Vista dels terrats de les cases de Dubrovnik, a Croàcia.La primera vegada que vaig viatjar a Iugoslàvia va ser el 1976. Recordo com un grup de joves, a finals de juliol, emprenguérem amb il·lusió la travessia cap a aquell país, conegut en aquella època pel sistema d'autogestiu que el diferenciava tant del capitalisme com del comunisme estricte. I no en vam tornar pas decebuts. Va ser apassionant veure com tantes ètnies i cultures podien conviure en pau i amb un bon nivell de vida, a vegades superior al nostre. Ens va impressionar veure amb els nostres ulls aquell projecte creat el 1919 per l'imperi britànic com una forma d'agrupar els eslaus que van començar a habitar aquella terra al segle V, després de la fugida de les tribus germàniques dels Balcans.
El 1999 vaig tornar a visitar alguns dels indrets que havia vist vint-i-tres anys abans. Ara, però, ja no formaven part d'aquella Iugoslàvia sinó de nous estats com Croàcia i Bòsnia, nascuts el 1991 i el 1992 amb els conseqüents conflictes bèl·lics que tothom coneix sobradament. Aquell 1999 vam entrar a l'exIugoslàvia per Split (Croàcia). D'allà vam agafar un bus que vorejava la costa croata i a Opusen vam enfilar la carretera cap a l’interior. Al control fronterer ens van aturar soldats alemanys a les ordres de la Stabilization Force (SFOR), la força internacional que vigilava -com ara- el compliment dels acords de pau de Dayton, signats el novembre de 1995. Entrats al territori bosnià, vam començar a veure pobles destruïts. Els seus habitants, eslaus musulmans, havien fugit o mort.
Al cap d'una estona vam arribar a Mostar, una ciutat plena de vida el 1976 i aleshores convertida en ruïna. Del pont sobre el riu Neretva construït el 1566 per Niman, per exemple, ja no en quedava res; al seu lloc hi havia una senzilla passarel·la per permetre el pas d'un cantó a l'altre, de la zona musulmana a la croata. Per la ciutat, semibuida, hi patrullaven guàrdies civils espanyols. Després de filmar i fer fotos, el bus ens va portar a Sarajevo. L'endemà vam contemplar com Sarajevo es refeia de la guerra tot i que encara hi havia molts edificis destruïts pels obusos. Al centre em van sorprendre les noies amb xador al cap i com les visites a les mesquites als no musulmans estaven restringides. Tot el contrari del 1976 quan Sarajevo era una ciutat moderna i oberta. El viatge va seguir a Dubrovnik, l'anomenada Perla de l'Adriàtic, amb una meravellosa ciutat antiga emmurallada. Muralles que havien patit també els efectes de la guerra en ser bombardejades per l'exèrcit iugoslau el 1995. D'això, però, llavors ja no en quedava ni rastre.
Aquell estiu havien passat amb prou feines tres mesos dels atacs de l'OTAN sobre Belgrad i la neteja ètnica practicada pels serbis a Kosovo. Així que, tornant a Split, vam repassar l'origen del conflicte per entendre el que darrerament havia passat en tota aquella zona. Data clau: 1389, els otomans van vèncer els serbis a la batalla de Kosovo, bressol del poble serbi. A partir de llavors els turcs van introduir a Kosovo albanesos islamitzats, que passarien a ser majoria, mentre els serbis eren traslladats cap el nord. Les guerres dels darrers temps, des del punt de vista serbi, s'expliquen com una venjança pels segles de submissió que van patir sota l'imperi otomà.
Ara la darrera república que seguia unida a Sèrbia, Montenegro, ha decidit separar-se'n i consumar així la desaparició d'aquella terra que durant noranta anys es va dir Iugoslàvia; la terra dels eslaus del sud. JOAQUIM AMARGANT
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada