Què tindrà aquesta terra, pàtria de Napoleó, que ha estat conquerida i desitjada per tants pobles al llarg dels segles? Hi han passat els grecs, també els romans. El 1297 el Papa Bonifaci VII cedí Còrcega al rei català Jaume II. També els pisans hi deixaren la seva petjada i els genovesos hi fundaren la ciutat de Caivi al 1268. Una expedició catalana ocupà la ciutat el 1420, no deixant gaire bons records als seus habitants. França intentà apropiar-se de la illa unes quantes vegades. Després de quatre segles de domini genovès, el 1755 Còrsega aconseguí la independència, de la qual en gaudí fins el 1769 que caigué per sempre sota el domini de França.
Hi ha dues maneres d’arribar la illa. Per mar des de Niça, agafant un vaixell fins a Calvi o amb avió des de Girona i amb Ryanair fins a l’Alguer. Des d’aquesta ciutat surten autobusos fins el port de Santa Teresa de Gallura, des d’on cada dues hores surten vaixells que travessen l’estret de Bonifacio, arribant a la ciutat del mateix nom al sud de Còrsega. Abans d’embarcar a Santa Teresa de Gollura, a Sardenya és pot visitar la torre dels aragonesos construïda pels catalans per a vigilar l’estret. Penjada damunt d’un penya-segat, la ciutat corsa de Bonifació és un esplèndid mirador a la Mediterrània. Per entrar a la fortalesa on hi ha la ciutat antiga cal pujar per l’escala del rei d’Aragó. La llegenda diu que els soldats catalans del rei Alfons V, en una nit de l’any 1420, varen creuar les escales fins arribar a la fortalesa i ningú mai va saber com.
En un mirador que separa la ciutat medieval i el port natural, es pot veure el bastió de l’Estandart que commemora la resis-tència corsa al segle XVI del setge franco-turc per aconseguir el domini sobre la ciutat. Tot l’entorn de Bonifacio s’ha convertit en una reserva natural per evitar l’especulació urbanística. Per una carretera amb molt revolts i magnífiques vistes, l’autobús ens porta a la ciutat d’Ajaccio, la més gran de Còrsega. Ajaccio a l’estiu és una ciutat col·lapsada pel trànsit. Té una part antiga força bonica, però l’edifici més emblemàtic és la casa on va néixer, al 1769, Napoleó Bonaparte. La casa, ara convertida en museu, es pot visitar ja que conserva els mobles i la decoració igual que quan hi vivia la família de l’emperador. També és pot visitar la catedral on Napoleó va ser batejat i el museu Fesch, nom de l’oncle de Napoleó, que era cardenal i que va donar a la ciutat una col·lecció d’obres pictòriques de Boticelli, Bellini i Titien. A Ajaccio es pot agafar el tren que travessa tota Còrsega per l’interior i que passa per entremig de valls envoltades per moltes muntanyes que sobrepassen els 2.800 metres d’alçada. Si es disposa de temps es pot fer una estada a Corte, capital del "govern de la nació corsa" del 1755 al 1769. Corte és el cor de la història de Còrsega. Allí, també es va votar la Constitució corsa, la qual va ser admirada per tota l’Europa de les llums. Corte també és una ciutat jove ja que acull quatre mil estudiants.
La ciutat està construïda damunt d’un gran pic que domina la vall i és un lloc de sortida de nombroses excursions per les altes muntanyes que l’envolten. Agafant un altre cop el tren deixem les grans valls muntanyenques i després de molts quilòmetres de revolts que pugen i baixen petites muntanyes, s’arriba a Calvi. Ciutat costanera i amb molt de turisme, però que encara conserva l’encant de la fortalesa on queden les restes de la ciutat antiga que senyoreja damunt d’un penya-segat com a reina del Mediterrani. Calvi està envoltada de cinc quilòmetres de platja fins arribar a Íle Rousse, que és un gran centre de vacances de la costa. Des d’aquest indret es poden fer també moltes excursions al poblets de l’interior on s’hi troben gran quantitat d’esglésies penjades com balcons a dalt dels nombrosos penya-segats. De Calvi es pot agafar el vaixell fins a Niça i després el tren o autobús fins a Barcelona o desfer el camí fins arribar de nou a l’Alguer per agafar l’avió fins a Girona. JOAQUIM AMARGANT
La petita Polònia
Sóc dels primers d’estrenar l’itinerari que la companyia d’aviació Eslovaca Skyeurope fa entre Barcelona i Cracòvia. Som cinquanta viatgers. Al cap d’una hora i mitja sobrevolem els verds i grocs prats que envolten la ciutat de Cracòvia, al sud de Polònia. Aterrem al seu petit aeroport, Balice, al qual li han posat el nom de Joan Pau II. En mitja hora, i per dos zlotys cinquanta, seixanta cèntims d’euro, arribem a les portes de la ciutat.
El primer que es pot veure són tramvies que passen per Pólwsie Zwierzynieckie, al carrer Maja, un gran prat amb frondosa gespa en què l’anterior Papa i arquebisbe de Cracòvia celebrava les multitudinàries misses de visita a la ciutat. Fent un recorregut per la ciutat veiem nombrosos cartells i postals amb la figura de Joan Pau II, això sí, d’una forma discreta. Cracòvia, 700 mil habitants, fins l’any 1596 va ser capital de Polònia; llavors el rei Segismond III va traslladar la seva Cort a Varsòvia.
Les guies diuen que per veure bé tots els monuments de Cracòvia necessitaríem dues setmanes. Entrant a la ciutat antiga el primer que ens crida l’atenció són les nombroses esglésies que trobem en els seus carrers. Com que és diumenge seguim la gent que passeja, arribem a una gran plaça al centre mateix de la ciutat, la Rynek Glówny. Té dos-cents metres i és la plaça medieval més gran d’Europa. Infinitat de cafés amb les taules i cadires a fora i desenes de persones prenen la fresca mentre el sol radiant de mitja tarda tomba cap a ponent.
Enfilant el carrer Grodeka arribem al Wawel, el turó del castell. Durant cinc segles va ser el centre polític i administratiu de Polònia. Pels polonesos el Wawel és el símbol de l'orgull nacional. A l’interior de la fortalesa, al voltant d’un gran pati, hi trobem el museu, el castell, la cova del dragó, la capella i la catedral. Aquest edifici religiós va ser inagurat el 1364 i va trigar 44 anys en construir-se. En el seu interior hi ha enterrats nombrosos reis polonesos. Des del Wawel podem fruir d’una magnífica vista del riu Wista. Baixant del turó del Wawel i abans d’arribar a un revolt del riu es troba l’antic barri jueu de Kazimierz, fundat el 1335. En aquell indret hi vivien cristians i jueus separats per un mur. Amb els anys els jueus varen convertir aquell indret en un gran centre cultural i comercial jueu. Durant l’ocupació nazi de Cracòvia els 70.000 jueus que hi vivien foren deportats i morts a Auschwitz. Durant quaranta anys va quedar abandonat i això va servir després al director de cinema Steven Spielberg per rodar-hi La llista de Schindler ja que tot és conservava igual com aleshores.
L'endemà al matí surto en tren en direcció a Czetochowa, on hi ha el santuari de Jasna Gora. És el Montserrat polonès, és el centre de pelegrinatge i d’oració a la Verge Negre. Jasna Gora era un convent que va començar a construir-se al segle XIV, després és va construir un castell i tot seguit una muralla. A l’interior de la muralla i al pati que dóna a l’església es pot veure nombrosos grups de nens i de nenes. Cada grup acompanyat per elegants capellans amb vestit negre i monges amb impecables hàbits que porten a la mainada,tots vestits de blanc. Veneren la Verge Negre. És una típica estampa del nacional-catolicisme dels anys cinquanta a casa nostra. Davant d’una avinguda inmensa una gran tribuna suspesa al aire on el Papa Joan Pau II celebrava l’Eucaristia.
Al fons es poden veure unes grans xemeneies d’un complex industrial construït en l'època comunista per contrarestar el fervor religiós del Santuari. Des de llavors Czetochowa, és també una gran ciutat industrial. De retorn a Cracòvia amb l’autobús passem per el paisatges rocosos de Niu de les Àligues on els alemanys hi tenien la famosa fortalesa durant la segona Guerra Mundial.
En una mica més d’hora i mitja de tren és pot arribar-se a Oswiecim, una població des de la qual caminant dos quilòmetres s’arriba al camp-museu d’Auschwitz. A l’entrada del camp d’extermini nazi molts grups de turistes i escolars fan cua per poder-hi entrar. A tres quilòmetres del camp també hi ha Birkenau,un altrecamp d’extermini, tant o més tenebrós que Auschwitz, però del qual no se n'ha parlat tant. J. AMARGANT
El primer que es pot veure són tramvies que passen per Pólwsie Zwierzynieckie, al carrer Maja, un gran prat amb frondosa gespa en què l’anterior Papa i arquebisbe de Cracòvia celebrava les multitudinàries misses de visita a la ciutat. Fent un recorregut per la ciutat veiem nombrosos cartells i postals amb la figura de Joan Pau II, això sí, d’una forma discreta. Cracòvia, 700 mil habitants, fins l’any 1596 va ser capital de Polònia; llavors el rei Segismond III va traslladar la seva Cort a Varsòvia.
Les guies diuen que per veure bé tots els monuments de Cracòvia necessitaríem dues setmanes. Entrant a la ciutat antiga el primer que ens crida l’atenció són les nombroses esglésies que trobem en els seus carrers. Com que és diumenge seguim la gent que passeja, arribem a una gran plaça al centre mateix de la ciutat, la Rynek Glówny. Té dos-cents metres i és la plaça medieval més gran d’Europa. Infinitat de cafés amb les taules i cadires a fora i desenes de persones prenen la fresca mentre el sol radiant de mitja tarda tomba cap a ponent.
Enfilant el carrer Grodeka arribem al Wawel, el turó del castell. Durant cinc segles va ser el centre polític i administratiu de Polònia. Pels polonesos el Wawel és el símbol de l'orgull nacional. A l’interior de la fortalesa, al voltant d’un gran pati, hi trobem el museu, el castell, la cova del dragó, la capella i la catedral. Aquest edifici religiós va ser inagurat el 1364 i va trigar 44 anys en construir-se. En el seu interior hi ha enterrats nombrosos reis polonesos. Des del Wawel podem fruir d’una magnífica vista del riu Wista. Baixant del turó del Wawel i abans d’arribar a un revolt del riu es troba l’antic barri jueu de Kazimierz, fundat el 1335. En aquell indret hi vivien cristians i jueus separats per un mur. Amb els anys els jueus varen convertir aquell indret en un gran centre cultural i comercial jueu. Durant l’ocupació nazi de Cracòvia els 70.000 jueus que hi vivien foren deportats i morts a Auschwitz. Durant quaranta anys va quedar abandonat i això va servir després al director de cinema Steven Spielberg per rodar-hi La llista de Schindler ja que tot és conservava igual com aleshores.
L'endemà al matí surto en tren en direcció a Czetochowa, on hi ha el santuari de Jasna Gora. És el Montserrat polonès, és el centre de pelegrinatge i d’oració a la Verge Negre. Jasna Gora era un convent que va començar a construir-se al segle XIV, després és va construir un castell i tot seguit una muralla. A l’interior de la muralla i al pati que dóna a l’església es pot veure nombrosos grups de nens i de nenes. Cada grup acompanyat per elegants capellans amb vestit negre i monges amb impecables hàbits que porten a la mainada,tots vestits de blanc. Veneren la Verge Negre. És una típica estampa del nacional-catolicisme dels anys cinquanta a casa nostra. Davant d’una avinguda inmensa una gran tribuna suspesa al aire on el Papa Joan Pau II celebrava l’Eucaristia.
Al fons es poden veure unes grans xemeneies d’un complex industrial construït en l'època comunista per contrarestar el fervor religiós del Santuari. Des de llavors Czetochowa, és també una gran ciutat industrial. De retorn a Cracòvia amb l’autobús passem per el paisatges rocosos de Niu de les Àligues on els alemanys hi tenien la famosa fortalesa durant la segona Guerra Mundial.
En una mica més d’hora i mitja de tren és pot arribar-se a Oswiecim, una població des de la qual caminant dos quilòmetres s’arriba al camp-museu d’Auschwitz. A l’entrada del camp d’extermini nazi molts grups de turistes i escolars fan cua per poder-hi entrar. A tres quilòmetres del camp també hi ha Birkenau,un altrecamp d’extermini, tant o més tenebrós que Auschwitz, però del qual no se n'ha parlat tant. J. AMARGANT
Al Marroc i a Melilla
Gener del 2005. Agafo el tren a Barcelona en direcció a Almeria. Els vagons plens de gent que van a passar els Reis al seu poble.
1971. En tren, amb els amics, faig el meu primer viatge al Marroc. Ens quedem dos dies a Ceuta per veure un company que hi fa el servei militar. Abans, passem per Andalusia, des d'on en aquells moments molta gent marxa amb la seva maleta de fusta, cara xuclada, en direcció a Catalunya. Venen a cercar feina fugint de la fam de la seva terra. Curiosament, al Marroc s'hi viu relativament bé, en aquell moment.
Ara, tornant al 2005, són uns altres els que venen; del port d’Almeria entren i surten vaixells que van i tornen de Nador, Al-Hoceima o Melilla, carregats d’immigrants marroquins que venen a la península i Europa a cercar feina enlluernats pel que veuen a la televisió amb parabòlica.
Arribo a Melilla, està sortint el sol, ningú pels carrers. A partir de les deu, la ciutat es desperta, s’obren les botigues, els carrers s’omplen de gent i cotxes. Melilla, la ciutat de les quatre cultures: hindús, cristians, jueus i musulmans, segons diuen, viuen en perfecta harmonia des de fa segles. Escampats per la ciutat trobem l’Església cristiana d’estil neoromànica edificada entre 1911 i 1918, la Mesquita Central, obra de l’arquitecte Enric Nieto; la Sinagoga d’Or Zaruah, realitzada per el mateix arquitecte; i l’Oratori hindú. Gaudeixo també admirant els edificis mo-dernistes de la ciutat. N’hi ha nou-cents. És nota la petjada del català Enric Nieto, deixeble de Gaudí, que els va dissenyar els anys vint i trenta.
Les cames em porten a Melilla la Vella, el "Pueblo", com en diuen ells i la Ciutadella. Passejo pels mateixos carrers pels quals ho devia fer el meu pare quan era soldat ara fa més de setanta anys. En una plaça on es veu una vista de la ciutat moderna, hi ha el monument de Don Pedro Estopiñan, un militar de Jerez que per mandat dels Reis Catòlics, el 1497 va conquerir Melilla i va fer construir la fortalesa.
Vull anar a Nador, ciutat marroquina prop de Melilla d'on venen molts nous mataronins, però cap taxi no m’hi vol portar. Decideixo anar-hi a peu, travessant la frontera. M'hi passo una bona estona a la frontera; una munió de gent carregada amb flassades, bosses i grans paquets intenten passar per anar a Nador. S’acosta la festa del xai i molts marroquins van a Melilla a comprar i tornen carregats. La policia marroquina els fa pagar uns euros per bulto, segons em diu el comissari de frontera espanyola. Moltes coses no les troben, al Marroc. Són els desheretats de la terra que intenten sobreviure.
Un dia ja molt llunyà, àrabs i amazics foren expulsats de la península després d’haver fet gran Al-Andalus. Ara tornen, no com a vencedors sinó com a mà d’obra barata empassant-se l’orgull de poble o pobles que un dia foren amos i senyors de bona part del món. JOAQUIM AMARGANT
1971. En tren, amb els amics, faig el meu primer viatge al Marroc. Ens quedem dos dies a Ceuta per veure un company que hi fa el servei militar. Abans, passem per Andalusia, des d'on en aquells moments molta gent marxa amb la seva maleta de fusta, cara xuclada, en direcció a Catalunya. Venen a cercar feina fugint de la fam de la seva terra. Curiosament, al Marroc s'hi viu relativament bé, en aquell moment.
Ara, tornant al 2005, són uns altres els que venen; del port d’Almeria entren i surten vaixells que van i tornen de Nador, Al-Hoceima o Melilla, carregats d’immigrants marroquins que venen a la península i Europa a cercar feina enlluernats pel que veuen a la televisió amb parabòlica.
Arribo a Melilla, està sortint el sol, ningú pels carrers. A partir de les deu, la ciutat es desperta, s’obren les botigues, els carrers s’omplen de gent i cotxes. Melilla, la ciutat de les quatre cultures: hindús, cristians, jueus i musulmans, segons diuen, viuen en perfecta harmonia des de fa segles. Escampats per la ciutat trobem l’Església cristiana d’estil neoromànica edificada entre 1911 i 1918, la Mesquita Central, obra de l’arquitecte Enric Nieto; la Sinagoga d’Or Zaruah, realitzada per el mateix arquitecte; i l’Oratori hindú. Gaudeixo també admirant els edificis mo-dernistes de la ciutat. N’hi ha nou-cents. És nota la petjada del català Enric Nieto, deixeble de Gaudí, que els va dissenyar els anys vint i trenta.
Les cames em porten a Melilla la Vella, el "Pueblo", com en diuen ells i la Ciutadella. Passejo pels mateixos carrers pels quals ho devia fer el meu pare quan era soldat ara fa més de setanta anys. En una plaça on es veu una vista de la ciutat moderna, hi ha el monument de Don Pedro Estopiñan, un militar de Jerez que per mandat dels Reis Catòlics, el 1497 va conquerir Melilla i va fer construir la fortalesa.
Vull anar a Nador, ciutat marroquina prop de Melilla d'on venen molts nous mataronins, però cap taxi no m’hi vol portar. Decideixo anar-hi a peu, travessant la frontera. M'hi passo una bona estona a la frontera; una munió de gent carregada amb flassades, bosses i grans paquets intenten passar per anar a Nador. S’acosta la festa del xai i molts marroquins van a Melilla a comprar i tornen carregats. La policia marroquina els fa pagar uns euros per bulto, segons em diu el comissari de frontera espanyola. Moltes coses no les troben, al Marroc. Són els desheretats de la terra que intenten sobreviure.
Un dia ja molt llunyà, àrabs i amazics foren expulsats de la península després d’haver fet gran Al-Andalus. Ara tornen, no com a vencedors sinó com a mà d’obra barata empassant-se l’orgull de poble o pobles que un dia foren amos i senyors de bona part del món. JOAQUIM AMARGANT
Anglaterra, de nord a sud, i un tast d'Irlanda
Per no perdre el costum, comencem el viatge a l’aeroport de Barcelona. Un avió d'Easyjet ens porta a Luton, a setanta quilòmetres sobre Londres, en una hora i mitja. Allà, agafem un tren que cada vint minuts et trasllada a l'estació de Kings Kross, ja a la capital. Per estalviar plantem les tendes al Camping d’Abbey Wood, al Sud-est.
Per els que ja coneixen Londres i visiten Anglaterra a principis de juliol recomanem anar a la població Halley-on Thames, a la riba del Tàmesis, on cada any durant quatre dies es celebren les més populars regates d’Anglaterra. Ben aviat del matí els trens que surten de l’estació de Padington van plens de gent molt ben vestida, fracs els homes i vestits llargs les dones, amb una copa de xampany a la mà i animada conversa. Poc més d’una hora arriben a l’esmentada població per veure o participar en les regates. Als carrers, gent vestida d’època. Les esplanades del costat del riu són atapaïdes de gent amb una copa de xampany a la mà i uns plats casolans a la taula, fent un picnic amb el més refinat estil anglès. A la tarda vaixells de vapor com els del Mississipi es passegen pel riu.
L’endemà agafem el tren en direció Sudoest i al cap de tres hores arribem a l'assoleiada població de Totnes. A l’estació ens espera el mataroní Neil Harbisson, que ha acabat aquí la seva carrera de compositor. Donem una volta al poble: espanyols que viuen allà des de abans de la Guerra Civil, un artista cubà que intenta sobreviure venent pintures per enviar diners a la seva família, gent que puja i baixa d’un tren turístic d’època amb una antiga màquina de vapor... Detall curiós: molta gent no tanca en pany i clau la porta de casa seva.
A Totnes hi van viure Charles Babbage, pare de l’informàtica; el poeta irlandès, Sean O’ Casey; hi va néixer Wills, el primer explorador d’Austràlia; i molt aprop la novel·lista Agatha Chris-tie hi feia llarges estades per escriure. Vint quilòmetres al sud visitem Kingsbridge, població marinera, retratada per l’escrip-tor gal·lès Ken Follett a l'obra Els Pilars de la Terra. Hi explica magistralment com era la societat anglesa medieval i les visicituds a l’hora de construir una catedral.
Amb el tren enfilem direcció al nord d’Anglaterra. Fem estada a Huddersfield per visitar una amiga mataronina que fa anys que hi va anar viure. Amb el seu marit anglès ens porten a visitar Manchester, que com Mataró era la gran ciutat del tèxtil. Moltes de les grans fàbriques on va começar la revolució industrial ja són tancades. En visitem unes quantes, conver-tides en museus on es pot veure tot el procés per arribar a fabricar una peça de roba a càrrec d’antics treballadors de la fàbrica. Vestits amb roba de diferents èpoques fan funcionar l’antiga i moderna maquinària davant els nombrosos visitants. És una sortida laboral.
Visitem York sota la pluja, ciutat on es conserva part del nucli antic. Carrers plens de turistes, botigues amb aparadors plens de llaminadures i també tot tipus de quincalles d’època per comprar com a record. La gran catedral val la pena i també visitar el castell Howard i la muralla romana.
Cap a Irlanda
És hora d’ambarcar cap Irlanda. Passem per Liverpool, la ciutat dels Beatles, i traves-sant terres gal·leses arribem al port de Holyhead. Des d'allà un vaixell ens porta a Dublin, ciutat plena de joves que van aprendre anglès. Pels carrers el català i el castellà es barregen amb aquesta llengua que és l'usual de la gent, no pas el gaèlic. Amb al tren anem a Limerick a veure un altre amic que justament hi fa estada per aprendre anglès. Ciutat de la costa atlàntica boirosa i plena d’humitat, s'hi va filmar la famosa pel·lícula Las cenizas de Ángela. Un curt recorregut amb tren per Irlanda ens porta fins l’aeroport de Dublin, on un avió de Ryanair ens torna a Reus. JOAQUIM AMARGANT
Per els que ja coneixen Londres i visiten Anglaterra a principis de juliol recomanem anar a la població Halley-on Thames, a la riba del Tàmesis, on cada any durant quatre dies es celebren les més populars regates d’Anglaterra. Ben aviat del matí els trens que surten de l’estació de Padington van plens de gent molt ben vestida, fracs els homes i vestits llargs les dones, amb una copa de xampany a la mà i animada conversa. Poc més d’una hora arriben a l’esmentada població per veure o participar en les regates. Als carrers, gent vestida d’època. Les esplanades del costat del riu són atapaïdes de gent amb una copa de xampany a la mà i uns plats casolans a la taula, fent un picnic amb el més refinat estil anglès. A la tarda vaixells de vapor com els del Mississipi es passegen pel riu.
L’endemà agafem el tren en direció Sudoest i al cap de tres hores arribem a l'assoleiada població de Totnes. A l’estació ens espera el mataroní Neil Harbisson, que ha acabat aquí la seva carrera de compositor. Donem una volta al poble: espanyols que viuen allà des de abans de la Guerra Civil, un artista cubà que intenta sobreviure venent pintures per enviar diners a la seva família, gent que puja i baixa d’un tren turístic d’època amb una antiga màquina de vapor... Detall curiós: molta gent no tanca en pany i clau la porta de casa seva.
A Totnes hi van viure Charles Babbage, pare de l’informàtica; el poeta irlandès, Sean O’ Casey; hi va néixer Wills, el primer explorador d’Austràlia; i molt aprop la novel·lista Agatha Chris-tie hi feia llarges estades per escriure. Vint quilòmetres al sud visitem Kingsbridge, població marinera, retratada per l’escrip-tor gal·lès Ken Follett a l'obra Els Pilars de la Terra. Hi explica magistralment com era la societat anglesa medieval i les visicituds a l’hora de construir una catedral.
Amb el tren enfilem direcció al nord d’Anglaterra. Fem estada a Huddersfield per visitar una amiga mataronina que fa anys que hi va anar viure. Amb el seu marit anglès ens porten a visitar Manchester, que com Mataró era la gran ciutat del tèxtil. Moltes de les grans fàbriques on va começar la revolució industrial ja són tancades. En visitem unes quantes, conver-tides en museus on es pot veure tot el procés per arribar a fabricar una peça de roba a càrrec d’antics treballadors de la fàbrica. Vestits amb roba de diferents èpoques fan funcionar l’antiga i moderna maquinària davant els nombrosos visitants. És una sortida laboral.
Visitem York sota la pluja, ciutat on es conserva part del nucli antic. Carrers plens de turistes, botigues amb aparadors plens de llaminadures i també tot tipus de quincalles d’època per comprar com a record. La gran catedral val la pena i també visitar el castell Howard i la muralla romana.
Cap a Irlanda
És hora d’ambarcar cap Irlanda. Passem per Liverpool, la ciutat dels Beatles, i traves-sant terres gal·leses arribem al port de Holyhead. Des d'allà un vaixell ens porta a Dublin, ciutat plena de joves que van aprendre anglès. Pels carrers el català i el castellà es barregen amb aquesta llengua que és l'usual de la gent, no pas el gaèlic. Amb al tren anem a Limerick a veure un altre amic que justament hi fa estada per aprendre anglès. Ciutat de la costa atlàntica boirosa i plena d’humitat, s'hi va filmar la famosa pel·lícula Las cenizas de Ángela. Un curt recorregut amb tren per Irlanda ens porta fins l’aeroport de Dublin, on un avió de Ryanair ens torna a Reus. JOAQUIM AMARGANT
Subscriure's a:
Missatges (Atom)