El somni d’Occitània

Roquebrune amb el riu Orb en primer pla.

La constitució com a ens polític de l'espai que va d'Alacant a Bordeus i Llemotges passant per Perpinyà i Barcelona va ser durant un llarg temps un somni dels monarques de la Corona d'Aragó que es va esvair amb la batalla de Moret amb la mort de Pere "el Catòlic". Però aquestes terres també van viure un somni per a molta gent que va durar fins el 1244. Parlem dels càtars. Fins l'any 1244 els càtars van viure el seu particular a somni a Occitània. «L'heretgia càtara era un corrent religiós format per homes i dones que creien en la justícia i valoraven la pobresa i l'austeritat. Per això provocaren les desconfiances de l'Església oficial, que organitzà la primera croada en terra cristiana», segons es pot llegir al pròleg del llibre d'Antoni Dalmau Terra d'oblit. Aquest mes us proposo resseguir la petjada dels càtars per terres occitanes, avui batejades com a Llenguadoc-Rosselló, zona de castells derruïts i de ceps i bon vi.

Pugem la bicicleta al tren per anar a Béziers, entrada de les contrades rossellonenques que fins el Tractat dels Pirineus del 1659 formaven part de Catalunya i van passar a França, encara que en la pràctica no van ser transferides fins el 1720. Topem amb Argelers i recordem el camp de concentració de l'exili republicà. Elna: la maternitat fundada per l'infermera suïssa Elisabeth Eidenbenz, on del 1939 al 1944 van néixer molts nadons fills de mares exiliades. Cotlliure: la tomba del poeta Machado, que va morir ja a l'exili.

Un cop arribats a Béziers, enfilem de nou la bicicleta al tren per anar terra endins, fins a Bédarieux. Comencen a veure's els ceps curulls de raïms a punt per collir. Sortosament Bédarieux, en occità Bedarius, de cinc mil habitants, no va ser destruïda pels croats de l'exèrcit francès el 1213. El més important és la catedral de sant Nazaire i el riu L’Orb, que travessa la vila. Sortim en direcció Nissergues i Hérépian, dos poblets molt bonics d'estil similar al català per una carretera amb arbrat, al costat del riu. A poca estona hi ha la vila de dos mil habitants de Lamalou-les-Bains, lloc d'estiueig i de banys termals molt anomenats enmig d'un corriol de gran vegetació. El poble és molt bonic i s'hi entra passant per sota un aqüeducte romà. Cal visitar l'església romànica de Saint Pierre de Rhedes i passejar pels seus costeruts carrers.

Continuem l'ombrejada carretera de gegantins plàtans travessem petits poblets com Le Poujol sur Orb, amb petites esglesioles romàniques, on comença a obrir-se la vall. A Mons-La Trivalle comença la via verda per bicicletes que segueix el mateix traçat del tren fins a Carcassona i Tolosa de Llenguadoc. La via verda té trenta quilòmetres fins a Saint Pons de Thomières passant per Olargues i seguint el riu Le Juar de la vall del mateix nom, amb nombroses grutes que es poden visitar. A un quilòmetre de Mons-La Trivalle, seguint l'antiga via del tren, hi ha les gorges d'Hèric, molt anomenades. Davant l'oficina de turisme trobem un monòlit dedicat als morts de les dues grans guerres del segle XX; s’hi pot llegir molts cognoms catalans: Barral, Roger, Planes, Costa, Cazals...

Seguint el riu Orb, agafem carretera per arribar a Roquebrune-sur-Argents, Ròcabruna en occità. La vila, de 576 habitants, penjada al cim d'una gran roca, és coneguda perquè l'escriptor nordamericà, Noah Gordon, hi ha situat part de la novel·la El Celler. El poble fa olor de raïm negre perquè els vinicultors porten el vi a la gran premsa comunitària i després venen el vi al portal dels cellers. La gent parla una barreja d'occità i francès poc entenedora. També hi ha famílies angleses que hi han vingut a viure, animats pel seu clima temperat. A Ròcabruna es pot practicar el ràfting en canoes pel riu i gaudir de les seves gorges.


L’Arca, als Monts d’Orbs
Els anys seixanta i setanta van aparèixer als àmbits urbans d'Europa i Amèrica les comunes. Ja uns anys abans, el 1948, Lanza de Vasto fundava la Comunitat de l'Arca als Monts d'Orb, a Llenguadoc. Inspirada en el pacifisme de Gandhi, aquesta comunitat és més espiritual que religiosa, i es basa en el treball compartit. Es dediquen al cultiu de la terra i viuen del que venen als mercats de l'entorn, com Lunas, Le Bousquet d'Orb o Bédarieux. Abans els nens eren escolaritzats a la mateixa comunitat, però ara -n'hi viuen una quinzena- van a l'escola al poble de Joncels. A nivell de comunicacions, actualment la comunitat ja dispo-sa de vehicles per anar d'un lloc a l'altre. Per arribar-hi cal agafar las carretera que ve de Bédarieux o -dues vegades el dia- passa un tren que para a Les Cabrils, població a dos quilòmetres de la comunitat. Es tracta d’una de les últimes que queden a tot el món ja que, per problemes de convivència, no econòmics, la majoria han desaparegut com les Walden Dos d'Estats Units.

Pressupost per quatre dies: tren (50 euros), allotjament en hotels (120 euros) i menjar (40 euros).