Sant Petesburg. Al final de Perspectiva Nevski,
principal carrer de la ciutat, que data del segle XVIII i que es troba tocant
al riu Nevà, avui encara es pot visitar el monestir d’Alexander Nevski, patró
de la ciutat i de tot Rússia, que va vèncer als suecs el 1240 i que va ser canonitzat
per l’Església Ortodoxa Russa el 1547. Està enterrat al mencionat monestir i
moltes persones resen a la seva tomba.
Inconscientment, el cap em porta als anys setanta, quan
vaig veure per primera vegada Alexander Nevski, de Sergei Einseinstein
(a la imatge, una de les escenes
característiques del film). Veure pel·lícules com aquesta, La conjura
dels Boyars, Guerra i Pau o Octubre era la manera que teníem de
conèixer la URSS i la seva república principal, Rússia, que aquí era vista per
molta gent gran, sobretot, com l’encarnació del mal absolut; la primera vegada
que vam explicar que aniríem a la Unió Soviètica, una senyora es va esparverar
molt i molt. Ho recordo perfectament.
El record d’aquell cinema soviètic em torna a venir al
cap a Moscou, pocs dies després, ara en relació a la pel·lícula Iván el
Terrible, en deixar-nos enlluernar pel gran misteri dels subterranis del
Kremlin de Moscou, on segons la llegenda hi hauria una biblioteca de 800 volums
creada per ell. Segons la tradició, aquesta biblioteca hauria viatjat a Moscou
juntament amb la princesa Sofia el 1537 en casar-se aquesta amb un príncep rus,
Ivan IV Vasilivielich, anomenat “el terrible” per la seva crueltat. Nascut el
1530, se’l considera fundador de l’estat rus i un home il·lustrat, motiu pel
qual hauria creat aquesta famosa biblioteca, mai localitzada, als subterranis
del Kremlin, per recrear-s’hi llargues hores.
Com deia, als anys setanta, vivíem en un cert obscurantisme
sobre el què passava a Rússia i a la URSS, un aïllament que en aquella època
trencàvem veient aquelles pel·lícules produïdes a la Unió Soviètica, cosa que
ara seria impossible perquè no ens arriben pel·lícules russes a les nostres
pantalles. Això, malgrat els moderns mitjans de comunicació, no ajuda a superar
el desconeixement sobre què passa realment en aquell país. De fet, també
segueix la por envers aquella realitat: pocs dies abans de viatjar de nou a
Rússia, molts ens diuen ”vigileu amb la guerra!”, en referència al conflicte a
l’est d’Ucraïna. Però un cop som allà no percebem que hi hagi cap conflicte i
no notem rastre de l’abatiment pocs dies abans –el 17 de juliol– de l’avió de
Malaysia Airlines. Un incident, per cert –i això no s’ha explicat massa–, que
va tenir lloc un pèl abans de que sobrevolés el mateix lloc l’avió que portava
el president rus Vladimir Putin de tornada d’un viatge per Amèrica del Sud. En
relació a això, l’agència de notícies russa Interfax va anunciar que
possiblement el míssil anava destinat al president rus. I en un debat al Canal
33 amb pilots d’avió i tècnics en armament, es desmentia l’autoria prorussa de
l’atemptat i s’hi deia que els rebels prorussos no disposaven de la tecnologia
necessària per disparar aquell míssil. Qui va disparar aquell projectil, doncs?
Una gran incògnita a resoldre.
Sigui com sigui, les difícils relacions entre Ucraïna i
Rússia no són cosa d’ara sinó que es remunten a molt enrere. Després de la Revolució Russa de 1917 i durant la guerra entre els bolxevics i els
blancs –aquests amb el suport de les potències europees– mentre a Rússia van
predominar els revolucionaris menxevics i bolxevics, tots socialistes, a
Ucraïna el revolucionaris van ser de tendència anarquista, com Nestor Makhno,
de l’anomenat “exèrcit negre”. Ja des d’aleshores les diferents visions de com
ha de ser la nova societat han enfrontat Rússia i Ucraïna. Les qüestions
territorials també han dificultats la relació: fa poc que la península de
Crimea de majoria russòfona, va decidir en referèndum tornar a formar part de
la Federació russa, de la qual havia sortit el 1954. JOAQUIM AMARGANT
El valor del mes: la seguretat
Sí. Un valor que em ve al cap mentre fem el nostre viatge a Rússia és la sensació de seguretat que percebo. I això que viatgem per lliure, no pas en viatge organitzat. Al tren, cada vagó hi ha una persona responsable que vetlla per la comoditat dels viatgers. Als trens de llarg recorregut són hostesses joves les que fan aquesta tasca mentre que als trens de rodalies ho fan molsudes dones grans. Amb la netedat dels carrers i la quantitat de jardins amb flors aprofitant els pocs mesos de sol de la primavera i estiu, els russos gaudeixen del passeig, tant si és una ciutat gran com en un poble. J.A.
