Lituània, la més coneguda de les Bàltiques

Aspecte del riu que atravessa Vílnius, la capital lituana.

De petit sentia parlar de les repúbliques Bàltiques, que es trobaven darrera del Teló d’Acer, al costat de Rússia i que formaven part de la Unió Soviètica. Darrera aquell Teló d’Acer, segons el règim franquista, hi passaven coses terribles. Aquelles terres que semblaven tant llunyanes, ara es troben a poques hores de casa nostra. Cada dia surt un avió de Ryanair des de Girona que aterra a l’aeroport de Poznan, a Polònia, al cap d'una hora i mitja. Un cop arribats, un autobús ens deixa al carrer Sw. Marcin (Sant Martí), a les portes de la ciutat Vella. És dissabte i criden l’atenció parelles de nuvis i joves vestits amb vestits negres i barrets universitaris entrant i sortint de la Universitat.

Seguint el mateix carrer arribem al centre històric i a la Plaça Major, Stary Rynek, una meravella de plaça medieval. En un primer pis d’una de les cases hi ha dues persones, un home i una dona, assegudes en unes cadires penjades a les parets de les façanes. Protesten? No, intenten embaladir turistes perquè es quedin a la ciutat vella. Abans d’agafar el tren cap a Varsòvia acabem d’admirar aquesta vella ciutat de més de cinc-cents mil habitants i que ja en el segle X era la capital de Polònia.

Varsòvia és una ciutat reconstruïda després de l’ocupació nazi durant la Segona Guerra Mundial. Val la pena visitar-ne la ciutat medieval, cada dia més embellida en un entorn lliure de cotxes i amb jardins i carrers de vianants. A prop s’hi aixecava el barri jueu, destruït totalment per les tropes alemanyes el 1943. A l’estació de trens Centraina n'agafem un en direcció a Vílnius, capital de Lituània. Gaudim de la Polònia rural travessant planúries farcides de boscos d’avets. Al cap d'unes hores el tren enfila uns turonets molt bonics, torna a baixar i s’atura en una estació. Ja som a Lituània.

Pugem amb un tren verd, de fabricació russa, amb vagons molt amples i bancs lleugerament encoixinats. Ens sorprèn la quantitat de llacs que veiem: n'hi ha tres mil, juntament amb molts aiguamolls. Passem per Kaunas, baixem una estona i de refiló visitem la ciutat. El tren en ha deixat a les afores i divisem amplíssims carrers amb parcs i jardins i amb edificis tronats d’estil soviètic. La part antiga de la ciutat és molt bonica i val la pena aturar-s’hi una estona per visitar la catedral i la plaça del mercat.

De nou, amb tren, arribem Vílnius. La ciutat és com un poble gran i sumant-hi la seva àrea metrepolitana compta amb sis-centes mil ànimes. Està farcida d’esglésies catòliques d’estil barroc i també alguna d’evangelista molt antiga. El llarg i torçat carrer de Pylimo Gatve, que va de l’estació del tren al riu Neris, talla pel mig la ciutat vella amb l’eixampla del segle dinou; carrers amples i estret on s’amaguen joies arquitectòniques. En trobem una: la Gran Sinagoga de Vílnius. A finals del segle XIX n’hi havien més de cent, cosa que li va valer el sobrenom de "la Jerusalem de Lituània". Entre 1920 i el 1939 a Vílnius hi vivien més de cinquanta mil jueus, la quarta part de la població. Arribem al riu a l’hora que el sol baixa i es reflecteix a les seves aigües. Val la pena quedar-s’hi una estona per contemplar les dues ribes en què sobresurten la blanca catedral i la Torre Gedimino, així com l’església de Pere i Pau. Lituània, doncs. Un país que actualment forma part de la Unió Europea després d'haver estat membre de la Unió Soviè-tica des de 1940 al 1991 i anteriorment, fins el 1918, de l’imperi rus.

Atura't-hi un minut: El Museu de l'Holocaust lituà
A l'Eixample de Vílnius hi resten nombrosos edificis d’estil jueu, raconets on podem trobar encara alguna petita sinagoga senyal de la petjada d’aquell poble que va enriquir la ciutat amb els seus comerços i edificis. En un d’aquests raconets es pot visitar el Museu de l’Holocaust: la casa que l'acull és vella, de fusta, no surt a la guia de la ciutat, però guarda records de la seva floreixent cultura i del posterior extermini dels membres de la comunitat durant l’ocupació nazi, amb la col·laboració de bona part de la població lituana autòctona. No hi ha cues per entrar en aquest museu. On si n'hi ha és a l'antiga seu del KGB, en l’actualitat Museu del Genocidi, amb els nom d’algunes de les víctimes gravades a les parets. Contradiccions de la història. JOAQUIM AMARGANT

La fitxa
Sis dies, en avió de baix cost, tren, albergs i menjar pot arribar a sortir per 150 euros. Extremadament barat, doncs.