_01.jpg)
La plaza de Oriente, un dels indrets característics de Madrid.La primera vegada que vaig anar a Madrid va ser l’agost del 1963, amb un tren de fum i quinze hores de viatge. Els departaments eren de vuit persones; tots fent giravolts per trobar la postura per tal de dormir. I precisament quan més endormiscats estàvem,entrava la policia demanant la documentació a tothom. Era l’època franquista, tots estàvem vigilats i controlats. Ara, amb l’alta velocitat, el trajecte dura menys de tres hores. Si aconsegueixes un bitllet tarifa web són 43 euros. Menys de la meitat d’un bitllet normal.
Poca cosa es pot dir de Madrid que els lectors de Valors no sàpiguen. El que m’ha cridat més l’atenció en el darrer viatge és la quantitat de gent que a tota hora, sobretot a la nit, omple bars i cafès dels carrers de l’entorn de la Plaça Major i del Sol. Per mi va ser una descoberta veure que, a part del Museu de Prado, del Centre d’Art Reina Sofia, del Museu Thyssen, també existeix el Museu del Pernil. Millor dit, molts Museos del Jamón. La Carrera de San Jerónimo n’està ple, des de la Plaça del Sol al Congrés de Diputats. Són bars amb taulells majestuosos que ofereixen als clients plats amb suculents talls de pernil a un preu molt barat. Gastronomia a banda, a qui li agradi fer un seguiment dels poetes i escriptors castellans i també politics, pot perdre’s pels carrers que van de la Ronda de Toledo i el Passeig del Prado a la Calle de Alcalá. Les plaques d’aquests carrers són de rajola de colors, amb el dibuix del personatge per il·lustrar-la. Al carrer Lope de Vega, per exemple, es conserva la casa on va viure els últims anys de la seva vida. Igual que el carrer del Turco, que és on el 27 de desembre del 1870 el general Prim, fill de Reus, va patir un atemptat de resultes del qual va morir al cap de tres dies. Els que heu llegit l’últim llibre de Noah Gordon, El Celler, podreu recordar com l’escriptor recrea l’assassinat del general Prim en el Madrid d’aquell temps i com era llavors l’estació d’Atocha, que ara fa de sortida i arribada de l’AVE.
Des del Palau Reial, que queda enlairat i en direcció als jardins Campo del Moro, es poden veure a la llunyania els grans nuclis urbans de Móstoles, Alarcón o Fuenlabrda. Jo recordo al 1963 que eren pobles petits que rebien un allau d’immigrants que fugien de la fan d’Andalusia i s’instal·laven com podien en nous blocs de pisos construïts per ells sense cap servei. El diari ABC contínuament lloava la “Paz de Franco” i “el bienestar de los españoles”, però no deia res de tot el que jo veia amb els meus propis ulls. Andalusos... però també catalans: a Madrid i el seu entorn diuen que hi viuen cent mil catalans, entre ells els cosins de la meva mare. No crec que siguin tants, però el que si sé és que tenen càrrecs a les grans i petites empreses.
Uns dels llocs que sempre havia volgut visitar quan anava a Madrid eren aquests barris perifèrics sorgits de la gran immigració dels anys seixanta i setanta: Vallecas i el Pozo del Tío Raimundo, habitats per gent procedent de diferents indrets de Castella, Extremadura i Andalusia que s’hi varen establir en aquells anys. Per fi he aconseguit fer realitat aquell somni i recordar, allà estant, les lluites obreres i veïnals d’aquells anys foscos de la dictadura. Tots aquells blocs de pisos ara estan envoltats de jardins, més o menys arranjats, però això si, ben ventilats per l’aire de la Sierra. Un altre lloc on es pot veure en què s’han convertit els camps que fins fa uns anys estaven sembrats d’enciams i verdures són les urbanitzacions del terme municipal de Las Rozas, Majadahonda o Pozuelo de Alarcón, ara plens de cases unifamiliars. Les més properes a l’estació de Príncipe Pio, de Madrid, són més luxoses i a mida que el tren avança en direcció a Las Rozas les cases es tornen més senzilles. Encongeix el cor veure tots els terrenys abandonats a l’espera que alguna immobiliària els compri per fer-hi habitatges. Madrid, malgrat l’anomenada per moltes coses, en té dues que li manquen i que cada cop són més presents a totes les capitals d’Europa: grans zones de vianants per passejar-hi sense patir pels cotxes i carrils de bicicletes, com també la possibilitat de poder-ne llogar, com passa a Barcelona. JOAQUIM AMARGANT
Atura't-hi un minut: Sierra de Guadarrama
A la Sierra de Guadarrama, a prop de Madrid, hi ha el Monestir de sant Lorenzo del Escorial en forma de graella, que es la manera en què va morir cremat el Sant. És un lloc on molts madrilenys van a passar el cap de setmana i també l’estiu, ja que té un clima molt fresc. Però dins el mateix terme municipal s’hi troba el Valle de los Caídos. El record que en tinc de la primera vegada que m’hi varen portar, al 1963, és del meu oncle, que no hi va voler entrar. Era l’època en que el prior del Monestir era el benedictí Frai Perez de Urbel, historiador castellà, amic de Franco, procurador en Corts i concejero nacional del Movimiento. El règim franquista i l’Església Catòlica eren cul i cadira. Anys més tard de la primera visita vaig saber que al meu oncle li havien portat un temps després de la guerra. Els treballs per anar escapçant la roca inicial i fer el monument commemoratiu van anar a càrrec de presos republicans als quals obligaren a treballar com esclaus a pic i pala.
La fitxa
Anar i tornar amb l'alta velocitat en tarifa web val 87 euros. Estada cinc dies en un Alberg són 22 euros dormir i esmorzar per nit. Dinars i sopars a 7 euros per àpat.
Poca cosa es pot dir de Madrid que els lectors de Valors no sàpiguen. El que m’ha cridat més l’atenció en el darrer viatge és la quantitat de gent que a tota hora, sobretot a la nit, omple bars i cafès dels carrers de l’entorn de la Plaça Major i del Sol. Per mi va ser una descoberta veure que, a part del Museu de Prado, del Centre d’Art Reina Sofia, del Museu Thyssen, també existeix el Museu del Pernil. Millor dit, molts Museos del Jamón. La Carrera de San Jerónimo n’està ple, des de la Plaça del Sol al Congrés de Diputats. Són bars amb taulells majestuosos que ofereixen als clients plats amb suculents talls de pernil a un preu molt barat. Gastronomia a banda, a qui li agradi fer un seguiment dels poetes i escriptors castellans i també politics, pot perdre’s pels carrers que van de la Ronda de Toledo i el Passeig del Prado a la Calle de Alcalá. Les plaques d’aquests carrers són de rajola de colors, amb el dibuix del personatge per il·lustrar-la. Al carrer Lope de Vega, per exemple, es conserva la casa on va viure els últims anys de la seva vida. Igual que el carrer del Turco, que és on el 27 de desembre del 1870 el general Prim, fill de Reus, va patir un atemptat de resultes del qual va morir al cap de tres dies. Els que heu llegit l’últim llibre de Noah Gordon, El Celler, podreu recordar com l’escriptor recrea l’assassinat del general Prim en el Madrid d’aquell temps i com era llavors l’estació d’Atocha, que ara fa de sortida i arribada de l’AVE.
Des del Palau Reial, que queda enlairat i en direcció als jardins Campo del Moro, es poden veure a la llunyania els grans nuclis urbans de Móstoles, Alarcón o Fuenlabrda. Jo recordo al 1963 que eren pobles petits que rebien un allau d’immigrants que fugien de la fan d’Andalusia i s’instal·laven com podien en nous blocs de pisos construïts per ells sense cap servei. El diari ABC contínuament lloava la “Paz de Franco” i “el bienestar de los españoles”, però no deia res de tot el que jo veia amb els meus propis ulls. Andalusos... però també catalans: a Madrid i el seu entorn diuen que hi viuen cent mil catalans, entre ells els cosins de la meva mare. No crec que siguin tants, però el que si sé és que tenen càrrecs a les grans i petites empreses.
Uns dels llocs que sempre havia volgut visitar quan anava a Madrid eren aquests barris perifèrics sorgits de la gran immigració dels anys seixanta i setanta: Vallecas i el Pozo del Tío Raimundo, habitats per gent procedent de diferents indrets de Castella, Extremadura i Andalusia que s’hi varen establir en aquells anys. Per fi he aconseguit fer realitat aquell somni i recordar, allà estant, les lluites obreres i veïnals d’aquells anys foscos de la dictadura. Tots aquells blocs de pisos ara estan envoltats de jardins, més o menys arranjats, però això si, ben ventilats per l’aire de la Sierra. Un altre lloc on es pot veure en què s’han convertit els camps que fins fa uns anys estaven sembrats d’enciams i verdures són les urbanitzacions del terme municipal de Las Rozas, Majadahonda o Pozuelo de Alarcón, ara plens de cases unifamiliars. Les més properes a l’estació de Príncipe Pio, de Madrid, són més luxoses i a mida que el tren avança en direcció a Las Rozas les cases es tornen més senzilles. Encongeix el cor veure tots els terrenys abandonats a l’espera que alguna immobiliària els compri per fer-hi habitatges. Madrid, malgrat l’anomenada per moltes coses, en té dues que li manquen i que cada cop són més presents a totes les capitals d’Europa: grans zones de vianants per passejar-hi sense patir pels cotxes i carrils de bicicletes, com també la possibilitat de poder-ne llogar, com passa a Barcelona. JOAQUIM AMARGANT
Atura't-hi un minut: Sierra de Guadarrama
A la Sierra de Guadarrama, a prop de Madrid, hi ha el Monestir de sant Lorenzo del Escorial en forma de graella, que es la manera en què va morir cremat el Sant. És un lloc on molts madrilenys van a passar el cap de setmana i també l’estiu, ja que té un clima molt fresc. Però dins el mateix terme municipal s’hi troba el Valle de los Caídos. El record que en tinc de la primera vegada que m’hi varen portar, al 1963, és del meu oncle, que no hi va voler entrar. Era l’època en que el prior del Monestir era el benedictí Frai Perez de Urbel, historiador castellà, amic de Franco, procurador en Corts i concejero nacional del Movimiento. El règim franquista i l’Església Catòlica eren cul i cadira. Anys més tard de la primera visita vaig saber que al meu oncle li havien portat un temps després de la guerra. Els treballs per anar escapçant la roca inicial i fer el monument commemoratiu van anar a càrrec de presos republicans als quals obligaren a treballar com esclaus a pic i pala.
La fitxa
Anar i tornar amb l'alta velocitat en tarifa web val 87 euros. Estada cinc dies en un Alberg són 22 euros dormir i esmorzar per nit. Dinars i sopars a 7 euros per àpat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada