De Bremen cap a Amèrica

La plaça del mercat de Bremen.

Bremen, al nord-oest d’Alemanya, és un dels ports europeus des d’on varen sortir més immigrants cap a Amèrica, els segles XIX i XX. En total es calcula que d’aquí varen marxar uns vuit milions de persones, dels quals gairebé un deu per cent no va arribar mai el seu destí; el fred i les males condicions dels vaixells provocaren una gran mortaldat durant la travessia.
Per a conèixer aquesta realitat visito Bremerhaven, el port nou de Bremen, al qual es pot arribar en el vaixell que fa el recorregut pel riu Weser, en bicicleta passant pel costat del riu i en tren. Fixeu-vos que he dit el port nou de Bremen perquè quan va començar a fer-se petit l’antic, la ciutat, concretament el 1825, va comprar les terres en què desemboca el riu Weser per construir-ne un altre. I és que havia nascut un gran negoci per les navilieres: portar a Amèrica gran quantitat d’immigrants procedents del centre d’Europa que fugien de la fam o de la misèria provocada per la Revolució industrial.

A prop del port hi ha el Museu de la Immigració, el Deutsches Auswanderer Haus, on es mostra en fotografies i documents com es feia l’embarcament dels immigrants cap a Amèrica, com eren els vaixells per dintre i quines eren les condicions en què viatjaven la gent, depenent de la seva classe social. Al port d’Hamburg també hi ha un gran museu didàctic on es pot gaudir de la història de la navegació.

LA CIUTAT I EL SEU ENTORN
Bremen, juntament amb Bremerhaven, a seixanta quilòmetres al nord, constitueix el setzè land de la República Federal d’Alemanya; és l’anomenada Ciutat Lliure Hanseàtica de Bremen, que va entrar a formar part de l’Imperi Alemany amb la seva fundació, el 1871. Més cap aquí, va ser una de les grans ciutats alemanyes bombardejades des de l’aire per l’aviació anglesa durant la Segona Guerra Mundial. No va quedar res en peu i la ciutat la varen construir de nou. Ara té uns 550.000 habitants. Malgrat ser una gran ciutat industrial, el cert és que gaudeix també d’un centre comercial de luxe.

El riu Weser parteix la ciutat pel mig. I travessant el pont de Kaise-Brücke s’entra a la ciutat antiga, l’Alstadt, ara guarnida amb llums de Nadal i casetes de menjar, pessebres i begudes. Al Marktplaz, la plaça del Mercat, hi ha el Rathaus, l’Ajuntament, i molt aprop el Dom-Museum, amb la Catedral de Sant Petri, que data del segle XIII.

Si travessem el pont Bürgermeister-Smidt-Brücke arribarem a l’Alte Neustand, la ciutat nova, habitada per molts ciutadans d’origen turc i àrab. Al mateix pont comença una illa al bell mig de la qual hi ha el Museu d’Art Modern i una renglera de cases de planta baix i pis, mostra d’un urbanisme sostenible que la ciutat abandera. No en va, cal dir que el primer diputat verd al Parlament Federal va sortir de l’Estat lliure de Bremen.

L’aposta pels transports públic i ecològics hi és ben patent: el tramvia és el mitjà de transport més usat, que cobreix tots els indrets de la ciutat: de l’aeroport de Bremen al centre de la ciutat hi ha un quart d’hora, en tramvia. L’altre mitjà de transport utilitzat sobretot és la bicicleta –per anar a treballar o portar els nens a l’escola, malgrat la temperatura matinal de zero graus del mes de novembre–. JOAQUIM AMARGANT

Banys termals a Anglaterra

Els penya-segats de Seaford descrits a l’article.

De Girona a Bristol, amb Ryanair, hi ha una hora i tres quart de viatge. De moment, Bristol, a 156 quilòmetres a l'oest de Londres, és una destinació molt barata, amb dos vols diaris a l'estiu. Segurament és perquè molts joves que van a estudiar anglès agafen aquesta destinació.

Arribats a Bristol, agafem el tren a l'estació de Temple Meads i en mitja hora som a Bath Spa. Tal com es pot deduir pel seu nom, Bath Spa són uns banys termals. Aclucada enmig d'una vall, fins el 1970 el centre de la ciutat patia moltes inundacions, situació que es va resoldre amb la canalització de les aigües de la pluja que van a parar el riu Avó, el qual travessa la ciutat pel centre. Aquí totes les cases són de planta baixa i un o dos pisos i del mateix estil i color, fetes amb pedra calissa d'una pedrera propera. Les aigües termals surten del subsòl a una profunditat de fins 4.700 metres i procedeixen de la pluja caiguda al damunt de les Mendip Hills. Cada dia un milió set-cents mils litres d'aigua calenta, a 46 graus, emergeix de sota terra. Per això els romans quan conqueriren Britània, en aquest indret hi construïren uns banys termals amb el nom d'Aquae Sulis, l'any 43 d.C. Des del segle XVIII l'aristocràcia anglesa hi va fer llargues estades.

Bath també és coneguda per les seves dues Universitats, la de Bath i la de Bath Spa. Ens allotgem tres dies a la de Bath, que es troba dalt d'un turonet, al costat del museu americà. Anant-hi a peu es pot gaudir del passeig d'una de tantes National Trust que hi ha escampades arreu de totes les terres britàniques. La National Trust és una fundació britànica formada per milers de socis que han comprat grans extensions de terres i també litorals per protegir-los i evitar que s'edifiqui. Tots els Nationals Trust són oberts al públic per poder-hi passejar i gaudir de la natura. El National Trust Heritage també protegeix cases senyorials i pobles sencers abandonats, que es poden visitar pagant una petita quantitat pel seu manteniment. A la Universitat ens allotgem a les habitacions individuals, ara buides, dels estudiants. De totes maneres, moltes habitacions estan plenes també de joves, en aquest cas estudiants de bona part d'Europa i el Japó que venen a aprendre l’anglès. Per si fos poc, els carrers de Bath són un brogit de joves de catorze i setze anys que aprofiten els viatges de fi de curs per visitar la ciutat. Les botigues de records estan plenes d’aquests viatgers. Bath, a part dels seus banys termals,teatres, esglésies i palauets, és famosa per el The Royal Crescent: trenta cases enganxades per 114 columnes i construïdes al segle XVIII, amb un gran espai verd de gespa al davant, on tothom s’hi pot «estarrejar».

Anem cap a Brighton
A una hora de tren al sud de Londres es troba la ciutat costanera de Brighton. Amb l'arribada del tren, el 1841, aquesta va créixer amb la vinguda de l'aristocràcia, que venia a banyar-se a les seves platges. Es varen obrir casinos i hotels de luxe. Ara és una destinació on molt joves van a aprendre anglès o de viatge de fi de curs. Els carrers estan plens de botigues, restaurants i bars on molts jovenets compren o seuen a les terrasses. El Brighton Pier és un moll d'entarimat de fusta i ferro que s'endinsa mar endins 524 metres. Al final de tot hi ha un casino, però abans d'arribar-hi hi ha centenars de màquines escurabutxaques on molts joves que van a aprendre anglès amb l'escola s'hi deixen els diners. L'edifici més conegut i original de Brighton és el Royal Pavilion, una antiga residència real d'estil asiàtic manada a construir al 1786 pel que després va ser el rei George IV. JOAQUIM AMARGANT

Atura't-hi un minut: Vall del Sussex i les Seven Sisters
Entre Brighton i Eastboume, també a la costa, hi ha la regió de l'East Sussex.Per anar d'una ciutat a l'altra s'ha d'agafar el tren que passa per l'interior. És recomanable baixar al poble de Lewes per veure els seus carrers i visitar-ne el castell. Després tren fins el poble costaner de Seaford, baixar a la seva platja, on hi ha la petita fortalesa i els penyasegats de polsim blanc; impressiona veure les anades del mar esvalotat que reboten a les seves blanques parets. Amb l'autobús que passa per Seaford, cal continuar l'excursió i baixar al cap d'un quart d'hora al Parc Natural de les Seven Sisters. L'excursió per el parc, si no fa massa vent, es pot fer a peu o en bi-cicleta. Les Seven Sisters (les set germanes) són set penyasegats de guix que anualment retrocedeixen entre trenta i quaranta centímetres per la força de les onades que hi peten. A dalt dels penyasegats es gaudeix d'unes vistes genials tant del mar com de la fauna i flora, tota groguenca al començament de l'estiu. J.A.

La fitxa
PRESSUPOST: Avió anada i tornada: 60 euros. Allotjaments cinc nits a la Universitat de Bath i a un Hostel de Brighton. 120 euros. Tren: 85 euros.

Records de Magdeburg i Berlín

Vista de l’Alexanderplatz amb l’Ajuntament, vermellós, i darrera la torre de la ràdio i la televisió, de 368 metres.

Ryanair acaba d'encetar un vol de Girona a Magdeburg, capital de l'estat de Saxònia-Anhalt, al sud de Berlín. Un autobús, en vint minuts, et deixa a l'estació del tren de Magdeburg. La ciutat havia estat un gran centre industrial de la República Democràtica Alemanya -la de l’Est- amb 280.000 habitants al 1989, però amb la reunificació va perdre més de cinquanta mil persones; els nous amos van considerar que bona part de la indústria no era "competitiva".

Al llarg carrer paral·lel al riu Elba, on circula el tramvia que va d'un costat a l'altre de la ciutat, es veuen molts edificis buits i alguns presos per okupes. El diumenge la ciutat es desperta amb un sol radiant i la gran explanada de la Dom Platz s'omple de gent elegant que entra a la catedral luterana de Santa Caterina, grandiós edifici gòtic que dóna l'esquena al riu. A l'altre costat de la gran avinguda de la catedral luterana, a Lotto-Von Guerike Strasse, hi ha la catedral catòlica de Sant Sebastià. A les onze comença la missa solemne; famílies mudades omplen l'església. A l'Avinguda Breiten-Weg, a prop de la catedral luterana, hi ha un original edifici inaugurat el 2005 anomenat la Ciutadelle Verte Friedensreich, pintat de rosa, en què l'arquitecte austríac que el va dissenyar volia harmonitzar ciment i natura. Magdeburg és una ciutat molt bonica i amb una capa de pintura de colors. Els seus edificis, d'estil estalinista com els de la gran avinguda Emst-Rauter-Allee que arriba fins el riu Elba, llueixen sota el sol radiant.

Sortim en direcció a Berlín. A l'estació de Magdeburg-Neustadt veiem tancades la majoria de fàbriques. Recordo haver vist l'agost de 1984 aquell indret bullint d’obrers anant i sortint de la feina. Arribem a l'estació de l'Östbahnhof, l’antic Berlin Est, al davant de la qual es conserva un tros del mur que partia la ciutat. M'allotjo a un petit hotel molt barat a Palisadentrasse, molt a prop de la gran avinguda de Karl-Marx-Allee, de sis quilòmetres. Les grans desfilades s’iniciaven també aquí. Me n’adono que en el mateix tram del carrer on el 1984 hi havia dos camps de futbol ara hi ha un aparcament de cotxes fins gairebé Alexanderplatz, el gran centre de la ciutat que durant la Segona Guerra Mundial va quedar feta a miques. Un dels grans atractius d’aquesta plaça segueix sent la gran torre de la ràdio i televisió que hi ha el mig, de 368 metres, construïda el 1969 per a orgull de la RDA. A l'altre costat de la Plaça hi ha el majestuós edifici de l'Ajuntament, de pedra vermella. Per contra, el parlament de la RDA, en una de les illes del riu, ha anat a terra i una lona publicitària en cobreix les restes. Al davant i en la mateixa avinguda d'Unter Den Linden (sota els til·lers, en alemany) resta majestuosa la catedral de Santa Eduvigis, la biblioteca, l'edifici de l'Òpera i la Universitat.

Som al mes de maig. El sol crema. De cop i volta apareix una desfilada de cotxes, camions i coets de paper-cartró amb gent disfressada a dalt tocant La Internacional i Alexander Nevsky de Sergei Prokòfiev. Celebren l'entrada de les tropes soviètiques a Berlín el maig del 1945, quan es penja la bandera amb la falç i el martell dalt del Reichtag. S’està gravant un thriller de les diferents guerres entre russos i germànics passant pels cavallers teutònics. També és la festa de la cervesa a la porta de Branderburg i bona part de Strasse des 17 de Juni està tallada al trànsit. En unes de les cantonades de la Unter Den Linden hi ha la Friedrichstrasse, molt canviada; ara la majoria d’edificis són de vidre. Més avall, a la Zimmerstrasse, turistes a dojo: hi ha el Checkpoint Charlie, el pas fronterer que separava els dos Berlín. A l'entorn es ven de tot. Molt a prop hi ha els terrenys on s'aixecava la caserna de la Gestapo, ara museu a l'aire lliure anomenat Topographie des Terrors. Bona part del comerç de Berlín viu del seu tràgic passat i es mostra com una atracció turística als nombrosos visitants. JOAQUIM AMARGANT

Atura't-hi un minut: Potsdam
A Potsdam, a mitja hora de Berlín, l'agost del 1945 es va celebrar la conferència en què els Aliats i la URSS van decidir el futur de Berlín i Alemanya. Actualment el Schloss Cecilienhof, el palau on es va celebrar la conferència, es pot visitar per dos euros. Al voltant de la ciutat hi ha dinou llacs i entremig hi ha nombrosos petits palaus dels familiars del reis de Prússia. Al Parc Sanssouci hi ha el gran Palau del mateix nom al segle XVIII, a l'època del rei prussià Frederic II. En un racó del gran parc hi varen fer construir per esbarjo una església romànica. El que crida més l'atenció és el molí de Mühle. Diu la llegenda que Frederic II volia comprar-lo per construir-hi el palau, però el moliner no ho volia. El rei va dir-li: "Sabeu que jo puc fer enretirar el vostre molí". I el moliner va respondre al rei: "Per suposat, si és que a Berlín no existís un tribunal on jo pogués anar". El rei es va posar content de saber que el moliner confiava en la justícia i va fer construir el Palau Sanssouci en un altre lloc. I el molí de vent encara avui resta dret i es pot visitar.

La fitxa
PRESSUPOST: Avió Girona- Magdeburg, 50 euros. Allotjament, 100. Tren, 50. Autobusos, tramvies i metro a Magdeburg i Berlin, 20.

Còrsega, mar i muntanya

Imatge de les costes de la població de Bonifacio.

Ens disposem a viatjar a Còrsega. Els lectors del Fem la maleta i un servidor viatjarem per aquesta illa mediterrània, pàtria de Napoleó Bonaparte. Una illa amb paisatges muntanyencs semblants als de Catalunya i amb dos-cents cims de més de dos mil metres d'alçada. Terra plena de rierols i cims coberts de neu fins entrant el mes de maig.

Des de Girona, un avió de Ryanair ens porta a l'Alguer, on arribem a les dotze de la nit. Cap autobús a l'aeroport de Fertília. Els viatgers han d'agafar un taxi per anar als hotels, excepte els jugadors juvenils de segona divisió del Barça als qual un autobús ja espera. No vull pagar el taxi i camino sis quilòmetres per una carretera recta que em porta al càmping de Fertilia, sempre acompanyat per una lluna plena que em fa de guia.
La segona nit a l'Alguer la passo en un B & B. Una senyora algueresa que s'esforça a parlar en català em deixa el seu pis per mi sol per 25 euros amb esmorzar inclòs, agafant el que vulgui de la nevera. L'endemà al matí, a la Via Catalunya, agafo l'autobús que em portarà a Santa Teresa de Gallura per embarcar cap a Còrsega.

El recorregut de tres hores per la costa nord-oest de Sardenya és tota una experiència. La jovenalla que puja l'autobús a Sassari, Sàsser en català -els catalans també hi deixaren la seva petjada-, va baixant a mesura que travessem els poblets que trobem pel camí, fins quedar tres persones. Entre boscos i carretera amb molts revolts, arribem a Santa Teresa, on un ferri vell -cinquanta minuts- ens porta a Bonifacio, al sud de Còrsega.

Bonifacio es troba en un port natural i impressiona trobar-se a la dreta amb la gran muralla de la fortalesa que aixopluga la ciutat antiga, a dalt de tot. Els hotels són cars i plens; Setmana Santa. Planto la tenda al càmping l'Aranguina, a prop del port; surt més barat. Al capvespre surto a passejar per la ciutat antiga, a la fortalesa. Molts restaurants tenen la televisió engegada; fan el Barça-Madrid. L'endemà el matí plego la tenda i ben d'hora uns quants turistes i jo agafem l'autobús que ens portarà a Ajaccio, la capital.

El recorregut amb autobús és molt bonic. Travessem petits pobles. El paisatge és molt verd i la carretera per nosaltres sols, ja que aquella part del sud-est de l'illa hi viu poca gent. Els noms dels pobles i les indicacions estan escrites amb francès i en cors. La carretera comença enfilar-se i arribem a la població de Sartène, amb cases penjades a la roca de la muntanya. Aquí baixa molta gent; destí turístic.

Val la pena quedar-s'hi un parell de dies. Divendres Sant és tradició que un penitent amb una túnica arrossegui una cadena que pesa més de trenta quilos amb els peus lligats pels carrers del poble. Pels amants de la platja a pocs quilòmetres hi ha Propriano, port de mar i centre balneari. Pujant i baixant turons, l'estreta carretera de mica en mica s'eixampla i arribem Ajaccio, la ciutat més gran de Còrsega, amb port. Una visita obligada és la casa on va néixer al 15 d'agost del 1769 Napoleó Bonaparte. A la Ciutadella, al costat del mar, es pot visitar el museu Fesch, on hi ha exposades obres de Boticelli i Bellini, donacions del Cardenal Fesch, oncle de Napoleó.

A dues hores de tren de via estreta arribem a Corte, al centre de l'illa i antiga capital de "la nació corsa" de Pascal Paoli, entre 1755 i 1769. La ciutat està edificada en un cim pedregós i a dalt de tot hi ha la fortalesa. De cases antigues i atrotinades de tres a cinc plantes, és molt bonic passejar-hi, malgrat les pujades i baixades dels seus estrets carrers. Corte és el reflex de com vivien abans els corsos del cor de l'illa i d'entorns muntanyencs.

De Corte amb el tren anem a Bastia al nord de la costa est per agafar el vaixell de nit que ens portarà a Marsella, l'atrotinada capital de La Provença, amb carrers penjats que donen al Port vell i amb molta població d'origen algerià que malviu a l'entorn de l'estació de Sant Charles. Marsella té una esplèndida catedral a la Plaça Major, al Port Vell. JOAQUIM AMARGANT

Atura't-hi un minut: Bonifacio i Catalunya
El 1297, el Papa Bonifaci VIII va concedir Còrsega al rei Jaume II de Catalunya. Segons la llegenda un sarraí va salvar la vida al rei Jaume i és per això que a la bandera de la illa hi ha el cap del sarraí amb un mocador lligat. Però en aquella època el poder dels papes era gran i de la mateixa manera que Bonifaci VIII va cedir els drets de Còrsega als catalans, Nicolau V els els va treure per donar-los als genovesos, el 1448. Sigui com sigui, de l'escala picada a la pedra del penya-segat de Bonifaci -que baixa en picat de la ciutadella al mar- en diuen l'escala del rei d'Aragó. I la ciutat alta penjada damunt d'un penya-segat i deu al seu nom al seu fundador, el marquès de Toscana, Bonifaci. A dalt de la fortalesa de la ciutat antiga sempre fa vent i es poden veure tots els penya-segats i el mar que l'envolten. Els seus carrers estrets estan plens de cafès i terrasses de restaurants. A la posta de sol és quan és més bonica de visitar pels seus colors groguencs. J.A.

La fitxa
Pressuspost: Avió Alguer, 9 euros. Vaixell Bàstia-Marsella, 47. Allotjaments: 70. Busos, tren i ferri Sardenya-Còrsega: 40. Bus Marsella-BCN: 35.

A cavall entre Alemanya i Polònia

L’església Swietej Katarzyny a la plaça homònima de Torun, ciutat polonesa de passat germànic.

Si donem un cop d'ull als mapes veurem que Polònia sempre s'ha trobat enmig de dos imperis: el germànic, amb Àustria-Hongria, i el rus. Així, el 1812, li va arribar a quedar només el territori que envoltava Varsòvia. Durant els anys de la unificació alemanya, entre 1886 i 1871, pràcticament va desaparèixer -el territori es va repartir entre Prússia i Rússia-. Les actuals fronteres daten del 1945. Tot plegat ha provocat que durant segles molts polonesos hagin trobat refugi i consol en l'Església Catòlica, un dels únics re-ferents on refermar la identitat. En dóna fe la gran quantitat d'esglésies que hi ha per tot arreu. Fins i tot en l'època comunista, en una visita el 1987, vam veure les esglésies plenes i processons als carrers per anar al Santuari de la Verge Negre de Czestochowa.

Encuriosit per conèixer la Polònia històrica, comencem el viatge des de Girona amb un avió de Ryanair que ens porta a Poznan. Un cop arribats, amb el tren, anem en direcció a Torun, però abans ens aturem una estona a Gniezno, la primera capital de Polònia al segle X i l’arxidiòcesi de la qual és la més antiga del país. És un diumenge assoleiat i el migdia la gent es passeja per la part antiga de la ciutat, molt ben conservada i ara només destinada a vianants. Al davant de la gran catedral gòtica hi ha una estàtua de la coronació del rei Boleslau «el Brau», el 1024. Les portes de bronze, de 1175, són amb relleus del martiri de Sant Adalbert.

De nou al tren arribem a la ciutat de Torun (Thorn en alemany), la més antiga del Nord de Polònia. De l'estació de trens PKP Glowny a la ciutat, cal travessar un llarguíssim pont de ferro damunt del Vístula on el mes de març les aigües de les ribes encara són glaçades. Entrem a la ciutat antiga a la posta de sol. Impressiona. Encerclada per muralles des de fa mil anys, hi ha edificis que en tenen set-cents. La petjada germànica hi és evident. Al 1557 durant la Reforma, la ciutat va adoptar el Protestantisme, però la població d’origen polonès va romandre catòlica. Aquest fet va portar molt conflictes en els segles venidors. Durant l'ocupació nazi l'annexionaren a Alemanya i la fortalesa va servir per encabir presoners polonesos. Amb els acords de Potsdam, la població alemanya fou expulsada a la República Federal Alemanya, la part capitalista muntada sobre els territoris ocupats pels EUA, França i el Regne Unit-enfront la República Democràtica Alemanya (RDA), comunista, ocupada per la URSS-. Al carrer Nicolau Copèrnic encara es conserva la casa, ara museu, del famós astrònom, que hi va néixer al 1473; la universitat del mateix nom fundada al 1945 s'ha convertit en una de les millors del país. Tots els edificis gòtics i renaixentistes, tant religiosos com civils, com el mateix Ajuntament, són de maó vermell; per això la ciutat conserva un aspecte medieval.

Sortim de Torun i arribem altre cop a Poznan, on ens desfem dels zloty que ens han sobrat comprant quatre coses -tot és barat, es nota que no tenen l’euro-. Travessem la frontera i entrem a la primera població alemanya, Frankfurt Oder. Oder és el nom del riu que la separa de Polònia. Val la pena quedar-s'hi una estona. Totes les poblacions de la franja sud de l'antiga República Democràtica Alemanya que fan frontissa amb Polònia, tenen dos noms: l'alemany i el sòrab, llengua eslava que encara es parla en aquell indret, sobretot a Cottbus, on val la pena pas-sar-hi un dia per veure la refeta ciutat medieval i les antigues fàbriques ara convertides en museus. I ens endinsem al cor d'Alemanya de l'Est, a Erfurt, la capital de Turíngia. La ciutat s'està refent del tancament de fàbriques amb la unificació alemanya del 1989. El centre històric, molt ben reconstruït, està separat pel riu amb petites illetes. És impressionant la Domplatz amb la catedral i la gran Ciutadella. JOAQUIM AMARGANT


Atura't-hi un minut

Bydgozcz (Bromberg)

La ciutat, de més de 360.000 habitants, forma part de la gran àrea metropolitana que enllaça amb Turon a cinquanta quilòmetres. El nom ve del llatí Bydgostia. En alemany -hi va viure molta població germànica- és Bromberg. De ser un poblet de pescadors al costat del riu Vístula, ara és un gran centre urbà amb tramvies, com la majoria de ciutats poloneses, i una gran plaça del mercat al nucli antic medieval. És una ciutat molt acollidora i que fa de bon passejar. Hi va tenir lloc, però, un fet luctuós que desconeixia: el Diumenge de Sang de Bromberg. El 3 i 4 de setembre del 1939, tres dies més tard de la invasió de l'exèrcit alemany de Hitler a Polònia, un nombrós grup de civils armats per militars varen anar casa per casa on vivien polonesos d'origen alemany, els varen arrossegar pel carrer i varen fer una carnisseria entre homes, dones i nens. Es varen avançar al que es pensaven que farien les tropes alemanyes amb els polonesos. J.A.

La fitxa
PRESSUPOST: Avió Girona-Poznan-Frankfurt-Girona, 50 e. Tren Polònia i Alemanya, 100 e. Allotjaments sis dies en albergs, 110 euros.

Viatjant per la terra dels castells

Vista del gegantí palau reial d'Aranjuez.

Us oferim viatjar per terres castellanes amb tren, tot i que no és el mitjà de transport més habitual -n'hi ha pocs al dia degut a les grans extensions de terreny sense població-. Abans de res, ja deuen saber que el nom de Castella sembla ser que es deu a la quantitat de castells que es van edificar per defensar-se durant l'ocupació àrab de bona part de la península ibèrica.

Comencem el nostre itinerari a Saragossa, amb l'únic tren que hi ha cada dia, cap a Madrid, sense ser d'alta velocitat i que s'atura a Sigüenza. En baixar del tren ja s'albira damunt d'un turó les grans muralles del seu castell. En el primer cop dull a la ciutat alta es pot veure el que va ser Castella per una part de les seves famílies: un fill capellà, l’altre militar i una filla monja -així els pares no havien de treballar pel seu sosteniment-. Dic això perquè la ciutat està farcida d'edificis militars de diferents èpoques, d'esglésies i convents, que confirmen aquesta dita popular. Enfilant l'atrotinat carrer de l'estació, un cop haver travessat el riu Henares, ens trobem amb la primera església, l'ermita del Humilladero, on els forasters s'agenollaven per resar. A l'esquerra i al fons de l'Alameda hi ha el Convent de les Ursulines, amb l'església de la Nostra Senyora de los Huertos. Enfilem el carrer San Roque fins arribar la Plaza de las Ocho Esquinas, que porta a la catedral després d'una bona pujadeta. Aquí comença la ciutat monumental. La catedral, d’estil romànic, es va començar edificar el segle XII. A l'interior, una mica fosc, hi ha talles escultòriques del Renaixement. A les hores que hi ha missa corren una cortina perquè els visitants no molestin. Al davant hi ha el museu Diocesà, instal·lat en un dels millors palaus de la ciutat, amb un bon recull d'art -obres de Zurbarán, Salzillo i de Luis de Morales-. Arribem a la Plaza Mayor, construïda a finals del segle XII, on des de fa segles es fa el mercat. A la part alta de la plaça hi ha l'edifici de l'Ajuntament. Per carrers estrets amb molta pujada i molt ben restaurats s'arriba al cim del turó, on hi ha el castell, ara Parador de Turisme. Va acollir el primer nucli de la ciutat romana, després ciutadella visigòtica i musulmana, finalment durant el Renaixement fortalesa dels bisbes medievals.

Altre cop amb el tren fins a Guadalajara, travessant les terres manxegues de Don Quijote. Bona part de la ciutat està potes enlaire per obres del Plan Zapatero. El que em va impressionar més és el Col·legi dels Salesians, amb patis i jardins immensos -vint minuts per voltar-los-. A la ciutat també hi han grans casernes militars, ara semitancades. I d’aquí ens dirigim cap a Aranjuez i Cuenca, però es fa necessari passar per Madrid.

Sortint de la capital per l'estació d'Atocha, veiem nous barris de pisos sense habitar que comencen a ser derruïts per manca de compradors. Travessant tot aquest desgavell passem per Aranjuez: quin respir entrar a la ciutat reial amb els seus carrers quadriculars amb cases i edificis tots de la mateixa alçada! L'última etapa del viatge és Cuenca, a dues hores. Enmig de les valls dreta i esquerra on passen els rius Huécar i Júcar s'alça majestuosa damunt d'una gran roca la ciutat antiga, molt ben restaurada. A la posta de sol les mansions, esglésies, seminaris i palaus que donen a la vessant del Júcar agafen un to groguenc celestial. La gran roca on hi ha la ciutat antiga es troba a mil metres damunt del mar. A la vessant del riu Huécar resten penjades les famoses "casas congaltes" amb balconades de fusta. Al bell mig de la Vila i a la Plaza Mayor, la Catedral amb una façana molt original començada edificar el segle XII on hi ha tots els estils. JOAQUIM AMARGANT

Atura't-hi un minut: Aranjuez quadricular
Aranjuez, a quaranta minuts en tren de Madrid, és molt coneguda per la música que va dedicar-li el mestre Joaquín Rodrigo i també on va viure els últims anys i morir el 1931, quan pintava els seus jardins, Santiago Russiñol. Ciutat amb carrers quadriculars amb cases i edificis de la mateixa alçada i estil que no passen de dos pisos, no sembla que siguis a Castella. Els rius Jarama i Tajo passen per la ciutat. Aquest últim es converteix en llac al seu pas pels jardins reials menats a construir, en bona part, per Carles I al 1540. Al 1561 Felip II fa construir el Palau Reial. Un Palau Reial que va ser près per les flames en dues ocasions, una al 1660 i l'altre al 1665. A l'hivern els arbres que envolten els jardins i el palau estan despullats de fulles i fa que l'entorn sigui una mica trist. Però això no deixa que el migdia nombrosos visitants hi passegin després d'anar prendre el vermut i unes quantes tapes als nombrosos bars i cases de menjar de la Vila. J.A.

La fitxa PRESSUPOST: Tren Barcelona-Saragossa-Sigüenza-Madrid-Cuenca-València-Barcelona, 100 euros. Allotjament tres nits: 75 euros.

De la Protestant Ginebra a la Catòlica Cremona

Vista del llac que hi ha als voltants de la localitat francesa d’Annecy.

De Barcelona, en Easyjet, volem direcció a Ginebra, a la Confederació Helvètica. És un dia clar d'hivern quan volem per damunt dels Alps. Hi ha poca neu, però l'espectacle és fantàstic. En sobrevolar el llac Leman els raigs de sol del migdia el converteixen en una estora platejada. Ja arribats a Ginebra, ens n’adonem que l'aeroport es troba a deu minuts de tren escassos de l'estació de Cornavin, al centre. I abans d'anar l'alberg fem un tomb pel pas-seig del llac amb els ponts que travessen els dos rius que parteixen la ciutat: l'Arve i el Roine.

Ginebra forma part des de el 1815 de la zona francòfona de la Confederació i és seu de la Creu Roja, les Nacions Unides, l'Organització Mundial de la Salut, la de les Telecomunicacions i la de Metereología, entre altres. Al segle XVI Ginebra fou el centre del calvinisme i era considerada la Roma Protestant. Ara el 46 per cent dels seus 196.000 mil habitants són d'origen estranger. Això es pot veure en fer-se fosc davant el McDonalds que hi a la Cours de la Rive i també pels nombrosos restaurants de totes les ètnies que hi ha a l'entorn de l'estació de Cornavin.

De la petita i tronada estació de trens d'Eaux-Vives surten els trens i autobusos cap a Annecy, una població francesa a cinquanta quilòmetres de Ginebra, molt aprop dels Alps, que forma part del departament de l'Alta Savoia. Gran descoberta, amb un casc antic molt ben conservat i canals d'aigua procedents del riu Thiou, el qual desemboca al gran llac que hi a les afores de la ciutat. A Annecy hi ha molt de turisme, tant l'hivern com l'estiu. Els llocs recomanables a visitar són: El palau de l'Isle del segle XII -el monument simbòlic de la ciutat i un dels més fotografiats de França-; el Castell d'Annecy, antiga residència dels contes de Ginebra, i la Catedral de Sant Pere del segle XVI amb un esplèndid orgue. Val la pena també passejar a la posta de sol pels carrers Sainte-Clare i Royale, amb els seus arcs romànics, els antics pous i jardins. El diumenge hi ha un mercat on es pot trobar tots els productes de la pagesia de l'entorn, sense oblidar els formatges. Des de l'Alberg Annecy, a la Rute de Semnoz, es gaudeix d'unes vistes explèndides al llac. A les afores hi ha el monestir de la Visitació, fundat al 1610 per Sant Francesc de Sales i a l'església s'hi troben les seves relíquies.

Sortim d'Annecy amb autobús per travessar el túnel del Montblanc passant per Chamonix. Són onze quilòmetres i 600 metres. Quan deixem el túnel enfilem la baixada per la Vall d'Aosta; ja som Itàlia. Al fons, com un quatre pintat, la muntanya blanca, el Montblanc. I ja som a Aosta ciutat, que es troba el bell mig de la vall i va ser fundada pels romans a l'any 25 a.C. A la seva esquena hi ha el túnel del Gran Saint-Bernad, porta de Suïssa, i a mida que anem baixant, per l'esquerra, es poden veure el Matterhorn o Monte Cervino i el Monte Rosa, tots dos de més de quatre mil metres d'alçada. Després de fer escala a Milà, amb el tren arribem a Piacenza, a prop de Cremona, a la Llombardia. És un petita ciutat on hi ha una bona mostra de l'arqutectura del Renaixement farcida de palaus, esglésies i teatres. A tres quarts d'hora en tren hi ha Cremona, setanta mil habitants. Destaca la seva catedral, d’estil llombard. La Torre del campanar, el Torazzo, és el més gran d'Itàlia amb 112 metres dalçada. La façana és de marbre, amb columnes aguantades per dos lleons. A part de la catedral hi ha vint esglésies per visitar i catorze palaus i deu museus. Cremona és de les poques ciutats italianes on el trànsit de cotxes no ofega els ciutadans que hi viuen ni els visitants.

La tornada la fem des de Bèrgam, amb Ryanair, per deu euros, a Barcelona. JOAQUIM AMARGANT

Atura't-hi un minut: Aosta
Aosta és una vila de 35.000 habitants a la Regió de la Vall d'Aosta. D'entrada no en donaries ni cinc, però a mida que s'entra al centre històric et va agradant més i més. La millor hora per visitar-la a l'hivern és a partir de les deu del matí, quan el sol treu el cap de les altes muntanyes de l'entorn o en fer-se fosc, quan la gent surt a comprar o passejar. Si entrem a la Vila pel sud el primer que trobem és l'Arc d'August, molt ben conservat i que data de l'any 25 a.de C., el mateix any de la seva fundació.Seguint la Via Sant Anselmo arribem a la Porta Pretòria amb el seu pont Romà i doble renglera de muralles. A la dreta s'hi troba el teatre romà de 22 metres d'alçada i en l'arribar a la Plaça Joan XXIII, on hi ha la catedral,també el Fòrum, molt ben conservat, amb sostre de voltes. La Catedral es va començar el segle IV fins arribar a la façana del neo-clàssica del 1848, passant per tots els estils. El que és bonic de veure és la Plaça Chanoux amb el seu palau neoclàsic del 1839 i l'Ajuntament, anomenat Hotel des Etats. J.A.

La fitxa
PRESSUPOST: Avió anar i tornar, 30 euros. Tren i autobús, 45 euros. Allotjament cinc dies en Albergs públics, 100 euros.

Galícia i el Xacobeu

Vista espectacular de la catedral de Santiago de Compostela.

Vés per on, em va venir el rampell d'anar a Galicia pel desembre coincidint amb l'acabament de l'any Xacobeu. Cada dia, des de l'aeroport del Prat surten vols de Ryanair o Vueling a Santiago de Compostela. Enguany els avions anaven plens de gent, molts catalans, però sobretot gallecs que tornaven a la seva terra a veure els seus parents. Ja feia dies que els trens que anaven a Galicia havien esgotats tots els bitllets.

El primer que em va "xocar" en arribar a la Plaça de l'Obradoiro va ser veure molts dels que havien fet el Camí de Santiago guarnits amb capes marró, bastó i una carbasseta com els antics pelegrins de l'Edat Mitjana. Però molts eren personatges estrafolaris que parlaven llengües diferents que jo no entenia i que feien cabrioles davant la Catedral. La nit de Cap d'Any les campanes de la Catedral varen tocar les dotze campanades amb unes mil persones a la Plaça bevent cava i cridant mentre començava un espectacular foc d'artificis. S'acabava l'any del Jubileu -d'anys Xacobeu se'n celebren catorze cada segle coincidint en els anys que el 25 de juliol, diada de Sant Jaume, cau en diumenge-.

El Camí de Sant Jaume és una ruta molt antiga anomenada dels Estels abans que arribés el Cristianisme. Els antics en deien així perquè anava de Llevant fins a Ponent i de nit els caminants s'orientaven per la Via Làctia. El bisbe gallec Teodomiro va descobrir al segle IX un sepulcre on suposadament hi havia enterrat el cos de Sant Jaume, portat en vaixell des de Palestina. El lloc on van trobar el sepulcre es deia Campus Stelle, d'on ve el nom Compostela. A partir de llavors el Camí dels Estels va ser anomenat Camí de Sant Jaume i una munió de pelegrins van arribar a Santiago, molts a la recerca d'indulgències que atorgava l'Església Catòlica. Però a Santiago també hi ha moltes coses a visitar, com per exemple el Museu de Jerusalem a l'església del convent de Sant Francesc. D'esglésies en vaig comptar catorze i de convents nou com també moltes cases senyorials que es poden visitar, per descomptat, també la Catedral.

Una mica més el nord i a la costa atlàntica hi ha la població de Muxía, on el 8 de setembre es fa el rumiatge a l'església de Nostra Senyora de la Barca. El mar sempre ha estat lligat a la vida dels gallecs. Per mar la meitat de la població gallega ha emigrat en els últims 150 anys, sobretot a Cuba i l'Argentina. El minifundisme i el no voler fer de soldat en les diferents guerres colonials d'Espanya ha fet que molts gallecs s'escampessin pel món.

A una hora en tren en direcció nord es troba A Coruña, la ciutat més gran de Galícia, el nom de la qual ve del mot celta Coryn, que vol dir "en llengua de terra". Ben bé és això la ciutat, una llengua de terra que entra al mar i formes les platges de Riazor i el port, a l'altre costat. A la punta hi ha el Far d'Hércules, últimament han urbanitzat el seu entorn amb molts espais lúdics per passejar, com també un tramvia que fa un recorregut per tot el Passeig Marítim. A A Coruña és molt recomanable visitar la plaça major amb l'edifici del Palau de l'Ajuntament,com també l'església del convent de Santo Domingo. Dues poblacions recomanades a visitar són Allariz, a prop de Orense, amb els seus carrers aportalats i Ortigueira, a la costa cantàbrica, amb el seu port natural i que es celebra cada any el festival de música celta. També amb tren es baixa cap al sud per visitar Pontevedra a l'estuari del riu Lérez amb les seves Rías. De tornada a casa es pot agafar l'avió a Vigo o també entrar a Portugal on Ryanair vola cada dia a Barcelona molt bé de preu. JOAQUIM AMARGANT

Atura't-hi un minut: Pontevedra
Pontevedra està edificada al marge esquerra del riu Lérez a l'estuari del mateix nom que desemboca a l'Atlàntic. Com totes les ries, el matí l'aigua s'endinsa mar endins per tornar aflorar a la tarda-nit: el plenamar. Fins el 1936 la ciutat de Pontevedra bullia de vida social i política per la seva activitat industrial. Després de la guerra tota la indústria va anar a Vigo quedant Pontevedra com a ciutat de serveis. Això es pot veure amb la gran quantitat de botigues dels seus carrers; llàstima dels edificis de set o vuit pisos que ofeguen a la gent que hi passa. El pont més antic és el del O Burgo, però se'n han fet dos de nous que porten gent i cotxes a l'altre riba, on hi ha la ciutat esportiva. Travessant el pont de A Barca, de vianants, es pot seguir un camí que s'enfila a dalt d'un turonet on hi ha el monestir benedictí de Sant Salvador de Lérez edificat el segle X. Des el seu claustre renaixentista és pot veure una magnifica vista de la ciutat. A l'altre costat del turó també hi ha un altre monestir benedictí, el de Sant Juan de Poio. JA.

La fitxa
PRESSUPOST: Avió Barcelona-Santiago i Oporto-Barcelona, 100 euros. Allotjaments en hotel, quatre nits, 100 euros. Tren, 25 euros.

El Llac Maggiore i Hemingway

Illes Isola bella i Isola Madre, al llac Maggiore.

L'escriptor nordamericà Ernest Hemingway i premi Nobel de literatura, va deixar la seva petjada al llac Maggiore, a la regió del Piemont, al nord d'Itàlia. En aquesta ocasió, el nostre viatge serà a l'entorn dels indrets on ell va viure quan era soldat a la Primera Guerra Mundial i també quan va escriure la seva novel·la Adéu a les armes.

Sortim de Barcelona amb Ryanair fins a Bèrgam, al Nord d'Itàlia.Amb una hora i mitja arribem aquella bonica ciutat on el jove Àngelo Roncalli, després Papa Joan XXIII, va entrar al seminari al 1892. A Milà agafem el tren fins Stresa, al llac Maggiore. És una petita ciutat turística on hi ha molts hotels de luxe, tancats ara que és hivern. En una de les terrasses, Hemingway va escriure-hi part de la citada novel·la el 1948. En el bonic Passeig Marítim d'Stresa hi ha un petit port on surten unes barques a motor per visitar les illes Borromees al mig del llac. Són tres: l'Isola Bella, amb els seus famosos jardins arran d'aigua i el Palau Borromeo; l'Isola Madre amb un meravellós jardí botànic i un palau construït a l'any 1600 i l'Isola dels pescadors, la més petita de totes amb carrers estrets, botigues d'artesania i petits restaurants que serveixen peix del llac.

Cada hora un petit vaixell fa un recorregut per el llac per recollir els passatgers que volen anar d'una riba a l'altre. El petit veixell ens porta a Verbània-Pallanza, una població de trenta mil habitants amb grans mansions aristocràtiques, ara ja molt tronades. A Verbània-Pallanza hi ha els Jardins de Villa Taranto amb el seu jardí botànic, el més important del món, en més de vint-mil varietats de plantes, com també nombrosos museus d'art religiós. És molt coneguda l'església Renaixentista de Madonna di Campagna i l'Oratori romànic del segle XI. També a Verbània-Palanza, a la terrassa de l'Hotel Milano, el 1957, s’hi va filmar Adéu a les armes amb Rock Hudson, Jennifer Jones, Vittorio de Sica i Alberto Sordi. Molta gent se'n recorda.

Llegint l'esmentada novel·la de l'Ernest Hemingway, descobrim que el personatge del tinent nordamericà que s'escapa al 1918 d'un hospital de Milà fugint de l'absurditat de la guerra amb l'infermera anglesa Catherina Ferguson, parla de si mateix: als disset anys va anar com a in-fermer voluntari al front italià. En Hemingway al 1937 també va venir com a voluntari a la guerra d'Espanya amb les Brigades Internacionals. Va caure ferit al front de l'Aragó. Ingressat als Salesians de Mataró, llavors un hospital, va conèixer un altre infermera, la Maria, catalana. La Maria de Per qui toquen les campanes està inspirada en aquesta noia.

A Intra comencem l'intinerari pels poblets de la riba del llac on hi ha nombrosos campanars d'un romànic molt auster i primerenc, com el de l'església de Laveno, a l'altre riba del llac. A Laveno es pot agafar el tren que va a Milà passant pel petit llac de Varese. Enfilant amb el petit vaixell llac amunt en direcció a Suïssa, ens aturem a Luno, on amb un altre vaixell travessem de nou el llac fins a Brissago, poble suís on Hemingway va demanar asil polític al 1918 després d’arribar-hi amb una barca havent remat tot la nit des d’Stresa. De Brissago anem amb autobús a Cannobio per admirar l'església de Santa Anna, del segle XVII, que encara conserva el seu campanar romànic. A Beveno hi ha un altre campanar romànic, el de SS. Gervasio. El mateix estil es pot admirar el del poble de Mergozzo, el petit llac qui hi ha al costat del Maggiore. JOAQUIM AMARGANT

Atura't-hi un minut: Els Borromeo i Don Carlone
Els Borromeo donen nom a les tres illes que hi ha davant d'Stresa al llac Maggiore. L'Isola Bella té 320 metres de llargada i 400 d'amplada està ocupada integrament per el Palazzo Borromeo i els seu jardí botànic que té deu terrasses amb plantes exòtiques superposades en forma piramidal amb nombroses fonts. L'illa, en l'imaginari, és com un vaixell ancorat al mig del llac pel seu disseny de proa i popa. Els Borromeo eren una família rica d'Arona de la qual va néixer el 1538 Carles Borromeo, bisbe de Milà, canonitzat el 1610. En morir havia deixat tots els seus béns als pobres. A Arona, la ciutat del llac on va néixer, es va construir al 1698 una estàtua gegantina de 35 metres d'alçada, la més gran d'Europa. En diuen Don Carlone i en el seu interior s’hi ha construït un acensor que arriba fins dalt. La seva estructura va inspirar Bartholdy per construir la famosa estàtua de la Llibertat a Nova York. J.A.

La fitxa
PRESSUPOST: Avió anar i tornar, 28 euros. Tren, 35 euros. Autobusos i vaixells, 25 euros. Allotjament, tres dies en alberg, 64 euros.

Del Rin al Mosel·la

La plaça major de l’alemanya Trier amb núvols amenaçants.

La intenció era fer el mateix recorregut del viatge que vàrem fer pel Benelux -Bèlgica, Holanda i Luxemburg- i Renània Palatinat el 1977, però ens menys dies combinant avió i tren. Aquell any Espanya i Catalunya travessaven també una greu crisi econòmica: la inflació arribava el 26 per cent i el govern d'Adolfo Suárez va devaluar la pesseta. La diferència de preus era abismal: al mercat de la Plaça de Cuba un quilo de pomes valia sis pessetes i a Brussel·les o Luxemburg en valia cent, al canvi. En aquells anys a Europa encara hi havia tres milions d'emigrants espanyols. Ara és a l'inrevés: Espanya ha acollit tres milions d'immigrants, un a Catalunya, en deu anys. Tres dècades després d’aquella primera visita, sortim amb Ryanair de Girona fins a Baden-Baden per fer la volta i tornar des de Weeze, prop d'Essen, Renània-Westfàlia. La intenció és anar a Luxemburg passant per Estrasburg, però com que a França hi ha vaga de trens hem d’enfilar Alemanya amunt direcció Saarbrücken i Trier, arribant ja de nit a la capital d’aquest petit país.

Luxemburg és la capital del gran Ducat i seu d'institucions de la Unió Europea -n’és membre fundadora-. Ens topem amb un dia gris i fred però pugem a la gran paret de la Ciutadella, des d’on es pot fer el recorregut a peu pel Chemin de la Corniche, una gran balconada que diuen és la més bonica d'Europa -s’hi pot veure tota la ciutat-. Seguint pel Circuit Wenzel es pot anar de la ciutat alta a la baixa passant per carrerons estrets fins l'estació del tren. A la part moderna de la ciutat alta es visita la catedral gòtica de Nôtre Dame; on les celebracions eucarístiques són en francès i en alemany, tot barrejat. Amb tot, a les botigues i magatzems de l'Eixample de la ciutat baixa predominen els rètols en portuguès, ja que la majoria dels seus compradors són d'aquella nacionalitat -només el 39 per cent dels luxemburguesos són nacionals del país, la resta estrangers-. No es pot deixar perdre la visita a l'Abadia de Neumünter a sota la Ciutadella i al costat del riu Alzette. Curiositat: de la Ciutadella també en diuen la dels espanyols ja que l'exèrcit i enginyers castellans en varen construir una part durant el temps que varen ocupar la ciutat, des de el 1556 al 1713, en virtut del Tractat d'Utrecht.

En tren travessem el Ducat i anem a Trier, Trèves en francès, la ciutat més antiga d'Alemanya, a Renània Palatinat, al costal del riu Mosel·la. Trier és coneguda per "la segona Roma" per la importància que va arribar a tenir durant aquella època i les restes de l'imperi romà que encara s'hi conserven. Sobretot la Porta Negre a l'entrada de la ciutat antiga, que condueix a la gran i bonica Hauptmarkt o Plaça del Mercat, amb els seus edificis de la baixa Edat Mitjana. A l'esquerra i al fons d'un carreró hi ha el Dom, la immensa catedral amb façana romànica i una part gòtica. Aquest edifici es va començar a construir fa 1.700 anys, quan Constantí l'any 311 va concedir els cristians la llibertat de religió. De l'Imperi romà, a part de la Porta Negre, es poden visitar l'Aula Palatina -ara Basílica Imperial-, Les Termes Imperials, Les Termes del Fòrum, Les Termes de Santa Bàrbara, l'Amfiteatre i el Pont Romà, tot en molt bon estat. Trier també és coneguda perquè hi va néixer al 1818 el filòsof i redactor del Manifest Comunista, Karl Marx. A l'última part del viatge resseguim amb tren el riu Mosel·la amb les seves vinyes ben treballades als turonets als costat de la riba fins arribar a Koblenz, a la cruïlla de Rin. JOAQUIM AMARGANT

Atura't-hi un minut: Koblenz, a la confluència
Koblenz, a noranta quilòmetres de Colònia. El seu nom originari ve del llatí confluente, confluent, suposadament perquè en el triangle de la ciutat vella s'uneixen els rius Mosel·la i el Rin. En aqull indret hi ha un gran monu-ment edificat al segle XIX per commemorar la unitat germànica d'Otto Von Bismark. En sobresurt una estàtua amb el rei Guillem d'Alemanya dalt de cavall. A l'entorn, una gran bandera Alemanya juntament amb les de cada land alemany. Totes les esglésies d'aquella part d'Alemanya tenen la petjada que hi va deixar l'imperi romà reflectit en el seu personal estil. La més impressionant de les esglésies i catedrals d'estil romànic barrejades amb el gòtic és la Basílica de Sant Kastor, al costat del Rin on ara s'ha construït un aeri que porta els viatgers a l'altre costat, on hi ha la fortalesa d'Ehrenbreistein. Impressionant també és la de Herr Jesu Kirche, com també la de Sant Josef. En total en són vuit. J.A.

La fitxa
Avió d’anada, 25 euros; tornada 16. Tren per Alemanya i Luxemburg: 90 euros. Allotjaments albergs 5 dies: 110 euros.

El País Basc i Cantàbria, del ferro a una nació

Penya-segats a Zumaria i Deba, al País Basc.

La primera vegada que vaig anar al País Basc el 1969 i els bascos acabaven de sortir d'un estat d'excepció; la gent estava atemorida. Vàrem demanar a una cambrera de l'hotel de Bilbao que ens dies unes paraules en basc i hi va accedir: en una habitació i d'amagat ens les va dir i va fugir corrents per por a ser descoberta. Eren anys de repressió.

Ara arribem a Bilbao amb tren. La ciutat ja no té la grisor ni la tristor d'aquells anys. És una ciutat lluminosa, plena de vida, coneguda arreu pel Guggenheim. Els carrers de la part vella es parla bastant el basc, sobretot entre els joves, però també l'àrab de l'última inmigració. A l'Eixample hi predomina el castellà, degut a la gran immigració castellana, asturiana i gallega que, a partir del 1876, amb l'acabament de l'última guerra carlina i amb la implantació el liberalisme econòmic, va anar a viure a aquestes terres. A partir d'aquells anys i amb la restauració borbònica a Madrid, amb el rei Alfons XII, el futur de tot el País Basc es va decidir al Congrés de Di-putats amb la supressió dels Furs, que els reis castellans havien de jurar a l'arbre de Guernica des de l'Edat Mitjana.

Amb l'Euskotren sortim de Bilbao amb direcció a Sant Sebastià. Travessem les poblacions industrials de l'interior de Biscaia, com Basauri, Durango o Èibar, fins arribar a Deba, a la costa i la Ria. Aquesta població ara viu del turisme però abans era una població pesquera i del seu port sortien les mercaderies castellanes a Europa. La costa entre Deba i Zumaia l'han declarat bisop marí i està considerada un dels punts de més bellesa de la costa cantàbrica pels seus originals penya-segats i l’anomenat flysch -apareixen unes roques en forma de crestes d'origen volcànic quan la mar baixa-. És recomanable pujar a l'ermita de Sant Elm de Zumaia i seguir els camins fressats als cims dels penya-segats. Impressiona. A sis quilòmetres de Deba, a la muntanya, es pot visitar el poble d’Itziar on es troba el santuari de la Verge del mateix nom. Aquí, diumenge el matí, veig com l'Ertzaintza retira unes pancartes posades a la nit on hi havia pintats els rostres de presos abertzales.

Zarautz es troba a pocs quilòmetres i és un població que viu del turisme amb les seves platges de sorra fina poc fondes i d'ones llargues, ideals per practicar el windsurf. Sant Sebastià, que és la capital de Gipúscoa, és una ciutat senyorial on la burgesia basca i castellana hi pas-sava l'estiu. Assetjada i conquerida durant uns anys a principis del segle dinou, per anglesos i francesos, a la part vella tan les tabernes com els carrers bullen de gent. La platja de la Concha, el Monte Urgull, el Monte Igeldo... són indrets a visitar per gaudir des de els seus cims d'una meravellosa panoràmica de la ciutat i el mar.

Agafem la Renfe de via estreta que travessa tota la costa cantàbrica fins al Ferrol a Galícia. Baixem a Colindres, un poble costaner de Cantàbria amb la seva Ria, a peu o amb autobús a pocs quilòmetres hi ha el poble de Laredo amb la seva llarga platja de sorra fina amb un gran passeig marítim que es va estrenyent cada vegada més fins que la punta arriba al mar. Cada deu minuts surt una petita embarcació que porta a la badia de Santoña. El primer que s’hi veu és el fort, que fins el segle vint va gaudir d'un gran relleu per la seva situació estratègica: cap vaixell de guerra podía entrar a la badia, abans era enfonsat pels seus canons. Ara, com moltes de les poblacions costaneres càntabres, viu del turisme de platja. JOAQUIM AMARGANT

Atura't-hi un minut: Laredo
Laredo és una població que actualment viu del turisme, onada iniciada als anys seixanta. Es pot veure amb els seus alts edificis arran de platja que ofeguen el poble pesquer que havia estat sempre. Crida l'atenció un llarg túnel de 221 metres sota el Mont Atalaya construït el 1863 per poder anar a la platja des de l'altre costat del poble. A l'Atalaya també hi ha el Fort Rastrillar que juntament amb el Fort de San Carlos de Santoña, tanca la badia i protegia la població de possibles desembarcaments de vaixells enemics. Les edificacions daten del segle XVI i ara són llocs de passeig i gaudir de bones vistes. A dalt de tot de la vila vella hi ha l'església de santa Maria de la Asunción, d'estil gòtic. Molt a prop encara es conserva la casa on hi van fer estada al seu pas per Laredo els Reis Catòlics. A l'altre costat del poble hi ha el Convent de San Francisco on durant tres-cents anys l'ordre franciscana hi va tenir seu.

La fitxa
PRESSUPOST: De Barcelona a Bilbao en tren: 20 e. Avió Ryanair Santan-der-Barcelona: 25 e. Euskotren i Feve: 35 euros. Albergs 5 dies: 125 e.

El País de Gal·les

L’imponent castell de Conwy, edificat pel rei anglès Eduard I.

Cercant un llibre per llegir em cau a les meves mans La Ciutadela de l'escocès A. Joseph Cronin. El volum, que va ser publicat a Anglaterra al 1937, parla d'un metge, Andrew Manson, que comença la seva tasca als poblets de les valls mineres de Gal·les a principis del segle XX. En llegir-lo em venen ganes d'anar a Gal·les seguint les petjades del Dr. Manson, de manera compro bitllets low cost i des de Girona em desplaço a una de tantes ciutats Ryanair, Liverpool, per tornar després del recorregut per Gal·les, a la també ciutat anglesa de Bristol.

En tren sortim de Liverpool fins la ciutat gal·lesa de Llandudno, a la costa nord del país. A Llandudno els rètols dels carrers i de les botigues estan en gal·lès, què és una llengua d'origen celta que encara es parla a molt indrets de Gal·les -cosa que no passa a Irlanda, on el l'irlandès gairebé ja ha desaparegut per donar pas a l'anglès-. La ciutat em sorprèn pels seus carrers amples, cases victorianes de planta baixa i dos pisos i farcida de grans i petits hotels. Una típica ciutat estiuenca del segle XIX, on per poques lliures es pot trobar un bon allotjament. Malgrat el vent que sempre fa és molt agradable passejar per la ciutat i pujar a dalt dels penya-segats per albirar bona part de la costa nord gal·lesa.

A peu, vorejant la costa, o en tren es pot anar a Conwy, a la desembocadura del riu. A Conwy hi ha l'imponent castell edificat pel rei anglès Eduard I. La ciutat encerclada per el mar i les muralles va ser un bastió del comerç anglès en la qual els gal·lesos, si volien entrar al seu país, per força havien de comprar als comerciants anglesos. En direcció a la costa atlàntica visitem Bangor, amb el seu castell edificat fa 150 anys fet de pissarra i que sembla un pastís dissenyat amb molt mal gust. Des de Landudno i en tren es pot anar a les antigues valls mineres de Betws-y-Coed i Bleanau. Val la pena. I d’aquí, també en tren, anem cap el sud, a Swansea i Llanelli. La pluja i el vent impedeix visitar aquestes dues ciutats costaneres, però pel que ens diuen no ens perdem gran cosa.

Amb un sol que estavella arribem a Cardiff, Caerdydd, en gal·lès, la capital des de 1955. Ens sorprèn ja que és molt bonica, amb una vida nocturna entre teatres, sales de concerts i terrasses plenes de gent de totes les edats que omplen la gran rambla, la Queen Street, ara sols per vianants com també tota la part antiga de la ciutat. A Queen Street hi ha un parc i al seu costat s’hi troba el castell edificat el segle XIII al damunt d'un antic campament romà. És una barreja d'estils de diferents èpoques com mai ningú s'atreviria a fer-ho. Enfilant un llarg passeig al costat del riu arribem al port, molt animat a l'estiu amb nombroses parades de menjar i beure i concerts. Aquest port va ser molt important perquè aquí és on es carregava el carbó procedent de les mines que hi ha ben a prop. Amb el tren es pot arribar a les muntanyes i les valls d'Alberdare, Merthyr Tydfil o Rhymey, on hi va haver fins a finals dels anys vuitanta les grans mi-nes de carbó que donaven feina a la majoria dels seus habitants, tal com explica el llibre esmentat abans, La Ciudadela, i que la primera ministra Margaret Thatcher va fer tancar. JOAQUIM AMARGANT

Atura't-hi un minut: Blaenau-Ffestiniog
Des de Llandudno-Junction cada hora surten trens en direcció a Blaenau-Ffestiniog que pugen per les muntanyes del nord de Gal·les on hi ha les mines de pissarra. Tant al poble com a la vall durant molts anys la gent havia viscut de treure les plaques de pissarra de l'interior de les mines, amb condicions de treball molt dures. És interessant visitar Llechwedd Slate Caverns: hi ha dues obcions per visitar les mines, un tren petit o l'acensor.Al Gloddfa Ganol Slate Mine es poden veure per mitjà d'unes representacions tots els espectes del treball en les mines. Aquí es van amagar els quadres de la National Gallery de Londres durant la segona guerra mundial. De la mateixa estació de tren, a l'estiu, cada dues hores surt un petit tren miner de vapor, ara turístic, que arriba fins a Porthmadog,a la costa oest travessant les muntanyes on hi havien les antigues mines. J. A.

La fitxa
Pressupost: anar i tornar en avió, 52 euros. Tren, 100 euros. Cinc dies d'allotjament en albergs i petits hotelets.120 euros.

Castella, terra de castells i sants

Castell de la Mota, a Medina del Campo.

He tornat en tren a terres castellanes. Som al mes de juny i començo la meva ruta a Frómista, província de Palència. Recolzat en una de les rescloses del Canal de Castella i a punt de tirar una fotografia, se m'acosta un home amb bicicleta i em pregunta que sé del Canal de Castella. Li dic que és una obra que va començar al 1759 per encàrrec del Marqués de la Ensenada i que va d'Alar del Rey fins a Valladolid superant l'aigua que porta nombroses rescloses en els 207 quilòmetres del seu recorregut. M'explica que fa sis dies que va sortir de Burgos amb bicicleta per fer el Camí de Santiago acompanyat de la seva dona que va en cotxe i a les nits hi dormen a dins. Una manera de viatjar. D'altres, com els nordamericans que trobo per camí, s'allotgen en hostals o albergs. Deixant enrera Frómista amb les seves esglésies romàniques, enfilem amb la bicicleta el Canal de Castella avall en direcció Palència. Amusco, Ribas de Campo -amb el monestir de Santa Cruz de Zarza del 1176- i Husillos són poblets que trobem pel camí, durant el qual les esglésies romàniques sobresurten de les extenses planúries sembrades de blat. Els colors de les abundants flors trenquen la monotonia del camí. Poc abans d'arribar a Palència s'alça majestuós el castell de Los Sarmientos, dalt d'un cim, a la localitat de Fuentes de Valdepero.

Entrant a Palencia, a l'esquerra, trobem la gran dàrsena, o petit port, on arribaven les embarcacions que feien el recorregut pel canal, el camí de Sirga. Ara ho fan com a passeig turístic quan arriba el bon temps. El riu Carrión i Grijota passen per Palencia formant el gran Parc de les Aigües, un munt de passadissos d'aigua on s’hi pot fer de tot: pescar, banyar-se, anar amb barca, footing, passejar, bicicleta. És un dels espais verds i aquàtics urbans més grans d'Europa. Enfilant canal avall es pot visitar Venta de Baños, Dueñas, que fins el segle XVIII estava envoltada de muralles. Ara sols en queden les restes, fins arribar a Valladolid, on l'acabament del Canal coincideix amb una dàrsena que aboca les aigües al riu Pisuegra.

A 28 quilòmetres al sudoest de Valladolid trobem la població de Tordesillas, amb nou mil habitants, on passa el riu Duero. Tordesillas també és una de les joies que cal visitar pels seus conjunts històrics: la Plaça Major, del segle XVII, perfectament quadrada, amb edificis de dos pisos i l’Ajuntament; típica plaça castellana. Trobem també el Monestir de Santa Clara edificat damunt d'un palau mudèjar manat construir pel rei Alfons XI el 1340, després de vèncer als àrabs en la batalla del Salado. Els amants de l'art religiós no poden deixar de visitar les esglésies de San Antolín, Santa María, San Pedro i l'església de Santiago. Cal dir, però, que totes aquestes poblacions castellanes no s'han escapat del boom immobiliari dels últims anys i que al seu entorn s’han construït nombroses urbanitzacions, trencant l'harmonia paisatgística.

En direcció sud i a 52 quilòmetres de Valladolid, es troba Medina del Campo, amb el seu famós castell de la Mota aixecat damunt d'un turó, on es trobava el primerenc nucli edificat. Val la pena pujar el turonet a la posta de sol ja que els seus rajos envermelleixen les parets del castell construït de per si amb maons vermells. El castell és un dels més grans que encara es conserven i està declarat Bé Cultural. La Colegiata de San Antón i el castell són els monuments més importants de Medina del Campo. Es troben molt a prop de la Plaça Major. D'estil gòtic finalista, la construcció és complexa ja que hi podem trobar estils que van dels segles XVI al XVIII. A l'interior de la Colegiata es troba l’anomenat Pendón -una mena de bandera de l’Edat Mitjana- dels Reis Catòlics.

Atura't-hi un minut: Ávila
Amb el tren, venint de Valladolid, a la llunyania es comencen a veure ls muralles d'Àvila. Les recordo per la pel·lícula Orgullo i pasión, d’Stanley Kramer, on es relata com un grup de guerrillers, el 1810, durant l'ocupació napoleònica, intenten que un gran canó no caigui en mans franceses. Però més important que això és que a Ávila hi va viure Santa Teresa de Jesús. Va néixer el 1515 aprop d'Àvila, a Gotarrendura. Al lloc on hi havia la casa on va viure de petita ara hi ha el convent de Santa Teresa. El convent, d'estil gòtic, es pot visitar amb un guia. Els que hem anat a les trobades de Taizé, encara ens ressonen aquells versos de Santa Teresa: «Nada me turbe, nada me espante, quien a Dios tiene nada le falta». Un altre edifici que es pot visitar és la catedral d'estil gòtic del Salvador, edificada el segle XII amb disseny militar, ja que es troba aprop de la porta principal de les muralles que encerclen la ciutat.

Toscana i Umbria, a Itàlia

Aspecte de la zona central de Perugia, a la regió de l’Umbria.

Principis de primavera. Un vol de baix cost de Ryanair ens porta a Bolònia, anomenada "la ciutat roja" per la vermellor de les seves teulades i perquè fins el 1999 va ser un bastió del PCI, el Partit Comunista Italià, i les formacions que van seguir després de la seva desaparició. Bolònia sempre es posava de model com ha de ser una ciutat. Va ser durant molts anys la millor ciutat d'Itàlia humanament i urbanísticament, com també la primera en què el vianant va tenir prioritat davant del cotxe.

Bologna la Dotta, anomenada així perquè va tenir la primera universitat del món al 1088 i Bologna la Grassa per la seva excel·lent cuina. En el nostre pas per la ciutat vàrem poder gaudir d'uns quants monuments com les Torres inclinades dels Asinelli i Garisenda, la Basílica de Sant Petrònio a la Piazza Maggiore, el Palau municipal i el Palau Podestà i encara més esglésies en un ambient de molt de tragir pels carrers, ja que era dissabte el vespre.

A una hora de tren arribem a Florència, Firenze en italià, la capital de la Toscana, la ciutat dels Mèdici i del Renaixement, on el toscà va esdevenir la base de la llengua italiana. Florència, per a mi, a mida que passen els anys ha seguit el camí de la majoria de ciutats italianes: el cotxe ho ha envaït tot i resta poc espai per els vianants. La ciutat, això si, ha recuperat el tramvia que comença i acaba davant l'estació del tren de Santa Maria Novella. Els diumenges a l'entorn de la fortalesa que hi ha al darrera de l'estació de tren es desplega un mercat de mobles antics i d'antigalles de totes les èpoques. Tot i ser objectes molt tronats tenen els seus compradors. Dos fets que em varen cridar l'atenció: la gran quantitat de joves estudiants que havien escollit com a viatge de fi de curs visitar la ciutat -a la tarda, un cop cansats de tantes explicacions, feien gatzaran en les nombroses places-. L'altre fet que va trasbalsar la vida de la ciutat va ser la visita del primer ministre Silvio Berlusconi instal·lat a l'Hotel Nazionale al costat del riu Arno. Durant tot un dia es va tallar la circulació de vehicles i vianants; una part de la ciutat on uns centenars de manifestants ja l'esperaven per dir-li «quatre coses». Molt aprop del Nazionale hi ha el Ponte Vecchio, el més antic de la ciutat i construït en època tardana per els etruscs i que els alemanys en la seva retirada al 1944 va ser l'únic que no varen destruir, sembla ser, per ordres del propi Hitler.

Deixem la ciutat de santa Maria de Fiore i del David de Miquel Àngelo per endinsar-nos a la regió de l'Umbria fins arribar a la ciutat de Perugia molt aprop del Llac Trasimè. Es pot dir que són dos ciutats: la de baix al pla amb l'estació de tren de Fontivegge i la de dalt, històrica, penjada al cim. Les uneix des de fa poc un curiós i pràctic minimetro -un euro, un quart d’hora- que corre per un aqüeducte que s'aguanta per uns pilars amb set estacions penjades. Perugia conserva importants i nombrosos restes antics com l'Arc d'August i la Porta Marzia i en bona part encara es conserven les muralles que l'encerclen. La part medieval està molt ben conservada i s'ha convertit en espais per a vianants on es pot passejar per gaudir dels seus palaus i esglésies. La Galeria Nacional d'Umbria, el Museu arqueològic, el Museu de l'Opera del Duomo, l'Acadèmia de Belles Arts o el Museu històric de Perugia. Per un pont en forma d'aqüeducte es pot passar d'una part a l'altre de la ciutat a peu vorejant cases molt antigues i amb molt bones vistes a cada costat -al fons es pot veure el riu Tíber-. El nostre destí per agafar l'avió de tornada, és Roma, però abans passarem per Assís.

Atura't-hi un minut: Assís, la ciutat de Sant Francesc
A pocs quilòmetres de Perugia es troba la ciutat d'Assís, penjada d’un turó. Des de l'estació es travessa la ciutat no-va fins un camí de vianants de rajoles vermelles amb milers de noms gravats. El primer que es veu és la gran Basílica de sant Francesc d'Assís, lloc de pelegrinatge. Els carrers i les cases del poble s'han restaurat després del terratrèmol de 1997. Totes les cases, les esglésies i els estrets carrers semblen de postal i hi ha una gran serenor a certes hores; només se sent piular els ocells. Francesc, el fill d'un comerciant ric, hi va néixer al 1182 i va morir a santa Maria dels Àngels. Però abans es va presentar davant el Papa Inocenci III per presentar-li la seva reforma evangèlica basada en l'aus-teritat i el servei als més desvalguts. Hi ha quatre esglésies: Santa Maria Maggiore, la Catedral de Sant Ruffino, l'església de Santa Clara i la de Santa Maria dels Àngels. A dalt de tot del poble i damunt d'una roca s'alça majestuós el castell medieval de la Roca Maggiore.

La fitxa
Pressupost: Avió, a través d’una oferta de Ryanair 25 euros, Trens regionals: 45 euros. Quatre dies allotjament en albergs: 80 euros.

D’Al-Andalus al Marroc

La muralla que encercla la ciutat antiga de Fes.

Retornem de nou al Marroc però en aquesta ocasió seguint les petjades dels andalusos musulmans, que entre els segles XIV i XVII deixaven enrere la península ibèrica per a retornar a Rabat o Fes. El vol de Girona a Màlaga costa vuit euros amb Ryanair i de Màlaga cada hora surt un autobús en direcció a Algeciras, on es pot fer el salt en vaixell a Ceuta i Tànger. Al port d’Algeciras comencem a tastar el que serà el recorregut pel Marroc, una persecució constant per vendre'ns coses. Comprem bitllets per saltar a Tànger. No seguirem, per tant, el camí que feien els musulmans andalusos expulsats de Màlaga o Granada a partir del 1493: ells retornaven per Melilla, on els seus compatriotes bandolers els esperaven per robar-los els diners i les joies que portaven. Poc han canviat les coses amb el pas dels segles perquè en arribar a Tànger ens diuen que amaguem bé la cartera i vigilem les nostres motxilles.

Tànger és una ciutat que ha crescut molt últimament i que durant anys havia tingut un estatus especial; el Cap Espartel sempre ha estat desitjat per molts pobles que hi han deixat la seva petjada: fenicis, cartaginesos, romans, anglesos, francesos, alemanys i entre 1940 i 1945 espanyols. El més rellevant de veure de Tànger és la construcció anomenada Kasbah i la gran mesquita, on només poden entrar musulmans.

El millor mitjà per viatjar al Marroc és el tren i amb aquest transport anem fins a Rabat, en departament de primera. Sortim mitja hora tard i durant el trajecte acumulem una hora i mitja més de trajecte. La gent s'ho agafa amb resignació; aquí el temps es mesura d'una altra manera. Finalment arribem a Rabat, una de les quatre ciutat on té residència el rei del Marroc. Noto la ciutat molt més desendreçada que el 1971, més bruta i deixada, amb molta més gent vagant pels carrers. S'han construït molts barris perifèrics on molta gent hi va a parar fugint de la misèria del camp; venen a Rabat a provar sort.

Fem un tomb al matí per la part moderna de l'avinguda Mohamed V fins el Palau Reial i veiem com les voreres estan ocupades amb els cotxes del personal que treballa als diferents ministeris i les casernes militars. Hem de passar pel mig del carrer per anar al Xellah, l'antiga necròpolis construïda pels cartaginesos i després ocupada pels musulmans marenís. Tota l'antiga ciutat, ara en ruïnes i envoltada d'una gran muralla, és un oasi de pau i tranquil·litat ple de plantes exòtiques i nius de cigonyes. Entrant de nou a la ciutat entre muralles, a la Plaça Golàn, veiem la catedral catòlica de Sant Pere de Roma, de 1930 i oberta a tothom. A la Kasbah o ciutat antiga, hi ha la fortalesa dels udaies, on es va instal·lar tota la població extremenya d'Hornachos, expulsada el 1610 pels reis castellans de la península ibèrica. Les muralles que donen al mar, a la desembocadura del riu, les van construir els musulmans andalusís també expulsats. A l'interior els carrers són estrets, amb les cases pintades de blau i blanc estil andalús.

En tren sortim per anar a la ciutat imperial de Fes, per a mi la més bonica del Marroc. Resseguim la gran muralla. Vigilada per la guàrdia especial, es pot veure que sobresurt un dels tants palaus de la monarquia alauita. Per la porta principal entrem a la Medina, on es poden visitar les nombroses mesquites, palaus i escoles alcoràniques que hi ha. També disset sinagogues. A la part dreta del riu que travessa la ciutat s'hi van instal·lar vuit mil famílies andaluses musulmanes expulsades d'Al-Andalus. No perden l'esperança de tornar: a dins de casa, ben amagada, conserven la clau del seu antic immoble per si un dia poden fer-ho. JOAQUIM AMARGANT

Atura't-hi un minut: La torre de Hassan, a Rabat
A les afores de Rabat i davant el riu Bou Regreg hi ha -al damunt d'un petit cim- el que havia de ser la mesquita més grans del món, l’inici de la construcció de la qual data del segle XII. A punt d'acabar-se va quedar des-truïda per el terratrèmol de 1775. El que resta són unes quantes dotzenes de columnes de les 424 previstes per aguantar la gran nau de la mesquita.A la part alta de la gran esplanada hi ha el mausoleu de marbre blanc en que està enterrat el rei Mohamed V, mort al 1961 i que és lloc de pelegrinatge i de visita obligada pels turistes. Al costat hi ha una mesquita per homes i altre per dones obertes al públic per l'oració. Més avall de la gran esplanada hi ha un parc molt tranquil Des d’allà es pot veure una bona vista de la ciutat de Salé i a l'esquerra les muralles verme-lloses de la fortalesa dels udaies a la Kasbah. J.A.

La fitxa

Pressupost: Avió de Girona a Màlaga vuit euros i Fes-Girona 18. Cinc dies d’allotjament seixanta euros amb al-bergs i hotelets. Tren i vaixell: 56 euros.

Retorn a Al-Andalus

Alhambra amb la sierra Nevada al fons, tirada des de el Mirador de San Nico.

Des que vaig llegir fa uns anys el llibre de l'escriptor libanès Amin Maalouf Lleó d'Àfrica -on parla de la conquesta i expansió berber i àrab per la Mediterrània i d'Al Andalus- em rondava pel cap aprofitar una oferta de vols de Vueling per anar-me'n a Màlaga i començar un recorregut per terres andaluses. Ja hi havia estat, a Màlaga, el 1971, quan molts andalusos emigraven cap a Catalunya amb la maleta de fusta. En aquell moment no sabia que el segle XIX, a Màlaga, s’hi va produir una gran activitat industrial i revolucionària i que el 1933 el primer diputat comunista d'Espanya que va sortir de les eleccions era d’allà.

A prop de la ciutat, i amb el tren, que també passa per l'aeroport, es pot arribar a la Costa del Sol. Màlaga també va ser una pròspera Medina andalusí, quatre vegades capital del seu propi regne, que va decaure amb la incorporació a la Corona de Castella. Per conèixer el seu passat andalusí és recomanable visitar la Medina, anomenada Alcasava, que s'enfila damunt d'un turó a prop del mar. A l'Alcasava hi ha el castell nazarí de Gibraljaro i també les restes d'un teatre romà. Cal pensar que a l'època nazarí el seu comerç tenia un radi econòmic que arribava fins el Marroc.

La catedral de l'Encarnación va ser construïda damunt de la Mesquita Major i molt a prop també s'hi troba el Museu Picasso, ja que el pintor hi va néixer el 1881. Pels historiadors de la Guerra Civil és interessant visitar el que resta del cementiri de San Rafael, entre el Paseo de los Tilos i Conde Guadalhorce. Allà hi ha les fosses comunes de més de vint mil persones afusellades per les tropes franquistes quan varen entrar a la ciutat. També a la carretera que va a Almería les mateixes tropes van assassinar més de cinc mil persones entre dones, nens i vells. No van perdonar que Màlaga fos d'esquerres.

Sortim de Màlaga amb tren en direcció a Granada, la ciutat que per mi és la més interessant de totes les capitals andaluses. El centre modern i l'eixample, malgrat ser de reduïdes dimensions, tenen l'especte d'una gran ciutat amb carrers i passejos molt bonics. No en va els reis Carles V i Juana la Loca invertiren molts diners el segle XVI en la construcció de l'hospital reial, el palau de Carles V, la catedral i el manteniment de l'Alhambra. A la capella Reial s’hi enterraren els cossos dels Reis Catòlics. La joia de Granada per a molta gent és l'Albaicín, coneguda com l'Alcazaba Cadima que s'enfila muntanya amunt al costat esquerra d'un riuet que després va a raure al Genil, al passeig de la Rambla. A l'Albeacín hi ha unes quatre mil cases construïdes a l'època en què els musulmans ocuparen la ciutat. El segle X els Zari construïren la ciutat, els berbers van ampliar el recinte emmurallat construint nombroses fonts i a l'època nazarí, amb la creació del Regne de Granada, es va aixecar l'Alhambra. A la vall que separa l'Albeacín de l'Alhambra, penjades al costat de la muralla, encara es conserven nombroses coves, que fins fa poc servien d'habitatge. Una bona hora per visitar l'Albeacín és a la tarda, a la posta de sol, quan molta gent s'aplega al mirador de la plaça de san Nicolás per contemplar l'Alhambra, que va agafant un color rogent amb el constrast de la blancor de la neu de Sierra Morena al fons.

Quan la Granada de Boabdil el Chico va capitular davant les tropes castellanes dels Reis Catòlics, el 1492, molts dels seus habitants berbers que no varen voler convertir-se se'n tornaren amb tot el que podien cap la ciutat de Fes, al Marroc. Molts s'endugueren la clau de la seva casa de Granada per si un dia tornaven. JOAQUIM AMARGANT i BADENAS

ATURA’T-HI UN MINUT: L’Alpujarra.
A prop de Granada hi ha Sierra Nevada amb el seu pic, el Mulhacén, de 3.488 metres d'alçada, el més alt de la península Ibèrica. Al seu costat, l'Alpujarra, una comarca amb nombrosos pobles penjats a la muntanya i dels quals el més alt és Trevélez, on arriba l'autobús sortint de Granada. En visitarem un: Lanjaron, a 660 metres d'alçada sobre el nivell del mar i famós pels seus manantials d'aigua mineral. Lanjaron va restar desconegut fins entrat el segle XX en què la gent adinerada va començar a venir-hi a estiuejar. A les afores del poble i en un turó hi ha un castell construït pels almogàvers entre els segles XII i XIII i que servia d'aixopluc per la població ber-ber, que es va establir en aquell indret. El nom del poble el posaren els àrabs, Al-Lancharon, que volia dir, camp de fonts saludables.

La fitxa
Avió de baix cost, Vueling o Ryanair, 40 euros. Tren: 25 euros. Allotjament cinc dies en albergs, cent euros.

Madrid i el seu entorn

La plaza de Oriente, un dels indrets característics de Madrid.

La primera vegada que vaig anar a Madrid va ser l’agost del 1963, amb un tren de fum i quinze hores de viatge. Els departaments eren de vuit persones; tots fent giravolts per trobar la postura per tal de dormir. I precisament quan més endormiscats estàvem,entrava la policia demanant la documentació a tothom. Era l’època franquista, tots estàvem vigilats i controlats. Ara, amb l’alta velocitat, el trajecte dura menys de tres hores. Si aconsegueixes un bitllet tarifa web són 43 euros. Menys de la meitat d’un bitllet normal.

Poca cosa es pot dir de Madrid que els lectors de Valors no sàpiguen. El que m’ha cridat més l’atenció en el darrer viatge és la quantitat de gent que a tota hora, sobretot a la nit, omple bars i cafès dels carrers de l’entorn de la Plaça Major i del Sol. Per mi va ser una descoberta veure que, a part del Museu de Prado, del Centre d’Art Reina Sofia, del Museu Thyssen, també existeix el Museu del Pernil. Millor dit, molts Museos del Jamón. La Carrera de San Jerónimo n’està ple, des de la Plaça del Sol al Congrés de Diputats. Són bars amb taulells majestuosos que ofereixen als clients plats amb suculents talls de pernil a un preu molt barat. Gastronomia a banda, a qui li agradi fer un seguiment dels poetes i escriptors castellans i també politics, pot perdre’s pels carrers que van de la Ronda de Toledo i el Passeig del Prado a la Calle de Alcalá. Les plaques d’aquests carrers són de rajola de colors, amb el dibuix del personatge per il·lustrar-la. Al carrer Lope de Vega, per exemple, es conserva la casa on va viure els últims anys de la seva vida. Igual que el carrer del Turco, que és on el 27 de desembre del 1870 el general Prim, fill de Reus, va patir un atemptat de resultes del qual va morir al cap de tres dies. Els que heu llegit l’últim llibre de Noah Gordon, El Celler, podreu recordar com l’escriptor recrea l’assassinat del general Prim en el Madrid d’aquell temps i com era llavors l’estació d’Atocha, que ara fa de sortida i arribada de l’AVE.

Des del Palau Reial, que queda enlairat i en direcció als jardins Campo del Moro, es poden veure a la llunyania els grans nuclis urbans de Móstoles, Alarcón o Fuenlabrda. Jo recordo al 1963 que eren pobles petits que rebien un allau d’immigrants que fugien de la fan d’Andalusia i s’instal·laven com podien en nous blocs de pisos construïts per ells sense cap servei. El diari ABC contínuament lloava la “Paz de Franco” i “el bienestar de los españoles”, però no deia res de tot el que jo veia amb els meus propis ulls. Andalusos... però també catalans: a Madrid i el seu entorn diuen que hi viuen cent mil catalans, entre ells els cosins de la meva mare. No crec que siguin tants, però el que si sé és que tenen càrrecs a les grans i petites empreses.

Uns dels llocs que sempre havia volgut visitar quan anava a Madrid eren aquests barris perifèrics sorgits de la gran immigració dels anys seixanta i setanta: Vallecas i el Pozo del Tío Raimundo, habitats per gent procedent de diferents indrets de Castella, Extremadura i Andalusia que s’hi varen establir en aquells anys. Per fi he aconseguit fer realitat aquell somni i recordar, allà estant, les lluites obreres i veïnals d’aquells anys foscos de la dictadura. Tots aquells blocs de pisos ara estan envoltats de jardins, més o menys arranjats, però això si, ben ventilats per l’aire de la Sierra. Un altre lloc on es pot veure en què s’han convertit els camps que fins fa uns anys estaven sembrats d’enciams i verdures són les urbanitzacions del terme municipal de Las Rozas, Majadahonda o Pozuelo de Alarcón, ara plens de cases unifamiliars. Les més properes a l’estació de Príncipe Pio, de Madrid, són més luxoses i a mida que el tren avança en direcció a Las Rozas les cases es tornen més senzilles. Encongeix el cor veure tots els terrenys abandonats a l’espera que alguna immobiliària els compri per fer-hi habitatges. Madrid, malgrat l’anomenada per moltes coses, en té dues que li manquen i que cada cop són més presents a totes les capitals d’Europa: grans zones de vianants per passejar-hi sense patir pels cotxes i carrils de bicicletes, com també la possibilitat de poder-ne llogar, com passa a Barcelona. JOAQUIM AMARGANT

Atura't-hi un minut: Sierra de Guadarrama
A la Sierra de Guadarrama, a prop de Madrid, hi ha el Monestir de sant Lorenzo del Escorial en forma de graella, que es la manera en què va morir cremat el Sant. És un lloc on molts madrilenys van a passar el cap de setmana i també l’estiu, ja que té un clima molt fresc. Però dins el mateix terme municipal s’hi troba el Valle de los Caídos. El record que en tinc de la primera vegada que m’hi varen portar, al 1963, és del meu oncle, que no hi va voler entrar. Era l’època en que el prior del Monestir era el benedictí Frai Perez de Urbel, historiador castellà, amic de Franco, procurador en Corts i concejero nacional del Movimiento. El règim franquista i l’Església Catòlica eren cul i cadira. Anys més tard de la primera visita vaig saber que al meu oncle li havien portat un temps després de la guerra. Els treballs per anar escapçant la roca inicial i fer el monument commemoratiu van anar a càrrec de presos republicans als quals obligaren a treballar com esclaus a pic i pala.

La fitxa
Anar i tornar amb l'alta velocitat en tarifa web val 87 euros. Estada cinc dies en un Alberg són 22 euros dormir i esmorzar per nit. Dinars i sopars a 7 euros per àpat.

Records de Lusitània

La riba d'Oporto, amb la ciutat al fons.

La ruta recomanada d’aquest mes és per fer-la en tren sortint de nit en Trenhotel de l’estació de Sants de Barcelona en direcció a Vigo. Són quinze hores amb un tren de luxe però que es poden pagar a preu de tarifa web si s’hi esmercen uns quants esforços.

Plou, quan arribem a Vigo, i un taxi ens porta a l’estació d’autobusos per anar a Oporto, a Portugal. Durant el recorregut per la ciutat, entre pujades i baixades dels carrers, parlem amb el taxista amb un accent gallec però parlant castellà. Em ve a la memòria l’origen celta dels gallecs: sis-cents anys abans de Crist els celtes poblaren la Punta d’Europa, tal com s’anomena també Galícia. Van ser els romans els que van portar el substrat –el llatí- perquè sorgís el gallec, un idioma que ha patit pitjor sort que el català: durant l’ocupació castellana, el segle XV i XXVI, els Reis Catòlics desposseiren Galícia dels seus signes d’identitat, castellanitzant la noblesa i prohibint el gallec en documents escrits. A l’any 1500 es varen publicar les ultimes lleis redactades en gallec.

Passant per la badia de Vigo, el port em recorda també que molts gallecs immigraren a Amèrica per mar. I de seguida ja arribem a Oporto, a Portugal, territori que precisament a l’època dels romans formava Lusitània amb l’actual Galícia. Una ciutat, Oporto, que vaig visitar per primer cop el 1978, quatre anys després de la Revolució dels Clavells. En aquella època a la segona ciutat de Portugal així com a la resta del país el temps s’havia aturat; tot era vell i tronat. Ara el barri del port, per exemple, ha estat declarat Patrimoni de la Humanitat: els seus carrers que s’esmunyen amunt i avall, amb llambordes, cases velles... tenen un encís que abans no havia sabut trobar. Trobo molts turistes catalans i és que cada dia surt un vol de Ryanair de Girona a la ciutat. D’entre els monuments destaca el pont de ferro que travessa el riu Duero -edificat al 1877 per l’enginyer francès Eiffel- però la millor vista és des de la part alta de la ciutat. A la riba del Duero, vorejant el port i fins arribar a l’oceà Atlàntic, un tramvia passeja passatgers i turistes i els porta dalt de tot de la ciutat nova, a l’Eixample, on hi ha l’Ajuntament i la Plaça de La Liberdade.

Primer d’any, missa solemne a la catedral romànica del segle XIII, amb tota la jerarquia eclesiàstica. Dos descobriments: el so de l’orgue -magnífic, un dels millors de Portugal- i el claustre, amb mosaics blancs pintats de blau i relleus d’esdeveniments històrics. Des de la terrassa de la catedral es pot veure tota la ciutat, les antigues muralles i les nombroses esglésies que la coronen. Sento una veu coneguda; és una mataronina que em diu: ”No em pensava que tingues tantes coses boniques Oporto”. És veritat, en dos dies no n’hi ha prou per veure-ho tot.

Amb tren ràpid arribem a Lisboa. Ciutat de pujades i baixades amb el seu castell de Saô Jorge enfilat dalt de cim del barri de l’Alfama. Molt a prop la Seu, un grandiós monestir des de la terrassa del qual es pot veure tot Lisboa i el seu port amb el riu Tajo. A l’Alfama s’hi pot pujar en tramvia per dos indrets: el carrer que passa per la catedral romànica –que cal visitar- i que és per on passen tots els turistes o pel carrer Rua Dos Cavaleiros que surt de la Plaça Martin Moniz. En aquesta part de Lisboa malviuen en cases derruïdes i carrers bruts nombrosos ciutadans de color procedents de les antigues colònies portugueses, Moçambic i Angola. La zona de la Baixa, amb la Plaça del Rossio –oficialment de Pedro IV-, és la part més animada de la ciutat, per exemple el carrer Correiros que porta fins la Praça do Comercio, ara en obres, davant del port.
De dia es pot visitar el Mosteiro dos Jerónimos i la Torre de Belem tot passant pel pont 25 d’abril. JOAQUIM AMARGANT

Atura't-hi un minut: Lisboa de nit
Recomanem enfilar carrer amunt del teatre Nacional fins arribar al mirador que hi ha a la Rua Sâo Pedro de Alcântara. Val molt la pena, de nit. Arribats allà es pot agafar el tramvia-funicular fins la Plaça dos Restauradores, la més gran i bonica de Lisboa tot i ser moderna. Aquesta plaça està dedicada a tots els que s'aixecaren contra la dominació castellana de Felip IV al 1640, com els catalans amb la Revolta dels Segadors -però Portugal va aconseguir la independència, ja se sap-. De nit és molt bonic també passejar-se per l'entorn de l'Elevador de Santa Justa, igualment del francès Eiffel, entrant a les nombroses botigues i llibreries antigues que hi ha a la zona. J. A.

La fitxa
El tren i l’autobús de Barcelona a Vigo d’anada i tornada costa uns 120 euros. I cinc dies allotjament en pensions, uns 125 euros.

La conca minera del Rhin

Vista de les tradicionals mines d'Essen.

Avui anem a l’estat alemany de Renània-Wesfàlia, on històricament s’ha concentrat la gran indústria pesada del país. Des de fa poc s’ha obert a Weeze, a cent quilòmetres de Düsseldorf, el trànsit aeri a l’antic aeroport militar anglès de l’època de la Segona Guerra Mundial -de 1954 al 1999 aquest va ser aeroport militar de la RAF, les forces aèries britàniques, ja que aquella part del país va quedar sota jurisdicció britànica. A l’entorn de l’aeroport encara es poden veure les casernes que fins fa poc ocupaven els militars-. Ara, la catalana Girona i l’alemanya Weeze han quedat unides pels vols de Ryanair. De Weeze surten cada hora autobusos que van a Essen, Düsseldorf i Amsterdam, ja que els Països Baixos queden molt a prop.

Arribem a Düsseldorf amb un temps gris i plujós, com bona part dels dies d’hivern a Westfàlia. La ciutat va quedar completament destruïda per l’aviació aliada a la Segona Guerra Mundial i es va haver d’aixecar de nou. Malgrat el tancament de nombroses indústries pesades els anys vuitanta encara conserva una base industrial, tot i que en gran part s’ha reconvertit a ciutat de serveis i tres mil empreses internacionals hi tenen la seva seu.

Al desembre, al costat del Rhin, s’hi instal·len unes pistes d’esquí amb neu artificial on tothom pot esquiar-hi i així fer més agradable l’entristit hivern. Al mateix passeig del riu hi ha el museu del cinema i la Mark Platz -amb nombroses parades d’ornaments i menjars nadalencs, el Rathaus i la Lambertus Basilika-. L’Altstadt, al centre de la ciutat antiga, l’anomenen el bar més gran del món, pels nombrosos establiments de cervesa existents, sobretot dedicats a assaborir la seva cervesa preferida, l’Alt. Però alerta, no tot és cervesa: al Kunstmuseum s’exposen la Venus i Adonis de Rubens, hi ha els famosos museus Glasmuseu i el d’art modern Kunstsammlung Nordrhein-Westfalen.

Recordant la història industrial d’aquest länder de Renània-Wesfàlia, visitem Essen, a prop de Düsseldorf, que curiosament ha estat nomenada capital europea de la cultura del 2010 malgrat el seu perfil és com dèiem clarament industrial. Però a Essen hi ha també el museu d’art Folkwang i el museu del cartell alemany, el Deutsche Plakat Museum, amb 340.000 pòsters de política, cultura i economia i obres dels pintors Delacroix, Manent, Monet, Roden, Cézane, Van Gogh, Picasso i Joan Miró, entre altres. De totes maneres, la designació com a capital europea de la cultura és de fet també un homenatge a l’indústria europea ja que a Essen i el seu entorn hi ha hagut les mines de carbó més grans i boniques del mon, la Zeche und Kokerei Zollverein. S’hi pot arribar amb el tramvia 107, des del subterrani de l’estació de trens. Bona part de les instal·lacions s’han convertit ara en diferents museus i sales d’exposicions. La mina de carbó es va obrir al 1932 i es va tancar al 1986 i la de coc va començar-se a explotar el 1961 i va abaixar la persiana el 1993.

Degut a la demanda de mà d’obra, a Essen els anys seixanta i setanta hi varen emigrar molts treballadors espanyols, turcs i iugoslaus, per això la ciutat s’ha considerat multicultural -al centre de la ciutat hi ha encara una gran sinagoga i a l’Essern Munster es conserva l’estàtua de la Verge Maria més antiga del món-. En tancar les mines, Essen va perdre dos-cents mil habitants i s’ha hagut de reconvertir en una ciutat comercial i serveis, igual que Düsseldorf.

A la casa Krupp del segle XIX, per exemple, s’hi fan nombrosos concerts i exposicions. Són una de les grans famílies alemanyes: Alfried Krupp, d’Essen, va establir una fàbrica de producció d’acer al 1811.Als seus tallers es van construir els canons Krupp, molt famosos en la Primera Guerra Mundial. Després de l’anomenada també Gran Guerra construïa canons d’amagat per Holanda i altres països, malgrat la prohibició imposada pel Tractat de Versalles. De fet, ja als anys trenta, els Krupp van recolzar la causa nazi i construir nombrós material de guerra per a Hitler. De les seves fàbriques –on treballaven nens i jueus en règim de semiesclavatge- en varen sortir els canons amb els quals l’exèrcit nazi va assetjar Leningrad. A Gustav Krupp el volien processar al tribunal de guerra de Nüremberg, però no ho varen fer degut al seu estat de salut. El seu fill Alfried, condemnat a dotze anys de presó, en va complir finalment sis. JOAQUIM AMARGANT

ATURA’T-HI UN MINUT: Colònia
Colònia, ciutat d’un milió d’habitants a toca del Rhin, és una de les rutes comercials més importants des de l’època romana en què era capital de la Germània. Avui encara és la seu de l’Església catòlica alemanya, i per exemple el desembre del 1984 s’hi va celebrar la trobada internacional de Taizé, amb la participació de centenars de joves catalans. El Dom o Catedral és el monument més important de la ciutat. D’estil gòtic francès, va començar a construir-se al 1248 i es va acabar al 1880 amb motiu d ela reunificació amb Prússia. La catedral va resistir el bombardeig de l’aviació aliada durant la Segona Guerra Mundial en què tota la part antiga i el famós pont de ferro que travessa el riu van quedar destruïts. Cal visitar el Wallraf-Richartz-Museum, on hi ha obres dels pintors Rubens i Rembrandt, i el Romisch-Germanisches, el museu romano-gemànic. El dijous abans del Dimecres de Cendra se celebra el famós Carnaval, en què quan més alcohol porten els participants més lluïdes són les disfresses.

La fitxa
Anar i tornar amb avió des de Girona, estada cinc dies. Hotel quatre dies. Menjar i bitllets dels tren. 250 euros.