Castella, terra de castells i sants

Castell de la Mota, a Medina del Campo.

He tornat en tren a terres castellanes. Som al mes de juny i començo la meva ruta a Frómista, província de Palència. Recolzat en una de les rescloses del Canal de Castella i a punt de tirar una fotografia, se m'acosta un home amb bicicleta i em pregunta que sé del Canal de Castella. Li dic que és una obra que va començar al 1759 per encàrrec del Marqués de la Ensenada i que va d'Alar del Rey fins a Valladolid superant l'aigua que porta nombroses rescloses en els 207 quilòmetres del seu recorregut. M'explica que fa sis dies que va sortir de Burgos amb bicicleta per fer el Camí de Santiago acompanyat de la seva dona que va en cotxe i a les nits hi dormen a dins. Una manera de viatjar. D'altres, com els nordamericans que trobo per camí, s'allotgen en hostals o albergs. Deixant enrera Frómista amb les seves esglésies romàniques, enfilem amb la bicicleta el Canal de Castella avall en direcció Palència. Amusco, Ribas de Campo -amb el monestir de Santa Cruz de Zarza del 1176- i Husillos són poblets que trobem pel camí, durant el qual les esglésies romàniques sobresurten de les extenses planúries sembrades de blat. Els colors de les abundants flors trenquen la monotonia del camí. Poc abans d'arribar a Palència s'alça majestuós el castell de Los Sarmientos, dalt d'un cim, a la localitat de Fuentes de Valdepero.

Entrant a Palencia, a l'esquerra, trobem la gran dàrsena, o petit port, on arribaven les embarcacions que feien el recorregut pel canal, el camí de Sirga. Ara ho fan com a passeig turístic quan arriba el bon temps. El riu Carrión i Grijota passen per Palencia formant el gran Parc de les Aigües, un munt de passadissos d'aigua on s’hi pot fer de tot: pescar, banyar-se, anar amb barca, footing, passejar, bicicleta. És un dels espais verds i aquàtics urbans més grans d'Europa. Enfilant canal avall es pot visitar Venta de Baños, Dueñas, que fins el segle XVIII estava envoltada de muralles. Ara sols en queden les restes, fins arribar a Valladolid, on l'acabament del Canal coincideix amb una dàrsena que aboca les aigües al riu Pisuegra.

A 28 quilòmetres al sudoest de Valladolid trobem la població de Tordesillas, amb nou mil habitants, on passa el riu Duero. Tordesillas també és una de les joies que cal visitar pels seus conjunts històrics: la Plaça Major, del segle XVII, perfectament quadrada, amb edificis de dos pisos i l’Ajuntament; típica plaça castellana. Trobem també el Monestir de Santa Clara edificat damunt d'un palau mudèjar manat construir pel rei Alfons XI el 1340, després de vèncer als àrabs en la batalla del Salado. Els amants de l'art religiós no poden deixar de visitar les esglésies de San Antolín, Santa María, San Pedro i l'església de Santiago. Cal dir, però, que totes aquestes poblacions castellanes no s'han escapat del boom immobiliari dels últims anys i que al seu entorn s’han construït nombroses urbanitzacions, trencant l'harmonia paisatgística.

En direcció sud i a 52 quilòmetres de Valladolid, es troba Medina del Campo, amb el seu famós castell de la Mota aixecat damunt d'un turó, on es trobava el primerenc nucli edificat. Val la pena pujar el turonet a la posta de sol ja que els seus rajos envermelleixen les parets del castell construït de per si amb maons vermells. El castell és un dels més grans que encara es conserven i està declarat Bé Cultural. La Colegiata de San Antón i el castell són els monuments més importants de Medina del Campo. Es troben molt a prop de la Plaça Major. D'estil gòtic finalista, la construcció és complexa ja que hi podem trobar estils que van dels segles XVI al XVIII. A l'interior de la Colegiata es troba l’anomenat Pendón -una mena de bandera de l’Edat Mitjana- dels Reis Catòlics.

Atura't-hi un minut: Ávila
Amb el tren, venint de Valladolid, a la llunyania es comencen a veure ls muralles d'Àvila. Les recordo per la pel·lícula Orgullo i pasión, d’Stanley Kramer, on es relata com un grup de guerrillers, el 1810, durant l'ocupació napoleònica, intenten que un gran canó no caigui en mans franceses. Però més important que això és que a Ávila hi va viure Santa Teresa de Jesús. Va néixer el 1515 aprop d'Àvila, a Gotarrendura. Al lloc on hi havia la casa on va viure de petita ara hi ha el convent de Santa Teresa. El convent, d'estil gòtic, es pot visitar amb un guia. Els que hem anat a les trobades de Taizé, encara ens ressonen aquells versos de Santa Teresa: «Nada me turbe, nada me espante, quien a Dios tiene nada le falta». Un altre edifici que es pot visitar és la catedral d'estil gòtic del Salvador, edificada el segle XII amb disseny militar, ja que es troba aprop de la porta principal de les muralles que encerclen la ciutat.

Toscana i Umbria, a Itàlia

Aspecte de la zona central de Perugia, a la regió de l’Umbria.

Principis de primavera. Un vol de baix cost de Ryanair ens porta a Bolònia, anomenada "la ciutat roja" per la vermellor de les seves teulades i perquè fins el 1999 va ser un bastió del PCI, el Partit Comunista Italià, i les formacions que van seguir després de la seva desaparició. Bolònia sempre es posava de model com ha de ser una ciutat. Va ser durant molts anys la millor ciutat d'Itàlia humanament i urbanísticament, com també la primera en què el vianant va tenir prioritat davant del cotxe.

Bologna la Dotta, anomenada així perquè va tenir la primera universitat del món al 1088 i Bologna la Grassa per la seva excel·lent cuina. En el nostre pas per la ciutat vàrem poder gaudir d'uns quants monuments com les Torres inclinades dels Asinelli i Garisenda, la Basílica de Sant Petrònio a la Piazza Maggiore, el Palau municipal i el Palau Podestà i encara més esglésies en un ambient de molt de tragir pels carrers, ja que era dissabte el vespre.

A una hora de tren arribem a Florència, Firenze en italià, la capital de la Toscana, la ciutat dels Mèdici i del Renaixement, on el toscà va esdevenir la base de la llengua italiana. Florència, per a mi, a mida que passen els anys ha seguit el camí de la majoria de ciutats italianes: el cotxe ho ha envaït tot i resta poc espai per els vianants. La ciutat, això si, ha recuperat el tramvia que comença i acaba davant l'estació del tren de Santa Maria Novella. Els diumenges a l'entorn de la fortalesa que hi ha al darrera de l'estació de tren es desplega un mercat de mobles antics i d'antigalles de totes les èpoques. Tot i ser objectes molt tronats tenen els seus compradors. Dos fets que em varen cridar l'atenció: la gran quantitat de joves estudiants que havien escollit com a viatge de fi de curs visitar la ciutat -a la tarda, un cop cansats de tantes explicacions, feien gatzaran en les nombroses places-. L'altre fet que va trasbalsar la vida de la ciutat va ser la visita del primer ministre Silvio Berlusconi instal·lat a l'Hotel Nazionale al costat del riu Arno. Durant tot un dia es va tallar la circulació de vehicles i vianants; una part de la ciutat on uns centenars de manifestants ja l'esperaven per dir-li «quatre coses». Molt aprop del Nazionale hi ha el Ponte Vecchio, el més antic de la ciutat i construït en època tardana per els etruscs i que els alemanys en la seva retirada al 1944 va ser l'únic que no varen destruir, sembla ser, per ordres del propi Hitler.

Deixem la ciutat de santa Maria de Fiore i del David de Miquel Àngelo per endinsar-nos a la regió de l'Umbria fins arribar a la ciutat de Perugia molt aprop del Llac Trasimè. Es pot dir que són dos ciutats: la de baix al pla amb l'estació de tren de Fontivegge i la de dalt, històrica, penjada al cim. Les uneix des de fa poc un curiós i pràctic minimetro -un euro, un quart d’hora- que corre per un aqüeducte que s'aguanta per uns pilars amb set estacions penjades. Perugia conserva importants i nombrosos restes antics com l'Arc d'August i la Porta Marzia i en bona part encara es conserven les muralles que l'encerclen. La part medieval està molt ben conservada i s'ha convertit en espais per a vianants on es pot passejar per gaudir dels seus palaus i esglésies. La Galeria Nacional d'Umbria, el Museu arqueològic, el Museu de l'Opera del Duomo, l'Acadèmia de Belles Arts o el Museu històric de Perugia. Per un pont en forma d'aqüeducte es pot passar d'una part a l'altre de la ciutat a peu vorejant cases molt antigues i amb molt bones vistes a cada costat -al fons es pot veure el riu Tíber-. El nostre destí per agafar l'avió de tornada, és Roma, però abans passarem per Assís.

Atura't-hi un minut: Assís, la ciutat de Sant Francesc
A pocs quilòmetres de Perugia es troba la ciutat d'Assís, penjada d’un turó. Des de l'estació es travessa la ciutat no-va fins un camí de vianants de rajoles vermelles amb milers de noms gravats. El primer que es veu és la gran Basílica de sant Francesc d'Assís, lloc de pelegrinatge. Els carrers i les cases del poble s'han restaurat després del terratrèmol de 1997. Totes les cases, les esglésies i els estrets carrers semblen de postal i hi ha una gran serenor a certes hores; només se sent piular els ocells. Francesc, el fill d'un comerciant ric, hi va néixer al 1182 i va morir a santa Maria dels Àngels. Però abans es va presentar davant el Papa Inocenci III per presentar-li la seva reforma evangèlica basada en l'aus-teritat i el servei als més desvalguts. Hi ha quatre esglésies: Santa Maria Maggiore, la Catedral de Sant Ruffino, l'església de Santa Clara i la de Santa Maria dels Àngels. A dalt de tot del poble i damunt d'una roca s'alça majestuós el castell medieval de la Roca Maggiore.

La fitxa
Pressupost: Avió, a través d’una oferta de Ryanair 25 euros, Trens regionals: 45 euros. Quatre dies allotjament en albergs: 80 euros.

D’Al-Andalus al Marroc

La muralla que encercla la ciutat antiga de Fes.

Retornem de nou al Marroc però en aquesta ocasió seguint les petjades dels andalusos musulmans, que entre els segles XIV i XVII deixaven enrere la península ibèrica per a retornar a Rabat o Fes. El vol de Girona a Màlaga costa vuit euros amb Ryanair i de Màlaga cada hora surt un autobús en direcció a Algeciras, on es pot fer el salt en vaixell a Ceuta i Tànger. Al port d’Algeciras comencem a tastar el que serà el recorregut pel Marroc, una persecució constant per vendre'ns coses. Comprem bitllets per saltar a Tànger. No seguirem, per tant, el camí que feien els musulmans andalusos expulsats de Màlaga o Granada a partir del 1493: ells retornaven per Melilla, on els seus compatriotes bandolers els esperaven per robar-los els diners i les joies que portaven. Poc han canviat les coses amb el pas dels segles perquè en arribar a Tànger ens diuen que amaguem bé la cartera i vigilem les nostres motxilles.

Tànger és una ciutat que ha crescut molt últimament i que durant anys havia tingut un estatus especial; el Cap Espartel sempre ha estat desitjat per molts pobles que hi han deixat la seva petjada: fenicis, cartaginesos, romans, anglesos, francesos, alemanys i entre 1940 i 1945 espanyols. El més rellevant de veure de Tànger és la construcció anomenada Kasbah i la gran mesquita, on només poden entrar musulmans.

El millor mitjà per viatjar al Marroc és el tren i amb aquest transport anem fins a Rabat, en departament de primera. Sortim mitja hora tard i durant el trajecte acumulem una hora i mitja més de trajecte. La gent s'ho agafa amb resignació; aquí el temps es mesura d'una altra manera. Finalment arribem a Rabat, una de les quatre ciutat on té residència el rei del Marroc. Noto la ciutat molt més desendreçada que el 1971, més bruta i deixada, amb molta més gent vagant pels carrers. S'han construït molts barris perifèrics on molta gent hi va a parar fugint de la misèria del camp; venen a Rabat a provar sort.

Fem un tomb al matí per la part moderna de l'avinguda Mohamed V fins el Palau Reial i veiem com les voreres estan ocupades amb els cotxes del personal que treballa als diferents ministeris i les casernes militars. Hem de passar pel mig del carrer per anar al Xellah, l'antiga necròpolis construïda pels cartaginesos i després ocupada pels musulmans marenís. Tota l'antiga ciutat, ara en ruïnes i envoltada d'una gran muralla, és un oasi de pau i tranquil·litat ple de plantes exòtiques i nius de cigonyes. Entrant de nou a la ciutat entre muralles, a la Plaça Golàn, veiem la catedral catòlica de Sant Pere de Roma, de 1930 i oberta a tothom. A la Kasbah o ciutat antiga, hi ha la fortalesa dels udaies, on es va instal·lar tota la població extremenya d'Hornachos, expulsada el 1610 pels reis castellans de la península ibèrica. Les muralles que donen al mar, a la desembocadura del riu, les van construir els musulmans andalusís també expulsats. A l'interior els carrers són estrets, amb les cases pintades de blau i blanc estil andalús.

En tren sortim per anar a la ciutat imperial de Fes, per a mi la més bonica del Marroc. Resseguim la gran muralla. Vigilada per la guàrdia especial, es pot veure que sobresurt un dels tants palaus de la monarquia alauita. Per la porta principal entrem a la Medina, on es poden visitar les nombroses mesquites, palaus i escoles alcoràniques que hi ha. També disset sinagogues. A la part dreta del riu que travessa la ciutat s'hi van instal·lar vuit mil famílies andaluses musulmanes expulsades d'Al-Andalus. No perden l'esperança de tornar: a dins de casa, ben amagada, conserven la clau del seu antic immoble per si un dia poden fer-ho. JOAQUIM AMARGANT

Atura't-hi un minut: La torre de Hassan, a Rabat
A les afores de Rabat i davant el riu Bou Regreg hi ha -al damunt d'un petit cim- el que havia de ser la mesquita més grans del món, l’inici de la construcció de la qual data del segle XII. A punt d'acabar-se va quedar des-truïda per el terratrèmol de 1775. El que resta són unes quantes dotzenes de columnes de les 424 previstes per aguantar la gran nau de la mesquita.A la part alta de la gran esplanada hi ha el mausoleu de marbre blanc en que està enterrat el rei Mohamed V, mort al 1961 i que és lloc de pelegrinatge i de visita obligada pels turistes. Al costat hi ha una mesquita per homes i altre per dones obertes al públic per l'oració. Més avall de la gran esplanada hi ha un parc molt tranquil Des d’allà es pot veure una bona vista de la ciutat de Salé i a l'esquerra les muralles verme-lloses de la fortalesa dels udaies a la Kasbah. J.A.

La fitxa

Pressupost: Avió de Girona a Màlaga vuit euros i Fes-Girona 18. Cinc dies d’allotjament seixanta euros amb al-bergs i hotelets. Tren i vaixell: 56 euros.

Retorn a Al-Andalus

Alhambra amb la sierra Nevada al fons, tirada des de el Mirador de San Nico.

Des que vaig llegir fa uns anys el llibre de l'escriptor libanès Amin Maalouf Lleó d'Àfrica -on parla de la conquesta i expansió berber i àrab per la Mediterrània i d'Al Andalus- em rondava pel cap aprofitar una oferta de vols de Vueling per anar-me'n a Màlaga i començar un recorregut per terres andaluses. Ja hi havia estat, a Màlaga, el 1971, quan molts andalusos emigraven cap a Catalunya amb la maleta de fusta. En aquell moment no sabia que el segle XIX, a Màlaga, s’hi va produir una gran activitat industrial i revolucionària i que el 1933 el primer diputat comunista d'Espanya que va sortir de les eleccions era d’allà.

A prop de la ciutat, i amb el tren, que també passa per l'aeroport, es pot arribar a la Costa del Sol. Màlaga també va ser una pròspera Medina andalusí, quatre vegades capital del seu propi regne, que va decaure amb la incorporació a la Corona de Castella. Per conèixer el seu passat andalusí és recomanable visitar la Medina, anomenada Alcasava, que s'enfila damunt d'un turó a prop del mar. A l'Alcasava hi ha el castell nazarí de Gibraljaro i també les restes d'un teatre romà. Cal pensar que a l'època nazarí el seu comerç tenia un radi econòmic que arribava fins el Marroc.

La catedral de l'Encarnación va ser construïda damunt de la Mesquita Major i molt a prop també s'hi troba el Museu Picasso, ja que el pintor hi va néixer el 1881. Pels historiadors de la Guerra Civil és interessant visitar el que resta del cementiri de San Rafael, entre el Paseo de los Tilos i Conde Guadalhorce. Allà hi ha les fosses comunes de més de vint mil persones afusellades per les tropes franquistes quan varen entrar a la ciutat. També a la carretera que va a Almería les mateixes tropes van assassinar més de cinc mil persones entre dones, nens i vells. No van perdonar que Màlaga fos d'esquerres.

Sortim de Màlaga amb tren en direcció a Granada, la ciutat que per mi és la més interessant de totes les capitals andaluses. El centre modern i l'eixample, malgrat ser de reduïdes dimensions, tenen l'especte d'una gran ciutat amb carrers i passejos molt bonics. No en va els reis Carles V i Juana la Loca invertiren molts diners el segle XVI en la construcció de l'hospital reial, el palau de Carles V, la catedral i el manteniment de l'Alhambra. A la capella Reial s’hi enterraren els cossos dels Reis Catòlics. La joia de Granada per a molta gent és l'Albaicín, coneguda com l'Alcazaba Cadima que s'enfila muntanya amunt al costat esquerra d'un riuet que després va a raure al Genil, al passeig de la Rambla. A l'Albeacín hi ha unes quatre mil cases construïdes a l'època en què els musulmans ocuparen la ciutat. El segle X els Zari construïren la ciutat, els berbers van ampliar el recinte emmurallat construint nombroses fonts i a l'època nazarí, amb la creació del Regne de Granada, es va aixecar l'Alhambra. A la vall que separa l'Albeacín de l'Alhambra, penjades al costat de la muralla, encara es conserven nombroses coves, que fins fa poc servien d'habitatge. Una bona hora per visitar l'Albeacín és a la tarda, a la posta de sol, quan molta gent s'aplega al mirador de la plaça de san Nicolás per contemplar l'Alhambra, que va agafant un color rogent amb el constrast de la blancor de la neu de Sierra Morena al fons.

Quan la Granada de Boabdil el Chico va capitular davant les tropes castellanes dels Reis Catòlics, el 1492, molts dels seus habitants berbers que no varen voler convertir-se se'n tornaren amb tot el que podien cap la ciutat de Fes, al Marroc. Molts s'endugueren la clau de la seva casa de Granada per si un dia tornaven. JOAQUIM AMARGANT i BADENAS

ATURA’T-HI UN MINUT: L’Alpujarra.
A prop de Granada hi ha Sierra Nevada amb el seu pic, el Mulhacén, de 3.488 metres d'alçada, el més alt de la península Ibèrica. Al seu costat, l'Alpujarra, una comarca amb nombrosos pobles penjats a la muntanya i dels quals el més alt és Trevélez, on arriba l'autobús sortint de Granada. En visitarem un: Lanjaron, a 660 metres d'alçada sobre el nivell del mar i famós pels seus manantials d'aigua mineral. Lanjaron va restar desconegut fins entrat el segle XX en què la gent adinerada va començar a venir-hi a estiuejar. A les afores del poble i en un turó hi ha un castell construït pels almogàvers entre els segles XII i XIII i que servia d'aixopluc per la població ber-ber, que es va establir en aquell indret. El nom del poble el posaren els àrabs, Al-Lancharon, que volia dir, camp de fonts saludables.

La fitxa
Avió de baix cost, Vueling o Ryanair, 40 euros. Tren: 25 euros. Allotjament cinc dies en albergs, cent euros.

Madrid i el seu entorn

La plaza de Oriente, un dels indrets característics de Madrid.

La primera vegada que vaig anar a Madrid va ser l’agost del 1963, amb un tren de fum i quinze hores de viatge. Els departaments eren de vuit persones; tots fent giravolts per trobar la postura per tal de dormir. I precisament quan més endormiscats estàvem,entrava la policia demanant la documentació a tothom. Era l’època franquista, tots estàvem vigilats i controlats. Ara, amb l’alta velocitat, el trajecte dura menys de tres hores. Si aconsegueixes un bitllet tarifa web són 43 euros. Menys de la meitat d’un bitllet normal.

Poca cosa es pot dir de Madrid que els lectors de Valors no sàpiguen. El que m’ha cridat més l’atenció en el darrer viatge és la quantitat de gent que a tota hora, sobretot a la nit, omple bars i cafès dels carrers de l’entorn de la Plaça Major i del Sol. Per mi va ser una descoberta veure que, a part del Museu de Prado, del Centre d’Art Reina Sofia, del Museu Thyssen, també existeix el Museu del Pernil. Millor dit, molts Museos del Jamón. La Carrera de San Jerónimo n’està ple, des de la Plaça del Sol al Congrés de Diputats. Són bars amb taulells majestuosos que ofereixen als clients plats amb suculents talls de pernil a un preu molt barat. Gastronomia a banda, a qui li agradi fer un seguiment dels poetes i escriptors castellans i també politics, pot perdre’s pels carrers que van de la Ronda de Toledo i el Passeig del Prado a la Calle de Alcalá. Les plaques d’aquests carrers són de rajola de colors, amb el dibuix del personatge per il·lustrar-la. Al carrer Lope de Vega, per exemple, es conserva la casa on va viure els últims anys de la seva vida. Igual que el carrer del Turco, que és on el 27 de desembre del 1870 el general Prim, fill de Reus, va patir un atemptat de resultes del qual va morir al cap de tres dies. Els que heu llegit l’últim llibre de Noah Gordon, El Celler, podreu recordar com l’escriptor recrea l’assassinat del general Prim en el Madrid d’aquell temps i com era llavors l’estació d’Atocha, que ara fa de sortida i arribada de l’AVE.

Des del Palau Reial, que queda enlairat i en direcció als jardins Campo del Moro, es poden veure a la llunyania els grans nuclis urbans de Móstoles, Alarcón o Fuenlabrda. Jo recordo al 1963 que eren pobles petits que rebien un allau d’immigrants que fugien de la fan d’Andalusia i s’instal·laven com podien en nous blocs de pisos construïts per ells sense cap servei. El diari ABC contínuament lloava la “Paz de Franco” i “el bienestar de los españoles”, però no deia res de tot el que jo veia amb els meus propis ulls. Andalusos... però també catalans: a Madrid i el seu entorn diuen que hi viuen cent mil catalans, entre ells els cosins de la meva mare. No crec que siguin tants, però el que si sé és que tenen càrrecs a les grans i petites empreses.

Uns dels llocs que sempre havia volgut visitar quan anava a Madrid eren aquests barris perifèrics sorgits de la gran immigració dels anys seixanta i setanta: Vallecas i el Pozo del Tío Raimundo, habitats per gent procedent de diferents indrets de Castella, Extremadura i Andalusia que s’hi varen establir en aquells anys. Per fi he aconseguit fer realitat aquell somni i recordar, allà estant, les lluites obreres i veïnals d’aquells anys foscos de la dictadura. Tots aquells blocs de pisos ara estan envoltats de jardins, més o menys arranjats, però això si, ben ventilats per l’aire de la Sierra. Un altre lloc on es pot veure en què s’han convertit els camps que fins fa uns anys estaven sembrats d’enciams i verdures són les urbanitzacions del terme municipal de Las Rozas, Majadahonda o Pozuelo de Alarcón, ara plens de cases unifamiliars. Les més properes a l’estació de Príncipe Pio, de Madrid, són més luxoses i a mida que el tren avança en direcció a Las Rozas les cases es tornen més senzilles. Encongeix el cor veure tots els terrenys abandonats a l’espera que alguna immobiliària els compri per fer-hi habitatges. Madrid, malgrat l’anomenada per moltes coses, en té dues que li manquen i que cada cop són més presents a totes les capitals d’Europa: grans zones de vianants per passejar-hi sense patir pels cotxes i carrils de bicicletes, com també la possibilitat de poder-ne llogar, com passa a Barcelona. JOAQUIM AMARGANT

Atura't-hi un minut: Sierra de Guadarrama
A la Sierra de Guadarrama, a prop de Madrid, hi ha el Monestir de sant Lorenzo del Escorial en forma de graella, que es la manera en què va morir cremat el Sant. És un lloc on molts madrilenys van a passar el cap de setmana i també l’estiu, ja que té un clima molt fresc. Però dins el mateix terme municipal s’hi troba el Valle de los Caídos. El record que en tinc de la primera vegada que m’hi varen portar, al 1963, és del meu oncle, que no hi va voler entrar. Era l’època en que el prior del Monestir era el benedictí Frai Perez de Urbel, historiador castellà, amic de Franco, procurador en Corts i concejero nacional del Movimiento. El règim franquista i l’Església Catòlica eren cul i cadira. Anys més tard de la primera visita vaig saber que al meu oncle li havien portat un temps després de la guerra. Els treballs per anar escapçant la roca inicial i fer el monument commemoratiu van anar a càrrec de presos republicans als quals obligaren a treballar com esclaus a pic i pala.

La fitxa
Anar i tornar amb l'alta velocitat en tarifa web val 87 euros. Estada cinc dies en un Alberg són 22 euros dormir i esmorzar per nit. Dinars i sopars a 7 euros per àpat.

Records de Lusitània

La riba d'Oporto, amb la ciutat al fons.

La ruta recomanada d’aquest mes és per fer-la en tren sortint de nit en Trenhotel de l’estació de Sants de Barcelona en direcció a Vigo. Són quinze hores amb un tren de luxe però que es poden pagar a preu de tarifa web si s’hi esmercen uns quants esforços.

Plou, quan arribem a Vigo, i un taxi ens porta a l’estació d’autobusos per anar a Oporto, a Portugal. Durant el recorregut per la ciutat, entre pujades i baixades dels carrers, parlem amb el taxista amb un accent gallec però parlant castellà. Em ve a la memòria l’origen celta dels gallecs: sis-cents anys abans de Crist els celtes poblaren la Punta d’Europa, tal com s’anomena també Galícia. Van ser els romans els que van portar el substrat –el llatí- perquè sorgís el gallec, un idioma que ha patit pitjor sort que el català: durant l’ocupació castellana, el segle XV i XXVI, els Reis Catòlics desposseiren Galícia dels seus signes d’identitat, castellanitzant la noblesa i prohibint el gallec en documents escrits. A l’any 1500 es varen publicar les ultimes lleis redactades en gallec.

Passant per la badia de Vigo, el port em recorda també que molts gallecs immigraren a Amèrica per mar. I de seguida ja arribem a Oporto, a Portugal, territori que precisament a l’època dels romans formava Lusitània amb l’actual Galícia. Una ciutat, Oporto, que vaig visitar per primer cop el 1978, quatre anys després de la Revolució dels Clavells. En aquella època a la segona ciutat de Portugal així com a la resta del país el temps s’havia aturat; tot era vell i tronat. Ara el barri del port, per exemple, ha estat declarat Patrimoni de la Humanitat: els seus carrers que s’esmunyen amunt i avall, amb llambordes, cases velles... tenen un encís que abans no havia sabut trobar. Trobo molts turistes catalans i és que cada dia surt un vol de Ryanair de Girona a la ciutat. D’entre els monuments destaca el pont de ferro que travessa el riu Duero -edificat al 1877 per l’enginyer francès Eiffel- però la millor vista és des de la part alta de la ciutat. A la riba del Duero, vorejant el port i fins arribar a l’oceà Atlàntic, un tramvia passeja passatgers i turistes i els porta dalt de tot de la ciutat nova, a l’Eixample, on hi ha l’Ajuntament i la Plaça de La Liberdade.

Primer d’any, missa solemne a la catedral romànica del segle XIII, amb tota la jerarquia eclesiàstica. Dos descobriments: el so de l’orgue -magnífic, un dels millors de Portugal- i el claustre, amb mosaics blancs pintats de blau i relleus d’esdeveniments històrics. Des de la terrassa de la catedral es pot veure tota la ciutat, les antigues muralles i les nombroses esglésies que la coronen. Sento una veu coneguda; és una mataronina que em diu: ”No em pensava que tingues tantes coses boniques Oporto”. És veritat, en dos dies no n’hi ha prou per veure-ho tot.

Amb tren ràpid arribem a Lisboa. Ciutat de pujades i baixades amb el seu castell de Saô Jorge enfilat dalt de cim del barri de l’Alfama. Molt a prop la Seu, un grandiós monestir des de la terrassa del qual es pot veure tot Lisboa i el seu port amb el riu Tajo. A l’Alfama s’hi pot pujar en tramvia per dos indrets: el carrer que passa per la catedral romànica –que cal visitar- i que és per on passen tots els turistes o pel carrer Rua Dos Cavaleiros que surt de la Plaça Martin Moniz. En aquesta part de Lisboa malviuen en cases derruïdes i carrers bruts nombrosos ciutadans de color procedents de les antigues colònies portugueses, Moçambic i Angola. La zona de la Baixa, amb la Plaça del Rossio –oficialment de Pedro IV-, és la part més animada de la ciutat, per exemple el carrer Correiros que porta fins la Praça do Comercio, ara en obres, davant del port.
De dia es pot visitar el Mosteiro dos Jerónimos i la Torre de Belem tot passant pel pont 25 d’abril. JOAQUIM AMARGANT

Atura't-hi un minut: Lisboa de nit
Recomanem enfilar carrer amunt del teatre Nacional fins arribar al mirador que hi ha a la Rua Sâo Pedro de Alcântara. Val molt la pena, de nit. Arribats allà es pot agafar el tramvia-funicular fins la Plaça dos Restauradores, la més gran i bonica de Lisboa tot i ser moderna. Aquesta plaça està dedicada a tots els que s'aixecaren contra la dominació castellana de Felip IV al 1640, com els catalans amb la Revolta dels Segadors -però Portugal va aconseguir la independència, ja se sap-. De nit és molt bonic també passejar-se per l'entorn de l'Elevador de Santa Justa, igualment del francès Eiffel, entrant a les nombroses botigues i llibreries antigues que hi ha a la zona. J. A.

La fitxa
El tren i l’autobús de Barcelona a Vigo d’anada i tornada costa uns 120 euros. I cinc dies allotjament en pensions, uns 125 euros.

La conca minera del Rhin

Vista de les tradicionals mines d'Essen.

Avui anem a l’estat alemany de Renània-Wesfàlia, on històricament s’ha concentrat la gran indústria pesada del país. Des de fa poc s’ha obert a Weeze, a cent quilòmetres de Düsseldorf, el trànsit aeri a l’antic aeroport militar anglès de l’època de la Segona Guerra Mundial -de 1954 al 1999 aquest va ser aeroport militar de la RAF, les forces aèries britàniques, ja que aquella part del país va quedar sota jurisdicció britànica. A l’entorn de l’aeroport encara es poden veure les casernes que fins fa poc ocupaven els militars-. Ara, la catalana Girona i l’alemanya Weeze han quedat unides pels vols de Ryanair. De Weeze surten cada hora autobusos que van a Essen, Düsseldorf i Amsterdam, ja que els Països Baixos queden molt a prop.

Arribem a Düsseldorf amb un temps gris i plujós, com bona part dels dies d’hivern a Westfàlia. La ciutat va quedar completament destruïda per l’aviació aliada a la Segona Guerra Mundial i es va haver d’aixecar de nou. Malgrat el tancament de nombroses indústries pesades els anys vuitanta encara conserva una base industrial, tot i que en gran part s’ha reconvertit a ciutat de serveis i tres mil empreses internacionals hi tenen la seva seu.

Al desembre, al costat del Rhin, s’hi instal·len unes pistes d’esquí amb neu artificial on tothom pot esquiar-hi i així fer més agradable l’entristit hivern. Al mateix passeig del riu hi ha el museu del cinema i la Mark Platz -amb nombroses parades d’ornaments i menjars nadalencs, el Rathaus i la Lambertus Basilika-. L’Altstadt, al centre de la ciutat antiga, l’anomenen el bar més gran del món, pels nombrosos establiments de cervesa existents, sobretot dedicats a assaborir la seva cervesa preferida, l’Alt. Però alerta, no tot és cervesa: al Kunstmuseum s’exposen la Venus i Adonis de Rubens, hi ha els famosos museus Glasmuseu i el d’art modern Kunstsammlung Nordrhein-Westfalen.

Recordant la història industrial d’aquest länder de Renània-Wesfàlia, visitem Essen, a prop de Düsseldorf, que curiosament ha estat nomenada capital europea de la cultura del 2010 malgrat el seu perfil és com dèiem clarament industrial. Però a Essen hi ha també el museu d’art Folkwang i el museu del cartell alemany, el Deutsche Plakat Museum, amb 340.000 pòsters de política, cultura i economia i obres dels pintors Delacroix, Manent, Monet, Roden, Cézane, Van Gogh, Picasso i Joan Miró, entre altres. De totes maneres, la designació com a capital europea de la cultura és de fet també un homenatge a l’indústria europea ja que a Essen i el seu entorn hi ha hagut les mines de carbó més grans i boniques del mon, la Zeche und Kokerei Zollverein. S’hi pot arribar amb el tramvia 107, des del subterrani de l’estació de trens. Bona part de les instal·lacions s’han convertit ara en diferents museus i sales d’exposicions. La mina de carbó es va obrir al 1932 i es va tancar al 1986 i la de coc va començar-se a explotar el 1961 i va abaixar la persiana el 1993.

Degut a la demanda de mà d’obra, a Essen els anys seixanta i setanta hi varen emigrar molts treballadors espanyols, turcs i iugoslaus, per això la ciutat s’ha considerat multicultural -al centre de la ciutat hi ha encara una gran sinagoga i a l’Essern Munster es conserva l’estàtua de la Verge Maria més antiga del món-. En tancar les mines, Essen va perdre dos-cents mil habitants i s’ha hagut de reconvertir en una ciutat comercial i serveis, igual que Düsseldorf.

A la casa Krupp del segle XIX, per exemple, s’hi fan nombrosos concerts i exposicions. Són una de les grans famílies alemanyes: Alfried Krupp, d’Essen, va establir una fàbrica de producció d’acer al 1811.Als seus tallers es van construir els canons Krupp, molt famosos en la Primera Guerra Mundial. Després de l’anomenada també Gran Guerra construïa canons d’amagat per Holanda i altres països, malgrat la prohibició imposada pel Tractat de Versalles. De fet, ja als anys trenta, els Krupp van recolzar la causa nazi i construir nombrós material de guerra per a Hitler. De les seves fàbriques –on treballaven nens i jueus en règim de semiesclavatge- en varen sortir els canons amb els quals l’exèrcit nazi va assetjar Leningrad. A Gustav Krupp el volien processar al tribunal de guerra de Nüremberg, però no ho varen fer degut al seu estat de salut. El seu fill Alfried, condemnat a dotze anys de presó, en va complir finalment sis. JOAQUIM AMARGANT

ATURA’T-HI UN MINUT: Colònia
Colònia, ciutat d’un milió d’habitants a toca del Rhin, és una de les rutes comercials més importants des de l’època romana en què era capital de la Germània. Avui encara és la seu de l’Església catòlica alemanya, i per exemple el desembre del 1984 s’hi va celebrar la trobada internacional de Taizé, amb la participació de centenars de joves catalans. El Dom o Catedral és el monument més important de la ciutat. D’estil gòtic francès, va començar a construir-se al 1248 i es va acabar al 1880 amb motiu d ela reunificació amb Prússia. La catedral va resistir el bombardeig de l’aviació aliada durant la Segona Guerra Mundial en què tota la part antiga i el famós pont de ferro que travessa el riu van quedar destruïts. Cal visitar el Wallraf-Richartz-Museum, on hi ha obres dels pintors Rubens i Rembrandt, i el Romisch-Germanisches, el museu romano-gemànic. El dijous abans del Dimecres de Cendra se celebra el famós Carnaval, en què quan més alcohol porten els participants més lluïdes són les disfresses.

La fitxa
Anar i tornar amb avió des de Girona, estada cinc dies. Hotel quatre dies. Menjar i bitllets dels tren. 250 euros.

L’illot de Romania al costat de l’oceà eslau

Imatge del nou centre de Bucarest després d'enderrocar gran part de l'antic.

La primera vegada que vaig anar a Romania era el 1981. Era l’època de les obres faraòniques de Nicolaie Ceaucescu: la decisió de portar –mitjançant un canal- les aigües del Danubi a Bucarest, la construcció del nou Parlament imitant el Palau de Versalles així com d’una gran avinguda imitant els Camps Elisis de París que hi conduïa, aprofitant que un terratrèmol el 1977 havia deixat fet a miques gran part del centre històric... De fet sempre s’havia dit que Bucarest era el Paris de l’est i Ceaucescu s’hi emmirallava.

Ens vàrem allotjar als grans complexes hotelers del Mar Negre i vàrem poder conèixer el país de dalt a baix. Romania era un país modern i avançat i molt preparat de cara al turisme termal, amb grans hotels on es feien cures amb fang i cremes de la doctora Asland que rejovenien la pell. Al 1989 tot això es va esvair. Va caure el règim, Ceaucescu i la seva dona van ser assassinats en un estrany cop de palau i el país que semblava que vivia un somni etern de progrés va entrar en una disbauxa per la lluita pel poder: ara la corrupció, l’atur i la delinqüència -les màfies romaneses- són el pa de cada dia.

A l’agost d’enguany, amb uns amics, vaig tornar a Romania amb un vol de baix cost de Vueling. Bucarest ja no era el que havia estat. Part de la ciutat està desballestada i els carrers del petit París aixecats, però amb les obres aturades perquè la Unió Europea ha tancat l’aixeta de les subvencions arran de la corrupció imperant. Ara Bucarest viu com pot. Uns s’han enriquit i es passegen amb grans cotxes i guàrdies de seguretat i la majoria mira com sobreviure. Uns paletes ens diuen que amb Ceaucescu no hi havia llibertat i que els talls de corrent eren freqüents, però que tothom tenia feina i diners; ara en canvi tenen llibertat però ni diners ni feina.

Visitem el Parlament amb en Cristian, un amic nostre que ens fa de guia, i també tot l’entorn del Palau Episcopal, els carrers per on abans només podien passejar i viure els alts càrrecs del règim comunista. Bucarest té nombroses esglésies ortodoxes i la gent la trobem acollidora i amable, com també tota la gent de la resta del país. Sortint a Bucarest en tren anem a Brasov, ciutat amb influència germànica: la majoria de la seva població és romanesa, però també i viuen molta gent d’origen hongarès. A més hi havia viscut una nombrosa comunitat jueva, per això encara s’hi conserva una sinagoga -a l’acabament de la Segona Guerra Mundial, però, molts jueus varen emigrar a Israel-. La ciutat és molt bonica, amb un centre medieval emmurallat a l’entorn del nucli antic amb la seva gran catedral, del gòtic alemany. A la part moderna de l’època comunista hi ha grans blocs de pisos, però amb carrers amples i espaiosos, amb grans parcs i jardins.

Al sud visitem Sinaia, una ciutat d’estiueig amb telecadires per pujar als cim dels Càrpats i visitar els petits palaus de l’antiga monarquia romanesa. Al nord de Brasov hi ha Sighisoara, a la Transilvània, amb una barreja de població hongaresa i saxona degut als antics dominis per part d’hongaresos i germànics que es pot veure en els seus edificis i places, com la Torre del rellotge. Últimament la UNESCO ha declarat la ciutat Patrimoni de la Humanitat. En aquesta regió de Transilvània –no cal dir-ho- s’hi pot visitar els castells del Comte Dràcula amb la llegenda de vampirs. Enfilant cap el nord arribem a Cluj-Napoca, ciutat molt gran i bonica amb les grans places medievals, la Piata Muzeului i l’església catòlica de sant Miquel, la més gran del país i a la qual es pot pujar a dalt de tot i veure la ciutat de conjunt. Al centre hi ha la catedral ortodoxa i a les afores les antigues muralles al costat del riu Somes, amb les seves torres de fusta. La ciutat té gran influència cultural i artística hongaresa. Per últim i tocant Hongria hi ha Oradea, considerada la ciutat més pròspera de Romania i porta de l’Europa occidental, amb un centre històric molt bonic i conservat. A molts d’aquests pobles i ciutats de Romania les retolacions dels carrers estan en romanès, hongarès i alemany. Cal dir que el romanès és una llengua romànica i que parlant en català l’entenen bé. JOAQUIM AMARGANT

Atura't-hi un minut: Transilvània
Romania, fins que el 1887 no va aconseguir independitzar-se, va estar dominada per l'Imperi Austrohongarès i pels otomans. Per això el país no té gaires monuments de relleu històric i explota la llegenda de vampirs i el castell d'en Dràcula, a Brand, molt a prop de Sighisoara. Vlad Tepes va ser príncep de Valàquia a Transilvània al segle XV sota la dominació turca. A la seva terra va ser un heroi per la seva resistència ferotge a la conquesta turca. Però va ser extremadament cruel amb els seus enemics, als que sovint condemnava a morir empalats. Bram Stoker va visitar Transilvània i va inspirar-se amb les històries del príncep Vlad Tepes que sucava pa amb les sang de les seves víctimes per inventar-se històries de vampirs.

La fitxa

Quinze dies per lliure i tornant amb Ryanair des de Eslovàquia: 475 euros.

Del Tirol al Danubi

El Danubi en el seu recorregut per Passau.

La companyia Ryanair no para d'obrir noves rutes amb noves possibilitats: ara ha estat el torn d'un nou enllaç entre Girona i Memmingen, a la regió de Suàbia, a l'estat alemany de Baviera. D'aquesta ciutat de quaranta mil habitants comença la nostra ruta fins arribar a Linz, Àustria, en què un nou Ryanair et torna a Girona.
L'antic aeroport militar d'Algäu, a Memmingen, s'ha reconvertit per a ús de les companyies de baix cost. La ciutat va ser bombardejada per l'aviació aliada però tot i així conserva un dels barris antics més ben conservats d'Alemanya. La intenció del viatge és arribar al Salzburg, llogar una bicicleta i seguint els rius Salzach, Inn i Danubi arribar a Mauthausen. Hi ha dues opcions: agafar el tren fins a Munic o fer l'anomenada Ruta del Tirol, de Memmingen a Füssen i amb un tren de muntanya arribar a Garmisch-Parternkirchen, d'allí a Insbruck fins arribar a Salzburg. Recomanen aquesta ultima opció; molt més bonica.

Arribats a la ciutat on va néixer Mozart podem visitar la seva casa, els castells de Mirabell i Hillbrunn i sobretot la cerveseria de Mülln, al soterrani de l'església dels agustins, al carrer Augustinerg. Encara que no es begui val la pena visitar-la. Antigament els frares agustins hi fabricaven la cervesa, que era la més coneguda de l'entorn. Tot seguit ens plantem a Braunau Am Inn, on es deixa el riu Salzach i comença l'Inn. Es tracta d'una petita ciutat fronterera austríaca de setze mil habitants on va néixer Adolf Hitler el 20 d'abril de 1889. Cent anys més tard l'alcalde Gerhard Skiba va fer erigir un monument contra la guerra i el feixisme davant de la casa natal del dictador, avui en dia un lloc per rehabilitació de nens amb problemes mentals. Arribem a Passau, ciutat alemanya on els rius Inn i Danubi es fonen encerclant la ciutat antiga ja habitada pels celtes. Després va ser la capital de la província romana de Recia. Pujant dalt del turó de la fortalesa d'Oberhaus es pot veure una impressionant vista de la ciutat i com un tercer riu, l'Ilz, es fon amb els altres dos tot baixant de les muntanyes, a la dreta de la fortalesa. Una ciutat militarment, comercialment i religiosament situada en un lloc estratègic.

De Passau a Linz hi ha cent quilòmetres en bicicleta i en vaixell. Els vaixells fan el trajecte en poc més de quatre ho-res aturant-se en els indrets més interessants, com Schlögen, on el riu fa un meandre en un revolt molt tancat. Un indret meravellós. Amb bicicleta, pel costat esquerra de Danubi, una munió de gent de totes les edats comença a pedalar; una de les llengües que parlen els ciclistes és el català: famílies senceres que han agafat l'avió de Girona a Linz han llogat la bicicleta en aquesta ciutat i després la tornen en un lloc indicat. Cada quart d'hora unes barquetes de motor, per dos euros, porten els ciclistes d'un costat a l'altre del riu per poder visitar els poblets i llogarrets emblemàtics. Durant el recorregut moltes cases de pagès lloguen habitacions i també fan menjars casolans pels nombrosos viatgers de la ruta del Danubi. Entre pollastres, gallines i pollets enfilant-se damunt la taula a l'entorn de les cases dels pagesos sempre hi ha gent menjant. Recomano el Zimmer Gasthof Reizinger, al llogarret d'Inzell, molt a prop del meandre d'Schlögen, per passar-hi la nit.

Arribem a Linz, tornem les bicicletes i visitem la ciutat on Hitler i va estudiar de jove. Per això hi va fer construir més tard nombroses industries de guerra destruïdes després per l'aviació aliada. A Linz es pot visitar les nombroses esglésies catòliques de la ciutat i la Hauptplaz amb l'imponent columna de marbre blanc de vint metres d'alçada dedicada a la Trinitat. A pocs metres de la plaça s'arriba a una balconada que dóna al Danubi. Per qui vulgui pot continuar riu avall amb tren, bicicleta o vaixell per visitar el poble de Mathausen, on hi ha el famós camp de treball nazi en què molts catalans van deixar-hi la vida. El poble, del qual molta gent passa de llarg, també té el seu què.

Atura't-hi un minut: Passau, Tirol pur
Passau, la ciutat bàvara dels tres rius fronterera amb Àustria. Cinquanta mil habitants. Val la pena passar-hi un parell de dies. A la primavera, sobretot per Setmana Santa, es pot escoltar el cor i l'orgue de la grandiosa catedral de Sant Esteve, d'estil barroc. Davant el riu Danubi, on s'agafa el vaixell, hi ha l'edifici de l'Ajuntament, edificat damunt l'antiga ciutat celta. A l'estiu, davant de la seva plaça i el passeig, s'instal·len nombroses parades de menjar i la gent balla acompanyada d'una orquestra que ofereix musica popular. Molts nens i nenes i sobretot gent gran van vestits típicament de tirolesos. Passau, ciutat d'esglésies i convents degut a què va ser durant anys seu episcopal. A l'estiu, a part dels turistes, una munió de gent de totes les edats s'hi passegen amb bicicleta. Hi ha unes quantes cases que en lloguen, fins i tot a l'estació de tren, per fer la Ruta del Danubi amb la qual s'arriba fins al Mar Negre. JOAQUIM AMARGANT

La fitxa
Pressupost: Avió, tren, lloguer bicicletes o vaixell, incloent-hi el menjar, durant cinc dies, amb albergs i gasthofs pot costar entre 200 i 300 euros.

El somni d’Occitània

Roquebrune amb el riu Orb en primer pla.

La constitució com a ens polític de l'espai que va d'Alacant a Bordeus i Llemotges passant per Perpinyà i Barcelona va ser durant un llarg temps un somni dels monarques de la Corona d'Aragó que es va esvair amb la batalla de Moret amb la mort de Pere "el Catòlic". Però aquestes terres també van viure un somni per a molta gent que va durar fins el 1244. Parlem dels càtars. Fins l'any 1244 els càtars van viure el seu particular a somni a Occitània. «L'heretgia càtara era un corrent religiós format per homes i dones que creien en la justícia i valoraven la pobresa i l'austeritat. Per això provocaren les desconfiances de l'Església oficial, que organitzà la primera croada en terra cristiana», segons es pot llegir al pròleg del llibre d'Antoni Dalmau Terra d'oblit. Aquest mes us proposo resseguir la petjada dels càtars per terres occitanes, avui batejades com a Llenguadoc-Rosselló, zona de castells derruïts i de ceps i bon vi.

Pugem la bicicleta al tren per anar a Béziers, entrada de les contrades rossellonenques que fins el Tractat dels Pirineus del 1659 formaven part de Catalunya i van passar a França, encara que en la pràctica no van ser transferides fins el 1720. Topem amb Argelers i recordem el camp de concentració de l'exili republicà. Elna: la maternitat fundada per l'infermera suïssa Elisabeth Eidenbenz, on del 1939 al 1944 van néixer molts nadons fills de mares exiliades. Cotlliure: la tomba del poeta Machado, que va morir ja a l'exili.

Un cop arribats a Béziers, enfilem de nou la bicicleta al tren per anar terra endins, fins a Bédarieux. Comencen a veure's els ceps curulls de raïms a punt per collir. Sortosament Bédarieux, en occità Bedarius, de cinc mil habitants, no va ser destruïda pels croats de l'exèrcit francès el 1213. El més important és la catedral de sant Nazaire i el riu L’Orb, que travessa la vila. Sortim en direcció Nissergues i Hérépian, dos poblets molt bonics d'estil similar al català per una carretera amb arbrat, al costat del riu. A poca estona hi ha la vila de dos mil habitants de Lamalou-les-Bains, lloc d'estiueig i de banys termals molt anomenats enmig d'un corriol de gran vegetació. El poble és molt bonic i s'hi entra passant per sota un aqüeducte romà. Cal visitar l'església romànica de Saint Pierre de Rhedes i passejar pels seus costeruts carrers.

Continuem l'ombrejada carretera de gegantins plàtans travessem petits poblets com Le Poujol sur Orb, amb petites esglesioles romàniques, on comença a obrir-se la vall. A Mons-La Trivalle comença la via verda per bicicletes que segueix el mateix traçat del tren fins a Carcassona i Tolosa de Llenguadoc. La via verda té trenta quilòmetres fins a Saint Pons de Thomières passant per Olargues i seguint el riu Le Juar de la vall del mateix nom, amb nombroses grutes que es poden visitar. A un quilòmetre de Mons-La Trivalle, seguint l'antiga via del tren, hi ha les gorges d'Hèric, molt anomenades. Davant l'oficina de turisme trobem un monòlit dedicat als morts de les dues grans guerres del segle XX; s’hi pot llegir molts cognoms catalans: Barral, Roger, Planes, Costa, Cazals...

Seguint el riu Orb, agafem carretera per arribar a Roquebrune-sur-Argents, Ròcabruna en occità. La vila, de 576 habitants, penjada al cim d'una gran roca, és coneguda perquè l'escriptor nordamericà, Noah Gordon, hi ha situat part de la novel·la El Celler. El poble fa olor de raïm negre perquè els vinicultors porten el vi a la gran premsa comunitària i després venen el vi al portal dels cellers. La gent parla una barreja d'occità i francès poc entenedora. També hi ha famílies angleses que hi han vingut a viure, animats pel seu clima temperat. A Ròcabruna es pot practicar el ràfting en canoes pel riu i gaudir de les seves gorges.


L’Arca, als Monts d’Orbs
Els anys seixanta i setanta van aparèixer als àmbits urbans d'Europa i Amèrica les comunes. Ja uns anys abans, el 1948, Lanza de Vasto fundava la Comunitat de l'Arca als Monts d'Orb, a Llenguadoc. Inspirada en el pacifisme de Gandhi, aquesta comunitat és més espiritual que religiosa, i es basa en el treball compartit. Es dediquen al cultiu de la terra i viuen del que venen als mercats de l'entorn, com Lunas, Le Bousquet d'Orb o Bédarieux. Abans els nens eren escolaritzats a la mateixa comunitat, però ara -n'hi viuen una quinzena- van a l'escola al poble de Joncels. A nivell de comunicacions, actualment la comunitat ja dispo-sa de vehicles per anar d'un lloc a l'altre. Per arribar-hi cal agafar las carretera que ve de Bédarieux o -dues vegades el dia- passa un tren que para a Les Cabrils, població a dos quilòmetres de la comunitat. Es tracta d’una de les últimes que queden a tot el món ja que, per problemes de convivència, no econòmics, la majoria han desaparegut com les Walden Dos d'Estats Units.

Pressupost per quatre dies: tren (50 euros), allotjament en hotels (120 euros) i menjar (40 euros).

L’Östalgie a Alemanya

Imatge de l'inici de les protestes d'octubre de 1989 que farien caure el règim comunista.

Vint anys de la caiguda del Mur de Berlín. Contra el que podria semblar de bones a primeres, en els darrers anys ha pres força l’Östalgie, joc de paraules que significa “nostàlgia de l’Est”, en referència a l’antiga República Democràtica Alemanya. Es tracta d’un fenomen que el film Good bye Lenin descriu molt bé. Avui parlaré de dos viatges que he fet a la ciutat en dos moments diferents de la història recent.

Comencem. El juliol del 1984 des de Frankfurt, a la República Federal Alemanya, agafo el tren per entrar a l’Alemanya Oriental, a la RDA. Ho faig pel pas fronterer de Bebra Gerstung. La intenció era arribar a Berlín, aleshores una illa de la República Federal al cor de la República Democràtica. Tot són ulls quan el tren s’atura a les estacions per si algú sense papers puja al tren perseguit per la Stasi, la policia de l’Alemanya de l’Est, tal com ens pintaven algunes pel·lícules americanes i Topaç d’Alfred Hitchcock. Res de tot això.

Arribada a Berlín Occidental, estació del Zool Garten; ja veiem l’església en ruïnes commemorativa de l’Emperador Guillem. Ciutat enlluernadora, vivia llavors per damunt de les seves possibilitats: des de Bonn, la capital de la RFA, s’hi enviaven molts diners per enlluernar els berlinesos de la part oriental, separada pel mur. Per descomptat, li faig unes quantes fotografies al costat del Reichstag, el Parlament, incendiat el 1933 suposadament pel comunista neerlandès Marinus Van de Lubbe. Es diu que l’acció es va perpetrar sota les ordres de Göring, mà dreta de Hitler, per justificar el seu tancament i reprimir els comunistes. La porta de Brandenburg també és lloc de visita dels turistes, amb un tanc dalt d’un pòdium al costat oriental.

A Friedrichstrasse, al costat americà, agafo el metro per entrar al Berlín Est. A la paret fotografies d’alemanys de l’est que salten el mur, com a propaganda occidental. Sortida a l’altre costat de Friedrich: per cinc marcs la policia oriental em marca un visat al passaport en sense preguntar-me on vaig i què penso fer a la RDA. Riu quan li dic que vinc de Barcelona, Catalunya. A l’altre costat de la Porta de Brandenburg em topo amb un llibret editat al 1979. “Berlín, capital de la RDA, saluda als seus visitants”. A la quarta plana es pot llegir: “Contempli la nostra ciutat. Aquí regna la seguretat social. Cadascú té una feina estable, ben remunerada. Els joves estudien, segurs del seu pervenir. Aquí no coneixem la crisi. Els constants milloraments de les nostres condicions de vida són evidents amb la unitat de la política econòmica i social. Sabem per pròpia experiència que un bon rendiment és beneficiós per a tothom”. El Berlín Occidental ple de llums, sales de festa, cabarets, carrers asfaltats, gent demanant diners per droga, joves fent hip hop al carrer per guanyar-se les garrofes... El Berlín Oriental és carrers amb llambordes, camps de futbol i de bàsquet al costat dels edificis, una gentada passejant per Alexander Platz, comprant frankfurts o fent cua per sopar al restaurant giratori a 310 metres d’alçada, a la mateixa plaça... De dia, els grans magatzems plens de gent comprant articles senzills però pràctics i jardins d’infants amb portes obertes per veure com eduquen els nens, futurs ciutadans de la RDA.

Mes de juliol del 2009. De Girona, amb Ryanair, m’arribo Altenburg, a quaranta quilòmetres de Leipzig. En arribar a la ciutat més gran de Saxònia, els seus habitants es disposen a celebrar, d’una manera discreta, que aquí, el 9 d’octubre del 1989, va ser on va començar la revolució pacífica que va portar a la reunificació alemanya i la caiguda, el mes següent, del Mur de Berlín. Aquell dia, a l’església de Sant Nicolau, van tancar-s’hi centenars de persones. En els dies següents setanta mil més van fer-se amb els carrers davant de l’Stasi. I de l’eufòria es va passar al desencís: llibertat conquerida però un milió de persones a l’atur; dos cents mil habitants de la RDA van emigrar a l’Alemanya Occidental. Passejant pel barri de Neustadt, a Leipzig, molts edificis són tancats en espera de llogar-los. Els preus són baixos, em diu la Carla, una estudiant d’Erasmus catalana que viu a la ciutat. Ara Leipzig és una ciutat molt bonica, la que té més espais verds d’Alemanya i amb un urbanisme molt humà: cal passejar pel Zentrum-Nordwet o per l’Altlindenau, a l’altre costat del riu. L’emprenta de la RDA és encara present a la ciutat i en la gent, igual que a Berlín, em diuen. En estar tancada durant quaranta anys, la seva part oriental i la RDA no van patir les influències perverses del consumisme ni la immigració. JOAQUIM AMARGANT

Atura't-hi un minut: Terassa Brühl de Dresden
Dresden, capital de Saxònia, un dels llocs on va començar la reforma protestant. El 15
de febrer del 1945 les aviacions britànica i nord-americana deixen caure quatre mil tones de bombes provocant més de trenta cinc mil morts. El 9 de juny del 2009, Obama, el primer president negre d'Estats Units -país que va destruir la ciutat-, i Angela Merkel, actual cancellera de la RFA i antiga secretària d'agitació de la RDA -els que la varen reconstruir-, es troben a la catedral protestant. Coses de la història. Val la pena visitar la Frauenkirche, la catedral destruïda i ara restaurada visitada per molts exsoldats alemanys que van sobreviure la guerra. La Dresden Schloss, l'antiga residència reial. Travessar l'Augustusbrüke, el pont damunt el riu Elba, el més antic de la ciutat i reconstruït fins arribar a la Terrassa Brühl, la gran plataforma elevada des d’on es pot veure bona part de la ciutat amb una espectacular vista de l'edifici de l'Òpera. En aquest indret val la pena passar-s'hi bona estona gaudint de la vista dels tramvies que creuen el pont i els vaixells que naveguen per el riu.

Pressupost: Anar a Berlín amb Easyjet o Altenburg per Ryanair; es poden trobar bitllets d’anada i tornada de 20 a 60 euros. Sis dies allotjament en Yout Hostels 100 euros. Tren, entre 19 o 60 euros.

La virginal Sardenya

Vista del Cap Caccia, prop de l'Alguer.

Sobrevolant Sardenya es pot veure un territori gairebé verge d’urbanitzacions, tant a la costa com a l’interior, malgrat l’illa -la segona més gran de la Mediterrània- té una població d’un milió set cents mil habitants, la major part dels quals viu a les grans ciutats. Les causes de la poca urbanització i destrucció del territori són dues. En primer lloc les costes marítimes de l’illa estan formades per penya-segats, no per platges: el motiu és que els 125 mil anys que han passat des del darrer període càlid de la terra no són suficients com perquè es formin platges. Això es pot veure visitant el llac La Màrmora. L’altra causa de la poca urbanització que presenta el territori és política, segons explica Antonello Carta, que regenta el B&B La Rucchetta, una finca entre l’aeroport de Fertília i l’Alguer: durant molts anys ha governat l’esquerra a l’illa, juntament amb el Partit Sard d’Acció, protegint el territori de les grans urbanitzacions. Ara, el triomf de la dreta en les últimes eleccions, fa témer un canvi en aquest sentit, degut a la pressió exercida pels grans propietaris d’hotels. Segons l’Antonello, la companyia Ryanair, amb els vols de baix cost, ha portat molt turisme a l’illa i la gent ha millorat molt econòmicament, però a canvi de sobreexplotar els recursos naturals.

Aquesta ha estat una illa sempre habitada i amb molts pobles que l’han volgut conquerir. Exemple paradigmàtic: l’Alguer. L’arribada a la ciutat no és massa diferent a les primeres impressions que un té quan s’atansa a una ciutat catalana de les seves dimensions. El barri del mar amb els seus pescadors i tabernes s’assemblen molt. Els carrers de la ciutat presidides pel campanar gòtic, la llum, les botigues... tenen quelcom de casa nostra. No passa al mateix a l’Eixample, on el garbuix de carrers i cases s’assemblen molt més als de qualsevol ciutat italiana. L’explicació és que a partir dels anys seixanta molta població que venia de la bota itàlica va emigrar a la ciutat. Com és sabut, Pere el Cerimoniós va refundar l’Alguer el 1354 amb pobladors vinguts de Catalunya, expulsant els pobladors originaris, els sards, cap a altres indrets de l’illa. Molts també foren venuts com esclaus en els diferents mercats de la Corona catalano-aragonesa. Per això encara es parla el català, anomenat alguerès, malgrat que la gent jove fa servir l’italià amb una barreja de sard: la seva educació s’ha fet amb la llengua provinent de la península itàlica. Per cert que a la badia de l’Alguer, amb vaixell, es pot visitar la gruta de Neptú al Cap Caccia. Si s’hi va per terra amb autobús o amb bicicleta vorejant la badia de Port Compte es veu una vista molt bonica des de dalt del penya-segat.

L’interior de l’illa està especialment poc poblat, sobretot entre Macomer al centre i Oristany a la costa, poblacions on els catalans s’instal·laren després d’una forta resistència dels sards. Si no es té pressa i es vol tranquil·litat cal visitar aquestes poblacions. La segona ciutat més gran de l’illa és Sàsser, a tres quarts d’hora en tren de l’Alguer, en direcció nord. Val la pena visitar la ciutat perquè té un nucli antic molt interessant, ara reformat. La ciutat s’enfila damunt d’un turó però fa poc s’hi ha inaugurat un tramvia que surt de davant l’estació del tren i connecta amb el nucli històric. Una altra ciutat i port a visitar és Olbia, port de mar i d’on juntament amb Palau -port del Golf d’Aranci- surten diàriament vaixells en direcció Itàlia. Càller, al sud, és la ciutat més gran i capital amb 160 mil habitants. La ciutat, amb nombroses esglésies, també s’enfila dalt d’un turó on encara es conserva el castell de Bonaire, construït pels catalans. Tornant al nord, des de la població de Santa Teresa de Gallura, es pot agafar un vaixell que travessa el Golf de Bonifaci i amb una hora s’arriba a la ciutat de Bonifacio a Còrsega, també amb petjada catalana. JOAQUIM AMARGANT

Atura't-hi un minut
Fertília és un municipi agregat a l’Alguer de mil set cents habitants a cinc quilòmetres en direcció a Port Compte. Sobta el seu urbanisme feixista: no en va el va fer construir Mussolini l’any 1939. A la Plaça circular, Venèzia Giulia, hi ha l’església amb el campanille com el de la Plaça de sant Marc però més petit. A la gran balconada que dóna a la badia hi ha un monument amb el lleó de Venècia amb una inscripció de l’any 1947 en què Fertília dóna la benvinguda als ciutadans italians d’Ístria, de Dalmàcia i del Friuli-Venècia que la vila va acollir: una gran massa de pròfugs de la península d’Istria (actualment Eslovènia) va cercar refugi a Itàlia a les acaballes de la Segona Guerra Mundial i uns set-cents van ser acollits i allotjats a Fertília. Aquest és un episodi poc conegut a Itàlia: la desfeta de l’exèrcit feixista italià a Ístria per part dels partisans de Tito va portar la fugida massiva d’aquests ciutadans italians motivat perquè el seu exèrcit havia practicar la neteja ètnica a les costes de Dalmàcia. És una delícia veure la posta de sol des de la gran balconada sota la mirada del Lleó símbol de la ciutat veneciana.

PRESSUPOST: Avió baix cost Girona-L’Alguer 25 euros. Lloguer de bicicleta, tres dies: 24 euros. Tren i autobús: 25 euros. Allotjament a l’Alberg de Fertília cinc dies: cent euros amb esmorzar. Total: 174 euros.

Menorca i les Pitiüses

Es Bastió de Ciutadella.

Menorca es troba a tres quarts d’hora amb avió i quatre amb vaixell de Barcelona, si el trajecte es fa de dia. M’hi porta una trobada de Justícia i Pau de Catalunya i Balears a Ciutadella. Sobrevolant l’illa, veig que encara no s’ha malmès gaire, comparant-ho amb l’última vegada que hi vaig anar, el 1993, fent un recorregut de punta a punta de la illa amb bicicleta.

La capital, Maó, és un port natural i per això els anglesos la van convertir en base naval després de passar Menorca a sobirania britànica amb el Tractat d’Utrecht de 1713, signat entre Gran Bretanya, Portugal, els Països Baixos i Felip V. La Corona d’Aragó no va estar d’acord amb aquest tractat i va continuar la guerra al costat de l’Arxiduc Carles fins la desfeta de 1714.
Els fets històrics configuren els trets culturals i urbanístics. En pertànyer fins al 1802 a la corona britànica, Menorca es va obrir més al món i durant aquells anys Maó va créixer molt, construint-se el mercat, les esglésies de Santa Maria, Sant Francesc, Sant Antoni, Sant Josep, La Concepció, l’Hospital i les grans cases senyorials d’estil anglès del carrer Isabel. El més important va ser la construcció del Fort Malborough i la casa del governador. Aquestes diferents corrents i infuències han forjat una mentalitat menorquina més oberta i progressista en relació a la societat mallorquina.

Mallorca va caure en mans dels Borbons de Felip V al 1715. Llavors Castella va convertir l’illa en una plaça militar amb la construcció de Casernes i portant-hi l’oficialitat castellana. Es van trencar tots ells llaços culturals, polítics i econòmics amb Catalunya i els mallorquins van dependre dels militars convertint-se en els seus servidors. En canvi Menorca, amb els anglesos, va conservar els seus furs suprimits a Catalunya pels Borbons. Aquestes diferents influències van portar que Mallorca amb l’aixecament militar del 1936 quedés al costat del bàndol franquista. Els mallorquins miren més a Madrid que Barcelona. La dreta política hereva del franquisme és predominant i l’especulació urbanística, la destrucció de territori, estan a l’ordre del dia. En canvi a Menorca la mentalitat i els governants sempre han estat majoritàriament d’esquerres i el 1936 es van posar al costat de la República i l’illa no s’ha malmès amb projectes urbanístics -qui ho ha pretès s’ha trobat amb una ferma oposició-. Molts joves van estudiar a Barcelona i són del Barça i en canvi a Mallorca han anat i encara alguns van estudiar a Madrid i ha gent que és del Reial Madrid.

Fet aquesta pinzellada històrica, cal dir que val la pena passejar per la gran balconada damunt del port que té Maó. Es pot veure el Castell de Sant Felip i a tres quilòmetres es troba la població de Sant Lluís construïda durant el domini francès del 1756 al 1763 amb disseny quadriculars dels carrers, Es Castell i la Cala Gran i la Petita que obren i tanquen el poble. Al davant es pot veure l’illa de la Mola amb la seva presó. Enfilant en direcció Ciutadella passem per Alaior i en arribar a Mercadal es pot veure i visitar l’Església i el massís del Toro de 358 metres d’alçada, el més alt de l’illa. De Mercadal es pot anar a la Cala Fornells i el Camí del Far per el Golf de Cavalleria.
Ciutadella és la segona ciutat de Menorca i antiga capital abans de l’ocupació anglesa. La ciutat de les festes dels Cavalls per Sant Joan. A la Plaça d’Alfons III, anomenada de les Palmeres, comença l’itinerari pels senyorials carrers de la Vila. A la Plaça d’es Born hi ha l’Ajuntament i el Cercle Artístic, amb un mirador que dóna a la badia del Port. Un passeig pels estrets i empedrats carrers amb l’edifici del Seminari, amb el seu claustre, l’església del sant Crist, la Catedral, el Palau Saura, el Palau Martorell i l’església dels Socors, com el Convent de Santa Clara. La ciutat respira una serenor a la posta del sol passejant per el port natural i l’antiga fortalesa o Bastió.
Tanquem el recorregut a Eivissa, l’illa gran de les Pitiüses juntament amb Formentera. Ho fem des de l’aeroport de Maó. L’illa, en trobar-se enmig de les rutes marítimes del Mediterrani, ha esdevingut una cruïlla de cultures i els anys seixanta els hippies la van descobrir pel turisme. JOAQUIM AMARGANT

Una escapada a Eivissa
Eivissa viu del turisme de masses. Com l’illa de Mallorca les urbanitzacions i els hotels han destruït o amagat els seus encants naturals. La ciutat antiga d’Eivissa és una fortalesa que per un costat dóna el mar i l’altre a la plana, abans terres de conreu i ara plena de cases i hotels. La ciutat penjada dalt d’un turó ha resistit sempre tots els pobles que la volien conquerir. Les gruixudes muralles eren refugi de camperols i pescadors quant el guaita de les muralles veia una nau sospitosa a l’horitzó. Els carrers estrets que trobem en entrar a la fortalesa pugen fent revolts fins arribar al cim, on hi la catedral de Santa Maria. A baix hi ha l’antic convent dels Benedictins, ara convertit en Ajuntament després de la desamortització de Mendizábal, el 1823.Els únics que van poder entrar dins la fortalesa quan la ciutat estava dominada pels àrabs van ser els catalans comandats per Guillem de Mongrí, Arquebisbe de Tarragona, el 8 d’agost del 1235, dia de sant Ciriac. Els catalans van descobrir un túnel, que encara es pot veure, i així entrar i conquerir la ciutat. Al damunt del túnel van edificar la capella de sant Ciriac per commemorar la diada.

Circuit romàntic: Alemanya, Àustria i Itàlia

Cada dia, a molt bon preu, surt de Girona un vol de Ryanair fins a Baden-Baden, a l'estat alemany de Baden-Württemberg. Baden-Baden és l'anomenada ciutat dels balnearis, ja famosos a l'època romana. Al segle XIX Victor Hugo la va tornar a posar de moda anant a banyar-se a les seves aigües terapèutiques. Enfilant la vall en direcció sud, en tren, fem estada a Friburg, la porta a la Selva Negre meridional i ciutat universitària. A pocs quilòmetres de Friburg i tocant el Rin, visitem la ciutat de Breisach el Vell. A la Catedral de Sant Esteve hi ha enterrat Joan Barceló "Carrasclet", famós guerriller català que va lluitar contra Felip V un cop ocupada Catalunya el 1714. Nascut a Capçanes (Priorat), el 1862, es va exiliar a Alemanya i va continuar servint els Àustries sent un fidel servidor de l'Arxiduc Carles, conegut com a Carles III de Catalunya i VI d'Alemanya. A Breisach el tenen com un heroi ja que va morir en combat defensant la ciutat la nit del 3 al 4 de setembre del 1743 a l'illa de Reinnach del Rin, davant la ciutat.

Enfilant amb el tren riu amunt arribem a Karlsruhe, ciutat que impressiona sobretot en tombar la tarda, pels seus edificis rígids i seriosos i d'aspecte marcial: carrers ben arrenglerats conflueixen a la gran Plaça Circular del Castell. Molt original. A Karlsruhe hi vivia una influent comunitat jueva, exterminada als camps de la mort pel Tercer Reich. Seguim. En tren i fent transbord a Stuttgart, al cap de quatre hores ens plantem a Füssen, als Alps Bavaresos, tocant a Àustria. És una ciutat molt turística, de catorze mil habitants, amb un esplèndid monestir i arquitectura barroca en molts del edificis. Als seus entorns es poden fer moltes excursions i molt a prop hi ha els castells d'Schwangau. A cinc quilòmetres hi ha Neuschwanstein, amb els seus famosos castells, en què Walt Disney es va inspirar per fer contes i pel·lícules de dibuixos animats. Visitant els castells es pot tenir una lleugera idea de l'estat mental del qui els va fer construir al segle XIX, Lluis II de Baviera, el rei Boig. La construcció posa en evidència les seves obsessions, els signes i les òperes de Wagner. De fet, un cop davant, no semblen tan grans com es mostren a les fotografies.

Anem cap a Innsbruck. Primer cal anar a peu a l'altra estació del tren, passat el riu, i fer la ruta del Tirol fins arribar a Garmisch-Partenkirchen -l'estació dels salts del primer de Gener- i allà tornar agafar el tren fins la capital del Tirol. És una passejada de muntanya molt bonica, sobretot si fa bon temps. Què dir d'Innsbruck, ciutat turística, l'hivern pels esquiadors i l'estiu pels amants de la naturalesa...? Només tres coses a recomanar d’aquest indret: l'Stadtturm, torre de la ciutat; la Goldenes Dachl, amb la teulada de 2.657 rajoles i el Hofburg, el palau Imperial. Enfilant la vall avall i travessant la frontera arribem a Bolzano, ciutat italiana des de finals de la Primera Guerra Mundial. Seguint la vall d'Adigi avall fem estada a Trento, cent mil habitants barreja de població germànica i italiana. A la seva catedral, entre el 1545 al 1553, s'hi va celebrar el famós Concili de Trento. Ara la ciutat és especialment agradable per passejar-hi, degut a la tranquil·litat que s'hi respira. De tornada a casa passem per Verona, la ciutat dels amants i l'Arena Romana, on es repre-senten moltes òperes, fins arribar a Bèrgam, bonica ciutat emmurallada dalt d'un turó.

Fora de la ruta, Munich
Està fora de la ruta explicada, però la veritat és que si es té temps, des de Füssen es pot arribar en tren fins a Munich, la capital de Baviera. Els carrers de la ciutat, sobretot a l'estiu, presenten una gran animació. Sota les arcades i les places, famílies senceres, amics i amigues, tots bevent cervesa i afartant-se de menjar, sobretot de les salsitxes a la brasa que es couen en graelles muntades al carrer. Molts cants i xerinola, però viscut amb harmonia i alegria, con-trastant amb la serietat que adjudiquem als alemanys. El fet és que són bavaresos, més meri-dionals, per tant més semblants als llatins. JOAQUIM AMARGANT

La fitxa
Cent euros incloent-hi cinc nits en albergs però sense comptar els menjars. L'avió en pot costar 25 i el tren seixanta.

Bèlgica, entre dos aigües

Bèlgica és, des de 1994, un estat federal en què conviuen flamencs, al nord, de parla neerlandesa i, al sud, els valons, de parla francòfona, més un petit territori germanòfon. Malgrat tenir els valons un territori més gran, són menys en pobla-ció. Ara el noranta per cent de la població sap parlar francès, però anys enrere la llengua majoritària era el flamenc. En tot cas, les dues llengües són oficials arreu.

Aprofitant una oferta de Clickair viatgem a Brussel·les, capital de la Unió Europea, ja que hi té la seu la Comissió Europea, el Consell de la Unió i el Parlament europeu així com el quarter general de l'OTAN. És una ciutat de mida mitjana on es pot anar peu de l'Eixam-ple al centre històric, molt concorregut els últims dies de febrer per visitants catalans i espanyols, així com per estudiants de viatge de fi de curs. A la vesprada, molts restaurants del centre històric ofereixen plats de peix i marisc en taules arrenglerades, al carrer, malgrat el fred. Tot passejant s'arriba a la Grand Place, on hi han els edificis gremials, l'Ajuntament i la casa del Rei. Uns carrers més enllà, el Manneken pis, l'estàtua del nen que pixa. A un turonet es troba la majestuosa Catedral de Brussel·les, damunt l'església romànica del segle XI i en la cripta de la qual encara es poden veure els seus fonaments.

Amb el tren anem cap el nord, a la flamenca Gant. Des de l'estació de Saint Pieters, el tramvia 1 porta al centre històric, a tres quilòmetres, enfilant un carrer llarg i tort. És la capital de Flandes oriental i l'origen del seu nom és cèltic, significa confluència entre els rius Leie i Escalda, que travessen diferents indrets de la ciutat. Al segle XVI va ser, després de París, la ciutat medieval més gran de l'Europa del nord dels Alps. Conserva un casc històric antic molt ben preservat: des de castells medievals, com Gravenstee i Geerard, fins esglésies gòtiques monumentals i la catedral de sant Bavó, passant per la talaia de Belfort, de 95 metres d'alçada i divuit museus, com el SMAK d'art contemporani. Pels carrers històrics, molts antiquaris i pastisseries. En fer-se fosc, els carrers es buiden però s’omplen les cases antigues transformades en restaurants. La millor postal de Gant són els edificis medievals davant del canal principal que travessa la ciutat, que arriba fins el mar solcat per vaixells de fusta.

Bruges, la capital de Flandes occidental, a tres quarts d'hora en tren des de Gant. En-sopeguem un diumenge radiant, els carrers farcits de turistes espanyols. Quietor pels estrets i típics carrers que van de la sortida de l'estació de tren al centre. La ciutat està declarada Patrimoni de la Humanitat ja que manté intactes les estructures medievals. Igual que Venècia o Amsterdam hi ha nombrosos canals que travessen els carrers. Destaquem especialment el Belfort, amb el seu campanar gòtic de 83 metres d'alçada, i l'antic mercat cobert.

Més al Nord de Flandes visitem Anvers, la ciutat dels diamants. Des de l'Edat Mitjana, a la ciutat hi viu una nombrosa comunitat jueva visible a l'entorn de l'estació del tren, però darrerament a Anvers s'hi concentren molts magrebins, degut a la gran prosperitat que es nota a la ciutat i que ve de lluny -això explica l'important llegat artístic, com l'Ajun-tament o la catedral gòtica, la més gran del país-. Ja de tornada, abans d'anar a l'aeroport de Charleroi on opera Ryanair, passem per Lieja, a la part valona. La ciutat està dividida pel riu Mosa i en poques hores es veu tot perquè el casc històric és ben petit.

Els canals de Gant
A Gant, si no es té pressa, val la pena fer-hi un passeig resseguint els canals que la travessen. Sempre es troba un raconet idílic per seure en un banc o fer una foto i com a fons els castells medievals, negres i plens de verdet per la humitat. O la catedral de Sant Bavó, imponent edifici on es pot veure l'obra mestra de Jan van Eyck, L'adoració de l'anyell. A la nit, guaitar els aparadors de les nombroses botigues d'antigalles, sempre il·luminats amb una llum fosca, en què els amants d'objectes antics poden gaudir de valent. Una curiositat: passar quant es fa fosc pel car-rer Gewand, davant del carrer Sant Widostraat, situat al darrera del castell,doncs hi ha un antiquari de barba blanca i cabells llargs que llegeix llibres antics envoltat de tota mena d'antigalles i un gat molt gros dormint a l'aparador.

La fitxa
Bèlgica, sis dies: Avió, cinquanta euros. Allotjament en Youth Hostels, noranta. Tren, quaranta. Menjar, setanta.

Un peu a Itàlia, un peu a l’exIugoslàvia

Els canals de Trieste, semblants als de Venècia.

Un vol que se sol trobar bé de preu és el Girona-Treviso, a vint quilòmetres de Venècia, de Ryanair. Aprofitant, doncs, una oferta, volem en direcció aquella ciutat del Vèneto a la qual s’arriba en menys d’una hora i mitja de vol. Com bona part de moltes ciutats d’aquell indret, Treviso també va ser capital d’una marca, la Marca Trevisana, frontissa entre pobles o imperis. En temps del romans es deia Tarvisium.

Saquejada pels huns d’Atila, va passar després als gots i els llombarts, després amb els Carolingis fou capital. Més endavant va pertànyer a Venècia, va ser ocupada per Àustria, va tornar a Venècia, altre cop a Àustria, també als francesos i finalment el 15 de juliol del 1866 fou incorporada a Itàlia després da la unificació impulsada per Garibaldi. La petjada deixada per tots els imperis es pot veure visitant la ciutat antiga, envoltada per una muralla i que ressegueix un canal que es desvia del riu Sile. Uns quants carrers semblen Venècia, ja que estan travessats per canals d’aigua. S’hi pot entrar per diferents portes, com la de Sant Tomaso, Porta Calvi, Porta Santi Quaranta, Porta Frà Giocondo... Totes representen una època de la història. Al centre, la Piazza dei Signori, semblant a la de Florència. La Loggia dei Cavalieri, el Calmaggiore, el Buranelli -al costat del canal i que també va ser mercat de peix-, la mansió de Dant... tots són llocs a visitar.

Sortim de la ciutat en tren per anar altre ciutat de Marca: Gorizia al Friuli, frontera amb Eslovènia, durant anys Iugoslàvia. La ciutat l’anomenaven la Niça austríaca perquè va ser lloc d’estiueig de la burgesia vienesa durant els anys en que va formar part de l’imperi austrohongarès. Al bell mig de la ciutat i en un turó, s’alça majestuós el castell, el Borgo Castello. La ciutat també va ser cruïlla de civilitzacions; del món llatí, alemany i eslau. Gorizia va passar a Itàlia el 1918 a les acaballes de la Primera Guerra Mundial. En arribar al lloc fronterer amb Eslovènia, la ciutat continua però amb un altre nom, Nova Gorica, construïda el 1948 després del tractat de pau entre Itàlia i Iugoslàvia del 1947. Els seus ciutadans són una barreja i parlen l’eslovè i l’italià.

En tren anem també a un altre ciutat que ha estat marca o frontera al llarg de la seva història, Trieste. La ciutat es creu que va ser fundada pels romans al segle II a.C amb el nom de Tergeste (en cèltic, «mercat»). La ciutat ha tingut sempre llaços amb la cultura italiana, malgrat haver estat en poder dels Habsburg austríacs des de 1382 i de l’imperi austrohongarès fins la Primera Guerra Mundial. Un breu període, 1809-1815, també va ser departament francès. Al 1920 va integrar-se en el regne d’Itàlia. El 1945 va ser atacada per partisans iugoslaus i entre 1947 i 1954 va ser territori administrat per anglesos i nordamericans fins el 1954, quan va ser incorporada a Itàlia. Durant la Segona Guerra Mundial bona part de la ciutat encara estava poblada per eslovens; ara són només el cinc per cent de la població, amb una petita comunitat grega i alemanya i presència també de croats, serbis i albanesos.

Val la pena passejar per la ciutat per veure els majestuosos edificis civils del passeig marítim amb una barreja d’estil que els fan molt originals, sobretot la Plaça della Unità Italiana, amb el canal que hi passa a prop, que va del mar al mig de la ciutat. També al passeig marítim s’hi troben els museus Revoltella i el Del Mare i els edificis del Palazzo Comunale, el del Pitteri i Lloyd Triestino. JOAQUIM AMARGANT

Atura't-hi un minut: Gorizia
De 36.000 habitants, és una ciutat de moltes influències artístiques: la Piazza del Duomo amb la catedral del segle XIV o el castell, el Borgo Castello a dalt d’un turó amb les muralles venecianes envoltat de cases medievals. Moltes petites esglésies, places, jardins i un gran passeig que va fins l’estació del tren travessant la ciutat. A l’altre costat, la via del tren que fa frontera amb Eslovènia, Nova Gorica. Dalt d’un turó que dóna la vall de la línia del tren Zesana-Bled fins Àustria, hi ha la Vall del Vipava, al costat el turonet de Kostanjevica i a dalt de tot l’església de l’Assumpció i el monestir franciscà del segle XVII. Els últims Borbons francesos estan enterrats a la cripta de l’església. Al fons les muntanyes nevades dels Alps Julians i en dies clars es poden veure els Dolomites.

La fitxa
Pressupost: 180 euros. Cinc dies. Oferta avió 30 euros, tren 25 euros, allotjament 60 euros i altres 65.

De la ruta del ferro a la del Carrilet

L'explotació de les mines de carbó a les muntanyes d’Ogassa i Surroca a mitjans del segle XIX està en l’origen de la línia ferroviària Granollers-Ripoll-Sant Joan de Les Abadesses, que feia arribar el carbó a Barcelona. La Ruta del Ferro ressegueix, doncs, el trajecte que feia el tren fins les mines d’Ogassa. L’últim tram de la línia del tren Ripoll-Sant Joan de les Abadesses-Toralles es va tancar definitivament el 1980. Ara s’ha convertit en ruta de passeig a peu i per bicicletes.

Comencem. La bicicleta es pot carregar en tren fins Ripoll -on cal aturar-se a visitar el monestir de Santa Maria, fundat l’any 880 pel comte Guifré el Pilós- i des d'allà comença la Ruta del Ferro fins Sant Joan, de dotze quilòmetres, per vianants i bicicletes. En arribar a Sant Joan, els més agosarats poden continuar muntanya amunt fins les mines d’Ogassa. On dormir? A l’antiga estació hi ha un Alberg de quaranta places i amb lloguer de bicicletes. Per cert: a la població s'hi troba el monestir de Sant Joan que també va ser fundat a les darreries del segle IX per Guifré el Pelós. Des d'allà es pot fer el sender de les Quatre Ermites o el recorregut de les Fonts i arribar-se a Camprodon. Per anar a Olot no hi ha pista per bicicletes però es pot agafar la carretera, ara deserta, del Coll de Santigosa amb paisat-ges molts bonics, fins enllaçar amb la general que va de Ripoll a Olot.

Olot, capital de la Garrotxa. Per allotjar-s’hi, el càmping Les Tries o l’Alberg Torre Malagrida. A l’entorn hi ha la zona volcànica, fagedes i fonts com la de la Moxina. Els terratrèmols dels anys 1427 i 1428 van enrunar la vila medieval, cosa que fa que sigui una ciutat moderna. Al museu comarcal de la Garrotxa hi ha una bona representació de l’escola olotina de paisatges i una col·lecció d’escultures i pessebres. Seguim. A l’antiga estació del Carrilet comença la Ruta Verda que ens portarà fins a Girona: 54 quilòmetres. El Carrilet d’Olot a Girona es va inaugurar el 1911, però ja havia començat a funcionar parcialment de Salt a Amer el 1895. Es va tancar el 1969; ara s’ha convertit en ruta per bicicletes.

La sortida d’Olot fins les Preses és molt bonica en passar pel bell mig d’una fageda i la zona volcànica fins la Vall d’en Bas. Aquí comença una pujadeta i després baixada fins la població d’Amer, fent via per Sant Feliu de Pallarols i Les Planes d’Hostoles. A Anglès es conserva l’antiga estació del tren, igual que la de Salt fins arribar a Girona, on un bon lloc per allotjar-se és l’Alberg Cerberí del carrer Ciutadans.

La darrera etapa, quaranta quilòmetres, fins arribar al mar, a Sant Feliu de Guíxols. El Carrilet va ser construït el 1872 i va deixar de funcionar el 1969. La seva principal funció era connectar la ciutat de Girona amb el port de mercaderies de Sant Feliu de Guíxols. A la sortida de Girona hi trobem la Creueta, on s’amaguen les restes d’un poblat ibèric. En arribar a Cassà s’ha de fer una volta perquè on hi havia la via ara hi ha un polígon industrial. Les estacions de Cassà, Llagostera, Santa Cristina d’Aro... s’han convertit en espais d’acollida pels ciclistes, on es pot menjar i veure. A Santa Cristina es pot agafar la carretera que porta al Monestir de Solius. Arribats a Sant Feliu al seu passeig marítim hi ha el monument al carrilet amb una màquina de vapor.

Sant Joan de les Abadesses
De 3.600 habitants, el seu monestir romànic té influències occitanes i la primera abadessa en fou Emma, la filla del fundador, Guifré el Pilós. Cal destacar el Palau de l’Abadia, residència dels Abats, la Plaça de l’Abadessa Emma i les cases porxades de la Plaça Major així com la Casa Maragall, lloc d’estiueig de l’insigne poeta on va sorgir la inspiració per escriure La Vaca Cega i els Goigs del Comte Arnau. Segons la llegenda, el Comte Arnau, senyor de Mataplata, casat amb una dama honestíssima, sostenia relacions amb l’Abadessa o les monges del convent de Sant Joan. Altres versions diuen que va intentar conquerir una donzella que va fer-se monja. Quelcom hi deu haver de cert ja que al segle XI la comunitat femenina fou expulsada i s’hi va instal·lar una de masculina.

La fitxa
Pressupost de tota la ruta, de Ripoll a Sant Feliu de Guíxols: 100 euros (inclou albergs, menjar i desplaçament inicial en tren).

De la ruta del ferro a la del Carrilet

El grup de nois als quals fa referència l'article arribant al monestir de Ripoll.

L'explotació de les mines de carbó a les muntanyes d’Ogassa i Surroca a mitjans del segle XIX està en l’origen de la línia ferroviària Granollers-Ripoll-Sant Joan de Les Abadesses, que feia arribar el carbó a Barcelona. La Ruta del Ferro ressegueix, doncs, el trajecte que feia el tren fins les mines d’Ogassa. L’últim tram de la línia del tren Ripoll-Sant Joan de les Abadesses-Toralles es va tancar definitivament el 1980. Ara s’ha convertit en ruta de passeig a peu i per bicicletes.

Comencem. La bicicleta es pot carregar en tren fins Ripoll -on cal aturar-se a visitar el monestir de Santa Maria, fundat l’any 880 pel comte Guifré el Pilós- i des d'allà comença la Ruta del Ferro fins Sant Joan, de dotze quilòmetres, per vianants i bicicletes. En arribar a Sant Joan, els més agosarats poden continuar muntanya amunt fins les mines d’Ogassa. On dormir? A l’antiga estació hi ha un Alberg de quaranta places i amb lloguer de bicicletes. Per cert: a la població s'hi troba el monestir de Sant Joan que també va ser fundat a les darreries del segle IX per Guifré el Pelós. Des d'allà es pot fer el sender de les Quatre Ermites o el recorregut de les Fonts i arribar-se a Camprodon. Per anar a Olot no hi ha pista per bicicletes però es pot agafar la carretera, ara deserta, del Coll de Santigosa amb paisat-ges molts bonics, fins enllaçar amb la general que va de Ripoll a Olot.

Olot, capital de la Garrotxa. Per allotjar-s’hi, el càmping Les Tries o l’Alberg Torre Malagrida. A l’entorn hi ha la zona volcànica, fagedes i fonts com la de la Moxina. Els terratrèmols dels anys 1427 i 1428 van enrunar la vila medieval, cosa que fa que sigui una ciutat moderna. Al museu comarcal de la Garrotxa hi ha una bona representació de l’escola olotina de paisatges i una col·lecció d’escultures i pessebres. Seguim. A l’antiga estació del Carrilet comença la Ruta Verda que ens portarà fins a Girona: 54 quilòmetres. El Carrilet d’Olot a Girona es va inaugurar el 1911, però ja havia començat a funcionar parcialment de Salt a Amer el 1895. Es va tancar el 1969; ara s’ha convertit en ruta per bicicletes.

La sortida d’Olot fins les Preses és molt bonica en passar pel bell mig d’una fageda i la zona volcànica fins la Vall d’en Bas. Aquí comença una pujadeta i després baixada fins la població d’Amer, fent via per Sant Feliu de Pallarols i Les Planes d’Hostoles. A Anglès es conserva l’antiga estació del tren, igual que la de Salt fins arribar a Girona, on un bon lloc per allotjar-se és l’Alberg Cerberí del carrer Ciutadans.

La darrera etapa, quaranta quilòmetres, fins arribar al mar, a Sant Feliu de Guíxols. El Carrilet va ser construït el 1872 i va deixar de funcionar el 1969. La seva principal funció era connectar la ciutat de Girona amb el port de mercaderies de Sant Feliu de Guíxols. A la sortida de Girona hi trobem la Creueta, on s’amaguen les restes d’un poblat ibèric. En arribar a Cassà s’ha de fer una volta perquè on hi havia la via ara hi ha un polígon industrial. Les estacions de Cassà, Llagostera, Santa Cristina d’Aro... s’han convertit en espais d’acollida pels ciclistes, on es pot menjar i veure. A Santa Cristina es pot agafar la carretera que porta al Monestir de Solius. Arribats a Sant Feliu al seu passeig marítim hi ha el monument al carrilet amb una màquina de vapor. JOAQUIM AMARGANT

Atura't-hi un minut: Sant Joan de les Abadesses
De 3.600 habitants, el seu monestir romànic té influències occitanes i la primera abadessa en fou Emma, la filla del fundador, Guifré el Pilós. Cal destacar el Palau de l’Abadia, residència dels Abats, la Plaça de l’Abadessa Emma i les cases porxades de la Plaça Major així com la Casa Maragall, lloc d’estiueig de l’insigne poeta on va sorgir la inspiració per escriure La Vaca Cega i els Goigs del Comte Arnau. Segons la llegenda, el Comte Arnau, senyor de Mataplata, casat amb una dama honestíssima, sostenia relacions amb l’Abadessa o les monges del convent de Sant Joan. Altres versions diuen que va intentar conquerir una donzella que va fer-se monja. Quelcom hi deu haver de cert ja que al segle XI la comunitat femenina fou expulsada i s’hi va instal·lar una de masculina.

La fitxa
Pressupost de tota la ruta, de Ripoll a Sant Feliu de Guíxols: 100 euros (inclou albergs, menjar i desplaçament inicial en tren).