Menorca i les Pitiüses

Es Bastió de Ciutadella.

Menorca es troba a tres quarts d’hora amb avió i quatre amb vaixell de Barcelona, si el trajecte es fa de dia. M’hi porta una trobada de Justícia i Pau de Catalunya i Balears a Ciutadella. Sobrevolant l’illa, veig que encara no s’ha malmès gaire, comparant-ho amb l’última vegada que hi vaig anar, el 1993, fent un recorregut de punta a punta de la illa amb bicicleta.

La capital, Maó, és un port natural i per això els anglesos la van convertir en base naval després de passar Menorca a sobirania britànica amb el Tractat d’Utrecht de 1713, signat entre Gran Bretanya, Portugal, els Països Baixos i Felip V. La Corona d’Aragó no va estar d’acord amb aquest tractat i va continuar la guerra al costat de l’Arxiduc Carles fins la desfeta de 1714.
Els fets històrics configuren els trets culturals i urbanístics. En pertànyer fins al 1802 a la corona britànica, Menorca es va obrir més al món i durant aquells anys Maó va créixer molt, construint-se el mercat, les esglésies de Santa Maria, Sant Francesc, Sant Antoni, Sant Josep, La Concepció, l’Hospital i les grans cases senyorials d’estil anglès del carrer Isabel. El més important va ser la construcció del Fort Malborough i la casa del governador. Aquestes diferents corrents i infuències han forjat una mentalitat menorquina més oberta i progressista en relació a la societat mallorquina.

Mallorca va caure en mans dels Borbons de Felip V al 1715. Llavors Castella va convertir l’illa en una plaça militar amb la construcció de Casernes i portant-hi l’oficialitat castellana. Es van trencar tots ells llaços culturals, polítics i econòmics amb Catalunya i els mallorquins van dependre dels militars convertint-se en els seus servidors. En canvi Menorca, amb els anglesos, va conservar els seus furs suprimits a Catalunya pels Borbons. Aquestes diferents influències van portar que Mallorca amb l’aixecament militar del 1936 quedés al costat del bàndol franquista. Els mallorquins miren més a Madrid que Barcelona. La dreta política hereva del franquisme és predominant i l’especulació urbanística, la destrucció de territori, estan a l’ordre del dia. En canvi a Menorca la mentalitat i els governants sempre han estat majoritàriament d’esquerres i el 1936 es van posar al costat de la República i l’illa no s’ha malmès amb projectes urbanístics -qui ho ha pretès s’ha trobat amb una ferma oposició-. Molts joves van estudiar a Barcelona i són del Barça i en canvi a Mallorca han anat i encara alguns van estudiar a Madrid i ha gent que és del Reial Madrid.

Fet aquesta pinzellada històrica, cal dir que val la pena passejar per la gran balconada damunt del port que té Maó. Es pot veure el Castell de Sant Felip i a tres quilòmetres es troba la població de Sant Lluís construïda durant el domini francès del 1756 al 1763 amb disseny quadriculars dels carrers, Es Castell i la Cala Gran i la Petita que obren i tanquen el poble. Al davant es pot veure l’illa de la Mola amb la seva presó. Enfilant en direcció Ciutadella passem per Alaior i en arribar a Mercadal es pot veure i visitar l’Església i el massís del Toro de 358 metres d’alçada, el més alt de l’illa. De Mercadal es pot anar a la Cala Fornells i el Camí del Far per el Golf de Cavalleria.
Ciutadella és la segona ciutat de Menorca i antiga capital abans de l’ocupació anglesa. La ciutat de les festes dels Cavalls per Sant Joan. A la Plaça d’Alfons III, anomenada de les Palmeres, comença l’itinerari pels senyorials carrers de la Vila. A la Plaça d’es Born hi ha l’Ajuntament i el Cercle Artístic, amb un mirador que dóna a la badia del Port. Un passeig pels estrets i empedrats carrers amb l’edifici del Seminari, amb el seu claustre, l’església del sant Crist, la Catedral, el Palau Saura, el Palau Martorell i l’església dels Socors, com el Convent de Santa Clara. La ciutat respira una serenor a la posta del sol passejant per el port natural i l’antiga fortalesa o Bastió.
Tanquem el recorregut a Eivissa, l’illa gran de les Pitiüses juntament amb Formentera. Ho fem des de l’aeroport de Maó. L’illa, en trobar-se enmig de les rutes marítimes del Mediterrani, ha esdevingut una cruïlla de cultures i els anys seixanta els hippies la van descobrir pel turisme. JOAQUIM AMARGANT

Una escapada a Eivissa
Eivissa viu del turisme de masses. Com l’illa de Mallorca les urbanitzacions i els hotels han destruït o amagat els seus encants naturals. La ciutat antiga d’Eivissa és una fortalesa que per un costat dóna el mar i l’altre a la plana, abans terres de conreu i ara plena de cases i hotels. La ciutat penjada dalt d’un turó ha resistit sempre tots els pobles que la volien conquerir. Les gruixudes muralles eren refugi de camperols i pescadors quant el guaita de les muralles veia una nau sospitosa a l’horitzó. Els carrers estrets que trobem en entrar a la fortalesa pugen fent revolts fins arribar al cim, on hi la catedral de Santa Maria. A baix hi ha l’antic convent dels Benedictins, ara convertit en Ajuntament després de la desamortització de Mendizábal, el 1823.Els únics que van poder entrar dins la fortalesa quan la ciutat estava dominada pels àrabs van ser els catalans comandats per Guillem de Mongrí, Arquebisbe de Tarragona, el 8 d’agost del 1235, dia de sant Ciriac. Els catalans van descobrir un túnel, que encara es pot veure, i així entrar i conquerir la ciutat. Al damunt del túnel van edificar la capella de sant Ciriac per commemorar la diada.