Estàtues a Bratislava

A tots els que visiten el casc antic de Bratislava, capital d’Eslovàquia, el que els crida més l’atenció són unes curioses estàtues de bronze. Es van instal·lar a finals dels noranta, en el marc de la reconstrucció del centre. Probablement, el més popular de tots és en Cumil, de Viktor Hulík, un treballador amb cara de bon jan que treu el cap per una claveguera. No se sap massa bé si simplement observa els vianants o aprofita la seva situació per mirar sota les faldilles de les dones... La imatge del centre, però, contrasta amb la de la ciutat moderna; les grans avingudes de l’època socialista estan força deixades i no tenen manteniment. Allà no hi van turistes...

L’últim cop que vaig ser a Bratislava, el 1985, justament vaig veure com començaven a restaurar aquest centre històric. Llavors Eslovàquia encara no era un estat independent; la divisió de l’estat txecoslovac va arribar el 1993, de mutu acord. Van viure, Txèquia i Eslovàquia, 75 anys junts. Amb la partició, el comerç entre els dos països es va reduir en un 75 per cent; van ser anys durs.  Ara no hi ha cap problema per moure’s entre els dos països, que formen part de la Unió Europea; no hi ha frontera. Les separacions, doncs, són doloroses però possibles.

Cito tres coses que em van agradar molt, dels dos països: el civisme de la gent jove les nits de caps de setmana, la qualitat que manté el transport públic de totes les ciutats i la música, present a tot arreu, per exemple els concerts d’orgue de diumenge a les esglésies. JOAQUIM AMARGANT

L’Alemanya protestant

Passo el Nadal a Alemanya. Enguany a l’estat de Renània Westfàlia, concretament a la ciutat de Dortmund.

A Girona agafo un vol de Ryanair  fins la petita ciutat de Weeze, molt propera a Holanda. A l’avió hi viatgen molts joves amb els seus pares, la majoria rossos i catalanoparlants. Són fills de parelles mixtes. L’aeroport de Weeze és molt petit i fins als anys vuitanta va ser una base de la RAF.
Quan l’autobús arriba al poble, no hi ha ni una ànima al carrer i gaire bé tot és a les fosques.

L’endemà al matí, vigília de Nadal, agafo el tren fins a Dortmund. Comença a ploure i fa vent. Tot seguit, al darrera de l’estació, enfilo el carrer Münsterstrasse fins arribar a un supermercat. Cal afanyar-se, a les dues del migdia totes les botigues tanquen fins el 27 de desembre. Començo a veure noies joves amb mocador al cap. En aquesta part de la ciutat hi ha moltes famílies d’origen turc. A Renània hi viuen el 30 per cent dels 4 o 5 milions de turcs del país. La immigració turca  va començar a arribar el 1959 per ajudar a la reconstrucció del país després de la guerra. Molts ja tenen la nacionalitat alemanya i els seus fills i nets ja són alemanys però parlen entre ells turc. Dortmund, té 600 mil habitants. La ciutat va ser destruïda el 1943. El centre històric és ara l’eix comercial de la ciutat amb tres grans esglésies: St. Bonifatius, catòlica,  St. Reinoldi, St.Marien i St. Johannes Baptist, totes elles protestants. Varen ser restaurades després del conflicte.

De la vigília de Nadal, fins la tarda de Sant Esteve, no hi ha ningú pel carrer. Tothom ho celebra amb família. L’únic lloc on hi ha gent és  a les celebracions religioses de les esglésies protestants. N’escullo una, l’església Evangelista de St. Marien amb una nau gòtica immensa, però molt austera i sense cap imatge de sants. Bona part de les celebracions religioses són cantades. Cor, orquestra i orgue. A cada  celebració el  pastor fa el sermó. Els feligresos  sembla que dormin, però no, de cop comencen aplaudir quan diu quelcom que els hi agrada. Tres vegades passen la barretina  per les almoina i a la sortida els pastors saluden un per un als fidels. A la porta una renglera d’unes vint persones demanen caritat i saluden: “Frohe Weihnachten (Bon Nadal)!”.

A la nit als  carrers hi ha gent dormint al ras i tapant-se en flassades i cartrons. Em venen al cap les frases d’aquell frare catòlic de l’Ordre de Sant Agustí, Martí Luter: “Només la fe fa possible la salvació i no les bones obres o les falses obres comprades amb diners. Qui és creu salvat perquè ha comprat indulgències, s’adorm en la seguretat”. Luter va condemnar les indulgències concedides per Papa  que contribuïen amb les seves almoines en la reconstrucció de Sant Pere. Al 1520 el Papa Lleó X però va excomunicar a Luter i el 1555 Alemanya quedava dividida entre Protestants i Catòlics. El Rathaus és l’únic edifici antic que queda. A l’entorn hi ha parades nadalenques on la gent menja de tot –a la foto–. Un lloc de passeig per molta gent és el cementiri general: una gran avinguda amb arbres centenaris i tombes sota terra.

Agafo el tren fins Essen, ciutat industrial a la conca del Ruhr, on hi havia la mina de carbó de Zollverein. A tothom li hauria agradat que la nevada hagués estat el dia de Nadal. JOAQUIM AMARGANT

El valor del mes: la sobrietat
Escriu el filòsof Francesc Torralba que “la sobrietat és la virtut de donar a les coses el seu just valor”. Aquesta és la percepció que sempre m’ha donat el comportament dels protestants, quan he compartit amb ells els actes litúrgics o m’han convidat a casa seva a menjar. Un pastor protestant de Bonn, a Alemanya, ens va convidar a dinar un dia de cap d’any. A les dotze en punt vam començar a dinar i a un quart d’una ja havíem acabat. En canvi, en una altra trobada de Taizé que va tenir lloc a Roma, convidats per una família catòlica, a les cinc de la tarda encara érem a taula. J.A.

Rússia: mites i llegendes

Sant Petesburg. Al final de Perspectiva Nevski, principal carrer de la ciutat, que data del segle XVIII i que es troba tocant al riu Nevà, avui encara es pot visitar el monestir d’Alexander Nevski, patró de la ciutat i de tot Rússia, que va vèncer als suecs el 1240 i que va ser canonitzat per l’Església Ortodoxa Russa el 1547. Està enterrat al mencionat monestir i moltes persones resen a la seva tomba.

Inconscientment, el cap em porta als anys setanta, quan vaig veure per primera vegada Alexander Nevski, de Sergei Einseinstein (a la imatge, una de les escenes  característiques del film). Veure pel·lícules com aquesta, La conjura dels Boyars, Guerra i Pau o Octubre era la manera que teníem de conèixer la URSS i la seva república principal, Rússia, que aquí era vista per molta gent gran, sobretot, com l’encarnació del mal absolut; la primera vegada que vam explicar que aniríem a la Unió Soviètica, una senyora es va esparverar molt i molt. Ho recordo perfectament.

El record d’aquell cinema soviètic em torna a venir al cap a Moscou, pocs dies després, ara en relació a la pel·lícula Iván el Terrible, en deixar-nos enlluernar pel gran misteri dels subterranis del Kremlin de Moscou, on segons la llegenda hi hauria una biblioteca de 800 volums creada per ell. Segons la tradició, aquesta biblioteca hauria viatjat a Moscou juntament amb la princesa Sofia el 1537 en casar-se aquesta amb un príncep rus, Ivan IV Vasilivielich, anomenat “el terrible” per la seva crueltat. Nascut el 1530, se’l considera fundador de l’estat rus i un home il·lustrat, motiu pel qual hauria creat aquesta famosa biblioteca, mai localitzada, als subterranis del Kremlin, per recrear-s’hi llargues hores.

Com deia, als anys setanta, vivíem en un cert obscurantisme sobre el què passava a Rússia i a la URSS, un aïllament que en aquella època trencàvem veient aquelles pel·lícules produïdes a la Unió Soviètica, cosa que ara seria impossible perquè no ens arriben pel·lícules russes a les nostres pantalles. Això, malgrat els moderns mitjans de comunicació, no ajuda a superar el desconeixement sobre què passa realment en aquell país. De fet, també segueix la por envers aquella realitat: pocs dies abans de viatjar de nou a Rússia, molts ens diuen ”vigileu amb la guerra!”, en referència al conflicte a l’est d’Ucraïna. Però un cop som allà no percebem que hi hagi cap conflicte i no notem rastre de l’abatiment pocs dies abans –el 17 de juliol– de l’avió de Malaysia Airlines. Un incident, per cert –i això no s’ha explicat massa–, que va tenir lloc un pèl abans de que sobrevolés el mateix lloc l’avió que portava el president rus Vladimir Putin de tornada d’un viatge per Amèrica del Sud. En relació a això, l’agència de notícies russa Interfax va anunciar que possiblement el míssil anava destinat al president rus. I en un debat al Canal 33 amb pilots d’avió i tècnics en armament, es desmentia l’autoria prorussa de l’atemptat i s’hi deia que els rebels prorussos no disposaven de la tecnologia necessària per disparar aquell míssil. Qui va disparar aquell projectil, doncs? Una gran incògnita a resoldre. 

Sigui com sigui, les difícils relacions entre Ucraïna i Rússia no són cosa d’ara sinó que es remunten a molt enrere.  Després de la Revolució Russa de 1917 i  durant la guerra entre els bolxevics i els blancs –aquests amb el suport de les potències europees– mentre a Rússia van predominar els revolucionaris menxevics i bolxevics, tots socialistes, a Ucraïna el revolucionaris van ser de tendència anarquista, com Nestor Makhno, de l’anomenat “exèrcit negre”. Ja des d’aleshores les diferents visions de com ha de ser la nova societat han enfrontat Rússia i Ucraïna. Les qüestions territorials també han dificultats la relació: fa poc que la península de Crimea de majoria russòfona, va decidir en referèndum tornar a formar part de la Federació russa, de la qual havia sortit el 1954. JOAQUIM AMARGANT

El valor del mes: la seguretat
Sí. Un valor que em ve al cap mentre fem el nostre viatge a Rússia és la sensació de seguretat que percebo. I això que viatgem per lliure, no pas en viatge organitzat. Al tren, cada vagó hi ha una persona responsable que vetlla per la comoditat dels viatgers. Als trens de llarg recorregut són hostesses joves les que fan aquesta tasca mentre que als trens de rodalies ho fan molsudes dones grans. Amb la netedat dels carrers i la quantitat de jardins amb flors aprofitant els pocs mesos de sol de la primavera i estiu, els russos gaudeixen del passeig, tant si és una ciutat gran com en un poble. J.A.

La nova Rússia desconeguda*

La façana de l'Ermitage, a Sant Petesburg. 

Quart viatge a Rússia, després de les estades el 1987 i 1988 i posteriorment el 2008.
És el primer d’agost quan sortim de l’aeroport de Girona en destinació a Tallin, la capital d’Estònia, una petita ciutat on han deixat petjada tots els pobles que hi han passat. Fins el 1991 va formar part d’una de les quinze Repúbliques de la Unió Soviètica. La diversitat es veu a les esglésies, edificis i monuments. Amb la companyia d’autobusos Ecolines, el segon dia  emprenem el viatge per carretera fins a Sant Petersburg. Són vuit hores travessant pobles i poblets de la costa  Bàltica. En arribar la frontera amb Rússia ens fan baixar de l’autobús per ensenyar el visat i passar l’equipatge per un exhaustiu control –quan era Unió Soviètica no miraven res–. A Estònia el preu de la gasolina és de 1,30 euros al litre mentre que a Rússia costa 60 cèntims d’euro. Les carreteres de Rússia també són millors que les d’Estònia.

Al migdia arribem a Sant  Petersburg, segona ciutat de Rússia, amb cinc milions d’habitants. La va fundar Pere el Gran al 1706; el tsar va voler imitar Venècia amb els seus canals entre el riu Neva i el mar Bàltic.

Quan fa sol la ciutat és esplèndida. Ens allotgem a La Moskovsky,una gran avinguda on tot els edificis són simètrics. L’allotjament conserva els espais comu nals en què vivien les famílies als anys trenta; tot gran i espaiós.

Els companys visiten l’Ermitage, edifici que va ser Palau d’hivern dels tsars i ara pinacoteca, assaltat pels revolucionaris el 1917, fet que va canviar el món.

Jo aprofito per anar el cementiri de Piskariovskoye, a les afores de la ciutat, on hi ha un gran memorial com a record del milió de persones que van morir durant el 900 dies de setge de Leningrad ( 1941-1944) a mans de l’exèrcit nazi. Fa posar la pell de gallina. L’escriptora Montserrat Roig en parla en el seu llibre, L’agulla daurada.

Cap a la ciutat més gran d’europa
De nit pugem el tren per anar  Moscou. Agafem lliteres en un vagó comunitari, tot molt net, la gent amable i educada. Amb tretze milions d’habitants, Moscou és la ciutat més gran d’Europa. Tot és grandiós: el Kremlin, la Plaça Roja, els nous gratacels, els immensos  parcs i jardins plens de flors... Cap al vespre apareixen luxosos cotxes de nous milionaris amb guardaespatlles. La ciutat és molt neta, com totes les de Rússia.

A l’entrada del gran parc, on abans hi havia una exposició sobre els avenços de la Unió Soviètica i sota el gran monument del primer home que va viatjar a l’espai el 1961,Yuri Gagarin, hi ha el museu del Cosmos. Allà es pot veure el primer satèl·lit, l’Sputnik (1957), la gossa Laika dissecada i totes les reproduccions de les naus que s’han construït fins ara. Un museu únic al món on pots estar quatre hores gaudint d’un passeig virtual per l’univers.

A Rússia en aquest moment solament hi ha un tres per cent d’atur: es fan grans obres públiques que donen feina a molta gent. Vladimir Putin ha tornat a convertir Rússia en gran potència mundial, com ho havia estat en l’època de la URSS. Mitjanes i grans empreses són de nou de l’estat o “tutelades” i això fa que la plusvàlua que generen vagin a les arques públiques.

El valors: la simpatia
La bondat és l’actitud positiva i constructiva cap els altres. Això és el que desprenia la cobradora de l’autobús urbà en que viatjàvem  de retorn de Petrodvorec a Sant Petersburg  després de visitar el palau d’estiu dels sards de Rússia. La cobradora, amb molta amabilitat, anava col·locant els passatgers més grans, les noies embarassades i els nens petits en els seients així que pujaven a l’autobús. Fins i tot a mi em va deixar seure en el seu seient. I ens va ensenyar joiosa la fotografia del seu nét que encara no conexia i que l’endemà arribava amb el seu fill d’Itàlia, on es troba treballant.

Els Pirineus Atlàntics

Les anomenades vies verdes, que reaprofiten antigues vies de tren per a passejar-s'hi amb bici, protagonitzen l'article.

Comencem el nostre recorregut per els anomenats Pirineus Atlàntics, un mes de maig, a la ciutat de Lleó, quan les nits són encara fredes. Això, però, no impedeix anar a veure la seva majestuosa catedral d’estil gòtic francès, començada edificar el segle XIII. També a Lleó, pels qui no ho sàpiguen, al cor mateix de la ciutat, hi ha un edifici anomenat, Casa de los Botines, d’estil medieval dissenyat pel nostre arquitecte Antoni Gaudí. De Lleó, a l’Estació de FEVE, cada dia surten dos trens en direcció Bilbao. És el tren de via estreta més llarg d’Europa, amb un total de 335 quilòmetres. Del 1894 fins als anys 80 del segle passat, aquesta era una línia del tren miner que portava carbó des de Lleó als alts forns de Bilbao. Ara s’ha tornar a obrir per els passatgers amb el nom d’Expreso de la Robla. Baixem a Porqueras, a mig camí del seu recorregut per agafar el tren que va a Reinosa i anar a peu a Fontebre, al naixement del riu Ebre. Arribats a Oviedo, via Palència, hi ha el tren de via estreta, també de FEVE, que va a Santander travessant tot Astúries i los Picos de Europa. Val la pena fer aquest recorregut a la tarda per veure la meravellosa posta de sol entre muntanyes. De Santader a Bilbao s’hi pot anar amb el tren de via estreta que fa el recorregut per a tot el Cantàbric. De Bilbao amb l’Euskotren s’arriba a Hendaia passant per Sant Sebastià.

Ja en territori legament francès però en el que se’n diu Euskadi Nord, a Baiona, s’agafa el tren fins arribar a la població muntanyenca de Saint-Jean-Pied-de Port, que permet entrar a Navarra pel pas de Roncesvalles, Orreaga en basc, on comença una de les branques del Camí de Santiago. Aquest lloc és famós per la famosa batalla en què l’any 778, l’exèrcit de Carlemagne va ser vençut pels bascos.
Arribem a Pamplona, Iruña en basc. A la ciutat hi ha moltes coses a veure i a fer. El casc antic té molt d’ambient i a la plaça del Castillo hi han uns plafons anunciant l’anomenada Ruta Hemingway, un seguit de carrers, locals d’oci, hotels i bars on el famós escriptor nordamericà hi feia llargues estades. La Ruta Hemingway també existeix a trobar a diferents llocs de Navarra: Auritz-Burgete, Aribe o el monestir de Leyre al pantà de Yesa; tots ells llocs recomenats a visitar i que val la pena anar-hi. A Lekumberri, a la Serra d’Alarar, també hi va fer estada el premi Nobel i és on es pot anar amb bicicleta per fer el recorregut de Plazaola, la Ruta Verda  que abans unia amb tren de passatgers les ciutats de Pamplona i Sant Sebastià.

Un país menys tocat per la crisi
En tots els territoris del país dels bascos, el que ells anomenen Euskal Herria, on hem passat, l’atur és baix i la crisi econòmica no es fa tant palesa ja que amb el concert econòmic Euskadi i Navarra, recapten tots els seus impostos. Tampoc no han optat per l’economia especulativa de construcció d’habitatges que ha provocat  la bombolla immobiliària, motivada per la reforma de la Llei del Sòl i crèdit per a tothom, als anys que sigui, del llavors ministre Rodrigo Rato, sinó per una economia amb fort paper de la indústria. JOAQUIM AMARGANT

Un passeig per l’Aragó

Vista de l'estació internacional de Canfranc, d'estil modernista francès, actualment en desús.

Cada dia surten tres trens regionals de Barcelona a Saragossa passant per Móra la Nova, Ascó i Casp, resseguint el riu Ebre.
Aragó és més gran que Catalunya, però està habitat per menys de dos milions de persones. Aquesta exigua població ho és també perquè, al llarg del segle XX, fins a un milió d’aragonesos pagesos emigraren a Catalunya, a Madrid i al País Valencià.
El tren passa per Casp, poble en el qual es pot visitar el castell on l’any 1412, nobles catalans, aragonesos i valencians van decidir, per un vot, que a partir de llavors els Trastàmara serien la reialesa que substituiria amb la mort de Martí l’Humà al 1410, el llinatge de Casal de Barcelona. El famós Compromís de Casp.
A dalt d’un turonet encara resten una dotzena de pins negres que, juntament amb alzines i altres arbrats, formaven part dels anomenats Montes negros, el que s’ha anat  reduint fonèticament fins quedar “Monegros”. Actualment muntanyes pelades però fins el 1798  farcides de grans boscos. L’augment de les terres de conreu i la tala d’arbres de cara a la construcció de vaixells per la flota castellana van ser els motius d’aquest canvi de paisatges.
A Azaila es pot baixar del tren i amb autobús anar fins a Belchite. La ciutat vella encara es conserva enrunada per la batalla que hi va haver entre tropes republicanes i franquistes entre el 1937 i 1938. El poble nou, Franco el va fer construir per mil presoners republicans del camp de concentració que hi havia a prop.
Arribats a Saragossa es pot agafar el “Canfranero”, que ens portarà fins el túnel de Somport. Es pot baixar a Osca i fer una passejada per la ciutat alta, on hi ha la ciutat antiga, la qual ha quedat molt ben arranjada. En arribar a Eyerbe, a la dreta i a tres quilòmetres, es pot visitar el castell de Loarre. A l’esquerra comença la carretera que va a la Serra de Luesia -una vegada ja havia anat amb bicicleta per aquella carretera fins Unicastillo. En seixanta quilòmetres, només dos cotxes-. Enfilant amb el tren amunt, a Los Riglos i a Santa Maria de la Peña, hi ha Los Mallos, una formació geològica que s’enfila cel amunt, de color marró que, a la posta de sol, quan hi passa el tren, dóna una tonalitats de colors molt bonics.
Abans d’arribar a Jaca es passa per Sabinánigo, una vila turística que rep molts visitants. I ja a Jaca, el més important és la fortalesa que Felip II va manar construir el segle XVI i que va ser obre de l’enginyer italià Tiburcio Spannochi. També la catedral d’estil romànic de Sant Pere.
Anem cap a Somport, on es pot saltar a l’altra banda del Pirineu. Allà hi ha la gran estació internacional de Canfranc, d’estil modernista francès, inaugurada el 1928 pel rei Alfons XIII i que, per mitjà d’un túnel, unia Saragossa amb Tolosa de Llenguadoc i Paris. Al 1970 un tren de mercaderies francès va descarrilar al pont de l’Estanguet, a França i des de llavors el tràfic internacional està interromput. És una vella reivindicació dels habitants de la vall: que la línia de tren és torni obrir. Però França no ho vol. Així les coses, Canfranc s’ha convertit amb un lloc de pelegrinatge per a molts curiosos. JOAQUIM AMARGANT            


El valor: anar en tren
Quan aques setembre es parlava del tancament de la línia ferroviària de Jaca a Canfranc, moltes famílies de Saragossa van anar amb els seus fills a Jaca i allí varen agafar el tren fins a Canfranc. Durant el trajecte d’anada i tornada els explicaven el que veien per la finestra. Els nens, bocabadats per anar en tren i que els seus pares estiguessin per ells,el contrari de quan van en cotxe. Feia goig veure les famílies enriolades i els pares explicant contes i històries al seus fills. J.A.

Les Canàries primitives

Garachico, a la costa atlàntica, és una població molt semblant a les de Cuba. Foto: J.A.

Si s’agafa amb temps, un vol amb Ryanair Barcelona-Tenerife Sud pot sortir molt bé de preu. És el que vaig fer el passat febrer mentre Europa estava sota l’onada de fred. Tenerife Sud és l’indret més sec i ventós de tota l’illa, la més gran de les set de l’arxipèlag canari. Últimament aquella part de l’illa s’ha omplert de centres turístics amb apartaments com Swing o Sunningdale Village, al terme municipal de San Miguel de Abona, majoritàriament ocupats per anglesos. És turisme de gent gran que ve a passar aquí el dur hivern europeu. Aquest mes de febrer, amb la Setmana Blanca a Europa, també hi havia parelles joves amb els seus fills.

Anem una mica enrera en el túnel del temps. Des de que els mariners catalans i mallorquins, a partir del 1351, emprenen l’aventura encarregada pel Papa Clement VI d’evangelitzar els aborígens –els guanches–, aquelles illes han estat un lloc de pas dels europeus que van conquerir Amèrica i dels milions d’immigrants que hi varen anar després. Amb aquella primera expedició catalana, sota el comandament d’Arnald Roger i Joan Dória, es varen dibuixar els primers mapes que després varen servir perquè el normand Jean de Bethencourt, una expedició castellana d’Isabel i Ferran el Catòlic, el 1402, arribés a Lanzarote. Va començar així la conquesta de les Canàries, que duraria 94 anys. Tenerife va caure en mans dels conqueridors castellans, majoritàriament andalusos, el 1494, després de moltes combats en què varen submetre la població aborígen, la qual va haver d’acceptar la llengua,la religió i la cultura de la Corona de Castella.

Aquests guanches, primitius habitants de les illes, eren d’origen amazig i procedien del Nord d’Àfrica, en la franja compresa entre Mauritània i Libia passant pel Marroc. La llengua era semblant al libi i els noms de ciutat com Adeje i Costa de Adeje a l’illa de Tenerife remeten a la tribu berber del Marroc, els Adejad. La població originària guanche de la què parlàvem es va anar refonent amb la d’origen andalús o basc i, curiosament, la llengua que n’ha sortit és el castellà que es parla a Cuba i a tot el Carib. De fet, milers de Canaris, sobretot de Tenerife, van immigrar a Cuba al llarg dels segles passats i van esdevenir la classe dominant, portant esclaus africans que treballaven a les seves plantacions de tabac o als ingenios –fàbriques de sucre– de Tenerife a Cuba i el Carib i de retorn a Tenerife.

Destí turístic
Els lloc més turistic de Tenerife és la població de Los Cristianos i Las Amèricas, a l’oest de illa. Hi ha carrers a Las Americas, com el d’Antonio Domínguez, que he trobat calcat a la gran avinguda de Los Presidentes de l’Havana, a Cuba. Al nord-oest de Tenerife hi la la població d’Icod de los vinos, on hi ha els famosos i antiquissims arbres anomenats Dragos. Garachico, a la costa atlàntica, és una població molt semblant a les de Cuba i és on Cristòfor Colom, el 1492, va fer l’última escala espanyola durant el viatge en què va arribar a Amèrica. Respecte això, diu la gent gran que Colom va veure fum al volcà Trebajo, a la muntanya del Teide. Fos o no fos, el 1646 hi va haver un deslliçament de terres que va matar cent persones del port i el 1706, el volcà va vomitar finalment lava, que va anar al mar passant per el port. Ara, la lava petrificada és una atracció turística. JOAQUIM AMARGANT

Un valor a destacar
Des de Puerto de la Cruz, a Tenerife, molts turistes agafen el bus que va a Aguamansa i la Caldera, a la vall de l’Orotava, on es pot veure el cim del Teide nevat. En arribar a la Caldera, una dona alemanya d’uns noranta anys pregunta al conductor els horaris de tornada. Tota sola, amb dos bastons de muntanya, enfilava el camí que porta al Mirador de la Piedra. Vaig quedar bocabadat de la voluntat i la fermesa d’aquella dona que, passet a passet, pujava muntanya amunt.

De Bremen cap a Amèrica

La plaça del mercat de Bremen.

Bremen, al nord-oest d’Alemanya, és un dels ports europeus des d’on varen sortir més immigrants cap a Amèrica, els segles XIX i XX. En total es calcula que d’aquí varen marxar uns vuit milions de persones, dels quals gairebé un deu per cent no va arribar mai el seu destí; el fred i les males condicions dels vaixells provocaren una gran mortaldat durant la travessia.
Per a conèixer aquesta realitat visito Bremerhaven, el port nou de Bremen, al qual es pot arribar en el vaixell que fa el recorregut pel riu Weser, en bicicleta passant pel costat del riu i en tren. Fixeu-vos que he dit el port nou de Bremen perquè quan va començar a fer-se petit l’antic, la ciutat, concretament el 1825, va comprar les terres en què desemboca el riu Weser per construir-ne un altre. I és que havia nascut un gran negoci per les navilieres: portar a Amèrica gran quantitat d’immigrants procedents del centre d’Europa que fugien de la fam o de la misèria provocada per la Revolució industrial.

A prop del port hi ha el Museu de la Immigració, el Deutsches Auswanderer Haus, on es mostra en fotografies i documents com es feia l’embarcament dels immigrants cap a Amèrica, com eren els vaixells per dintre i quines eren les condicions en què viatjaven la gent, depenent de la seva classe social. Al port d’Hamburg també hi ha un gran museu didàctic on es pot gaudir de la història de la navegació.

LA CIUTAT I EL SEU ENTORN
Bremen, juntament amb Bremerhaven, a seixanta quilòmetres al nord, constitueix el setzè land de la República Federal d’Alemanya; és l’anomenada Ciutat Lliure Hanseàtica de Bremen, que va entrar a formar part de l’Imperi Alemany amb la seva fundació, el 1871. Més cap aquí, va ser una de les grans ciutats alemanyes bombardejades des de l’aire per l’aviació anglesa durant la Segona Guerra Mundial. No va quedar res en peu i la ciutat la varen construir de nou. Ara té uns 550.000 habitants. Malgrat ser una gran ciutat industrial, el cert és que gaudeix també d’un centre comercial de luxe.

El riu Weser parteix la ciutat pel mig. I travessant el pont de Kaise-Brücke s’entra a la ciutat antiga, l’Alstadt, ara guarnida amb llums de Nadal i casetes de menjar, pessebres i begudes. Al Marktplaz, la plaça del Mercat, hi ha el Rathaus, l’Ajuntament, i molt aprop el Dom-Museum, amb la Catedral de Sant Petri, que data del segle XIII.

Si travessem el pont Bürgermeister-Smidt-Brücke arribarem a l’Alte Neustand, la ciutat nova, habitada per molts ciutadans d’origen turc i àrab. Al mateix pont comença una illa al bell mig de la qual hi ha el Museu d’Art Modern i una renglera de cases de planta baix i pis, mostra d’un urbanisme sostenible que la ciutat abandera. No en va, cal dir que el primer diputat verd al Parlament Federal va sortir de l’Estat lliure de Bremen.

L’aposta pels transports públic i ecològics hi és ben patent: el tramvia és el mitjà de transport més usat, que cobreix tots els indrets de la ciutat: de l’aeroport de Bremen al centre de la ciutat hi ha un quart d’hora, en tramvia. L’altre mitjà de transport utilitzat sobretot és la bicicleta –per anar a treballar o portar els nens a l’escola, malgrat la temperatura matinal de zero graus del mes de novembre–. JOAQUIM AMARGANT

Banys termals a Anglaterra

Els penya-segats de Seaford descrits a l’article.

De Girona a Bristol, amb Ryanair, hi ha una hora i tres quart de viatge. De moment, Bristol, a 156 quilòmetres a l'oest de Londres, és una destinació molt barata, amb dos vols diaris a l'estiu. Segurament és perquè molts joves que van a estudiar anglès agafen aquesta destinació.

Arribats a Bristol, agafem el tren a l'estació de Temple Meads i en mitja hora som a Bath Spa. Tal com es pot deduir pel seu nom, Bath Spa són uns banys termals. Aclucada enmig d'una vall, fins el 1970 el centre de la ciutat patia moltes inundacions, situació que es va resoldre amb la canalització de les aigües de la pluja que van a parar el riu Avó, el qual travessa la ciutat pel centre. Aquí totes les cases són de planta baixa i un o dos pisos i del mateix estil i color, fetes amb pedra calissa d'una pedrera propera. Les aigües termals surten del subsòl a una profunditat de fins 4.700 metres i procedeixen de la pluja caiguda al damunt de les Mendip Hills. Cada dia un milió set-cents mils litres d'aigua calenta, a 46 graus, emergeix de sota terra. Per això els romans quan conqueriren Britània, en aquest indret hi construïren uns banys termals amb el nom d'Aquae Sulis, l'any 43 d.C. Des del segle XVIII l'aristocràcia anglesa hi va fer llargues estades.

Bath també és coneguda per les seves dues Universitats, la de Bath i la de Bath Spa. Ens allotgem tres dies a la de Bath, que es troba dalt d'un turonet, al costat del museu americà. Anant-hi a peu es pot gaudir del passeig d'una de tantes National Trust que hi ha escampades arreu de totes les terres britàniques. La National Trust és una fundació britànica formada per milers de socis que han comprat grans extensions de terres i també litorals per protegir-los i evitar que s'edifiqui. Tots els Nationals Trust són oberts al públic per poder-hi passejar i gaudir de la natura. El National Trust Heritage també protegeix cases senyorials i pobles sencers abandonats, que es poden visitar pagant una petita quantitat pel seu manteniment. A la Universitat ens allotgem a les habitacions individuals, ara buides, dels estudiants. De totes maneres, moltes habitacions estan plenes també de joves, en aquest cas estudiants de bona part d'Europa i el Japó que venen a aprendre l’anglès. Per si fos poc, els carrers de Bath són un brogit de joves de catorze i setze anys que aprofiten els viatges de fi de curs per visitar la ciutat. Les botigues de records estan plenes d’aquests viatgers. Bath, a part dels seus banys termals,teatres, esglésies i palauets, és famosa per el The Royal Crescent: trenta cases enganxades per 114 columnes i construïdes al segle XVIII, amb un gran espai verd de gespa al davant, on tothom s’hi pot «estarrejar».

Anem cap a Brighton
A una hora de tren al sud de Londres es troba la ciutat costanera de Brighton. Amb l'arribada del tren, el 1841, aquesta va créixer amb la vinguda de l'aristocràcia, que venia a banyar-se a les seves platges. Es varen obrir casinos i hotels de luxe. Ara és una destinació on molt joves van a aprendre anglès o de viatge de fi de curs. Els carrers estan plens de botigues, restaurants i bars on molts jovenets compren o seuen a les terrasses. El Brighton Pier és un moll d'entarimat de fusta i ferro que s'endinsa mar endins 524 metres. Al final de tot hi ha un casino, però abans d'arribar-hi hi ha centenars de màquines escurabutxaques on molts joves que van a aprendre anglès amb l'escola s'hi deixen els diners. L'edifici més conegut i original de Brighton és el Royal Pavilion, una antiga residència real d'estil asiàtic manada a construir al 1786 pel que després va ser el rei George IV. JOAQUIM AMARGANT

Atura't-hi un minut: Vall del Sussex i les Seven Sisters
Entre Brighton i Eastboume, també a la costa, hi ha la regió de l'East Sussex.Per anar d'una ciutat a l'altra s'ha d'agafar el tren que passa per l'interior. És recomanable baixar al poble de Lewes per veure els seus carrers i visitar-ne el castell. Després tren fins el poble costaner de Seaford, baixar a la seva platja, on hi ha la petita fortalesa i els penyasegats de polsim blanc; impressiona veure les anades del mar esvalotat que reboten a les seves blanques parets. Amb l'autobús que passa per Seaford, cal continuar l'excursió i baixar al cap d'un quart d'hora al Parc Natural de les Seven Sisters. L'excursió per el parc, si no fa massa vent, es pot fer a peu o en bi-cicleta. Les Seven Sisters (les set germanes) són set penyasegats de guix que anualment retrocedeixen entre trenta i quaranta centímetres per la força de les onades que hi peten. A dalt dels penyasegats es gaudeix d'unes vistes genials tant del mar com de la fauna i flora, tota groguenca al començament de l'estiu. J.A.

La fitxa
PRESSUPOST: Avió anada i tornada: 60 euros. Allotjaments cinc nits a la Universitat de Bath i a un Hostel de Brighton. 120 euros. Tren: 85 euros.

Records de Magdeburg i Berlín

Vista de l’Alexanderplatz amb l’Ajuntament, vermellós, i darrera la torre de la ràdio i la televisió, de 368 metres.

Ryanair acaba d'encetar un vol de Girona a Magdeburg, capital de l'estat de Saxònia-Anhalt, al sud de Berlín. Un autobús, en vint minuts, et deixa a l'estació del tren de Magdeburg. La ciutat havia estat un gran centre industrial de la República Democràtica Alemanya -la de l’Est- amb 280.000 habitants al 1989, però amb la reunificació va perdre més de cinquanta mil persones; els nous amos van considerar que bona part de la indústria no era "competitiva".

Al llarg carrer paral·lel al riu Elba, on circula el tramvia que va d'un costat a l'altre de la ciutat, es veuen molts edificis buits i alguns presos per okupes. El diumenge la ciutat es desperta amb un sol radiant i la gran explanada de la Dom Platz s'omple de gent elegant que entra a la catedral luterana de Santa Caterina, grandiós edifici gòtic que dóna l'esquena al riu. A l'altre costat de la gran avinguda de la catedral luterana, a Lotto-Von Guerike Strasse, hi ha la catedral catòlica de Sant Sebastià. A les onze comença la missa solemne; famílies mudades omplen l'església. A l'Avinguda Breiten-Weg, a prop de la catedral luterana, hi ha un original edifici inaugurat el 2005 anomenat la Ciutadelle Verte Friedensreich, pintat de rosa, en què l'arquitecte austríac que el va dissenyar volia harmonitzar ciment i natura. Magdeburg és una ciutat molt bonica i amb una capa de pintura de colors. Els seus edificis, d'estil estalinista com els de la gran avinguda Emst-Rauter-Allee que arriba fins el riu Elba, llueixen sota el sol radiant.

Sortim en direcció a Berlín. A l'estació de Magdeburg-Neustadt veiem tancades la majoria de fàbriques. Recordo haver vist l'agost de 1984 aquell indret bullint d’obrers anant i sortint de la feina. Arribem a l'estació de l'Östbahnhof, l’antic Berlin Est, al davant de la qual es conserva un tros del mur que partia la ciutat. M'allotjo a un petit hotel molt barat a Palisadentrasse, molt a prop de la gran avinguda de Karl-Marx-Allee, de sis quilòmetres. Les grans desfilades s’iniciaven també aquí. Me n’adono que en el mateix tram del carrer on el 1984 hi havia dos camps de futbol ara hi ha un aparcament de cotxes fins gairebé Alexanderplatz, el gran centre de la ciutat que durant la Segona Guerra Mundial va quedar feta a miques. Un dels grans atractius d’aquesta plaça segueix sent la gran torre de la ràdio i televisió que hi ha el mig, de 368 metres, construïda el 1969 per a orgull de la RDA. A l'altre costat de la Plaça hi ha el majestuós edifici de l'Ajuntament, de pedra vermella. Per contra, el parlament de la RDA, en una de les illes del riu, ha anat a terra i una lona publicitària en cobreix les restes. Al davant i en la mateixa avinguda d'Unter Den Linden (sota els til·lers, en alemany) resta majestuosa la catedral de Santa Eduvigis, la biblioteca, l'edifici de l'Òpera i la Universitat.

Som al mes de maig. El sol crema. De cop i volta apareix una desfilada de cotxes, camions i coets de paper-cartró amb gent disfressada a dalt tocant La Internacional i Alexander Nevsky de Sergei Prokòfiev. Celebren l'entrada de les tropes soviètiques a Berlín el maig del 1945, quan es penja la bandera amb la falç i el martell dalt del Reichtag. S’està gravant un thriller de les diferents guerres entre russos i germànics passant pels cavallers teutònics. També és la festa de la cervesa a la porta de Branderburg i bona part de Strasse des 17 de Juni està tallada al trànsit. En unes de les cantonades de la Unter Den Linden hi ha la Friedrichstrasse, molt canviada; ara la majoria d’edificis són de vidre. Més avall, a la Zimmerstrasse, turistes a dojo: hi ha el Checkpoint Charlie, el pas fronterer que separava els dos Berlín. A l'entorn es ven de tot. Molt a prop hi ha els terrenys on s'aixecava la caserna de la Gestapo, ara museu a l'aire lliure anomenat Topographie des Terrors. Bona part del comerç de Berlín viu del seu tràgic passat i es mostra com una atracció turística als nombrosos visitants. JOAQUIM AMARGANT

Atura't-hi un minut: Potsdam
A Potsdam, a mitja hora de Berlín, l'agost del 1945 es va celebrar la conferència en què els Aliats i la URSS van decidir el futur de Berlín i Alemanya. Actualment el Schloss Cecilienhof, el palau on es va celebrar la conferència, es pot visitar per dos euros. Al voltant de la ciutat hi ha dinou llacs i entremig hi ha nombrosos petits palaus dels familiars del reis de Prússia. Al Parc Sanssouci hi ha el gran Palau del mateix nom al segle XVIII, a l'època del rei prussià Frederic II. En un racó del gran parc hi varen fer construir per esbarjo una església romànica. El que crida més l'atenció és el molí de Mühle. Diu la llegenda que Frederic II volia comprar-lo per construir-hi el palau, però el moliner no ho volia. El rei va dir-li: "Sabeu que jo puc fer enretirar el vostre molí". I el moliner va respondre al rei: "Per suposat, si és que a Berlín no existís un tribunal on jo pogués anar". El rei es va posar content de saber que el moliner confiava en la justícia i va fer construir el Palau Sanssouci en un altre lloc. I el molí de vent encara avui resta dret i es pot visitar.

La fitxa
PRESSUPOST: Avió Girona- Magdeburg, 50 euros. Allotjament, 100. Tren, 50. Autobusos, tramvies i metro a Magdeburg i Berlin, 20.

Còrsega, mar i muntanya

Imatge de les costes de la població de Bonifacio.

Ens disposem a viatjar a Còrsega. Els lectors del Fem la maleta i un servidor viatjarem per aquesta illa mediterrània, pàtria de Napoleó Bonaparte. Una illa amb paisatges muntanyencs semblants als de Catalunya i amb dos-cents cims de més de dos mil metres d'alçada. Terra plena de rierols i cims coberts de neu fins entrant el mes de maig.

Des de Girona, un avió de Ryanair ens porta a l'Alguer, on arribem a les dotze de la nit. Cap autobús a l'aeroport de Fertília. Els viatgers han d'agafar un taxi per anar als hotels, excepte els jugadors juvenils de segona divisió del Barça als qual un autobús ja espera. No vull pagar el taxi i camino sis quilòmetres per una carretera recta que em porta al càmping de Fertilia, sempre acompanyat per una lluna plena que em fa de guia.
La segona nit a l'Alguer la passo en un B & B. Una senyora algueresa que s'esforça a parlar en català em deixa el seu pis per mi sol per 25 euros amb esmorzar inclòs, agafant el que vulgui de la nevera. L'endemà al matí, a la Via Catalunya, agafo l'autobús que em portarà a Santa Teresa de Gallura per embarcar cap a Còrsega.

El recorregut de tres hores per la costa nord-oest de Sardenya és tota una experiència. La jovenalla que puja l'autobús a Sassari, Sàsser en català -els catalans també hi deixaren la seva petjada-, va baixant a mesura que travessem els poblets que trobem pel camí, fins quedar tres persones. Entre boscos i carretera amb molts revolts, arribem a Santa Teresa, on un ferri vell -cinquanta minuts- ens porta a Bonifacio, al sud de Còrsega.

Bonifacio es troba en un port natural i impressiona trobar-se a la dreta amb la gran muralla de la fortalesa que aixopluga la ciutat antiga, a dalt de tot. Els hotels són cars i plens; Setmana Santa. Planto la tenda al càmping l'Aranguina, a prop del port; surt més barat. Al capvespre surto a passejar per la ciutat antiga, a la fortalesa. Molts restaurants tenen la televisió engegada; fan el Barça-Madrid. L'endemà el matí plego la tenda i ben d'hora uns quants turistes i jo agafem l'autobús que ens portarà a Ajaccio, la capital.

El recorregut amb autobús és molt bonic. Travessem petits pobles. El paisatge és molt verd i la carretera per nosaltres sols, ja que aquella part del sud-est de l'illa hi viu poca gent. Els noms dels pobles i les indicacions estan escrites amb francès i en cors. La carretera comença enfilar-se i arribem a la població de Sartène, amb cases penjades a la roca de la muntanya. Aquí baixa molta gent; destí turístic.

Val la pena quedar-s'hi un parell de dies. Divendres Sant és tradició que un penitent amb una túnica arrossegui una cadena que pesa més de trenta quilos amb els peus lligats pels carrers del poble. Pels amants de la platja a pocs quilòmetres hi ha Propriano, port de mar i centre balneari. Pujant i baixant turons, l'estreta carretera de mica en mica s'eixampla i arribem Ajaccio, la ciutat més gran de Còrsega, amb port. Una visita obligada és la casa on va néixer al 15 d'agost del 1769 Napoleó Bonaparte. A la Ciutadella, al costat del mar, es pot visitar el museu Fesch, on hi ha exposades obres de Boticelli i Bellini, donacions del Cardenal Fesch, oncle de Napoleó.

A dues hores de tren de via estreta arribem a Corte, al centre de l'illa i antiga capital de "la nació corsa" de Pascal Paoli, entre 1755 i 1769. La ciutat està edificada en un cim pedregós i a dalt de tot hi ha la fortalesa. De cases antigues i atrotinades de tres a cinc plantes, és molt bonic passejar-hi, malgrat les pujades i baixades dels seus estrets carrers. Corte és el reflex de com vivien abans els corsos del cor de l'illa i d'entorns muntanyencs.

De Corte amb el tren anem a Bastia al nord de la costa est per agafar el vaixell de nit que ens portarà a Marsella, l'atrotinada capital de La Provença, amb carrers penjats que donen al Port vell i amb molta població d'origen algerià que malviu a l'entorn de l'estació de Sant Charles. Marsella té una esplèndida catedral a la Plaça Major, al Port Vell. JOAQUIM AMARGANT

Atura't-hi un minut: Bonifacio i Catalunya
El 1297, el Papa Bonifaci VIII va concedir Còrsega al rei Jaume II de Catalunya. Segons la llegenda un sarraí va salvar la vida al rei Jaume i és per això que a la bandera de la illa hi ha el cap del sarraí amb un mocador lligat. Però en aquella època el poder dels papes era gran i de la mateixa manera que Bonifaci VIII va cedir els drets de Còrsega als catalans, Nicolau V els els va treure per donar-los als genovesos, el 1448. Sigui com sigui, de l'escala picada a la pedra del penya-segat de Bonifaci -que baixa en picat de la ciutadella al mar- en diuen l'escala del rei d'Aragó. I la ciutat alta penjada damunt d'un penya-segat i deu al seu nom al seu fundador, el marquès de Toscana, Bonifaci. A dalt de la fortalesa de la ciutat antiga sempre fa vent i es poden veure tots els penya-segats i el mar que l'envolten. Els seus carrers estrets estan plens de cafès i terrasses de restaurants. A la posta de sol és quan és més bonica de visitar pels seus colors groguencs. J.A.

La fitxa
Pressuspost: Avió Alguer, 9 euros. Vaixell Bàstia-Marsella, 47. Allotjaments: 70. Busos, tren i ferri Sardenya-Còrsega: 40. Bus Marsella-BCN: 35.

A cavall entre Alemanya i Polònia

L’església Swietej Katarzyny a la plaça homònima de Torun, ciutat polonesa de passat germànic.

Si donem un cop d'ull als mapes veurem que Polònia sempre s'ha trobat enmig de dos imperis: el germànic, amb Àustria-Hongria, i el rus. Així, el 1812, li va arribar a quedar només el territori que envoltava Varsòvia. Durant els anys de la unificació alemanya, entre 1886 i 1871, pràcticament va desaparèixer -el territori es va repartir entre Prússia i Rússia-. Les actuals fronteres daten del 1945. Tot plegat ha provocat que durant segles molts polonesos hagin trobat refugi i consol en l'Església Catòlica, un dels únics re-ferents on refermar la identitat. En dóna fe la gran quantitat d'esglésies que hi ha per tot arreu. Fins i tot en l'època comunista, en una visita el 1987, vam veure les esglésies plenes i processons als carrers per anar al Santuari de la Verge Negre de Czestochowa.

Encuriosit per conèixer la Polònia històrica, comencem el viatge des de Girona amb un avió de Ryanair que ens porta a Poznan. Un cop arribats, amb el tren, anem en direcció a Torun, però abans ens aturem una estona a Gniezno, la primera capital de Polònia al segle X i l’arxidiòcesi de la qual és la més antiga del país. És un diumenge assoleiat i el migdia la gent es passeja per la part antiga de la ciutat, molt ben conservada i ara només destinada a vianants. Al davant de la gran catedral gòtica hi ha una estàtua de la coronació del rei Boleslau «el Brau», el 1024. Les portes de bronze, de 1175, són amb relleus del martiri de Sant Adalbert.

De nou al tren arribem a la ciutat de Torun (Thorn en alemany), la més antiga del Nord de Polònia. De l'estació de trens PKP Glowny a la ciutat, cal travessar un llarguíssim pont de ferro damunt del Vístula on el mes de març les aigües de les ribes encara són glaçades. Entrem a la ciutat antiga a la posta de sol. Impressiona. Encerclada per muralles des de fa mil anys, hi ha edificis que en tenen set-cents. La petjada germànica hi és evident. Al 1557 durant la Reforma, la ciutat va adoptar el Protestantisme, però la població d’origen polonès va romandre catòlica. Aquest fet va portar molt conflictes en els segles venidors. Durant l'ocupació nazi l'annexionaren a Alemanya i la fortalesa va servir per encabir presoners polonesos. Amb els acords de Potsdam, la població alemanya fou expulsada a la República Federal Alemanya, la part capitalista muntada sobre els territoris ocupats pels EUA, França i el Regne Unit-enfront la República Democràtica Alemanya (RDA), comunista, ocupada per la URSS-. Al carrer Nicolau Copèrnic encara es conserva la casa, ara museu, del famós astrònom, que hi va néixer al 1473; la universitat del mateix nom fundada al 1945 s'ha convertit en una de les millors del país. Tots els edificis gòtics i renaixentistes, tant religiosos com civils, com el mateix Ajuntament, són de maó vermell; per això la ciutat conserva un aspecte medieval.

Sortim de Torun i arribem altre cop a Poznan, on ens desfem dels zloty que ens han sobrat comprant quatre coses -tot és barat, es nota que no tenen l’euro-. Travessem la frontera i entrem a la primera població alemanya, Frankfurt Oder. Oder és el nom del riu que la separa de Polònia. Val la pena quedar-s'hi una estona. Totes les poblacions de la franja sud de l'antiga República Democràtica Alemanya que fan frontissa amb Polònia, tenen dos noms: l'alemany i el sòrab, llengua eslava que encara es parla en aquell indret, sobretot a Cottbus, on val la pena pas-sar-hi un dia per veure la refeta ciutat medieval i les antigues fàbriques ara convertides en museus. I ens endinsem al cor d'Alemanya de l'Est, a Erfurt, la capital de Turíngia. La ciutat s'està refent del tancament de fàbriques amb la unificació alemanya del 1989. El centre històric, molt ben reconstruït, està separat pel riu amb petites illetes. És impressionant la Domplatz amb la catedral i la gran Ciutadella. JOAQUIM AMARGANT


Atura't-hi un minut

Bydgozcz (Bromberg)

La ciutat, de més de 360.000 habitants, forma part de la gran àrea metropolitana que enllaça amb Turon a cinquanta quilòmetres. El nom ve del llatí Bydgostia. En alemany -hi va viure molta població germànica- és Bromberg. De ser un poblet de pescadors al costat del riu Vístula, ara és un gran centre urbà amb tramvies, com la majoria de ciutats poloneses, i una gran plaça del mercat al nucli antic medieval. És una ciutat molt acollidora i que fa de bon passejar. Hi va tenir lloc, però, un fet luctuós que desconeixia: el Diumenge de Sang de Bromberg. El 3 i 4 de setembre del 1939, tres dies més tard de la invasió de l'exèrcit alemany de Hitler a Polònia, un nombrós grup de civils armats per militars varen anar casa per casa on vivien polonesos d'origen alemany, els varen arrossegar pel carrer i varen fer una carnisseria entre homes, dones i nens. Es varen avançar al que es pensaven que farien les tropes alemanyes amb els polonesos. J.A.

La fitxa
PRESSUPOST: Avió Girona-Poznan-Frankfurt-Girona, 50 e. Tren Polònia i Alemanya, 100 e. Allotjaments sis dies en albergs, 110 euros.

Viatjant per la terra dels castells

Vista del gegantí palau reial d'Aranjuez.

Us oferim viatjar per terres castellanes amb tren, tot i que no és el mitjà de transport més habitual -n'hi ha pocs al dia degut a les grans extensions de terreny sense població-. Abans de res, ja deuen saber que el nom de Castella sembla ser que es deu a la quantitat de castells que es van edificar per defensar-se durant l'ocupació àrab de bona part de la península ibèrica.

Comencem el nostre itinerari a Saragossa, amb l'únic tren que hi ha cada dia, cap a Madrid, sense ser d'alta velocitat i que s'atura a Sigüenza. En baixar del tren ja s'albira damunt d'un turó les grans muralles del seu castell. En el primer cop dull a la ciutat alta es pot veure el que va ser Castella per una part de les seves famílies: un fill capellà, l’altre militar i una filla monja -així els pares no havien de treballar pel seu sosteniment-. Dic això perquè la ciutat està farcida d'edificis militars de diferents èpoques, d'esglésies i convents, que confirmen aquesta dita popular. Enfilant l'atrotinat carrer de l'estació, un cop haver travessat el riu Henares, ens trobem amb la primera església, l'ermita del Humilladero, on els forasters s'agenollaven per resar. A l'esquerra i al fons de l'Alameda hi ha el Convent de les Ursulines, amb l'església de la Nostra Senyora de los Huertos. Enfilem el carrer San Roque fins arribar la Plaza de las Ocho Esquinas, que porta a la catedral després d'una bona pujadeta. Aquí comença la ciutat monumental. La catedral, d’estil romànic, es va començar edificar el segle XII. A l'interior, una mica fosc, hi ha talles escultòriques del Renaixement. A les hores que hi ha missa corren una cortina perquè els visitants no molestin. Al davant hi ha el museu Diocesà, instal·lat en un dels millors palaus de la ciutat, amb un bon recull d'art -obres de Zurbarán, Salzillo i de Luis de Morales-. Arribem a la Plaza Mayor, construïda a finals del segle XII, on des de fa segles es fa el mercat. A la part alta de la plaça hi ha l'edifici de l'Ajuntament. Per carrers estrets amb molta pujada i molt ben restaurats s'arriba al cim del turó, on hi ha el castell, ara Parador de Turisme. Va acollir el primer nucli de la ciutat romana, després ciutadella visigòtica i musulmana, finalment durant el Renaixement fortalesa dels bisbes medievals.

Altre cop amb el tren fins a Guadalajara, travessant les terres manxegues de Don Quijote. Bona part de la ciutat està potes enlaire per obres del Plan Zapatero. El que em va impressionar més és el Col·legi dels Salesians, amb patis i jardins immensos -vint minuts per voltar-los-. A la ciutat també hi han grans casernes militars, ara semitancades. I d’aquí ens dirigim cap a Aranjuez i Cuenca, però es fa necessari passar per Madrid.

Sortint de la capital per l'estació d'Atocha, veiem nous barris de pisos sense habitar que comencen a ser derruïts per manca de compradors. Travessant tot aquest desgavell passem per Aranjuez: quin respir entrar a la ciutat reial amb els seus carrers quadriculars amb cases i edificis tots de la mateixa alçada! L'última etapa del viatge és Cuenca, a dues hores. Enmig de les valls dreta i esquerra on passen els rius Huécar i Júcar s'alça majestuosa damunt d'una gran roca la ciutat antiga, molt ben restaurada. A la posta de sol les mansions, esglésies, seminaris i palaus que donen a la vessant del Júcar agafen un to groguenc celestial. La gran roca on hi ha la ciutat antiga es troba a mil metres damunt del mar. A la vessant del riu Huécar resten penjades les famoses "casas congaltes" amb balconades de fusta. Al bell mig de la Vila i a la Plaza Mayor, la Catedral amb una façana molt original començada edificar el segle XII on hi ha tots els estils. JOAQUIM AMARGANT

Atura't-hi un minut: Aranjuez quadricular
Aranjuez, a quaranta minuts en tren de Madrid, és molt coneguda per la música que va dedicar-li el mestre Joaquín Rodrigo i també on va viure els últims anys i morir el 1931, quan pintava els seus jardins, Santiago Russiñol. Ciutat amb carrers quadriculars amb cases i edificis de la mateixa alçada i estil que no passen de dos pisos, no sembla que siguis a Castella. Els rius Jarama i Tajo passen per la ciutat. Aquest últim es converteix en llac al seu pas pels jardins reials menats a construir, en bona part, per Carles I al 1540. Al 1561 Felip II fa construir el Palau Reial. Un Palau Reial que va ser près per les flames en dues ocasions, una al 1660 i l'altre al 1665. A l'hivern els arbres que envolten els jardins i el palau estan despullats de fulles i fa que l'entorn sigui una mica trist. Però això no deixa que el migdia nombrosos visitants hi passegin després d'anar prendre el vermut i unes quantes tapes als nombrosos bars i cases de menjar de la Vila. J.A.

La fitxa PRESSUPOST: Tren Barcelona-Saragossa-Sigüenza-Madrid-Cuenca-València-Barcelona, 100 euros. Allotjament tres nits: 75 euros.

De la Protestant Ginebra a la Catòlica Cremona

Vista del llac que hi ha als voltants de la localitat francesa d’Annecy.

De Barcelona, en Easyjet, volem direcció a Ginebra, a la Confederació Helvètica. És un dia clar d'hivern quan volem per damunt dels Alps. Hi ha poca neu, però l'espectacle és fantàstic. En sobrevolar el llac Leman els raigs de sol del migdia el converteixen en una estora platejada. Ja arribats a Ginebra, ens n’adonem que l'aeroport es troba a deu minuts de tren escassos de l'estació de Cornavin, al centre. I abans d'anar l'alberg fem un tomb pel pas-seig del llac amb els ponts que travessen els dos rius que parteixen la ciutat: l'Arve i el Roine.

Ginebra forma part des de el 1815 de la zona francòfona de la Confederació i és seu de la Creu Roja, les Nacions Unides, l'Organització Mundial de la Salut, la de les Telecomunicacions i la de Metereología, entre altres. Al segle XVI Ginebra fou el centre del calvinisme i era considerada la Roma Protestant. Ara el 46 per cent dels seus 196.000 mil habitants són d'origen estranger. Això es pot veure en fer-se fosc davant el McDonalds que hi a la Cours de la Rive i també pels nombrosos restaurants de totes les ètnies que hi ha a l'entorn de l'estació de Cornavin.

De la petita i tronada estació de trens d'Eaux-Vives surten els trens i autobusos cap a Annecy, una població francesa a cinquanta quilòmetres de Ginebra, molt aprop dels Alps, que forma part del departament de l'Alta Savoia. Gran descoberta, amb un casc antic molt ben conservat i canals d'aigua procedents del riu Thiou, el qual desemboca al gran llac que hi a les afores de la ciutat. A Annecy hi ha molt de turisme, tant l'hivern com l'estiu. Els llocs recomanables a visitar són: El palau de l'Isle del segle XII -el monument simbòlic de la ciutat i un dels més fotografiats de França-; el Castell d'Annecy, antiga residència dels contes de Ginebra, i la Catedral de Sant Pere del segle XVI amb un esplèndid orgue. Val la pena també passejar a la posta de sol pels carrers Sainte-Clare i Royale, amb els seus arcs romànics, els antics pous i jardins. El diumenge hi ha un mercat on es pot trobar tots els productes de la pagesia de l'entorn, sense oblidar els formatges. Des de l'Alberg Annecy, a la Rute de Semnoz, es gaudeix d'unes vistes explèndides al llac. A les afores hi ha el monestir de la Visitació, fundat al 1610 per Sant Francesc de Sales i a l'església s'hi troben les seves relíquies.

Sortim d'Annecy amb autobús per travessar el túnel del Montblanc passant per Chamonix. Són onze quilòmetres i 600 metres. Quan deixem el túnel enfilem la baixada per la Vall d'Aosta; ja som Itàlia. Al fons, com un quatre pintat, la muntanya blanca, el Montblanc. I ja som a Aosta ciutat, que es troba el bell mig de la vall i va ser fundada pels romans a l'any 25 a.C. A la seva esquena hi ha el túnel del Gran Saint-Bernad, porta de Suïssa, i a mida que anem baixant, per l'esquerra, es poden veure el Matterhorn o Monte Cervino i el Monte Rosa, tots dos de més de quatre mil metres d'alçada. Després de fer escala a Milà, amb el tren arribem a Piacenza, a prop de Cremona, a la Llombardia. És un petita ciutat on hi ha una bona mostra de l'arqutectura del Renaixement farcida de palaus, esglésies i teatres. A tres quarts d'hora en tren hi ha Cremona, setanta mil habitants. Destaca la seva catedral, d’estil llombard. La Torre del campanar, el Torazzo, és el més gran d'Itàlia amb 112 metres dalçada. La façana és de marbre, amb columnes aguantades per dos lleons. A part de la catedral hi ha vint esglésies per visitar i catorze palaus i deu museus. Cremona és de les poques ciutats italianes on el trànsit de cotxes no ofega els ciutadans que hi viuen ni els visitants.

La tornada la fem des de Bèrgam, amb Ryanair, per deu euros, a Barcelona. JOAQUIM AMARGANT

Atura't-hi un minut: Aosta
Aosta és una vila de 35.000 habitants a la Regió de la Vall d'Aosta. D'entrada no en donaries ni cinc, però a mida que s'entra al centre històric et va agradant més i més. La millor hora per visitar-la a l'hivern és a partir de les deu del matí, quan el sol treu el cap de les altes muntanyes de l'entorn o en fer-se fosc, quan la gent surt a comprar o passejar. Si entrem a la Vila pel sud el primer que trobem és l'Arc d'August, molt ben conservat i que data de l'any 25 a.de C., el mateix any de la seva fundació.Seguint la Via Sant Anselmo arribem a la Porta Pretòria amb el seu pont Romà i doble renglera de muralles. A la dreta s'hi troba el teatre romà de 22 metres d'alçada i en l'arribar a la Plaça Joan XXIII, on hi ha la catedral,també el Fòrum, molt ben conservat, amb sostre de voltes. La Catedral es va començar el segle IV fins arribar a la façana del neo-clàssica del 1848, passant per tots els estils. El que és bonic de veure és la Plaça Chanoux amb el seu palau neoclàsic del 1839 i l'Ajuntament, anomenat Hotel des Etats. J.A.

La fitxa
PRESSUPOST: Avió anar i tornar, 30 euros. Tren i autobús, 45 euros. Allotjament cinc dies en Albergs públics, 100 euros.

Galícia i el Xacobeu

Vista espectacular de la catedral de Santiago de Compostela.

Vés per on, em va venir el rampell d'anar a Galicia pel desembre coincidint amb l'acabament de l'any Xacobeu. Cada dia, des de l'aeroport del Prat surten vols de Ryanair o Vueling a Santiago de Compostela. Enguany els avions anaven plens de gent, molts catalans, però sobretot gallecs que tornaven a la seva terra a veure els seus parents. Ja feia dies que els trens que anaven a Galicia havien esgotats tots els bitllets.

El primer que em va "xocar" en arribar a la Plaça de l'Obradoiro va ser veure molts dels que havien fet el Camí de Santiago guarnits amb capes marró, bastó i una carbasseta com els antics pelegrins de l'Edat Mitjana. Però molts eren personatges estrafolaris que parlaven llengües diferents que jo no entenia i que feien cabrioles davant la Catedral. La nit de Cap d'Any les campanes de la Catedral varen tocar les dotze campanades amb unes mil persones a la Plaça bevent cava i cridant mentre començava un espectacular foc d'artificis. S'acabava l'any del Jubileu -d'anys Xacobeu se'n celebren catorze cada segle coincidint en els anys que el 25 de juliol, diada de Sant Jaume, cau en diumenge-.

El Camí de Sant Jaume és una ruta molt antiga anomenada dels Estels abans que arribés el Cristianisme. Els antics en deien així perquè anava de Llevant fins a Ponent i de nit els caminants s'orientaven per la Via Làctia. El bisbe gallec Teodomiro va descobrir al segle IX un sepulcre on suposadament hi havia enterrat el cos de Sant Jaume, portat en vaixell des de Palestina. El lloc on van trobar el sepulcre es deia Campus Stelle, d'on ve el nom Compostela. A partir de llavors el Camí dels Estels va ser anomenat Camí de Sant Jaume i una munió de pelegrins van arribar a Santiago, molts a la recerca d'indulgències que atorgava l'Església Catòlica. Però a Santiago també hi ha moltes coses a visitar, com per exemple el Museu de Jerusalem a l'església del convent de Sant Francesc. D'esglésies en vaig comptar catorze i de convents nou com també moltes cases senyorials que es poden visitar, per descomptat, també la Catedral.

Una mica més el nord i a la costa atlàntica hi ha la població de Muxía, on el 8 de setembre es fa el rumiatge a l'església de Nostra Senyora de la Barca. El mar sempre ha estat lligat a la vida dels gallecs. Per mar la meitat de la població gallega ha emigrat en els últims 150 anys, sobretot a Cuba i l'Argentina. El minifundisme i el no voler fer de soldat en les diferents guerres colonials d'Espanya ha fet que molts gallecs s'escampessin pel món.

A una hora en tren en direcció nord es troba A Coruña, la ciutat més gran de Galícia, el nom de la qual ve del mot celta Coryn, que vol dir "en llengua de terra". Ben bé és això la ciutat, una llengua de terra que entra al mar i formes les platges de Riazor i el port, a l'altre costat. A la punta hi ha el Far d'Hércules, últimament han urbanitzat el seu entorn amb molts espais lúdics per passejar, com també un tramvia que fa un recorregut per tot el Passeig Marítim. A A Coruña és molt recomanable visitar la plaça major amb l'edifici del Palau de l'Ajuntament,com també l'església del convent de Santo Domingo. Dues poblacions recomanades a visitar són Allariz, a prop de Orense, amb els seus carrers aportalats i Ortigueira, a la costa cantàbrica, amb el seu port natural i que es celebra cada any el festival de música celta. També amb tren es baixa cap al sud per visitar Pontevedra a l'estuari del riu Lérez amb les seves Rías. De tornada a casa es pot agafar l'avió a Vigo o també entrar a Portugal on Ryanair vola cada dia a Barcelona molt bé de preu. JOAQUIM AMARGANT

Atura't-hi un minut: Pontevedra
Pontevedra està edificada al marge esquerra del riu Lérez a l'estuari del mateix nom que desemboca a l'Atlàntic. Com totes les ries, el matí l'aigua s'endinsa mar endins per tornar aflorar a la tarda-nit: el plenamar. Fins el 1936 la ciutat de Pontevedra bullia de vida social i política per la seva activitat industrial. Després de la guerra tota la indústria va anar a Vigo quedant Pontevedra com a ciutat de serveis. Això es pot veure amb la gran quantitat de botigues dels seus carrers; llàstima dels edificis de set o vuit pisos que ofeguen a la gent que hi passa. El pont més antic és el del O Burgo, però se'n han fet dos de nous que porten gent i cotxes a l'altre riba, on hi ha la ciutat esportiva. Travessant el pont de A Barca, de vianants, es pot seguir un camí que s'enfila a dalt d'un turonet on hi ha el monestir benedictí de Sant Salvador de Lérez edificat el segle X. Des el seu claustre renaixentista és pot veure una magnifica vista de la ciutat. A l'altre costat del turó també hi ha un altre monestir benedictí, el de Sant Juan de Poio. JA.

La fitxa
PRESSUPOST: Avió Barcelona-Santiago i Oporto-Barcelona, 100 euros. Allotjaments en hotel, quatre nits, 100 euros. Tren, 25 euros.

El Llac Maggiore i Hemingway

Illes Isola bella i Isola Madre, al llac Maggiore.

L'escriptor nordamericà Ernest Hemingway i premi Nobel de literatura, va deixar la seva petjada al llac Maggiore, a la regió del Piemont, al nord d'Itàlia. En aquesta ocasió, el nostre viatge serà a l'entorn dels indrets on ell va viure quan era soldat a la Primera Guerra Mundial i també quan va escriure la seva novel·la Adéu a les armes.

Sortim de Barcelona amb Ryanair fins a Bèrgam, al Nord d'Itàlia.Amb una hora i mitja arribem aquella bonica ciutat on el jove Àngelo Roncalli, després Papa Joan XXIII, va entrar al seminari al 1892. A Milà agafem el tren fins Stresa, al llac Maggiore. És una petita ciutat turística on hi ha molts hotels de luxe, tancats ara que és hivern. En una de les terrasses, Hemingway va escriure-hi part de la citada novel·la el 1948. En el bonic Passeig Marítim d'Stresa hi ha un petit port on surten unes barques a motor per visitar les illes Borromees al mig del llac. Són tres: l'Isola Bella, amb els seus famosos jardins arran d'aigua i el Palau Borromeo; l'Isola Madre amb un meravellós jardí botànic i un palau construït a l'any 1600 i l'Isola dels pescadors, la més petita de totes amb carrers estrets, botigues d'artesania i petits restaurants que serveixen peix del llac.

Cada hora un petit vaixell fa un recorregut per el llac per recollir els passatgers que volen anar d'una riba a l'altre. El petit veixell ens porta a Verbània-Pallanza, una població de trenta mil habitants amb grans mansions aristocràtiques, ara ja molt tronades. A Verbània-Pallanza hi ha els Jardins de Villa Taranto amb el seu jardí botànic, el més important del món, en més de vint-mil varietats de plantes, com també nombrosos museus d'art religiós. És molt coneguda l'església Renaixentista de Madonna di Campagna i l'Oratori romànic del segle XI. També a Verbània-Palanza, a la terrassa de l'Hotel Milano, el 1957, s’hi va filmar Adéu a les armes amb Rock Hudson, Jennifer Jones, Vittorio de Sica i Alberto Sordi. Molta gent se'n recorda.

Llegint l'esmentada novel·la de l'Ernest Hemingway, descobrim que el personatge del tinent nordamericà que s'escapa al 1918 d'un hospital de Milà fugint de l'absurditat de la guerra amb l'infermera anglesa Catherina Ferguson, parla de si mateix: als disset anys va anar com a in-fermer voluntari al front italià. En Hemingway al 1937 també va venir com a voluntari a la guerra d'Espanya amb les Brigades Internacionals. Va caure ferit al front de l'Aragó. Ingressat als Salesians de Mataró, llavors un hospital, va conèixer un altre infermera, la Maria, catalana. La Maria de Per qui toquen les campanes està inspirada en aquesta noia.

A Intra comencem l'intinerari pels poblets de la riba del llac on hi ha nombrosos campanars d'un romànic molt auster i primerenc, com el de l'església de Laveno, a l'altre riba del llac. A Laveno es pot agafar el tren que va a Milà passant pel petit llac de Varese. Enfilant amb el petit vaixell llac amunt en direcció a Suïssa, ens aturem a Luno, on amb un altre vaixell travessem de nou el llac fins a Brissago, poble suís on Hemingway va demanar asil polític al 1918 després d’arribar-hi amb una barca havent remat tot la nit des d’Stresa. De Brissago anem amb autobús a Cannobio per admirar l'església de Santa Anna, del segle XVII, que encara conserva el seu campanar romànic. A Beveno hi ha un altre campanar romànic, el de SS. Gervasio. El mateix estil es pot admirar el del poble de Mergozzo, el petit llac qui hi ha al costat del Maggiore. JOAQUIM AMARGANT

Atura't-hi un minut: Els Borromeo i Don Carlone
Els Borromeo donen nom a les tres illes que hi ha davant d'Stresa al llac Maggiore. L'Isola Bella té 320 metres de llargada i 400 d'amplada està ocupada integrament per el Palazzo Borromeo i els seu jardí botànic que té deu terrasses amb plantes exòtiques superposades en forma piramidal amb nombroses fonts. L'illa, en l'imaginari, és com un vaixell ancorat al mig del llac pel seu disseny de proa i popa. Els Borromeo eren una família rica d'Arona de la qual va néixer el 1538 Carles Borromeo, bisbe de Milà, canonitzat el 1610. En morir havia deixat tots els seus béns als pobres. A Arona, la ciutat del llac on va néixer, es va construir al 1698 una estàtua gegantina de 35 metres d'alçada, la més gran d'Europa. En diuen Don Carlone i en el seu interior s’hi ha construït un acensor que arriba fins dalt. La seva estructura va inspirar Bartholdy per construir la famosa estàtua de la Llibertat a Nova York. J.A.

La fitxa
PRESSUPOST: Avió anar i tornar, 28 euros. Tren, 35 euros. Autobusos i vaixells, 25 euros. Allotjament, tres dies en alberg, 64 euros.

Del Rin al Mosel·la

La plaça major de l’alemanya Trier amb núvols amenaçants.

La intenció era fer el mateix recorregut del viatge que vàrem fer pel Benelux -Bèlgica, Holanda i Luxemburg- i Renània Palatinat el 1977, però ens menys dies combinant avió i tren. Aquell any Espanya i Catalunya travessaven també una greu crisi econòmica: la inflació arribava el 26 per cent i el govern d'Adolfo Suárez va devaluar la pesseta. La diferència de preus era abismal: al mercat de la Plaça de Cuba un quilo de pomes valia sis pessetes i a Brussel·les o Luxemburg en valia cent, al canvi. En aquells anys a Europa encara hi havia tres milions d'emigrants espanyols. Ara és a l'inrevés: Espanya ha acollit tres milions d'immigrants, un a Catalunya, en deu anys. Tres dècades després d’aquella primera visita, sortim amb Ryanair de Girona fins a Baden-Baden per fer la volta i tornar des de Weeze, prop d'Essen, Renània-Westfàlia. La intenció és anar a Luxemburg passant per Estrasburg, però com que a França hi ha vaga de trens hem d’enfilar Alemanya amunt direcció Saarbrücken i Trier, arribant ja de nit a la capital d’aquest petit país.

Luxemburg és la capital del gran Ducat i seu d'institucions de la Unió Europea -n’és membre fundadora-. Ens topem amb un dia gris i fred però pugem a la gran paret de la Ciutadella, des d’on es pot fer el recorregut a peu pel Chemin de la Corniche, una gran balconada que diuen és la més bonica d'Europa -s’hi pot veure tota la ciutat-. Seguint pel Circuit Wenzel es pot anar de la ciutat alta a la baixa passant per carrerons estrets fins l'estació del tren. A la part moderna de la ciutat alta es visita la catedral gòtica de Nôtre Dame; on les celebracions eucarístiques són en francès i en alemany, tot barrejat. Amb tot, a les botigues i magatzems de l'Eixample de la ciutat baixa predominen els rètols en portuguès, ja que la majoria dels seus compradors són d'aquella nacionalitat -només el 39 per cent dels luxemburguesos són nacionals del país, la resta estrangers-. No es pot deixar perdre la visita a l'Abadia de Neumünter a sota la Ciutadella i al costat del riu Alzette. Curiositat: de la Ciutadella també en diuen la dels espanyols ja que l'exèrcit i enginyers castellans en varen construir una part durant el temps que varen ocupar la ciutat, des de el 1556 al 1713, en virtut del Tractat d'Utrecht.

En tren travessem el Ducat i anem a Trier, Trèves en francès, la ciutat més antiga d'Alemanya, a Renània Palatinat, al costal del riu Mosel·la. Trier és coneguda per "la segona Roma" per la importància que va arribar a tenir durant aquella època i les restes de l'imperi romà que encara s'hi conserven. Sobretot la Porta Negre a l'entrada de la ciutat antiga, que condueix a la gran i bonica Hauptmarkt o Plaça del Mercat, amb els seus edificis de la baixa Edat Mitjana. A l'esquerra i al fons d'un carreró hi ha el Dom, la immensa catedral amb façana romànica i una part gòtica. Aquest edifici es va començar a construir fa 1.700 anys, quan Constantí l'any 311 va concedir els cristians la llibertat de religió. De l'Imperi romà, a part de la Porta Negre, es poden visitar l'Aula Palatina -ara Basílica Imperial-, Les Termes Imperials, Les Termes del Fòrum, Les Termes de Santa Bàrbara, l'Amfiteatre i el Pont Romà, tot en molt bon estat. Trier també és coneguda perquè hi va néixer al 1818 el filòsof i redactor del Manifest Comunista, Karl Marx. A l'última part del viatge resseguim amb tren el riu Mosel·la amb les seves vinyes ben treballades als turonets als costat de la riba fins arribar a Koblenz, a la cruïlla de Rin. JOAQUIM AMARGANT

Atura't-hi un minut: Koblenz, a la confluència
Koblenz, a noranta quilòmetres de Colònia. El seu nom originari ve del llatí confluente, confluent, suposadament perquè en el triangle de la ciutat vella s'uneixen els rius Mosel·la i el Rin. En aqull indret hi ha un gran monu-ment edificat al segle XIX per commemorar la unitat germànica d'Otto Von Bismark. En sobresurt una estàtua amb el rei Guillem d'Alemanya dalt de cavall. A l'entorn, una gran bandera Alemanya juntament amb les de cada land alemany. Totes les esglésies d'aquella part d'Alemanya tenen la petjada que hi va deixar l'imperi romà reflectit en el seu personal estil. La més impressionant de les esglésies i catedrals d'estil romànic barrejades amb el gòtic és la Basílica de Sant Kastor, al costat del Rin on ara s'ha construït un aeri que porta els viatgers a l'altre costat, on hi ha la fortalesa d'Ehrenbreistein. Impressionant també és la de Herr Jesu Kirche, com també la de Sant Josef. En total en són vuit. J.A.

La fitxa
Avió d’anada, 25 euros; tornada 16. Tren per Alemanya i Luxemburg: 90 euros. Allotjaments albergs 5 dies: 110 euros.

El País Basc i Cantàbria, del ferro a una nació

Penya-segats a Zumaria i Deba, al País Basc.

La primera vegada que vaig anar al País Basc el 1969 i els bascos acabaven de sortir d'un estat d'excepció; la gent estava atemorida. Vàrem demanar a una cambrera de l'hotel de Bilbao que ens dies unes paraules en basc i hi va accedir: en una habitació i d'amagat ens les va dir i va fugir corrents per por a ser descoberta. Eren anys de repressió.

Ara arribem a Bilbao amb tren. La ciutat ja no té la grisor ni la tristor d'aquells anys. És una ciutat lluminosa, plena de vida, coneguda arreu pel Guggenheim. Els carrers de la part vella es parla bastant el basc, sobretot entre els joves, però també l'àrab de l'última inmigració. A l'Eixample hi predomina el castellà, degut a la gran immigració castellana, asturiana i gallega que, a partir del 1876, amb l'acabament de l'última guerra carlina i amb la implantació el liberalisme econòmic, va anar a viure a aquestes terres. A partir d'aquells anys i amb la restauració borbònica a Madrid, amb el rei Alfons XII, el futur de tot el País Basc es va decidir al Congrés de Di-putats amb la supressió dels Furs, que els reis castellans havien de jurar a l'arbre de Guernica des de l'Edat Mitjana.

Amb l'Euskotren sortim de Bilbao amb direcció a Sant Sebastià. Travessem les poblacions industrials de l'interior de Biscaia, com Basauri, Durango o Èibar, fins arribar a Deba, a la costa i la Ria. Aquesta població ara viu del turisme però abans era una població pesquera i del seu port sortien les mercaderies castellanes a Europa. La costa entre Deba i Zumaia l'han declarat bisop marí i està considerada un dels punts de més bellesa de la costa cantàbrica pels seus originals penya-segats i l’anomenat flysch -apareixen unes roques en forma de crestes d'origen volcànic quan la mar baixa-. És recomanable pujar a l'ermita de Sant Elm de Zumaia i seguir els camins fressats als cims dels penya-segats. Impressiona. A sis quilòmetres de Deba, a la muntanya, es pot visitar el poble d’Itziar on es troba el santuari de la Verge del mateix nom. Aquí, diumenge el matí, veig com l'Ertzaintza retira unes pancartes posades a la nit on hi havia pintats els rostres de presos abertzales.

Zarautz es troba a pocs quilòmetres i és un població que viu del turisme amb les seves platges de sorra fina poc fondes i d'ones llargues, ideals per practicar el windsurf. Sant Sebastià, que és la capital de Gipúscoa, és una ciutat senyorial on la burgesia basca i castellana hi pas-sava l'estiu. Assetjada i conquerida durant uns anys a principis del segle dinou, per anglesos i francesos, a la part vella tan les tabernes com els carrers bullen de gent. La platja de la Concha, el Monte Urgull, el Monte Igeldo... són indrets a visitar per gaudir des de els seus cims d'una meravellosa panoràmica de la ciutat i el mar.

Agafem la Renfe de via estreta que travessa tota la costa cantàbrica fins al Ferrol a Galícia. Baixem a Colindres, un poble costaner de Cantàbria amb la seva Ria, a peu o amb autobús a pocs quilòmetres hi ha el poble de Laredo amb la seva llarga platja de sorra fina amb un gran passeig marítim que es va estrenyent cada vegada més fins que la punta arriba al mar. Cada deu minuts surt una petita embarcació que porta a la badia de Santoña. El primer que s’hi veu és el fort, que fins el segle vint va gaudir d'un gran relleu per la seva situació estratègica: cap vaixell de guerra podía entrar a la badia, abans era enfonsat pels seus canons. Ara, com moltes de les poblacions costaneres càntabres, viu del turisme de platja. JOAQUIM AMARGANT

Atura't-hi un minut: Laredo
Laredo és una població que actualment viu del turisme, onada iniciada als anys seixanta. Es pot veure amb els seus alts edificis arran de platja que ofeguen el poble pesquer que havia estat sempre. Crida l'atenció un llarg túnel de 221 metres sota el Mont Atalaya construït el 1863 per poder anar a la platja des de l'altre costat del poble. A l'Atalaya també hi ha el Fort Rastrillar que juntament amb el Fort de San Carlos de Santoña, tanca la badia i protegia la població de possibles desembarcaments de vaixells enemics. Les edificacions daten del segle XVI i ara són llocs de passeig i gaudir de bones vistes. A dalt de tot de la vila vella hi ha l'església de santa Maria de la Asunción, d'estil gòtic. Molt a prop encara es conserva la casa on hi van fer estada al seu pas per Laredo els Reis Catòlics. A l'altre costat del poble hi ha el Convent de San Francisco on durant tres-cents anys l'ordre franciscana hi va tenir seu.

La fitxa
PRESSUPOST: De Barcelona a Bilbao en tren: 20 e. Avió Ryanair Santan-der-Barcelona: 25 e. Euskotren i Feve: 35 euros. Albergs 5 dies: 125 e.

El País de Gal·les

L’imponent castell de Conwy, edificat pel rei anglès Eduard I.

Cercant un llibre per llegir em cau a les meves mans La Ciutadela de l'escocès A. Joseph Cronin. El volum, que va ser publicat a Anglaterra al 1937, parla d'un metge, Andrew Manson, que comença la seva tasca als poblets de les valls mineres de Gal·les a principis del segle XX. En llegir-lo em venen ganes d'anar a Gal·les seguint les petjades del Dr. Manson, de manera compro bitllets low cost i des de Girona em desplaço a una de tantes ciutats Ryanair, Liverpool, per tornar després del recorregut per Gal·les, a la també ciutat anglesa de Bristol.

En tren sortim de Liverpool fins la ciutat gal·lesa de Llandudno, a la costa nord del país. A Llandudno els rètols dels carrers i de les botigues estan en gal·lès, què és una llengua d'origen celta que encara es parla a molt indrets de Gal·les -cosa que no passa a Irlanda, on el l'irlandès gairebé ja ha desaparegut per donar pas a l'anglès-. La ciutat em sorprèn pels seus carrers amples, cases victorianes de planta baixa i dos pisos i farcida de grans i petits hotels. Una típica ciutat estiuenca del segle XIX, on per poques lliures es pot trobar un bon allotjament. Malgrat el vent que sempre fa és molt agradable passejar per la ciutat i pujar a dalt dels penya-segats per albirar bona part de la costa nord gal·lesa.

A peu, vorejant la costa, o en tren es pot anar a Conwy, a la desembocadura del riu. A Conwy hi ha l'imponent castell edificat pel rei anglès Eduard I. La ciutat encerclada per el mar i les muralles va ser un bastió del comerç anglès en la qual els gal·lesos, si volien entrar al seu país, per força havien de comprar als comerciants anglesos. En direcció a la costa atlàntica visitem Bangor, amb el seu castell edificat fa 150 anys fet de pissarra i que sembla un pastís dissenyat amb molt mal gust. Des de Landudno i en tren es pot anar a les antigues valls mineres de Betws-y-Coed i Bleanau. Val la pena. I d’aquí, també en tren, anem cap el sud, a Swansea i Llanelli. La pluja i el vent impedeix visitar aquestes dues ciutats costaneres, però pel que ens diuen no ens perdem gran cosa.

Amb un sol que estavella arribem a Cardiff, Caerdydd, en gal·lès, la capital des de 1955. Ens sorprèn ja que és molt bonica, amb una vida nocturna entre teatres, sales de concerts i terrasses plenes de gent de totes les edats que omplen la gran rambla, la Queen Street, ara sols per vianants com també tota la part antiga de la ciutat. A Queen Street hi ha un parc i al seu costat s’hi troba el castell edificat el segle XIII al damunt d'un antic campament romà. És una barreja d'estils de diferents èpoques com mai ningú s'atreviria a fer-ho. Enfilant un llarg passeig al costat del riu arribem al port, molt animat a l'estiu amb nombroses parades de menjar i beure i concerts. Aquest port va ser molt important perquè aquí és on es carregava el carbó procedent de les mines que hi ha ben a prop. Amb el tren es pot arribar a les muntanyes i les valls d'Alberdare, Merthyr Tydfil o Rhymey, on hi va haver fins a finals dels anys vuitanta les grans mi-nes de carbó que donaven feina a la majoria dels seus habitants, tal com explica el llibre esmentat abans, La Ciudadela, i que la primera ministra Margaret Thatcher va fer tancar. JOAQUIM AMARGANT

Atura't-hi un minut: Blaenau-Ffestiniog
Des de Llandudno-Junction cada hora surten trens en direcció a Blaenau-Ffestiniog que pugen per les muntanyes del nord de Gal·les on hi ha les mines de pissarra. Tant al poble com a la vall durant molts anys la gent havia viscut de treure les plaques de pissarra de l'interior de les mines, amb condicions de treball molt dures. És interessant visitar Llechwedd Slate Caverns: hi ha dues obcions per visitar les mines, un tren petit o l'acensor.Al Gloddfa Ganol Slate Mine es poden veure per mitjà d'unes representacions tots els espectes del treball en les mines. Aquí es van amagar els quadres de la National Gallery de Londres durant la segona guerra mundial. De la mateixa estació de tren, a l'estiu, cada dues hores surt un petit tren miner de vapor, ara turístic, que arriba fins a Porthmadog,a la costa oest travessant les muntanyes on hi havien les antigues mines. J. A.

La fitxa
Pressupost: anar i tornar en avió, 52 euros. Tren, 100 euros. Cinc dies d'allotjament en albergs i petits hotelets.120 euros.

Castella, terra de castells i sants

Castell de la Mota, a Medina del Campo.

He tornat en tren a terres castellanes. Som al mes de juny i començo la meva ruta a Frómista, província de Palència. Recolzat en una de les rescloses del Canal de Castella i a punt de tirar una fotografia, se m'acosta un home amb bicicleta i em pregunta que sé del Canal de Castella. Li dic que és una obra que va començar al 1759 per encàrrec del Marqués de la Ensenada i que va d'Alar del Rey fins a Valladolid superant l'aigua que porta nombroses rescloses en els 207 quilòmetres del seu recorregut. M'explica que fa sis dies que va sortir de Burgos amb bicicleta per fer el Camí de Santiago acompanyat de la seva dona que va en cotxe i a les nits hi dormen a dins. Una manera de viatjar. D'altres, com els nordamericans que trobo per camí, s'allotgen en hostals o albergs. Deixant enrera Frómista amb les seves esglésies romàniques, enfilem amb la bicicleta el Canal de Castella avall en direcció Palència. Amusco, Ribas de Campo -amb el monestir de Santa Cruz de Zarza del 1176- i Husillos són poblets que trobem pel camí, durant el qual les esglésies romàniques sobresurten de les extenses planúries sembrades de blat. Els colors de les abundants flors trenquen la monotonia del camí. Poc abans d'arribar a Palència s'alça majestuós el castell de Los Sarmientos, dalt d'un cim, a la localitat de Fuentes de Valdepero.

Entrant a Palencia, a l'esquerra, trobem la gran dàrsena, o petit port, on arribaven les embarcacions que feien el recorregut pel canal, el camí de Sirga. Ara ho fan com a passeig turístic quan arriba el bon temps. El riu Carrión i Grijota passen per Palencia formant el gran Parc de les Aigües, un munt de passadissos d'aigua on s’hi pot fer de tot: pescar, banyar-se, anar amb barca, footing, passejar, bicicleta. És un dels espais verds i aquàtics urbans més grans d'Europa. Enfilant canal avall es pot visitar Venta de Baños, Dueñas, que fins el segle XVIII estava envoltada de muralles. Ara sols en queden les restes, fins arribar a Valladolid, on l'acabament del Canal coincideix amb una dàrsena que aboca les aigües al riu Pisuegra.

A 28 quilòmetres al sudoest de Valladolid trobem la població de Tordesillas, amb nou mil habitants, on passa el riu Duero. Tordesillas també és una de les joies que cal visitar pels seus conjunts històrics: la Plaça Major, del segle XVII, perfectament quadrada, amb edificis de dos pisos i l’Ajuntament; típica plaça castellana. Trobem també el Monestir de Santa Clara edificat damunt d'un palau mudèjar manat construir pel rei Alfons XI el 1340, després de vèncer als àrabs en la batalla del Salado. Els amants de l'art religiós no poden deixar de visitar les esglésies de San Antolín, Santa María, San Pedro i l'església de Santiago. Cal dir, però, que totes aquestes poblacions castellanes no s'han escapat del boom immobiliari dels últims anys i que al seu entorn s’han construït nombroses urbanitzacions, trencant l'harmonia paisatgística.

En direcció sud i a 52 quilòmetres de Valladolid, es troba Medina del Campo, amb el seu famós castell de la Mota aixecat damunt d'un turó, on es trobava el primerenc nucli edificat. Val la pena pujar el turonet a la posta de sol ja que els seus rajos envermelleixen les parets del castell construït de per si amb maons vermells. El castell és un dels més grans que encara es conserven i està declarat Bé Cultural. La Colegiata de San Antón i el castell són els monuments més importants de Medina del Campo. Es troben molt a prop de la Plaça Major. D'estil gòtic finalista, la construcció és complexa ja que hi podem trobar estils que van dels segles XVI al XVIII. A l'interior de la Colegiata es troba l’anomenat Pendón -una mena de bandera de l’Edat Mitjana- dels Reis Catòlics.

Atura't-hi un minut: Ávila
Amb el tren, venint de Valladolid, a la llunyania es comencen a veure ls muralles d'Àvila. Les recordo per la pel·lícula Orgullo i pasión, d’Stanley Kramer, on es relata com un grup de guerrillers, el 1810, durant l'ocupació napoleònica, intenten que un gran canó no caigui en mans franceses. Però més important que això és que a Ávila hi va viure Santa Teresa de Jesús. Va néixer el 1515 aprop d'Àvila, a Gotarrendura. Al lloc on hi havia la casa on va viure de petita ara hi ha el convent de Santa Teresa. El convent, d'estil gòtic, es pot visitar amb un guia. Els que hem anat a les trobades de Taizé, encara ens ressonen aquells versos de Santa Teresa: «Nada me turbe, nada me espante, quien a Dios tiene nada le falta». Un altre edifici que es pot visitar és la catedral d'estil gòtic del Salvador, edificada el segle XII amb disseny militar, ja que es troba aprop de la porta principal de les muralles que encerclen la ciutat.