Al Marroc i a Melilla

Gener del 2005. Agafo el tren a Barcelona en direcció a Almeria. Els vagons plens de gent que van a passar els Reis al seu poble.

1971. En tren, amb els amics, faig el meu primer viatge al Marroc. Ens quedem dos dies a Ceuta per veure un company que hi fa el servei militar. Abans, passem per Andalusia, des d'on en aquells moments molta gent marxa amb la seva maleta de fusta, cara xuclada, en direcció a Catalunya. Venen a cercar feina fugint de la fam de la seva terra. Curiosament, al Marroc s'hi viu relativament bé, en aquell moment.

Ara, tornant al 2005, són uns altres els que venen; del port d’Almeria entren i surten vaixells que van i tornen de Nador, Al-Hoceima o Melilla, carregats d’immigrants marroquins que venen a la península i Europa a cercar feina enlluernats pel que veuen a la televisió amb parabòlica.

Arribo a Melilla, està sortint el sol, ningú pels carrers. A partir de les deu, la ciutat es desperta, s’obren les botigues, els carrers s’omplen de gent i cotxes. Melilla, la ciutat de les quatre cultures: hindús, cristians, jueus i musulmans, segons diuen, viuen en perfecta harmonia des de fa segles. Escampats per la ciutat trobem l’Església cristiana d’estil neoromànica edificada entre 1911 i 1918, la Mesquita Central, obra de l’arquitecte Enric Nieto; la Sinagoga d’Or Zaruah, realitzada per el mateix arquitecte; i l’Oratori hindú. Gaudeixo també admirant els edificis mo-dernistes de la ciutat. N’hi ha nou-cents. És nota la petjada del català Enric Nieto, deixeble de Gaudí, que els va dissenyar els anys vint i trenta.

Les cames em porten a Melilla la Vella, el "Pueblo", com en diuen ells i la Ciutadella. Passejo pels mateixos carrers pels quals ho devia fer el meu pare quan era soldat ara fa més de setanta anys. En una plaça on es veu una vista de la ciutat moderna, hi ha el monument de Don Pedro Estopiñan, un militar de Jerez que per mandat dels Reis Catòlics, el 1497 va conquerir Melilla i va fer construir la fortalesa.

Vull anar a Nador, ciutat marroquina prop de Melilla d'on venen molts nous mataronins, però cap taxi no m’hi vol portar. Decideixo anar-hi a peu, travessant la frontera. M'hi passo una bona estona a la frontera; una munió de gent carregada amb flassades, bosses i grans paquets intenten passar per anar a Nador. S’acosta la festa del xai i molts marroquins van a Melilla a comprar i tornen carregats. La policia marroquina els fa pagar uns euros per bulto, segons em diu el comissari de frontera espanyola. Moltes coses no les troben, al Marroc. Són els desheretats de la terra que intenten sobreviure.

Un dia ja molt llunyà, àrabs i amazics foren expulsats de la península després d’haver fet gran Al-Andalus. Ara tornen, no com a vencedors sinó com a mà d’obra barata empassant-se l’orgull de poble o pobles que un dia foren amos i senyors de bona part del món. JOAQUIM AMARGANT