Imatge de l'inici de les protestes d'octubre de 1989 que farien caure el règim comunista.Vint anys de la caiguda del Mur de Berlín. Contra el que podria semblar de bones a primeres, en els darrers anys ha pres força l’Östalgie, joc de paraules que significa “nostàlgia de l’Est”, en referència a l’antiga República Democràtica Alemanya. Es tracta d’un fenomen que el film Good bye Lenin descriu molt bé. Avui parlaré de dos viatges que he fet a la ciutat en dos moments diferents de la història recent.
Comencem. El juliol del 1984 des de Frankfurt, a la República Federal Alemanya, agafo el tren per entrar a l’Alemanya Oriental, a la RDA. Ho faig pel pas fronterer de Bebra Gerstung. La intenció era arribar a Berlín, aleshores una illa de la República Federal al cor de la República Democràtica. Tot són ulls quan el tren s’atura a les estacions per si algú sense papers puja al tren perseguit per la Stasi, la policia de l’Alemanya de l’Est, tal com ens pintaven algunes pel·lícules americanes i Topaç d’Alfred Hitchcock. Res de tot això.
Arribada a Berlín Occidental, estació del Zool Garten; ja veiem l’església en ruïnes commemorativa de l’Emperador Guillem. Ciutat enlluernadora, vivia llavors per damunt de les seves possibilitats: des de Bonn, la capital de la RFA, s’hi enviaven molts diners per enlluernar els berlinesos de la part oriental, separada pel mur. Per descomptat, li faig unes quantes fotografies al costat del Reichstag, el Parlament, incendiat el 1933 suposadament pel comunista neerlandès Marinus Van de Lubbe. Es diu que l’acció es va perpetrar sota les ordres de Göring, mà dreta de Hitler, per justificar el seu tancament i reprimir els comunistes. La porta de Brandenburg també és lloc de visita dels turistes, amb un tanc dalt d’un pòdium al costat oriental.
A Friedrichstrasse, al costat americà, agafo el metro per entrar al Berlín Est. A la paret fotografies d’alemanys de l’est que salten el mur, com a propaganda occidental. Sortida a l’altre costat de Friedrich: per cinc marcs la policia oriental em marca un visat al passaport en sense preguntar-me on vaig i què penso fer a la RDA. Riu quan li dic que vinc de Barcelona, Catalunya. A l’altre costat de la Porta de Brandenburg em topo amb un llibret editat al 1979. “Berlín, capital de la RDA, saluda als seus visitants”. A la quarta plana es pot llegir: “Contempli la nostra ciutat. Aquí regna la seguretat social. Cadascú té una feina estable, ben remunerada. Els joves estudien, segurs del seu pervenir. Aquí no coneixem la crisi. Els constants milloraments de les nostres condicions de vida són evidents amb la unitat de la política econòmica i social. Sabem per pròpia experiència que un bon rendiment és beneficiós per a tothom”. El Berlín Occidental ple de llums, sales de festa, cabarets, carrers asfaltats, gent demanant diners per droga, joves fent hip hop al carrer per guanyar-se les garrofes... El Berlín Oriental és carrers amb llambordes, camps de futbol i de bàsquet al costat dels edificis, una gentada passejant per Alexander Platz, comprant frankfurts o fent cua per sopar al restaurant giratori a 310 metres d’alçada, a la mateixa plaça... De dia, els grans magatzems plens de gent comprant articles senzills però pràctics i jardins d’infants amb portes obertes per veure com eduquen els nens, futurs ciutadans de la RDA.
Mes de juliol del 2009. De Girona, amb Ryanair, m’arribo Altenburg, a quaranta quilòmetres de Leipzig. En arribar a la ciutat més gran de Saxònia, els seus habitants es disposen a celebrar, d’una manera discreta, que aquí, el 9 d’octubre del 1989, va ser on va començar la revolució pacífica que va portar a la reunificació alemanya i la caiguda, el mes següent, del Mur de Berlín. Aquell dia, a l’església de Sant Nicolau, van tancar-s’hi centenars de persones. En els dies següents setanta mil més van fer-se amb els carrers davant de l’Stasi. I de l’eufòria es va passar al desencís: llibertat conquerida però un milió de persones a l’atur; dos cents mil habitants de la RDA van emigrar a l’Alemanya Occidental. Passejant pel barri de Neustadt, a Leipzig, molts edificis són tancats en espera de llogar-los. Els preus són baixos, em diu la Carla, una estudiant d’Erasmus catalana que viu a la ciutat. Ara Leipzig és una ciutat molt bonica, la que té més espais verds d’Alemanya i amb un urbanisme molt humà: cal passejar pel Zentrum-Nordwet o per l’Altlindenau, a l’altre costat del riu. L’emprenta de la RDA és encara present a la ciutat i en la gent, igual que a Berlín, em diuen. En estar tancada durant quaranta anys, la seva part oriental i la RDA no van patir les influències perverses del consumisme ni la immigració. JOAQUIM AMARGANT
Atura't-hi un minut: Terassa Brühl de Dresden
Dresden, capital de Saxònia, un dels llocs on va començar la reforma protestant. El 15
de febrer del 1945 les aviacions britànica i nord-americana deixen caure quatre mil tones de bombes provocant més de trenta cinc mil morts. El 9 de juny del 2009, Obama, el primer president negre d'Estats Units -país que va destruir la ciutat-, i Angela Merkel, actual cancellera de la RFA i antiga secretària d'agitació de la RDA -els que la varen reconstruir-, es troben a la catedral protestant. Coses de la història. Val la pena visitar la Frauenkirche, la catedral destruïda i ara restaurada visitada per molts exsoldats alemanys que van sobreviure la guerra. La Dresden Schloss, l'antiga residència reial. Travessar l'Augustusbrüke, el pont damunt el riu Elba, el més antic de la ciutat i reconstruït fins arribar a la Terrassa Brühl, la gran plataforma elevada des d’on es pot veure bona part de la ciutat amb una espectacular vista de l'edifici de l'Òpera. En aquest indret val la pena passar-s'hi bona estona gaudint de la vista dels tramvies que creuen el pont i els vaixells que naveguen per el riu.
Comencem. El juliol del 1984 des de Frankfurt, a la República Federal Alemanya, agafo el tren per entrar a l’Alemanya Oriental, a la RDA. Ho faig pel pas fronterer de Bebra Gerstung. La intenció era arribar a Berlín, aleshores una illa de la República Federal al cor de la República Democràtica. Tot són ulls quan el tren s’atura a les estacions per si algú sense papers puja al tren perseguit per la Stasi, la policia de l’Alemanya de l’Est, tal com ens pintaven algunes pel·lícules americanes i Topaç d’Alfred Hitchcock. Res de tot això.
Arribada a Berlín Occidental, estació del Zool Garten; ja veiem l’església en ruïnes commemorativa de l’Emperador Guillem. Ciutat enlluernadora, vivia llavors per damunt de les seves possibilitats: des de Bonn, la capital de la RFA, s’hi enviaven molts diners per enlluernar els berlinesos de la part oriental, separada pel mur. Per descomptat, li faig unes quantes fotografies al costat del Reichstag, el Parlament, incendiat el 1933 suposadament pel comunista neerlandès Marinus Van de Lubbe. Es diu que l’acció es va perpetrar sota les ordres de Göring, mà dreta de Hitler, per justificar el seu tancament i reprimir els comunistes. La porta de Brandenburg també és lloc de visita dels turistes, amb un tanc dalt d’un pòdium al costat oriental.
A Friedrichstrasse, al costat americà, agafo el metro per entrar al Berlín Est. A la paret fotografies d’alemanys de l’est que salten el mur, com a propaganda occidental. Sortida a l’altre costat de Friedrich: per cinc marcs la policia oriental em marca un visat al passaport en sense preguntar-me on vaig i què penso fer a la RDA. Riu quan li dic que vinc de Barcelona, Catalunya. A l’altre costat de la Porta de Brandenburg em topo amb un llibret editat al 1979. “Berlín, capital de la RDA, saluda als seus visitants”. A la quarta plana es pot llegir: “Contempli la nostra ciutat. Aquí regna la seguretat social. Cadascú té una feina estable, ben remunerada. Els joves estudien, segurs del seu pervenir. Aquí no coneixem la crisi. Els constants milloraments de les nostres condicions de vida són evidents amb la unitat de la política econòmica i social. Sabem per pròpia experiència que un bon rendiment és beneficiós per a tothom”. El Berlín Occidental ple de llums, sales de festa, cabarets, carrers asfaltats, gent demanant diners per droga, joves fent hip hop al carrer per guanyar-se les garrofes... El Berlín Oriental és carrers amb llambordes, camps de futbol i de bàsquet al costat dels edificis, una gentada passejant per Alexander Platz, comprant frankfurts o fent cua per sopar al restaurant giratori a 310 metres d’alçada, a la mateixa plaça... De dia, els grans magatzems plens de gent comprant articles senzills però pràctics i jardins d’infants amb portes obertes per veure com eduquen els nens, futurs ciutadans de la RDA.
Mes de juliol del 2009. De Girona, amb Ryanair, m’arribo Altenburg, a quaranta quilòmetres de Leipzig. En arribar a la ciutat més gran de Saxònia, els seus habitants es disposen a celebrar, d’una manera discreta, que aquí, el 9 d’octubre del 1989, va ser on va començar la revolució pacífica que va portar a la reunificació alemanya i la caiguda, el mes següent, del Mur de Berlín. Aquell dia, a l’església de Sant Nicolau, van tancar-s’hi centenars de persones. En els dies següents setanta mil més van fer-se amb els carrers davant de l’Stasi. I de l’eufòria es va passar al desencís: llibertat conquerida però un milió de persones a l’atur; dos cents mil habitants de la RDA van emigrar a l’Alemanya Occidental. Passejant pel barri de Neustadt, a Leipzig, molts edificis són tancats en espera de llogar-los. Els preus són baixos, em diu la Carla, una estudiant d’Erasmus catalana que viu a la ciutat. Ara Leipzig és una ciutat molt bonica, la que té més espais verds d’Alemanya i amb un urbanisme molt humà: cal passejar pel Zentrum-Nordwet o per l’Altlindenau, a l’altre costat del riu. L’emprenta de la RDA és encara present a la ciutat i en la gent, igual que a Berlín, em diuen. En estar tancada durant quaranta anys, la seva part oriental i la RDA no van patir les influències perverses del consumisme ni la immigració. JOAQUIM AMARGANT
Atura't-hi un minut: Terassa Brühl de Dresden
Dresden, capital de Saxònia, un dels llocs on va començar la reforma protestant. El 15
de febrer del 1945 les aviacions britànica i nord-americana deixen caure quatre mil tones de bombes provocant més de trenta cinc mil morts. El 9 de juny del 2009, Obama, el primer president negre d'Estats Units -país que va destruir la ciutat-, i Angela Merkel, actual cancellera de la RFA i antiga secretària d'agitació de la RDA -els que la varen reconstruir-, es troben a la catedral protestant. Coses de la història. Val la pena visitar la Frauenkirche, la catedral destruïda i ara restaurada visitada per molts exsoldats alemanys que van sobreviure la guerra. La Dresden Schloss, l'antiga residència reial. Travessar l'Augustusbrüke, el pont damunt el riu Elba, el més antic de la ciutat i reconstruït fins arribar a la Terrassa Brühl, la gran plataforma elevada des d’on es pot veure bona part de la ciutat amb una espectacular vista de l'edifici de l'Òpera. En aquest indret val la pena passar-s'hi bona estona gaudint de la vista dels tramvies que creuen el pont i els vaixells que naveguen per el riu.
Pressupost: Anar a Berlín amb Easyjet o Altenburg per Ryanair; es poden trobar bitllets d’anada i tornada de 20 a 60 euros. Sis dies allotjament en Yout Hostels 100 euros. Tren, entre 19 o 60 euros.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada