A tots els que visiten el casc antic de Bratislava, capital d’Eslovàquia, el que els crida més l’atenció són unes curioses estàtues de bronze. Es van instal·lar a finals dels noranta, en el marc de la reconstrucció del centre. Probablement, el més popular de tots és en Cumil, de Viktor Hulík, un treballador amb cara de bon jan que treu el cap per una claveguera. No se sap massa bé si simplement observa els vianants o aprofita la seva situació per mirar sota les faldilles de les dones... La imatge del centre, però, contrasta amb la de la ciutat moderna; les grans avingudes de l’època socialista estan força deixades i no tenen manteniment. Allà no hi van turistes...
L’últim cop que vaig ser a Bratislava, el 1985, justament vaig veure com començaven a restaurar aquest centre històric. Llavors Eslovàquia encara no era un estat independent; la divisió de l’estat txecoslovac va arribar el 1993, de mutu acord. Van viure, Txèquia i Eslovàquia, 75 anys junts. Amb la partició, el comerç entre els dos països es va reduir en un 75 per cent; van ser anys durs. Ara no hi ha cap problema per moure’s entre els dos països, que formen part de la Unió Europea; no hi ha frontera. Les separacions, doncs, són doloroses però possibles.
Cito tres coses que em van agradar molt, dels dos països: el civisme de la gent jove les nits de caps de setmana, la qualitat que manté el transport públic de totes les ciutats i la música, present a tot arreu, per exemple els concerts d’orgue de diumenge a les esglésies. JOAQUIM AMARGANT
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada