Del Loire a la comunitat de l'Arca

Interior de la catedral de Tours dedicada a Sant Martí.

Aquest mes us proposem un recorregut pel Loire, a prop de París, fins la Vall de l’Orb, a l’Hèrault, al nord de la regió del Llenguadoc-Rosselló. Primer facturem la bicicleta a l’avió de la companyia Vueling que surt de Barcelona fins l’aeroport Charles de Gaulle, a París. A la capital francesa, concretament a l’estació d’Austerlitz, pugem al tren fins a Tours, a la vall del Loire. Al vespre visitem la ciutat, una de les més belles de França. És destacable la basílica de Sant Martí en honor al sant nascut en aquelles contrades, considerades el "jardí de França". A Tours, com a fills il·lustres, a part de Sant Martí, també hi trobem l’escriptor Honoré de Balzac. De fet, diuen que en aquesta comarca -la Turena- és on parla el francès més pur.

Al matí marxem fins a Ussé, on emprenem la ruta pels castells del Loire. A Ussé, dalt d’un turó, s’alça el castell de la Bella Dorment del bosc. El castell és una mena de torre de guaita que domina tot el riu Chinon. Candes, Saint Martin, Saumur, Gennes... són les localitats que passem en el transcurs de la nostra ruta assenyalada per a bicicletes. Ancenis és l'última localitat on arriba la pista de bicicletes que properament finalitzarà a l’estuari del Loire, a l’Atlàntic. De retorn a Tours agafem el tren fins a Vierzon, una cruïlla ferroviària. El tren que agafem va fins a Béziers. Els passatgers parlen en veu baixa.

Fem una parada a la ciutat de Moulins per visitar la catedral i tot el patrimoni religiós. Amb la bicicleta el recorregut per la ciutat es fa més depressa. Després altre cop al tren en direcció al sud, a la Vall d’Orb fins arribar a un poblet de mil tres-cents habitants, Le Bousquet d’Orb. Tot seguit anem al petit hotel Berthomieu a la recerca d’allotjament. És diumenge i la senyora, just abans de marxar, ens dóna les claus de l’edifici sense demanar-nos el carnet d’identitat i sense saber qui som. Quina confiança!

Emprenem amb bicicleta la ruta per carretera que ens portarà a dalt d’una vall de mil metres d’alçada: Les Cabrils a La Borie Noble per visitar la Comunitat de l’Arca. Primer passem pel bonic poble de Lunas que val la pena estar-s'hi una estona al costat del riu amb les seves cases medievals. Muntanya amunt ens parem a Joncels,un poble-museu molt bonic on el 1361 hi va fer estada el Papa Urbà. Esbufegant arribem al cim de la muntanya de Les Cabrils. Per un camí volen arribar fins la casa de la Comunitat de l’Arca. Veiem uns membres de la comunitat llaurant la terra amb una arada tirada per cavalls. No tenen maquinària, tot ho fan a mà. Arribem a la casa, és molt gran, hi viuen cent cinquanta persones amb nens inclosos. No ens es-peraven, però ens assabentem que el fundador d’aquestes comunitats va ser Lanza del Vazto, nascut a Sant Vito, Itàlia, i mort al 1981 a la serra d’Elx, prop de Múrcia. La seva filosofia s’inspirava en el pacifisme i la no violència de Gandhi.

El dia a dia dels membres de la comunitat gira a l’entorn del treball de la terra i també artesania. La seva vida és austera però confortable. Desconfien dels avanços modern que ofereix el consum. Donen molta importància a la festa, les danses, el cant i ells mateixos es fan la roba, són ecologistes, s’autoabasteixen i els excedents els van a vendre, també llegeixen molt. Es defineixen d’esquerres però no militen a cap partit polític. Pel que hem pogut saber en els anys vuitanta la comunitat era més nombrosa ja que hi havien més de quaranta nens. Emprenen la baixada fins a Le Bousquet d’Orb a recollir les coses. A mig camí de Bèziers, on agafem el tren fins a Catalunya, val la pena aturar-se al poble de Bedarieux per fer-hi una visita. JOAQUIM AMARGANT

PRESSUPOST: Avió, tren i albergs, uns 250 euros. El preu pot baixar amb un bitllet InterRail o si fas el recorregut amb cotxe compartit.

Buscar les arrels catalanes de Cuba

El conegut Rom Bacardi, creat per un català emigrat a Cuba.

Cuba s'hi pot anar a fer moltes coses: a disfrutar del turisme de sol i platja a preus relativament barats, a fruir de la passió per la música que es respira en els nombrosos clubs existents o en un pla més polític veure com funciona (o com no funciona, més aviat) un dels darrers països amb un sistema d'economia planificada del món. També s'hi pot anar -hi ha autèntics desgraciats que ho confessen sense embuts!- a fer-hi turisme sexual, és a dir, a aprofitar-se de les dificultats econòmiques que travessa la illa (per culpa també de l'embargament nordamericà, diem-ho tot) i també els seus joves de sexe femení, que veuen en la prostitució una possible sortida econòmica. Nosaltres, però, us fem una altra proposta: anar a Cuba a descobrir-ne les arrels catalanes, que hi són i ben vigents.

Per començar podeu fixar-vos en els cognoms dels cubans. N'hi ha molts que són directament catalans, en altres casos es tracta de noms catalans barrejats amb d'altres de cubans o adaptats. I qui diu els cognoms diu el nom de conegudes begudes alcohòliques com el Rom Bacardí o els Cigarros Jané. També podeu anar a algun dels cinc casals catalans que hi ha la illa, concretament a L'Havana, Santiago de Cuba (l'antiga capital, aquí és on arribaven els emigrants), Camagüey, Cienfuegos i Matanzas.

El millor, però, per descobrir les arrels catalanes de Cuba és anar a veure descendents dels que hi van emigrar als segles XIX i XX. Si són parents, com en el meu cas, millor. Ningú com ells us farà donar compte de com el caràcter català es va imbrincar en el cubà i n'ha conformat l'essència actual. Pas-sejar-se amb ells per la Vieja Habana o per la Plaza de la Revolución -allà on hi ha aquella mena d'esgrafiat fet amb ferro de la cara de Che tan famós- serà un privilegi. Demaneu als descendents de catalans també que us expliquin anècdotes dels avantpassats i us intentin reproduir alguns dels renecs que deixaven anar quan les coses no anaven com ells volien. Segur que riureu de valent. Acompanyant-los ens els àpats casolans tastareu els plats típics com plàtan fregit o arròs a la cubana (un invent dels catalans que van anar a Cuba, precisament). I així també us adonareu de les dificultats que tenen per arribar a fi de mes els cubans normals i corrents: la targeta de racionament -si, si, n'hi ha encara- els dóna per arribar el dia 10 de cada mesada, després cal buscar-se la vida.

Si aneu a conèixer les arrels catalanes de Cuba us en fareu creu de què alguns avantpassats hi anessin a fer fortuna o a intentar viure millor que a Catalunya. Avui tots els cubans fir-marien viure amb una desena part del que tenim els que ens vam quedar al Principat. Paradoxes de la història. JOAN SALICRÚ

Catalans que van anar a Cuba
Fins després del regnat de Carles III els naturals de Catalunya no podien anar a Cuba lliurement, tot i que si ho podien fer la resta d'espanyols. És entre 1800 i 1835 quan es produeix la primera migració catalana cap a Cuba, la qual influirà de moltes maneres en la vida econòmica i social d'un país poc dinàmic per l'estàtica administració colonial. A finals del segle XIX són uns vuit mil, els catalans que emigren a Cuba, i s'estableixen en àrees urbanes: a l'Havana, Santiago de Cuba i Matanzas. De seguida van destacar en el comerç, la indústria i la cultura. Per no perdre els lligams amb el Principat, va fundar quatre associacions: la Sociedad de Beneficiencia de Naturales de Cataluña, la Sociedad Humorística Provincial de Cataluña -"la Colla de Sant Muç"-, el Centre Català -que el 1887 va absorbir la "Colla de Sant Muç"- i la comissió Catalanes en Cuba, que va organitzar diversos actes a la patrona de Catalunya, la Mare de Déu de Montserrat, que d'aquesta manera va esdevenir altament popular a Cuba. J.S.

RECORREGUT: Barcelona-L'Havana-Santiago de Cuba-L'Havana-Barcelona. PREU: Viatjant a l'agost, en avió i acollit en familiars, uns dos mil euros.

Eslovàquia: una passejada pel Danubi

El Danubi al seu pas per Bratislava.

El 1985, en un viatge que vàrem fer a l'Europa central vàrem trigar tres dies per arribar des de Catalunya a Bratislava, la capital d'Eslovàquia. Ara, amb Ryanair, des de Girona t'hi plantes amb dues hores. Aquell 1985 Txèquia i Eslovàquia formaven encara un sol estat, ara són dos estats independents. Dos grans canvis en vint anys.
De l'aeroport de Bratislava al centre de la ciutat hi ha set quilòmetres, un tram en què es veu clarament la transformació que ha viscut la ciutat. A les afores hi ha grans centres comer-cials amb les mateixes botigues que podem trobar a Catalunya tot i que amb millor disseny urbanístic. A mesura que ens anem acostant a la ciutat podem copsar la deixadesa en què es troben els barris edificats a l'època comunista, en el seu temps eren exemple d'urbanisme avançat, amb serveis culturals i cívics, patis enjardinats i espais comuns pels veïns. Ara tots està ple de cotxes. És un dels efectes de l'arribada al país del capitalisme, malgrat que a Eslovàquia governen els excomunistes.

En arribar al centre, aquest es revela enlluernador. És una meravella de ciutat, penso, recordant una sensació de l'anterior viatge. Ara, les botigues i els supermercats, que en el seu mo-ment eren una mostra de productes fabricats a Txecoslovàquia, són tot marques occidentals i nordamericanes.

El nom de Bratislava li van posar al 1919 amb la creació de Txecoslovàquia, fins llavors la ciutat es deia Presburg. La van fundar abans del segle X i el segle XII va ser fortificada, per això, com a ciutat estratègica,entre 1541 i 1784 va ser la capital d'Hongria. L'edifici més emblemàtic és el castell a dalt d'un turó i edificat el segle XV, una immensa fortificació al peu del Danubi i el qual les postes de sol converteixen en una meravella a visitar. Recomanem visitar l'Església i el convent de les Clarisses, el palau Primacial, el palau Presidencial i moltes esglésies que recorden el seu passat gloriós de capital d'un gran imperi. Al novembre a la ciutat fa un fred que pela i la neu reposa en parcs i jardins, això li dóna un encant especial.

Cap a Linz, a l'Alta Àustria
En tren sortim en direcció a Viena, la capital d'Àustria, que és a 65 quilòmetres. A Viena cada hora surt un tren cap a Linz, la capital de l'Alta Àustria. Linz és com una petita Viena i Salzburg amb el seu centre històric i el pont que travessa el Danubi amb el camí per bicicletes ben assenyalat per qui vol arribar pedalant a Viena, Bratislava, Budapest i al Nord fins a Passau, Alemanya. Sembla que la ciutat va ser la preferida de Hitler ja que de petit anava a l'escola Fadingergymnasium d'aquesta ciutat i els seus pares estan enterrats molt aprop, a Leonding. Durant un breu temps va ser la ciutat més important del Sacroimperi. Hi ha restes amb els seus antics palaus i edificis emblemàtics. Kleper dóna el nom a la seva universitat ja que hi va viure durant uns anys el famós astrònom i matemàtic alemany.

Aquests dies freds pels carrers i places hi han nombroses casetes molt ben guarnides amb motius relacionats en famosos contes infantils i parades de menjar típic. Aprop de Linz, per qui vulgui, es pot visitar el camp d'extermini nazi de Mathausen on nombrosos catalans hi varen morir. De l'aeroport de la ciutat, sortim també amb Ryanair i per un cèntim d'euro, en direcció a Girona. Pel preu del recorregut, us asseguro que val la pena el viatge. JOAQUIM AMARGANT

RECORREGUT: Girona-Bratislava-Linz-Girona. PREU: Viatjant el novembre o desembre amb avió, tren i comptant l'allotjament i el menjar per quatre dies, uns 140 euros.

Un cop d'ull a Escandinàvia

Un dels fiords més espectaculars de Noruega.

Un estiu més, amb un grup de joves, fem un viatge per Europa en el que abans en dèiem "turisme d'espardenya", de baix cost. Ara, però, hem substituït els llargs recorreguts en tren per vols amb avions de baix cost, precisament.

De Girona, amb Ryanair, ens plantem en dues hores a Malmö, Suècia, ciutat animada i acollidora. L'Öresund, el nou pont de setze quilòmetres penjat damunt del mar que la uneix amb Copenhaguen, la capital danesa, ens ho facilita: l'endemà el travessem amb un tren ple de famílies que van a passar el dia a la capital.

Copenhaguen és la capital més animada de tot Escandinàvia. El primer que impressiona en passejar per la ciutat és el Rathaus (Ajuntament), al costat d'una gran plaça. A la sortida hi ha una estàtua de l'escriptor de contes Hans Christian Andersen, que hi va viure. Travessant uns quants canals farcits de velers i animats cafès i restaurants, arribem al Palau Reial, i mitja hora més tard trobem a la sortida del port la famosa estàtua de la Sireneta.

Canviem de ciutat. Amb un tren molt còmode ple de bicicletes i de cotxets de criatures travessem tot Dinamarca fins arribar a Hirtshals, al nord del país, una ciutat de només cent anys d'antiguitat però d'on surten molts vaixells per anar a Noruega. El més important d'aquesta localitat és el Nordsemesset, un impressionant aquari de quatre pisos que reprodueix el mar del Nord. En un dia boirós en ple estiu embarquem en direcció a Stavanger, Noruega. En aquella ciutat comencen un reguitzell de fiords fins arribar al Cap Nord. És una de les ciutats més grans del país, abans dedicada a la pesca i ara un dels centres petrolers més grans de Noruega. En una de les platges es troben clavades a la sorra tres grans espases, les d'Excalibur.

En un catamarà, solcant les aigües a gran velocitat, emprenem el viatge en direcció Bergen. Amb gran habilitat el pilot va trampejant les nombroses illes que trobem al nostre pas. A Bergen comencen i acaben moltes de les excursions marítimes que porten turistes a visitar els fiords -un vaixell porta en cinc dies al Cap Nord-. Entre els segles XII i XVIII la ciutat va ser la capital de Noruega i havia estat la ciutat més important d'Escandinàvia. No es pot deixar de visitar els poblets de Voss i Fläm i els fiords de Sognefjorde i Hardangenfjorden.

Amb tren i de nit arribem a Oslo. El més important que té la ciutat és el museu Nas Jonalgalleriet amb pintures de Gauguin, Cézanne, Picasso, Monet i el famós El Crit de Munch. En una tarda plujosa visitem les dues-centes estàtues de mida natural de Gustav Vigeland, al Parc del mateix nom. També de nit i en tren viatgem en direcció Estocolm, la capital sueca. És la ciutat més bonica d'Escandinàvia i val la pena passejar a la posta de sol pels ponts que van de la ciutat moderna a l'antiga. Una meravella.

Última estació: Finlàndia
Amb un immens vaixell per tres a mil persones, anem d'Estocolm a Turkú, Finlàndia, creuant la Mar Bàltica entre petites illes. Turkú va ser primera capital de Finlàndia abans que un incendi cremés les seves cases de fusta. En una hora i mitja de tren ens plantem a Hèlsinki, l'actual capital. El més destacat de la ciutat és la gran catedral luterana i l'església ortodoxa russa; de fet, bona part de la ciutat té molta influència de l'arquitectura russa dels segles XVIII i XIX.
De l'aeroport de la ciutat tornem a Barcelona amb un vol de baix cost, Clickair d'Ibèria. JOAQUIM AMARGANT

La fitxa
RECORREGUT: Girona-Copenhaguen-Estocolm-Turkú-Barcelona. TRANSPORT: Preu total en allotjament en albergs amb Interrail per a menors de 26 anys i avions, 640 euros.

París i Londres a través dels llibres

La ciutat de Richmond des del riu Tàmesi.

Viatjar de París a Londres és fer un gran recorregut per la història i la literatura. Sortim amb Vueling de Barcelona i al cap d'una hora i mitja arribem al parisenc aeroport Charles de Gaulle. Després tren fins a l'Estació del Nord. Durant el trajecte, veiem l'estat de deixadesa dels barris perifèrics de la capital francesa, aquells on viuen els immigrants, sobretot arribats de les antigues colònies franceses. A l'estació del Nord recordo les imatges d'enfrontaments -fa poques setmanes- entre la policia i els milers de joves sense feina que habiten a les rodalies de la capital francesa, el que en francès se'n diu la banlieu. L'estació està vigilada per policia amb metralletes a partir de l'ultima hora de la tarda.

En un racó enlairat de l'estació, com si fos un aeroport, es passa per l'aduana que porta a l'Eurostar que en dues hores i mitja ens portarà a Londres. En tornar a passar pels barris pe-rifèrics em ve a la memòria el París de 1830 que Víctor Hugo descrivia tan bé a Els miserables. El protagonista era Jean Valjean, un expresidiari que havia estat condemnat per robar un tros de pa. En sortir de la presó, però, arriba a ser alcalde.

En arribar a Calais el tren es va enfonsant cap a terra fins entrar en la foscor del túnel que travessa el canal de la Mànega. Aquells vint minuts sota l'aigua fan pensar en la primera lectura de la novel·la de Charles Dickens, Història de dues ciutats, la perillosa travessia de Dover a Calais de Jarvis Llorry que dos dies abans havia sortit de Londres en un carruatge tirat per cavalls per arribar a Paris. Jarvis també és present en el París revolucionari del 1789, en què el poble afamat es revolta contra la monarquia absolutista de Lluís XVI.

Arribada a Londres per Waterloo
Ja som a Londres via estació de trens de Waterloo. Molt a prop hi ha un alberg. L'endemà lloguem bicicletes a London Bicycle al Gabriels Wharf, just al costat del Tàmesi. Pel costat de Westminster, seguint el carril de bicicletes, anem fent gira-volts tot pujant riu amunt i travessem els barris de Chelsea, Fulham i Hammersmith. A l'oest es poden veure cases idènti-ques de dos pisos construïdes en la febrada urbanística dels anys vint i trenta del segle passat, quan grans extensions de terreny agrícola van desaparèixer. Molts dissabtes el riu i el seu entorn són plens de vida: gent de totes les edats passejant amb bicicleta, joves navegant amb piragües, famílies senceres menjant assegudes en els nombrosos bancs o al voltant de les tovalles.

En els poblets de Putney i Barnes Morlake sembla que el temps no hagi passat. S'hi conserven cases construïdes el segle XVIII i adornades amb flors. A Richmond veiem grans edificis aristocràtics al costat del riu. Alguns dels seus antics habitants emigraren als Estats Units i allí varen construir una altra ciutat amb el mateix nom a Virgínia.

Més amunt podem visitar el castell de Hampton Court al costat del pont del riu. D'allà surten vaixells que en quatre hores porten els passatgers a Westminster, al cor de Londres. Tot passant per la bonica població d'Stainer arribem a Windsor, on la Família Reial britànica passa les vacances en el seu palau d'estiu. En un moment veiem Henley on Thames, població on cada mes de juliol se celebren les més famoses regates d'Anglaterra. En total 112 quilòmetres que es poden fer en un cap de setmana. JOAQUIM AMARGANT

RECORREGUT: Barcelona-París-Londres TRANSPORT: Avió, tren i bicicleta. PREU: Allotjament, lloguer de bicicletes i menjar, a partir de 260 euros per persona.

Els nous usos de les antigues fàbriques

Una de les fàbriques de Bradford reconvertida en altres usos.

Va ser un viatge especial el que vam fer a l'Anglaterra industrial, entre Manchester i Leeds. De Barcelona a Leeds hi ha un vol diari amb JED 2 per a aquells que volen anar a Anglaterra sense passar per Londres. El recorregut comença un dia plujós a Huddersfield, a una hora en tren de Manchester. La ciutat conserva la grisor del fum de les xemeneies de les antigues fàbriques tèxtils, ara ja tancades i reconvertides a mil i una activitats. Aquí, durant dos-cents anys, a l'hivern, una boira grisa omplia els carrers provocant una gran mortaldat entre la població que inhalava els fums de les fàbriques.

L'aventura industrial d'Anglaterra va començar a mitjans del segle XVIII, quan era una potència colonial, amb la conquesta de nous territoris i per tant de nous mercats, al mateix temps que gaudia d'una font de matèries primes. A Escòcia, els anglesos van obligar els camperols a canviar l'activitat agrícola per la ramadera, per subministrar llana a les naixents indústries tèxtils angleses de Manchester. Molts camperols escocesos van haver d'emigrar i anar a treballar a les indústries angleses. Això mateix va passar amb els camperols anglesos que en bona part van anar cobrir la demanda de mà d'obra que comportava la Revolució Industrial.

Iguals per fora, amb diferent ús a dins
Molt a prop de Huddersfield hi havia una gran fàbrica d'estores que donava feina a més de deu mil persones. Ara la fàbrica com a tal no existeix i les seves grans naus acullen activitats diverses: oficines de l'administració, hotels, botigues... No s'ha enderrocat res i els edificis conserven l'estil arquitectònic original; amb una mà de pintura tornen a semblar nous. A l'oficina de turisme de la fàbrica hi ha uns fulls informatius per seguir aquesta ruta de les antigues fàbriques tèxtils, convertida en itinerari cultural visitat per milers de persones i també per estudiants. Un altre exemple: Saltaire, una gran colònia industrial on els treballadors posseïen idèntiques cases, botigues i escoles perquè no haguessin de sortir del recinte. Ara les cases s'han convertit en segones residències i alguns dels antics obrers han convertit la fàbrica en un museu tèxtil. A les antigues naus hi podem trobar botigues on es ven la roba que encara es fabrica en una nau de la fàbrica, així com una llibreria i un gran menjador.

Seguint en direcció Bradford hi ha la Quarry Bank Mill, una gran fàbrica d'entre dos i cinc pisos d'alçada dedicada a museu vivent per veure com ha evolucionat el tèxtil del segle XVIII al XX. Sota la fàbrica hi passa el riu, que mou una gran roda que posa en moviment les màquines per mitjà d'unes politges. A la primera planta hi ha la primitiva maquinària que fabrica els teixits tal com es feien al segle XVIII. A mesura que pugem a les plantes superiors, la maquinària és més moderna fins arribar als grans i telers actuals. Els detalls estan ben cuidats i prova d'això és que la roba de treball varia en funció de l'època. Durant la setmana molts escolars passen per la fàbrica i fins i tot poden fabricar peces de roba que després es venen als visitants.
Com aquesta hi ha moltes fàbriques a la zona de York-shire que han tornar a funcionar i donen feina a molta gent que s'havia quedat a l'atur arran de la crisi del tèxtil, superat per la competiti-vitat de l'est asiàtic. Altres fàbriques s'han convertit en habitatges socials conservant els seu estil arquitectònic. Qui estigui interessat en conèixer què se n'ha fet de les antigues fàbriques angleses... no quedarà decebut. JOAQUIM AMARGANT

RECORREGUT: Barcelona, Leeds, Huddersfield, Bradford. TRANSPORT: En avió, Barcelona-Leeds (companyia Jed 2), a partir de 115 euros per persona; anada i tornada.

Sicília, la petjada catalana

Imatge de la façana de la catedral de Palerm.

Som el 1282. El rei Pere el Gran desembarca a les costes de l'illa de Sicília, sublevada contra els invasors: mentre els francesos creuen que el rei Pere navega pel Nord d'Àfrica ell entra triomfant a Palerm. Molts sicilians són fidels al seu rei i habitaven la seva cort, entre ells Roger de Llúria.
Nosaltres, uns segles després, desembarquem a Tràpani, a l'oest de l'illa, però amb un avió de Ryanair des de Girona. I de seguida ens donem compte de la petjada dels catalans; primer en una estàtua on es representa Roger de Llúria i després en els edificis i esglésies. El cert és que els catalans dominaren l'illa durant segles fins que foren substituïts com a invasors pels espanyols, el rastre dels quals es pot veure en els edificis barrocs platerescs d'estil castellà de la ciutat. En aquesta ciutat, cal visitar el Palazzo Ciambra, la catedral del segle XVII -on es pot veure La Crucifixió de Van Dick- i també l'església de Santa Maria de Gesú, de façana gòtica. Tots els edificis, esglésies i palaus es troben en bonics carrers que donen al mar.

En tren arribem a Palerm, la capital: sis cents mil habitants. Meravellosa ciutat plena de monuments històrics però on no es pot donar un pas sense ensopegar amb els cotxes. La catedral és un imponent edifici consagrat el 1185 però en el qual hi ha una barreja d'estils degut a les diferents reformes. La façana s'assembla al gòtic català, igual que el cor, molt a prop del qual reposen alguns reis catalans. A Palerm cal visitar el palau dels Normandi, el Palazzio della Zisa, el Seminari, la Magioni, San Francesco d'Assís, el Museu arqueològic, les catacombe dei cappuccini i la cantonada del Quattro Canti amb les fonts i estàtues dels reis Carles V, Felip II, Felip III i Felip IV. Però Palerm també és una ciutat bruta i deixada amb cases molt velles que cauen, balcons amb roba estesa i gent pobre, sobre tot immigrants, que hi malviuen.

Una altra 'Barcellona'
De Palerm anem cap a Messina però passant per Barcellona -així, amb dues eles-, ciutat fundada pels catalans amb un bonic casc antic amb l'església dels Caputxins a dalt d'un turó, des d'on es pot veure tota la ciutat. La part moderna és un desgavell de cases, cotxes i gent, excepte la plaça de la Catedral. Arribats a Messina, indret on la bota itàlica dibuixa el gest d'una cossa, comprovem que la ciutat és moderna i no tant desgavellada com la resta de ciutats grans. Explicació: el 1783 i 1908 la ciutat fou destruïda per terratrèmols; a l'últim hi moriren vuitanta mil persones. Del port de Messina cal dir també que sortiren milers d'immigrants sicilians cap Amèrica. Malgrat ser una ciutat nova reconstruïren els edificis i monuments caiguts, com el Duomo, amb les seves escultures i pintures, com el rellotge astronòmic. A la plaça de la catedral hi ha la font Orione, del segle XV, i molt a prop, a la plaça dels catalani, l'església Annunziata dei catalani, que deu el seu nom als comerciants catalans que habitaven la ciutat. L'església fou edificada al segle XII, però més tard s'hi feren reformes, com els tres pòrtics.

Enfilant cap al sud-est passem per les costes de Taormina, ciutat on els grecs deixaren petjada i on estiuejava la burgesia europea. A prop de Catània meravellosa vista de la muntanya de l'Etna, el famós volcà de més de tres mil metres d'alçada a prop del mar. Hi ha un tren que dóna la volta al volcà; és una excursió que no s'ha de perdre. Catània, ciutat gran, molt bonica, amb grans edificis civils religiosos i militars. Hom no pot perdre's la impressionant plaça del Duomo i els edificis de l'entorn. La ciutat fou destruïda moltes vegades per les erupcions de l'Etna i els terratrèmols però reconstruïda de nou, per això tots els carrers són llargs i rectes.
La sorpresa la trobem cap al sud, a Siracusa, ciutat fundada pels grecs amb el temple d'Apol·lo, l'amfitreatre, el Duomo i sobretot l'illa d'Ortigia, braç de ciutat que s'endinsa al mar. Una meravella, sobretot de nit; llàstima que està un xic deixada. Sicília ens ha sorprès per la gran quantitat d'edificis, monuments i esglésies de gran riquesa i bellesa, però per altre costat, en l'apartat negatiu, per la pobresa que encara s'hi respira entre bona part de la població. JOAQUIM AMARGANT

La Patagònia i les glaceres argentines

Imatge de les espectaculars glaceres de Perito Moreno.

Sobrevolant Buenos Aires es podien veure molts camps negats degut a les últimes pluges; de fet gairebé tots els dies que vaig ser-hi va ploure. És el canvi climàtic, diuen: allà plou més que abans i a casa nostra menys. La capital argentina és una ciutat immensa, però més de la meitat de la seva població viu en la pobresa. Solament cal anar a Boca i a Constitución. Ben diferent són els barris de Palermo i Recoleta, on va anar a viure la burgesia instal·lada primerament a San Telmo durant el segle XIX. Aquesta darrera zona, malgrat la deixadesa dels seus carrers, encara conserva un cert aire tradicional que en justifica la visita. Pel que fa a la Boca, és la part del Río de la Plata on desembarcaven els immigrants procedent d'Europa per establir-se a Argentina. Immigrants que portaven a sobre moltes malalties degut a les condicions dels viatges d'aquell temps.

Sortint de Buenos Aires en avió direcció a Mendoza, ciutat a prop dels Andes, es pot veure la immensitat de la Patagònia. A Mendoza hi plou poc però s'hi conserven uns immensos arbres degut a les canalitzacions d'aigua que han fet pels carrers aprofitant la pluja i l'aigua provinent dels Andes amb el desgel. Mendoza viu del turisme i del vi: en tota la seva província hi ha mil bodegues.

La intenció és anar a la Patagònia del Sud, a les glaceres, però per això cal tornar a Buenos Aires. Amb tres hores d'avió s'arriba al El Calafate, al llac argentí. El nom el va posar a finals del segle XIX Francisco Moreno, uns dels exploradors d'aquelles terres. El nom ve d'un arbust que creix en aquelles contrades i que a l'hivern queda recobert per la neu. Tot plegat ho contemplo amb l'excursió feta amb 4x4 per aquelles muntanyes, on es pot veure de lluny les imponents parets de granit del Monte Fitz Roy, amb aquell color rogent a la posta de sol. A l'hivern tot està nevat i no fa vent, però a l'estiu les ventades són brutals. El poble ha passat en pocs anys de dos mil habitants a quinze mil i s'espera que arribi a cinquanta mil molt aviat degut al creixent turisme.
A les llibreries del poble es poden trobar nombrosos llibres explicant les aventures dels exploradors i pioners que varen descobrir i habitar aquelles terres, com també de l'Antàrtida.

Una de les joies de la Patagònia és la glacera del Perito Moreno, a setanta quilòmetres en direcció sud. Cada dia s'organitzen excursions per anar-hi i malgrat el vent encalmat de la tardor arribem amb una hora i mitja a la glacera, la única que es pot veure des d'una passera de fusta. Des allà es pot observar el desprendiment de grans masses de gel que s'enfonsen en el llac amb una remor impressionant. Cada quatre anys es produeix el trencament del front de la glacera, diuen que és un espectacle únic. El Parc Nacional de les Glaceres té set-centes mil hectàrees amb més de tres-centes cinquanta glaceres. A més del Perito Moreno es pot visitar l'Upsala, l'Onelli i Spegazzini. Si es disposa de temps es pot visitar Ushuaia, la ciutat més austral habitada del món. J. AMARGANT

PRESSUPOST: Amb l'euro i la crisi econòmica argentina, s'hi pot viatjar per pocs diners, preparant el viatge per Internet. Avió anar i tornada, desplaçaments i excursions a Xile i Uruguai, allotjaments en albergs, menjar... durant vint dies: 1.300 euros. TRANSPORT: Avió, són quinze hores de vol passant per Madrid.

Irlanada: Baile Átha Cliath

El carrer principal de Dublín, O'Donnell Street, davant l'oficina de Correus, on es va fer la famosa proclamació de Pasqua de 1916.

Avui el nostre destí és Irlanda, un país al qual es pot arribar amb dues hores de trajecte amb un vol de la companyia -precisament irlandesa- de baix cost Ryanair, que té vols diaris de Girona i Reus fins a Dublín, la capital de la República d'Irlanda.

Des del modern aeroport de la capital, agafem l'autobús que en poca estona ens portarà al cor d'aquesta ciutat. Dublin, en gaèlic irlandès Baile Átha Cliath, és una ciutat d'un milió d'habitants, una mica fosca ja que sovint hi fa núvol o plou. El riu Liffey separa la ciutat. Malgrat el tòpic del conservadurisme i tancament dels irlandesos, avui la ciutat és tan cosmopolita com qualsevol capital europea i pels carrers principals se sent parlar moltes llengües, inclòs el català.

Els llocs d'interés per visitar són The Spire,un monument alt en forma de punxa situat al centre comercial; la catedral de Sant Patrici del 1192 -és el sant que va convertir el país al catolicisme a partir del segle V després de Crist-; el Trinity College de 1751; l'Oficina de Correus de 1818 on es va fer la proclama de la revolució de Pasqua de 1916 i la Custom House, de 1791, el centre polític de Dublín. Si es disposa d'una estona de temps, a més, un es pot asseure als bancs que hi ha al passeig del riu per llegir la novel·la Dublinesos de James Joyce, on podem descobrir com era la vida de Dublín els anys vint i trenta del segle passat.

Sortim de Dublín en tren cap el sud fins arribar a Cook, la segona ciutat del país. Travessant les ben treballades terres de conrreu, em ve a la memòria la gran fam de 1848 quan un paràsit va destruir tota la collita de patates. Com a conseqüència d'això Irlanda va perdre la meitat de la població, mentre que molts irlandesos van emigrar a Amèrica del Nord. Els protestants anglesos. en canvi, van resistir més bé la fam per haver-se apropiat de les millors terres. Tots aquests fets i molts més els podéu trobar i llegir en les dues magnífiques novel·les de Leon Uris, Trinidad i Redención.

Els voltants de Cook són molts bonics, amb els seus castells, platges i abadies. Enfilant amunt en direcció l'Atlàntic podem gaudir dels grans penyasegats de Moher, on s'estavella l'aigua del mar. Si heu llegit l'obra de Frank McCourt, Les cendres d'Àngela, o heu vist la pel·lícula, arribeu-vos fins a Limerick, a l'ampla desenboca-dura del riu Shannon, també a l'Atlàntic. És un població molt hu-mida a l'hivern però és pot gaudir de l'ample riu i del seu castell construït per el rei Joan el 1210, on es pot visitar una exposició sobre els últims vuit-cents anys de la ciutat. Curiositat: els irlandesos de Limerick diuen que les esglésies catòliques abans estaven plenes perquè allí els pobres estaven calents.

Si us queda uns dies abans de tornar a Dublín per agafar l'avió de tornada arribeu-vos fins a Belfast, la capital d'Irlanda del Nord, de sobirania britànica. Malgrat el procés de pau en marxa, Belfast encara és una ciutat dividida: a grans trets a l'oest hi viuen els catòlics irlandesos i a l'est els protestants descendents dels ocupants anglesos. Uns volen unir-se a Irlanda i els altres seguir formant part de la Gran Bretanya. Actualment, les famoses pintades de Falls Road -l'avinguda de la part catòlica- són l'esquer per portar turistes a la ciutat, però una visita a aquest indret és absolutament recomanable. JOAQUIM AMARGANT

Dues irlandes
Els orígens de la illa d'Irlanda es remonten a set mil anys abans de Crist amb la unió d'un poble desconegut amb les onades de celtes i gals, que s'hi establiren el 500 abans de Crist. L'any 800 després de Crist hi van arribar els vikings, sembrant el terror arreu. Els anglesos apareixen el 1160 quan les tropes d'Enric II d'Anglaterra ocupen Dublin. Al 1541, amb el triomf de la Reforma a Anglaterra, Enric VIII es converteix en rei d'Irlanda i declara la guerra a la illa, que es mostra fidel al Papa. Es persegueix l'Església Catòlica i se suprimeixen els monestirs. Anys més tard, arriben a Irlanda onades de colons protestants anglesos que ocupen les terres dels catòlics irlandesos, desposseint-los de les seves terres. A partir del 1600, Oliver Cromwell hi porta milers de presbiterians escocesos: Irlanda és ocupada. Actualment hi han dues Irlandes: la República independent d'Irlanda, catòlica, i Irlanda del Nord, que forma part del Regne Unit i és de majoria protestant. Tot i que molts joves van a estudiar anglès a Irlanda, el país té una llengua pròpia, el gaèlic, parlat avui només per un deu per cent dels irlandesos. J. A.

La fitxa
PROPOSTA: Girona-Dublín-Cook-Moher-Limerick-Dublín-Girona. TRANSPORT: Avió i tren. PRESSUPOST: Amb temps es poden trobar bitllets d'avió per cent euros.

Escòcia amb Interrail

El famós viaducte que apareix a 'Harry Potter'.

Escòcia s'ha posat de moda, arran de films com Rob Roy, Braveheart o Harry Potter. Engrescats per aquests títols i pels seus idílics paratges, comprem un Interrail de dues zones i iniciem la ruta, que fem tota amb tren excepte per travessar el Canal de la Mànega. Des de Londres cada dues hores surt un tren cap a Edimburg, la capital administrativa i cultural d'Escòcia. D'aquesta ciutat destaca l'edifici del nou parlament escocès, dissenyat pel català Enric Miralles, un parlament que va néixer arran de la devolution (retorn de poder) als pobles de Regne Unit impulsada pel laborista Tony Blair després de la seva arribada al poder el 1997. D'Edimburg també cal veure'n el castell, situat dalt d'un turó al mig de la ciutat.

A dues hores de tren hi ha Glasgow, la ciutat més gran d'Escòcia: la seva àrea metropolitana té dos milions d'habitants. Barris obrers encerclen la ciutat amb nombroses indústries tèxtils. La ciutat es coneixia com "el taller del món occidental". Amb dues hores d'autobús ens plantem a Stirling, a Escòcia central. La seva història és turbulenta i s'identifica amb el seu castell. L'any 1314, aquí va tenir lloc la batalla de Bonnockburn dins el marc de la guerra d'independència d'Escòcia. Sota les ordres del rei Robert I els escocesos van derrotar les tropes d'ocupació angleses i van guanyar tres segles més d'independència. Uns anys abans, al 1227, William Wallace Braveheart, havia aconseguit unir tots els clans escocesos.

De retorn a Glasgow pugem a un tren de via estreta que ens porta a Fort Willams, a les High-lands. D'aquesta ciutat turística surten excursions en cotxe fins al peu del Glen Nevis, la muntanya més alta de Gran Bretanya amb 1.344 metres. L'excursió a peu fins el cim es pot fer en un dia. Val la pena. De Fort William amb autobús arribem a Fort Augustus, on hi ha un monestir benedictí. Des d'allà es pot navegar pel llac Ness. El mariner que condueix l'embarcació reconeix que la llegenda del monstre és un mite, però sense ella, és clar, no vindrien turistes. Cada dia d'estiu surt de Fort William un tren d'època fins a Mallaig, des d'on s'embarca a les illes Hèbrides, lloc on encara es conserva el gaèlic. Durant el recorregut en tren, es passa pel famós viaducte de Harry Potter. A l'esplanada del viaducte hi ha el monument Glenfinnan, que commemora la gesta del Bonnie Prince Charlie. Aquesta és terra de lluita entre els Campbells i els McDonalds, com també del bandit Rob Roy Mac Gregor, tots ells representats en diferents films. JOAQUIM AMARGANT

PROPOSTA: Girona-París- Londres-Edimburgh-Glasgow- Stirling- Fort Williams- Mallaig- Edimburgh-Girona. TRANSPORT: Avió i tren. PRESSUPOST: Entre 400 i 550 euros.

Seguint les petjades del romànic

Pantocràtor de Sant Climent de Taüll, avui al MNAC.

La primavera del 1123 un grup de pintors arriba als dominis sel senyor d'Erill amb l'encàrrec de pintar les esglésies de Santa Maria i Sant Climent de Taüll a la vall de Boí. Els pintors són el mestre Arnau de Bèrgam,l'oficial Bernat de Cremona i en Marc de Tolosa. Aquest darrer, des de l'escriptori d'un monastir benedictí, recordarà una colla d'anys més tard les seves aventures atzaroses i apassionades, perquè aquells homes, a més de donar vida a unes imatges que han previscut a través dels segles van posar-se a prova davant l'amor, la passió, l'odi i les creences, els costums feudals, les revoltes dels oprimits i la vida senzilla del baix poble".

Aquest és el pròleg del llibre de Joan Agut, El mestre de Taüll. Llegit el llibre i entrevistat l'autor, amb un equip d'un programa de televisió ens desplacem des de Girona fins a Turí, la capital del Piamont. Reproduïm la ruta dels mestres piamontesos i llombards del romànic.Turí és un gran centre industrial però també una de les impulsores del Rissorgimiento: en els seus històrics cafés era lloc de trobada de Cavour i Garibaldi somniant amb la unitat d'Itàlia. Un lloc per visitar és la catedral de San Giovanni on es troba el Sant Sudari, el llençol on van embolcallar Jesús. La peça original està ben guardada; només es poden veure les fotogrfies. Sortint d'aquesta bonica ciutat plena de cotxes a vessar arribem a Novara. Fem una volta pel casc antic, ara de vianants, visitant nombroses esglésies edifi-cades entre els segles XVI i XVII. I amb el tren anem al Llac Maggiore per començar la ruta del romànic.

Al mig d'aquest esplèndid llac s'hi troba la illa de San Giulio, amb el campanar romànic al costat del Palau dels Bisbes. La illa més gran és l'isole Borromeo, batejada així perquè hi vanéixer Sant Carles Borromeo. També a la illa Borromeo hi va viure George Bernard Shaw i Ernest Hemingway hi va fer estada durant la I Guerra Mundial. Seguint el llac podem visitar i admirar les esglésies romàniques de Baveno, Bèe, Griffa i Oggebbio. A Verbània, on hi ha les poblacions d’Intra i Pallanza, i es pot veure l’església romànica de Madonna de Campagna. A l’oest visitem el petit llac de Mergozzo. A la població del mateix nom sobresurt una església romànica amb un original claustre en forma de mig arc. Desfent el camí en tren tornem a Turí per agafar l’avió que ens portarà a Girona.

Des de Barcelona anem a El Pont de Suert (Pallars). En taxi enfilem la carretera en direcció Boí. A pocs quilòmetres ens aturem a Erill per visitar l'església de santa Eulàlia. El taxista explica que el seu pare havia sentit parlar d'uns traginers que havien vist uns homes arrencant les pintures de les esglésies de la vall per portar-les a Barcelona. Segurament són les del MNAC. A Boí visitem els frescos pintats de nou de l’església de Sant Joan. A peu per una dressera arribem a Taüll per visitar les famoses esglésies de Santa Maria i Sant Climent. Una curiositat: les tres esglésies formen un triangle en direcció Roma. J. AMARGANT

PROPOSTA: Girona-Turí-Sant Giulio-Verbània-Mergozzo-Turí-Barcelona-Boí. PRESSUPOST: Avió, tren, autobus i allotjament durant 7 dies, 400 euros.

Quatre passejos per Hongria

Imatge d'una església presa des d'un vaixell, al Danubi.

La primera vegada que vaig sentir a parlar d'Hongria va ser a l'any 1954 amb l'estrena de la pel·lícula Los ases buscan la paz protagonitzada per el mític jugador del Barça Ladislao Kubala. Jo era molt petit i el règim va permetre la realització d'una pel·lícula per explicar les gestes d'aquest jugador nascut a Budapest per escapar-se de la Hongria "comunista" i la seva arribada a Barcelona per jugar en el Barça. El 1956 Hongria també va ser portada de diaris per la revolta de part de la població en demanar la retirada de les tropes soviètiques del seu territori i humanitzar el socialisme estalinista encara imperant. La revolta va ser esclafada el 23 d'oc-tubre per els tancs soviètics, ara ha fet cinquanta anys.

El 1985 amb un grup d'amics vam decidir visitar Hongria per primer cop. Recordo una Budapest semblant a Viena però més alegre; en aquells moments estava envellint tots els seus monuments històrics, sobretot Buda, una de les parts de la ciutat (Buda i Òbuda es van unir a Pest, a l'altre costat del riu, el 1873). A Buda es pot visitat el castell, l'església de Maties i es pot gaudir d'una magnífica vista del riu a l'altre costat, Pest, on es veu el famós Parlament -un dels més bonics d'Europa- començat a construir el 1885. Per anar d'un costat a l'altre de la ciutat ho fèiem em metro, un dels més antics d'Europa ja que va començar-se a construir el 1896. Amb un vaixell pel Danubi varen arribar-nos a Esztergom, on es reproduïa la vida dels avantpassats hongaresos. Cap al sud vam visitar el llac Balatón, que és on anava i encara va molta gent a banyar-se.

El 1987, tornant de la república encara soviètica d'Ucraïna, vàrem fer estada de nou a Budapest. La ciutat encara era més bonica i animada. Es preparava per l'arribada massiva del cotxe com article de consum massiu i a la ciutat s'instal·laven tanques arran de les amples voreres perquè els cotxes no envaïssin l'espai dels vianants. Hongria era el país de l'Est, juntament amb la República Democràtica Alemanya que tenia més cotxes.

El 1997 tornem a Hongria. L'Europa de l'Est havia canviat com un mitjó. Amb la caiguda del mur de Berlín i de la Unió Soviètica, Hongria no es va escapar dels canvis. Van entrar en l'economia de mercat, eleccions lliures, els comunistes fora del poder, el consumisme capitalista va envair-ho tot... Els selfservices populars van desaparèixer i en el seu lloc els McDonald's. I va aparèixer una cosa desconeguda fins llavors, l'atur. La pobresa va arribar a moltes persones. Aquell any vàrem allotjatjar-nos en una parròquia de Budapest; els preus s'havien apujat i no podíem anar amb un alberg com abans. En aquella ocasió, vam visitar un grup de cooperadors internacionals que estaven en un camp de refugiats a l'est del país, a Debrecen, amb desenes de famílies de Bòsnia -feia dos anys que la guerra havia acabat-. Va ser una experiència molt emocionant, mai hem oblidat els rostres dels infants.

L'any passat també vàrem tornar a Hongria, que vam notar que ja havia millorat una mica. Budapest segueix esplèndida, però sortint del centre encara es pot veure certa deixadesa, per no dir pobresa, que recordo perfectament que no hi era el 1985. Ara els excomunistes han tornat el poder com a partit socialista.

I abans d'acabar, una ruta recomanable per els més aventurers: Barcelona-Salzburg amb avió, Skyeurope. A l'estació de Salzburg es llogaven bicicletes i en tres dies pots plantar a Passau, d'allí fer la ruta del Danubi amb bicicleta fins a Viena i Budapest en set dies. JOAQUIM AMARGANT

PROPOSTA: Avió Skyeurope, Barcelona-Salzburg, llogar bicicle-tes fins a Budapest i ruta del Danubi. Tornada: Bratislava-Barcelona en avió. O tornar amb tren fins Salzburg i a Barcelona amb avió Sky-europe. També anar i tornar amb avió Skyeurope i fer el recorregut en tren. ALLOTJAMENT: Albergs divuit euros per persona i nit o en càmping vuit euros persona nit. Deu dies per lliure, 350 euros.

De la Llombardia a l'Hansa

Imatge de Lübeck des del riu Trave.

Una ciutat molt bonica però desconeguda és Bèrgam, a la Llombardia, a cinquanta quilometres de Milà. Des de fa pocs anys, amb Ryanair i des de Girona, t'hi plantes amb una hora i mitja. La ciutat antiga es troba damunt d'un turó. Cal dir que, encara que sembli estrany, durant més de 350 anys Bèrgam va pertànyer a la República de Venècia. Les imponents muralles que s'aixequen per damunt de la ciutat moderna es van construir durant aquesta època veneciana.

Entrant per la porta del mig de la ciutat antiga et trobes l'imponent edifici del seminari, on va estudiar Angelo Giussepe Roncalli, el que va ser al cap dels anys el Papa Joan XXIII. Des del passeig que voreja la part alta de les muralles es pot gaudir d’una vista esplèndida de la ciutat moderna, els seus jardins i les grans planures que l’envolten. Les portes per entrar la ciutat antiga tenen noms de sants: Jacob, Agustí, Llorenç, Alexandre... Per la porta de sant Agustí ens trobem tot de carrers drets i estrets que porten al funicular. De sobte trobem la plaça Vella, la biblioteca cívica, la plaça del Duomo, on es pot veure en perspectiva el monument més important de la ciutat, la Basílica de Santa Maria Major, del segle XII. Diu la llegenda que de qualsevol finestra oberta del conservatori de música surten notes musicals que recorden que hi va estudiar Donizetti.

De nou agafem l’avió de Ryanair que ens portarà a Lübeck, prop d’Hamburg. De 210.000 habitants, a Lübeck se la coneix com la reina de la lliga Hanseàtica perquè era la capital d’a-questa agrupació de ciutats que van dominar el comerç del mar Bàltic del segle XII al XVI. Amb els seus bonics edificis de pedra roja, és una de les joies del nord. El seu nucli antic es troba enmig d’una illa del canalitzat riu Trave, que desemboca al Bàltic. En aquesta ciutat-fortalesa es pot visitar l’Holstentor, una porta fortificada amb dues grans torres bessones. I a la Marienkirche encara es pot contemplar al terra l’espetec de les campanes de l’església al caure al terra a causa d’un bombardeig durant la Segona Guerra Mundial.

Amb el tren podem arribar-nos a una altra ciutat de l’antiga Hansa, Rostock, al mar Bàltic. Té els mateixos habitants que Lübeck, però va pertànyer a la República Democràtica Alemanya (comunista). L'època de la reunificació va significar un augment de l'atur i un sorgiment de grups neonazis, però actualment les condicions de vida de la ciutat tornen a millorar i l’embelliment d’edificis, places i carrers ha fet que torni a ser una ciutat bonica. Una dada: la universitat de Rostock va ser fundada al 1419 i va ser la primera del nord d’Europa. Un recorregut per la ciutat: el port antic, el passeig marítim, la catedral de rajola vermella que des del 1472 funciona un rellotge astronòmic... Un bon lloc per passejar és l’antic barri burgès, ara restaurat. Com totes les ciutats de l'extinta RDA, l’allotjament i el menjar són més barats. J. AMARGANT

La fitxa
PROPOSTA: Girona-Bèrgam-Lubeck-Rostock-Girona. PRESSUPOST: Agafant els bitllets d'avió en Ryanair amb temps, set dies pot sortir per 300 o 400 euros, tot depèn de l’allotjament.

Albània: un país misteriós

L’edifici del Partit dels Treballadors, a Tirana, la capital albanesa.

Sempre havia volgut viatjar a Albània. El passat mes d’agost ho vaig aconseguir. Des de Girona, un vol de Ryanair et deixa a Roma i en quatre hores de tren s’arriba a Bari, a la costa adriàtica. D’aquell port cada nit surten vaixells en direcció a Durrës, ciutat albanesa de cinquanta mil habitants. Dalt del vaixell la policia albanesa segella el passaport i als ciutadans de la Unió Europea ens fan pagar deu euros. En sortir de la duana una munió de taxistes s’ofereixen a portar-te a Tirana, la capital, per cinquanta euros. El mateix trajecte amb tren costa cinquanta leks (quaranta cèntims d’euro). Amb un tren atrotinat que porta a Tirana travessem camps i pobles.

Mentre gravo per la finestra em ve a la memòria la història d’aquest dissortat poble: els albanesos són decendents dels iliris, poble indoeuropeu que es va establir al sud dels Balcans a l’edat de ferro. Entre els segles VI i VII, quan les tribus gremàniques havien abandonat els Balcans, tribus eslaves procedents s’establiren al nord i centre d’aquella península. El 1389 a Kosovo, bressol de la pàtria sèrbia, els turcs vencen als serbis comandats per el comte Lazar. La planura queda plena de sang sèrbia, llavors els otomans comencen a empènyer els serbis cap el nord i poca poc el territori es va poblant d’albanesos islamitzats. Malgrat que molts albanesos havien ajudats als turcs a ocupar i islamitzar els Balcans, la llengua i la cultura albanesa també fou prohibida i substituïda per la dels ocupants. Vint i cinc visirs foren albanesos, no obstant això bona part del poble, durant segles, va lluitar contra els ocupants turcs, fins que el 1912 aconseguiren la indepedència.

Memòria històrica a part, els suburbis de Tirana estan plens de cases que són pràcticament barraques. La ciutat té un aire entre oriental i ciutat moderna europea. Malgrat la religió dominant sigui l’islam, no es veuen dones amb xador pels carrers ni cap signe extern de país musulmà. La ciutat propera a l’estació conserva l’estil i el disseny inpregnat pels anys de règim comunista de l'excombatent partisà Enver Hoxha, que va governar el país amb mà de ferro fins el 1985. Es pot visitar el Museu Nacional de història, el palau de cultura, la mesquita de Et’hem Bey, la Torre del rellotge i la universitat.

La Tirana dels últims vint anys és una ciutat moderna amb molts cotxes, sobretot Mercedes, conduits per joves presumits. Part de la població viu del tràfic il·legal d’armes, de cotxes i de droga tot orquestrat per la màfia albanesa, segons s'explica. A l’avinguda principal de la ciutat hi han nombroses companyies d’autobusos que fan el trajecte fins Grècia per pocs diners. Agafem bitllet per Atenes i durant tot el recorregut per Albània travessem pobles amb carrers plens de gent i amb cases per acavar de construir-se. Elbasan, Lushn, Fier, Gjirokaster i Sarendë, són localitats que no tenen gaire cosa per veure, llevat que tot és molt barat. A la costa adriàtica fa uns anys que s’han començat a construir complexos turístics que conviuen amb els famosos búnquers que havia fet construir Hoxha per protegir-se d’una possible invasió o atac nuclear. JOAQUIM AMARGANT

La fitxa
Girona-Roma-Brindisi-Durrës-Tirana (tornada ídem) DIES EMPRATS: Una setmana. TRANSPORTS: Avió, tren i bus. ALLOTJAMENT: Albergs. PREU: 300 euros (avió Girona–Roma, tren, vaixells, autobusos, menjar i allotjament).

Atenes, Súnion i Meteora

Un dels monestirs de Meteora.

El passat primer d’agost, 23 anys després des de la meva darrera visita, vaig tornar a Grècia. Dos dies abans havíem sortit de Girona en avió, en direcció a Pisa. Allà, després de visitar la torre inclinada i la basílica, vam agafar el tren en direcció Florència. I ja ens vam trobar amb les primeres imatges per retenir al cap: la capital de la Toscana, al capvespre, sembla reviure el seu gloriós passat renaixentista amb el color groguenc de la posta de sol reflectit en els nobles edificis i monuments de la Piazza de la Signoria.
L’endemà sortim amb tren en direcció a Ancona per embarcar-nos cap a la ciutat costanera grega de Patras (una ciutat de la qual només "cal" visitar el seu castell), en un trajecte de vint-i-dues hores de vaixell. A la nit arribem a Atenes amb tren i l'endemà visitem l’Acròpolis, el Panteó, el teatre Odeón, l’Àgora... Dinem una pita sota el toldo d’un improvisat restaurant a l’ajançat barri de Plaka i a la tarda visitem les places d’O-mònia i Sintagma, en el costat nord de la qual s’alça el Parlament i el Museu Arqueològic Nacional. Tanquem el dia quan es fa fosc pujant a peu al turó de Likavitos, on es pot veure una bona vista de tot Atenes. Impressionant, senzillament.

L’endemà el matí prenem de nou el bus per anar al cap de Súnion; calen tres hores per fer setanta quilomètres. El culpable és el caos circulatori inherent al país. A Súnion s’hi alcen majes-tuoses les restes del temple de Posseidó i el cert és que val la pena quedar-s'hi per veure la posta de sol. Després una bona autopista i una carretera ens faciliten travessar el canal de Corint fins arribar a la típica i turistica població de Nàplio. La següent parada, mercès al bús, és el teatre d’Epidaure, un dels més ben conservats del país i amb una sonoritat perfecta. I després ja enfilem, amb una carretera plena de revolts que passa entremig de valls envoltades de muntanyes, cap a Olimpia: poca cosa resta del primitiu estadi olímpic, però com es diu sovint... "s’hi ha d’anar".

Desfem el camí i, de nou, el tren ens torna a Atenes. Un cop a la capital, pugem a un tren exprés en reserva fins a Kalambaka. Oficialment el trajecte ha de durar quatre hores, però alhora de la veritat en són cinc i mitja. Això és Grècia, també. Des de Kalambaka, amb autobús, anem fins a Meteora, on damunt d’unes muntanyes com les de Montserrat, a finals del segle XI, s'hi van construir vint monestirs ortodoxos damunt de les roques que sobresurten del fons d’una de les valls, a la Tessàlia grega. Val la pena quedar-s'hi un parell de dies per visitar-los. A continuació, per unes valls encerclades de muntanyes arribem al port d’Igoumenitza per embarcar en direcció a Brindisi, port que queda a la zona de la "bóta" d’Itàlia.

Acabem el viatge un cop més a Roma, on ens allotgem per 25 euros diaris a una residència salesiana ubicada a la Via Àpia Antica. En aquesta inmensa finca s'hi troben les catacumbes de Sant Calixte i Queo Vadis, els llocs emblemàtics on van penjar pels peus a Sant Pere i Sant Esteve, el primer màrtir. Història, història i història, un cop més, als nostres peus.

Trajecte: Barcelona-Atenes. DIES EMPRATS: 14.
TRANSPORTS: Avió, tren i autobús. ALLOTJAMENT: Parròquies, petits hotels, residències religioses i vaixells. PREU: 460 euros

Una altra manera de veure Roma

Imatge de l'interior del Panteó de Roma.

Dan Brown, novel·lista nordamericà, amb el seu llibre El codi da Vinci ha revolucionat el món literari i el Vaticà. Amb Àngels i dimonis, Dan Brown entra de ple amb la disputa a mort entre l’Església i els Il·luminats, germandat secreta que data de temps immemorials. Tot seguint la pista de les obres de Bernini, aquesta cursa per l’esbojarrada Roma, ens porta a descobrir indrets amagats de la ciutat.

La naviera Grimaldi ha posat a disposició dels viatgers que no tinguin pressa, i els agradi viatjar per mar, una línia diària entre Barcelona i Civitavecchia, el port de Roma. Són vint hores de viatge en butaca, per 29 euros en temporada baixa.

Arribem a Civitavecchia amb un fort ruixat. I amb tres quarts d’hora en tren arribem a l’estació de Roma Tèrmini. Després de trobar habitació, ens aventurem a peu fins el Panteó. Cotxes, camions, motos, enmig del carrer i damunt de la vorera: els passos de vianants estan esborrats. Passem per davant del Palau del Quirinal, residència del president de la República, al carrer que porta el mateix nom. Abans també havia sigut residència Papal. A pocs minuts a peu es troba la Piazza Venezia, amb l’immens altar de la Pàtria, que commemora la unitat d’Itàlia. A un quilòmetre a l’esquerra es pot veure el Circ Màxim.

Avancem per Via del Corso, tombem el tercer carrer a l’esquerra i ens endinsem per estrets carrers fins arribar al Panteó. Aquest temple construït en temps d’Adrià a l’any 24 a d.C, convertit en temple cristià al 606, custodia la tomba de Raffaello i del rei d’Itàlia. En aquest indret és on els personatges de la novel·la Àngels i dimonis cerquen la falsa pista d’un cardenal segrestat.

És de nit a la Roma antiga. Carrerons estrets, però plens de vida. Entremig de vehicles mal aparcats, terrasses de restaurants i bars molt animats. Travessem el riu per el pont per on hi ha l’Isola Tiberina i ens plantem al Trastevere. Barri malgirbat ple de carrerons estrets -cases d’"okupes", parets amb grafitis, drogadictes pels portals- però molt concorregut per turistes joves i de mitjana edats als que agrada la marxa.

L’endemà el matí, recorregut per les obres d’en Bernini. Seguim les petjades dels cardenals segrestats d’Àngels i dimonis. A Piazza Barberini cerquem l’església de Santa Maria della Victòria; no la trobem. El que si veiem i ens deixa bocabadats és el caos circulatori. Enfilem Via Sistina fins arribar a la Plaça d’Espanya, on trobem un home que amenaça de llençar-se des d’una bastida. Aprop, Piazza del Popolo, a l’església de Santa Maria, es troba la capella Chigi. S’ha d’anar a veure. Cap avall, direcció Corso Victorio Emanuele arribem a la Piazza Novona per gaudir de les fonts de Bernini.

Travessem el riu fins arribar el castell de Sant Angelo. Segons Dan Brown, els personatges de la novel·la troben aquí el cau dels Il·luminats i un passadís secret els porta a les habitacions del Papa. A la Plaça de Sant Pere hi ha un garbuix impressionant; a la tarda el Papa sortirà al balcó. Entremig de cadires es troba l’obelisc, també de Bernini, molt a prop del qual -a la novel·la, evidentment- un dels quatre cardenals segrestats serà assassinat. JOAQUIM AMARGANT

La fitxa
Barcelona-Roma. DIES EMPRATS: Cinc PREU: 250 euros (vaixell, avió de tornada, menjar i allotjament).

Tot recordant Iugoslàvia

Vista dels terrats de les cases de Dubrovnik, a Croàcia.

La primera vegada que vaig viatjar a Iugoslàvia va ser el 1976. Recordo com un grup de joves, a finals de juliol, emprenguérem amb il·lusió la travessia cap a aquell país, conegut en aquella època pel sistema d'autogestiu que el diferenciava tant del capitalisme com del comunisme estricte. I no en vam tornar pas decebuts. Va ser apassionant veure com tantes ètnies i cultures podien conviure en pau i amb un bon nivell de vida, a vegades superior al nostre. Ens va impressionar veure amb els nostres ulls aquell projecte creat el 1919 per l'imperi britànic com una forma d'agrupar els eslaus que van començar a habitar aquella terra al segle V, després de la fugida de les tribus germàniques dels Balcans.

El 1999 vaig tornar a visitar alguns dels indrets que havia vist vint-i-tres anys abans. Ara, però, ja no formaven part d'aquella Iugoslàvia sinó de nous estats com Croàcia i Bòsnia, nascuts el 1991 i el 1992 amb els conseqüents conflictes bèl·lics que tothom coneix sobradament. Aquell 1999 vam entrar a l'exIugoslàvia per Split (Croàcia). D'allà vam agafar un bus que vorejava la costa croata i a Opusen vam enfilar la carretera cap a l’interior. Al control fronterer ens van aturar soldats alemanys a les ordres de la Stabilization Force (SFOR), la força internacional que vigilava -com ara- el compliment dels acords de pau de Dayton, signats el novembre de 1995. Entrats al territori bosnià, vam començar a veure pobles destruïts. Els seus habitants, eslaus musulmans, havien fugit o mort.

Al cap d'una estona vam arribar a Mostar, una ciutat plena de vida el 1976 i aleshores convertida en ruïna. Del pont sobre el riu Neretva construït el 1566 per Niman, per exemple, ja no en quedava res; al seu lloc hi havia una senzilla passarel·la per permetre el pas d'un cantó a l'altre, de la zona musulmana a la croata. Per la ciutat, semibuida, hi patrullaven guàrdies civils espanyols. Després de filmar i fer fotos, el bus ens va portar a Sarajevo. L'endemà vam contemplar com Sarajevo es refeia de la guerra tot i que encara hi havia molts edificis destruïts pels obusos. Al centre em van sorprendre les noies amb xador al cap i com les visites a les mesquites als no musulmans estaven restringides. Tot el contrari del 1976 quan Sarajevo era una ciutat moderna i oberta. El viatge va seguir a Dubrovnik, l'anomenada Perla de l'Adriàtic, amb una meravellosa ciutat antiga emmurallada. Muralles que havien patit també els efectes de la guerra en ser bombardejades per l'exèrcit iugoslau el 1995. D'això, però, llavors ja no en quedava ni rastre.

Aquell estiu havien passat amb prou feines tres mesos dels atacs de l'OTAN sobre Belgrad i la neteja ètnica practicada pels serbis a Kosovo. Així que, tornant a Split, vam repassar l'origen del conflicte per entendre el que darrerament havia passat en tota aquella zona. Data clau: 1389, els otomans van vèncer els serbis a la batalla de Kosovo, bressol del poble serbi. A partir de llavors els turcs van introduir a Kosovo albanesos islamitzats, que passarien a ser majoria, mentre els serbis eren traslladats cap el nord. Les guerres dels darrers temps, des del punt de vista serbi, s'expliquen com una venjança pels segles de submissió que van patir sota l'imperi otomà.
Ara la darrera república que seguia unida a Sèrbia, Montenegro, ha decidit separar-se'n i consumar així la desaparició d'aquella terra que durant noranta anys es va dir Iugoslàvia; la terra dels eslaus del sud. JOAQUIM AMARGANT

Argentina i Uruguai (II): De la conquesta a l'immigració

Vista d'una moderna zona de Buenos Aires, capital d'Argentina.

Aprofundint en els aspectes històrics i humans del viatge per terres argentines, reculem en el temps en el lloc on avui és la província de Misiones fronterera entre Paraguai i Brasil. El nom de Misiones ve de les comunitats que els jesuïtes van fundar a partir de 1609 al nord d’Iguazú, per protegir als indis de l’explotació que els espanyols i portugesos els volien submetre a mida que conquerien i colonitzaven aquelles terres. Els jesuïtes mantenien als indis allunyats de la corrupció que hi havia a les societats colonials i organitzaren autèntiques fortaleses defensives de planta quadrada que milicians armats indígenes defensaven. L’organització mis-sionera no només es limitava a tasques doctrinals, sinó que organitzava la vida econòmica i política de les comunitats degut a la sòlida formació dels jesuïtes. La forma tributària de la distribució de la terra estava dividida en: terra de Déu, comunal del poble i les parcel·les individuals dels indígenes.

Els indígenes de les "encomiendas" dels colonitzadors treballaven dotze hores diàries i en canvi rendien la meitat, comparant-les amb les comunitats indígenes dels jesuïtes, que només treballaven sis hores diàries. Degut al gran desenvolupament econòmic de les comunitats que els jesuïtes tenien a les "reducciones" i també al lloc estratègic que ocupaven enmig de les possessions espanyoles i portugueses, aquests és van negar abandonar les "reducciones" com a conseqüència dels acords entre Lisboa i Madrid del 1750, que posaven límits fronterers a llurs possessions. Així va començar la guerra guaraní entre les tropes hispano-portugueses i els indis, que va finalitzar amb la destrucció de les comunitats indígenes jesuïtes i l’expulsió de la Companyia de Jesús dels dominis espanyols.

A mida que nous colonitzadors arribaven a Amèrica les comunitats indígenes del riu i mar de la Plata foren arraconades i els espanyols van començar a construir Buenos Aires i Montevideo. A partir de la independència d’aquests països, al segle XIX, grans onades d’immigrants procedents de diferents terres d’Espanya -majoritàriament gallecs- van poblar aquests immensos territoris. Se suposa que tres milions de persones van immigrar-hi en cent anys. Anaven a fer "Les amèriques". A l’Argentina, la meitat de la població actual és d’ascendència italiana.

En el meu viatge per aquestes terres vaig poder copsar el gran desencís en què viu molta la gent. No veuen futur. Els cops d’Estat, les dictadures, els governs corruptes, les crisis econòmiques -malgrat una certa millora que és percep- en són la causa. Molta gent cerca en el seu arbre genealògic algun familiar d’ascendència gallega, espanyola, italiana o francesa per aconseguir un visat per venir a Europa. Però això no sempre és possible. Una senyora d’origen italià em deia: "La meva família va sortir de la fam de Calàbria i ara Itàlia no ens vol". Comentava també que aquests països s’han format amb gent procedent de molts indrets i que això els ha convertit en so-cietats desestructurades. Per això, entre altres coses, ara es troben sense massa esperança de cara el present i futur. Les esglésies estan buides i els grans locals dels antics cinemes de Montevideo s’omplen de gent per escoltar els predicadors que els ajudin a refer el seu estat d’ànim. JOAQUIM AMARGANT

Entre Àustria i Alemanya: Baviera i el Danubi

Imatge del centre de Nürenberg.

Dimarts onze d’abril. Surt de l’aeroport del Prat un dels primers vols regulars Barcelona-Salzburg que la companyia eslovaca de baix cost Skyeurope ha posat en circulació entre les dues ciutats. En menys de dues hores ens plantem a la ciutat de Mozart. A Salzburg està plovent. Com que ja és tard i el temps no acompanya, anem cap a un alberg que hi ha prop de l’estació -per vint euros hi pots passar la nit-. Però la tarda es fa llarga i ens arribem a la cerveseria de Mülln que els agustins tenen sota l’església, a tocar del riu Salzach. És immensa i té tres nivells, amb passadissos plens de botigues de menjar cuinat i dues grans sales amb taules on una munió de gent menja i beu cervesa.

L'endemà al matí continua plovent, mentre sortim amb el tren en direcció a Nürenberg, de cinc-cents mil habitants. La ciutat antiga, voltada d’unes impressionants muralles, va ser recons-truïda després dels bombardejos nordamericans del maig de 1945; no en va quedar res, hi van morir 1.829 persones. La ciutat també és coneguda perquè el 1927 s'hi va celebrar el primer congrés del Partit Nacional Socialista Alemany i el 1935 s'hi havien promulgat les "lleis de Nürenberg", per dissoldre definitivament els jueus de la comunitat estatal. Del 1945 al 1949 la ciutat es va fer famosa pel Procés de Nürenberg contra els principals dirigents nazis.
Passejant per la ciutat antiga reconstruïda arribem a la gran Plaça del Mercat que l’emperador Carles IV va autoritzar després de fer enderrocar el barri jueu el 1349. Durant l’Advent en aquesta plaça s’hi organitza, des de principis del segle XVII, el Chriskindlesmarkt, el mercat nadalenc més antic d’Alemanya, introduït com a costum per Martí Luter. La ciutat és plena de grans i boniques esglésies, reconstruïdes a partir de 1945, que val la pena visitar i admirar. Al cim del casc antic s’hi troba el majestuós castell medieval, on comencen i acaben els cinc quilòmetres de muralles i les vuitanta torres que l'envolten.

A dues hores de tren en direcció sud arribem a Passau, una ciutat de cinquanta mil habitants on conflueixen tres rius: el Danubi, l’Inn i l'Ilz. Aquí la fortificació romana de Betavis va donar origen a la ciutat. El 739 s'hi va fundar la major diòcesi del Danubi, que arribava fins a Hongria. Després del gran in-cendi del 1662, els bisbes-prínceps van donar-li la imatge barroca que es conserva a l’actual ciutat. En ple casc antic s’aixeca la gran catedral de Sant Esteve, amb l’orgue catedralíc més gran del món. És impresionant sentir-lo tocar juntament amb el cor de veus que ressonen per tota l’església. Enguany la ciutat també celebra els 250 anys del naixement de Mozart, ja que el compositor hi va viure una temporada.

Al costat del riu Danubi s’alça el majestuós castell Veste Oberhaus i a l’altre costat del riu Inn es troba, al cim de la muntanya, el monestir de Maria Hilf. Passau queda a un quilòmetre de la frontera austríaca i és una ciutat que val la pena visitar. També aquí comença la ruta per a bicicletes que voreja el Danubi fins arribar a Budapest.

En l’última etapa del viatge, el tren ens porta de nou a Salzburg per agafar l’avió i tornar a Barcelona. Ha sortit el sol i la gent surt a passejar a peu o en bicicleta. Una munió de turistes omplen els carrers de Salzburg: és l’any Mozart. JOAQUIM AMARGANT

Trajecte: Barcelona, Salzburg, Nürenberg, Passau, Salzburg, Barcelona. DIES EMPRATS: Una setmana PREU: 400-600 euros, depèn de l'avió.

Caps d'Any a la "ciutat eterna"

A Roma actualment s’hi pot anar amb dues hores amb Ryanair i per pocs diners,però la primera vegada que hi vaig anar amb motiu de les trobades de Taizé, vàrem trigar més de 36 hores i en autobús.

El 26 desembre del 1980 van sortir de Mataró quatre autocars plens de joves entusiastes i desitjosos de participar juntament amb el Pare Roger, a les pregàries de la trobada europea de joves de Taizé. Vam passar la primera nit en un poliesportiu de Gènova. El matí vàrem empendre el viatge cap a Roma. A les portes de la "ciutat eterna" vam fer una parada en una pineda coincidint amb una munió de joves eslovens que també havien fet el mateix. Catalans i eslovens agafats de la mà com a símbol de germanor vam cantar i dansar una bona estona.
A Roma ens van repartir en parròquies i en cases particulars. Recordo les grasses madonnas somrients que sempre cuinaven espaguetis. Acompanyats dels seus fills ens van portar a la missa dominical de la parròquia. A l’hora del sermó, el rector va demanar el vot per la Democràcia Cristiana.

La nit del 31 de desembre ens van conduir a la parròquia a la celebració de la missa de Cap d’Any i en acabar les grosses madonnes ens tenien preparats uns grans plats de llenties que havíem d'engulir mentre tocaven les dotze campanadas tot dient: "Aguri, aguri" (Bona sort). Com més llenties menjàvem més sort tindríem a la vida. Al carrer era un esclat de focs artificials com aquí per Sant Joan. L’endemà, primer de gener, la periodista i corresponsal al Vaticà de TVE, Paloma Gómez Borrego, va venir a trobar-nos per fer-nos una entrevista per la televisió. Però com que volia fer-nos passar com "espanyols" no vàrem voler. Vam acceptar quan li vam dir que ens presentés com a catalans.

El 1982 la trobada de joves de Taizé es va fer també a Roma, per tant vam repetir-hi nit de Cap d'Any. Però la trobada a Roma que recordo més és la de 1988. Aquell dia, a la tarda, el Papa Joan Pau II ens havia de rebre a la Basílica de Sant Pere del Vaticà. A la tarda molts joves esperàvem a la plaça. L’espera va durar molta estona. Un cop aparegut el Papa al balcó es van obrir les portes de la Basílica i el Papa Joan Pau II va anar donant la mà a tothom. Va passar pel meu costat, em va mirar, però jo no li vaig donar la mà. Un dels nois amb qui anava, l'Ivan, si que ho va fer. Li vaig preguntar perquè i em va respondre: "El Papa és un personatge que forma part de la història, per tant, estem fent història!".

Aquella nit, altre cop vam menjar llenties, vam viure un esclat de llum i foc i vam veure una altra tradició dels romans: llençar els mobles vells daltabaix del balcó al carrer.

L’endemà, primer dia de l’any, vam voler anar dinar a un restaurant, però tots estaven tancats. Finalment, vam aconseguir menjar en un McDonald's de la Plaça d’Espanya en contra dels meus principis, fet que alguns dels meus companys de viatge avui encara em recorden. JOAQUIM AMARGANT

Còrsega, la terra de Napoleó

Què tindrà aquesta terra, pàtria de Napoleó, que ha estat conquerida i desitjada per tants pobles al llarg dels segles? Hi han passat els grecs, també els romans. El 1297 el Papa Bonifaci VII cedí Còrcega al rei català Jaume II. També els pisans hi deixaren la seva petjada i els genovesos hi fundaren la ciutat de Caivi al 1268. Una expedició catalana ocupà la ciutat el 1420, no deixant gaire bons records als seus habitants. França intentà apropiar-se de la illa unes quantes vegades. Després de quatre segles de domini genovès, el 1755 Còrsega aconseguí la independència, de la qual en gaudí fins el 1769 que caigué per sempre sota el domini de França.

Hi ha dues maneres d’arribar la illa. Per mar des de Niça, agafant un vaixell fins a Calvi o amb avió des de Girona i amb Ryanair fins a l’Alguer. Des d’aquesta ciutat surten autobusos fins el port de Santa Teresa de Gallura, des d’on cada dues hores surten vaixells que travessen l’estret de Bonifacio, arribant a la ciutat del mateix nom al sud de Còrsega. Abans d’embarcar a Santa Teresa de Gollura, a Sardenya és pot visitar la torre dels aragonesos construïda pels catalans per a vigilar l’estret. Penjada damunt d’un penya-segat, la ciutat corsa de Bonifació és un esplèndid mirador a la Mediterrània. Per entrar a la fortalesa on hi ha la ciutat antiga cal pujar per l’escala del rei d’Aragó. La llegenda diu que els soldats catalans del rei Alfons V, en una nit de l’any 1420, varen creuar les escales fins arribar a la fortalesa i ningú mai va saber com.

En un mirador que separa la ciutat medieval i el port natural, es pot veure el bastió de l’Estandart que commemora la resis-tència corsa al segle XVI del setge franco-turc per aconseguir el domini sobre la ciutat. Tot l’entorn de Bonifacio s’ha convertit en una reserva natural per evitar l’especulació urbanística. Per una carretera amb molt revolts i magnífiques vistes, l’autobús ens porta a la ciutat d’Ajaccio, la més gran de Còrsega. Ajaccio a l’estiu és una ciutat col·lapsada pel trànsit. Té una part antiga força bonica, però l’edifici més emblemàtic és la casa on va néixer, al 1769, Napoleó Bonaparte. La casa, ara convertida en museu, es pot visitar ja que conserva els mobles i la decoració igual que quan hi vivia la família de l’emperador. També és pot visitar la catedral on Napoleó va ser batejat i el museu Fesch, nom de l’oncle de Napoleó, que era cardenal i que va donar a la ciutat una col·lecció d’obres pictòriques de Boticelli, Bellini i Titien. A Ajaccio es pot agafar el tren que travessa tota Còrsega per l’interior i que passa per entremig de valls envoltades per moltes muntanyes que sobrepassen els 2.800 metres d’alçada. Si es disposa de temps es pot fer una estada a Corte, capital del "govern de la nació corsa" del 1755 al 1769. Corte és el cor de la història de Còrsega. Allí, també es va votar la Constitució corsa, la qual va ser admirada per tota l’Europa de les llums. Corte també és una ciutat jove ja que acull quatre mil estudiants.

La ciutat està construïda damunt d’un gran pic que domina la vall i és un lloc de sortida de nombroses excursions per les altes muntanyes que l’envolten. Agafant un altre cop el tren deixem les grans valls muntanyenques i després de molts quilòmetres de revolts que pugen i baixen petites muntanyes, s’arriba a Calvi. Ciutat costanera i amb molt de turisme, però que encara conserva l’encant de la fortalesa on queden les restes de la ciutat antiga que senyoreja damunt d’un penya-segat com a reina del Mediterrani. Calvi està envoltada de cinc quilòmetres de platja fins arribar a Íle Rousse, que és un gran centre de vacances de la costa. Des d’aquest indret es poden fer també moltes excursions al poblets de l’interior on s’hi troben gran quantitat d’esglésies penjades com balcons a dalt dels nombrosos penya-segats. De Calvi es pot agafar el vaixell fins a Niça i després el tren o autobús fins a Barcelona o desfer el camí fins arribar de nou a l’Alguer per agafar l’avió fins a Girona. JOAQUIM AMARGANT

La petita Polònia

Sóc dels primers d’estrenar l’itinerari que la companyia d’aviació Eslovaca Skyeurope fa entre Barcelona i Cracòvia. Som cinquanta viatgers. Al cap d’una hora i mitja sobrevolem els verds i grocs prats que envolten la ciutat de Cracòvia, al sud de Polònia. Aterrem al seu petit aeroport, Balice, al qual li han posat el nom de Joan Pau II. En mitja hora, i per dos zlotys cinquanta, seixanta cèntims d’euro, arribem a les portes de la ciutat.

El primer que es pot veure són tramvies que passen per Pólwsie Zwierzynieckie, al carrer Maja, un gran prat amb frondosa gespa en què l’anterior Papa i arquebisbe de Cracòvia celebrava les multitudinàries misses de visita a la ciutat. Fent un recorregut per la ciutat veiem nombrosos cartells i postals amb la figura de Joan Pau II, això sí, d’una forma discreta. Cracòvia, 700 mil habitants, fins l’any 1596 va ser capital de Polònia; llavors el rei Segismond III va traslladar la seva Cort a Varsòvia.

Les guies diuen que per veure bé tots els monuments de Cracòvia necessitaríem dues setmanes. Entrant a la ciutat antiga el primer que ens crida l’atenció són les nombroses esglésies que trobem en els seus carrers. Com que és diumenge seguim la gent que passeja, arribem a una gran plaça al centre mateix de la ciutat, la Rynek Glówny. Té dos-cents metres i és la plaça medieval més gran d’Europa. Infinitat de cafés amb les taules i cadires a fora i desenes de persones prenen la fresca mentre el sol radiant de mitja tarda tomba cap a ponent.

Enfilant el carrer Grodeka arribem al Wawel, el turó del castell. Durant cinc segles va ser el centre polític i administratiu de Polònia. Pels polonesos el Wawel és el símbol de l'orgull nacional. A l’interior de la fortalesa, al voltant d’un gran pati, hi trobem el museu, el castell, la cova del dragó, la capella i la catedral. Aquest edifici religiós va ser inagurat el 1364 i va trigar 44 anys en construir-se. En el seu interior hi ha enterrats nombrosos reis polonesos. Des del Wawel podem fruir d’una magnífica vista del riu Wista. Baixant del turó del Wawel i abans d’arribar a un revolt del riu es troba l’antic barri jueu de Kazimierz, fundat el 1335. En aquell indret hi vivien cristians i jueus separats per un mur. Amb els anys els jueus varen convertir aquell indret en un gran centre cultural i comercial jueu. Durant l’ocupació nazi de Cracòvia els 70.000 jueus que hi vivien foren deportats i morts a Auschwitz. Durant quaranta anys va quedar abandonat i això va servir després al director de cinema Steven Spielberg per rodar-hi La llista de Schindler ja que tot és conservava igual com aleshores.

L'endemà al matí surto en tren en direcció a Czetochowa, on hi ha el santuari de Jasna Gora. És el Montserrat polonès, és el centre de pelegrinatge i d’oració a la Verge Negre. Jasna Gora era un convent que va començar a construir-se al segle XIV, després és va construir un castell i tot seguit una muralla. A l’interior de la muralla i al pati que dóna a l’església es pot veure nombrosos grups de nens i de nenes. Cada grup acompanyat per elegants capellans amb vestit negre i monges amb impecables hàbits que porten a la mainada,tots vestits de blanc. Veneren la Verge Negre. És una típica estampa del nacional-catolicisme dels anys cinquanta a casa nostra. Davant d’una avinguda inmensa una gran tribuna suspesa al aire on el Papa Joan Pau II celebrava l’Eucaristia.

Al fons es poden veure unes grans xemeneies d’un complex industrial construït en l'època comunista per contrarestar el fervor religiós del Santuari. Des de llavors Czetochowa, és també una gran ciutat industrial. De retorn a Cracòvia amb l’autobús passem per el paisatges rocosos de Niu de les Àligues on els alemanys hi tenien la famosa fortalesa durant la segona Guerra Mundial.

En una mica més d’hora i mitja de tren és pot arribar-se a Oswiecim, una població des de la qual caminant dos quilòmetres s’arriba al camp-museu d’Auschwitz. A l’entrada del camp d’extermini nazi molts grups de turistes i escolars fan cua per poder-hi entrar. A tres quilòmetres del camp també hi ha Birkenau,un altrecamp d’extermini, tant o més tenebrós que Auschwitz, però del qual no se n'ha parlat tant. J. AMARGANT

Al Marroc i a Melilla

Gener del 2005. Agafo el tren a Barcelona en direcció a Almeria. Els vagons plens de gent que van a passar els Reis al seu poble.

1971. En tren, amb els amics, faig el meu primer viatge al Marroc. Ens quedem dos dies a Ceuta per veure un company que hi fa el servei militar. Abans, passem per Andalusia, des d'on en aquells moments molta gent marxa amb la seva maleta de fusta, cara xuclada, en direcció a Catalunya. Venen a cercar feina fugint de la fam de la seva terra. Curiosament, al Marroc s'hi viu relativament bé, en aquell moment.

Ara, tornant al 2005, són uns altres els que venen; del port d’Almeria entren i surten vaixells que van i tornen de Nador, Al-Hoceima o Melilla, carregats d’immigrants marroquins que venen a la península i Europa a cercar feina enlluernats pel que veuen a la televisió amb parabòlica.

Arribo a Melilla, està sortint el sol, ningú pels carrers. A partir de les deu, la ciutat es desperta, s’obren les botigues, els carrers s’omplen de gent i cotxes. Melilla, la ciutat de les quatre cultures: hindús, cristians, jueus i musulmans, segons diuen, viuen en perfecta harmonia des de fa segles. Escampats per la ciutat trobem l’Església cristiana d’estil neoromànica edificada entre 1911 i 1918, la Mesquita Central, obra de l’arquitecte Enric Nieto; la Sinagoga d’Or Zaruah, realitzada per el mateix arquitecte; i l’Oratori hindú. Gaudeixo també admirant els edificis mo-dernistes de la ciutat. N’hi ha nou-cents. És nota la petjada del català Enric Nieto, deixeble de Gaudí, que els va dissenyar els anys vint i trenta.

Les cames em porten a Melilla la Vella, el "Pueblo", com en diuen ells i la Ciutadella. Passejo pels mateixos carrers pels quals ho devia fer el meu pare quan era soldat ara fa més de setanta anys. En una plaça on es veu una vista de la ciutat moderna, hi ha el monument de Don Pedro Estopiñan, un militar de Jerez que per mandat dels Reis Catòlics, el 1497 va conquerir Melilla i va fer construir la fortalesa.

Vull anar a Nador, ciutat marroquina prop de Melilla d'on venen molts nous mataronins, però cap taxi no m’hi vol portar. Decideixo anar-hi a peu, travessant la frontera. M'hi passo una bona estona a la frontera; una munió de gent carregada amb flassades, bosses i grans paquets intenten passar per anar a Nador. S’acosta la festa del xai i molts marroquins van a Melilla a comprar i tornen carregats. La policia marroquina els fa pagar uns euros per bulto, segons em diu el comissari de frontera espanyola. Moltes coses no les troben, al Marroc. Són els desheretats de la terra que intenten sobreviure.

Un dia ja molt llunyà, àrabs i amazics foren expulsats de la península després d’haver fet gran Al-Andalus. Ara tornen, no com a vencedors sinó com a mà d’obra barata empassant-se l’orgull de poble o pobles que un dia foren amos i senyors de bona part del món. JOAQUIM AMARGANT

Anglaterra, de nord a sud, i un tast d'Irlanda

Per no perdre el costum, comencem el viatge a l’aeroport de Barcelona. Un avió d'Easyjet ens porta a Luton, a setanta quilòmetres sobre Londres, en una hora i mitja. Allà, agafem un tren que cada vint minuts et trasllada a l'estació de Kings Kross, ja a la capital. Per estalviar plantem les tendes al Camping d’Abbey Wood, al Sud-est.

Per els que ja coneixen Londres i visiten Anglaterra a principis de juliol recomanem anar a la població Halley-on Thames, a la riba del Tàmesis, on cada any durant quatre dies es celebren les més populars regates d’Anglaterra. Ben aviat del matí els trens que surten de l’estació de Padington van plens de gent molt ben vestida, fracs els homes i vestits llargs les dones, amb una copa de xampany a la mà i animada conversa. Poc més d’una hora arriben a l’esmentada població per veure o participar en les regates. Als carrers, gent vestida d’època. Les esplanades del costat del riu són atapaïdes de gent amb una copa de xampany a la mà i uns plats casolans a la taula, fent un picnic amb el més refinat estil anglès. A la tarda vaixells de vapor com els del Mississipi es passegen pel riu.

L’endemà agafem el tren en direció Sudoest i al cap de tres hores arribem a l'assoleiada població de Totnes. A l’estació ens espera el mataroní Neil Harbisson, que ha acabat aquí la seva carrera de compositor. Donem una volta al poble: espanyols que viuen allà des de abans de la Guerra Civil, un artista cubà que intenta sobreviure venent pintures per enviar diners a la seva família, gent que puja i baixa d’un tren turístic d’època amb una antiga màquina de vapor... Detall curiós: molta gent no tanca en pany i clau la porta de casa seva.

A Totnes hi van viure Charles Babbage, pare de l’informàtica; el poeta irlandès, Sean O’ Casey; hi va néixer Wills, el primer explorador d’Austràlia; i molt aprop la novel·lista Agatha Chris-tie hi feia llarges estades per escriure. Vint quilòmetres al sud visitem Kingsbridge, població marinera, retratada per l’escrip-tor gal·lès Ken Follett a l'obra Els Pilars de la Terra. Hi explica magistralment com era la societat anglesa medieval i les visicituds a l’hora de construir una catedral.

Amb el tren enfilem direcció al nord d’Anglaterra. Fem estada a Huddersfield per visitar una amiga mataronina que fa anys que hi va anar viure. Amb el seu marit anglès ens porten a visitar Manchester, que com Mataró era la gran ciutat del tèxtil. Moltes de les grans fàbriques on va começar la revolució industrial ja són tancades. En visitem unes quantes, conver-tides en museus on es pot veure tot el procés per arribar a fabricar una peça de roba a càrrec d’antics treballadors de la fàbrica. Vestits amb roba de diferents èpoques fan funcionar l’antiga i moderna maquinària davant els nombrosos visitants. És una sortida laboral.

Visitem York sota la pluja, ciutat on es conserva part del nucli antic. Carrers plens de turistes, botigues amb aparadors plens de llaminadures i també tot tipus de quincalles d’època per comprar com a record. La gran catedral val la pena i també visitar el castell Howard i la muralla romana.

Cap a Irlanda
És hora d’ambarcar cap Irlanda. Passem per Liverpool, la ciutat dels Beatles, i traves-sant terres gal·leses arribem al port de Holyhead. Des d'allà un vaixell ens porta a Dublin, ciutat plena de joves que van aprendre anglès. Pels carrers el català i el castellà es barregen amb aquesta llengua que és l'usual de la gent, no pas el gaèlic. Amb al tren anem a Limerick a veure un altre amic que justament hi fa estada per aprendre anglès. Ciutat de la costa atlàntica boirosa i plena d’humitat, s'hi va filmar la famosa pel·lícula Las cenizas de Ángela. Un curt recorregut amb tren per Irlanda ens porta fins l’aeroport de Dublin, on un avió de Ryanair ens torna a Reus. JOAQUIM AMARGANT