terrassa de la catedral es pot veure tota la ciutat, les antigues muralles i les nombroses esglésies que la coronen. Sento una veu coneguda; és una mataronina que em diu: ”No em pensava que tingues tantes coses boniques Oporto”. És veritat, en dos dies no n’hi ha prou per veure-ho tot.

Amb tren ràpid arribem a Lisboa. Ciutat de pujades i baixades amb el seu castell de Saô Jorge enfilat dalt de cim del barri de l’Alfama. Molt a prop la Seu, un grandiós monestir des de la terrassa del qual es pot veure tot Lisboa i el seu port amb el riu Tajo. A l’Alfama s’hi pot pujar en tramvia per dos indrets: el carrer que passa per la catedral romànica –que cal visitar- i que és per on passen tots els turistes o pel carrer Rua Dos Cavaleiros que surt de la Plaça Martin Moniz. En aquesta part de Lisboa malviuen en cases derruïdes i carrers bruts nombrosos ciutadans de color procedents de les antigues colònies portugueses, Moçambic i Angola. La zona de la Baixa, amb la Plaça del Rossio –oficialment de Pedro IV-, és la part més animada de la ciutat, per exemple el carrer Correiros que porta fins la Praça do Comercio, ara en obres, davant del port.
De dia es pot visitar el Mosteiro dos Jerónimos i la Torre de Belem tot passant pel pont 25 d’abril. JOAQUIM AMARGANT

Atura't-hi un minut: Lisboa de nit
Recomanem enfilar carrer amunt del teatre Nacional fins arribar al mirador que hi ha a la Rua Sâo Pedro de Alcântara. Val molt la pena, de nit. Arribats allà es pot agafar el tramvia-funicular fins la Plaça dos Restauradores, la més gran i bonica de Lisboa tot i ser moderna. Aquesta plaça està dedicada a tots els que s'aixecaren contra la dominació castellana de Felip IV al 1640, com els catalans amb la Revolta dels Segadors -però Portugal va aconseguir la independència, ja se sap-. De nit és molt bonic també passejar-se per l'entorn de l'Elevador de Santa Justa, igualment del francès Eiffel, entrant a les nombroses botigues i llibreries antigues que hi ha a la zona. J. A.

La fitxa
El tren i l’autobús de Barcelona a Vigo d’anada i tornada costa uns 120 euros. I cinc dies allotjament en pensions, uns 125 euros.

La conca minera del Rhin

Vista de les tradicionals mines d'Essen.

Avui anem a l’estat alemany de Renània-Wesfàlia, on històricament s’ha concentrat la gran indústria pesada del país. Des de fa poc s’ha obert a Weeze, a cent quilòmetres de Düsseldorf, el trànsit aeri a l’antic aeroport militar anglès de l’època de la Segona Guerra Mundial -de 1954 al 1999 aquest va ser aeroport militar de la RAF, les forces aèries britàniques, ja que aquella part del país va quedar sota jurisdicció britànica. A l’entorn de l’aeroport encara es poden veure les casernes que fins fa poc ocupaven els militars-. Ara, la catalana Girona i l’alemanya Weeze han quedat unides pels vols de Ryanair. De Weeze surten cada hora autobusos que van a Essen, Düsseldorf i Amsterdam, ja que els Països Baixos queden molt a prop.

Arribem a Düsseldorf amb un temps gris i plujós, com bona part dels dies d’hivern a Westfàlia. La ciutat va quedar completament destruïda per l’aviació aliada a la Segona Guerra Mundial i es va haver d’aixecar de nou. Malgrat el tancament de nombroses indústries pesades els anys vuitanta encara conserva una base industrial, tot i que en gran part s’ha reconvertit a ciutat de serveis i tres mil empreses internacionals hi tenen la seva seu.

Al desembre, al costat del Rhin, s’hi instal·len unes pistes d’esquí amb neu artificial on tothom pot esquiar-hi i així fer més agradable l’entristit hivern. Al mateix passeig del riu hi ha el museu del cinema i la Mark Platz -amb nombroses parades d’ornaments i menjars nadalencs, el Rathaus i la Lambertus Basilika-. L’Altstadt, al centre de la ciutat antiga, l’anomenen el bar més gran del món, pels nombrosos establiments de cervesa existents, sobretot dedicats a assaborir la seva cervesa preferida, l’Alt. Però alerta, no tot és cervesa: al Kunstmuseum s’exposen la Venus i Adonis de Rubens, hi ha els famosos museus Glasmuseu i el d’art modern Kunstsammlung Nordrhein-Westfalen.

Recordant la història industrial d’aquest länder de Renània-Wesfàlia, visitem Essen, a prop de Düsseldorf, que curiosament ha estat nomenada capital europea de la cultura del 2010 malgrat el seu perfil és com dèiem clarament industrial. Però a Essen hi ha també el museu d’art Folkwang i el museu del cartell alemany, el Deutsche Plakat Museum, amb 340.000 pòsters de política, cultura i economia i obres dels pintors Delacroix, Manent, Monet, Roden, Cézane, Van Gogh, Picasso i Joan Miró, entre altres. De totes maneres, la designació com a capital europea de la cultura és de fet també un homenatge a l’indústria europea ja que a Essen i el seu entorn hi ha hagut les mines de carbó més grans i boniques del mon, la Zeche und Kokerei Zollverein. S’hi pot arribar amb el tramvia 107, des del subterrani de l’estació de trens. Bona part de les instal·lacions s’han convertit ara en diferents museus i sales d’exposicions. La mina de carbó es va obrir al 1932 i es va tancar al 1986 i la de coc va començar-se a explotar el 1961 i va abaixar la persiana el 1993.

Degut a la demanda de mà d’obra, a Essen els anys seixanta i setanta hi varen emigrar molts treballadors espanyols, turcs i iugoslaus, per això la ciutat s’ha considerat multicultural -al centre de la ciutat hi ha encara una gran sinagoga i a l’Essern Munster es conserva l’estàtua de la Verge Maria més antiga del món-. En tancar les mines, Essen va perdre dos-cents mil habitants i s’ha hagut de reconvertir en una ciutat comercial i serveis, igual que Düsseldorf.

A la casa Krupp del segle XIX, per exemple, s’hi fan nombrosos concerts i exposicions. Són una de les grans famílies alemanyes: Alfried Krupp, d’Essen, va establir una fàbrica de producció d’acer al 1811.Als seus tallers es van construir els canons Krupp, molt famosos en la Primera Guerra Mundial. Després de l’anomenada també Gran Guerra construïa canons d’amagat per Holanda i altres països, malgrat la prohibició imposada pel Tractat de Versalles. De fet, ja als anys trenta, els Krupp van recolzar la causa nazi i construir nombrós material de guerra per a Hitler. De les seves fàbriques –on treballaven nens i jueus en règim de semiesclavatge- en varen sortir els canons amb els quals l’exèrcit nazi va assetjar Leningrad. A Gustav Krupp el volien processar al tribunal de guerra de Nüremberg, però no ho varen fer degut al seu estat de salut. El seu fill Alfried, condemnat a dotze anys de presó, en va complir finalment sis. JOAQUIM AMARGANT

ATURA’T-HI UN MINUT: Colònia
Colònia, ciutat d’un milió d’habitants a toca del Rhin, és una de les rutes comercials més importants des de l’època romana en què era capital de la Germània. Avui encara és la seu de l’Església catòlica alemanya, i per exemple el desembre del 1984 s’hi va celebrar la trobada internacional de Taizé, amb la participació de centenars de joves catalans. El Dom o Catedral és el monument més important de la ciutat. D’estil gòtic francès, va començar a construir-se al 1248 i es va acabar al 1880 amb motiu d ela reunificació amb Prússia. La catedral va resistir el bombardeig de l’aviació aliada durant la Segona Guerra Mundial en què tota la part antiga i el famós pont de ferro que travessa el riu van quedar destruïts. Cal visitar el Wallraf-Richartz-Museum, on hi ha obres dels pintors Rubens i Rembrandt, i el Romisch-Germanisches, el museu romano-gemànic. El dijous abans del Dimecres de Cendra se celebra el famós Carnaval, en què quan més alcohol porten els participants més lluïdes són les disfresses.

La fitxa
Anar i tornar amb avió des de Girona, estada cinc dies. Hotel quatre dies. Menjar i bitllets dels tren. 250 euros.

L’illot de Romania al costat de l’oceà eslau

Imatge del nou centre de Bucarest després d'enderrocar gran part de l'antic.

La primera vegada que vaig anar a Romania era el 1981. Era l’època de les obres faraòniques de Nicolaie Ceaucescu: la decisió de portar –mitjançant un canal- les aigües del Danubi a Bucarest, la construcció del nou Parlament imitant el Palau de Versalles així com d’una gran avinguda imitant els Camps Elisis de París que hi conduïa, aprofitant que un terratrèmol el 1977 havia deixat fet a miques gran part del centre històric... De fet sempre s’havia dit que Bucarest era el Paris de l’est i Ceaucescu s’hi emmirallava.

Ens vàrem allotjar als grans complexes hotelers del Mar Negre i vàrem poder conèixer el país de dalt a baix. Romania era un país modern i avançat i molt preparat de cara al turisme termal, amb grans hotels on es feien cures amb fang i cremes de la doctora Asland que rejovenien la pell. Al 1989 tot això es va esvair. Va caure el règim, Ceaucescu i la seva dona van ser assassinats en un estrany cop de palau i el país que semblava que vivia un somni etern de progrés va entrar en una disbauxa per la lluita pel poder: ara la corrupció, l’atur i la delinqüència -les màfies romaneses- són el pa de cada dia.

A l’agost d’enguany, amb uns amics, vaig tornar a Romania amb un vol de baix cost de Vueling. Bucarest ja no era el que havia estat. Part de la ciutat està desballestada i els carrers del petit París aixecats, però amb les obres aturades perquè la Unió Europea ha tancat l’aixeta de les subvencions arran de la corrupció imperant. Ara Bucarest viu com pot. Uns s’han enriquit i es passegen amb grans cotxes i guàrdies de seguretat i la majoria mira com sobreviure. Uns paletes ens diuen que amb Ceaucescu no hi havia llibertat i que els talls de corrent eren freqüents, però que tothom tenia feina i diners; ara en canvi tenen llibertat però ni diners ni feina.

Visitem el Parlament amb en Cristian, un amic nostre que ens fa de guia, i també tot l’entorn del Palau Episcopal, els carrers per on abans només podien passejar i viure els alts càrrecs del règim comunista. Bucarest té nombroses esglésies ortodoxes i la gent la trobem acollidora i amable, com també tota la gent de la resta del país. Sortint a Bucarest en tren anem a Brasov, ciutat amb influència germànica: la majoria de la seva població és romanesa, però també i viuen molta gent d’origen hongarès. A més hi havia viscut una nombrosa comunitat jueva, per això encara s’hi conserva una sinagoga -a l’acabament de la Segona Guerra Mundial, però, molts jueus varen emigrar a Israel-. La ciutat és molt bonica, amb un centre medieval emmurallat a l’entorn del nucli antic amb la seva gran catedral, del gòtic alemany. A la part moderna de l’època comunista hi ha grans blocs de pisos, però amb carrers amples i espaiosos, amb grans parcs i jardins.

Al sud visitem Sinaia, una ciutat d’estiueig amb telecadires per pujar als cim dels Càrpats i visitar els petits palaus de l’antiga monarquia romanesa. Al nord de Brasov hi ha Sighisoara, a la Transilvània, amb una barreja de població hongaresa i saxona degut als antics dominis per part d’hongaresos i germànics que es pot veure en els seus edificis i places, com la Torre del rellotge. Últimament la UNESCO ha declarat la ciutat Patrimoni de la Humanitat. En aquesta regió de Transilvània –no cal dir-ho- s’hi pot visitar els castells del Comte Dràcula amb la llegenda de vampirs. Enfilant cap el nord arribem a Cluj-Napoca, ciutat molt gran i bonica amb les grans places medievals, la Piata Muzeului i l’església catòlica de sant Miquel, la més gran del país i a la qual es pot pujar a dalt de tot i veure la ciutat de conjunt. Al centre hi ha la catedral ortodoxa i a les afores les antigues muralles al costat del riu Somes, amb les seves torres de fusta. La ciutat té gran influència cultural i artística hongaresa. Per últim i tocant Hongria hi ha Oradea, considerada la ciutat més pròspera de Romania i porta de l’Europa occidental, amb un centre històric molt bonic i conservat. A molts d’aquests pobles i ciutats de Romania les retolacions dels carrers estan en romanès, hongarès i alemany. Cal dir que el romanès és una llengua romànica i que parlant en català l’entenen bé. JOAQUIM AMARGANT

Atura't-hi un minut: Transilvània
Romania, fins que el 1887 no va aconseguir independitzar-se, va estar dominada per l'Imperi Austrohongarès i pels otomans. Per això el país no té gaires monuments de relleu històric i explota la llegenda de vampirs i el castell d'en Dràcula, a Brand, molt a prop de Sighisoara. Vlad Tepes va ser príncep de Valàquia a Transilvània al segle XV sota la dominació turca. A la seva terra va ser un heroi per la seva resistència ferotge a la conquesta turca. Però va ser extremadament cruel amb els seus enemics, als que sovint condemnava a morir empalats. Bram Stoker va visitar Transilvània i va inspirar-se amb les històries del príncep Vlad Tepes que sucava pa amb les sang de les seves víctimes per inventar-se històries de vampirs.

La fitxa

Quinze dies per lliure i tornant amb Ryanair des de Eslovàquia: 475 euros.

Del Tirol al Danubi

El Danubi en el seu recorregut per Passau.

La companyia Ryanair no para d'obrir noves rutes amb noves possibilitats: ara ha estat el torn d'un nou enllaç entre Girona i Memmingen, a la regió de Suàbia, a l'estat alemany de Baviera. D'aquesta ciutat de quaranta mil habitants comença la nostra ruta fins arribar a Linz, Àustria, en què un nou Ryanair et torna a Girona.
L'antic aeroport militar d'Algäu, a Memmingen, s'ha reconvertit per a ús de les companyies de baix cost. La ciutat va ser bombardejada per l'aviació aliada però tot i així conserva un dels barris antics més ben conservats d'Alemanya. La intenció del viatge és arribar al Salzburg, llogar una bicicleta i seguint els rius Salzach, Inn i Danubi arribar a Mauthausen. Hi ha dues opcions: agafar el tren fins a Munic o fer l'anomenada Ruta del Tirol, de Memmingen a Füssen i amb un tren de muntanya arribar a Garmisch-Parternkirchen, d'allí a Insbruck fins arribar a Salzburg. Recomanen aquesta ultima opció; molt més bonica.

Arribats a la ciutat on va néixer Mozart podem visitar la seva casa, els castells de Mirabell i Hillbrunn i sobretot la cerveseria de Mülln, al soterrani de l'església dels agustins, al carrer Augustinerg. Encara que no es begui val la pena visitar-la. Antigament els frares agustins hi fabricaven la cervesa, que era la més coneguda de l'entorn. Tot seguit ens plantem a Braunau Am Inn, on es deixa el riu Salzach i comença l'Inn. Es tracta d'una petita ciutat fronterera austríaca de setze mil habitants on va néixer Adolf Hitler el 20 d'abril de 1889. Cent anys més tard l'alcalde Gerhard Skiba va fer erigir un monument contra la guerra i el feixisme davant de la casa natal del dictador, avui en dia un lloc per rehabilitació de nens amb problemes mentals. Arribem a Passau, ciutat alemanya on els rius Inn i Danubi es fonen encerclant la ciutat antiga ja habitada pels celtes. Després va ser la capital de la província romana de Recia. Pujant dalt del turó de la fortalesa d'Oberhaus es pot veure una impressionant vista de la ciutat i com un tercer riu, l'Ilz, es fon amb els altres dos tot baixant de les muntanyes, a la dreta de la fortalesa. Una ciutat militarment, comercialment i religiosament situada en un lloc estratègic.

De Passau a Linz hi ha cent quilòmetres en bicicleta i en vaixell. Els vaixells fan el trajecte en poc més de quatre ho-res aturant-se en els indrets més interessants, com Schlögen, on el riu fa un meandre en un revolt molt tancat. Un indret meravellós. Amb bicicleta, pel costat esquerra de Danubi, una munió de gent de totes les edats comença a pedalar; una de les llengües que parlen els ciclistes és el català: famílies senceres que han agafat l'avió de Girona a Linz han llogat la bicicleta en aquesta ciutat i després la tornen en un lloc indicat. Cada quart d'hora unes barquetes de motor, per dos euros, porten els ciclistes d'un costat a l'altre del riu per poder visitar els poblets i llogarrets emblemàtics. Durant el recorregut moltes cases de pagès lloguen habitacions i també fan menjars casolans pels nombrosos viatgers de la ruta del Danubi. Entre pollastres, gallines i pollets enfilant-se damunt la taula a l'entorn de les cases dels pagesos sempre hi ha gent menjant. Recomano el Zimmer Gasthof Reizinger, al llogarret d'Inzell, molt a prop del meandre d'Schlögen, per passar-hi la nit.

Arribem a Linz, tornem les bicicletes i visitem la ciutat on Hitler i va estudiar de jove. Per això hi va fer construir més tard nombroses industries de guerra destruïdes després per l'aviació aliada. A Linz es pot visitar les nombroses esglésies catòliques de la ciutat i la Hauptplaz amb l'imponent columna de marbre blanc de vint metres d'alçada dedicada a la Trinitat. A pocs metres de la plaça s'arriba a una balconada que dóna al Danubi. Per qui vulgui pot continuar riu avall amb tren, bicicleta o vaixell per visitar el poble de Mathausen, on hi ha el famós camp de treball nazi en què molts catalans van deixar-hi la vida. El poble, del qual molta gent passa de llarg, també té el seu què.

Atura't-hi un minut: Passau, Tirol pur
Passau, la ciutat bàvara dels tres rius fronterera amb Àustria. Cinquanta mil habitants. Val la pena passar-hi un parell de dies. A la primavera, sobretot per Setmana Santa, es pot escoltar el cor i l'orgue de la grandiosa catedral de Sant Esteve, d'estil barroc. Davant el riu Danubi, on s'agafa el vaixell, hi ha l'edifici de l'Ajuntament, edificat damunt l'antiga ciutat celta. A l'estiu, davant de la seva plaça i el passeig, s'instal·len nombroses parades de menjar i la gent balla acompanyada d'una orquestra que ofereix musica popular. Molts nens i nenes i sobretot gent gran van vestits típicament de tirolesos. Passau, ciutat d'esglésies i convents degut a què va ser durant anys seu episcopal. A l'estiu, a part dels turistes, una munió de gent de totes les edats s'hi passegen amb bicicleta. Hi ha unes quantes cases que en lloguen, fins i tot a l'estació de tren, per fer la Ruta del Danubi amb la qual s'arriba fins al Mar Negre. JOAQUIM AMARGANT

La fitxa
Pressupost: Avió, tren, lloguer bicicletes o vaixell, incloent-hi el menjar, durant cinc dies, amb albergs i gasthofs pot costar entre 200 i 300 euros.

El somni d’Occitània

Roquebrune amb el riu Orb en primer pla.

La constitució com a ens polític de l'espai que va d'Alacant a Bordeus i Llemotges passant per Perpinyà i Barcelona va ser durant un llarg temps un somni dels monarques de la Corona d'Aragó que es va esvair amb la batalla de Moret amb la mort de Pere "el Catòlic". Però aquestes terres també van viure un somni per a molta gent que va durar fins el 1244. Parlem dels càtars. Fins l'any 1244 els càtars van viure el seu particular a somni a Occitània. «L'heretgia càtara era un corrent religiós format per homes i dones que creien en la justícia i valoraven la pobresa i l'austeritat. Per això provocaren les desconfiances de l'Església oficial, que organitzà la primera croada en terra cristiana», segons es pot llegir al pròleg del llibre d'Antoni Dalmau Terra d'oblit. Aquest mes us proposo resseguir la petjada dels càtars per terres occitanes, avui batejades com a Llenguadoc-Rosselló, zona de castells derruïts i de ceps i bon vi.

Pugem la bicicleta al tren per anar a Béziers, entrada de les contrades rossellonenques que fins el Tractat dels Pirineus del 1659 formaven part de Catalunya i van passar a França, encara que en la pràctica no van ser transferides fins el 1720. Topem amb Argelers i recordem el camp de concentració de l'exili republicà. Elna: la maternitat fundada per l'infermera suïssa Elisabeth Eidenbenz, on del 1939 al 1944 van néixer molts nadons fills de mares exiliades. Cotlliure: la tomba del poeta Machado, que va morir ja a l'exili.

Un cop arribats a Béziers, enfilem de nou la bicicleta al tren per anar terra endins, fins a Bédarieux. Comencen a veure's els ceps curulls de raïms a punt per collir. Sortosament Bédarieux, en occità Bedarius, de cinc mil habitants, no va ser destruïda pels croats de l'exèrcit francès el 1213. El més important és la catedral de sant Nazaire i el riu L’Orb, que travessa la vila. Sortim en direcció Nissergues i Hérépian, dos poblets molt bonics d'estil similar al català per una carretera amb arbrat, al costat del riu. A poca estona hi ha la vila de dos mil habitants de Lamalou-les-Bains, lloc d'estiueig i de banys termals molt anomenats enmig d'un corriol de gran vegetació. El poble és molt bonic i s'hi entra passant per sota un aqüeducte romà. Cal visitar l'església romànica de Saint Pierre de Rhedes i passejar pels seus costeruts carrers.

Continuem l'ombrejada carretera de gegantins plàtans travessem petits poblets com Le Poujol sur Orb, amb petites esglesioles romàniques, on comença a obrir-se la vall. A Mons-La Trivalle comença la via verda per bicicletes que segueix el mateix traçat del tren fins a Carcassona i Tolosa de Llenguadoc. La via verda té trenta quilòmetres fins a Saint Pons de Thomières passant per Olargues i seguint el riu Le Juar de la vall del mateix nom, amb nombroses grutes que es poden visitar. A un quilòmetre de Mons-La Trivalle, seguint l'antiga via del tren, hi ha les gorges d'Hèric, molt anomenades. Davant l'oficina de turisme trobem un monòlit dedicat als morts de les dues grans guerres del segle XX; s’hi pot llegir molts cognoms catalans: Barral, Roger, Planes, Costa, Cazals...

Seguint el riu Orb, agafem carretera per arribar a Roquebrune-sur-Argents, Ròcabruna en occità. La vila, de 576 habitants, penjada al cim d'una gran roca, és coneguda perquè l'escriptor nordamericà, Noah Gordon, hi ha situat part de la novel·la El Celler. El poble fa olor de raïm negre perquè els vinicultors porten el vi a la gran premsa comunitària i després venen el vi al portal dels cellers. La gent parla una barreja d'occità i francès poc entenedora. També hi ha famílies angleses que hi han vingut a viure, animats pel seu clima temperat. A Ròcabruna es pot practicar el ràfting en canoes pel riu i gaudir de les seves gorges.


L’Arca, als Monts d’Orbs
Els anys seixanta i setanta van aparèixer als àmbits urbans d'Europa i Amèrica les comunes. Ja uns anys abans, el 1948, Lanza de Vasto fundava la Comunitat de l'Arca als Monts d'Orb, a Llenguadoc. Inspirada en el pacifisme de Gandhi, aquesta comunitat és més espiritual que religiosa, i es basa en el treball compartit. Es dediquen al cultiu de la terra i viuen del que venen als mercats de l'entorn, com Lunas, Le Bousquet d'Orb o Bédarieux. Abans els nens eren escolaritzats a la mateixa comunitat, però ara -n'hi viuen una quinzena- van a l'escola al poble de Joncels. A nivell de comunicacions, actualment la comunitat ja dispo-sa de vehicles per anar d'un lloc a l'altre. Per arribar-hi cal agafar las carretera que ve de Bédarieux o -dues vegades el dia- passa un tren que para a Les Cabrils, població a dos quilòmetres de la comunitat. Es tracta d’una de les últimes que queden a tot el món ja que, per problemes de convivència, no econòmics, la majoria han desaparegut com les Walden Dos d'Estats Units.

Pressupost per quatre dies: tren (50 euros), allotjament en hotels (120 euros) i menjar (40 euros).

L’Östalgie a Alemanya

Imatge de l'inici de les protestes d'octubre de 1989 que farien caure el règim comunista.

Vint anys de la caiguda del Mur de Berlín. Contra el que podria semblar de bones a primeres, en els darrers anys ha pres força l’Östalgie, joc de paraules que significa “nostàlgia de l’Est”, en referència a l’antiga República Democràtica Alemanya. Es tracta d’un fenomen que el film Good bye Lenin descriu molt bé. Avui parlaré de dos viatges que he fet a la ciutat en dos moments diferents de la història recent.

Comencem. El juliol del 1984 des de Frankfurt, a la República Federal Alemanya, agafo el tren per entrar a l’Alemanya Oriental, a la RDA. Ho faig pel pas fronterer de Bebra Gerstung. La intenció era arribar a Berlín, aleshores una illa de la República Federal al cor de la República Democràtica. Tot són ulls quan el tren s’atura a les estacions per si algú sense papers puja al tren perseguit per la Stasi, la policia de l’Alemanya de l’Est, tal com ens pintaven algunes pel·lícules americanes i Topaç d’Alfred Hitchcock. Res de tot això.

Arribada a Berlín Occidental, estació del Zool Garten; ja veiem l’església en ruïnes commemorativa de l’Emperador Guillem. Ciutat enlluernadora, vivia llavors per damunt de les seves possibilitats: des de Bonn, la capital de la RFA, s’hi enviaven molts diners per enlluernar els berlinesos de la part oriental, separada pel mur. Per descomptat, li faig unes quantes fotografies al costat del Reichstag, el Parlament, incendiat el 1933 suposadament pel comunista neerlandès Marinus Van de Lubbe. Es diu que l’acció es va perpetrar sota les ordres de Göring, mà dreta de Hitler, per justificar el seu tancament i reprimir els comunistes. La porta de Brandenburg també és lloc de visita dels turistes, amb un tanc dalt d’un pòdium al costat oriental.

A Friedrichstrasse, al costat americà, agafo el metro per entrar al Berlín Est. A la paret fotografies d’alemanys de l’est que salten el mur, com a propaganda occidental. Sortida a l’altre costat de Friedrich: per cinc marcs la policia oriental em marca un visat al passaport en sense preguntar-me on vaig i què penso fer a la RDA. Riu quan li dic que vinc de Barcelona, Catalunya. A l’altre costat de la Porta de Brandenburg em topo amb un llibret editat al 1979. “Berlín, capital de la RDA, saluda als seus visitants”. A la quarta plana es pot llegir: “Contempli la nostra ciutat. Aquí regna la seguretat social. Cadascú té una feina estable, ben remunerada. Els joves estudien, segurs del seu pervenir. Aquí no coneixem la crisi. Els constants milloraments de les nostres condicions de vida són evidents amb la unitat de la política econòmica i social. Sabem per pròpia experiència que un bon rendiment és beneficiós per a tothom”. El Berlín Occidental ple de llums, sales de festa, cabarets, carrers asfaltats, gent demanant diners per droga, joves fent hip hop al carrer per guanyar-se les garrofes... El Berlín Oriental és carrers amb llambordes, camps de futbol i de bàsquet al costat dels edificis, una gentada passejant per Alexander Platz, comprant frankfurts o fent cua per sopar al restaurant giratori a 310 metres d’alçada, a la mateixa plaça... De dia, els grans magatzems plens de gent comprant articles senzills però pràctics i jardins d’infants amb portes obertes per veure com eduquen els nens, futurs ciutadans de la RDA.

Mes de juliol del 2009. De Girona, amb Ryanair, m’arribo Altenburg, a quaranta quilòmetres de Leipzig. En arribar a la ciutat més gran de Saxònia, els seus habitants es disposen a celebrar, d’una manera discreta, que aquí, el 9 d’octubre del 1989, va ser on va començar la revolució pacífica que va portar a la reunificació alemanya i la caiguda, el mes següent, del Mur de Berlín. Aquell dia, a l’església de Sant Nicolau, van tancar-s’hi centenars de persones. En els dies següents setanta mil més van fer-se amb els carrers davant de l’Stasi. I de l’eufòria es va passar al desencís: llibertat conquerida però un milió de persones a l’atur; dos cents mil habitants de la RDA van emigrar a l’Alemanya Occidental. Passejant pel barri de Neustadt, a Leipzig, molts edificis són tancats en espera de llogar-los. Els preus són baixos, em diu la Carla, una estudiant d’Erasmus catalana que viu a la ciutat. Ara Leipzig és una ciutat molt bonica, la que té més espais verds d’Alemanya i amb un urbanisme molt humà: cal passejar pel Zentrum-Nordwet o per l’Altlindenau, a l’altre costat del riu. L’emprenta de la RDA és encara present a la ciutat i en la gent, igual que a Berlín, em diuen. En estar tancada durant quaranta anys, la seva part oriental i la RDA no van patir les influències perverses del consumisme ni la immigració. JOAQUIM AMARGANT

Atura't-hi un minut: Terassa Brühl de Dresden
Dresden, capital de Saxònia, un dels llocs on va començar la reforma protestant. El 15
de febrer del 1945 les aviacions britànica i nord-americana deixen caure quatre mil tones de bombes provocant més de trenta cinc mil morts. El 9 de juny del 2009, Obama, el primer president negre d'Estats Units -país que va destruir la ciutat-, i Angela Merkel, actual cancellera de la RFA i antiga secretària d'agitació de la RDA -els que la varen reconstruir-, es troben a la catedral protestant. Coses de la història. Val la pena visitar la Frauenkirche, la catedral destruïda i ara restaurada visitada per molts exsoldats alemanys que van sobreviure la guerra. La Dresden Schloss, l'antiga residència reial. Travessar l'Augustusbrüke, el pont damunt el riu Elba, el més antic de la ciutat i reconstruït fins arribar a la Terrassa Brühl, la gran plataforma elevada des d’on es pot veure bona part de la ciutat amb una espectacular vista de l'edifici de l'Òpera. En aquest indret val la pena passar-s'hi bona estona gaudint de la vista dels tramvies que creuen el pont i els vaixells que naveguen per el riu.

Pressupost: Anar a Berlín amb Easyjet o Altenburg per Ryanair; es poden trobar bitllets d’anada i tornada de 20 a 60 euros. Sis dies allotjament en Yout Hostels 100 euros. Tren, entre 19 o 60 euros.

La virginal Sardenya

Vista del Cap Caccia, prop de l'Alguer.

Sobrevolant Sardenya es pot veure un territori gairebé verge d’urbanitzacions, tant a la costa com a l’interior, malgrat l’illa -la segona més gran de la Mediterrània- té una població d’un milió set cents mil habitants, la major part dels quals viu a les grans ciutats. Les causes de la poca urbanització i destrucció del territori són dues. En primer lloc les costes marítimes de l’illa estan formades per penya-segats, no per platges: el motiu és que els 125 mil anys que han passat des del darrer període càlid de la terra no són suficients com perquè es formin platges. Això es pot veure visitant el llac La Màrmora. L’altra causa de la poca urbanització que presenta el territori és política, segons explica Antonello Carta, que regenta el B&B La Rucchetta, una finca entre l’aeroport de Fertília i l’Alguer: durant molts anys ha governat l’esquerra a l’illa, juntament amb el Partit Sard d’Acció, protegint el territori de les grans urbanitzacions. Ara, el triomf de la dreta en les últimes eleccions, fa témer un canvi en aquest sentit, degut a la pressió exercida pels grans propietaris d’hotels. Segons l’Antonello, la companyia Ryanair, amb els vols de baix cost, ha portat molt turisme a l’illa i la gent ha millorat molt econòmicament, però a canvi de sobreexplotar els recursos naturals.

Aquesta ha estat una illa sempre habitada i amb molts pobles que l’han volgut conquerir. Exemple paradigmàtic: l’Alguer. L’arribada a la ciutat no és massa diferent a les primeres impressions que un té quan s’atansa a una ciutat catalana de les seves dimensions. El barri del mar amb els seus pescadors i tabernes s’assemblen molt. Els carrers de la ciutat presidides pel campanar gòtic, la llum, les botigues... tenen quelcom de casa nostra. No passa al mateix a l’Eixample, on el garbuix de carrers i cases s’assemblen molt més als de qualsevol ciutat italiana. L’explicació és que a partir dels anys seixanta molta població que venia de la bota itàlica va emigrar a la ciutat. Com és sabut, Pere el Cerimoniós va refundar l’Alguer el 1354 amb pobladors vinguts de Catalunya, expulsant els pobladors originaris, els sards, cap a altres indrets de l’illa. Molts també foren venuts com esclaus en els diferents mercats de la Corona catalano-aragonesa. Per això encara es parla el català, anomenat alguerès, malgrat que la gent jove fa servir l’italià amb una barreja de sard: la seva educació s’ha fet amb la llengua provinent de la península itàlica. Per cert que a la badia de l’Alguer, amb vaixell, es pot visitar la gruta de Neptú al Cap Caccia. Si s’hi va per terra amb autobús o amb bicicleta vorejant la badia de Port Compte es veu una vista molt bonica des de dalt del penya-segat.

L’interior de l’illa està especialment poc poblat, sobretot entre Macomer al centre i Oristany a la costa, poblacions on els catalans s’instal·laren després d’una forta resistència dels sards. Si no es té pressa i es vol tranquil·litat cal visitar aquestes poblacions. La segona ciutat més gran de l’illa és Sàsser, a tres quarts d’hora en tren de l’Alguer, en direcció nord. Val la pena visitar la ciutat perquè té un nucli antic molt interessant, ara reformat. La ciutat s’enfila damunt d’un turó però fa poc s’hi ha inaugurat un tramvia que surt de davant l’estació del tren i connecta amb el nucli històric. Una altra ciutat i port a visitar és Olbia, port de mar i d’on juntament amb Palau -port del Golf d’Aranci- surten diàriament vaixells en direcció Itàlia. Càller, al sud, és la ciutat més gran i capital amb 160 mil habitants. La ciutat, amb nombroses esglésies, també s’enfila dalt d’un turó on encara es conserva el castell de Bonaire, construït pels catalans. Tornant al nord, des de la població de Santa Teresa de Gallura, es pot agafar un vaixell que travessa el Golf de Bonifaci i amb una hora s’arriba a la ciutat de Bonifacio a Còrsega, també amb petjada catalana. JOAQUIM AMARGANT

Atura't-hi un minut
Fertília és un municipi agregat a l’Alguer de mil set cents habitants a cinc quilòmetres en direcció a Port Compte. Sobta el seu urbanisme feixista: no en va el va fer construir Mussolini l’any 1939. A la Plaça circular, Venèzia Giulia, hi ha l’església amb el campanille com el de la Plaça de sant Marc però més petit. A la gran balconada que dóna a la badia hi ha un monument amb el lleó de Venècia amb una inscripció de l’any 1947 en què Fertília dóna la benvinguda als ciutadans italians d’Ístria, de Dalmàcia i del Friuli-Venècia que la vila va acollir: una gran massa de pròfugs de la península d’Istria (actualment Eslovènia) va cercar refugi a Itàlia a les acaballes de la Segona Guerra Mundial i uns set-cents van ser acollits i allotjats a Fertília. Aquest és un episodi poc conegut a Itàlia: la desfeta de l’exèrcit feixista italià a Ístria per part dels partisans de Tito va portar la fugida massiva d’aquests ciutadans italians motivat perquè el seu exèrcit havia practicar la neteja ètnica a les costes de Dalmàcia. És una delícia veure la posta de sol des de la gran balconada sota la mirada del Lleó símbol de la ciutat veneciana.

PRESSUPOST: Avió baix cost Girona-L’Alguer 25 euros. Lloguer de bicicleta, tres dies: 24 euros. Tren i autobús: 25 euros. Allotjament a l’Alberg de Fertília cinc dies: cent euros amb esmorzar. Total: 174 euros.

Menorca i les Pitiüses

Es Bastió de Ciutadella.

Menorca es troba a tres quarts d’hora amb avió i quatre amb vaixell de Barcelona, si el trajecte es fa de dia. M’hi porta una trobada de Justícia i Pau de Catalunya i Balears a Ciutadella. Sobrevolant l’illa, veig que encara no s’ha malmès gaire, comparant-ho amb l’última vegada que hi vaig anar, el 1993, fent un recorregut de punta a punta de la illa amb bicicleta.

La capital, Maó, és un port natural i per això els anglesos la van convertir en base naval després de passar Menorca a sobirania britànica amb el Tractat d’Utrecht de 1713, signat entre Gran Bretanya, Portugal, els Països Baixos i Felip V. La Corona d’Aragó no va estar d’acord amb aquest tractat i va continuar la guerra al costat de l’Arxiduc Carles fins la desfeta de 1714.
Els fets històrics configuren els trets culturals i urbanístics. En pertànyer fins al 1802 a la corona britànica, Menorca es va obrir més al món i durant aquells anys Maó va créixer molt, construint-se el mercat, les esglésies de Santa Maria, Sant Francesc, Sant Antoni, Sant Josep, La Concepció, l’Hospital i les grans cases senyorials d’estil anglès del carrer Isabel. El més important va ser la construcció del Fort Malborough i la casa del governador. Aquestes diferents corrents i infuències han forjat una mentalitat menorquina més oberta i progressista en relació a la societat mallorquina.

Mallorca va caure en mans dels Borbons de Felip V al 1715. Llavors Castella va convertir l’illa en una plaça militar amb la construcció de Casernes i portant-hi l’oficialitat castellana. Es van trencar tots ells llaços culturals, polítics i econòmics amb Catalunya i els mallorquins van dependre dels militars convertint-se en els seus servidors. En canvi Menorca, amb els anglesos, va conservar els seus furs suprimits a Catalunya pels Borbons. Aquestes diferents influències van portar que Mallorca amb l’aixecament militar del 1936 quedés al costat del bàndol franquista. Els mallorquins miren més a Madrid que Barcelona. La dreta política hereva del franquisme és predominant i l’especulació urbanística, la destrucció de territori, estan a l’ordre del dia. En canvi a Menorca la mentalitat i els governants sempre han estat majoritàriament d’esquerres i el 1936 es van posar al costat de la República i l’illa no s’ha malmès amb projectes urbanístics -qui ho ha pretès s’ha trobat amb una ferma oposició-. Molts joves van estudiar a Barcelona i són del Barça i en canvi a Mallorca han anat i encara alguns van estudiar a Madrid i ha gent que és del Reial Madrid.

Fet aquesta pinzellada històrica, cal dir que val la pena passejar per la gran balconada damunt del port que té Maó. Es pot veure el Castell de Sant Felip i a tres quilòmetres es troba la població de Sant Lluís construïda durant el domini francès del 1756 al 1763 amb disseny quadriculars dels carrers, Es Castell i la Cala Gran i la Petita que obren i tanquen el poble. Al davant es pot veure l’illa de la Mola amb la seva presó. Enfilant en direcció Ciutadella passem per Alaior i en arribar a Mercadal es pot veure i visitar l’Església i el massís del Toro de 358 metres d’alçada, el més alt de l’illa. De Mercadal es pot anar a la Cala Fornells i el Camí del Far per el Golf de Cavalleria.
Ciutadella és la segona ciutat de Menorca i antiga capital abans de l’ocupació anglesa. La ciutat de les festes dels Cavalls per Sant Joan. A la Plaça d’Alfons III, anomenada de les Palmeres, comença l’itinerari pels senyorials carrers de la Vila. A la Plaça d’es Born hi ha l’Ajuntament i el Cercle Artístic, amb un mirador que dóna a la badia del Port. Un passeig pels estrets i empedrats carrers amb l’edifici del Seminari, amb el seu claustre, l’església del sant Crist, la Catedral, el Palau Saura, el Palau Martorell i l’església dels Socors, com el Convent de Santa Clara. La ciutat respira una serenor a la posta del sol passejant per el port natural i l’antiga fortalesa o Bastió.
Tanquem el recorregut a Eivissa, l’illa gran de les Pitiüses juntament amb Formentera. Ho fem des de l’aeroport de Maó. L’illa, en trobar-se enmig de les rutes marítimes del Mediterrani, ha esdevingut una cruïlla de cultures i els anys seixanta els hippies la van descobrir pel turisme. JOAQUIM AMARGANT

Una escapada a Eivissa
Eivissa viu del turisme de masses. Com l’illa de Mallorca les urbanitzacions i els hotels han destruït o amagat els seus encants naturals. La ciutat antiga d’Eivissa és una fortalesa que per un costat dóna el mar i l’altre a la plana, abans terres de conreu i ara plena de cases i hotels. La ciutat penjada dalt d’un turó ha resistit sempre tots els pobles que la volien conquerir. Les gruixudes muralles eren refugi de camperols i pescadors quant el guaita de les muralles veia una nau sospitosa a l’horitzó. Els carrers estrets que trobem en entrar a la fortalesa pugen fent revolts fins arribar al cim, on hi la catedral de Santa Maria. A baix hi ha l’antic convent dels Benedictins, ara convertit en Ajuntament després de la desamortització de Mendizábal, el 1823.Els únics que van poder entrar dins la fortalesa quan la ciutat estava dominada pels àrabs van ser els catalans comandats per Guillem de Mongrí, Arquebisbe de Tarragona, el 8 d’agost del 1235, dia de sant Ciriac. Els catalans van descobrir un túnel, que encara es pot veure, i així entrar i conquerir la ciutat. Al damunt del túnel van edificar la capella de sant Ciriac per commemorar la diada.

Circuit romàntic: Alemanya, Àustria i Itàlia

Cada dia, a molt bon preu, surt de Girona un vol de Ryanair fins a Baden-Baden, a l'estat alemany de Baden-Württemberg. Baden-Baden és l'anomenada ciutat dels balnearis, ja famosos a l'època romana. Al segle XIX Victor Hugo la va tornar a posar de moda anant a banyar-se a les seves aigües terapèutiques. Enfilant la vall en direcció sud, en tren, fem estada a Friburg, la porta a la Selva Negre meridional i ciutat universitària. A pocs quilòmetres de Friburg i tocant el Rin, visitem la ciutat de Breisach el Vell. A la Catedral de Sant Esteve hi ha enterrat Joan Barceló "Carrasclet", famós guerriller català que va lluitar contra Felip V un cop ocupada Catalunya el 1714. Nascut a Capçanes (Priorat), el 1862, es va exiliar a Alemanya i va continuar servint els Àustries sent un fidel servidor de l'Arxiduc Carles, conegut com a Carles III de Catalunya i VI d'Alemanya. A Breisach el tenen com un heroi ja que va morir en combat defensant la ciutat la nit del 3 al 4 de setembre del 1743 a l'illa de Reinnach del Rin, davant la ciutat.

Enfilant amb el tren riu amunt arribem a Karlsruhe, ciutat que impressiona sobretot en tombar la tarda, pels seus edificis rígids i seriosos i d'aspecte marcial: carrers ben arrenglerats conflueixen a la gran Plaça Circular del Castell. Molt original. A Karlsruhe hi vivia una influent comunitat jueva, exterminada als camps de la mort pel Tercer Reich. Seguim. En tren i fent transbord a Stuttgart, al cap de quatre hores ens plantem a Füssen, als Alps Bavaresos, tocant a Àustria. És una ciutat molt turística, de catorze mil habitants, amb un esplèndid monestir i arquitectura barroca en molts del edificis. Als seus entorns es poden fer moltes excursions i molt a prop hi ha els castells d'Schwangau. A cinc quilòmetres hi ha Neuschwanstein, amb els seus famosos castells, en què Walt Disney es va inspirar per fer contes i pel·lícules de dibuixos animats. Visitant els castells es pot tenir una lleugera idea de l'estat mental del qui els va fer construir al segle XIX, Lluis II de Baviera, el rei Boig. La construcció posa en evidència les seves obsessions, els signes i les òperes de Wagner. De fet, un cop davant, no semblen tan grans com es mostren a les fotografies.

Anem cap a Innsbruck. Primer cal anar a peu a l'altra estació del tren, passat el riu, i fer la ruta del Tirol fins arribar a Garmisch-Partenkirchen -l'estació dels salts del primer de Gener- i allà tornar agafar el tren fins la capital del Tirol. És una passejada de muntanya molt bonica, sobretot si fa bon temps. Què dir d'Innsbruck, ciutat turística, l'hivern pels esquiadors i l'estiu pels amants de la naturalesa...? Només tres coses a recomanar d’aquest indret: l'Stadtturm, torre de la ciutat; la Goldenes Dachl, amb la teulada de 2.657 rajoles i el Hofburg, el palau Imperial. Enfilant la vall avall i travessant la frontera arribem a Bolzano, ciutat italiana des de finals de la Primera Guerra Mundial. Seguint la vall d'Adigi avall fem estada a Trento, cent mil habitants barreja de població germànica i italiana. A la seva catedral, entre el 1545 al 1553, s'hi va celebrar el famós Concili de Trento. Ara la ciutat és especialment agradable per passejar-hi, degut a la tranquil·litat que s'hi respira. De tornada a casa passem per Verona, la ciutat dels amants i l'Arena Romana, on es repre-senten moltes òperes, fins arribar a Bèrgam, bonica ciutat emmurallada dalt d'un turó.

Fora de la ruta, Munich
Està fora de la ruta explicada, però la veritat és que si es té temps, des de Füssen es pot arribar en tren fins a Munich, la capital de Baviera. Els carrers de la ciutat, sobretot a l'estiu, presenten una gran animació. Sota les arcades i les places, famílies senceres, amics i amigues, tots bevent cervesa i afartant-se de menjar, sobretot de les salsitxes a la brasa que es couen en graelles muntades al carrer. Molts cants i xerinola, però viscut amb harmonia i alegria, con-trastant amb la serietat que adjudiquem als alemanys. El fet és que són bavaresos, més meri-dionals, per tant més semblants als llatins. JOAQUIM AMARGANT

La fitxa
Cent euros incloent-hi cinc nits en albergs però sense comptar els menjars. L'avió en pot costar 25 i el tren seixanta.

Bèlgica, entre dos aigües

Bèlgica és, des de 1994, un estat federal en què conviuen flamencs, al nord, de parla neerlandesa i, al sud, els valons, de parla francòfona, més un petit territori germanòfon. Malgrat tenir els valons un territori més gran, són menys en pobla-ció. Ara el noranta per cent de la població sap parlar francès, però anys enrere la llengua majoritària era el flamenc. En tot cas, les dues llengües són oficials arreu.

Aprofitant una oferta de Clickair viatgem a Brussel·les, capital de la Unió Europea, ja que hi té la seu la Comissió Europea, el Consell de la Unió i el Parlament europeu així com el quarter general de l'OTAN. És una ciutat de mida mitjana on es pot anar peu de l'Eixam-ple al centre històric, molt concorregut els últims dies de febrer per visitants catalans i espanyols, així com per estudiants de viatge de fi de curs. A la vesprada, molts restaurants del centre històric ofereixen plats de peix i marisc en taules arrenglerades, al carrer, malgrat el fred. Tot passejant s'arriba a la Grand Place, on hi han els edificis gremials, l'Ajuntament i la casa del Rei. Uns carrers més enllà, el Manneken pis, l'estàtua del nen que pixa. A un turonet es troba la majestuosa Catedral de Brussel·les, damunt l'església romànica del segle XI i en la cripta de la qual encara es poden veure els seus fonaments.

Amb el tren anem cap el nord, a la flamenca Gant. Des de l'estació de Saint Pieters, el tramvia 1 porta al centre històric, a tres quilòmetres, enfilant un carrer llarg i tort. És la capital de Flandes oriental i l'origen del seu nom és cèltic, significa confluència entre els rius Leie i Escalda, que travessen diferents indrets de la ciutat. Al segle XVI va ser, després de París, la ciutat medieval més gran de l'Europa del nord dels Alps. Conserva un casc històric antic molt ben preservat: des de castells medievals, com Gravenstee i Geerard, fins esglésies gòtiques monumentals i la catedral de sant Bavó, passant per la talaia de Belfort, de 95 metres d'alçada i divuit museus, com el SMAK d'art contemporani. Pels carrers històrics, molts antiquaris i pastisseries. En fer-se fosc, els carrers es buiden però s’omplen les cases antigues transformades en restaurants. La millor postal de Gant són els edificis medievals davant del canal principal que travessa la ciutat, que arriba fins el mar solcat per vaixells de fusta.

Bruges, la capital de Flandes occidental, a tres quarts d'hora en tren des de Gant. En-sopeguem un diumenge radiant, els carrers farcits de turistes espanyols. Quietor pels estrets i típics carrers que van de la sortida de l'estació de tren al centre. La ciutat està declarada Patrimoni de la Humanitat ja que manté intactes les estructures medievals. Igual que Venècia o Amsterdam hi ha nombrosos canals que travessen els carrers. Destaquem especialment el Belfort, amb el seu campanar gòtic de 83 metres d'alçada, i l'antic mercat cobert.

Més al Nord de Flandes visitem Anvers, la ciutat dels diamants. Des de l'Edat Mitjana, a la ciutat hi viu una nombrosa comunitat jueva visible a l'entorn de l'estació del tren, però darrerament a Anvers s'hi concentren molts magrebins, degut a la gran prosperitat que es nota a la ciutat i que ve de lluny -això explica l'important llegat artístic, com l'Ajun-tament o la catedral gòtica, la més gran del país-. Ja de tornada, abans d'anar a l'aeroport de Charleroi on opera Ryanair, passem per Lieja, a la part valona. La ciutat està dividida pel riu Mosa i en poques hores es veu tot perquè el casc històric és ben petit.

Els canals de Gant
A Gant, si no es té pressa, val la pena fer-hi un passeig resseguint els canals que la travessen. Sempre es troba un raconet idílic per seure en un banc o fer una foto i com a fons els castells medievals, negres i plens de verdet per la humitat. O la catedral de Sant Bavó, imponent edifici on es pot veure l'obra mestra de Jan van Eyck, L'adoració de l'anyell. A la nit, guaitar els aparadors de les nombroses botigues d'antigalles, sempre il·luminats amb una llum fosca, en què els amants d'objectes antics poden gaudir de valent. Una curiositat: passar quant es fa fosc pel car-rer Gewand, davant del carrer Sant Widostraat, situat al darrera del castell,doncs hi ha un antiquari de barba blanca i cabells llargs que llegeix llibres antics envoltat de tota mena d'antigalles i un gat molt gros dormint a l'aparador.

La fitxa
Bèlgica, sis dies: Avió, cinquanta euros. Allotjament en Youth Hostels, noranta. Tren, quaranta. Menjar, setanta.

Un peu a Itàlia, un peu a l’exIugoslàvia

Els canals de Trieste, semblants als de Venècia.

Un vol que se sol trobar bé de preu és el Girona-Treviso, a vint quilòmetres de Venècia, de Ryanair. Aprofitant, doncs, una oferta, volem en direcció aquella ciutat del Vèneto a la qual s’arriba en menys d’una hora i mitja de vol. Com bona part de moltes ciutats d’aquell indret, Treviso també va ser capital d’una marca, la Marca Trevisana, frontissa entre pobles o imperis. En temps del romans es deia Tarvisium.

Saquejada pels huns d’Atila, va passar després als gots i els llombarts, després amb els Carolingis fou capital. Més endavant va pertànyer a Venècia, va ser ocupada per Àustria, va tornar a Venècia, altre cop a Àustria, també als francesos i finalment el 15 de juliol del 1866 fou incorporada a Itàlia després da la unificació impulsada per Garibaldi. La petjada deixada per tots els imperis es pot veure visitant la ciutat antiga, envoltada per una muralla i que ressegueix un canal que es desvia del riu Sile. Uns quants carrers semblen Venècia, ja que estan travessats per canals d’aigua. S’hi pot entrar per diferents portes, com la de Sant Tomaso, Porta Calvi, Porta Santi Quaranta, Porta Frà Giocondo... Totes representen una època de la història. Al centre, la Piazza dei Signori, semblant a la de Florència. La Loggia dei Cavalieri, el Calmaggiore, el Buranelli -al costat del canal i que també va ser mercat de peix-, la mansió de Dant... tots són llocs a visitar.

Sortim de la ciutat en tren per anar altre ciutat de Marca: Gorizia al Friuli, frontera amb Eslovènia, durant anys Iugoslàvia. La ciutat l’anomenaven la Niça austríaca perquè va ser lloc d’estiueig de la burgesia vienesa durant els anys en que va formar part de l’imperi austrohongarès. Al bell mig de la ciutat i en un turó, s’alça majestuós el castell, el Borgo Castello. La ciutat també va ser cruïlla de civilitzacions; del món llatí, alemany i eslau. Gorizia va passar a Itàlia el 1918 a les acaballes de la Primera Guerra Mundial. En arribar al lloc fronterer amb Eslovènia, la ciutat continua però amb un altre nom, Nova Gorica, construïda el 1948 després del tractat de pau entre Itàlia i Iugoslàvia del 1947. Els seus ciutadans són una barreja i parlen l’eslovè i l’italià.

En tren anem també a un altre ciutat que ha estat marca o frontera al llarg de la seva història, Trieste. La ciutat es creu que va ser fundada pels romans al segle II a.C amb el nom de Tergeste (en cèltic, «mercat»). La ciutat ha tingut sempre llaços amb la cultura italiana, malgrat haver estat en poder dels Habsburg austríacs des de 1382 i de l’imperi austrohongarès fins la Primera Guerra Mundial. Un breu període, 1809-1815, també va ser departament francès. Al 1920 va integrar-se en el regne d’Itàlia. El 1945 va ser atacada per partisans iugoslaus i entre 1947 i 1954 va ser territori administrat per anglesos i nordamericans fins el 1954, quan va ser incorporada a Itàlia. Durant la Segona Guerra Mundial bona part de la ciutat encara estava poblada per eslovens; ara són només el cinc per cent de la població, amb una petita comunitat grega i alemanya i presència també de croats, serbis i albanesos.

Val la pena passejar per la ciutat per veure els majestuosos edificis civils del passeig marítim amb una barreja d’estil que els fan molt originals, sobretot la Plaça della Unità Italiana, amb el canal que hi passa a prop, que va del mar al mig de la ciutat. També al passeig marítim s’hi troben els museus Revoltella i el Del Mare i els edificis del Palazzo Comunale, el del Pitteri i Lloyd Triestino. JOAQUIM AMARGANT

Atura't-hi un minut: Gorizia
De 36.000 habitants, és una ciutat de moltes influències artístiques: la Piazza del Duomo amb la catedral del segle XIV o el castell, el Borgo Castello a dalt d’un turó amb les muralles venecianes envoltat de cases medievals. Moltes petites esglésies, places, jardins i un gran passeig que va fins l’estació del tren travessant la ciutat. A l’altre costat, la via del tren que fa frontera amb Eslovènia, Nova Gorica. Dalt d’un turó que dóna la vall de la línia del tren Zesana-Bled fins Àustria, hi ha la Vall del Vipava, al costat el turonet de Kostanjevica i a dalt de tot l’església de l’Assumpció i el monestir franciscà del segle XVII. Els últims Borbons francesos estan enterrats a la cripta de l’església. Al fons les muntanyes nevades dels Alps Julians i en dies clars es poden veure els Dolomites.

La fitxa
Pressupost: 180 euros. Cinc dies. Oferta avió 30 euros, tren 25 euros, allotjament 60 euros i altres 65.

De la ruta del ferro a la del Carrilet

L'explotació de les mines de carbó a les muntanyes d’Ogassa i Surroca a mitjans del segle XIX està en l’origen de la línia ferroviària Granollers-Ripoll-Sant Joan de Les Abadesses, que feia arribar el carbó a Barcelona. La Ruta del Ferro ressegueix, doncs, el trajecte que feia el tren fins les mines d’Ogassa. L’últim tram de la línia del tren Ripoll-Sant Joan de les Abadesses-Toralles es va tancar definitivament el 1980. Ara s’ha convertit en ruta de passeig a peu i per bicicletes.

Comencem. La bicicleta es pot carregar en tren fins Ripoll -on cal aturar-se a visitar el monestir de Santa Maria, fundat l’any 880 pel comte Guifré el Pilós- i des d'allà comença la Ruta del Ferro fins Sant Joan, de dotze quilòmetres, per vianants i bicicletes. En arribar a Sant Joan, els més agosarats poden continuar muntanya amunt fins les mines d’Ogassa. On dormir? A l’antiga estació hi ha un Alberg de quaranta places i amb lloguer de bicicletes. Per cert: a la població s'hi troba el monestir de Sant Joan que també va ser fundat a les darreries del segle IX per Guifré el Pelós. Des d'allà es pot fer el sender de les Quatre Ermites o el recorregut de les Fonts i arribar-se a Camprodon. Per anar a Olot no hi ha pista per bicicletes però es pot agafar la carretera, ara deserta, del Coll de Santigosa amb paisat-ges molts bonics, fins enllaçar amb la general que va de Ripoll a Olot.

Olot, capital de la Garrotxa. Per allotjar-s’hi, el càmping Les Tries o l’Alberg Torre Malagrida. A l’entorn hi ha la zona volcànica, fagedes i fonts com la de la Moxina. Els terratrèmols dels anys 1427 i 1428 van enrunar la vila medieval, cosa que fa que sigui una ciutat moderna. Al museu comarcal de la Garrotxa hi ha una bona representació de l’escola olotina de paisatges i una col·lecció d’escultures i pessebres. Seguim. A l’antiga estació del Carrilet comença la Ruta Verda que ens portarà fins a Girona: 54 quilòmetres. El Carrilet d’Olot a Girona es va inaugurar el 1911, però ja havia començat a funcionar parcialment de Salt a Amer el 1895. Es va tancar el 1969; ara s’ha convertit en ruta per bicicletes.

La sortida d’Olot fins les Preses és molt bonica en passar pel bell mig d’una fageda i la zona volcànica fins la Vall d’en Bas. Aquí comença una pujadeta i després baixada fins la població d’Amer, fent via per Sant Feliu de Pallarols i Les Planes d’Hostoles. A Anglès es conserva l’antiga estació del tren, igual que la de Salt fins arribar a Girona, on un bon lloc per allotjar-se és l’Alberg Cerberí del carrer Ciutadans.

La darrera etapa, quaranta quilòmetres, fins arribar al mar, a Sant Feliu de Guíxols. El Carrilet va ser construït el 1872 i va deixar de funcionar el 1969. La seva principal funció era connectar la ciutat de Girona amb el port de mercaderies de Sant Feliu de Guíxols. A la sortida de Girona hi trobem la Creueta, on s’amaguen les restes d’un poblat ibèric. En arribar a Cassà s’ha de fer una volta perquè on hi havia la via ara hi ha un polígon industrial. Les estacions de Cassà, Llagostera, Santa Cristina d’Aro... s’han convertit en espais d’acollida pels ciclistes, on es pot menjar i veure. A Santa Cristina es pot agafar la carretera que porta al Monestir de Solius. Arribats a Sant Feliu al seu passeig marítim hi ha el monument al carrilet amb una màquina de vapor.

Sant Joan de les Abadesses
De 3.600 habitants, el seu monestir romànic té influències occitanes i la primera abadessa en fou Emma, la filla del fundador, Guifré el Pilós. Cal destacar el Palau de l’Abadia, residència dels Abats, la Plaça de l’Abadessa Emma i les cases porxades de la Plaça Major així com la Casa Maragall, lloc d’estiueig de l’insigne poeta on va sorgir la inspiració per escriure La Vaca Cega i els Goigs del Comte Arnau. Segons la llegenda, el Comte Arnau, senyor de Mataplata, casat amb una dama honestíssima, sostenia relacions amb l’Abadessa o les monges del convent de Sant Joan. Altres versions diuen que va intentar conquerir una donzella que va fer-se monja. Quelcom hi deu haver de cert ja que al segle XI la comunitat femenina fou expulsada i s’hi va instal·lar una de masculina.

La fitxa
Pressupost de tota la ruta, de Ripoll a Sant Feliu de Guíxols: 100 euros (inclou albergs, menjar i desplaçament inicial en tren).

De la ruta del ferro a la del Carrilet

El grup de nois als quals fa referència l'article arribant al monestir de Ripoll.

L'explotació de les mines de carbó a les muntanyes d’Ogassa i Surroca a mitjans del segle XIX està en l’origen de la línia ferroviària Granollers-Ripoll-Sant Joan de Les Abadesses, que feia arribar el carbó a Barcelona. La Ruta del Ferro ressegueix, doncs, el trajecte que feia el tren fins les mines d’Ogassa. L’últim tram de la línia del tren Ripoll-Sant Joan de les Abadesses-Toralles es va tancar definitivament el 1980. Ara s’ha convertit en ruta de passeig a peu i per bicicletes.

Comencem. La bicicleta es pot carregar en tren fins Ripoll -on cal aturar-se a visitar el monestir de Santa Maria, fundat l’any 880 pel comte Guifré el Pilós- i des d'allà comença la Ruta del Ferro fins Sant Joan, de dotze quilòmetres, per vianants i bicicletes. En arribar a Sant Joan, els més agosarats poden continuar muntanya amunt fins les mines d’Ogassa. On dormir? A l’antiga estació hi ha un Alberg de quaranta places i amb lloguer de bicicletes. Per cert: a la població s'hi troba el monestir de Sant Joan que també va ser fundat a les darreries del segle IX per Guifré el Pelós. Des d'allà es pot fer el sender de les Quatre Ermites o el recorregut de les Fonts i arribar-se a Camprodon. Per anar a Olot no hi ha pista per bicicletes però es pot agafar la carretera, ara deserta, del Coll de Santigosa amb paisat-ges molts bonics, fins enllaçar amb la general que va de Ripoll a Olot.

Olot, capital de la Garrotxa. Per allotjar-s’hi, el càmping Les Tries o l’Alberg Torre Malagrida. A l’entorn hi ha la zona volcànica, fagedes i fonts com la de la Moxina. Els terratrèmols dels anys 1427 i 1428 van enrunar la vila medieval, cosa que fa que sigui una ciutat moderna. Al museu comarcal de la Garrotxa hi ha una bona representació de l’escola olotina de paisatges i una col·lecció d’escultures i pessebres. Seguim. A l’antiga estació del Carrilet comença la Ruta Verda que ens portarà fins a Girona: 54 quilòmetres. El Carrilet d’Olot a Girona es va inaugurar el 1911, però ja havia començat a funcionar parcialment de Salt a Amer el 1895. Es va tancar el 1969; ara s’ha convertit en ruta per bicicletes.

La sortida d’Olot fins les Preses és molt bonica en passar pel bell mig d’una fageda i la zona volcànica fins la Vall d’en Bas. Aquí comença una pujadeta i després baixada fins la població d’Amer, fent via per Sant Feliu de Pallarols i Les Planes d’Hostoles. A Anglès es conserva l’antiga estació del tren, igual que la de Salt fins arribar a Girona, on un bon lloc per allotjar-se és l’Alberg Cerberí del carrer Ciutadans.

La darrera etapa, quaranta quilòmetres, fins arribar al mar, a Sant Feliu de Guíxols. El Carrilet va ser construït el 1872 i va deixar de funcionar el 1969. La seva principal funció era connectar la ciutat de Girona amb el port de mercaderies de Sant Feliu de Guíxols. A la sortida de Girona hi trobem la Creueta, on s’amaguen les restes d’un poblat ibèric. En arribar a Cassà s’ha de fer una volta perquè on hi havia la via ara hi ha un polígon industrial. Les estacions de Cassà, Llagostera, Santa Cristina d’Aro... s’han convertit en espais d’acollida pels ciclistes, on es pot menjar i veure. A Santa Cristina es pot agafar la carretera que porta al Monestir de Solius. Arribats a Sant Feliu al seu passeig marítim hi ha el monument al carrilet amb una màquina de vapor. JOAQUIM AMARGANT

Atura't-hi un minut: Sant Joan de les Abadesses
De 3.600 habitants, el seu monestir romànic té influències occitanes i la primera abadessa en fou Emma, la filla del fundador, Guifré el Pilós. Cal destacar el Palau de l’Abadia, residència dels Abats, la Plaça de l’Abadessa Emma i les cases porxades de la Plaça Major així com la Casa Maragall, lloc d’estiueig de l’insigne poeta on va sorgir la inspiració per escriure La Vaca Cega i els Goigs del Comte Arnau. Segons la llegenda, el Comte Arnau, senyor de Mataplata, casat amb una dama honestíssima, sostenia relacions amb l’Abadessa o les monges del convent de Sant Joan. Altres versions diuen que va intentar conquerir una donzella que va fer-se monja. Quelcom hi deu haver de cert ja que al segle XI la comunitat femenina fou expulsada i s’hi va instal·lar una de masculina.

La fitxa
Pressupost de tota la ruta, de Ripoll a Sant Feliu de Guíxols: 100 euros (inclou albergs, menjar i desplaçament inicial en tren).

Entre Alemanya i Polònia

La plaça del mercat de Wroclaw, la més bonica vista mai per l'autor del text.

Ryanair ha tingut l’encert d’obrir una línea aèria entre Girona i la ciutat de Wroclaw, a la Silèsia polonesa. Ja havia posat, d’esquitllada, el peu en aquesta ciutat, però ara recomanar visitar-la.
Dalt l’avió sobta la quantitat de jovent, sobretot noies, present: la universitat de Wroclaw acull molts Erasmus, que aprofiten la qualitat educativa i els preus barats de la ciutat. Aquesta és molt antiga: tribus eslaves ja habitaven les illes del riu Oder l’any 900. Se l’anomena la Venècia de Polònia pels canals que forma l'Oder, amb dotze illes i cent ponts. De 640.000 habitants, quarta ciutat polonesa, a la ciutat hi ha una vintena d’esglésies, que omplen cada dia fervents catòlics. Hi ha molt a veure: la Plaça del Mercat és la més bonica que he vist mai i una de les més grans de Polònia, amb l’Ajuntament barroc edificat al 1492. Al costat hi ha l’església de Santa Isabel i entre la ciutat antiga, Stare Miasto, i l’Eixample es troben les esglésies de la Verge Maria, de Sant Gil, Sant Agustí, de la Santa Creu, de Sant Miquel, la de Sant Carles Borromeu i -en arribar a l’illa de l’Ostrów Tumski- la catedral gòtica de sant Joan Baptista. Davant del canal, hi ha l’imponent edifici barroc de la Universitat, construït entre l 728 al 1742. La ciutat ha tingut molts noms al llarg de la història, l’últim Bresslau, al segle XVIII. Durant la Segona Guerra Mundial, se'n va destruir el setanta cinc per cent i en ser alliberada pels soviètics va passar de nou a Polònia, el govern de la qual la va reconstruir. Una bona manera de conèixer els parcs, llacs i jardins de la ciutat és deixant-se portar per un tramvia.

Sortint amb tren de Wroclaw en direcció Alemanya de l’Est arribem a Zgorzelec, on el riu Neibe la separa de Görlitz -de fet és la mateixa ciutat, una part pertany a Alemanya i l’altre a Polònia des de 1945-. Un pont separa la ciutat i els habitants de la part alemanya van a comprar a la part polonesa, perquè malgrat formar part de la Unió Europea, conserven la moneda pròpia -l’zloty- i tot és molt barat. És com anar a Andorra anys enrere. Görliz, anomenada la perla de la Baixa Silèsia, és una meravella, quedes impressionat en passejar-hi. De vuitanta mil habitants, se la considera la ciutat més bonica d’Alemanya, amb els seus quatre mil edificis curosament restaurats i els quals la guerra no va afectar.

A una hora de tren hi ha Leipzig, de més de mig milió d’habitants, la ciutat més poblada de la Baixa Saxònia. Aquesta si afectada pels bombardejos, va ser restaurada en acabar la guerra. Ara, amb un toc de pintura, torna a lluir, malgrat que l’hivern sempre està núvol i a les quatre de la tarda ja és fosc. Al centre de la ciutat hi ha la gran Plaça del mercat amb el famós edifici del Barfussgässchen i molt a prop, la Thomasskirche, construïda al 1212, on Martí Luter va introduir la Reforma el 1539. També Joan Sebastià Bach va ser organista durant trenta anys. La ciutat té una gran tradició musical i a apart de Bach cal posar de relleu a Félix Mendelsson, la Gran orquestra del Gewandhaus i el Cor de Sant Tomàs. L’estació principal de trens és la més gran d’Alemanya i del davant en surten la majoria de línies de tramvia. Si agafeu el número 10, podeu visitar el colossal monument que recorda on Napoleó fou vençut l’octubre del 1813. JOAQUIM AMARGANT

Atura't-hi un minut: el centre de Leipzig
Leipzig és una ciutat universitària. De carrers molt amples, el mitjà principal de transport és el tramvia i també la bicicleta. El rovell d’ou de la vida social, artística i política de la ciutat és al davant de l'estació de tren, la plaça del mercat, presidida per una gran estàtua de Goethe que sembla que estigui a l'aguait del que fan els seus ciutadans. A les arcades s’hi troben botigues de llamina-dures; als alemanys els agraden molt, sobretot per Nadal. També hi ha moltes botigues de llibres vells, i la vella Borsa de Mercaderies on els comerciants feien les seves assemblees a partir del 1687. A la cantonada, l’edifici Renancentista de la Balança, restaurant al 1962. Molt a prop el Fòrum de la Història Contemporània de Leipzig, on es mostra l’ocupació soviètica i la història de la RDA amb moltes fotografies de fets històrics.

La fitxa
Pressupost (set dies): 200 euros. Avió (Girona-Wroclaw i Frankfurt-Girona, vint). Tren Polònia i Alemanya, setanta. Allotjament i menjar, 130 euros.

Holanda i Països Baixos

Imatge típica d'un dels canals que singularitzen la capital holandesa, Amsterdam.

Maastricht és la porta d’entrada a Holanda, sobretot ara que pots volar-hi amb Ryanair per zero euros (25 amb taxes). El seu nom va començar a sonar el 1992, quan s'hi va fer la cimera que va consagrar la moneda única, l’euro. Maastricht està encaixonada entre Bèlgica i l’estat alemany de Renània–Wesfàlia. Durant anys s’ha disputat amb Nimega ser la ciutat més antiga d’Holanda. El dia que hi arribem l’ambient era gris i gelat, sobretot quan travessem el riu Mosa, que parteix la població. A la ciutat antiga, amb carrers de vianants, hi ha moltes botigues que abaixen la persiana quan es fa fosc. La bicicleta és el transport habitual de la gent.

Amb el tren anem en direcció Rotterdam, però com que s’ha de fer transbord a Eindhoven aprofitem per veure la ciutat. És un lloc estrany; edificis molt moderns, barrejats amb esglésies i catedrals gòtiques. Explicació: durant l’ocupació alemanya a la Segona Guerra Mundial, els aliats varen bombardejar la ciutat i tots els edificis antics van quedar enrunats. Rotterdam, la ciutat d’Erasme, on hi ha la Universitat que du el seu nom. Li passa com a Eindhoven, s’hi barregen antigor i modernitat, i també va patir les bombes aliades. La ciutat és molt bonica: a prop del port hi ha uns canals amb les típiques cases holandeses i els seus vaixells de pesca. Rotterdam és la ciutat dels Països Baixos on he vist més gent de color i d’altres procedències, sobretot àrabs i asiàtics. Malgrat que fa molt de temps que hi viuen, fan vida a part; no es barregen gaire amb la població autòctona.

Els Països Baixos són dels més densament poblats del món; setze milions d’habitants per 41.000 quilòmetres quadrats. Van ser una gran potència marítima, al segle XVII, malgrat la guerra que durant vuitanta anys els va enfrontar amb Castella. El país va ser molt ric i el nivell de vida de la població va ser molt alt, fins i tot pel que fa a les classes socials més baixes. I és que durant molt anys, constituïts com a república, els Països Baixos van desenvolupar una burgesia molt poderosa i emprenedora. Això es pot comprovar visitant Amsterdam, la capital. Les seves cases van començar edificar-se al costat dels canals i la ciutat es va anar estenent per la plana fins arribar ser una de les més grans d’Europa.

Amsterdam, la ciutat dels canals, és francament molt bonica i val la pena passejar-hi, malgrat els carrers estan sempre plens de gent, sobretot al centre. També és la ciutat dels museus, el principal, el Rijks Museum, on hi ha una bona mostra de la pintura holandesa. Fent un recorregut per les sales és possible fer un seguiment per mitjà de les pintures de la història de la ciutat i del país. Són importants el Stedelijk Museum dedicat a l’art modern, el Museu Rembrandt i la casa de Rembrandt. Al Museu Van Gogh es famós perquè hi han exposades les millors obres del pintor. El lloc que també atreu molts visitants és la casa d'Anna Frank, la nena jueva nascuda a Frankfurt i refugiada juntament amb la seva família aquí per fugir dels nazis i que es va amagar durant tres anys en aquesta casa. Van ser descoberts al 1944 i portats a un camp d’extermini, on va morir. A Amsterdam no s’ha de deixar perdre l’ambient de la Plaça Dam amb el seu famós Ajuntament, del 1655, i també del Nieuw-Markt, al cor de la ciutat. JOAQUIM AMARGANT

Atura't-hi un minut: la mobilitat d'Amsterdam
Amsterdam és la ciutat dels canals i les bicicletes. Hi viuen 750 mil persones; al seu entorn, un milió i mig. Diuen que cada dia circulen per la ciutat set-centes mil persones amb bicicleta, i que n’hi ha uns set milions. De fet, arreu hi ha bicicletes. El curiós és que fent bon temps, plovent o fent vent, els pares o les mares porten els nens petits dalt de la bicicleta o asseguts al davant. Els nens i joves van a l’escola amb bicicleta, no pas amb moto com a casa nostra. El que em va cridar més l’atenció és que a la sortida d’un concert de piano a l’Òpera -d’un concertista català, precisament- la gent agafava el tramvia i d’altres la bicicleta. Un bon exemple.

La fitxa
Pressupost: 300 euros durant sis dies (avió 25 euros, tren 80 e, allotjament 100 e, menjar 50 e i varis: 45 e).

Pel canal de Castella

El canal de Castilla al seu pas per Valladolid.

La ruta del canal de Castella es pot fer a peu, en bicicleta o en cotxe. Trio la bicicleta. Cada dia, a tres quarts de 9 del matí, surt un Catalunya Exprés de l’estació de Sant Andreu Comtal en direcció a Saragossa. A l’estació de Sants, el tren va pràcticament ple però a Tarragona i a Reus baixa molta gent i a Mora la Nova ja només queden quatre gats.

No tardem gaire en deixar Catalunya i la vegetació,ens endinsem en terres aragoneses, tot és sec i sense arbres. Arribem a Saragossa i des d'allà agafem un altre tren cap a Logronyo. Òbviament la bicicleta sempre va amb nosaltres. Logronyo és la capital de la Rioja, la terra del vi. La ciutat ha crescut força últimament, amb grans blocs de pisos. La primera feina és registrar-se a l’Alberg de Pelegrins i sol·licitar la Credencial.Els albergs són els allotjaments més barats. Passar la nit costa tres euros en habitacions mixtes de lliteres. A les deu de la nit tothom ja dorm: els pelegrins del Camí de Santiago estan esgotats i tenen els peus plens de llagues. A Logronyo val la pena passar unes hores a la ciutat i passejar per la part antiga, dominada per la catedral. També travessar el riu Ebre pel Pont de Pedra i visitar l’antic escorxador. A la tornada es pot passar pel pont de ferro, ara en obres.

Malgrat la boira de primera hora del matí es poden veure grans extensions de vinyes fins el primer poble de Castella Lleó i cruïlla de trens: Miranda de Ebro. Aquesta ciutat ha crescut molt amb grans blocs de pisos, però, malgrat tot, és una ciutat curiosa de veure. És especialment interessant la casa de Les Cadenas on és va hostatjar en Napoleó. La tercera parada és Burgos,ciutat molt cuidada i també de pas en el Camí de Santiago. Després passem per Palència i allà ens dirigim en direcció nord a Alar del Rey, just quatre cases, però és on comença el Canal de Castella fins a Valladolid i Medina de Rio Seco; són 207 quilòmetres, bona part prop del riu Pisuerga. Durant el segle XVIII, els esforços del Marquès de l’Ansenada van fer possible que en el 1753 comencés la construcció del canal d’ús mixta: navegable i rec. Les obres foren executades per legions de presos. Després d’estira i arronses les obres varen finalitzar al 1835, però llavors ja era massa tard, al cap de pocs anys va aparèixer el tren molt arran del canal i és va acabar el negoci. També és varen construir nombroses indústries. Ara al costat del canal hi ha una Via Verda per anar a peu o amb bicicleta.

Comencem doncs la ruta a Herrera del Pisuerga, un poble amb un cas antic dalt d'un turó on destaquen les restses del convent franciscà de San Bernardino. Continuem a Osorno la Mayor, poble de mil cinc-cents habitants amb l’església de la Asunción d’origen romànic. L’Ermita de la Pietat i el dolmen funerari de la Valdávia són coses interessants a veure. A Frómista, en plena Tierra de Campos i de pas del Camí de Santiago hi ha l’església romànica de San Martin del segle XI i el Monestir de Nostra Sra. De la Misericòrdia del 1436. Darrera bé Palència, una altra etapa del recorregut,ciutat molt bonica amb nombrosos convents com el de San Pablo, l’església de sant Miguel, la de sant Francisco, la de La Compañía, el monestir de santa Clara i el Palau Episcopal.

Finalment arribem a Valladolid, etapa final del recorregut pel Canal de Castilla, ciutat que s’ha embellit molt els últims anys gràcies als diners arribats de la Unió Europea. JOAQUIM AMARGANT

Atura't-hi un minut: Fromista
Fromista és una població de pas tant pels que fan la ruta amb bicicleta pel Canal de Castella com pels pelegrins que van a Santiago. Val la pena passar-hi un dia. Els bons temps de la ciutat van ser a l’Edat Mitjana, quan el 1066, arran del testament de la Reina Doña Mayor es va construir el monestir de San Martín, cedit als benedictins. Passa el mateix el 1436 amb la fundació de l’altre monestir, també cedit a l’ordre benedictina amb el nom de Ntra.Sra. de la Misericòrdia. Aquesta població tant rica en art i que va ser una de les més importants de Castella durant la baixa adat mitjana, va entrar en decadència el 1492, amb l’expulsió dels jueus. En aquell moment eren mil i representaven una quarta part de la població. Ara Fromista, amb nou-cents habitans, viu del turisme, sobretot dels pelegrins que fan estada de pas pel camí de Santiago i de la poca explotada Via Verda del Canal.

La fitxa
Tren amb targeta daurada de Renfe, albergs i menjar durant cinc dies, dos-cents euros.

Des de Rússia, amb amor

La darrera vegada que vaig viatjar a Rússia, vint anys enrera, formava part de la Unió Soviètica. El món ha canviat molt, la URSS ha desaparegut i han aparegut el DVD, Internet i el mòbil. Com s’haurà transformat aquell país? Decidim anar-ho a comprovar. Un vol de baix cost en dues hores ens deixa a l’aeroport d’Arlanda, a quaranta dos quilòmetres d’Estocolm. Des d’allà, en dotze minuts, ens plantem al centre de la ciutat gràcies a un tren exprés que va a 222 quilòmetres/hora. Estocolm és per mi la més bo-nica de totes les capitals escandinaves. Amb dos milions d’habitants, està edificada al damunt quatre illes on el llac Mälaren es troba amb el mar.

Amb Silja Line i per cinquanta euros cada camarot de tres, travessem de nit d’Estocolm a Tallin. A coberta el gran espectacle de les mil illes que hi ha al triangle entre Estocolm, Turqú i Tallin. La capital d’Estònia és una petita però gran ciutat si comptem tot el seu entorn, amb un centre medieval que val molt la pena visitar ja que ha estat declarat patrimoni cultural de la Humanitat per la barreja d’estils arquitectònics, medievals, gòtics i barrocs. L’endemà a la nit deixem Tallin i amb autobús anem amb direcció Sant Petersburg -Leningrad a la meva última visita-. De matinada entrem a la ciutat que el 1703 va fer edificar el Tsar Pere el Gran i que s’anomena la Venècia del Nord. L’entrada per les afores és majestuosa, amb les grans avingudes modernes actuals i l’urbanisme simètric amb grans parcs i jardins de l’època estalinista. Fora les estacions, àvies jubilades venen de tot per subsistir de la pobra pensió que el hi ha quedat amb el canvi polític. En sortir el sol, passeig per la Prespectiva Nevski, una meravella. Cada pas trobes un edifici, un palau, un jardí que val la pena. Tolstoi, Dostoievski i d’altres escriptors i músics s’hi passejaven per visitar les nombroses llibreries. Al final s’arriba a l’antic Palau d’Hivern dels tsars, la immensa plaça on l'octubre del 1917 les masses enfervorides assalten el Palau enderrocant el règim despòtic dels Romanov. L’Hermitage forma part del Palau i és una de les majors pinacoteques i museus d’antiguitats del món però per entrar-hi calen tres hores de cua.

De matinada agafem un tren amb llits que per setze euros ens portarà a Moscou, la ciutat més gran d’Europa, amb dotze milions d’habitants. Una ciutat grandiosa amb amplíssimes avingudes de divuit carrils. Algú va dir que la ciutat no és per passejar sinó per desfilar. Fa molta calor i visitem la mítica Plaça Roja amb paraigües, del sol que fa. Al fons l’església de Sant Basili. Tombant a la dreta i travessant el riu Moscova trobem la fortalesa del Kremlin, que val la pena visitar. Des de la immensa vila olímpica es veu de lluny la impressionant universitat central de Moscou. Edificat el 1946, és un edifici gegantí de cinquanta pisos i que requereix tres quarts d’hora per donar-li una volta completa. Cal visitar el monestir de Novodevichy, lloc on Napoleó va ser frenat el 1812. El Parc dels avenços de l’URSS (ara Rússia), el museu de la Revolució i sobretot viatjar en metro, antic però per mi el millor del món amb estacions folrades de marbre. El teatre Bolxoi i el Parc Gorki juntament amb el mausoleu de Lenin són indrets que val la pena visitar. JOAQUIM AMARGANT

Atura't-hi un minut: els magatzems GUM
El contrast que vaig trobar del Moscou de fa 21 anys amb el d'ara és que tot s'ha de pagar. De la manca de certes llibertats polítiques i viure bé però amb austeritat, s'ha passat al luxe més refinat i la llibertat d'enriquiment més agosarat, però al mateix temps molta gent té molta feina per viure el dia a dia, malgrat haver millorat els últims anys. Fa 21 anys, els magatzems GUM de la Plaça Roja, de propietat estatal, els diumenges eren plens de gom a gom de gent comprant articles soviètics. Ara, un diumenge d'agost, estan completament buits però atapeïts de marques de tot el món inabastables pel rus mitjà.

La fitxa
Catorze dies allotjats en parròquies i albergs, cuinant nosaltres i desplaçaments amb trens, avions, vaixell, busos i metros, 585 euros.