Albània: un país misteriós

L’edifici del Partit dels Treballadors, a Tirana, la capital albanesa.

Sempre havia volgut viatjar a Albània. El passat mes d’agost ho vaig aconseguir. Des de Girona, un vol de Ryanair et deixa a Roma i en quatre hores de tren s’arriba a Bari, a la costa adriàtica. D’aquell port cada nit surten vaixells en direcció a Durrës, ciutat albanesa de cinquanta mil habitants. Dalt del vaixell la policia albanesa segella el passaport i als ciutadans de la Unió Europea ens fan pagar deu euros. En sortir de la duana una munió de taxistes s’ofereixen a portar-te a Tirana, la capital, per cinquanta euros. El mateix trajecte amb tren costa cinquanta leks (quaranta cèntims d’euro). Amb un tren atrotinat que porta a Tirana travessem camps i pobles.

Mentre gravo per la finestra em ve a la memòria la història d’aquest dissortat poble: els albanesos són decendents dels iliris, poble indoeuropeu que es va establir al sud dels Balcans a l’edat de ferro. Entre els segles VI i VII, quan les tribus gremàniques havien abandonat els Balcans, tribus eslaves procedents s’establiren al nord i centre d’aquella península. El 1389 a Kosovo, bressol de la pàtria sèrbia, els turcs vencen als serbis comandats per el comte Lazar. La planura queda plena de sang sèrbia, llavors els otomans comencen a empènyer els serbis cap el nord i poca poc el territori es va poblant d’albanesos islamitzats. Malgrat que molts albanesos havien ajudats als turcs a ocupar i islamitzar els Balcans, la llengua i la cultura albanesa també fou prohibida i substituïda per la dels ocupants. Vint i cinc visirs foren albanesos, no obstant això bona part del poble, durant segles, va lluitar contra els ocupants turcs, fins que el 1912 aconseguiren la indepedència.

Memòria històrica a part, els suburbis de Tirana estan plens de cases que són pràcticament barraques. La ciutat té un aire entre oriental i ciutat moderna europea. Malgrat la religió dominant sigui l’islam, no es veuen dones amb xador pels carrers ni cap signe extern de país musulmà. La ciutat propera a l’estació conserva l’estil i el disseny inpregnat pels anys de règim comunista de l'excombatent partisà Enver Hoxha, que va governar el país amb mà de ferro fins el 1985. Es pot visitar el Museu Nacional de història, el palau de cultura, la mesquita de Et’hem Bey, la Torre del rellotge i la universitat.

La Tirana dels últims vint anys és una ciutat moderna amb molts cotxes, sobretot Mercedes, conduits per joves presumits. Part de la població viu del tràfic il·legal d’armes, de cotxes i de droga tot orquestrat per la màfia albanesa, segons s'explica. A l’avinguda principal de la ciutat hi han nombroses companyies d’autobusos que fan el trajecte fins Grècia per pocs diners. Agafem bitllet per Atenes i durant tot el recorregut per Albània travessem pobles amb carrers plens de gent i amb cases per acavar de construir-se. Elbasan, Lushn, Fier, Gjirokaster i Sarendë, són localitats que no tenen gaire cosa per veure, llevat que tot és molt barat. A la costa adriàtica fa uns anys que s’han començat a construir complexos turístics que conviuen amb els famosos búnquers que havia fet construir Hoxha per protegir-se d’una possible invasió o atac nuclear. JOAQUIM AMARGANT

La fitxa
Girona-Roma-Brindisi-Durrës-Tirana (tornada ídem) DIES EMPRATS: Una setmana. TRANSPORTS: Avió, tren i bus. ALLOTJAMENT: Albergs. PREU: 300 euros (avió Girona–Roma, tren, vaixells, autobusos, menjar i allotjament).

Atenes, Súnion i Meteora

Un dels monestirs de Meteora.

El passat primer d’agost, 23 anys després des de la meva darrera visita, vaig tornar a Grècia. Dos dies abans havíem sortit de Girona en avió, en direcció a Pisa. Allà, després de visitar la torre inclinada i la basílica, vam agafar el tren en direcció Florència. I ja ens vam trobar amb les primeres imatges per retenir al cap: la capital de la Toscana, al capvespre, sembla reviure el seu gloriós passat renaixentista amb el color groguenc de la posta de sol reflectit en els nobles edificis i monuments de la Piazza de la Signoria.
L’endemà sortim amb tren en direcció a Ancona per embarcar-nos cap a la ciutat costanera grega de Patras (una ciutat de la qual només "cal" visitar el seu castell), en un trajecte de vint-i-dues hores de vaixell. A la nit arribem a Atenes amb tren i l'endemà visitem l’Acròpolis, el Panteó, el teatre Odeón, l’Àgora... Dinem una pita sota el toldo d’un improvisat restaurant a l’ajançat barri de Plaka i a la tarda visitem les places d’O-mònia i Sintagma, en el costat nord de la qual s’alça el Parlament i el Museu Arqueològic Nacional. Tanquem el dia quan es fa fosc pujant a peu al turó de Likavitos, on es pot veure una bona vista de tot Atenes. Impressionant, senzillament.

L’endemà el matí prenem de nou el bus per anar al cap de Súnion; calen tres hores per fer setanta quilomètres. El culpable és el caos circulatori inherent al país. A Súnion s’hi alcen majes-tuoses les restes del temple de Posseidó i el cert és que val la pena quedar-s'hi per veure la posta de sol. Després una bona autopista i una carretera ens faciliten travessar el canal de Corint fins arribar a la típica i turistica població de Nàplio. La següent parada, mercès al bús, és el teatre d’Epidaure, un dels més ben conservats del país i amb una sonoritat perfecta. I després ja enfilem, amb una carretera plena de revolts que passa entremig de valls envoltades de muntanyes, cap a Olimpia: poca cosa resta del primitiu estadi olímpic, però com es diu sovint... "s’hi ha d’anar".

Desfem el camí i, de nou, el tren ens torna a Atenes. Un cop a la capital, pugem a un tren exprés en reserva fins a Kalambaka. Oficialment el trajecte ha de durar quatre hores, però alhora de la veritat en són cinc i mitja. Això és Grècia, també. Des de Kalambaka, amb autobús, anem fins a Meteora, on damunt d’unes muntanyes com les de Montserrat, a finals del segle XI, s'hi van construir vint monestirs ortodoxos damunt de les roques que sobresurten del fons d’una de les valls, a la Tessàlia grega. Val la pena quedar-s'hi un parell de dies per visitar-los. A continuació, per unes valls encerclades de muntanyes arribem al port d’Igoumenitza per embarcar en direcció a Brindisi, port que queda a la zona de la "bóta" d’Itàlia.

Acabem el viatge un cop més a Roma, on ens allotgem per 25 euros diaris a una residència salesiana ubicada a la Via Àpia Antica. En aquesta inmensa finca s'hi troben les catacumbes de Sant Calixte i Queo Vadis, els llocs emblemàtics on van penjar pels peus a Sant Pere i Sant Esteve, el primer màrtir. Història, història i història, un cop més, als nostres peus.

Trajecte: Barcelona-Atenes. DIES EMPRATS: 14.
TRANSPORTS: Avió, tren i autobús. ALLOTJAMENT: Parròquies, petits hotels, residències religioses i vaixells. PREU: 460 euros

Una altra manera de veure Roma

Imatge de l'interior del Panteó de Roma.

Dan Brown, novel·lista nordamericà, amb el seu llibre El codi da Vinci ha revolucionat el món literari i el Vaticà. Amb Àngels i dimonis, Dan Brown entra de ple amb la disputa a mort entre l’Església i els Il·luminats, germandat secreta que data de temps immemorials. Tot seguint la pista de les obres de Bernini, aquesta cursa per l’esbojarrada Roma, ens porta a descobrir indrets amagats de la ciutat.

La naviera Grimaldi ha posat a disposició dels viatgers que no tinguin pressa, i els agradi viatjar per mar, una línia diària entre Barcelona i Civitavecchia, el port de Roma. Són vint hores de viatge en butaca, per 29 euros en temporada baixa.

Arribem a Civitavecchia amb un fort ruixat. I amb tres quarts d’hora en tren arribem a l’estació de Roma Tèrmini. Després de trobar habitació, ens aventurem a peu fins el Panteó. Cotxes, camions, motos, enmig del carrer i damunt de la vorera: els passos de vianants estan esborrats. Passem per davant del Palau del Quirinal, residència del president de la República, al carrer que porta el mateix nom. Abans també havia sigut residència Papal. A pocs minuts a peu es troba la Piazza Venezia, amb l’immens altar de la Pàtria, que commemora la unitat d’Itàlia. A un quilòmetre a l’esquerra es pot veure el Circ Màxim.

Avancem per Via del Corso, tombem el tercer carrer a l’esquerra i ens endinsem per estrets carrers fins arribar al Panteó. Aquest temple construït en temps d’Adrià a l’any 24 a d.C, convertit en temple cristià al 606, custodia la tomba de Raffaello i del rei d’Itàlia. En aquest indret és on els personatges de la novel·la Àngels i dimonis cerquen la falsa pista d’un cardenal segrestat.

És de nit a la Roma antiga. Carrerons estrets, però plens de vida. Entremig de vehicles mal aparcats, terrasses de restaurants i bars molt animats. Travessem el riu per el pont per on hi ha l’Isola Tiberina i ens plantem al Trastevere. Barri malgirbat ple de carrerons estrets -cases d’"okupes", parets amb grafitis, drogadictes pels portals- però molt concorregut per turistes joves i de mitjana edats als que agrada la marxa.

L’endemà el matí, recorregut per les obres d’en Bernini. Seguim les petjades dels cardenals segrestats d’Àngels i dimonis. A Piazza Barberini cerquem l’església de Santa Maria della Victòria; no la trobem. El que si veiem i ens deixa bocabadats és el caos circulatori. Enfilem Via Sistina fins arribar a la Plaça d’Espanya, on trobem un home que amenaça de llençar-se des d’una bastida. Aprop, Piazza del Popolo, a l’església de Santa Maria, es troba la capella Chigi. S’ha d’anar a veure. Cap avall, direcció Corso Victorio Emanuele arribem a la Piazza Novona per gaudir de les fonts de Bernini.

Travessem el riu fins arribar el castell de Sant Angelo. Segons Dan Brown, els personatges de la novel·la troben aquí el cau dels Il·luminats i un passadís secret els porta a les habitacions del Papa. A la Plaça de Sant Pere hi ha un garbuix impressionant; a la tarda el Papa sortirà al balcó. Entremig de cadires es troba l’obelisc, també de Bernini, molt a prop del qual -a la novel·la, evidentment- un dels quatre cardenals segrestats serà assassinat. JOAQUIM AMARGANT

La fitxa
Barcelona-Roma. DIES EMPRATS: Cinc PREU: 250 euros (vaixell, avió de tornada, menjar i allotjament).

Tot recordant Iugoslàvia

Vista dels terrats de les cases de Dubrovnik, a Croàcia.

La primera vegada que vaig viatjar a Iugoslàvia va ser el 1976. Recordo com un grup de joves, a finals de juliol, emprenguérem amb il·lusió la travessia cap a aquell país, conegut en aquella època pel sistema d'autogestiu que el diferenciava tant del capitalisme com del comunisme estricte. I no en vam tornar pas decebuts. Va ser apassionant veure com tantes ètnies i cultures podien conviure en pau i amb un bon nivell de vida, a vegades superior al nostre. Ens va impressionar veure amb els nostres ulls aquell projecte creat el 1919 per l'imperi britànic com una forma d'agrupar els eslaus que van començar a habitar aquella terra al segle V, després de la fugida de les tribus germàniques dels Balcans.

El 1999 vaig tornar a visitar alguns dels indrets que havia vist vint-i-tres anys abans. Ara, però, ja no formaven part d'aquella Iugoslàvia sinó de nous estats com Croàcia i Bòsnia, nascuts el 1991 i el 1992 amb els conseqüents conflictes bèl·lics que tothom coneix sobradament. Aquell 1999 vam entrar a l'exIugoslàvia per Split (Croàcia). D'allà vam agafar un bus que vorejava la costa croata i a Opusen vam enfilar la carretera cap a l’interior. Al control fronterer ens van aturar soldats alemanys a les ordres de la Stabilization Force (SFOR), la força internacional que vigilava -com ara- el compliment dels acords de pau de Dayton, signats el novembre de 1995. Entrats al territori bosnià, vam començar a veure pobles destruïts. Els seus habitants, eslaus musulmans, havien fugit o mort.

Al cap d'una estona vam arribar a Mostar, una ciutat plena de vida el 1976 i aleshores convertida en ruïna. Del pont sobre el riu Neretva construït el 1566 per Niman, per exemple, ja no en quedava res; al seu lloc hi havia una senzilla passarel·la per permetre el pas d'un cantó a l'altre, de la zona musulmana a la croata. Per la ciutat, semibuida, hi patrullaven guàrdies civils espanyols. Després de filmar i fer fotos, el bus ens va portar a Sarajevo. L'endemà vam contemplar com Sarajevo es refeia de la guerra tot i que encara hi havia molts edificis destruïts pels obusos. Al centre em van sorprendre les noies amb xador al cap i com les visites a les mesquites als no musulmans estaven restringides. Tot el contrari del 1976 quan Sarajevo era una ciutat moderna i oberta. El viatge va seguir a Dubrovnik, l'anomenada Perla de l'Adriàtic, amb una meravellosa ciutat antiga emmurallada. Muralles que havien patit també els efectes de la guerra en ser bombardejades per l'exèrcit iugoslau el 1995. D'això, però, llavors ja no en quedava ni rastre.

Aquell estiu havien passat amb prou feines tres mesos dels atacs de l'OTAN sobre Belgrad i la neteja ètnica practicada pels serbis a Kosovo. Així que, tornant a Split, vam repassar l'origen del conflicte per entendre el que darrerament havia passat en tota aquella zona. Data clau: 1389, els otomans van vèncer els serbis a la batalla de Kosovo, bressol del poble serbi. A partir de llavors els turcs van introduir a Kosovo albanesos islamitzats, que passarien a ser majoria, mentre els serbis eren traslladats cap el nord. Les guerres dels darrers temps, des del punt de vista serbi, s'expliquen com una venjança pels segles de submissió que van patir sota l'imperi otomà.
Ara la darrera república que seguia unida a Sèrbia, Montenegro, ha decidit separar-se'n i consumar així la desaparició d'aquella terra que durant noranta anys es va dir Iugoslàvia; la terra dels eslaus del sud. JOAQUIM AMARGANT

Argentina i Uruguai (II): De la conquesta a l'immigració

Vista d'una moderna zona de Buenos Aires, capital d'Argentina.

Aprofundint en els aspectes històrics i humans del viatge per terres argentines, reculem en el temps en el lloc on avui és la província de Misiones fronterera entre Paraguai i Brasil. El nom de Misiones ve de les comunitats que els jesuïtes van fundar a partir de 1609 al nord d’Iguazú, per protegir als indis de l’explotació que els espanyols i portugesos els volien submetre a mida que conquerien i colonitzaven aquelles terres. Els jesuïtes mantenien als indis allunyats de la corrupció que hi havia a les societats colonials i organitzaren autèntiques fortaleses defensives de planta quadrada que milicians armats indígenes defensaven. L’organització mis-sionera no només es limitava a tasques doctrinals, sinó que organitzava la vida econòmica i política de les comunitats degut a la sòlida formació dels jesuïtes. La forma tributària de la distribució de la terra estava dividida en: terra de Déu, comunal del poble i les parcel·les individuals dels indígenes.

Els indígenes de les "encomiendas" dels colonitzadors treballaven dotze hores diàries i en canvi rendien la meitat, comparant-les amb les comunitats indígenes dels jesuïtes, que només treballaven sis hores diàries. Degut al gran desenvolupament econòmic de les comunitats que els jesuïtes tenien a les "reducciones" i també al lloc estratègic que ocupaven enmig de les possessions espanyoles i portugueses, aquests és van negar abandonar les "reducciones" com a conseqüència dels acords entre Lisboa i Madrid del 1750, que posaven límits fronterers a llurs possessions. Així va començar la guerra guaraní entre les tropes hispano-portugueses i els indis, que va finalitzar amb la destrucció de les comunitats indígenes jesuïtes i l’expulsió de la Companyia de Jesús dels dominis espanyols.

A mida que nous colonitzadors arribaven a Amèrica les comunitats indígenes del riu i mar de la Plata foren arraconades i els espanyols van començar a construir Buenos Aires i Montevideo. A partir de la independència d’aquests països, al segle XIX, grans onades d’immigrants procedents de diferents terres d’Espanya -majoritàriament gallecs- van poblar aquests immensos territoris. Se suposa que tres milions de persones van immigrar-hi en cent anys. Anaven a fer "Les amèriques". A l’Argentina, la meitat de la població actual és d’ascendència italiana.

En el meu viatge per aquestes terres vaig poder copsar el gran desencís en què viu molta la gent. No veuen futur. Els cops d’Estat, les dictadures, els governs corruptes, les crisis econòmiques -malgrat una certa millora que és percep- en són la causa. Molta gent cerca en el seu arbre genealògic algun familiar d’ascendència gallega, espanyola, italiana o francesa per aconseguir un visat per venir a Europa. Però això no sempre és possible. Una senyora d’origen italià em deia: "La meva família va sortir de la fam de Calàbria i ara Itàlia no ens vol". Comentava també que aquests països s’han format amb gent procedent de molts indrets i que això els ha convertit en so-cietats desestructurades. Per això, entre altres coses, ara es troben sense massa esperança de cara el present i futur. Les esglésies estan buides i els grans locals dels antics cinemes de Montevideo s’omplen de gent per escoltar els predicadors que els ajudin a refer el seu estat d’ànim. JOAQUIM AMARGANT

Entre Àustria i Alemanya: Baviera i el Danubi

Imatge del centre de Nürenberg.

Dimarts onze d’abril. Surt de l’aeroport del Prat un dels primers vols regulars Barcelona-Salzburg que la companyia eslovaca de baix cost Skyeurope ha posat en circulació entre les dues ciutats. En menys de dues hores ens plantem a la ciutat de Mozart. A Salzburg està plovent. Com que ja és tard i el temps no acompanya, anem cap a un alberg que hi ha prop de l’estació -per vint euros hi pots passar la nit-. Però la tarda es fa llarga i ens arribem a la cerveseria de Mülln que els agustins tenen sota l’església, a tocar del riu Salzach. És immensa i té tres nivells, amb passadissos plens de botigues de menjar cuinat i dues grans sales amb taules on una munió de gent menja i beu cervesa.

L'endemà al matí continua plovent, mentre sortim amb el tren en direcció a Nürenberg, de cinc-cents mil habitants. La ciutat antiga, voltada d’unes impressionants muralles, va ser recons-truïda després dels bombardejos nordamericans del maig de 1945; no en va quedar res, hi van morir 1.829 persones. La ciutat també és coneguda perquè el 1927 s'hi va celebrar el primer congrés del Partit Nacional Socialista Alemany i el 1935 s'hi havien promulgat les "lleis de Nürenberg", per dissoldre definitivament els jueus de la comunitat estatal. Del 1945 al 1949 la ciutat es va fer famosa pel Procés de Nürenberg contra els principals dirigents nazis.
Passejant per la ciutat antiga reconstruïda arribem a la gran Plaça del Mercat que l’emperador Carles IV va autoritzar després de fer enderrocar el barri jueu el 1349. Durant l’Advent en aquesta plaça s’hi organitza, des de principis del segle XVII, el Chriskindlesmarkt, el mercat nadalenc més antic d’Alemanya, introduït com a costum per Martí Luter. La ciutat és plena de grans i boniques esglésies, reconstruïdes a partir de 1945, que val la pena visitar i admirar. Al cim del casc antic s’hi troba el majestuós castell medieval, on comencen i acaben els cinc quilòmetres de muralles i les vuitanta torres que l'envolten.

A dues hores de tren en direcció sud arribem a Passau, una ciutat de cinquanta mil habitants on conflueixen tres rius: el Danubi, l’Inn i l'Ilz. Aquí la fortificació romana de Betavis va donar origen a la ciutat. El 739 s'hi va fundar la major diòcesi del Danubi, que arribava fins a Hongria. Després del gran in-cendi del 1662, els bisbes-prínceps van donar-li la imatge barroca que es conserva a l’actual ciutat. En ple casc antic s’aixeca la gran catedral de Sant Esteve, amb l’orgue catedralíc més gran del món. És impresionant sentir-lo tocar juntament amb el cor de veus que ressonen per tota l’església. Enguany la ciutat també celebra els 250 anys del naixement de Mozart, ja que el compositor hi va viure una temporada.

Al costat del riu Danubi s’alça el majestuós castell Veste Oberhaus i a l’altre costat del riu Inn es troba, al cim de la muntanya, el monestir de Maria Hilf. Passau queda a un quilòmetre de la frontera austríaca i és una ciutat que val la pena visitar. També aquí comença la ruta per a bicicletes que voreja el Danubi fins arribar a Budapest.

En l’última etapa del viatge, el tren ens porta de nou a Salzburg per agafar l’avió i tornar a Barcelona. Ha sortit el sol i la gent surt a passejar a peu o en bicicleta. Una munió de turistes omplen els carrers de Salzburg: és l’any Mozart. JOAQUIM AMARGANT

Trajecte: Barcelona, Salzburg, Nürenberg, Passau, Salzburg, Barcelona. DIES EMPRATS: Una setmana PREU: 400-600 euros, depèn de l'avió.

Caps d'Any a la "ciutat eterna"

A Roma actualment s’hi pot anar amb dues hores amb Ryanair i per pocs diners,però la primera vegada que hi vaig anar amb motiu de les trobades de Taizé, vàrem trigar més de 36 hores i en autobús.

El 26 desembre del 1980 van sortir de Mataró quatre autocars plens de joves entusiastes i desitjosos de participar juntament amb el Pare Roger, a les pregàries de la trobada europea de joves de Taizé. Vam passar la primera nit en un poliesportiu de Gènova. El matí vàrem empendre el viatge cap a Roma. A les portes de la "ciutat eterna" vam fer una parada en una pineda coincidint amb una munió de joves eslovens que també havien fet el mateix. Catalans i eslovens agafats de la mà com a símbol de germanor vam cantar i dansar una bona estona.
A Roma ens van repartir en parròquies i en cases particulars. Recordo les grasses madonnas somrients que sempre cuinaven espaguetis. Acompanyats dels seus fills ens van portar a la missa dominical de la parròquia. A l’hora del sermó, el rector va demanar el vot per la Democràcia Cristiana.

La nit del 31 de desembre ens van conduir a la parròquia a la celebració de la missa de Cap d’Any i en acabar les grosses madonnes ens tenien preparats uns grans plats de llenties que havíem d'engulir mentre tocaven les dotze campanadas tot dient: "Aguri, aguri" (Bona sort). Com més llenties menjàvem més sort tindríem a la vida. Al carrer era un esclat de focs artificials com aquí per Sant Joan. L’endemà, primer de gener, la periodista i corresponsal al Vaticà de TVE, Paloma Gómez Borrego, va venir a trobar-nos per fer-nos una entrevista per la televisió. Però com que volia fer-nos passar com "espanyols" no vàrem voler. Vam acceptar quan li vam dir que ens presentés com a catalans.

El 1982 la trobada de joves de Taizé es va fer també a Roma, per tant vam repetir-hi nit de Cap d'Any. Però la trobada a Roma que recordo més és la de 1988. Aquell dia, a la tarda, el Papa Joan Pau II ens havia de rebre a la Basílica de Sant Pere del Vaticà. A la tarda molts joves esperàvem a la plaça. L’espera va durar molta estona. Un cop aparegut el Papa al balcó es van obrir les portes de la Basílica i el Papa Joan Pau II va anar donant la mà a tothom. Va passar pel meu costat, em va mirar, però jo no li vaig donar la mà. Un dels nois amb qui anava, l'Ivan, si que ho va fer. Li vaig preguntar perquè i em va respondre: "El Papa és un personatge que forma part de la història, per tant, estem fent història!".

Aquella nit, altre cop vam menjar llenties, vam viure un esclat de llum i foc i vam veure una altra tradició dels romans: llençar els mobles vells daltabaix del balcó al carrer.

L’endemà, primer dia de l’any, vam voler anar dinar a un restaurant, però tots estaven tancats. Finalment, vam aconseguir menjar en un McDonald's de la Plaça d’Espanya en contra dels meus principis, fet que alguns dels meus companys de viatge avui encara em recorden. JOAQUIM AMARGANT

Còrsega, la terra de Napoleó

Què tindrà aquesta terra, pàtria de Napoleó, que ha estat conquerida i desitjada per tants pobles al llarg dels segles? Hi han passat els grecs, també els romans. El 1297 el Papa Bonifaci VII cedí Còrcega al rei català Jaume II. També els pisans hi deixaren la seva petjada i els genovesos hi fundaren la ciutat de Caivi al 1268. Una expedició catalana ocupà la ciutat el 1420, no deixant gaire bons records als seus habitants. França intentà apropiar-se de la illa unes quantes vegades. Després de quatre segles de domini genovès, el 1755 Còrsega aconseguí la independència, de la qual en gaudí fins el 1769 que caigué per sempre sota el domini de França.

Hi ha dues maneres d’arribar la illa. Per mar des de Niça, agafant un vaixell fins a Calvi o amb avió des de Girona i amb Ryanair fins a l’Alguer. Des d’aquesta ciutat surten autobusos fins el port de Santa Teresa de Gallura, des d’on cada dues hores surten vaixells que travessen l’estret de Bonifacio, arribant a la ciutat del mateix nom al sud de Còrsega. Abans d’embarcar a Santa Teresa de Gollura, a Sardenya és pot visitar la torre dels aragonesos construïda pels catalans per a vigilar l’estret. Penjada damunt d’un penya-segat, la ciutat corsa de Bonifació és un esplèndid mirador a la Mediterrània. Per entrar a la fortalesa on hi ha la ciutat antiga cal pujar per l’escala del rei d’Aragó. La llegenda diu que els soldats catalans del rei Alfons V, en una nit de l’any 1420, varen creuar les escales fins arribar a la fortalesa i ningú mai va saber com.

En un mirador que separa la ciutat medieval i el port natural, es pot veure el bastió de l’Estandart que commemora la resis-tència corsa al segle XVI del setge franco-turc per aconseguir el domini sobre la ciutat. Tot l’entorn de Bonifacio s’ha convertit en una reserva natural per evitar l’especulació urbanística. Per una carretera amb molt revolts i magnífiques vistes, l’autobús ens porta a la ciutat d’Ajaccio, la més gran de Còrsega. Ajaccio a l’estiu és una ciutat col·lapsada pel trànsit. Té una part antiga força bonica, però l’edifici més emblemàtic és la casa on va néixer, al 1769, Napoleó Bonaparte. La casa, ara convertida en museu, es pot visitar ja que conserva els mobles i la decoració igual que quan hi vivia la família de l’emperador. També és pot visitar la catedral on Napoleó va ser batejat i el museu Fesch, nom de l’oncle de Napoleó, que era cardenal i que va donar a la ciutat una col·lecció d’obres pictòriques de Boticelli, Bellini i Titien. A Ajaccio es pot agafar el tren que travessa tota Còrsega per l’interior i que passa per entremig de valls envoltades per moltes muntanyes que sobrepassen els 2.800 metres d’alçada. Si es disposa de temps es pot fer una estada a Corte, capital del "govern de la nació corsa" del 1755 al 1769. Corte és el cor de la història de Còrsega. Allí, també es va votar la Constitució corsa, la qual va ser admirada per tota l’Europa de les llums. Corte també és una ciutat jove ja que acull quatre mil estudiants.

La ciutat està construïda damunt d’un gran pic que domina la vall i és un lloc de sortida de nombroses excursions per les altes muntanyes que l’envolten. Agafant un altre cop el tren deixem les grans valls muntanyenques i després de molts quilòmetres de revolts que pugen i baixen petites muntanyes, s’arriba a Calvi. Ciutat costanera i amb molt de turisme, però que encara conserva l’encant de la fortalesa on queden les restes de la ciutat antiga que senyoreja damunt d’un penya-segat com a reina del Mediterrani. Calvi està envoltada de cinc quilòmetres de platja fins arribar a Íle Rousse, que és un gran centre de vacances de la costa. Des d’aquest indret es poden fer també moltes excursions al poblets de l’interior on s’hi troben gran quantitat d’esglésies penjades com balcons a dalt dels nombrosos penya-segats. De Calvi es pot agafar el vaixell fins a Niça i després el tren o autobús fins a Barcelona o desfer el camí fins arribar de nou a l’Alguer per agafar l’avió fins a Girona. JOAQUIM AMARGANT

La petita Polònia

Sóc dels primers d’estrenar l’itinerari que la companyia d’aviació Eslovaca Skyeurope fa entre Barcelona i Cracòvia. Som cinquanta viatgers. Al cap d’una hora i mitja sobrevolem els verds i grocs prats que envolten la ciutat de Cracòvia, al sud de Polònia. Aterrem al seu petit aeroport, Balice, al qual li han posat el nom de Joan Pau II. En mitja hora, i per dos zlotys cinquanta, seixanta cèntims d’euro, arribem a les portes de la ciutat.

El primer que es pot veure són tramvies que passen per Pólwsie Zwierzynieckie, al carrer Maja, un gran prat amb frondosa gespa en què l’anterior Papa i arquebisbe de Cracòvia celebrava les multitudinàries misses de visita a la ciutat. Fent un recorregut per la ciutat veiem nombrosos cartells i postals amb la figura de Joan Pau II, això sí, d’una forma discreta. Cracòvia, 700 mil habitants, fins l’any 1596 va ser capital de Polònia; llavors el rei Segismond III va traslladar la seva Cort a Varsòvia.

Les guies diuen que per veure bé tots els monuments de Cracòvia necessitaríem dues setmanes. Entrant a la ciutat antiga el primer que ens crida l’atenció són les nombroses esglésies que trobem en els seus carrers. Com que és diumenge seguim la gent que passeja, arribem a una gran plaça al centre mateix de la ciutat, la Rynek Glówny. Té dos-cents metres i és la plaça medieval més gran d’Europa. Infinitat de cafés amb les taules i cadires a fora i desenes de persones prenen la fresca mentre el sol radiant de mitja tarda tomba cap a ponent.

Enfilant el carrer Grodeka arribem al Wawel, el turó del castell. Durant cinc segles va ser el centre polític i administratiu de Polònia. Pels polonesos el Wawel és el símbol de l'orgull nacional. A l’interior de la fortalesa, al voltant d’un gran pati, hi trobem el museu, el castell, la cova del dragó, la capella i la catedral. Aquest edifici religiós va ser inagurat el 1364 i va trigar 44 anys en construir-se. En el seu interior hi ha enterrats nombrosos reis polonesos. Des del Wawel podem fruir d’una magnífica vista del riu Wista. Baixant del turó del Wawel i abans d’arribar a un revolt del riu es troba l’antic barri jueu de Kazimierz, fundat el 1335. En aquell indret hi vivien cristians i jueus separats per un mur. Amb els anys els jueus varen convertir aquell indret en un gran centre cultural i comercial jueu. Durant l’ocupació nazi de Cracòvia els 70.000 jueus que hi vivien foren deportats i morts a Auschwitz. Durant quaranta anys va quedar abandonat i això va servir després al director de cinema Steven Spielberg per rodar-hi La llista de Schindler ja que tot és conservava igual com aleshores.

L'endemà al matí surto en tren en direcció a Czetochowa, on hi ha el santuari de Jasna Gora. És el Montserrat polonès, és el centre de pelegrinatge i d’oració a la Verge Negre. Jasna Gora era un convent que va començar a construir-se al segle XIV, després és va construir un castell i tot seguit una muralla. A l’interior de la muralla i al pati que dóna a l’església es pot veure nombrosos grups de nens i de nenes. Cada grup acompanyat per elegants capellans amb vestit negre i monges amb impecables hàbits que porten a la mainada,tots vestits de blanc. Veneren la Verge Negre. És una típica estampa del nacional-catolicisme dels anys cinquanta a casa nostra. Davant d’una avinguda inmensa una gran tribuna suspesa al aire on el Papa Joan Pau II celebrava l’Eucaristia.

Al fons es poden veure unes grans xemeneies d’un complex industrial construït en l'època comunista per contrarestar el fervor religiós del Santuari. Des de llavors Czetochowa, és també una gran ciutat industrial. De retorn a Cracòvia amb l’autobús passem per el paisatges rocosos de Niu de les Àligues on els alemanys hi tenien la famosa fortalesa durant la segona Guerra Mundial.

En una mica més d’hora i mitja de tren és pot arribar-se a Oswiecim, una població des de la qual caminant dos quilòmetres s’arriba al camp-museu d’Auschwitz. A l’entrada del camp d’extermini nazi molts grups de turistes i escolars fan cua per poder-hi entrar. A tres quilòmetres del camp també hi ha Birkenau,un altrecamp d’extermini, tant o més tenebrós que Auschwitz, però del qual no se n'ha parlat tant. J. AMARGANT

Al Marroc i a Melilla

Gener del 2005. Agafo el tren a Barcelona en direcció a Almeria. Els vagons plens de gent que van a passar els Reis al seu poble.

1971. En tren, amb els amics, faig el meu primer viatge al Marroc. Ens quedem dos dies a Ceuta per veure un company que hi fa el servei militar. Abans, passem per Andalusia, des d'on en aquells moments molta gent marxa amb la seva maleta de fusta, cara xuclada, en direcció a Catalunya. Venen a cercar feina fugint de la fam de la seva terra. Curiosament, al Marroc s'hi viu relativament bé, en aquell moment.

Ara, tornant al 2005, són uns altres els que venen; del port d’Almeria entren i surten vaixells que van i tornen de Nador, Al-Hoceima o Melilla, carregats d’immigrants marroquins que venen a la península i Europa a cercar feina enlluernats pel que veuen a la televisió amb parabòlica.

Arribo a Melilla, està sortint el sol, ningú pels carrers. A partir de les deu, la ciutat es desperta, s’obren les botigues, els carrers s’omplen de gent i cotxes. Melilla, la ciutat de les quatre cultures: hindús, cristians, jueus i musulmans, segons diuen, viuen en perfecta harmonia des de fa segles. Escampats per la ciutat trobem l’Església cristiana d’estil neoromànica edificada entre 1911 i 1918, la Mesquita Central, obra de l’arquitecte Enric Nieto; la Sinagoga d’Or Zaruah, realitzada per el mateix arquitecte; i l’Oratori hindú. Gaudeixo també admirant els edificis mo-dernistes de la ciutat. N’hi ha nou-cents. És nota la petjada del català Enric Nieto, deixeble de Gaudí, que els va dissenyar els anys vint i trenta.

Les cames em porten a Melilla la Vella, el "Pueblo", com en diuen ells i la Ciutadella. Passejo pels mateixos carrers pels quals ho devia fer el meu pare quan era soldat ara fa més de setanta anys. En una plaça on es veu una vista de la ciutat moderna, hi ha el monument de Don Pedro Estopiñan, un militar de Jerez que per mandat dels Reis Catòlics, el 1497 va conquerir Melilla i va fer construir la fortalesa.

Vull anar a Nador, ciutat marroquina prop de Melilla d'on venen molts nous mataronins, però cap taxi no m’hi vol portar. Decideixo anar-hi a peu, travessant la frontera. M'hi passo una bona estona a la frontera; una munió de gent carregada amb flassades, bosses i grans paquets intenten passar per anar a Nador. S’acosta la festa del xai i molts marroquins van a Melilla a comprar i tornen carregats. La policia marroquina els fa pagar uns euros per bulto, segons em diu el comissari de frontera espanyola. Moltes coses no les troben, al Marroc. Són els desheretats de la terra que intenten sobreviure.

Un dia ja molt llunyà, àrabs i amazics foren expulsats de la península després d’haver fet gran Al-Andalus. Ara tornen, no com a vencedors sinó com a mà d’obra barata empassant-se l’orgull de poble o pobles que un dia foren amos i senyors de bona part del món. JOAQUIM AMARGANT

Anglaterra, de nord a sud, i un tast d'Irlanda

Per no perdre el costum, comencem el viatge a l’aeroport de Barcelona. Un avió d'Easyjet ens porta a Luton, a setanta quilòmetres sobre Londres, en una hora i mitja. Allà, agafem un tren que cada vint minuts et trasllada a l'estació de Kings Kross, ja a la capital. Per estalviar plantem les tendes al Camping d’Abbey Wood, al Sud-est.

Per els que ja coneixen Londres i visiten Anglaterra a principis de juliol recomanem anar a la població Halley-on Thames, a la riba del Tàmesis, on cada any durant quatre dies es celebren les més populars regates d’Anglaterra. Ben aviat del matí els trens que surten de l’estació de Padington van plens de gent molt ben vestida, fracs els homes i vestits llargs les dones, amb una copa de xampany a la mà i animada conversa. Poc més d’una hora arriben a l’esmentada població per veure o participar en les regates. Als carrers, gent vestida d’època. Les esplanades del costat del riu són atapaïdes de gent amb una copa de xampany a la mà i uns plats casolans a la taula, fent un picnic amb el més refinat estil anglès. A la tarda vaixells de vapor com els del Mississipi es passegen pel riu.

L’endemà agafem el tren en direció Sudoest i al cap de tres hores arribem a l'assoleiada població de Totnes. A l’estació ens espera el mataroní Neil Harbisson, que ha acabat aquí la seva carrera de compositor. Donem una volta al poble: espanyols que viuen allà des de abans de la Guerra Civil, un artista cubà que intenta sobreviure venent pintures per enviar diners a la seva família, gent que puja i baixa d’un tren turístic d’època amb una antiga màquina de vapor... Detall curiós: molta gent no tanca en pany i clau la porta de casa seva.

A Totnes hi van viure Charles Babbage, pare de l’informàtica; el poeta irlandès, Sean O’ Casey; hi va néixer Wills, el primer explorador d’Austràlia; i molt aprop la novel·lista Agatha Chris-tie hi feia llarges estades per escriure. Vint quilòmetres al sud visitem Kingsbridge, població marinera, retratada per l’escrip-tor gal·lès Ken Follett a l'obra Els Pilars de la Terra. Hi explica magistralment com era la societat anglesa medieval i les visicituds a l’hora de construir una catedral.

Amb el tren enfilem direcció al nord d’Anglaterra. Fem estada a Huddersfield per visitar una amiga mataronina que fa anys que hi va anar viure. Amb el seu marit anglès ens porten a visitar Manchester, que com Mataró era la gran ciutat del tèxtil. Moltes de les grans fàbriques on va começar la revolució industrial ja són tancades. En visitem unes quantes, conver-tides en museus on es pot veure tot el procés per arribar a fabricar una peça de roba a càrrec d’antics treballadors de la fàbrica. Vestits amb roba de diferents èpoques fan funcionar l’antiga i moderna maquinària davant els nombrosos visitants. És una sortida laboral.

Visitem York sota la pluja, ciutat on es conserva part del nucli antic. Carrers plens de turistes, botigues amb aparadors plens de llaminadures i també tot tipus de quincalles d’època per comprar com a record. La gran catedral val la pena i també visitar el castell Howard i la muralla romana.

Cap a Irlanda
És hora d’ambarcar cap Irlanda. Passem per Liverpool, la ciutat dels Beatles, i traves-sant terres gal·leses arribem al port de Holyhead. Des d'allà un vaixell ens porta a Dublin, ciutat plena de joves que van aprendre anglès. Pels carrers el català i el castellà es barregen amb aquesta llengua que és l'usual de la gent, no pas el gaèlic. Amb al tren anem a Limerick a veure un altre amic que justament hi fa estada per aprendre anglès. Ciutat de la costa atlàntica boirosa i plena d’humitat, s'hi va filmar la famosa pel·lícula Las cenizas de Ángela. Un curt recorregut amb tren per Irlanda ens porta fins l’aeroport de Dublin, on un avió de Ryanair ens torna a Reus. JOAQUIM AMARGANT

Descobrir Euskadi

Anar a Euskadi a l’hivern és una manera diferent de conèixer aquell país. El verd de les muntanyes i prats es barreja amb el blanc de la neu del cims més alts. Hi anem de nit en tren. A primera hora arribem a Donostia, la capital de Guipúscoa. Fa un dia gris i plujós i a la platja de la Concha disfrutem veient els temporals del Cantàbric a l’hivern. El vent s’endú els paraigües dels atrevits. Pugem al Monte Igeldo, des del cim es pot veure tota la ciutat, sobretot el barri vell i el port pesquer. La ciutat vella conserva l’essència dels bascos i és on l’euskera té més presència. Donostia té més de 180.000 habitants, estratègicament situada a l’eix atlàntic i té un caire de ciutat turística i senyorial.

Després de passar la nit, agafem l’euskotren en direcció Bilbao. Durant tres hores passem per les senyorials viles de la costa com Zarautz i Zumaia, per endinsar-nos en una estreta vall on passem per les localitats d’Ermua i Eibar que han crescut molt arrel de la gran inmigració dels anys seixanta amb gent procedent d’Andalusia i altres terres d’Espanya.

Arribem a Bilbao. A l’arribar a l’avinguda Autonomía, on hi ha la pensió, ens trobem tallat el pas per una manisfestació. Milers de persones reclamen que als presos d’ETA els traslladin a Euskadi. L’endemà anem a l’eglésia de Sant Francisco a entrevistar el seu rector. Don Pedro Jorquera explica que l’església es va construir a finals del segle XIX a arrel del gran creixement de Bilbao en motiu de la construcció dels alts forns a la riba esquerra. La industrialització va portar a la ciutat milers d’immigrants procedents de Galícia i Castella. Aquest fet va portar grans edificacions, obertura de nous carrers i del temple.

Don Pedro també ens diu que poca gent del barri parla euskera. Molts són treballadors vinguts ja fa molts anys de fora del País Basc i entre la prohibició de la llengua i la seva dificultat, mai l’han aprés, per tant, parlen castellà. Els nens l’aprenen a l’escola, però no el parlen al carrer. Bilbao, després de la reconversió industrial, que va portar que molta gent perdés la feina, llueix en substitució dels grans forns noves avingudes, jardins i parcs. La boira ha desaparegut. En qualsevol indret enlairat és pot veure la majestuosa i estranya figura del Guggenheim, que s’ha convertit en el símbol modern de la ciutat.

A una hora de tren visitem la Casa de Juntas de Gernika, on hi ha el famós arbre on els reis castellans juraven els Furs o Constitucions Basques.Gernika va ser la primera ciutat de la història on la població civil va ser bomberdejada des de l’aire, el 26 de d’abril del 1937. A la Casa de Juntas, molt aprop del centenari arbre, és on el lehendakari pren possessió del càrrec. Primer en tren i després en autobús visitem Azpeitia, on es pot visitar el museu basc del ferrocarril. Enganxat a Azpeitia visitem Azkoitia, una població de la vall Urola Garia i molt a prop del santuari de Loyola dedicat al fundador dels jesuïtes, trobem a Ikastola Xabier Muribe, nom d’un il·lustre pedagog basc. En aquesta vall és on l’euskera té més presència i els grups abertzales -nacionalistes- estan més arrelats.

Cap al sud arribem a la localitat de Zumarraga. En aquesta població encara és pot veure el seu passat industrial. Queda una única xemeneia al costat del riu. Entrevistem al diàca de la Parròquia de l’Asunción, don Esteban Barrena que ens explica que la primitiva par-ròquia encara es troba dalt de la muntanya amb el nom de l’Antigua, a una hora a peu, excursió que recomanem. El diaca ens explica que tota la catequesi dels nens es fa en euskera i que quan fan la comunió i Confirmació i venen els seus pares o familiars de fora d’Euskadi també fan servir el castellà. Ben al contrari de Vitoria-Gasteiz, capital d’Àlava, on el castellà domina malgrat la presència a la ciutat del parlament basc i del Palau d’Ajuria Enea. JOAQUIM AMARGANT

L'Alguer, l'altra Catalunya

La companyia aèria irlandesa Ryanair ha tingut el gran encert d’incloure en les seves rutes, un vol diari Girona-Alguer, a l’illa de Sardenya. Amb una hora i quart de vol s’arriba a l'aeroport de Fertília, a deu quilòmetres d’Alguer. A l’Eixample de l’Alguer hi ha un urbanisme despenjat i un gran caos circulatori, però quan ens endinsem a la ciutat antiga, entre muralles, sembla que som en un poblet català de la Mediterrània. Els orígens de la ciutat s’han de buscar a la primera meitat del segle XI, quan la potent família genovesa Dòria va fortificar una localitat de pescadors situada a la costa nord-occidental de Sardenya. Aleshores nasqué un petit port, però molt important, el qual va prendre en nom de l’Aleguerium. Aquest topònim està relacionat amb la gran quantitat de vegetals marins que s’acumula sobre la platja.

La ciutat quedà sota el domini genovès fins el 1353 quan els catalans derrotaren l’estol genovès i l’almirall català Bernat de Cabrera, ocupà la rocafort algaresa. Pere III el Cerimoniós s’encarregà de repoblar la zona amb catalans, expulsant-ne els forasters corsos i genovesos i també bona part de la població autòctona sarda. D’aquesta manera l’Aguer va quedar annexionada a la Corona Catalana-Aragonesa, com ja ho havia estat a partir del 1323 l’illa de Sardenya, quan en el segle XIII el Papa Bonifaci II l’havia cedit al rei Jaume II.

L'Alguer és un indret molt bonic de visitar. Destaca la Torre de l’Esperó, s’aixeca trenta metres d’alçada respecta el nivell del mar i va ser edificada el segle XVI. Si ens endinsem entre els carrers estrets rotulats en català,trobem la Torra del Portal Reial, va ser construida amb prévia autorització del rei Pere III, amb despeses de la riquíssima comunitat jueva. Al carrer Major s’hi troba l’església de sant Francesc, edificada la segona meitat del segle XVI,amb un força interessant claustre romànic construït amb pedra calcàrea.També al carrer Majó hi ha l’església de sant Miquel d’estil barroc. Al carrer de Bonaire hi ha l’església de la Misericòrdia i La Catedral, amb un campanar octagonal d’inspiració tardo-gòtica catalana.

A l’interior hi trobem la capella de la Verge de Montserrat. A la Sagristia hi ha obres d’or d’art català del segle XVI i la sèrie de pintures dels bisbes alguaresos, molts dels quals són catalans. En el recorregut també trobem el Palau d’Albis i el Palau Maquin. Al costat del mar, la Torre de l’esperó Reial, un dels baluards més importants de la ciutat i la Torre de Sant Jaume, única torre de defensa octagonal. Al port és recomenable pujar en els vaixells que diàriament fan excursions a la gruta de Neptú, sota la massa calcàrea del Cap de Caccia, que té una extensió de 2.500 metres, dels quals se'n poden fer dos-cents a peu.

Per acabar d'aprofitar el viatge, a prop de l’Alguer hi trobem el municipi agregat de Fertília, el qual té uns trets diferencials interessants. Llueix una arquitectura anomenada feixista, ja que va ser creada durant l’era mussoliniana. JOAQUIM AMARGANT

De Berlín a Berlín, donant la volta al mar Bàltic

Per a qui, com jo, no havia fet el recorregut turístic que proposem i recomanem des dels anys 80, que ho provi. Val la pena.

El juliol de 1984 vaig arribar a Berlín després de trenta-dues hores de bus i tren. La ciutat estava dividida pel mur. El Berlín Occidental lluïa i enlluernava amb els llums de neó i els aparadors plens a vessar. Vivia per sobre de les seves possibilitats. A l’estació de metro de FriedrichStrasse es podia passar al Berlín Est, més auster i que havia sigut en bona part reconstruït tal com era abans de la guerra. Alexanderplaz era el seu rovell d’ou amb la torre de la televisió i l’edifici vermell de l’Ajuntament.

Vint-anys més tard sobrevolem Berlín amb un avió de Easyjet, que des de maig de 2004 fa un vol diari a baix cost amb sortida de Barcelona. Ens acullen a l’església evangelista de Sant Tomàs. Encara s'hi veuen les restes per on passava el mur: separava el temple de la rectoria. En aquell lloc hi ha barraques i carros dels desheredats pels canvis polítics. Ho han perdut tot, la feina i la casa. Berlín és un munt de grues amb una febrada constructora. A la porta de Branderburg i l’avinguda Unter den Linden, el cor de la ciutat, es veuen moltes parelles del mateix sexe agafades i fent-se petons. És el dia mundial del moviment gai.

A l’estació d’ÖstBanhof agafem el tren en direcció a la capital de Polònia, Varsòvia. Hi arribem en sis hores i a l’estació de Warsava Centralna ens espera l’Anna Kaplanska, una estudiant de medicina que va venir a Mataró a la trobada de Taizé del 2000. Amb dos cotxes petits travessem la ciutat buscant allotjament. La diferència amb la Varsòvia de 1987 es pot veure en els cotxes. Ara són més grans i moderns. Als nous edificis hi llueixen les emblemes de les marques del capitalisme occidental. Per altre costat, la ciutat és més bruta i deixada; veiem gent demanant caritat. Són del vint per cent que han quedat sense feina després d’uns anys d’eufòria amb els govern de Lech Walesa i Solidarnosc que van portar la democràcia el 1989, però també la corrupció i l’atur. El poble, al 1995, va retornar el poder democràticament als excomunistes.

Varsòvia ja no és la ciutat religiosa del 1987, però Déu n’hi dó. Hi ha temples que estan plens i està de moda anar a missa. Podem visitar la ciutat medieval, reconstruïda després de la des-trucció de Varsòvia durant l’última guerra. El barri jueu, on hi havia el gueto, ja no hi és. Al seu lloc ara hi ha grans avingudes amb gratacels. Al gran cementiri jueu del carrer Okopava, encara hi ha més de cent mil làpides, la majoria abandonades. A la plaça de Starego Miasta hi ha el museu històric de la ciutat.

Sortim de Varsòvia amb autobús, anem a les Repúbliques Bàltiques. Travessant Lituània passem unes hores a Kaunas, la segona ciutat del país. Val la pena la ciutat antiga. Continuem amb un autobús local que ens portarà a Riga, la capital de Letònia. Durant el trajecte podem veure com la gent puja i baixa del bus. Són camperols que van d’un poble a l’altre. Boscos, camps de blat, ànecs i tota classe de bestiar domèstic forma part del paisatge. La majoria de gent viu de la terra.
Riga és una ciutat de vuit-cents mil habitants molt bonica, amb la ciutat medieval molt ben conservada. Entrem a la catedral russa ortodoxa; una senyora gran ens fa resar. A tot Riga, un bon observador podrà veure les influències letones, russes i alemanyes que han deixat petjades a la ciutat. En el nostre recorregut amb autobús arribem a Tallin, la capital d’Estònia, de quatre-cents mil habitants. El primer que ens sorprèn després de sopar és que són les dotze de la nit i encara és clar. Aquesta petita ciutat és molt interessant de visitar per l'aire medieval que encara conserva. Ens banyem també a la solitària platja del mar Bàltic, que té molt poca profunditat.

De Tallin i travessant el Bàltic amb vaixell, arribem amb dues hores a Helsinki, capital de Finlàndia. La pluja, els núvols i el sol ens acompanyen en la nostra estada en aquest país. Terra de planúries amb immen-sos boscos i moltíssims llacs. A Helsinki agafem un vaixell que en vint-i- quatre hores ens portarà a Röstock, un port del nord d’Alemanya a l’Estat de Mecklenburg, a l’antiga RDA. Ciutat recomanable de visitar i on es menja molt barat. També és recomenable la visita a Lübeck, més a l'Oest. Amb dues hores i escaig de tren tornem a Berlín per acabar de visitar la ciutat, retornant amb Easyjet a Barcelona. Un recorregut molt interessant que recomano a tohom que no vol o no pot gastar molts diners. JOAQUIM AMARGANT

Turquia, 1990

És el 27 de juliol de 1990, dia de Les Santes. Deixem els nostres conciutadans celebrant la festa i agafem un avió de les línies aèries iugoslaves -JAT- per anar a Turquia. Primer fem escala a la capital iugoslava, Belgrad -ara ho és només de la república de Sèrbia-. L'endemà a la tarda agafem de nou l’avió fins Estambul, on arribem a les dues de la matinada.

Lloguem un cotxe i sortim de la ciutat. Abans de sortir el sol plantem les dues tendes que portem en una esplanada. A la matinada ens desperta una veu que surt del minaret convocant a l'oració. Sortim de les tendes i ens adonem que hem acampat enmig d’una plaça. Tothom ens mira.
Istanbul és el nom actual de la ciutat, però abans és deia Constantinopla en honor al seu fundador, l’emperador romà Constantí que la va fer construir a l’any 326. Una de les joies de la ciutat que queden de l’imperi romà d’Orient, és la catedral bizantina de santa Sofia construïda en l’època de Justinià. A l’Istanbul islàmic visitem la mesquita del Sultan Ahmet (mesquita blava), la Süleymaniye (mesquita de Soliman el Magnífic), obra de l’arquitecte Sinam. A la sortida ens trobem amb l’escriptor Terenci Moix, gran admirador del món islàmic. Després de dos dies visitant la ciutat, travessem el Bòsfor per un pont i passem a la Turquia asiàtica. Abans d’arribar a Ankara, la capital política del país, passem pel mig d’una tempesta de neu en ple mes d’agost.

Ankara és una ciutat moderna, amb aires occidentals i amb magnífics museus on es pot veure moltes restes dels diferents pobles que han passat al llarg dels segles per l’Anatòlia, que fou un dia de l’imperi romà, i lloc de naixement de sant Jordi, un soldat al servei de Roma. Amb el cotxe arribem al Mar Negre passant per les ciutats de Corum, Samsum i Trabzon. Plantem les tendes en solitaris campings i ens banyem en solitàries platges. A prop de Trabzon i seguint l’antiga ruta de la seda, visitem el monestir abandonat de Somela.

Arribem al llac de Van, on la tradició situa el paradís terrenal. En una solitària carretera passem pel costat del mont Ararat, de 5.100 metres d’alçada. Mil metres per sota del cim hi ha u-nes restes fossilitzades de fusta que podrien ser de l’Arca de Noè. Gaudim d’una posta de sol imponent amb el món Ararat al fons. És com si els núvols agafessin la forma de l’Esperit Sant. Abans de fer-se fosc passem molt a prop de les fronteres d’Iran i de l’Iraq de Saddam Hussein. L’endemà ens assabentem que el dia abans el dictador ha envaït Kuwait. Amb un permís policial visitem Ani, l’antiga capital d’Armènia, totalment destruïda. La major part de la població fou deportada pels otomans a Mesopotàmia durant la Primera Guerra Mundial.

De tornada passem per el Kurdistan turc.Visitem la seva capital, Diyarbakir, on una munió de nens ens venen a rebre. Molta misèria pel carrer. Els voltants dels pobles i ciutats kurdes estan envoltades per l’exèrcit turc. Cada setmana hi ha tirotejos i morts. Hi ha famílies pageses turques que ens deixen acampar prop de la seva casa. Ens conviden a menjar, són molt acollidors, molts tenen familiars treballant a Alemanya. De tornada a Istambul per agafar l’avió de tornada a casa, passem per la Capadòcia i arribant a la costa occidental visitem les antigues ciutats gregues d’Efes, Milet i la mítica Troia. JOAQUIM AMARGANT

A Alemanya, seguint les petjades d'en Carrasclet

Qui vulgui resseguir les petjades de catalans il·lus-tres, com la d’en Joan Barceló, conegut com en Carrasclet, recomano que faci un viatge per el Rhin al seu pas per l’Estat de Baden Württemberg a l’Alemanya Federal.

A mi el nom de Carrasclet em sonava -potser d’un gegant-, però sobretot perquè va ser un guerriller nascut a Capçanes, el Priorat, al 1682, que va lluitar sempre contra els Borbons i va morir com un heroi defensant els Àustries a Breisach am Rhein el 1743. Joan Barceló i centenars de catalans, un cop Catalunya va caure ens mans dels Borbons al 1714, varen organitzar un exèrcit per deslliurar Catalunya de Felip V. Després de moltes batalles no ho van aconseguir. De camí a l’exili, amb cavalls i carros devien arribar al Rhin.

Avui per fer el mateix viatge que en Carrasclet podem comprar a través d'Easyjet els bitllets -si es fa amb temps són barats-. Agafem l’avió a Girona i en una hora i mitja ens plantem a Baden-Baden, on hi ha un aeroport molt petit i tranquil. En arribar tenim dues opcions. Una agafar l’autobús 205 que ens portarà a l’estació del tren de Baden-Baden o anar a Karlsruhe, més al nord.

Baden-Baden, molt a prop del Rhin, és una ciutat allargassada enmig d’una vall que té cinquanta mil habitants. En temps dels romans l'indret ja era famós per els seus banys termals, però no va ser fins el segle XIX -quan Victor Hugo hi va anar- que es va fer famosa. El curiós del cas és que l’escriptor d’Els Miserables va portar a darrera seu bona part de la burgesia europea a pendre banys termals i a freqüentar els seus famosos casinos.

En mitja hora de tren i travesssant el Rhin, podem visitar Estrasburg, la ciutat on hi ha el Consell d’Europa i el Parlament europeu. Estrasburg és una ciutat plena de gent que passegen pels carrers on les bicicletes i els tramvies són els reis. Aquesta ciutat alsaciana ha canviat de pertinença -a França o a Alemanya- més de vint vegades en les diferents guerres entre ambdós països. També al segle XV, Gutenberg hi va inventar l’impremta.

Seguint cap el sud i travessant altre cop el Rhin, a la part alemanya, arribem a Friburg, de dos-cents mil habitants. Cada dijous i com des de fa segles a la plaça del voltant de la catedral construïda al segle XIII, hi ha mercat. Aquell indret va ser destruït durant la Segona Guerra Mundial i reconstruït de nou tal com era abans. Sembla ben bé que el temps no hagi passat amb els seus carrers i cases de l’època de la baixa Edat Mitjana. A 25 quilòmetres i amb un tren-tramvia arribem al final del nostre recorregut: Breisach am Rhein.

La ciutat, d’uns cinc mil habitants, es troba al costat del Rhin. Al mig del riu hi ha una illa en la qual la nit del 3 al 4 de setembre del 1743, durant una batalla, en Joan Barceló "Carrasclet", coronel de l’Augusta reina d’Hongria i de Bohèmia va morir. L’endemà el seu cos va ser enterrat com un heroi i amb tots els honors al cementiri de l’església parroquial de Sant Esteve de Breisach am Rhein. L’església va començar a construir-se el segle XII damunt d’un turó al voltants del qual encara queden restes de la ciutat amurallada. Al 1944 l’aviació americana va bombardejar la ciutat i bona part de l’església de sant Esteve va quedar feta runes. Reconstruïda de nou, des de la ciutat antiga es pot veure una panoràmica del riu i de la illa on va morir en Carresclet. La resta de catalans que lluitaven amb ell a favor de la causa austricista contra els borbons i que es van exiliar varen fundar la Nova Barcelona, avui anomenada Zrenjanin, a la regió autònoma de Voivodina, de majoria hongaresa, a la República de Sèrbia. Però això ja serà comentari d’un altre viatge. JOAQUIM AMARGANT

Tunísia, verd i desert

Tunísia és un país del Nord d’Àfrica que ara s’ha posat de moda visitar. Per l’Oest és fronterer amb Argèlia i per l’Est amb Líbia. El nord del país, on hi ha la capital, és molt verd, gràcies a un clima plujós mediterrani, però fred a l’hivern. A mida que anem cap al Sud i ens acostem a Líbia comença una zona una mica àrida fins arribar al desert en la seva plenitud. Aquest país, força desconegut per nosaltres, ocupa un lloc estratègic en la Mediterrània, per això durant els darrers tres mil anys ha estat ocupat per diferents cultures, les quals han deixat la seva petjada. Fenicis, romans, bizantins, espanyols, catalans, turcs i últimament francesos, ja que va ser fins el 1957 protectorat francès. A Tunísia si pot anar per agència i acompanyat per un guia local, ja que un circuit de vuit dies resulta molt econòmic.

Arribem a l’aeroport Tunis-Cartago procedents de Barcelona. La primera visita és la capital. Tunísia és una ciutat moderna, amb gent vestida a l’europea, encara què en models de roba una mica foscos i algunes dones van tapades amb uns xadors discrets. El seu zoco (mercat tradicional) és el més gran de tots els països àrabs i són les delícies de la gent que li agrada comprar i regatejar. Els venedors reciten tots els tòpics de cada llengua. En el nostre cas: "Barcelona és bona si la bossa sona". La capital és el lloc de Tunísia on he vist alguna llibreria, però tot són llibres pels escolars, contes i alguns d’informàtica. Llibres i novel·les actuals, res de res. Només n’hi ha alguns en francès, la llengua que moltes tunisencs saben parlar.

Contornegem la costa fins arribar a Cartago, aquí veiem restes romanes, com l’amfiteatre, el Coliseu, el tercer que es conserva en grandesa, i altres ruïnes de l’antic imperi. Seguint per la costa i anant cap el Sud podem fer estada a Hammamet on hi ha grans complexes hotelers, segurament plens de gom a gom a l’estiu de turistes desitjosos de banyar-se a les platges. A uns quilòmetres al sud es troba la ciutat de Susa, la tercera en importància. Allí podem visitar la Medina, una de les més importants del país. No oblidar-se de visitar la Gran Mesquita, construïda a l’any 850 en forma de fortalesa i de gran valor artístic. Malgrat ser Tunísia un país obert, últimament és difícil que un occidental o cristià el deixin entrar en una mesquita.

Quan ens apropem a Líbia el terreny és més àrid. Durant el recorregut passem per Sfax, la ciutat on hi ha el port més important d’embarcament de cru. Ara bé, l’escenari més interessant del viatge: la ruta del desert. Parem a Gabes davant l’Illa de Jerba, un dia dominada pels catalans. Més tard, a Malmata, podem visitar alguns habitatges troglodites, en els quals encara hi ha material bèl·lic dels alemanys. Les dunes d’aquest desert, bells paisatges lunars, s’ha aprofitat per fer nombroses pel·lícules. A l’apropar-nos al desert algerià també podem visitar els boscos de palmeres de Nefta i amb vehicles tot terreny fer un recorregut a gran velocitat pel desert, on encara es conserven els decorats de quan van filmar La guerra de les Galaxies. També en aquest paratge es rodà El Pacient anglès o Gladiador, entre altres pel·lícules de renom.

Entre Douz i Kebili és poden fer interessants excursions amb dromedaris. Tot està preparat pel turista, ja que el turisme és la primera fons de divises. A cada poble veiem joves sortint d'escola. A Tunísia, la meitat de la població té menys de 20 anys i tots escolaritzats. Però que passarà quan hagin de treballar? Trobaran feina? Aquest és l’enigma que el temps resoldrà. JOAQUIM AMARGANT